catBlogger

És la sobirania, president

Dilluns al vespre vaig assistir a la conferència del president de la Generalitat titulada Enfortir Catalunya, la qual va tenir lloc al saló rosa del Palau. Permetin-me que abans de fer cap altre comentari els exposi una preocupació, diguem-ne de protocol, que, tanmateix, té molt a veure amb el significat de l’acte.

Encara dubto si la conferència del president era una convocatòria institucional –de país, vull dir– o bé una celebració privada –sense canapès ni cava, tot s’ha de dir– dels alts càrrecs governamentals, acompanyats del personal polític habitual lligat als partits que formen el tripartit. Si era un acte institucional per reflexionar sobre els dos anys del govern Montilla, és obvi que allí hi faltava molta gent, més enllà dels quatre empresaris i sindicalistes que hi havia i dels convençuts –com un servidor– que la fortalesa d’una nació també té un component simbòlic que no es pot abandonar mai. Als països de veritat –a França o a la Gran Bretanya o als EUA–, això ho saben i als actes com aquest hi assisteix tot bitxo vivent. Aquesta deixadesa institucional no és nova, perquè quan servidor assistia al mateix saló a un dels molts actes convocats pel president Pujol, l’oposició d’aleshores –o sigui els que ara manen– no s’hi deixava veure mai. Parlo d’actes –en dono fe– com ara un homenatge a Prat de la Riba i coses així. També és veritat que la conferència del president Montilla va tenir un to més partidista que institucional. Si volíem enfocar-la així, doncs potser el marc del Palau, que és de tots, no era el lloc adequat. El president d’un país també n’ha de saber ser.

No es pensin que sóc un formalista, senzillament crec que quan un president arriba a l’equador del seu mandat i ha de fer front a tres reptes tan importants com són la crisi econòmica que malmet el model de benestar, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i la resolució sobre el nou model de finançament, el mínim sentit patriòtic de qui té la responsabilitat de governar és cercar la unitat política i no tan sols proclamar-la o reivindicar-la com a solució per encarar el possible mal temps. Però, és clar, el que passa és que el president actual de la Generalitat té fusta més de gestor que d’estadista. El seu discurs de dilluns va ser anodí –més enllà d’imitar Pujol i els seus inacabables recitals sobre l’obra feta–, perquè en cap moment va arribar a tenir el nivell del dirigent que intenta desfer les pors –justificadíssimes, d’altra banda– posant-se al front d’un projecte nacional de veritat. En aquest sentit és força significatiu que les paraules “autogovern” o “catalanisme” només fossin dites una vegada i que el mot nació no fos dit mai, per contra del que va passar, per exemple, amb la paraula Espanya. I és que el que no pot ser no pot ser, oi? Com ja van explicar-los fa molts anys els lingüistes, la construcció d’un relat amb unes paraules i no amb unes altres és tan o més significatiu que el contingut estricte d’un discurs, perquè crea significat.

Malgrat que el president Montilla digués “mai no s’ha governat Catalunya amb tant sentit de país com en aquests últims anys”, em fa l’efecte que la realitat és ben diferent. Els recomano llegir el llibre, que és conseqüència d’una tesi doctoral valorada amb la màxima nota, de la Dra. Paola Lo Cascio Nacionalisme i autogovern. Catalunya 1980-2003 (Ed. Afers 2008), perquè dóna respostes molts suggeridores a algunes preguntes de fons sobre com s’han definit, consolidat, actuat i interactuat les institucions catalanes després del franquisme: qui va fer possible la seva recuperació, els debats que van acompanyar la seva definició, les seves característiques i, sobretot, per què i com aquesta etapa de consolidació i desenvolupament institucional i polític tan important per al país s’ha dut a terme amb el lideratge ininterromput durant 23 anys de Jordi Pujol i de CiU. La història i la ciència política sempre aporten més llum que la propaganda, surti d’on surti.

El president Montilla vol que Catalunya esdevingui una autonomia d’Espanya, diguem-ne que enriquida amb privilegis financers perquè el progrés social català no s’aturi. Això està molt bé, i és d’agrair, encara que no ens digui com ho farà. Ara bé, aquest mateix objectiu “social” suposo que també deu perseguir-lo el president d’Extremadura o el d’Andalusia, bressol del socialisme espanyol. La diferència entre el model català i l’extremeny o l’andalús és, precisament, la vindicació de la sobirania, que és precisament allò que històricament va distanciar Valentí Almirall –el primer teòric del catalanisme–de Pi i Margall. No sé si els membres d’ERC i els sobiranistes d’ICV pensaven en aquestes coses mentre escoltaven el president Montilla. Els confesso que servidor no va parar de pensar-hi davant del recital regionalista que se’ns va oferir.

