catBlogger

Del malestar al canvi

S'acaba el 2008 i em fa l'efecte que es pot afirmar que aquest no ha estat un any gaire lluït. Almenys aquesta és la impressió que em queda després d'haver llegit una vegada i una altra un munt d'articles que vessaven un pessimisme desmesurat. En els tradicionals aperitius nadalencs als qual he assistit hi ha hagut qui s'ha queixat d'aquest pessimisme que tenalla molts comentaristes, especialment els que s'identifiquen amb el catalanisme. I certament, el pessimisme d'alguns articulistes -als quals, d'altra banda, sovint els costa prendre partit- és depriment, autodestructiu i esterilitzador. I és també una mala recepta per veure-hi clar, perquè ja se sap que quan els ulls vessen llàgrimes i no es pot parar de plorar, la visió s'emboira i la percepció de la realitat queda distorsionada pel predomini de la pena. En fi, vull dir que s'exagera. El cas és, tanmateix, que la sensació que les coses no roden fines finalment ha quallat en un ampli sector de l'opinió catalanista: "El país se'ns desfà a les mans -em va dir un reconegut promotor cultural durant la celebració de la 58a Nit de Santa Llúcia-, i no hi podem fer res perquè els polítics embruten els ideals". El millor de tot és que l'autor d'aquest comentari tan eixorc -per altra part, una gran persona, sacrificada fins a l'extrem- forma part de no sé quants comitès que assessoren el govern tripartit.

EL MALESTAR QUE PROVOCA LA POLÍTICA ha arribat, doncs, fins i tot als ciutadans més compromesos. I és que la política catalana no rutlla. Hi ha qui diu que és per falta de lideratge. Potser sí, perquè és evident que el desprestigi de la política catalana ha augmentat molt els darrers anys. També és cert que aquesta, diguem-ne, prevenció contra la política té una arrel més profunda, que arrenca de l'escassa tradició democràtica que té el país. Per tant, no parlo tan sols de la desafecció política, el que apunto és que el regal enverinat que ens va deixar la dictadura és aquesta desconfiança permanent envers la política i els polítics. Com va escriure Francesc-Marc Álvaro a la revista Via (núm. 4, 2007), hi ha uns falsos culpables de la desafecció política, que són la suposada fractura entre el debat polític i els interessos reals dels ciutadans; la incomprensió i la inintel·ligibilitat del llenguatge dels polítics; el fet de centrar-se més en debats ideològics estèrils que en la gestió i resolució eficaç dels problemes; la manca de transparència i el poc foment de la participació; i, finalment, l'escassa qualitat del personal polític. I tanmateix, aquests falsos culpables, la cortina de tòpics que es dirigeix contra la política, esdevenen centrals en el relat de molts articulistes, que ho rebenten tot amb llibres que de seguida es converteixen en rècords de vendes. I això els aboca, de fet, a escampar el pessimisme de què parlo, prototipus del català emprenyat que va promoure Enric Juliana.

PER MI, PERÒ, AQUEST CATALÀ EMPRENYAT és un espècimen prepolític, que respon a una bona seqüència que va representar molt bé el ninotaire Toni Batllori en una vinyeta que il·lustrava un comentari de Juliana sobre l'èxit esclatant dels socialistes a les eleccions generals: "Català emprenyat? Català acollonit? Català desconcertat? Català emprenyat". És a dir, roda el món i torna al born, amb una dosi més gran d'angoixa, això sí, que no pas abans. Però la pregunta de l'amic Juliana era -i és- igualment pertinent, perquè amaga una incògnita: "¿Cómo es posible que los catalanes tan enfadados los últimos meses con la política y con el funcionamiento de los servicios públicos hayan dado un apoyo tan masivo al presidente del Gobierno? ¿Cómo es posible que el partido de Magdalena Álvarez haya arrasado en Barcelona (a través del PSC), retrocediendo en Málaga, donde la vivaz ministra de Fomento alardeaba de desafiar a los catalanes con su «antes partía que doblá»?" (La Vanguardia, 26-03-08). El problema és que el català emprenyat sovint és un esteta que se sent més còmode escridassant la gent del PP que posant en dificultats al PSOE, que és tan centralista, per bé que més jacobí, que la dreta espanyola. Hi ha catalans a qui no agrada que els puguin fer culpables del retorn del PP al govern d'Espanya. D'això se n'aprofita el gran manifasser socialista, que sempre tensa la corda pel mateix lloc. I com que l'autoanomenada esquerra nacional està acomplexada de no ser prou d'esquerres des de fa anys i panys, doncs ha decidit fer més fort que mai el PSC per ser distingits amb l'aurèola de progressistes.

AQUEST 2008 ACABARÀ AMB MOLTA GENT disgustada per la presa de pèl que ja es veu que serà el nou finançament. Però el que no sé és quants independentistes que donen suport al tripartit s'empassaran el raïm de Cap d'Any enfadats perquè imaginaven que aquest país tindria una capacitat de reacció més potent davant les mentides i les estafes del poder espanyol quan resulta que ells mateixos formen part, al costat dels socialistes, de l'equip d'anestesistes. Tant és! L'important és que quan finalment es decebin no es converteixin al pessimisme, perquè aquesta és l'actitud que fa que res no canviï. El que no tindria sentit és lamentar-se i prou. Per als anys a venir, doncs, els desitjo un canvi, que consisteix a fer possible el triomf del nacionalisme català per damunt del regionalisme que ara ens governa.

Publicat a l'Avui, 29/12/08. Il·lustració: Pereprats.

