catBlogger

Carod-Rovira nomena Carod i Rovira

El Consell de Govern ha nomenat Apel·les Carod i Rovira com a nou delegat del Govern de la Generalitat a França. Així es tanca la crisi d'aquesta delegació des què va ser destituïda Montserrat Casals el març del 2007. Amb aquest nomenament i els nomenametns de Xavier Solano com a delegat del Govern al Regne Unit i de Martí Estruch com a delegat a Alemanya, es conclou el que va acordar l’executiu català el passat mes de març.

Fem-nos una primera pregunta: calia substituir la voluntariosa però inexperta Elisabet Dalmau, fins ara cap interina de la delegació des de la destitució de Casals, per una altra persona inexperta (i no sé si voluntariosa) a qui només avala el cognom i la militància? Personalment, crec que no. Opinió que també comparteix, per exemple, el director adjunt de l'Avui, el periodista Toni Cruanyes, que al seu article s'interroga: «Vicepresident, no hem après res?» (Avui, 30-07-08). Si els parents valen per desenvolupar un càrrec, doncs cap problema, però quan no és així, la cosa té un altre nom: nepotisme. Diguem-ho clar, perquè el partit de les «mans netes» fa temps que té esquerdes en aquest sentit.

Ahir em van trucar d'una ràdio per preguntar-me què hi havia de l'afirmació que el senyor Carod i Rovira també s'encarregaria de les relacions de Catalunya amb la UNESCO. Els ho vaig dir ben clar: la Generalitat de Catalunya no té, de moment, cap mecanisme per relacionar-se amb la UNESCO. Bé, sí, un, el que han estat utilitzant fins ara, amb un clar intent de minar el prestigi i el rang d'Unescocat: integrar-se a la delegació espanyola. En comptes de seguir els consells d'aquells que sabien per què el 1984 es va crear Unescocat i quines dificultats va haver de passar per ser reconeguda oficialment per la UNESCO, la concepció jacobina i maldestre dels republicans va col·locar la Generalitat sota l'òrbita de la delegació espanyola davant de la UNESCO. Ja sé que un país que no té reconegudes les competències en relacions internacionals, té moltes dificultats per bastir una política exterior pròpia, però el que és imprudent és trinxar el que ja hi ha senzillament perquè no ho controles.

Vejam què passarà en el futur, perquè fins i tot ara que ja no tenen al davant qui els parava els peus i tot està més subordinat a l'administració, l'erràtica política exterior de vicepresidència (la de veritat, la Secretaria per a la UE, és a mans de la presidència), pot convertir-se encara més amb l'elefant que entra rampant en una cristalleria. Un desastre, vaja, que només tapa el munt de diners que l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament aboca en projectes solidaris sense que, d'altra banda, estigui gaire clar com es reparteixen aquests cabals. Però oi que disposar de diners no vol dir tenir definida una política exterior?

Per què l'SNP va consolidant-se?

El Partit Nacional Escocès (SNP) ha guanyat un escó importantíssim per la circumscripció de Glasgow East. El candidat John Mason (cliqueu aquí per veure el seu discurs de victòria) va obtenir 11.277 vots, 365 més que Margaret Curran, la candidata del Labour, i molts més que els 1.639 obtinguts per la candidata conservadora i els 915 vots aplegats pel candidat LibDem. Amb les dades a la mà mà, el terrabastall electoral ha estat espectacular: l’any 2005 el candidat laborista, David Marshall, va aconseguir el 60,7% dels vots i una diferència de 43 punts percentuals al candidat de l’SNP. La truita s’ha girat completament: Mason ha sumat el 43% dels vots i ha fet inútils el 41,7% de sufragis recollits per Curran. Com deia el diari The Scotsman del passat dia 25, «cap diputat laborista ja no pot estar segur» després de perdre un dels seus escons històricament més segurs.

La pregunta que encapçala aquest post és, doncs, pertinent: per què l’SNP va reafirmant-se com a partit majoritari d’Escòcia? Guanyar les eleccions als districtes més populars no ha estat l’habitual per als nacionalistes, almenys des de fa 60 anys. També és veritat que els laboristes passen pel pitjor moment de la seva història recent.  I no tan sols a Escòcia, sinó arreu de la Gran Bretanya, com ja es va veure quan van perdre l’alcaldia de Londres, com explica bé Gerry Hassan a l'article The Lessons of Glasgow East [cliqueu aquí]. La famosa Tercera Via de Tony Blair s’ha esvaït gairebé de tot (perquè Gordon Brown encara que n’és fill, ja no la representa), però és que, a més, ha trinxat el laborisme perquè la promesa de renovació no ha estat real, més enllà d’imitar el liberalisme més doctrinari i de promoure, com assenyala Ralf Dahrendorf, una reforma cosntitucional que, de fet, l'ha afeblit . Els descrèdit del laborisme és realment un fenomen seriós.