Publicat a elsingulardigital, 26/11/08.

El tràgic despertar

De moment, és obvi que Espanya no és un Estat multinacional. És més, es resisteix a ser-ho, com es comprovarà ben aviat amb la sentència negativa del TC sobre l'Estatut. I tanmateix, l'existència de societats nacionals diferenciades a Espanya és un fet incontestable, ho reconeguin o no el TC, la Constitució, el PSOE o el PP. Fins i tot ho és més del que es reconeix clàssicament, perquè el País Valencià i les Illes Balears són comunitats amb unes característiques culturals i lingüístiques compartides amb Catalunya però que des d'una perspectiva política han tingut una evolució històrica separada. Tan separada que, a parer meu, avui dia són, com és encara més evident a la Catalunya del Nord, noves i diferents realitats nacionals subjectives.

No és aquest el moment de discutir això, que ja sé que és una qüestió molt controvertida entre l'ortodòxia pancatalanista que s'aferra a Fuster com els nàufrags als flotadors. Ara bé, potser ha arribat l'hora de dir les coses pel seu nom i plantejar-les tal com són, almenys de moment. Al País Valencià i a les Illes Balears els cal una solució pròpia d'autogovern, com és el sentir, d'altra banda, dels partits nacionalistes majoritaris a cada territori (BNV i PSM-EN), la qual no té per què coincidir amb la que s'adopti per a Catalunya i encara menys produir-se al mateix moment. El que vull dir és que si alguna vegada s'arriba a assolir de veritat l'Espanya multinacional que anhelava el vell catalanisme vuitcentista i noucentista, aleshores caldrà assumir que el nombre d'entitats polítiques nacionals diferenciades seria superior a les tres que esmenta Miguel Herrero de Miñón a Derechos Históricos y Constitución (Taurus, 1998). El tòpic de les tres nacionalitats històriques crec que ja no rutlla. Però, vaja, ho deixo aquí, per bé que m'atreveixo a recomanar-los, si és que estan interessats a saber què penso sobre el futur dels Països Catalans, l'article que vaig publicar a l'obra col·lectiva Països Catalans, en plural (Moll, 2005), i el pròleg a la reedició, també del 2005 —per cert, gairebé clandestina—, del llibre de Joan F. Mira Crítica de la nació pura (Ed. 3i4).

L'actitud jacobina i centralitzadora que una versió del catalanisme —la més radical, tot s'ha de dir— ha sostingut respecte de com calia abordar el futur de les relacions entre els països de parla catalana, de fet gairebé podem fer-la servir de metàfora per descriure els autoenganys que ens apliquem els catalans. Hi ha qui diu somiar en uns països catalans lliures i socialistes i resulta que el muntatge se sosté sobre un castell estantís de cartes. Però si algú gosa advertir-ho en veu alta i n'indica la feblesa tot proposant una altra via que no sigui la pretesament fusteriana, aleshores li cau al damunt el santcristo gros i l'acusen de traïció i de perles per l'estil. Tot plegat, un exercici inútil d'onanisme que només genera frustració i més frustració. Esclar que sempre es pot fer com els bascos i quedar-nos amb l'enunciat genèric d'Euskal Herria, per bé que és molt difícil que en un futur pròxim Navarra i Euskadi s'uneixin d'alguna manera. Els difusors de la malaltia anomenada basquitis, que són sempre els més purs, se sentirien alleujats i satisfets. Amb les piles carregades per a una altra llarga temporada mentre que amb l'altra mà, la que els dóna menjar i amb la qual escriuen els pactes de veritat, consoliden la provincianització de Catalunya donant suport al govern Montilla.

Doncs bé, si ens cal seguir la teoria del bastó i la pastanaga que consisteix a demanar la lluna i fer el contrari a la pràctica, sóc del parer que, de moment, em sembla més factible reclamar l'Estat plurinacional que les propostes extravagants que sorgeixen de certs sectors. És més factible aglutinar la gent al voltant de la reivindicació del dret a decidir, que vol dir convèncer-la que ens cal disposar dels instruments polítics —i del recursos financers— per definir, per exemple, quin model social volem per a Catalunya que fer volar coloms amb propostes irreals i impossible d'aplicar. Després de la previsible sentència negativa del TC no podem reaccionar amb els escarafalls típics del catalanisme histèric, perquè de nou ens abocaria a fer molt soroll per a no res —a l'estil del que ja va fer el tripartit basc quan el Congrés de Diputats va refusar el pla Ibarretxe i el TC va prohibir el referèndum—, perquè no ens seguirà ningú. La massa dels convençuts, d'aquells que asseguren que el procés cap a la independència s'accelerarà amb una batzegada com aquesta, segurament és molt sòlida, però no és prou àmplia ni dirigeix res de res. Ni el poder polític català és avui en mans dels nacionalistes (suposo que al carrer Calàbria ja sabien que passaria això quan van fer president José Montilla), ni el poder econòmic català està seduït per llançar-se pel pedregar de la revolta, com tampoc no existeix una societat civil de veritat (més enllà de la subvencionada) que hi aposti clarament. Per tant, l'únic que es podrà fer és encaixar el cop i continuar treballant perquè el panorama de desafecció política que tothom detecta es capgiri ben aviat. I en aquest procés de rearmament, de refundació sobiranista, caldrà revisar molts dogmes inservibles que ha escampat l'independentisme estètic.

