catBlogger | els blogs de la Fundació Catalanista i Demòcrata

El passat que no passa

El blog d'Agustí Colomines

Post publicat el 03-02-2012 a les 17:00

UB-Estabilizacion-Desenvolupament-CCOO-Considerava_ARAIMA20120202_0029_23.jpg

Fabián Estapé

De tots colors, el llibre de memòries de Fabián Estapé, mort el primer dia d’aquest gèlid mes de febrer, es va publicar l’any 2000 a cura de l’actual directora de TV3, Mònica Terribas. En la nota a l’edició, Terribas diu que Estapé va viure com va voler, amb els guanys i les pèrdues que aquesta actitud va comportar-li. Certament, Estapé va formar part d’aquells intel·lectuals i professionals que, amb arguments molts diversos, van créixer i es van fer a redós del règim franquista. De la dictadura, en una paraula. Estapé podia haver fet el contrari. Podia haver decidit apostar per la resistència democràtica i, en canvi, va triar col·laborar amb el dictador. Només al final de la dictadura, quan el règim ja agonitzava, aquest per altra banda intel·ligentíssim economista va declarar-se d’esquerres, fins al punt —o almenys això és el que llegeixo en les cròniques necrològiques— d’afiliar-se a CCOO i al PSUC, el partit dels comunistes de Catalunya. No és que jo ara vulgui fer cap retret a Estapé ni a ningú, simplement crec que cal explicar els personatges com el que han estat i no pas amb la distorsió de les lectures polítiques i sentimentals d’avui dia. Arran de la mort de Fraga Iribarne va passar una cosa semblant: es va exaltar el personatge de tal manera i es va edulcorar la seva trajectòria amb mentides de gran calibre, que tots els demòcrates de veritat havien de sentir fàstic per força.

Encara recordo l’ocupació dels locals del rectorat de la Universitat de Barcelona quan Fabián Estapé n’era el rector per segona vegada, entre els anys 1974 i 1976. Per als estudiants d’aquella època (comunistes, anarquistes, trotskistes, maoistes o nacionalistes), Estapé era la representació del mal absolut. Un jerarca del règim a qui calia abatre. Deu ser per això que els estudiants que van entrar al despatx rectoral de la plaça universitat van llançar per la finestra el bust del generalíssim dictador. En el capítol novè de les memòries que esmento, Estapé aborda amb recança —diu— l’episodi de la seva vida més difícil de justificar: la col·laboració intensa amb el govern del general Franco en l’elaboració —al costat de Joan Sardà Dexeus— del Pla d’Estabilització. Tenia despatx a Castellana 3, a sota del de l’almirall Carrero Blanco. Evidentment, tota persona té dret a rectificar i a explicar-se com vulgui. Al capdavall, de biografies contradictòries n’hi ha de tota mena. Manuel Sacristán, per exemple, que fou un referent de l’ortodòxia comunista espanyola i també, segons afirma ell mateix, de Fabián Estapé, de jove va ser un falangista convençut i intransigent (vegeu, en aquest sentit, els passatges que hi dedica Alberto Oliart a Contra el olvido, 1998). I el mateix es podria dir, per posar un altre cas, de Josep Maria Castellet i de tants i tants intel·lectuals catalans de bona família. Però molts d’aquests falangistes jovenívols van trencar amb el règim molt abans que Fabián Estapé, just quan ell va començar la peripècia al costat dels opusdeistes que van redreçar l’economia espanyola. El 1971, Estapé encara es va presentar a procurador a Corts per la província de Girona animat pels jerarques franquistes, amb una actitud molt diferent de la de Fernando Rodríguez Ocaña, aquell obrer catòlic que s’havia convertit en company de viatge de Bandera Roja i que va superar el filtres governamentals per presentar-se a procurador pel terç familiar el 1973. Estapé va perdre les eleccions; Rodríguez Ocaña, en canvi, va guanyar-les però fou destituït quan es va fer evident qui era.

Les biografies es poden explicar de moltes maneres. La imatge d’una persona pot quedar devaluada o enaltida segons el grau de permissivitat que hom tingui. Personalment, tot i ser per tradició familiar del bàndol dels vençuts i haver patit la repressió com molts altres antifranquistes, no sóc partidari de passar comptes a l’estil Garzón. Em sembla una actitud extemporània, fora del temps i de la realitat. Ara bé, això no vol dir que sigui partidari del silenci i, encara menys, de reconstruir biografies per justificar l’injustificable. Fa uns anys, el professor Carles Santacana va publicar El franquisme i els catalans. Els informes del Consejo Nacional del Movimiento (1962-1971), un llibre revelador per explicar determinades trajectòries, com ara la de Martín de Riquer o bé la d’un altre rector, Gabriel Ferrater. El que em sembla absolutament inadmissible, per tant, és que algú, com va fer Estapé en les seves memòries, vulgui endolcir el seu col·laboracionisme persistent amb l’argument que calia estar dins la sala de màquines per transformar de veritat el règim. Home, potser no, oi? Hi havia altres alternatives ètiques.