Però amb això no n’hi hauria prou per esbrinar per què l’SNP va consolidant la seva hegemonia. El districte de Glasgow East no és, precisament, un feu dels nacionalistes. A més, segons les enquestes, només un 30% de la població escocesa es declara favorable a la separació del Regne Unit. Doncs bé, sembla ser que la bona gestió –incloent-hi unes quantes mesures socials importantíssimes- del govern minoritari d’Alex Salmond és una de les raons principals d’aquest progressiu avenç electoral nacionalista. L’SNP ha fet gratuït els medicament i les matrícules universitàries i, també, ha estès les prestacions socials per a les persones dependents i els ancians. En fi, que l’SNP és percebut com el partit del poble, malgrat les crítiques que se li fer d'encapçalar un govern car. Atendre les necessitats de la gent, més enllà de la retòrica legalista i històrica, sempre ha estat la fórmula màgica de tots els nacionalismes del món per poder anar construint el seu dret a decidir.
 

Valencians i catalans

ELS CONSELLERS D'ECONOMIA DE CATALUNYA I EL PAÍS VALENCIÀ, Antoni Castells i Gerardo Camps, van teixint la voluntat de col·laboració dels dos territoris en matèria econòmica i de reivindicació d'infraestructures. Això va quedar ben palès en la trobada que dimecres passat van organitzar les cambres de comerç de Barcelona i València a la capital valenciana com a continuació de la que va tenir lloc a Barcelona el passat 23 d'abril. Tots dos consellers van constatar, també, que comparteixen «plantejaments» i «solucions» en aspectes del finançament i han esgrimit l'augment de població, resultat dels processos migratoris, com un dels motius per reclamar un millor sistema.

HI HA QUI S'ESPANTA PER AQUESTS MOVIMENTS dels sectors econòmics valencians i catalans, especialment perquè Castells és membre destacat del sector catalanista del PSC i Camps un dels homes forts del PP valencià més anticatalanista. És per això que diuen que aquesta mena d'aliança és contranatura. Després d'anys d'indiferència, de batalles realment bèsties que han malmès la relació entre el nord i el sud, de campanyes contra la llengua que han portat, per exemple, que la Cambra de Comerç de València menystingui el valencià fins i tot en els seus emblemes, que ara es pugui començar a bastir una aliança per motius econòmics és una molt bona notícia. Que axò potser reforçarà el PP valencià, mala sort. És com si des d'aquí diguéssim que això consolidarà el tripartit. I què? No es pot ser tan tacticista en qüestions de país, com ens demostres sempre els dirigents espanyols del PSOE i el PP. Ells sí que sabem què és i que no és fonamental. Sóc del parer que és molt més important que es faci aquest front comú per reclamar millores en les infraestructures, que  esbrinar si això beneficiarà als popularso als socialistes. Em fa l'efecte que empènyer del carro conjuntament només beneficiarà a valencians i catalans. O sigui al país. Als països catalans, si es vol dir així. La presència de tots dos polítics, com també la recepció que el president de la Generalitat valenciana, Francisco Camps, va oferir prèviament a la reunió de les dues executives camerals, segellava políticament aquesta aliança entre Catalunya i el País Valencià. Que bé, oi?

DIRÉ MÉS. TANT DE BO QUE EL GOVERN PROGRESSISTA de les Illes i les entitats econòmics de les Balears s'apuntessin a la iniciativa Castells. Seria una victòria absoluta. Aleshores sí que hauríem aconseguit per la via pràctica, real, tenir una estratègia compartida entre almenys tres dels territoris de parla catalana. El quart, la Catalunya del Nord, sotmesa a un altre règim, objectivament també està interessada que el que s'anomena Euroregió mediterrània, que l'ha d'incloure, si no vol quedar marginada del procés de modernització europeu, rutlli. Aeroports, ports, líneas fèrries, carreteres, energia, aigua, recursos finaces, comerç, etc., són aspectes que, com és evident, només es poden abordar des de la coherència territorial i econòmica. I com va posar de manifest la publicació de les balances fiscals, les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià són un bloc. Servidor comparteix l'opinió del conseller Castells quan diu que les dues comunitats es «complementen» en moltes coses, que tenen «interessos compartits» i que són dos territoris «que competeixen però també col·laboren». Bé, això darrer fins ara no estat així, però els uns i els altres tenim tots els motius del món per treballar junts.

