catBlogger

Ramon Trias Fargas

No sé si recorden la imatge de Ramon Trias Fargas quan va caure desmaiat mentre parlava en un míting electoral que tenia lloc al Masnou el 22 d'octubre del 1989. Jo sí, perquè sempre m'ha impactat veure, gairebé en directe, que algú és a les portes de la mort. Però si, a més, aquest algú és una persona cèlebre, les impúdiques imatges es van repetint una vegada i una altra. Mentre preparava la celebració de la vetllada que anomenem La Nit del Pensament, durant la qual es fa públic la concessió del premi Ramon Trias Fargas d'assaig polític, i que enguany hem fet coincidir amb la data exacta de la commemoració, pensava fins a quin punt els mitjans de comunicació són reproductors de la realitat o bé mers agents al servei de qui paga i dels "amics polítics". I és que si avui dia algunes informacions periodístiques són directament vomitives, la interpretació de la figura de Ramon Trias Fargas ha estat sectària durant molts anys, fins que Jordi Amat no n'ha fet una deliciosa i documentada biografia: Els laberints de la llibertat (La Magrana, 2009).

DE VEGADES LA MORT TRAUMÀTICA tapa tota una vida. Això és el que ha passat amb el president Companys, per exemple. A partir del fatal destí que va imposar-li el franquisme s'ha volgut explicar tota la seva vida, menystenint els clarobscurs d'una biografia molt més complexa que no pas el que es vol explicar des de l'heroisme. Amb Ramon Trias Fargas ha passat una mica el mateix. La mort en acte de servei acabà essent el més rellevant d'una biografia que de cap manera es pot reduir a la del conseller d'Economia i Finances que mor davant d'un auditori relativament petit mentre feia campanya electoral a Ocata. Trias Fargas era molt més que això. Intel·lectualment, humanament i políticament. Com va escriure Francesc-Marc Álvaro en comentar el llibre de Jordi Amat, un cop llegit el relat de la seva vida és possible constatar que era un personatge que va saber desenvolupar amb èxit tres tipus d'intel·ligència que molt rarament es donen juntes al més alt nivell: intel·ligència cívica, intel·ligència política i intel·ligència analítica. Va ser un intel·lectual massa polític per als acadèmics i un polític massa crític per als companys de partit. I és que -escriu Amat- "davant la mediocre covardia que tenalla l'autenticitat, es va prometre que sempre que pogués parlaria en consciència".

LA INTEL·LIGÈNCIA CÍVICA ES TRADUÍ en la defensa sense embuts del catalanisme, la democràcia i el liberalisme en uns ambients acadèmics més aviat hostils als "burgesos il·lustrats", per dir-ho a la manera de Macià Alavedra. Recordo molt bé quines foren les opinions -fins a quin punt van ser sectàries, vull dir- quan es va saber que Trias Fargas era membre de la Comissió Trilateral. Aleshores estava de moda la teoria que una colla de poderosos eren els que movien de veritat els fils de l'economia i la política mundials. Trias va ser, certament, membre d'aquest club privat, creat l'any 1973 per David Rockefeller, per aglutinar un grapat de destacades personalitats de l'economia i els negocis de les tres principals zones del capitalisme: Amèrica del Nord, Europa i l'àrea de l'Àsia-Pacífic. Hi va ingressar l'any 1979, juntament amb dotze personalitats més de l'Estat espanyol: Luis María Ansón, Claudio Boada, Jaime Carvajal, José Luis Cerón, Carlos Ferrer Salat, Antonio Garrigues Walker, Carlos March, José Vila Marsans, Pedro Schwarz, Alfonso Osorio, Antonio Pedrol i José Antonio Segurado. En aquella època -i tanmateix d'això només fa trenta anys!- una associació com aquella, amb empresaris i professionals liberals d'arreu, no era ben vista, per bé que en els seus estatuts s'indiqués que perseguien una millor entesa estratègica entre les principals economies del món com a base per establir un ordre mundial més just i equitatiu, posant una especial preocupació en la defensa dels principis democràtics pluralistes i els drets humans. Tant era així, que cap espanyol no hi va ser admès fins que no fou aprovada la Constitució que encara regeix. Per a l'esquerra d'aquella convulsa transició, la Comissió Trilateral era, esclar, el dimoni. I almenys això va ser així fins que el mes de febrer del 1985 el socialista Luis Solana Madariaga, nomenat president de la Companyia Telefònica Nacional d'Espanya (CTNE) pel govern de Felipe González, va entrar a formar-ne part.

