catBlogger

La inutilitat de la cimera express

Ahir La Vanguardia publicava un ampli sondeig que es va fer entre el 8 i el 10 de març a una mostra de 1000 persones. Deixant de banda les prediccions electorals que insinuen les ànsies de canvi, tot i que, de moment, la realitat és la que és: el tripartit governa i CiU és a l’oposició amb 48 diputats. El que sí resulta interessant és el que el sondeig posa de manifest amb relació a la situació econòmica. Segons se’n desprèn, el pessimisme s’ha estès entre els catalans. La magnitud del creixement del pessimisme s’aprecia en el fet que fa una mica més de dos anys només un 29% dels consultats expressava una opinió negativa sobre l’estat de l'economia. La tardor del 2008 aquesta taxa s’havia multiplicat per dos i ja arribava al 61%. I fa quatre mesos va arribar al 71%. Ara fins i tot ha crescut en quatre punts, mentre que les opinions optimistes han baixat fins al 12%. És a dir, només un de cada deu catalans considera bona la situació econòmica.

El sondeig també reflecteix que aquesta percepció negativa sobre la situació econòmica és compartida pels votants de tots els partits catalans, amb ben pocs matisos. Únicament un 25% dels electors d’ICV-EUiA tenen una opinió positiva sobre la situació econòmica, el que és prou significatiu sobre com és una part de l’electoral ecosocialista. No obstant això, més del 65% dels votants socialistes o d’Iniciativa i més del 80% dels electors de CiU, PP o ERC tenen una opinió negativa sobre la situació econòmica. Aquest pessimisme també s’estén a la valoració sobre la situació política catalana, que cada vegada és més negativa. En aquest moment, el 69% dels ciutadans la considera dolenta o molt dolenta, enfront d'un 15% que la jutja bona o molt bona. Quant a les condicions que es donen a Catalunya per afrontar la sortida de la crisi respecte a que té Espanya, el 36% dels ciutadans creuen que Catalunya té més oportunitats mentre que el 26% sosté el contrari . I tanmateix, un 34% opina que les condicions de Catalunya per sortit del sot són les mateixes que a Espanya. En fi, la desconfiança ciutadana és per tot tal com reflectia el titular que encapçalava la notícia: “El pessimisme sobre l’economia bat rècords i assoleix el 75% dels catalans”.

Per raons òbvies el sondeig no deia res sobre què opinen els ciutadans de la cimera econòmica que va convocar el president Montilla el divendres passat. Però el fet que al cap de quatre dies d’haver tingut lloc no se’n canta ni gall ni gallina, ja és prou significatiu. I és que la cimera va ser una pantomima. Una mostra més del tacticisme que impregna la política catalana. Com explicaven les cròniques periodístiques, el president Montilla no va aconseguir portar l’aigua al seu molí en la cimera anticrisi amb agents socials i l’oposició, convocada en el marc de l'Acord Estratègic. I què es pensava? Una oposició responsable no podia fer cap altra cosa. Quin sentit hauria tingut subscriure una declaració de vuit punts que el govern va fer arribar la nit del dia 11? La patronal i els sindicats ja havien rebaixat les expectatives perquè van obligar al govern a presentar tan sols un document genèric i sense cap proposta concreta. Hi ha algú que pugui confiar que la greu crisi econòmica se solucionarà amb un paperot de vuit pàgines que no diu res? No m’estranya que una gran majoria de la gent sigui pessimista. N’hi ha per ser-ho, atesa la negligència i la frivolitat del govern que tenim! El Govern no buscava acords en convocar la cimera quinze dies després del ple de Parlament, només reclamava adhesions sense ni tan sols saber per fer què. Una falsa unitat.

