catBlogger

El president del futur

Els tres darrers articles que he publicat en aquesta secció han estat dedicats a fer un balanç històric i personal dels presidents que ha tingut la Generalitat des dels anys de la restauració republicana. Al capdavall, aquest exercici de retro-spectiva (posant-hi el guionet per emfasitzar, a la manera de Pierre Vilar, la dialèctica entre el passat i el present) em sembla imprescindible per abordar els lideratges polítics de la Catalunya del futur. Vivim cap endavant però ens expliquem mirant enrere, va dir el gran Søren Kierkegaard. És cert. Com també ho és que conèixer les competències del lideratge, que és el que ensenyen les escoles de negocis, no és cap garantia de liderar res.

En l'article Democràcia, lideratge i perspectives de futur pel New Labour, publicat la tardor passada a la revista de la Fundació Rafael Campalans, Francesc Amat analitzava la debilitat actual del lideratge de Gordon Brown per oposició al lideratge fort de Tony Blair, el qual va arribar a ser-ho tant, de fort, que fins i tot, afirma Amat referint-se a la decisió d'intervenir militarment a Iraq, va allunyar-se de la gent i "va arribar als límits de la pròpia democràcia representativa". No ho comparteixo. Malgrat que jo també vaig ser contrari a aquella intervenció perquè em va semblar que embolicaria més la troca, puc reconèixer sense escandalitzar-me que Blair va saber preservar l'equilibri entre la proximitat a la ciutadania i la necessitat que tot mandatari té de tirar endavant projectes a partir de l'exercici individual del poder.

En una democràcia no és cap entrebanc ni cap falsejament de la realitat que un polític prengui decisions sense el suport explícit de la ciutadania. La grandesa de la democràcia és, precisament, que tard o d'hora aquella decisió haurà de passar la revàlida de les urnes. Els polítics que prenen decisions condicionats pels mitjans de comunicació o per por a l'opinió pública, a la llarga estan condemnats al fracàs. I això es fa encara més evident en èpoques de crisi. Una crisi reclama intel·ligència, destresa i calat i no pas els focs artificials dels anomenats spin doctors, el màrqueting polític dels quals és, a més d'artificiós, vidriòlic per als polítics que aspiren a ser líders i no unes meres marionetes de les tècniques de propaganda. Els spin doctors són a la política el que els gurus són a l'autoajuda: una mena de farsants que inventen tendències sense resoldre els problemes de fons. Caldria que en prenguessin bona nota tots aquells que es pensen que amb el carisma n'hi ha prou per esdevenir un líder de veritat. La persecució del poder és, abans que res, una batalla d'idees per moralitzar, en el sentit en què ho propugnava John Stuart Mill, la política i la democràcia.

Fins no fa gaire molts diri europeus es fixaven en Obama per copiar-ne les maneres i els mètodes. Els semblava que aquella alenada d'aire fresc que va comportar la irrupció del candidat, inicialment outsider, se'ls encomanaria per osmosi. Per assimilar-ne consignes i una utilització a fons de les noves tecnologies. El candidat Obama era atractiu perquè, per dir-ho d'alguna manera, seguia fil per randa alguns dels millors episodis de la sèrie The West Wing. Aviat vàrem descobrir, però, que el guionista de fusta era l'altre aspirant, l'actual secretària d'Estat Hillary Clinton. La qüestió és que Obama va saber combinar molt bé un carisma, diguem-ne, natural amb un progressiu reconeixement del seu lideratge per part de tothom, fins al punt que això ara li permet prendre decisions realment controvertides, com és reprendre la producció d'energia nuclear. Deia el Mahatma Gandhi amb relació a ell mateix: "No sóc un visionari; només pretenc ser un idealista pràctic [...] perquè la funció d'un resistent és provocar la resposta". Gandhi va ser un dels apòstols de la no violència, però no era un incaut. Cercava respostes i sabia aplicar-les fins al punt de transigir en algunes coses -cosa que, per cert, li va comportar que els radicals el titllessin de traïdor- davant les resistències infranquejables.

El líder ha de liderar i només ho aconsegueix si té unes idees a defensar. Aquesta mena de líder és el president que hauria de desitjar qualsevol país democràtic. Un líder ha tenir, abans que res, la capacitat de pensar i de tenir criteris propis per elaborar el seu propi relat. Després, si de cas, ja aprendrà a somriure. El líder ha de ser fort èticament i ideològicament. Ha de generar confiança des de la convicció. Al llarg de la història contemporània hi ha hagut líders així, a pesar dels problemes que alguns d'ells van acabar tenint. Per exemple Thomas Woodrow Wilson o Konrad Adenauer; Golda Meir o Václav Havel. I més a prop nostre: Felipe González o Jordi Pujol.