Publicat a IntocableDigital.cat, 03/02/12

Comentaris

Post publicat el 21-01-2012 a les 10:44

Manuel Fraga Iribarne

L’obituari de Manuel Fraga que va publicar Michael Eaude a The Guardian sintetitza molt bé les contradiccions de la seva trajectòria política. És una necrològica desapassionada. A Espanya, en canvi, la valoració del personatge ha estat sempre realment controvertida. I ara, en l’hora de la seva mort, també. Si Fraga ha estat controvertit és perquè ell mateix va voler reivindicar-se com un reformista sota el règim dictatorial de Franco i un dels pares fundadors de la renascuda democràcia espanyola del 1978. I és veritat que hi ha hagut persones que l’han presentat així, exaltant-ne, sobretot, l’esperit reformista de la llei de premsa del 1966 i el seu protagonisme en la transició simplement perquè va ser un dels membres de la ponència constitucional. Però Fraga no va ser mai del tot ni una cosa ni l’altra. I és que no és del tot cert que Fraga fos un representant del moderantisme espanyol. Això és podria dir d’Adolfo Suárez, encara que fos Ministre Secretari General del Movimiento fins l’últim sospir del dictador. El gir centrista, moderat i abocat a l’entesa amb l’oposició socialista, comunista i nacionalista catalana i basca que va liderar Suárez al capdavant de la UCD no va trobar mai la complicitat de Fraga i dels seus “set magnífics” acompanyants en la constitució d’AP. Al contrari. A Suárez va costar-li entendre que la democràcia no podia construir a mitges i condicionada. A Fraga va costar-li encara més.

Manuel Fraga no era un reformista. Era, per damunt de tot, un conservador catòlic, dominat pel populisme, com va quedar palès moltes vegades, la més coneguda de les quals és el famós bany, acompanyat de l’ambaixador nord-americà Angier Biddle Duke, a la costa d’Almeria després de l’accident aeri de l’any 1969. Fraga va ser un admirador d’Antonio Cánovas del Castillo i, com ell, anhelava un sistema polític a l’estil anglès: simplificat, i per tant bipartidista, que fes possible la preeminència del conservadorisme. També era un autoritari de mena. Són molts els episodis, les declaracions i els gestos que el delataven en aquest sentit. Les campanades a mort que va recrear Lluís Llach en forma gairebé d’oratori va provocar-les ell el març del 1976, mesos després de la mort del dictador, quan no va dubtar a reprimir violentament una manifestació obrera que va tenir a lloc a Vitòria-Gasteiz. Hi va morir gent innocent, com avui dia també en mor molta en les revoltes de la primavera àrab en contra dels dictadors de tot pelatge. I si a ulls de tot el món, per exemple, Mubarak va presidir un règim dictatorial i corrupte, no entenc per què cal endolcir la biografia d’un polític com Fraga, que no va abdicar mai d’haver estat membre de la Falange i un ministre de Franco, el sanguinari dictador espanyol de qui deia que “havia estat el millor governant que havia tingut Espanya”. A Fraga, i a molts com ell, el van fer fora de la taula del consell de ministres franquista els tecnòcrates de l’Opus Dei per posar en marxa la veritable reforma econòmica. I no és que aquests opusdeistes fossin gaire demòcrates, eh? Amb Suárez, com ja he dit abans, li va passar el mateix.

La mort política de la UCD —i de l’epígon que fou el CDS— van oferir-li l’oportunitat d’aglutinar la dreta espanyola. Però no li va servir de res. Ja li havia passat l’hora. La victòria esclatant dels joves nacionalistes espanyols del PSOE l’octubre del 1982 va descol·locar-lo políticament. De fet, aleshores va començar la seva decadència política. El relleu al capdavant d’AP el 1989, que es va transformar en PP de la mà de José Maria Aznar, només va donar-li una sortida: esdevenir president de la comunitat autònoma de Galícia, a pesar que Fraga no havia cregut —o hi havia cregut poc, si ho volen creure així— en l’Estat de les Autonomies. Va ser el seu refugi i el seu vedat polític, com bé saben els nacionalistes gallecs. No dubto que Fraga Iribarne fos una persona erudita i sàvia. Però políticament va ser un fracàs. Va estar en el bàndol dels guanyadors sense saber esdevenir-ne el líder. Potser és que va ser un polític excessivament ideològic que només es disfressava de pragmàtic quan li sortia la vena populista.

