catBlogger

Per evitar l'estrès de la rentrée

S’acaba l’agost i comença el curs polític. De fet, comença per acabar-lo definitivament. Més tard o més d’hora, aquesta tardor hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya. He escrit en un altre lloc (vegeu post anterior)  que els set anys de tripartit han estat una veritable màquina de triturar. De triturar polítics i el mateix model de coalició, que al final s’ha demostrat ineficaç. Cap líder del Pacte del Tinell no ha sobreviscut a l’experiment. I molts diputats i diputades del tripartit, tampoc. I és que quan allò que lliga una coalició és l’interès per ocupar el poder més que no pas aplicar un projecte compartit, les discrepàncies sobresurten una vegada i una altra. La manera de fer política del tripartit no ha convençut precisament per això. Diria que fins i tot ha provocat cansament. Arribem a les eleccions amb la llengua fora, esbufegant, amb ganes que s’acabi l’agonia. I si hem de fer cas a les declaracions del primer secretari del PSC, José Montilla, i del president d’ERC, Joan Puigcercós, ni l’un ni l’altre aposten per repetir la fórmula. Així doncs, si ni els que encara ara compateixen coalició i poder creuen en el tripartit, per què hi ha de creure la ciutadania?

L’existència del tripartit ha coincidit amb dues grans crisis, que s’han acompanyat de crisis menors provocades pels, diguem-ne, socis menors. Les grans crisis, però, han estat l’estatutària i l’econòmica. La primera ja sabem com ha acabat. Servidor és del que creu que des de Catalunya es va errar en encetar un procés de reforma estatutària sense avaluar les possibilitats d’èxit . Es va voler redreçar l’Estat de les Autonomies en un sentit federalitzant quan, de fet, no es tenia cap aliat real a l’altre bàndol. A Espanya ja fa temps que no hi ha federals. Al contrari, fins i tot aquells que possiblement ho eren si-us-plau-per-força durant la transició, ja fa temps que se n’han desdit. Fins i tot el compromís solemne de Rodríguez Zapatero de respectar la voluntat popular va durar el que va durar, oi?. En fi, la crisi estatutària ha tingut com a efecte, d’entrada, una rebaixa del sentit d’autogovern. L’únic positiu d’aquest malaurat calvari és el fet que la gent ha pogut constatar la mala fe i la incomprensió de la política espanyola. Cosa que ha generat una desafecció respecte d’Espanya d’una magnitud com no s’havia vist mai. Ho constatava ahir mateix un reportatge de La Vanguardia: “Ahora bien, las cosas no siempre han sido así. Hace apenas veinte años, el grupo más numeroso –aquellos que expresan una identidad catalana y española por igual– suponía la mitad de todos los consultados; es decir, hasta diez puntos más que actualmente, cuando algún sondeo reduce este colectivo al 39%. Por su parte, los que se sienten más españoles que catalanes, o sólo españoles, han experimentado en las últimas décadas una ligera disminución. En cambio, quienes se consideran más catalanes que españoles, o sólo catalanes, han crecido visiblemente desde la década de los 80 (entre 7 y 12 puntos)”. La conseqüència és que ha augmentat el sobiranisme entre la població catalana o almenys la proporció de gent que està disposada a reclamar un referèndum d’autodeterminació (vegeu el resultat de l’enquesta que ahir també feia La Vanguardia). Qui sàpiga vehicular aquesta nova perspectiva política amb intel·ligència i sense demagògia, segurament es convertirà en el portaveu d’una nova Catalunya.

La crisi econòmica no l’ha provocada el tripartit. No cal exagerar. Al capdavall, els instruments polítics dels quals disposa una autonomia com la nostra per regular l’economia ni tan sols permet fer-nos caure en una crisi o sortir-ne adequadament. La Generalitat de Catalunya massa sovint és una gestoria que gasta massa i que s’ha burocratitzat fins a uns extrems inaudits. Aquest és el gran taló d’Aquil·les de l’autonomia catalana. La premsa estrangera ha començat a escampar la idea que el gran problema espanyol és precisament el model autonòmic, atès que genera un dèficit públic bestial. Plantejat així, les autonomies sobren i cal regular-ne la despesa. Hi ha qui propugna fins i tot que cal un ajustament radical. La crisi econòmica, que a Catalunya, com a Espanya, repercuteix en una elevadíssima desocupació, la paralització del sector de la construcció i una crisi de les caixes d’estalvi que fa feredat, també repercuteix en la manera d’organitzar l’estat. En fi, que des d’aquesta perspectiva també anem a parar al mateix lloc. O sigui, a la necessitat o no de disposar d’una major sobirania per autogovernar-nos.