OPOSAR-SE A LA PROPOSTA DE COL·LABORACIÓ de Castells per raons partidistes em sembla d'un regionalisme exagerat i retrògrad. L'únic que cal assegurar és que no passi com en altres ocasions, com ja ha advertit l'amic Pau Viciano en un bon article a La Vanguardia d'avui («Ilusión y realidad valenciana»): que aquest renovat impuls de cooperació acabi en un foc d'encenalls i que, a més, es caigui en la temptació de reduir-ho tot a la relació econòmica. A valencians i catalans (com també a illencs i a nord-catalans) ens agermanen més coses, esclar.

Karadzic, el genocida atrapat

FINALMENT, L'EXLÍDER DELS SERBIS DE BÒSNIA, Rodovan Karadzic, ha estat detingut. És una molt bona notícia. Després de 13 anys fugit de la justícia, ja era hora que es posés fi a la farsa de la seva pressumpta desaparició. No ha estat fàcil, perquè a banda del canvi d'imatge d'aquest home —ben bé podria passar per sigh—, durant tot aquest temps ha guadit de la protecció de les autoritats de Belgrad. Ara falta que l'altre sàtrapa criminal, el general Ratko Mladic, també sigui detingut. La notícia de la detenció del genocida serbobosnià (vegeu el reportatge de Reuters) gairebé coincideix amb el 13è aniversari de la massacre de Srebrenica de l'11 de juliol de 1995, motiu pel qual l'ong IGMAN- Acció Solidària ha publicat la versió catalana i anglesa del llibre, que porta el títol precisament de Srebrenica, del fotoperiodista Tarik Samarah. És un llibre impactant. Retem tribut, doncs, a les víctimes que els criminals d'aquella nefasta guerra balcànica fins i tot van voler negar que existissin.

Deures pendents

LA POLÍTICA CATALANA TÉ MOLTS DEURES PENDENTS abans no comenci el sojorn estiuenc. En primer lloc, la qüestió del finançament, a pesar que em fa l’efecte que tothom ja té clar que no es compliran els terminis pactats al seu dia. La publicació de l’informe encarregat pel conseller Castells sobre quina és la magnitud del desequilibri fiscal, sumat a les dades que ahir van proprcionar el ministeri espanyol d’Economia i Hisenda, hauria de fer encara més urgent prendre una resolució en aquest sentit, però ja se sap que l’estat —fins i tot quan és administrat pels socialistes— és gasiu i injust amb Catalunya apel·lant, precisament, a l’argument pervers de la solidaritat. Vostès ja saben que és una gran mentida, però com que aquí hi ha hagut qui també ha abonat aquest discurset amb la grandiloqüència progressista de sempre, doncs ja es veu a venir què passarà. Quan el president Montilla diu que s’arribarà fins on calgui en la reivindicació del que és just menys a fer caure el govern Zapatero, ja està tot dit. Portem trenta anys així: amb els socialistes mirant cap a una altra banda quan governen “els amics” i posant-se flamencs quan governa la dreta, que la declaració presidencial no ens hauria de sorprendre. Amb això vull dir que els anomenats socialistes catalanistes —que ara sembla que alcen la veu— van actuar de la mateixa manera que Montilla diu que farà ara quan se suposa que manaven ells.

I LLIGAT AL FINANÇAMENT, QUEDA PENDENT CONÈIXER la setència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. El procés d’elaboració de l’Estatut va ser un viacrucis que va dividir la societat catalana de mala manera, però al final un 70 % dels ciutadans que van anar a votar en el referèndum va ratificar un text que, certament, havia passat per molts sedasos: el del Parlament i el les Corts, incloent-hi la negociació bilateral Mas-Zapatero. I tanmateix, el poble va parlar i va avalar tot allò. Així doncs, l’única resposta possible a la setència del TC és plantar-se. Espero que no falli ningú, perquè aquí ja no es tracta de defensar opinions, sinó de reclamar el respecte per la literalitat d’un text que va passar per tots els filtres democràtics possibles. Cal demostrar fortalesa política, perquè si no és així, cada vegada ens prendran més el pèl i els polítics i intel·lectuals espanyols (aquells que redacten manifests clarament discriminatoris) es veuran en cor d’intentar provincianitzar-nos més i més.

PERÒ LA POLÍTICA CATALANA TÉ MÉS DEURES PENDENTS. Sobretot en el terreny de l’educació, que avui és un àmbit que ha entrat en crisi arreu del món, però que encara és més greu en una societat com la nostra, la qual ha de combinar la defensa de la cultura minoritària i el model lingüístic amb la integració dels infans nouvinguts, que porten una motxil·la cultural i lingüística —i de vegades també religiosa— pròpia. Caldrà discutir sobre quina educació volem amb franquesa i sense prejudicis. Si es fa d’una altra manera correm el risc de perdre el tren de la història, perquè l’educació és bàsica avui dia per arribar a tenir un nivell de vida òptim. El que ens cal esbrinar és com podrem construir un sistema escolar de qualitat i no si l’escola és pública o concertada. Que sigui pública no la fa més bona, eh? Per tant, centrem-nos a discutir l’important.

