catBlogger

Hondures

Un cop d’Estat és sempre un cop d’Estat tant si l’orientació dels colpistes és esquerrana com dretana. La vulneració de les normes democràtiques no és patrimoni de cap ideologia. Al contrari, hi ha hagut dictadors de dreta i dictadors d’esquerra. I a l’Amèrica llatina encara més. De fet, la pitjor herència que va deixar-hi el colonialisme espanyol és la inclinació militarista dels règims sorgits arran de les independències americanes dels anys vint del segle XIX. Dictadors de tota mena han apel•lat a la voluntat popular per conquerir el poder menystenint, precisament, el poble. I Hondures, un país nascut el 28 de setembre de 1821, no n’ha estat l’excepció.

De fet, la democràcia no va arrelar a Hondures fins al 1982, quan el coronel Policarpo Paz García, que havia arribat al poder per mitjà, precisament, d’un cop d’Estat, va convocar unes eleccions lliures i constituents a instàncies del govern dels EUA. L’interès nord-americà per la democràtica hondurenya no era banal, ja que es tractava de contrarestar els “efectes contagiosos” de la Revolució sandinista a Nicaragua amb la implantació d’un règim de llibertats. Les eleccions van tenir lloc el 1980, el resultat de les quals va ser que el liberal Roberto Suazo Córdova fou elegit president. Suazo va proclamar la Constitució de 1982, que continua vigent, però també va ser l’instigador d’una sinistra etapa de terror que encara resulta difícil de pair. És obvi, doncs, que sovint no hi ha correspondència entre que un Estat es doti d’una llei fonamental i que aquesta mateixa Constitució serveixi per garantir la democràcia. Ni a Hondures ni a enlloc.

Ara resulta que el president constitucional hondureny, el també liberal Manuel Zelaya Rosales, ha estat destituït per mitjà d’un “pronunciamiento” més que no pas d’un cop d’Estat, a l’estil dels molts que es van viure a l’Espanya vuitcentista. El conflicte arrenca de la intenció de Zelaya de perpetuar-se en el poder més enllà del que li permetia el mandat constitucional, que era el gener del 2010. I és que Zelaya, que va donar-se a conèixer com un empresari agropecuari de tendències conservadores a redós de l’anomenat Moviment Azconista (seguidors de l’enginyer i president José Simón Azcona Hoyo), volia fer el mateix que els seus actuals aliats, els dirigents populistes de l’ALBA-TCP (l’Aliança Bolivariana per a les Amèriques-Tractat Comercial dels Pobles), els quals un rere l’altre han forçat les lleis de la democràcia, fins al punt de posar en perill el pluralisme polític dels seus països.

I acabo com ha començat. Un cop d’Estat és sempre un cop d’Estat, per bé que, com en aquest cas, la Cort Suprema hondurenya hagi assumit la responsabilitat d’haver ordenat que l’exèrcit expulsés del poder el president legalment elegit per la seva insistència a fer la consulta popular, declarada il·legal, amb l’objectiu de poder allargar el seu mandat. Per això, la millor solució a l’actual situació d’anormalitat democràtica que viu Hondures per enèsima vegada en la seva història és la que ha donat el mateix Zelaya a Managua, durant la cimera extraordinària de l’ALBA: “Mi período presidencial termina el 27 de enero de 2010, faltan 7 meses. Pero estos siete meses, les quiero decir a los golpistas, los voy a cumplir dentro de Honduras, porque yo regreso a Tegucigalpa después de Washington”. Certament, més val tornar a la normalitat constitucional i que tothom s’avingui a la llei.

Publicat a elsingulardigital, 01/07/09

Lord Ralf Dahrendorf

Per mitjà dels diaris britànics vaig assabentar-me que el passat 17 de juny va morir a Londres Lord Ralf Dahrendorf. Tenia 80 anys i era un dels sociòlegs angloalemanys més importants del món. La notícia de la seva mort també va ser recollida a la secció d'obituaris de l'AVUI del passat dia 23, per bé que, personalment, n'hauria informat d'una altra manera, atesa la rellevància del personatge. Però, en fi, és evident que el rang, la notorietat mediàtica, el fet de ser esportista o el vernís culturalista del finat determina i condiciona el tractament informatiu d'una mort. Així són les coses i no cal escandalitzar-se'n més del compte.