Els ingenus i els perversos

La murga aquesta del finançament no acabarà bé. Fa dies que es veu a venir, oi? A més, qui en sortirà escaldat serà el catalanisme o nacionalisme, perquè la cantarella que tota la culpa del mal finançament és dels nacionalistes ja la comença a cantussejar fins i tot ERC. Dilluns passat, per exemple, el secretari general d’Esquerra, Joan Ridao, va carregar contra Artur Mas perquè va ser ell “qui va posar damunt la taula la cafetera” del cafè per a tothom, alhora que també lamentava la “demagògia brutal” d’alguns dirigents de CiU sobre la negociació del nou model. I és que en la negociació del nou model de finançament es barregen moltes coses. En primer lloc, la continuïtat de la coalició governant a Catalunya.

Vostès ja saben que sóc dels que confia ben poc en què les coses canviïn per la via de refer els ponts entre ERC i CiU. No hi confio, entre altres raons, perquè Esquerra va fer una aposta estratègica que, mentre manin els que manen, no trencarà. Potser no se senten còmodes amb determinats companys de viatge, especialment amb els espanyolistes més recalcitrants que militen al PSC, però no hi fa res, perquè, per als Ridao, Puigcercós, Bargalló, Carod i companyia, la “dreta” —els convergents, vull dir— és molt pitjor. A l’Ajuntament de Barcelona aquesta manera d’entendre les coses ja fa tens que dura. I el resultat és que ERC ni tan sols és la salsa picant del barcelonisme crític. Ha esdevingut un mer apèndix, fins i tot quan se suposa que és a l’oposició, dels socialistes, el que permet la supervivència de Jordi Portabella.

Així doncs, ja es poden començar a preparar per escoltar l’enèsim argument pervers dirigit contra els nacionalistes. Des de fa cinc anys tot el que passa en un sentit negatiu a Catalunya és culpa de CiU. L’educació no rutlla, la culpa és del nacionalisme. La cultura catalana trontolla, la culpa és del nacionalisme. Pugen els peatges, la culpa és del nacionalisme. Els 25 diputats del PSC són abans un esquadró del PSOE que representants dels interessos dels catalans, la culpa és del nacionalisme. Zapatero és burla del president Montilla i del conseller Castells, la culpa és, evidentment, del líder de CiU, Artur Mas, que, com diu Ridao, en un intent de protegir la debilitat negociadora de Montilla, va pactar l’actual Estatut “que no garanteix el 100% de la bilateralitat”.

Aquest és, doncs, l’argument pervers que, per altra part, els convergents no saben com contrarestar. I el problema és que des de les files de CDC encara hi ha qui somia —i mira que és somiar!— amb que arribarà el dia en què el pacte amb ERC serà possible. Aquesta no és la qüestió, perquè l’important és assegurar una base social —i electoral— prou forta per tombar el govern tripartit. El viacrucis que ha hagut travessar aquest nostre país des del 2003 fins ara ja ha passat per gairebé totes les estacions abans d’arribar al Calvari i a la crucifixió final que serà la sentència del Tribunal Constitucional. I quan això passi, el més fàcil serà donar la culpa de tot plegat als nacionalistes que van pactar l’Estatut, perquè aquesta és la interpretació menys política i més ingènua i sentimental, però també la més perversa per mantenir l’statu quo actual. I els que ho repetiran a cor què vols seran, esclar, els socialistes (tot i que ells són part del pacte, perquè són el PSOE, com diu Zapatero), però els que ho repetiran encara més seran els escolanets republicans.

No es deixin entabanar, perquè cada dia que passa l’hegemonia dels socialistes és més evident a tot arreu i tothom pot constatar la regionalització de la vida política catalana, que, sorprenentment, es produeix amb la complicitat aberrant d’aquells que es fan passar per ser els campions del sobiranisme.

Publicat a elsingulardigital, 24/12/08

L'independentisme tranquil

L’altre dia estava en l’acte de presentació del llibre de memòries, Euskadi sin renuncias, del conseller basc de Justícia i Treball Joseba Azkarraga, el qual va tenir lloc a l’Euskal Etxea de Barcelona. En acabar les intervencions i abans de fer el vinet de rigor, una senyora madura, ben vestida i amb pentinat de laca, em va passar pel costat i, de cop, em diu que una persona com jo (ella va voler qualificar-me de convergent, per bé que no milito en cap partit) no té cabuda en un acte com aquell. La veritat és que em vaig emprenyar, i vaig replicar a la senyora que, d’entrada, s’estalviés els qualificatius. Aleshores la senyora, amb cara de no haver passat mai per cap barricada, em retreu el meu mal caràcter (que és la brama que escampa un diari digital familiar que fa anys que viu de la “moma” i d’on surt, també, bona part de l’odi entre nacionalistes que hi ha en aquest país). A la senyora en qüestió —que deia que estava farta d’escoltar-me— només li vaig recordar si havia entès alguna cosa del que havia explicat el conseller Azkarraga sobre els nacionalistes que ha matat ETA. Al final la vaig deixar estar, convençut que no es mouria ni un mil·límetre de les seves certeses absolutes. Hi ha un aspecte de l’independentisme oficial català que trobo francament insuportable: la histèria i els retrets. I potser hauríem de començar a dir en veu alta que hi ha gent, com l’inflamat propietari del diari digital i la senyora ruixada de laca, que més que independentistes són totalitaris que s’aprofiten de l’independentisme per deixar campar a plaer els seus fantasmes i buscar traïdors a tot arreu.