AL MATEIX TEMPS QUE ES DEBAT QUINA ESCOLA VOLEM, cal que també s’abordi amb sinceritat l’encaix dels nouvinguts (que cada dia són més) a la societat catalana. Que vingui gent de fora per instal·lar-se a Catalunya i treballar-hi no és un problema. El problema és, si de cas, no tenir la capacitat de regular-ne els fluxes i la impossibilitat de fer polítiques d’acollida per manca de recursos. I això ens porta de nou a la qüestió del finançament. I és que una cosa va amb l’altra, com també passa amb la construcció de les infraestructures necessàries per al desenvolupament econòmic. Sense diners no hi ha polítiques de progrés i la societat esdevé més i més insegura. Espero que arribarà aquell dia en què els socialistes espanyols ho entendran o bé que els seus companys d’aquí els ho exigiran per força. Potser aleshores també entendran que reivindicar el dret a decidir és, més que una dèria nacionalista, una reivindicació social de primer ordre.
 

Ville de Québec

DIMECRES DE LA SETMANA PASSADA Le Monde va dedicar un suplement al 400 aniversari de la fundació de la ciutat de Quebec. No és d’estranyar que ho fes, perquè la història de la presència francesa a Amèrica del Nord va començar un 3 de juliol del 1608, quan Samuel de Champlain va instal•lar-se a Kebec, un antic assentament huron-iroquès anomenat Stadacona, que el 1535 Jacques Cartier va assimilar a la paraula sioux kanata, la qual, malgrat que només vol dir poble o poblat, va servir-li per designar la zona que estava sota el domini del cap indígena Donnacona. D’aquí arrenca el nom Canadà, que es va oficalitzar l’any 1791 quan la província del Quebec va ser dividida en Alt i Baix Canadà. Però quan Champlain va arribar a Kebec, aquell enclavament es va convertir en el bressol de la població francòfona i en un dels assentaments europeus més antics del continent. Kebec significa on el riu s’estreny. Del riu Sant Llorenç, s’entén, tocant a la confluència del Saint-Charles. El 1659 Quebec es convertí en seu episcopal i el 1663 el bisbe Laval hi fundà un seminari que es convertí posteriorment en la universitat, la més antiga del Canadà. Atacada pels anglesos dues vegades sense èxit (1639 i 1711), finalment la ciutat fou conquerida el 1759 i incorporada a l’Imperi Britànic per la Pau de París del 1763.

NO HE ESTAT MAI A QUEBEC, PERÒ he vist moltes fotografies de l’àrea de l’Haute-Ville, al capdamunt d’un imponent promontori anomenat cap Diamont, on s’alça el castell Frontenac, des del qual és possible apreciar el contorn de la ciutat fortificada -almenys així ho afirmen els que hi han estat- i on abans, el 1784, hi havia el castell Haldimand. Deu ser ben cert, perquè aquest sector forma part dels tresors monumentals salvaguardats per la UNESCO des del 1985. El castell va ser construït el 1892-93 a instàncies de la Canadian Pacific Railway, que es convertiria en una de les cadenes hoteleres més grans del món, per donar acolliment als seus passatgers. L’arquitecte que va construir-lo, el novaiorquès Bruce Price, va inspirar-se en el model renaixentista però esquivant la simetria d’aquells castells, atès que va afegir-hi torres i torretes, balconades, xemeneies i sostres tirats amunt que li donen un aire majestàtic impressionant. I aquest mateix estil fou conservat per Walter S. Painter, Edward i William Maxwell, Robert Lapierre i Bruce Allan, que foren els arquitectes que van dissenyar les sis ampliacions posteriors. En aquest castell s’hi han organitzat esdeveniments importants, com ara dues de les Conferències de Quebec, les de 1943 i 1944, que van aplegar el president nord-americà Franklin D. Roosevelt, el primer ministre britànic Winston Churchill i el primer ministre canadenc William Lyon Mackenzie King per debatre sobre l’estratègia dels aliats en la Segona Guerra Mundial, o bé la reunió de 44 Estats que va portar a la creació de la FAO (l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació) el 16 d’octubre de 1945. Però en aquest hotel, que va prendre el nom del títol de qui va ser governador de Nova França del 1672 al 1698, també s’hi ha hostatjat reis, artistes i personatges famosos de tota mena.