A banda que la desaparició de Dahrendorf és una pèrdua innegable per al pensament contemporani, la seva mort també em va colpir perquè en moltes tertúlies i debats he destacat la seva biografia per assenyalar que era dels pocs acadèmics que havien sabut submergir-se en política sense perdre mai de vista el marc intel·lectual i moral que li havia de servir de garantia per a la gestió quotidiana de la democràcia. Com ressaltava Hella Pick en l'obituari de The Guardian, Dahrendorf va saber compaginar d'una manera eficient la dedicació a la recerca i a la docència universitària amb la política. I això no sempre és possible, perquè molt sovint l'acadèmic-polític queda atrapat en la teranyina tacticista del combat diari i el sectarisme (que és més habitual en la política mediterrània que no pas en l'anglosaxona o la germànica), i el polític-acadèmic no sap cenyir-se a les normes de la gestió pragmàtica de la res publica. Hi ha més casos així, el de l'intel·lectual que transita per la política com si fos un alienígena o bé que es torna la veu del seu amo, que no pas com el de Dahrendorf. A Catalunya, hi ha pocs exemples que es puguin exhibir amb l'orgull que es pot defensar la biografia d'aquest gran sociòleg. Segurament, l'únic cas és el del professor Andreu Mas-Colell, que ha estat un acadèmic de mèrit als EUA, ha fet política amb majúscules (va ser el creador del DURSI) i el 2003 va tornar a l'acadèmia amb el prestigi immaculat, per bé que els estudiants li barressin el pas al rectorat de la UPF amb arguments, precisament, sectaris. Ara torna a la política des de la gestió de la recerca europea a Brussel·les. A Espanya, qui millor s'ajusta a aquest perfil és l'escriptor Jorge Semprún, encara que no va tenir gaire sort al capdavant del ministeri de Cultura.

Torno a Dahrendorf. Va néixer a Hamburg l'1 de maig del 1929. El seu pare, Gustav, que era d'orígens humils, el 1932 va ser elegit diputat socialdemòcrata al Bundestag just quan el partit nazi va assolir la majoria parlamentària que va permetre l'ascens de Hitler al poder i la destrucció de la democràcia alemanya. El 1933 va ser detingut i posteriorment alliberat. Però l'octubre del 1944 va ser detingut novament i condemnat a set anys de treballs forçats. Entretant, Ralf s'havia adherit a una organització juvenil de propaganda i sabotatge antinazi. Poques setmanes després de la detenció del seu pare, ell també va ser detingut i deportat al camp de Buchenwald. Tenia 16 anys i en aquell mateix camp també hi eren tancats Semprún i un altre gran sociòleg, teòric de la relació entre memòria col·lectiva i temps, que hi va morir: Maurice Halbwachs. Un cop alliberat, el gener del 1945, Dahrendorf i la seva família van retornar a Hamburg i va entrar a estudiar la universitat, on el 1952 es doctorà amb un estudi sobre el concepte de justícia en els escrits de Karl Marx. Aquest va ser el seu primer doctorat, perquè el 1956, un cop instal·lat per primera vegada a Londres amb una beca, va obtenir-ne un altre a la London School of Economics (LSE) amb una investigació sobre el treball no qualificat en la indústria britànica.

La carrera acadèmica de Dahrendorf va ser espectacular, perquè va saltar de càtedra en càtedra fins al final de la seva vida universitària, que va acabar el 1997 al St. Anthony's College, a Oxford. Havia començat, però, el 1958, en ser nomenat catedràtic de sociologia a l'Acadèmia d'Hamburg per a l'Economia i la Política. El 1960 va obtenir una càtedra de la Universitat de Colúmbia, a NYC, i aquell any també va ser nomenat director de l'Institut de Sociologia de la Universitat de Tübingen. El 1962 va passar a ser professor a la Universitat de la Colúmbia Britànica, a Vancouver, i el 1968 va vincular-se a Harvard. Ara bé, el vincle universitari més permanent va establir-lo amb la universitat alemanya de Constança, de la qual va ser catedràtic en dues ocasions, abans i després d'esdevenir el primer director estranger de la LSE, entre el 1973 i el 1984.

Com a polític, Dahrendorf va iniciar-se amb els socialdemòcrates alemanys, com el seu pare, però el 1966 ja era membre de l'FDP, el partit liberal alemany, amb el qual el 1969 va esdevenir diputat i membre del govern de coalició presidit per Willy Brandt, amb qui no va compartir mai l'Ostpolitik, l'emblemàtica política de mà estesa amb la RDA que va proposar el líder socialdemòcrata. El resultat d'aquesta dissensió fou que Dahrendorf va optar per entrar en política europea: entre el 1970 i el 1973 va ser, consecutivament, comissari de Comerç Exterior i d'Educació, Investigació i Economia de la CEE, el precedent de la UE. Inquiet com era, quan es traslladà a la Gran Bretanya definitivament i va adquirir-ne la nacionalitat, això era el 1988, va adherir-se als liberals demòcrates britànics de David Steel, els anomenats LibDem, que era -i és- un partit més progressista que l'FDP alemany. Quan el 1993 va rebre el títol de baró de Dahrendorf, es donà la circumstància que de la mateixa manera que havia estat professor en diverses universitats d'arreu, ell fou la primera persona que va pertànyer a dos Parlaments nacionals diferents: el Bundestag i la Cambra dels Lords.