És per això que la personalitat —el tarannà, que diem en català— i l’acció política que promou Alex Salmond al capdavant de l’independentista Scottish National Party em sembla saludable. I és que Mr. Salmond, que ha estat líder de l’SNP en dues tongades —del 1990 al 2000 i del 2004 fins ara—, tot i ser considerat un dels representant de l’ala més “radical” del partit (per esquerrà i per decididament independentista) no és un sectari. Quan amb motiu del seu viatge oficial a Catalunya he llegit que Salmond no acceptava fer comparacions entre la seva nació i Catalunya amb relació als camins que s’han de seguir per obtenir la independència (“en el camí cap a la independència, cadascú ha de fer el seu” —ha dit), vaig pensar que, segurament, la seva manera d’entendre la política era molt més madura, natural i realista que no pas la d’un determinat independentisme català, que un dia queda fascinat per Bossi, l’endemà pel Parti Québécois, l’altre per Montenegro i així anar fent… fins que, de tant imitar coses estranyes, s’arriba a la conclusió que per construir un Estat propi el millor és fer president del país un federalista regionalista que fins i tot és incapaç de quadrar-se (més enllà de les salves lingüístiques pròpies dels mítings) davant del govern que l’ofega econòmicament. És clar que la teoria d’aquest independentistes que estan tan complaguts amb un president lligat de mans i peus al PSOE és que “tanto monta, monta tanto”, Artur Mas que José Montilla. I el millor de tot és que hi ha qui ho creu de veritat.

L’independentisme tranquil d’Alex Salmond és aquell que es permet el luxe de dir que ni ell ni el seu partit volen trencar ni amb la monarquia britànica, ni amb Europa ni amb la mancomunitat de països anglosaxons: “Volem ser un país independent dins de la Unió Europea i continuar mantenint relacions amb el Commonwealth. En aquest sentit, també estem a favor de la monarquia perquè la reina Isabel II és la reina de tots; també la reina d’Escòcia”. S’imaginen què li diria la senyora que em va increpar a mi a qui gosés proposar aquí un independentisme de nova generació, que és aquest de trencar sense trencar, amb Joan Carles I com a rei del catalans? Doncs jo sí que m’ho imagino, perquè des de fa cinc anys que tots aquells que volem la independència d’aquest país per la via tranquil·la, allunyats de les extravagàncies dels sectaris, sabem que la plena sobirania pot adoptar formes ben diverses i que, a més, com que nosaltres no tenim la sort dels escocesos que el govern central admeti el dret a decidir dels catalans sense problemes, ens cal més unitat, imaginació i força que l’SNP, posem per cas, que té 47 diputats (de 129) al parlament d’Escòcia, 7 parlamentaris a Westminster, 2 europarlamentaris i 363 regidors.

Publicat a elsingulardital, 17/12/08

Conservadorisme a l'aula

Una amiga meva, la Mercè, que és professora d'educació secundària des de fa molts anys, dies enrere em va dir que la preocupació per la crisi del sistema educatiu no ha sobrepassat els límits del restringit cercle d'especialistes fins que no ha arribat a la universitat. Certament, la meva amiga té raó, perquè la comunitat universitària avui comença a notar els efectes d'un model educatiu deficient, entre altres coses perquè ja han arribat a les facultats aquells alumnes que han crescut sota l'impacte del populisme educatiu que ha acabat per fastiguejar fins i tot els promotors. La qüestió és que ara la consciència que l'educació no rutlla va prenent una dimensió social important. I la prova és que entitats que abans no tenien cap compromís concret amb l'estat de l'educació a Catalunya -per exemple, les associacions empresarials o els col·legis professionals o els mitjans de comunicació-, ara tenen molt d'interès a buscar remeis per sortir del pou on ha caigut l'educació. L'acte que va tenir lloc a ESADE el 4 de desembre passat en va ser una mostra, atès el nombre d'entitats i institucions públiques que van signar el manifest que cridava a una convocatòria social per l'educació, per bé que em sembla un error no incloure l'àmbit de la política com a part de la solució.

Personalment, no sóc cap especialista ni en gestió ni en innovació educativa, ni tampoc sóc pedagog. No pretenc, doncs, alliçonar a ningú. Només sóc un professor universitari que pateix les conseqüències del mal, el qual durant un temps va dirigir una organització que se suposava que havia de tenir l'educació com a eix de la seva actuació però que -i ho confesso amb recança- ni abans de mi, ni amb mi, ni ara no ha acabat mai de trobar el seu lloc en aquesta mena de debats. I és que la UNESCO, com moltes altres organitzacions del sistema de Nacions Unides, necessita canviar a fons si vol tenir alguna mena de paper en la definició del futur. Tanmateix, aquesta experiència professional m'ha fet pensar -i molt, tot s'ha de dir- sobre què està passant avui a les aules. Tinc la sensació, d'entrada, que els alumnes han estat educats més en l'opinió que en el coneixement. Dia rere dia m'he de barallar amb un bon nombre d'alumnes per això. Són alumnes infantilitzats, per bé que tenen més de vint anys, als quals se'ls exigeix ben poc i als quals es mima, com abans es mimaven els pupils de secundària, fins al punt de convertir la universitat en una mena d'acadèmia multitudinària. L'adaptació del currículum universitari -almenys a la branca d'història- al mercat -és a dir, a allò que interessa als alumnes, que són els consumidors- ha provocat una rebaixa escandalosa en l'adquisició de coneixements, que va acompanyada de l'arbitrarietat en el disseny de l'itinerari curricular.