El camí cap a la sobirania serà llarg. De moment, per tant, cal passar l’examen de les eleccions de la tardor que ve. S’equivocarà, doncs, qui difongui la idea que en aquestes eleccions es dirimeix el grau de sobirania del país. Aquest no és el repte. L’únic que s’hi discutirà és qui ha de dirigir l’autonomia (perquè és el que tenim de moment) i qui genera més confiança per encarar la superació d’aquestes dues greus crisis. Plantejar-ho d’una altra manera fora un engany. Tant com ho va ser la promesa del tripartit que una altra forma de fer política era possible. Aquest país no s’ho pot permetre i els que més pateixen les conseqüències de la crisi econòmica, tampoc. Evitem-nos l’estat de tensió aguda que ha caracteritzat el septenni tripartit. Estem obligats a reaccionar per defensar-nos de les múltiples amenaces que ens assetgen. Dels núvols i tempestes, per dir-ho a la manera del president Obama quan va prendre possessió del càrrec, als quals podrem fer front si som fidels als ideals dels nostres antecessors i a l’esperit del catalanisme fundacional de l’actual modernitat.

Publicat a elSingularDigital, 30/08/10

La màquina de triturar

L’absència dels consellers Carod-Rovira, Huguet, Saura, Baltasar i Castells a les llistes electorals d’ERC, ICV-EUiA i PSC, respectivament, és tot un símptoma que arriben canvis. Els dos tripartits, però especialment el segon, han estat vertaderes màquines de triturar polítics. El primer, a més, es va cruspir el president de la Generalitat, i això vol dir caça major, que va ser traït pel seu partit, al capdavant del qual hi havia l’actual president, José Montilla. Aquell trident que l’any 2003 formaven Carod, Maragall i Saura ha desaparegut políticament molt més de pressa que Jordi Pujol, al qual els va costar batre vint-i-tres anys. Alguna cosa no deuen haver fet bé perquè la seva estela hagi durat tan poc.

Deixant de banda el cas de Maragall, perquè a les discrepàncies polítiques amb el seu partit cal afegir-hi un factor personal que li impedeix plantejar un retorn a la política, o el de Baltasar, perquè ell és políticament com els gregaris del ciclisme, és evident que la retirada de Carod, Saura i Castells representa un punt d’inflexió. Han estat molt i molt influents i resulta que no deixen res rere seu. Segons indiquen tots els sondejos, Carod sortirà d’escena coincidint amb la previsible davallada històrica d’ERC. La culpa no serà tan sols de Puigcercós, que és el que Carod afirma en privat; la culpa també serà, si de cas, dels consellers que no han sabut transmetre una sensació positiva, entre els qual Carod. El tripartit ha triturat l’independentisme, l’ha esmicolat fins a portar-lo a la sopa de lletres actual, cosa que s’assembla molt, per cert, al que passava en arrencar la democràcia.

Possiblement, la renúncia de Saura no afectarà ICV-EUiA. Al capdavall, els ecosocialistes són la marca blanca on alguns socialistes es refugien en èpoques de crisi. Es mantindran. Per contra, si els resultats del PSC fossin tan catastròfics com auguren les enquestes, quedarà demostrat que les teories sobre les dues ànimes són falses. O el socialisme és catalanista o bé, senzillament, no és. I aquest és el sentit de la renúncia del conseller Castells a anar a les llistes del PSC. Tinc la sensació que a les llistes de les tres formacions –que, no en dubtin, si poguessin tornarien a governar juntes–, hi sobreviuen, sobretot, els cínics, que n’hi ha per donar i per vendre a totes les cases, o bé els “fidels a la línia”, per dir-ho a la manera d’aquell grup de rock italià que afirmava fer punk filosoviètic combinant-ho amb música melòdica emiliana. En fi, una animalada.

Publicat a El Temps, núm. 1.365

Els EUA, Kosovo i Catalunya

En una aclaridora sentència que va fer pública la setmana passada, el Tribunal internacional de Justícia va deixar clar que no hi havia cap argument en la legislació internacional que prohibís la independència d'un país: “El tribunal considera que la llei internacional no conté cap prohibició aplicable sobre la declaració d'independència', va dir el president, el jutge Hisashi Owada, en la seva resolució judicial. 'En conseqüència, coincidim a dir que la declaració d'independència del 17 de febrer de 2008, no viola la llei internacional”. L'alt tribunal va decidir això per deu vots a quatre. Per tant, va voler deixar ben clar que la declaració d'independència de Kosovo, adoptada el 17 de febrer de 2008, no violava la llei internacional ni la resolució 1244 del Consell de Seguretat de l'ONU (del 1999). Sobre el fet que el Consell de Seguretat de l'ONU hagués condemnat algunes declaracions d'independència, va manifestar que “la il·legalitat lligada a les declaracions d'independència no derivava del seu caràcter unilateral, sinó del fet d'anar lligades a l'ús il·legal de la força o d'haver-se comès algunes altres violacions de la llei internacional”. I explicita, a més, que “no hi ha una prohibició contra la unilateralitat en si”. Per extensió, doncs, cap declaració d'independència no contravé el dret internacional.