La política no va tacar el prestigi acadèmic de Dahrendorf. Al contrari. La seva teoria del conflicte social (que mereixia un seminari) i la seva visió popperiana de la història -en construcció-, i per tant oposada al determinisme hegelià que porta sempre a dictaminar-ne la fi, van convertir-lo en un acèrrim defensor de les societats obertes. Dahrendorf era un demòcrata radical i un gran abanderat de la política, perquè creia que només per mitjà de la política en democràcia és possible fer real allò que és nou. En fi, el canvi.

Publicat a l'Avui, 29/06/09. Il·lustració: Jaume Batlle.

La llei de consultes populars i l'autodeterminació

El passat 31 de març el Consell de Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar l’Avantprojecte de llei de consultes populars per via de referèndum. Dilluns passat em vaig desplaçar fins a la seu del Col·legi de Politòleg i Sociòlegs de Catalunya per assistir a un col·loqui amb el conseller de Governació i Administracions Públiques, l’Honorable Sr. Jordi Ausàs. D’entrada, em va sorprendre que un acte d’aquestes característiques, el qual, a més, estava induït pel mateix Departament, no aconseguís d’aplegar més enllà d’una dotzena de persones. Ja sé que avui dia el debat polític no resulta gaire atractiu, però tenint en compte que no fa gaire la gent de 10Mil.cat va presentar a la mesa del Parlament una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) pel Referèndum d’Autodeterminació, sobta aquesta escassetat de públic.

L’Avantprojecte de llei se suposa que vol resoldre allò que la iniciativa de 10Mil.cat no ha tingut en compte: que la Generalitat no té capacitat per convocar un referèndum d’aquesta mena ni el 12 de setembre del 2010 ni mai. I tanmateix, la proposta del conseller Ausàs no resol la qüestió, entre altres coses perquè el nou Estatut, tot i contemplar que la capacitat de la Generalitat per fer consultes per via de referèndum, l’autorització per fer-les queda, necessàriament, dins l’àmbit competencial de l’Estat en compliment del que disposa l’article 149.1.32 de la Constitució espanyola: “Un cop aprovada la proposta de consulta popular per part del Parlament, el president o la presidenta de la Generalitat tramet la sol•licitud d’autorització al Govern de l’Estat per tal que, si s’escau, l’autoritzi”. O sigui que som on érem.

Està bé que el Govern es dediqui a desenvolupar l’Estatut i també és bo que tingui com a objectiu “fomentar la participació i incrementar la qualitat democràtica impulsant la implementació de mecanismes de participació ciutadana, per tal de fer més propera l’administració i assegurar la participació de la ciutadania en la presa de decisions que afecten els seu interessos”. Ara bé, em fa l’efecte que el conseller Ausàs presenta aquest Avantprojecte de llei amb l’ambigüitat pròpia del republicans. Al capdavall, no acabes de saber quin és el sentit de la iniciativa, sobretot perquè el conseller està convençut que el govern de l’Estat no permetrà mai, ni en les coses més nímies, que es convoqui un referèndum, no fos cas que li agaféssim el gust.

Diu l’honorable conseller que topar amb l’Estat una vegada i una altra farà que, a la fi, la gent desperti i s’adoni que l’única solució als mals de Catalunya és la independència. Ai las! És una mena de recreació de la “propaganda pel fet” anarquista, l’eficàcia de la qual és, no obstant això, sobradament coneguda: molta agitació per a no res. Les dues categories de consulta que preveu l’Avantprojecte de llei (per una banda, el que són instruments de participació ciutadana dirigits a conèixer la posició o opinions de la ciutadania en relació amb qualsevol aspecte de la vida pública i que es materialitzen a través de múltiples i diverses modalitats; enquestes, fòrums de debat i participació, audiències públiques etc, i, per l’altra banda, els referèndums), no podran resoldre de cap manera la qüestió de l’estatus polític de Catalunya. Cal deixar-ho clar, d’entrada, per evitar malentesos i posteriors decepcions.

L’Avantprojecte de llei preveu la possibilitat de convocar una consulta popular per via de referèndum d’iniciativa institucional, que és la que se suposa que s’hauria de fer servir en el cas que ens ocupa. I qui té capacitat per fer-ho? Doncs el Govern de la Generalitat de Catalunya, a proposta del president/presidenta; el Parlament de Catalunya, a proposta d’una cinquena part dels diputats i diputades o dos grups parlamentaris, o bé un 10% dels municipis que representin 500.000 habitants (per bé que la proposta de la consulta l’han de subscriure, inicialment, com a mínim 10 municipis). Hi ha algú que cregui de veritat que amb l’actual president i amb la coalició tripartita que li dóna suport és podrà mai plantejar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya? Responguin a la pregunta amb sinceritat. I després reflexionin sobre si aquesta iniciativa no és, com d’altres que també es venen com a grans innovacions, una presa de pèl. I és que els republicans han volgut presentar un Avantprojecte de llei tan constitucional (suposo que per evitar topar amb els socis constitucionalistes del Govern), que servirà de ben poc.

Publicat a elsingulardigital, 24/06/09