De fet, tenim molt mala peça al teler, perquè el pla de Bolonya ja es veu que no serà cap solució. I no pel que denuncien els grups d'estudiants que es dediquen a pontificar sobre el perill de les privatitzacions quan Bolonya no diu res sobre això, sinó perquè l'aplicació del famós pla reclama molts diners i una modificació de l'estructura universitària. Per aplicar els criteris de Bolonya caldria rebaixar, per començar, la ràtio professor/alumne i, complementàriament, augmentar el nombre de professors. Però, ai las, a quin preu! L'exèrcit de professors mileuristes a les universitats públiques és tan escandalós com el nombre de funcionaris als quals caldria sacsejar la cadira. La universitat pateix, per tant, una crisi doble. La que deriva de l'obsolescència del tipus d'organització que té, dominada pel conservadorisme i la manca d'ambició creativa pròpia dels funcionaris acomodats; i la que porten incorporada uns alumnes educats salvatgement, amb poca exigència, que consideren que l'educació és un dret -un dret inalienable, esclar-, però que no assimilen que l'esforç, la dedicació o l'exigència són virtuts bàsiques per aprendre.

Comento això amb la meva amiga Mercè i m'adverteix que rebré crítiques furibundes. Ja m'ho penso, li contesto. Però m'és ben bé igual. M'importa més el futur dels joves d'aquest país que tenir bona premsa entre el benpensants que han destrossat l'educació a còpia de teories que han fet dels alumnes semidéus tocats de la gràcia divina. En aquest sentit, a l'ensenyament ha passat com al nucli familiar: la "gloriosa revolució dels immadurs", per dir-ho a la manera de Ferran Sáez, va escampar una mentalitat naïf, basada en un individualisme gairebé autista, que s'ha dedicat a estigmatitzar les relacions jerarquitzades -que també són part de l'aprenentatge- amb l'informalisme de les normes i la rebaixa dels continguts. A la meva facultat, les autoritats acadèmiques passen anualment unes enquestes perquè els alumnes avaluïn, entre altres coses, els coneixements del professorat i la seva capacitat pedagògica! S'imaginen un pacient a qui li demanessin que determinés si el seu metge ha fet bé o no d'extirpar-li la melsa? És aquest populisme el que també ha posat en crisi l'ensenyament i, en general, l'educació. Per contenir aquesta deriva suïcida cal, abans que res, admetre els errors i abandonar la xerrameca, que sovint és tan políticament correcta com inútil.

Publicat a l'Avui, 15/12/08. Il·lustració: Salvador Anton

La temptació de reformar la Constitució

Dies enrere, i amb motiu del 30è aniversari de la promulgació de la Constitució espanyola, Miquel Roca i Junyent va manifestar-se contrari a tot intent de reformar-la, sobretot si el que es pretén és eixamplar els marges de reconeixement multinacional de l’Estat. A parer seu, les circumstàncies polítiques actuals són avui dia pitjors que fa tres dècades per intentar una reforma que, vista l’experiència del que va passar amb l’Estatut, podria portar-nos a una situació encara pitjor que l’actual.

Ja sé que hi ha qui creu que posant-hi “pit i collons” en tindríem prou per aprovar l’Estatut, reformar la Constitució o, ai las!, aconseguir un Estat propi. Perdonin les molèsties, però aquí l’autoengany se serveix a paletades, ja sigui en forma estrambòtica —mitjançant proclames radicals mentre, per un altre costat, s’apuntala el regionalisme governamental¬—, ja sigui en forma de pijosobiranisme de dretes —que és una nova espècie de radicals intel·lectualitzats, als quals els agrada més menjar bé que comprometre’s en la construcció política del sobiranisme. La qüestió és que tant els uns com els altres viuen a la lluna i complaguts de conèixer-se, convençuts com estan que ells són els guardians de les essències. La sort és que la base social del catalanisme —el poble, en poques paraules— és molt més sensata i sòlida que no pas aquests radicals de saló.

Miquel Roca, per tant, té raó quan demana prudència. I és que si l’any 1978 ja va ser impossible implantar un model federal multinacional, avui dia, i atesa la força centrípeta estatitzadora que promouen des de fa temps el PP i el PSOE, arriscar-se a intentar reformar la Constitució seria, certament, suïcida. L’èpica reformista està molt bé, però, d’existir, hauria de ser eficaç. Quan es va començar a reclamar la reforma de l’Estatut es va actuar amb molta irresponsabilitat perquè no es va valorar prou bé la força que es tindria ni les resistències centralistes. Llegeixin les memòries del president Pasqual Maragall, especialment el capítol on diu que en la discussió de l’Estatut va “descobrir un Rodríguez Zapatero enrocat en la defensa de les prioritats del partit en matèria identitària espanyola i extraordinàriament preocupat per les perspectives electorals.” (pàg. 275), o bé quan afirma que Rodríguez Zapatero va “retrocedir, empès per la força d’un immobilisme majoritari al seu entorn polític i social, tot i ser d’esquerres, i per un instint certament desenvolupat de supervivència política” (pàg. 279).

L’episodi d’un PSC presentant esmenes al text de l’Estatut aprovat el 30 de setembre és també significatiu, oi? Em fa l’efecte que és més significatiu que el famós pacte Mas-Zapatero que els “radicals nacionalistes” no perdonen i que hi ha qui vol fer passar com el gran mal de la falta d’unitat catalana. El que va fer Mas aleshores va ser un acte polític per salvar els mobles, per bé que, possiblement, el líder nacionalista va pecar d’un excés de confiança amb la paraula donada per Zapatero. Fos com fos, tot aquell embolic posa de manifest que l’aventura reformista constitucional és arriscadíssima. Ves que no hi perdéssim bous i esquelles i que en comptes d’anar endavant, reculéssim!