DES QUE ELS ANGLESOS PRETENGUEREN de convertir el conjunt del Quebec (incloent-hi la ciutat) en una colònia més de les moltes que tenien a Amèrica, ja es va fer evident que això no es podria fer. Així doncs, i obligats per les peculiaritats sociològiques del territori, al final el Parlament anglès atorgà un règim especial, conegut amb el nom de Quebec Act (1774), als colons francesos tractant d’acomodar les institucions colonials angleses a la mentalitat francesa, cosa que va comportar la reducció d’algunes de les llibertats que els angloamericans consideraven essencials. Durant la primera meitat del segle XIX la població anglesa augmentà considerablement amb relació a la francesa fins al punt que va acabar dominant la política i l’economia de la província. Aquest domini fou encara més clar a partir del 1867, data en què es creà la federació coneguda com a dominion del Canadà. Des de llavors existeix un sentiment nacionalista per part dels quebequesos francoparlants, el qual, per cert, no estat mai gaire benvist pels descendents dels indígenes que van ser sotmesos pels conqueridors anglofrancesos.

PERDONIN AQUESTA MENA D’EXPANSIÓ geogràfica i històrica, però tinc una debilitat per les ciutats. Però és evident que la història del Quebec, de la ciutat i del conjunt de la província, limitada per l’estret de Hudson i la badia d’Ungava al nord, el Labrador a l’est, el golf de Sant Llorenç i Nova Brunswick al sud-est, els EUA al sud i Ontario i la badia de Hudson a l’oest, no és fàcil. Per bé que el Quebec és l’única nació francòfona de l’Amèrica del Nord, i és diferent, per tant, del conjunt anglòfon canadenc, la veritat és que la població autòctona originària és ameríndia, encara que avui dia només representi un 2% de la població. Tothom coneix els intents d’assolir la plena sobirania dels quebequesos a través dels referèndums de 1980 i 1995. I tothom sap, també, que els nacionalistes van perdre’ls, entre altres raons, per l’oposició de les tribus originàries. Recordar aquests fets ara ens amargaria l’aniversari. Deixem-ho estar, doncs, i celebrem-lo amb uns versos de la poeta quebequesa Hélène Dorion: "Ruïnes, ruïnes disseminades en la història / geometria complicada d’un món / sumit en la joia dolorosa del temps."

(Publicat a l'Avui, 07-07-08)
 

Començar a caminar

AVUI COMENÇA LA SINGLADURA D'AQUEST BLOG, vinculat a la meva tasca com a director de la Fundació Catalanista i Demòcrata Trias Fargas, la qual, a partir d'ara anomenaré CatDem, per fer-ho fàcil. Hem trigat mig any a posar en marxa aquest instrument, però desitjo que aquesta espera serà recompensada per la utilitat de l’instrument d’ara en endavant.

LA FUNDACIÓ CATDEM ASSUMEIX COM A PRÒPIA la tasca de renovació del catalanisme i el projecte de Casa Gran que va proposar Artur Mas en la conferència del 20-N del 2007 (per cert, aquesta mateixa setmana apareixerà en forma de llibre amb el text en català, castellà i anglès). Que quedi això clar d’entrada, per evitar equívocs. Tanmateix, també ha de quedar molt clar que aquest és un procés llarg el qual s’ha de bastir a partir de tres principis prou amplis per facilitar que hi càpiga molta gent: l’humanisme, la democràcia i el catalanisme. El que plantegem, per tant, té més a veure amb el debat intel·lectual i l’mpacte que les idees poden tenir per a l’acció política que no pas amb fórmules orgàniques.

ELS NOSTRES OBJECTIUS SÓN MODESTOS I AMBICIOSOS ALHORA, perquè, certament, pretendre conduir el debat sobre el futur del catalanisme i com passar del catalanisme tradicional com el que van representar els líders que presideixen aquest escrit al nou catalanisme, no serà un camí planer. Més encara si allò que es persegueix és estendre el catalanisme cap als sectors que avui s’hi mostren indiferents o hostils, i, sobretot, entre les generacions joves. Sovint hi ha qui em pregunta com pensem fer-nos-ho. Com diria aquell, els camins del senyor són inescrutables, atès que el futur no el pot predir ningú Ara bé, al meu entendre els darrers anys s’ha pogut constatar que hi ha dues maneres ben diferents d’encarar la qüestió del catalanisme i del dret a decidir.