Després de la reunió, i donat l’impàs, que d’altra banda era d’esperar, es veu que es va obrir un debat sobre si allò s’acabava amb aquell simulacre d’unitat. El president va plantejar aleshores la creació d’un comitè d'enllaç entre els integrants de l’Acord Estratègic (Govern, sindicats i patronals) i els grups parlamentaris. Más madera! La deriva burocràtica del Govern fa feredat! Al final van quedar que s'intercanviarien documents els uns amb els altres, com aquell que es passa la targeta de visita, fins que se celebrés la propera reunió, que previsiblement serà passat Setmana Santa. Cimera express, doncs! Curteta, curteta. Aquesta és la demostració que el Govern no volia arribar a cap acord, perquè quan ho ha volgut, per exemple quan ha pactat amb CiU la Llei d’Educació, el Pla d’Infraestructures o el Pacte Nacional per a la Immigració, s’ha passat més d’un any negociant-hi. I és que els acords estratègics no volen presses si és que hom vol que siguin efectius de veritat. Mentre que el Govern i el president no ho entenguin, el pessimisme de la gent augmentarà i les expectatives electorals del tripartit minvaran.

Publicat a elSingularDigital.cat, 15/03/10.

El president del futur

Els tres darrers articles que he publicat en aquesta secció han estat dedicats a fer un balanç històric i personal dels presidents que ha tingut la Generalitat des dels anys de la restauració republicana. Al capdavall, aquest exercici de retro-spectiva (posant-hi el guionet per emfasitzar, a la manera de Pierre Vilar, la dialèctica entre el passat i el present) em sembla imprescindible per abordar els lideratges polítics de la Catalunya del futur. Vivim cap endavant però ens expliquem mirant enrere, va dir el gran Søren Kierkegaard. És cert. Com també ho és que conèixer les competències del lideratge, que és el que ensenyen les escoles de negocis, no és cap garantia de liderar res.

En l'article Democràcia, lideratge i perspectives de futur pel New Labour, publicat la tardor passada a la revista de la Fundació Rafael Campalans, Francesc Amat analitzava la debilitat actual del lideratge de Gordon Brown per oposició al lideratge fort de Tony Blair, el qual va arribar a ser-ho tant, de fort, que fins i tot, afirma Amat referint-se a la decisió d'intervenir militarment a Iraq, va allunyar-se de la gent i "va arribar als límits de la pròpia democràcia representativa". No ho comparteixo. Malgrat que jo també vaig ser contrari a aquella intervenció perquè em va semblar que embolicaria més la troca, puc reconèixer sense escandalitzar-me que Blair va saber preservar l'equilibri entre la proximitat a la ciutadania i la necessitat que tot mandatari té de tirar endavant projectes a partir de l'exercici individual del poder.

En una democràcia no és cap entrebanc ni cap falsejament de la realitat que un polític prengui decisions sense el suport explícit de la ciutadania. La grandesa de la democràcia és, precisament, que tard o d'hora aquella decisió haurà de passar la revàlida de les urnes. Els polítics que prenen decisions condicionats pels mitjans de comunicació o per por a l'opinió pública, a la llarga estan condemnats al fracàs. I això es fa encara més evident en èpoques de crisi. Una crisi reclama intel·ligència, destresa i calat i no pas els focs artificials dels anomenats spin doctors, el màrqueting polític dels quals és, a més d'artificiós, vidriòlic per als polítics que aspiren a ser líders i no unes meres marionetes de les tècniques de propaganda. Els spin doctors són a la política el que els gurus són a l'autoajuda: una mena de farsants que inventen tendències sense resoldre els problemes de fons. Caldria que en prenguessin bona nota tots aquells que es pensen que amb el carisma n'hi ha prou per esdevenir un líder de veritat. La persecució del poder és, abans que res, una batalla d'idees per moralitzar, en el sentit en què ho propugnava John Stuart Mill, la política i la democràcia.

Fins no fa gaire molts diri europeus es fixaven en Obama per copiar-ne les maneres i els mètodes. Els semblava que aquella alenada d'aire fresc que va comportar la irrupció del candidat, inicialment outsider, se'ls encomanaria per osmosi. Per assimilar-ne consignes i una utilització a fons de les noves tecnologies. El candidat Obama era atractiu perquè, per dir-ho d'alguna manera, seguia fil per randa alguns dels millors episodis de la sèrie The West Wing. Aviat vàrem descobrir, però, que el guionista de fusta era l'altre aspirant, l'actual secretària d'Estat Hillary Clinton. La qüestió és que Obama va saber combinar molt bé un carisma, diguem-ne, natural amb un progressiu reconeixement del seu lideratge per part de tothom, fins al punt que això ara li permet prendre decisions realment controvertides, com és reprendre la producció d'energia nuclear. Deia el Mahatma Gandhi amb relació a ell mateix: "No sóc un visionari; només pretenc ser un idealista pràctic [...] perquè la funció d'un resistent és provocar la resposta". Gandhi va ser un dels apòstols de la no violència, però no era un incaut. Cercava respostes i sabia aplicar-les fins al punt de transigir en algunes coses -cosa que, per cert, li va comportar que els radicals el titllessin de traïdor- davant les resistències infranquejables.