Publicat a elsingulardigital, 10/12/08

Joan Fuster i els fusterians

El 24 de novembre vaig publicar a l’Avui l’article “El tràgic despertar” (podeu llegir-lo a: http://www.catdem.org/cat/blogs/acolomines/), en el qual plantejava que l’evolució política dels diversos territoris que integren els països catalans podia tenir com a conseqüència que la identitat subjectiva de valencians, illencs i catalans ja no fos ben bé la mateixa, tot i compartir una evident i inqüestionable comunitat lingüística i cultural. Cap dels territoris de parla catalana no s’explica culturalment per ell mateix –aïlladament, vull dir. Sense el conjunt, les parts no són res, encara que hi hagi qui ho defensi des de la malícia i l’espanyolisme més ferotge.

Però, com que en el meu article blasmava els fusterians, hi ha hagut gent que s’ha pensat que volia atacar el pensament o l’herència intel·lectual de Joan Fuster. Vull deixar-ho clar: Fuster no és el problema. Almenys no ho és per a mi, perquè sóc ben conscient dels mèrits que cal atribuir-li com a intel·lectual ordenador, per dir-ho a la manera clàssica, de la cultura catalana al País Valencià. I sobre això no cal discutir gaire perquè, altrament, començaríem a rodar pel pendent de la bajanada blavera. No cal, oi? La discussió que jo plantejava era una altra, i era de caire polític, per criticar els qui s’emparen en Fuster –és a dir: els fusterians– per justificar un pancatalanisme extrem o bé per refugiar-se en una pràctica política de llepafils o, cosa que és pitjor, per defensar aferrissadament amb una mà un projecte culturalista catalanesc mentre amb l’altra alimenten a cor què vols la política de l’espanyolisme d’esquerres per oposició a l’espanyolisme de dretes. Però l’anomenat fusterianisme no és Fuster. El senyor de Sueca era molt més intel·ligent –incloent-hi quan s’equivocava– que no pas tots aquells que s’han dedicat a reinterpretar-lo per justificar qualsevol cosa.

Deixeu-me que també us digui que un país sense política (això ja ho observava Fuster) o amb una mala política està condemnat a anar cap a la deriva. El valencianisme, com el catalanisme, ha perdut molt el temps amb historicismes, sense adonar-se que la història sovint només fa llum cap on has estat i no pas cap endavant. Amb la història potser se salvaran els mots, però no s’ocuparà el poder. Entestar-se avui, doncs, a fer com si no passés res, com si no hi hagués una planificació per a espanyolitzar el País Valencià (que va començar durant els anys de la transició), em sembla suïcida. L’únic que volia exposar al meu article era això: que tota acció basada en un pensament màgic és dogma i fe i res més. I que als països catalans fa temps que els manca el manual d’instruccions.

Article publicat a El Temps. Núm. 1277. 2/12/08

Imatge: Detall de Retrat de Joan Fuster. 1984.
Carbonet i oli sobre tela. 150 x 150 cm. Manuel Boix.

El dret a vot i la immigració

D’entrada, deixin-me que els digui que el títol d’aquest article és una contradicció, com ho és, també, o almenys això és el que es desprèn de la informació que ahir va esbombar La Vanguardia, el plantejament de la Secretaria d’Immigració de Pacte Nacional per la Immigració. Els immigrants no voten a cap lloc del món —ni a les municipals ni a les eleccions nacionals— perquè només voten els ciutadans o els residents oficialment reconeguts segons la legislació vigent. L’immigrant no pot ser-ho eternament, oi? Només ho és entre que arriba i el moment que pren la decisió de quedar-se per sempre al nou país. L’exercici d’unir dues paraules aparentment contradictòries —vot i immigració— no ajudarà gens al debat sobre la integració dels nouvinguts a Catalunya, més aviat n’excitarà els ànims, com ja es va poder comprovar dimarts passat a la improvisada enquesta que va fer Jordi Basté a RAC1.

I si dic que és una contradicció és, a més, perquè em fa l’efecte que no és gens eficaç començar la discussió sobre la immigració pel final. Pel que ha de ser una conclusió lògica: que els nous ciutadans tinguin dret a participar en els processos electorals que decideixen sobre futur de tothom, incloent-hi, esclar, el seu. Crec que resulta estèril i artificial començar per aquí perquè menysté el que explicava l’amiga Theodora Toleva al blog de la Comissió de Ciutadania, Diversitat i Identitats de la Fundació CatDem, del qual és coordinadora juntament amb Brahim Yaabed i Kangyun Xiao: «En l’era de la globalització, quan a tots els països la figura de l’estranger és tan present, i tots compartim les mateixes rutines diàries, es fa difícil preveure les conseqüències que pot tenir l’arribada de grups massius de nouvinguts completament aliens a l’entorn que els acull i de l’apatia que neix de les dificultats d’integració». Per què no ens desempalleguem del políticament correcte i ens plantegem de veritat com apaivagar les manifestacions de rebuig a l’altre que s’expressen de mil maneres en la vida quotidiana? Per què no fem cas a l’observació de la psicoanalista i assagista francesa Julia Kristeva —que també citava Toleva a l’esmentat post— quan ens adverteix del «perill psicològic que representa perdre l’esperança d’integrar-se després de múltiples esforços sense èxit. Les persones que pateixen aquesta situació de fracàs, per evitar més frustracions, acaben interioritzant el seu dolor i perdent tot interès relacionat amb la societat d’acollida, encara que aquesta última acabi canviant d’actitud».