LA PRIMERA CONSISTEIX A FER APOLOGIA de la sobirania a través de la propaganda. La tècnica és ben simple: exaltar l’objectiu sense explicar com es farà, ni qui convocarà, per exemple, un referèndum i sota quina legalitat. És que algú es pot creure de veritat que l’ONU o la UE avalaran un procés com aquest. Des de la manifestació del 18 de febrer i l’aparició de les diverses plataformes sobiranistes, s’ha estès la idea que hi ha una mena de sobiranització de la societat catalana. Això, mal que ens pesi, no és veritat, i l’exemple del que ha passat amb l’Eurocopa de futbol crec que m’avala, De moment, només determinats grups són els que fan bandera del sobiranisme. La fortalesa electoral del nacionalisme català polièdric, que hauria pogut fins i tot formar govern el 2003 i el 2006, no ha d’encegar-nos, perquè la debilitat de l’articulació catalanista, sobiranista o com es vulgui dir, és un fet reconegut per tothom. A més, l’actual president de la Generalitat tampoc no hi creu, com no perd ocasió de proclamar-ho, a pesar de governar amb els més cridaners sobre la matèria.

LA SEGONA VIA CAPA A LA SOBIRANIA RECOLZA en la idea que cal ser conscients que l’hora del sobiranisme encara no ha arribat. Que més voldríem que haver pogut superar la fase autonomista! Enganyar-se és molt fàcil, tocar la realitat, gosar palpar-la, ja és més difícil. Si tan convençuts estem que el sobiranisme és un tsunami imparable, per què ens passem el dia queixant-nos de la debilitat de la catalanitat quotidiana? Per què ens lamentem que el català es mor si hi ha tants sobiranistes disposats a defensar-lo? I així anar fent. Com diu Daniel Innerarity: «Es trien els governs, no els pobles». O sigui que ens queda molt de camí per convèncer la ciutadania de Catalunya que el sobiranisme no és una dèria sinó una necessitat. L’important és ampliar la base social del catalanisme, més enllà dels partits, per incorporar tanta gent com sigui possible a la causa, perquè el gran enemic del sobiranisme és, precisament, la indiferència.

L'ÚNICA VIA PER AVANÇAR CAP A LA SOBIRANIA PASSA, doncs, per abandonar el tacticisme i treballar per enfortir la catalanitat a través de la promoció d’una hegemonia catalanista i, també, per consolidar una xarxa d’associacions civils que treballin pel benestar i per prestigiar la reivindicació sobiranista entre els indiferents. La Fundació CatDem vol fer possible aquest procés a partir de promoure la renovació del catalanisme en cinc àmbits estratègics per repensar la Catalunya global i al món, preservar l’Estat del Benestar, defensar la sostenibilitat, trobar formes per a la gestió de la diversitat i promoure la regeneració democràtica.

L’ÈXIT D'AQUEST PROCÉS ES PODR  COMPROVAR el dia que el catalanisme hagi mudat per incorporar les noves necessitats del país. Si ha sabut bastir un discurs al voltant del dret a decidir que sigui assumible per la majoria de catalans i si els ciutadans catalans que no estan compromesos amb el sobiranisme s’han sumat al projecte o, com a mínim, no els sembla una agressió sinó un pensament polític que també defensa els seus interessos, aleshores estarem en condicions d'anar més lluny. Aquest és el sentit últim de la proposta de Casa Gran del Catalanisme. A més, l’èxit també es podrà mesurar en tant que s’hagi aconseguit de potenciar el prestigi internacional del catalanisme i de la causa catalana.

L’ESTACIÓ FINAL DE L'ARRENCADA DE LA NOVA Fundació CatDem consta d’un local obert, com si fos un Ateneu, amb capacitat per fer conferències, i acollir membres de la intel·lectualitat i de la societat civil per a tota mena de trobades informals. La plataforma web que ara esteu utilitzant per permetre el contacte amb noves generacions i amb usuaris habituals d’Internet amb senzillesa, impacte i innovació. Aquest vol ser un sistema de creació de pensament que involucri gran part de la societat, del catalanisme i fins i tot de l’àmbit internacional. Una caixa de ressonància interna de gran potència i uns contactes internacionals enriquidors i de gran projecció. El local està situat al carrer de Casp 80, baixos, cantonada amb el carrer Bailèn i actualment ja hem començat les obres de reforma.

Som-hi, doncs.
 

Congressos, bregues i alternatives

AQUEST FINAL DE TEMPORADA ÉS D'INFART. Els diversos partits polítics catalans han celebrat o celebraran els seus congressos. Els que ja han tingut lloc han estat ben moguts.