Publicat a IntocableDigital.cat, 21/01/12

Comentaris: 1

Post publicat el 16-01-2012 a les 09:13

Diàleg nacional

Entre l’agost del 2007 i el novembre del 2009, el govern d’Escòcia va propiciar un procés anomenat The National Conversation, amb el qual s’incitava la població i l’anomenada societat civil a discutir sobre una possible reforma constitucional (pitgeu aquí per llegir algunes de les contribucions) per superar l’autonomia recuperada el 1999. El sempre actiu primer ministre escocès, Alex Salmond va argumentar que el diàleg nacional que proposava volia esdevenir una plataforma per promoure el debat sobre el futur d'Escòcia basat, d’entrada, en l'acceptació que la sobirania resideix en el poble i que tan sols el poble d'Escòcia té el dret de decidir com s’ha de governar. I tanmateix, Salmond, que és un independentista confés, va assegurar que en aquest diàleg nacional calia discutir les tres opcions que són present a Escòcia: continuar amb l’actual acord constitucional i, per tant, no modificar res; ampliar les competències d'Escòcia en aquelles àrees que es determinin durant aquest diàleg nacional; i, finalment, emprendre els passos per permetre que Escòcia esdevingui un estat totalment independent. A partir d’aquí el 2007 es va elaborar un primer document de debat (Choosing Scotland’s Future) i el 2009 es va publicar una mena de llibre blanc sobre el camí a seguir: Your Scotland, Your Voice.

Tot plegat molt pulcre i seré. No sé què passaria si el Govern decidís obrir una pàgina al web de la Generalitat íntegrament dedicada al dret de decidir. M’imagino que l’escàndol seria majúscul. Però, és clar, ni el PPC ni el mateix PSC són els conservadors, els laboristes o els liberal demòcrates escocesos, els quals representen el bloc, diguem-ne, “unionista”. El debat polític és més democràtic i menys agònic. I això no obstant, el primer ministre britànic, David Cameron, com també el líder laborista, Ed Miliband, van voler forçar les coses i van instar Salmond a convocar el referèndum enguany. S’hi va negar. I ho va fer, entre altres raons, perquè el procés que va posar en marxa el 2007 no està acabat. A més, és possible que ara mateix l’opció independentista que defensa l’SNP —i per tant Salmond— no obtingués el suport majoritari. Potser els impacients del nostre país, aquells que acusen als sobiranistes tranquils de tebis (si és que no utilitzen adjectius més gruixuts), haurien de saber llegir què passa a Escòcia en comptes d’idealitzar els nacionalistes escocesos. Al capdavall, també és veritat que tenen un suport més reduït que el que tenen els nacionalistes catalans de totes les tendències.
El diàleg nacional proposat per Salmond podria assemblar-se a la transició nacional que promou el president Artur Mas. No en les formes, evidentment, però sí en el fons. Es tracta de convèncer els immobilistes per donar una oportunitat al canvi. I en aquest sentit, encara queda molt camí a fer. Fixin-se, per exemple, en el que va escriure Joaquim Nadal, encara ara cap parlamentari del PSC, dissabte passat a El Punt Avui: “Alguns creuen que sí i que la societat marxa inexorablement cap a posicions més i més sobiranistes. Però si arribat a un cul-de-sac hem de decidir, què farem? Proclamarem la independència? Com? Des d'on? Amb quins avals? Amb quina acceptació per part d'Europa? Amb quina resposta per part dels actuals aliats de CiU a Espanya o sectors amplis del socialisme espanyol també? Creixen també les veus que alerten del risc de no tenir prou força per aguantar l'escomesa, ni de tenir prou arguments per no generar una àmplia frustració a la societat catalana.” (Declarem la independència?). Deixant de banda el conjunturalisme partidista de l’article, centrat a burxar en la pretesa contradicció de CiU de promoure el pacte fiscal i haver de pactar amb el PP, la realitat és que el principal partit de l’oposició a Catalunya continua ancorat en les propostes de sempre. Per dir-ho a la manera escocesa, els socialistes catalans són dels que creuen que amb una ampliació de competències que ens aproximés al federalisme ja n’hi hauria prou. I si el PSC té dubtes, el PP és fins i tot directament contrari a la possibilitat de debatre cap opció.

En fi, que si a Escòcia ha calgut muntar una plataforma per incentivar el debat i la conciliació... Què no haurem de fer a Catalunya on la tradició democràtica és més feble? Sobretot perquè aquí, a més, es confon la necessitat de governar (i per tant de pactar amb qui calgui per resoldre els problemes de cada dia) amb els grans objectius de país. Qui no hagi entès que a pesar dels condicionaments (financers o de competències) som en la mateixa fase que els escocesos, per bé que més endarrerits, és que no ha entès res de res. Per dir-ho més clar: el sobiranisme s’ha instal·lat a les institucions de Catalunya i no s’assembla gens al pujolisme.

Publicat a elSingularDigital, 16/02/12.

Comentaris

Pàgina 1 de 97 (3 de 291 Resultats)

Següent