Aquesta és la qüestió. La integració de les noves ciutadanies passa, certament, per integrar-se al projecte polític nacional d’acollida per aconseguir desfer la nostàlgia, que és el fonament de qualsevol societat dividida. Sense coparticipar en la societat civil del país d’acollida no hi ha futur per a cap nouvingut. Si de cas, només hi ha subsistència i aquella part de subvenció que aguditza les dependències. A mi em sembla un molt mal model, per exemple, que els socialistes hagin decidit constituir agrupacions específiques per als nous ciutadans d’origen magrebí, subsaharià o llatinoamericà. Per què no van fer el mateix amb els murcians o els andalusos? La resposta és òbvia: hi ha forasters més forasters que altres, no? L’exemple del diputats de CiU adoptant una parella lingüística em sembla molt més afortunat, perquè barreja la gent i perquè crea afectes profunds. El model de la segregació «bonista» dels nous catalans —llatins amb llatins, musulmans amb musulmans i així anar fent— no crec que agradés a gent com Paco Candel, posem per cas, a qui devem aquella magnífica radiografia de les noves catalanitats que fou Els altres catalans (1964). I és que a Catalunya la diversitat ja existia abans de l’arribada de gent amb la pell d’un altra color o que parla en idiomes que no són d’arrel llatina.

En fi, el que vull dir és que l’assumpció d’una «cultura pública comuna», que és un dels eixos que proposa el Pacte Nacional per la Immigració, passa, abans que res, pel compromís dels nous catalans —en primera instància de les élits i els líders socials, que també en tenen— amb el projecte nacional català. La integració en un «espai polític compartit» és la base per compartir, també, el benestar social i laboral, la igualtat d’oportunitats, la cultura i la llengua. És una recepta clàssica, que als anys seixanta van emprar els comunistes amb molta eficàcia per fer confluir vells i nous catalans a CC OO o a l’Assemblea de Catalunya. Si aleshores va ser rendible —i possible— en termes de país, per què ara hem d’inventar la sopa d’all? Si reeixim en l’intent, que jo espero que sí, el dret a votar dels nous ciutadans no serà discutit per ningú, perquè, efectivament, només seran això: catalans que hauran vingut de més lluny.

Publicat a elsingulardigital, 3/12/08

És la sobirania, president

Dilluns al vespre vaig assistir a la conferència del president de la Generalitat titulada Enfortir Catalunya, la qual va tenir lloc al saló rosa del Palau. Permetin-me que abans de fer cap altre comentari els exposi una preocupació, diguem-ne de protocol, que, tanmateix, té molt a veure amb el significat de l’acte.

Encara dubto si la conferència del president era una convocatòria institucional –de país, vull dir– o bé una celebració privada –sense canapès ni cava, tot s’ha de dir– dels alts càrrecs governamentals, acompanyats del personal polític habitual lligat als partits que formen el tripartit. Si era un acte institucional per reflexionar sobre els dos anys del govern Montilla, és obvi que allí hi faltava molta gent, més enllà dels quatre empresaris i sindicalistes que hi havia i dels convençuts –com un servidor– que la fortalesa d’una nació també té un component simbòlic que no es pot abandonar mai. Als països de veritat –a França o a la Gran Bretanya o als EUA–, això ho saben i als actes com aquest hi assisteix tot bitxo vivent. Aquesta deixadesa institucional no és nova, perquè quan servidor assistia al mateix saló a un dels molts actes convocats pel president Pujol, l’oposició d’aleshores –o sigui els que ara manen– no s’hi deixava veure mai. Parlo d’actes –en dono fe– com ara un homenatge a Prat de la Riba i coses així. També és veritat que la conferència del president Montilla va tenir un to més partidista que institucional. Si volíem enfocar-la així, doncs potser el marc del Palau, que és de tots, no era el lloc adequat. El president d’un país també n’ha de saber ser.

No es pensin que sóc un formalista, senzillament crec que quan un president arriba a l’equador del seu mandat i ha de fer front a tres reptes tan importants com són la crisi econòmica que malmet el model de benestar, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i la resolució sobre el nou model de finançament, el mínim sentit patriòtic de qui té la responsabilitat de governar és cercar la unitat política i no tan sols proclamar-la o reivindicar-la com a solució per encarar el possible mal temps. Però, és clar, el que passa és que el president actual de la Generalitat té fusta més de gestor que d’estadista. El seu discurs de dilluns va ser anodí –més enllà d’imitar Pujol i els seus inacabables recitals sobre l’obra feta–, perquè en cap moment va arribar a tenir el nivell del dirigent que intenta desfer les pors –justificadíssimes, d’altra banda– posant-se al front d’un projecte nacional de veritat. En aquest sentit és força significatiu que les paraules “autogovern” o “catalanisme” només fossin dites una vegada i que el mot nació no fos dit mai, per contra del que va passar, per exemple, amb la paraula Espanya. I és que el que no pot ser no pot ser, oi? Com ja van explicar-los fa molts anys els lingüistes, la construcció d’un relat amb unes paraules i no amb unes altres és tan o més significatiu que el contingut estricte d’un discurs, perquè crea significat.