LA INTEL·LIGÈNCIA POLÍTICA I ANALÍTICA de Ramon Trias Fargas és fàcil de seguir als seus escrits. La tarda abans de l'acte de lliurament del premi que porta el seu nom vaig estar llegint uns quants dels cent noranta-quatre articles aplegats a Treinta años de artículos (Vicens Vives, 1995), publicats a La Vanguardia entre el 1960 i el 1989. Em vaig aturar en dues reflexions que em semblen de plena actualitat. La primera és de l'article Derechas e izquierdas, publicat vuit dies abans de la seva mort, i diu així: "Los partidos teóricamente de izquierdas en España son de derechas por la sencilla razón de que ejercen con desmesura el mucho poder que detentan, pero además lo son porque su inclinación es a incrementar ese poder, concentrándolo geográficamente mediante un centralismo a ultranza. ¡No nos hagamos ilusiones!". I tant que no podem fer-nos il·lusions, perquè vint anys més tard aquesta concentració de poder, com és evident a Catalunya, és insana i atempta contra el pluralisme a llocs tan essencials com Barcelona o Girona. L'altra cita és de l'article Política y políticos (18/08/82), la qual, de fet, és la reproducció literal d'un paràgraf de les memòries del gran Galbraith. Amb la lucidesa de sempre ens explica que tant la vida acadèmica com la política obliguen a criticar els altres, cosa que fa que, al seu torn, hom s'exposi a contraatacs i a represàlies. I conclou: "Como medida elemental de precaución el que inicia el combate debe considerar la extensión y la fuerza de la probable reacción, y preparar su defensa. Cuando se vea uno atacado, debe replicar con rapidez y energía... La historia enseña que muchos se atreven a atacar imprudentemente (a determinadas personas) en la creencia de que éstas no pueden reaccionar de manera peligrosa. Es porque siguen la norma de callar, de no 'provocar a las fieras'. Es un grave error; muchas veces, el demostrar que uno es capaz de replicar basta para disuadir al atacante". Extraordinari, oi? Trias Fargas s'aplicava el consell. Servidor, també.

Article d'Agustí Colomines, publicat a l'Avui, 26/10/09. Il·lustració de Jaume Batlle.

XIIIè Premi Ramon Trias Fargas d'Assaig Polític

Josep Vicent Boira és doctor en Geografia per la Universitat de València i professor de Geografia urbana al departament de Geografia. Actualment, és el Director del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València.

Ha estat autor de diferents llibres relacionats amb la realitat urbana de la ciutat de València, entre els quals hi destaquen

(1997),

(1988) o

(tres volums, el darrer el 2009). Va localitzar els plànols perduts del vell Palau Reial de València (a París), a partir dels quals va coordinar un llibre titulat

(2006). L'any 2002 li fou concedit el premi Joan Fuster d'assaig.

I a continuació pots trobar enllaços a algunes noticies relatives a La Nit del Pensament del 2009:

Panteó de la democràcia

Fa pocs mesos vaig publicar un article a El Punt mirant d'apuntar alguns trets que em fa l'efecte singularitzen la generació a la qual, per cronologia, pertanyo. La meva reflexió sorgia arran de la benvinguda que Manuel Cuyàs havia donat a un nou grup d'escriptors a qui batejava amb l'etiqueta de "descarats". No voldria replantejar ara la qüestió nominal, tot i que segurament seria més adequat anomenar-los "desacomplexats". Tant se val. Sí que voldria desenvolupar, però, un punt que aleshores només vaig apuntar i que em sembla capital perquè afecta el codi ètic d'aquesta generació. En siguem conscients o no, vist amb perspectiva històrica i en termes polítics, cal reconèixer que els catalans que tenim menys de quaranta anys hem estat afortunats. La nostra fortuna ha estat la llibertat. Potser no tota, però molta. Una llibertat amb la qual no van poder créixer els nostres pares i per la qual tant van patir, fatídicament en massa casos, els nostres avis.