EL D’ERC, PER EXEMPLE, VA ACABAR AMB L'ESCENIFICACIÓ en directe de la divisió entre les quatre tendències i el nou dirigent, Joan Puigcercós, ha rebut un escàs –per bé que suficient– suport de la militància. Ja he escrit en un altre article que elegir primer els dirigents que aprovar la línea política és una pràctica ben estranya, atès que els dos processos (discutir el programa i triar els dirigents) no es va fer en paral·lel. Hi insisteixo perquè em sembla que s’ha exagerat molt, massa, la importància de la primera jornada congressual dels republicans que es va voler identificar amb una mena de primàries. Res no és el que aparenta, oi? A més, la batalla dins d’Esquerra no ha acabat, perquè encara falta que Carod i Puigcercós s’enfrontin per determinar qui dels dos serà el candidat a la Generalitat.

EL CONGRÉS DEL PPC, CELEBRAT EL DARRER CAP de setmana, també ha acabat com el rosari de l’aurora. La nova dirigent del partit, Alícia Sánchez Camacho, que ha substituït gairebé per la força Daniel Sirera per indicació dels dirigents populars espanyols, ha estat fortament contestada i d’això se n’ha beneficiat l’outsider Montserrat Nebrera, la qual, d’altra banda, és una especialista a posar en perill l’estabilitat del partit. Ara ha obtingut un suport tan ampli, que ja veurem que passarà, tot i que el congrés del PPC ja hagi decidit que la candidata a les previsibles eleccions del 2010 serà la mateixa Alícia Sánchez.

ARA EN QUEDEN TRES MÉS, DE CONGRESSOS. Els dels dos grans partits, CDC i PSC, tindran lloc el 11, 12 i 13 de juliol i el 18, 19 i 20 de juliol, respectivament- L’últim serà el dels democratacristians d’UDC, passat l’estiu. No és previst que hi hagi batusses. Per raons ben diferents en cada cas. El PSC perquè mana tant, té tant de poder, que, de moment, ningú no diu ni piu, no fos cas. Però, com en el cas del 37è Congrés del PSOE (que sempre precedeix al del PSC, com si inconscientment en volguessin remarcar la dependència), el programa que aprovarà el PSC estarà amarat d’aquell optimisme gratis total marca de la casa i s’hi faran un munt de propostes sobre valors que, malauradament, després no tenen cap traducció legislativa ni pressupostària. El congrés dels socialistes no tindrà gaire més transcendència que el fet de consolidar el poder dels capitans, sense discussions sobre qui lidera el partit, perquè sobre la retallada de l’Estatut i els incompliments en matèria de finançament, hi passaran de puntetes, això sí, amb les gesticulacions de rigor.

ELS CONGRESSOS DE CDC I UDC HAN DE SER de depuració i d’afirmació catalanista. Els dos partits són a l’oposició des de fa cinc anys i, per tant, ja toca que reflexionin sobre què els ha passat i què han de fer en el futur. CDC ha de consolidar i reforçar la seva proposta de Casa Gran del Catalanisme, perquè aquesta és l’única manera de regenerar les bases doctrinals del nacionalisme català i, també, perquè el problema de CiU no és que sigui dèbil socialment, sinó que des del 1995 va perdent vots, malgrat guanyar les eleccions totes les eleccions al Parlament de Catalunya d’aleshores ençà. Per altra banda, aquest congrés també hauria de servir per reflexionar sobre per què a CDC li costa tant de penetrar entre la joventut catalanista, que n’hi ha, i molta. Crec que els cal canviar formes i discursos, si és que volen connectar amb les noves generacions emprenedores. Com que els lideratges de Mas i Duran no els posa en qüestió ningú, tots dos tenen l’oportunitat de discutir sobre idees més que no pas de quotes de poder per començar la remuntada. Atès el desconcert i l’encefalograma pla dels altres (el poder amansa les feres), CiU hauria d’aprofitar la conjuntura que, com diu molta gent, es caracteritza per una estrident falta de lideratge. Depèn d’ells, doncs, fer-ho bé.

(Publicat a eldebat.cat)

Ciutats, sostenibilitat, probresa

EN AQUEST MOMENTS NO ES POT PARLAR d’un únic model de ciutats; el gran repte del segle XXI és el de caminar cap a la sostenibilitat en un entorn cada vegada més urbanitzat. I això no és fàcil. El 2007, els enginyers i els treballadors de la construcció van emprende la tasca de transformar en una ciutat l’illa rural de Chongming, sobre el Iang-Tsé, prop de Xangai. D’aquesta futura ciutat es deia que seria «la primera ciutat sostenible del món». Ja es veurà. Segons els plans, el 2010, la ciutat tindrà 50.000 habitants i el 2040 haurà arribat als 500.000. La urbanització ocuparà menys d’una cinquena part de l’illa. Els molins de vent dominaran el fons del paisatge i les teulades dels edificis estaran cobertes de torba, vegetació i plaques solars. Es reciclaran prop d’un 80 % dels residus sòlids urbans i es compostaran o cremaran els orgànics per generar calor i electricitat. A la ciutat només es permetrà la circulació de vehicles alimentats amb electricitat o cèl·lules de combustible. En teoria, Dongtan serà autosuficient en energia, aliments i aigua, i les seves emissions de carboni procedents del transport seran pràcticament igual a zero. Si aixó es compleix, Dongtan es convertirà en el model a seguir, especialment en les àrees urbanes de nova creació. Torno a dir-ho: ja es veurà.