El líder ha de liderar i només ho aconsegueix si té unes idees a defensar. Aquesta mena de líder és el president que hauria de desitjar qualsevol país democràtic. Un líder ha tenir, abans que res, la capacitat de pensar i de tenir criteris propis per elaborar el seu propi relat. Després, si de cas, ja aprendrà a somriure. El líder ha de ser fort èticament i ideològicament. Ha de generar confiança des de la convicció. Al llarg de la història contemporània hi ha hagut líders així, a pesar dels problemes que alguns d'ells van acabar tenint. Per exemple Thomas Woodrow Wilson o Konrad Adenauer; Golda Meir o Václav Havel. I més a prop nostre: Felipe González o Jordi Pujol.

En una mena de "Reader's digest" del lideratge polític que empren els consultors que no han d'afrontar mai el gran test que són unes eleccions hi vaig llegir una definició del lideratge que fa riure molt, sobretot per la petulància: "El vertader lideratge és aquell que encamina el progrés d'un estat a un altre de superior. Això és també l'essència de la transformació, que és el pas preliminar a la vertadera innovació, que actualitza i assegura l'organització. El lideratge polític es pot definir com el conjunt d'activitats, relacions i comunicacions interpersonals que permeten a un individu mobilitzar persones d'una organització, comunitat o societat específica, de manera voluntària i conscient, per aconseguir objectius socialment útils". Si destriem el gra de la palla, segons aquesta definició el líder és aquell que és capaç d'encapçalar el canvi. Qui lidera la transformació i sap persuadir els altres que les decisions que ha pres són les adequades en unes circumstàncies determinades. No vull dir que els líders hagin de ser superdotats egòlatres i hiperactius que es pensen, com passa sovint, que només ells saben cap on s'ha d'anar. No, no és això. El líder ha de ser aquella persona que, com diuen els clàssics de la ciència política, serà capaç de tirar endavant allò que ningú més no voldrà fer.

El president català del futur ha de respondre al que acabo d'explicar. Ara més que mai, sobretot perquè el país està en crisi. En crisi econòmica i de model. Fins i tot m'atreveixo a dir que pateix una crisi de prestigi. El president del futur, doncs, haurà de refer un país que està realment desorientat. Perdut entre la propaganda i la mediocritat.

Publicat a l'Avui, 08/03/10. Il·lustració de Salvador Anton.

El viatge de Tony Blair

Hi ha molts tipus de viatges. N’hi ha d’artístics, com el que dóna nom a la recopilació discogràfica de la diva Donna Summers. N’hi ha de ficció, com el que emprenien el 1956 uns ciutadans per fugir de l’Hongria ocupada pels soviètics a la pel·lícula d’Anatole Litvak, de l’any 1959. Així és com començava la crònica d’Hugh Muir al diari The Guardian sobre la publicació, el setembre que ve, del llibre The Journey, que és el títol que Tony Blair (Edimburg, 1953) ha posat a les seves memòries. La crònica sobre l’aparició d’aquest llibre era realment dura, per bé que l’article de John Crase que l’acompanyava encara ho era més. Sense conèixer-ne el contingut, el cronista carregava, sobretot, pel preu que ha pagat l’editorial, Random House, per aquest llibre. Certament, el preu és alt, l’editorial ha fet un avançament de 5 milions de lliures. I què? És que és gaire significatiu això amb relació al contingut i a la qualitat del llibre? Tony Blair té mala premsa entre els autodesignats progressistes de tot el món. Però entre els esquerrans que escriuen a The Guardian, encara més. Fins i tot hi ha qui en critica la fotografia de la portada del llibre, on es veu un Blair madur, de temples emblanquinades, vestit a la manera casual: una americana negra sobre una camisa, també negra, sense corbata. En fi, molt fashion.