En una mena de "Reader's digest" del lideratge polític que empren els consultors que no han d'afrontar mai el gran test que són unes eleccions hi vaig llegir una definició del lideratge que fa riure molt, sobretot per la petulància: "El vertader lideratge és aquell que encamina el progrés d'un estat a un altre de superior. Això és també l'essència de la transformació, que és el pas preliminar a la vertadera innovació, que actualitza i assegura l'organització. El lideratge polític es pot definir com el conjunt d'activitats, relacions i comunicacions interpersonals que permeten a un individu mobilitzar persones d'una organització, comunitat o societat específica, de manera voluntària i conscient, per aconseguir objectius socialment útils". Si destriem el gra de la palla, segons aquesta definició el líder és aquell que és capaç d'encapçalar el canvi. Qui lidera la transformació i sap persuadir els altres que les decisions que ha pres són les adequades en unes circumstàncies determinades. No vull dir que els líders hagin de ser superdotats egòlatres i hiperactius que es pensen, com passa sovint, que només ells saben cap on s'ha d'anar. No, no és això. El líder ha de ser aquella persona que, com diuen els clàssics de la ciència política, serà capaç de tirar endavant allò que ningú més no voldrà fer.

El president català del futur ha de respondre al que acabo d'explicar. Ara més que mai, sobretot perquè el país està en crisi. En crisi econòmica i de model. Fins i tot m'atreveixo a dir que pateix una crisi de prestigi. El president del futur, doncs, haurà de refer un país que està realment desorientat. Perdut entre la propaganda i la mediocritat.

Publicat a l'Avui, 08/03/10. Il·lustració de Salvador Anton.

El viatge de Tony Blair

Hi ha molts tipus de viatges. N’hi ha d’artístics, com el que dóna nom a la recopilació discogràfica de la diva Donna Summers. N’hi ha de ficció, com el que emprenien el 1956 uns ciutadans per fugir de l’Hongria ocupada pels soviètics a la pel·lícula d’Anatole Litvak, de l’any 1959. Així és com començava la crònica d’Hugh Muir al diari The Guardian sobre la publicació, el setembre que ve, del llibre The Journey, que és el títol que Tony Blair (Edimburg, 1953) ha posat a les seves memòries. La crònica sobre l’aparició d’aquest llibre era realment dura, per bé que l’article de John Crase que l’acompanyava encara ho era més. Sense conèixer-ne el contingut, el cronista carregava, sobretot, pel preu que ha pagat l’editorial, Random House, per aquest llibre. Certament, el preu és alt, l’editorial ha fet un avançament de 5 milions de lliures. I què? És que és gaire significatiu això amb relació al contingut i a la qualitat del llibre? Tony Blair té mala premsa entre els autodesignats progressistes de tot el món. Però entre els esquerrans que escriuen a The Guardian, encara més. Fins i tot hi ha qui en critica la fotografia de la portada del llibre, on es veu un Blair madur, de temples emblanquinades, vestit a la manera casual: una americana negra sobre una camisa, també negra, sense corbata. En fi, molt fashion.

La trajectòria de Tony Blair és, realment, un viatge. L’any 1975, mentre estudiava a la Universitat d’Oxford, va ingressar al Partit Laborista, identificant-se amb l’ala més esquerrana i socialista. Quan el 1983 va optar a un escó al Parlament de Westminster, Blair es mostrà contrari a la Comunitat Econòmica Europea, el precedent de la UE, i no tingué cap inconvenient a manifestar el seu suport a la Campanya pel desarmament nuclear. I tanmateix, el 1996 Blair va convertir-se en l’artífex del New Labour, que no era res més que un model reformista i centrista fonamentat en les idees del sociòleg Anthony Giddens. A desgrat del que ell mateix pugui explicar en aquest sentit, és evident que les transformacions provocades per la dama de ferro, la conservadora Margaret Thatcher, van afectar a la manera de veure les coses del joves laboristes. Suposo que cal una mica més de distància històrica per poder-ho analitzar sense els condicionants del present, però em fa l’efecte que influència thatcheriana és innegable. Si Thatcher va enfrontar-se als sindicats des de l’exterior, a cop de grans fractures, Blair va desmuntar-ne la influència en el si del Partit Laborista amb una subtilesa maquiavèl·lica i no menys traumàtica.

El reformisme de Blair va tenir els seus límits. Quan va arribar a Downing Street, l’any 1997, pretenia transformar la cambra dels Lords i canviar la llei electoral per obrir el sistema polític britànic. Quan va deixar la residència del primier, l’any 2007, no havia fet ni una cosa ni l’altra. Al contrari, en deu anys els nombre de lords ha augmentat, incloent-hi la distinció de l’Arcàngel Mandy, avui Lord Mandelson. A la pel·lícula The Queen (2006), Stephen Frears hi va incloure escenes antològiques que expliquen com Blair va anar girant i d’una inicial prevenció antimonàrquica, finalment es va transformar en el gran defensor de la reina. Més ben dit, de la monarquia, com a forma de garantir la tradició. Aquest viatge, que és tan radical com el que van fer els comunistes espanyols i catalans amb relació al rei Joan Carles als anys de la Transició, aleshores no va entendre’l ni la seva dona Cherie, prototip de la leftist middle class britànica.