Malgrat que el president Montilla digués “mai no s’ha governat Catalunya amb tant sentit de país com en aquests últims anys”, em fa l’efecte que la realitat és ben diferent. Els recomano llegir el llibre, que és conseqüència d’una tesi doctoral valorada amb la màxima nota, de la Dra. Paola Lo Cascio Nacionalisme i autogovern. Catalunya 1980-2003 (Ed. Afers 2008), perquè dóna respostes molts suggeridores a algunes preguntes de fons sobre com s’han definit, consolidat, actuat i interactuat les institucions catalanes després del franquisme: qui va fer possible la seva recuperació, els debats que van acompanyar la seva definició, les seves característiques i, sobretot, per què i com aquesta etapa de consolidació i desenvolupament institucional i polític tan important per al país s’ha dut a terme amb el lideratge ininterromput durant 23 anys de Jordi Pujol i de CiU. La història i la ciència política sempre aporten més llum que la propaganda, surti d’on surti.

El president Montilla vol que Catalunya esdevingui una autonomia d’Espanya, diguem-ne que enriquida amb privilegis financers perquè el progrés social català no s’aturi. Això està molt bé, i és d’agrair, encara que no ens digui com ho farà. Ara bé, aquest mateix objectiu “social” suposo que també deu perseguir-lo el president d’Extremadura o el d’Andalusia, bressol del socialisme espanyol. La diferència entre el model català i l’extremeny o l’andalús és, precisament, la vindicació de la sobirania, que és precisament allò que històricament va distanciar Valentí Almirall –el primer teòric del catalanisme–de Pi i Margall. No sé si els membres d’ERC i els sobiranistes d’ICV pensaven en aquestes coses mentre escoltaven el president Montilla. Els confesso que servidor no va parar de pensar-hi davant del recital regionalista que se’ns va oferir.

Publicat a elsingulardigital, 26/11/08.

El tràgic despertar

De moment, és obvi que Espanya no és un Estat multinacional. És més, es resisteix a ser-ho, com es comprovarà ben aviat amb la sentència negativa del TC sobre l'Estatut. I tanmateix, l'existència de societats nacionals diferenciades a Espanya és un fet incontestable, ho reconeguin o no el TC, la Constitució, el PSOE o el PP. Fins i tot ho és més del que es reconeix clàssicament, perquè el País Valencià i les Illes Balears són comunitats amb unes característiques culturals i lingüístiques compartides amb Catalunya però que des d'una perspectiva política han tingut una evolució històrica separada. Tan separada que, a parer meu, avui dia són, com és encara més evident a la Catalunya del Nord, noves i diferents realitats nacionals subjectives.

No és aquest el moment de discutir això, que ja sé que és una qüestió molt controvertida entre l'ortodòxia pancatalanista que s'aferra a Fuster com els nàufrags als flotadors. Ara bé, potser ha arribat l'hora de dir les coses pel seu nom i plantejar-les tal com són, almenys de moment. Al País Valencià i a les Illes Balears els cal una solució pròpia d'autogovern, com és el sentir, d'altra banda, dels partits nacionalistes majoritaris a cada territori (BNV i PSM-EN), la qual no té per què coincidir amb la que s'adopti per a Catalunya i encara menys produir-se al mateix moment. El que vull dir és que si alguna vegada s'arriba a assolir de veritat l'Espanya multinacional que anhelava el vell catalanisme vuitcentista i noucentista, aleshores caldrà assumir que el nombre d'entitats polítiques nacionals diferenciades seria superior a les tres que esmenta Miguel Herrero de Miñón a Derechos Históricos y Constitución (Taurus, 1998). El tòpic de les tres nacionalitats històriques crec que ja no rutlla. Però, vaja, ho deixo aquí, per bé que m'atreveixo a recomanar-los, si és que estan interessats a saber què penso sobre el futur dels Països Catalans, l'article que vaig publicar a l'obra col·lectiva Països Catalans, en plural (Moll, 2005), i el pròleg a la reedició, també del 2005 —per cert, gairebé clandestina—, del llibre de Joan F. Mira Crítica de la nació pura (Ed. 3i4).

L'actitud jacobina i centralitzadora que una versió del catalanisme —la més radical, tot s'ha de dir— ha sostingut respecte de com calia abordar el futur de les relacions entre els països de parla catalana, de fet gairebé podem fer-la servir de metàfora per descriure els autoenganys que ens apliquem els catalans. Hi ha qui diu somiar en uns països catalans lliures i socialistes i resulta que el muntatge se sosté sobre un castell estantís de cartes. Però si algú gosa advertir-ho en veu alta i n'indica la feblesa tot proposant una altra via que no sigui la pretesament fusteriana, aleshores li cau al damunt el santcristo gros i l'acusen de traïció i de perles per l'estil. Tot plegat, un exercici inútil d'onanisme que només genera frustració i més frustració. Esclar que sempre es pot fer com els bascos i quedar-nos amb l'enunciat genèric d'Euskal Herria, per bé que és molt difícil que en un futur pròxim Navarra i Euskadi s'uneixin d'alguna manera. Els difusors de la malaltia anomenada basquitis, que són sempre els més purs, se sentirien alleujats i satisfets. Amb les piles carregades per a una altra llarga temporada mentre que amb l'altra mà, la que els dóna menjar i amb la qual escriuen els pactes de veritat, consoliden la provincianització de Catalunya donant suport al govern Montilla.