Publicat a l'Avui, 24/11/08. Il·lustració: Jaume Batlle

Francesc Cambó & John Adams

El segell editorial LaButxaca, una iniciativa del Grup 62, acaba de reeditar les memòries del líder catalanista conservador Francesc Cambó. Diu la propaganda que fa l’editorial que aquestes memòries, públicades pòstumament han esdevingut un document imprescindible per entendre la política catalana actual. No n’estic tan segur, per bé que abastin un període tan important com el comprès entre 1876 i 1936. Em fa l’efecte que tant la política com la intel·lectualitat catalana és cada vegada més posthistòrica. Deu ser per això que ensopeguem sempre amb la mateixa pedra i, a sobre, es creiem que som originals.

Cambó és un personatge difícil dins la història de Catalunya. Gairebé tot el que s'ha escrit sobre ell no ha pogut superar l'apassionament polític —de dretes o d'esquerres, tant se val. El nostre és un país petit, que se sent orgullós de la pròpia història i que ha tingut dirigents polítics i sindicals de molta fusta els quals, tanmateix, tendim a oblidar, com si no fossin part inqüestionable de la nostra tradició. Ho va escriure no fa gaire Julán Casanova amb relació a Josep Peiró, però és podria aplicar a molts altres personatges destacats. I si els hem oblidat és perquè en bona mesura la dictadura franquista va aconsegur estroncar el fil natural que uneix una generació amb una altra, biològicament posterior. Als EUA, per exemple, això no passa. Per això són possibles sèries televisives d’èxit com John Adams. El somni d’una nació, produïda per HBO i que va triomfar als premis Emmy d’enguany, malgrat que és una sèrie històrica i política que narra l’evolució dels primers passos del EUA a través de la vida del segon president del país. TV3 ho intenta, però molt sovint no se’n surt perquè, diguem-ho clar, cada sector historiogràfic només alimenta la seva mitologia sense donar-li un sentit nacional i ens conformen amb fer apologia del bandolerisme, que és la versió passada del bonisme actual. Menystenir Cambó, doncs, perquè representà la dreta política i sociològica d'aquest país o bé perquè va participar en el finaçament de la rebel⋅lió militar del 1936, només vodria dir ignorància i prou. Cal conèixer, per tant, el pensament de Cambó, com també el de Peiró, Rovira i Virgili, Prat de la Riba, Nin, Carner, Comorera, Roig i Bergadà, Frederica Montseny, Planas i Casals i tants altres polítics destacats de Catalunya. Això és la tradició!

Francesc Cambó, nat a Verges el 1876, advocat i financer, les memòries del qual són arrogants i fins i tot grandiloqüents, giren entorn del que la coneguda generació de 1898 denominà «el problema d'Espanya». I, al cap dels anys, som on eren Cambó i companyia, malgrat el canvi d’aparences i l’evolució positiva i democràtica del règim polític espanyol. Evidentment, Cambó era un catalanista de dretes que representà millor que ningú l'opció autonomista com a model d'Estat en una Espanya en què el federalisme republicà havia fet aigües després del fracàs de la I República i, al seu torn, els liberals i els conservadores, les forces predominants durant la Restauració (1874-1931), no oferien més que la descentralització administrativa. El temps passa, les conjuntures canvien, però els problemes estructurals sovint perduren si no hi ha voluntat de solucionar-los de veritat.

Cambó, a qui la ciència política considera el primer policy-maker català, va defensar l'autonomia política com a fórmula per a la realització nacional catalana, cosa que compartí amb els nacionalistes republicans, tot recollint la tradició pratiana i catalanista un cop superar el romanticisme del 1892. I això que avui pot semblar tan obvi, tan necessari, tan de dret, no estava gens clar, per citar només tres dates, el 1900, el 1907 i el 1931. Ara tampoc, oi? Hi ha qui creu que l’autonomisme està superat quan, de fet, els poders de l’Estat no han assumit de veritat què significa l’Estat de les Autonomies. Quanta feina ens queda per fer!