La lectura de les memòries de Blair no és pot fer tan sols pensant en la invasió d’Iraq del 2003. Aquest és un episodi francament important, però no és l’únic, del seu viatge com a primer ministre. La guerra d’Iraq no és menys important que la intervenció a l’Afganistan i, en canvi, tothom sap que provoca més apassionament ideològic i mediàtic que la guerra contra els talibans. La foto de les Açores és molt rendible per a aquells que veuen el món en blanc i negre, com si encara estiguéssim en plena guerra freda. Potser és que Blair no va saber calibrar, tot i ser el paradigma del polític que ven idees fent ús del màrqueting, quin és el poder de veritat dels mitjans de comunicació. En aquest sentit, acaba d’aparèixer un llibre força interessant: Where Power Lies: Prime Ministers vs The Media (Simon & Schuster), de Lance Price.

Particularment, estic molt interessat a saber què explicarà Blair sobre el procés de pau a Irlanda del Nord. I és que allò que està comprovat és que al cap d’un any d’ocupar el càrrec de premier, i després de gairebé dos anys de negociacions, es van signar els acords de pau de Divendres Sant de 1998, en el quals Bill Clinton va actuar com a mediador mentre que la coratjosa Mo Mowlam (1949 – 2005) era ministra amb competències sobre la regió. Com també m’agradarà saber com va anar que es decidís a encetar el procés de devolution a Escòcia i la implantació d’una Assemblea legislativa al País de Gal·les. L’últim viatge de Tony Blair té a veure amb la fe. Doncs jo que més aviat sóc agnòstic, també tinc interès per conèixer els motius d’aquest seu abrandat —i nou— catolicisme.

Publicat a elSingulaDigital.cat, 08/03/10

Obrir el paracaigudes

Segons l’estudi Doing Business del Banc Mundial, Espanya ha perdut 11 llocs respecte de la posició que ocupava el 2009 en el rànquing dels llocs on fer negocis. Ara ocupa la posició número 62. Se’n queixava fa uns dies Antoni Abad, president de Cecot, en l’article “El país de nunca jamás” que va publicar a La Vanguardia el passat 2 de març. Més que queixar-se’n, caldria dir que es mostrava escandalitzat per aquest escandalós retrocés, ja que posa de manifest que Espanya fa temps que no fa els deures i si retrocedeix és perquè, en part, els altres avancen prenent les mesures adients. Abad reclamava, amb tota la raó del món, que la política i la societat s’obrissin de ment. Només fent-ho així és com es podran abordar les necessàries i urgents transformacions en els àmbits de l’educació, el mercat de treball, la competitivitat i l’administració pública.

La realitat és, però, ben diferent. A Espanya el PSOE s’ha convertit en un partit conservador, abraçat al populisme que ha fet que se centrés a impulsar lleis, diguem-ne, ideològiques (el que no treu que no s’haguessin de promoure, eh?) sense prestar atenció als perills que acompanyaven una economia especuladora i dèbil. En els anys de bonança el PIB certament va créixer, però també és cert que al mateix temps la productivitat anava baixant. I ara som on som, amb més de quatre milions d’aturats. I a Catalunya, encara pitjor. El mes de febrer del 2010 deixa una xifra de 597.287 persones registrades com a desocupades a les oficines del Servei d’Ocupació de Catalunya, el que significa un increment interanual del 24,6% (117.800 parats registrats més que fa un any). L’augment de l’atur a Catalunya continua essent superior a la mitjana espanyola i aquest mes se situa en sis punts percentuals per sobre de la xifra estatal. I en el context català, Barcelona és la primera província on més creix l’atur al mes de febrer (9.264 persones desocupades més respecte al mes anterior).

Travessem una crisi de grans proporcions i els governs socialistes (a Catalunya i a Espanya) no estan a l’altura de les circumstàncies. Potser sí que Montilla ha estat menys frívol que Rodríguez Zapatero, atès que el president català va ser el primer a reconèixer que la crisi existia i era greu, però quan ha estat l’hora de cercar solucions de veritat i de proposar solucions arriscades i eficaces per afavorir la productivitat, la reconversió empresarial o un pla d’infraestructures adequat, va i es despenja amb la proposta de celebrar una cimera amb els partits, els sindicats i la patronal per debatre la situació econòmica. Tindrà lloc el proper dia 12 de març, però no n’esperin gran cosa. I és que ara no és l’hora de les paraules, senyors del govern, aquesta és l’hora dels fets, d’obrir el paracaigudes perquè la societat catalana no s’estampi irremeiablement. L’economia va malament, però és que els governs que l’han de capejar són, a Espanya i a Catalunya, encara pitjors. Inútils.

Publicat a elDebat.cat, 04/03/10