Doncs bé, si ens cal seguir la teoria del bastó i la pastanaga que consisteix a demanar la lluna i fer el contrari a la pràctica, sóc del parer que, de moment, em sembla més factible reclamar l'Estat plurinacional que les propostes extravagants que sorgeixen de certs sectors. És més factible aglutinar la gent al voltant de la reivindicació del dret a decidir, que vol dir convèncer-la que ens cal disposar dels instruments polítics —i del recursos financers— per definir, per exemple, quin model social volem per a Catalunya que fer volar coloms amb propostes irreals i impossible d'aplicar. Després de la previsible sentència negativa del TC no podem reaccionar amb els escarafalls típics del catalanisme histèric, perquè de nou ens abocaria a fer molt soroll per a no res —a l'estil del que ja va fer el tripartit basc quan el Congrés de Diputats va refusar el pla Ibarretxe i el TC va prohibir el referèndum—, perquè no ens seguirà ningú. La massa dels convençuts, d'aquells que asseguren que el procés cap a la independència s'accelerarà amb una batzegada com aquesta, segurament és molt sòlida, però no és prou àmplia ni dirigeix res de res. Ni el poder polític català és avui en mans dels nacionalistes (suposo que al carrer Calàbria ja sabien que passaria això quan van fer president José Montilla), ni el poder econòmic català està seduït per llançar-se pel pedregar de la revolta, com tampoc no existeix una societat civil de veritat (més enllà de la subvencionada) que hi aposti clarament. Per tant, l'únic que es podrà fer és encaixar el cop i continuar treballant perquè el panorama de desafecció política que tothom detecta es capgiri ben aviat. I en aquest procés de rearmament, de refundació sobiranista, caldrà revisar molts dogmes inservibles que ha escampat l'independentisme estètic.

Publicat a l'Avui, 24/11/08. Il·lustració: Jaume Batlle

Francesc Cambó & John Adams

El segell editorial LaButxaca, una iniciativa del Grup 62, acaba de reeditar les memòries del líder catalanista conservador Francesc Cambó. Diu la propaganda que fa l’editorial que aquestes memòries, públicades pòstumament han esdevingut un document imprescindible per entendre la política catalana actual. No n’estic tan segur, per bé que abastin un període tan important com el comprès entre 1876 i 1936. Em fa l’efecte que tant la política com la intel·lectualitat catalana és cada vegada més posthistòrica. Deu ser per això que ensopeguem sempre amb la mateixa pedra i, a sobre, es creiem que som originals.

Cambó és un personatge difícil dins la història de Catalunya. Gairebé tot el que s'ha escrit sobre ell no ha pogut superar l'apassionament polític —de dretes o d'esquerres, tant se val. El nostre és un país petit, que se sent orgullós de la pròpia història i que ha tingut dirigents polítics i sindicals de molta fusta els quals, tanmateix, tendim a oblidar, com si no fossin part inqüestionable de la nostra tradició. Ho va escriure no fa gaire Julán Casanova amb relació a Josep Peiró, però és podria aplicar a molts altres personatges destacats. I si els hem oblidat és perquè en bona mesura la dictadura franquista va aconsegur estroncar el fil natural que uneix una generació amb una altra, biològicament posterior. Als EUA, per exemple, això no passa. Per això són possibles sèries televisives d’èxit com John Adams. El somni d’una nació, produïda per HBO i que va triomfar als premis Emmy d’enguany, malgrat que és una sèrie històrica i política que narra l’evolució dels primers passos del EUA a través de la vida del segon president del país. TV3 ho intenta, però molt sovint no se’n surt perquè, diguem-ho clar, cada sector historiogràfic només alimenta la seva mitologia sense donar-li un sentit nacional i ens conformen amb fer apologia del bandolerisme, que és la versió passada del bonisme actual. Menystenir Cambó, doncs, perquè representà la dreta política i sociològica d'aquest país o bé perquè va participar en el finaçament de la rebel⋅lió militar del 1936, només vodria dir ignorància i prou. Cal conèixer, per tant, el pensament de Cambó, com també el de Peiró, Rovira i Virgili, Prat de la Riba, Nin, Carner, Comorera, Roig i Bergadà, Frederica Montseny, Planas i Casals i tants altres polítics destacats de Catalunya. Això és la tradició!

Francesc Cambó, nat a Verges el 1876, advocat i financer, les memòries del qual són arrogants i fins i tot grandiloqüents, giren entorn del que la coneguda generació de 1898 denominà «el problema d'Espanya». I, al cap dels anys, som on eren Cambó i companyia, malgrat el canvi d’aparences i l’evolució positiva i democràtica del règim polític espanyol. Evidentment, Cambó era un catalanista de dretes que representà millor que ningú l'opció autonomista com a model d'Estat en una Espanya en què el federalisme republicà havia fet aigües després del fracàs de la I República i, al seu torn, els liberals i els conservadores, les forces predominants durant la Restauració (1874-1931), no oferien més que la descentralització administrativa. El temps passa, les conjuntures canvien, però els problemes estructurals sovint perduren si no hi ha voluntat de solucionar-los de veritat.

Cambó, a qui la ciència política considera el primer policy-maker català, va defensar l'autonomia política com a fórmula per a la realització nacional catalana, cosa que compartí amb els nacionalistes republicans, tot recollint la tradició pratiana i catalanista un cop superar el romanticisme del 1892. I això que avui pot semblar tan obvi, tan necessari, tan de dret, no estava gens clar, per citar només tres dates, el 1900, el 1907 i el 1931. Ara tampoc, oi? Hi ha qui creu que l’autonomisme està superat quan, de fet, els poders de l’Estat no han assumit de veritat què significa l’Estat de les Autonomies. Quanta feina ens queda per fer!