Cal celebrar aquesta resolució del màxim òrgan jurídic de les Nacions Unides. Però no val a badar. Tothom sap, perquè ho vaig escriure a l’Avui del 18 de febrer del 2008, que personalment no veig en la independència de Kosovo un bon exemple a seguir. Com vaig escriure aleshores, la secessió de Kosovo és “una independència necessària, perquè respon al context enrevessat balcànic, que inclou la falta de garanties democràtiques per als albanokosovars dins de Sèrbia, però també és veritat que no és una independència que s'ajusti als processos d'emancipació nacional clàssics. I no ho és per raons històriques, polítiques i també culturals i ètniques. Quan els serbis asseguren que Kosovo és part de la seva història, tenen raó, perquè al capdavall hi són presents des de fa segles i la mitologia sèrbia ha abonat aquesta tesi fins a considerar Kosovo el bressol de la nació Sèrbia”. Com també vaig deixar clar llavors, ja em sembla bé que els albanokosovar es declarin independents si això els garanteix la seguretat i la llibertat que no poden obtenir enganxats a Sèrbia. No hi ha més remei. Però l’anomalia de la independència albanokosovar és tan específica, que no ha d’estranyar a ningú que ara el portaveu del departament d'Estat nord-americà, Philip Crowley, negui que el dictamen del tribunal sigui aplicable “a cap altra situació”, després de ser preguntat si aquesta decisió no podria donar ales a altres moviments secessionistes com els de Catalunya o el País Basc. No ens enganyem, doncs, perquè és evident que els EUA observen el cas Kosovo d’una manera molt particular: com a part de la solució (que no vol dir que ho sigui) del conflicte dels Balcans. Una altra cosa és que l’estultícia i la por del Govern d’Espanya li vulgui donar una transcendència exemplificadora que no té. Els governants espanyols són tan curts de vista internacionalment com ho són internament. Són jacobins, centralistes i primaris. I aquest és un còctel explosiu.

Però tornem a la posició dels americans. Joseph S. Nye, Jr., antic ajudant del secretari de defensa nord-americà i teòric de l’anomenada política d’expansió de la influència dels EUA per mitjà del soft power, a principis de l’any passat va escriure un article en què posava damunt la taula el que ell considera la part “fosca” del dret a l’autodeterminació (el títol era literalment aquest: The Dark Side of Self-Determination). L’article arrencava, precisament, amb l’exemple de Kosovo, però en un sentit molt diferent. Deia Nye: “Després que Rússia enviés tropes a Geòrgia l’agost de 2008, va reconèixer la independència de dues províncies secessionistes, Ossètia del Sud i Abkhàzia. Quan gairebé cap Estat va seguir el seu exemple, Rússia va assenyalar que els països de l'OTAN havien utilitzat la força per ajudar Kosovo a separar-se de Sèrbia”. Això és el que fa dir a Nye que sí bé el dret a l’autodeterminació sembla un principi moral molt clar, la pràctica demostra que sovint s’acompanya de molts problemes. I és que no tot depèn del dret en estat pur, sinó que les circumstàncies històriques i polítiques influeixen d’allò més. Nye posa altres exemples, com ara el dret a l’autodeterminació dels somalis del nord-est de Kenya i del sud d'Etiòpia per integrar-se a Somàlia. El problema del dret de decidir és que, a més de ser de justícia, ha de tenir un concreció pràctica. El més interessant del que exposa Nye és que les demandes d’autodeterminació en el món d’avui s’han de jutjar cas per cas, ponderant-ne els motius, els mitjans i les conseqüències, però que cal fer-ho en un marc multilateral. Això és el que no hem sabut fer mai des de Catalunya. Mai, mai, no, com bé explica el professor Xosé Manoel Núñez Seixas en un llibre d’obligada lectura: Internacionalitzant el nacionalisme. El catalanisme polític i la qüestió de les minories nacionals a Europa (1914-1936). Però això és de l’època de la Pau de Versalles del 1919. D’aleshores ençà, no s’ha fet res de semblant. El conseller viatger hauria pogut fer feina en aquest sentit. Hauria pogut afavorir, per exemple, la vinguda a Catalunya de personatges com el mateix Nye, que tenen una perspectiva oberta i moral de l’autodeterminació, a més de ser un personatge influent. Però... ja se sap per a què ha fet servir el càrrec el vicepresident, oi?

Internacionalitzar la causa catalana és tant o més important que demanar la independència dia sí, dia també. Perquè el transcendental no és tenir-hi dret, sinó saber com arribar-hi. Els deixo aquest pensament com a reflexió estiuenca. Que passin un bon estiu, doncs. A la tardor tindrem feina i eleccions, que és un fet polític tangible.

Publicat a elSingularDigital, 26/07/10