Aquesta llibertat ha tingut dues concrecions. Mai abans, des del 1714, Catalunya havia pogut gaudir d'una quota d'autogovern tan alta. Mai abans Espanya havia viscut un període tan llarg de pau i democràcia com el que es va iniciar amb les eleccions de 1977. Que ho oblidem és inevitable. És tan senzill habituar-se a allò que és bo, pensar que la dictadura és prehistòria i que la grisa normalitat sempre ha estat aquesta d'ara... Però oblidar-ho, honestament, crec que és un gest de supèrbia cívica i em sembla, a més, que les propostes independentistes que van monopolitzant l'opinió del catalanisme s'estan legitimant, en bona part, oblidant de manera militant un període com a mínim notable si l'avaluem en termes d'obtenció d'autonomia institucional. Oblit o blasme, doncs, de la Transició. Aquesta és la qüestió. Segurament el catastròfic procés estatutari ens ha dut a un atzucac que sobredimensiona la percepció d'haver arribat a un punt de no retorn, però aquest fracàs orquestrat des del minut zero pels polítics d'avui no justifica ni la ingènua mitificació de la Catalunya de la II República ni la lectura perdonavides del que s'ha aconseguit els darrers trenta anys. Perquè allò que s'ha aconseguit, no ho havíem tingut mai.

Els agents implicats en la construcció d'aquest nostre present són múltiples, però cal reconèixer sense temences que un factor determinant va ser l'elit de dirigents que van treballar pel bé comú en aquell moment il·lusionador. Constitueixen la millor generació de líders polítics que hem tingut en segles. I un dels que millor representen aquell tarannà va ser Ramon Trias Fargas. Ens deixava fa exactament vint anys. Trias no va ser un sant ni era perfecte. Es va equivocar més d'una vegada, es creia més pur que ningú i contemplava des d'una posició olímpica la majoria dels seus col·legues i la resta de mortals. D'acord. No hauria guanyat mai eleccions. Però, i això és moralment més noble, va anar a la política sabent que professionalment i econòmicament hi perdia. A mitjan anys setanta, quan era un home amb prestigi a l'acadèmia i a la banca, al país i a l'estranger, va decidir comprometre's i sacrificar una carrera que no li hauria donat tanta projecció pública, certament, però sí més diners i menys patiment personal. Va anar a la política per patriotisme, perquè havia contret un deure amb els seus conciutadans. Hi va dedicar el seu temps, la seva paraula brillant i hi va entregar la seva cultura i intel·ligència no per obtenir-ne cap benefici material sinó perquè entenia la política i l'economia com a instruments que s'havien d'usar per edificar un país més pròsper i socialment més lliure. I ho va fer sense haver de prostituir la seva consciència, ni repetir buides consignes de manual, defensant amb radicalitat els seus plantejaments liberals i catalanistes, però sabent que la convivència es fonamenta en el diàleg d'idees i persones. Argumentant, fins a la marginalitat si calia, que la dissidència de pensament és un ingredient que els partits han de potenciar si no volen convertir-se en aquesta màquina autista per aconseguir el poder que avui ens semblen a tanta gent.

Tornaran els Trias? Oblidar-los ens fa menys exigents amb el present, recordar-los ens dignifica. Mentre esperem una regeneració autèntica que ens faci altra vegada partícips del cos polític, és de justícia oferir-li desacomplexadament un ram de flors. Descansi en pau l'enyorat senyor de Barcelona al panteó dels pares de la nostra democràcia.

Jordi Amat. Filòleg i escriptor.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 7. Dimarts, 13 d'octubre del 2009.