A LES CIUTATS, ESPECIALMENT A LES GRANS concetracions urbanes, hi ha avui dia 1.000 milions d’habitants als barris de barraques, on aquest sector de la població viu sense algunes de les necessitats més bàsiques: aigua potable, sanejament, suficient espai vital i habitatge segur. La urbanització, doncs, presenta un repte mundial al desenvolupament i als drets humans. La qüestió d’on vivim porta a la palestra la de com vivim: el desafiament del desenvolupament sostenible, definit fa vint anys d’una manera que ha tingut molt ressò: la satisfacció de les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les futures generacions de satisfer les seves.

MALGRAT LES COMPLEXES CIRCUMSTÀNCIES de cada ciutat, és important comprendre les tendències globals. Cal que les ciutats en via de ràpid creixement de l’Índia, la Xina i d’altres països que s’estan industrialitzant s’organitzin i paguin la neteja dels seus entorns. Als països rics és imprescindible que les ciutats redueixin el seu consum de combustibles fòssils i altres recursos finits i encaminin la inversió cap a sectors de gestió sostenible —des de l’energia renovable a la fusta produïda de manera sostenible, passant per les pesqueries gestionades correctament— per fer front als perills que assetgen la biodiversitat, el clima i els recursos renovables del planeta. Les ciutats pobres amb poblacions en ràpid augment s’han d’enfrontar a unes condicions ambientals i sanitàries que empitjoren, en molts casos sense uns increments comparables en ingressos generats internament. Sovint ni es poden permetre unes solucions costoses i a llarg termini, com les plantes depuradores d’aigua i les conduccions d’aigua a tota la ciutat.

EL MÓN EN VIES D'URBANITZACIÓ HA DE COEXISTIR amb el món natural si es vol que tots dos es mantinguin. L’extraordinària diversitat de l’experiència humana i de l’empresa humana ens proporciona proves suficients del perill d’augment dels danys irreversibles en els ecosistemes, però també apunta vies esperançadores cap a un futur sostenible. És curiós que la urbanització ens pugui portar a redescobrir la natura i els serveis de l’ecosistema de què depenem tots els éssers humans. Tenim a l’abast l’oportunitat de crear uns hàbitats urbans que proporcionin la riquesa de la natura d’una manera sostenible als habitants de les ciutats, i és justament això el que posarà a prova la nostra humanitat.

L’ÚLTIMA CIMERA DEL G-8 HA TINGUT LLOC a Hokkaido, al Japó, posa de manifest que el primer que cal és reconèixer l’existència d’una crisi econòmica mundial i, per tant, que tothom prengui consciència que l’estat del món no és del tot òptim. Podem discutir amb més o menys passió quines han de ser les prioritats, si la lluita contra el canvi climàtic o bé contra la sida i la malària, o bé si cal demanar, com han fet els els jerarques del G-8, als països productores de petroli i a les consumidores un «diàleg« que ajudi a estabilitzar els preus del cru i dels aliments. El pitjor fóra, però, no fer res. Si l’evolució de les societats contemporànies es dirigeix cap a la urbanització i, per tant, a la constitució de grans concentracions humanes, és evident que caldrà pensar en clau de sostenibilitat, seguretat i distribució equitativa de la requisa. Només així evitarem i previndrem els possible –i indesitjables– conflictes.

LA CIMERA JAPONESA NO SOLAMENT HA ESTAT simbòlica perquè ha posat en estat d’alerta el món, sinó perquè també ha posat en dubte els objectius fixats per les Nacions Unides per reduir la pobresa el 2015. Els anomenats «objectius del mil·lenni» perseguien la reducció dràstica de la pobresa i la fam, la dismunició de la taxa de mortalitat infantil i de les morts provocades, entre altres malalties, per la sida, la malària i, finalment, la implantació de l’educació primària per a tothom. La crisi derivada de l’alça dels preus del petroli i els aliments ha disparat, com diuen tots els experts, els índexs de pobresa en aquells països als qual anava destinada la Campanya del Mil·lenni. Potser els somni de la ciutat sostenible xinesa no s’acabarà d’acomplir mai.

Publicat a elsingulardigital.cat