La trajectòria de Tony Blair és, realment, un viatge. L’any 1975, mentre estudiava a la Universitat d’Oxford, va ingressar al Partit Laborista, identificant-se amb l’ala més esquerrana i socialista. Quan el 1983 va optar a un escó al Parlament de Westminster, Blair es mostrà contrari a la Comunitat Econòmica Europea, el precedent de la UE, i no tingué cap inconvenient a manifestar el seu suport a la Campanya pel desarmament nuclear. I tanmateix, el 1996 Blair va convertir-se en l’artífex del New Labour, que no era res més que un model reformista i centrista fonamentat en les idees del sociòleg Anthony Giddens. A desgrat del que ell mateix pugui explicar en aquest sentit, és evident que les transformacions provocades per la dama de ferro, la conservadora Margaret Thatcher, van afectar a la manera de veure les coses del joves laboristes. Suposo que cal una mica més de distància històrica per poder-ho analitzar sense els condicionants del present, però em fa l’efecte que influència thatcheriana és innegable. Si Thatcher va enfrontar-se als sindicats des de l’exterior, a cop de grans fractures, Blair va desmuntar-ne la influència en el si del Partit Laborista amb una subtilesa maquiavèl·lica i no menys traumàtica.

El reformisme de Blair va tenir els seus límits. Quan va arribar a Downing Street, l’any 1997, pretenia transformar la cambra dels Lords i canviar la llei electoral per obrir el sistema polític britànic. Quan va deixar la residència del primier, l’any 2007, no havia fet ni una cosa ni l’altra. Al contrari, en deu anys els nombre de lords ha augmentat, incloent-hi la distinció de l’Arcàngel Mandy, avui Lord Mandelson. A la pel·lícula The Queen (2006), Stephen Frears hi va incloure escenes antològiques que expliquen com Blair va anar girant i d’una inicial prevenció antimonàrquica, finalment es va transformar en el gran defensor de la reina. Més ben dit, de la monarquia, com a forma de garantir la tradició. Aquest viatge, que és tan radical com el que van fer els comunistes espanyols i catalans amb relació al rei Joan Carles als anys de la Transició, aleshores no va entendre’l ni la seva dona Cherie, prototip de la leftist middle class britànica.

La lectura de les memòries de Blair no és pot fer tan sols pensant en la invasió d’Iraq del 2003. Aquest és un episodi francament important, però no és l’únic, del seu viatge com a primer ministre. La guerra d’Iraq no és menys important que la intervenció a l’Afganistan i, en canvi, tothom sap que provoca més apassionament ideològic i mediàtic que la guerra contra els talibans. La foto de les Açores és molt rendible per a aquells que veuen el món en blanc i negre, com si encara estiguéssim en plena guerra freda. Potser és que Blair no va saber calibrar, tot i ser el paradigma del polític que ven idees fent ús del màrqueting, quin és el poder de veritat dels mitjans de comunicació. En aquest sentit, acaba d’aparèixer un llibre força interessant: Where Power Lies: Prime Ministers vs The Media (Simon & Schuster), de Lance Price.

Particularment, estic molt interessat a saber què explicarà Blair sobre el procés de pau a Irlanda del Nord. I és que allò que està comprovat és que al cap d’un any d’ocupar el càrrec de premier, i després de gairebé dos anys de negociacions, es van signar els acords de pau de Divendres Sant de 1998, en el quals Bill Clinton va actuar com a mediador mentre que la coratjosa Mo Mowlam (1949 – 2005) era ministra amb competències sobre la regió. Com també m’agradarà saber com va anar que es decidís a encetar el procés de devolution a Escòcia i la implantació d’una Assemblea legislativa al País de Gal·les. L’últim viatge de Tony Blair té a veure amb la fe. Doncs jo que més aviat sóc agnòstic, també tinc interès per conèixer els motius d’aquest seu abrandat —i nou— catolicisme.

Publicat a elSingulaDigital.cat, 08/03/10