catBlogger

És la sobirania, president

Dilluns al vespre vaig assistir a la conferència del president de la Generalitat titulada Enfortir Catalunya, la qual va tenir lloc al saló rosa del Palau. Permetin-me que abans de fer cap altre comentari els exposi una preocupació, diguem-ne de protocol, que, tanmateix, té molt a veure amb el significat de l’acte.

Encara dubto si la conferència del president era una convocatòria institucional –de país, vull dir– o bé una celebració privada –sense canapès ni cava, tot s’ha de dir– dels alts càrrecs governamentals, acompanyats del personal polític habitual lligat als partits que formen el tripartit. Si era un acte institucional per reflexionar sobre els dos anys del govern Montilla, és obvi que allí hi faltava molta gent, més enllà dels quatre empresaris i sindicalistes que hi havia i dels convençuts –com un servidor– que la fortalesa d’una nació també té un component simbòlic que no es pot abandonar mai. Als països de veritat –a França o a la Gran Bretanya o als EUA–, això ho saben i als actes com aquest hi assisteix tot bitxo vivent. Aquesta deixadesa institucional no és nova, perquè quan servidor assistia al mateix saló a un dels molts actes convocats pel president Pujol, l’oposició d’aleshores –o sigui els que ara manen– no s’hi deixava veure mai. Parlo d’actes –en dono fe– com ara un homenatge a Prat de la Riba i coses així. També és veritat que la conferència del president Montilla va tenir un to més partidista que institucional. Si volíem enfocar-la així, doncs potser el marc del Palau, que és de tots, no era el lloc adequat. El president d’un país també n’ha de saber ser.

No es pensin que sóc un formalista, senzillament crec que quan un president arriba a l’equador del seu mandat i ha de fer front a tres reptes tan importants com són la crisi econòmica que malmet el model de benestar, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i la resolució sobre el nou model de finançament, el mínim sentit patriòtic de qui té la responsabilitat de governar és cercar la unitat política i no tan sols proclamar-la o reivindicar-la com a solució per encarar el possible mal temps. Però, és clar, el que passa és que el president actual de la Generalitat té fusta més de gestor que d’estadista. El seu discurs de dilluns va ser anodí –més enllà d’imitar Pujol i els seus inacabables recitals sobre l’obra feta–, perquè en cap moment va arribar a tenir el nivell del dirigent que intenta desfer les pors –justificadíssimes, d’altra banda– posant-se al front d’un projecte nacional de veritat. En aquest sentit és força significatiu que les paraules “autogovern” o “catalanisme” només fossin dites una vegada i que el mot nació no fos dit mai, per contra del que va passar, per exemple, amb la paraula Espanya. I és que el que no pot ser no pot ser, oi? Com ja van explicar-los fa molts anys els lingüistes, la construcció d’un relat amb unes paraules i no amb unes altres és tan o més significatiu que el contingut estricte d’un discurs, perquè crea significat.

Malgrat que el president Montilla digués “mai no s’ha governat Catalunya amb tant sentit de país com en aquests últims anys”, em fa l’efecte que la realitat és ben diferent. Els recomano llegir el llibre, que és conseqüència d’una tesi doctoral valorada amb la màxima nota, de la Dra. Paola Lo Cascio Nacionalisme i autogovern. Catalunya 1980-2003 (Ed. Afers 2008), perquè dóna respostes molts suggeridores a algunes preguntes de fons sobre com s’han definit, consolidat, actuat i interactuat les institucions catalanes després del franquisme: qui va fer possible la seva recuperació, els debats que van acompanyar la seva definició, les seves característiques i, sobretot, per què i com aquesta etapa de consolidació i desenvolupament institucional i polític tan important per al país s’ha dut a terme amb el lideratge ininterromput durant 23 anys de Jordi Pujol i de CiU. La història i la ciència política sempre aporten més llum que la propaganda, surti d’on surti.

El president Montilla vol que Catalunya esdevingui una autonomia d’Espanya, diguem-ne que enriquida amb privilegis financers perquè el progrés social català no s’aturi. Això està molt bé, i és d’agrair, encara que no ens digui com ho farà. Ara bé, aquest mateix objectiu “social” suposo que també deu perseguir-lo el president d’Extremadura o el d’Andalusia, bressol del socialisme espanyol. La diferència entre el model català i l’extremeny o l’andalús és, precisament, la vindicació de la sobirania, que és precisament allò que històricament va distanciar Valentí Almirall –el primer teòric del catalanisme–de Pi i Margall. No sé si els membres d’ERC i els sobiranistes d’ICV pensaven en aquestes coses mentre escoltaven el president Montilla. Els confesso que servidor no va parar de pensar-hi davant del recital regionalista que se’ns va oferir.

Publicat a elsingulardigital, 26/11/08.

El tràgic despertar

De moment, és obvi que Espanya no és un Estat multinacional. És més, es resisteix a ser-ho, com es comprovarà ben aviat amb la sentència negativa del TC sobre l'Estatut. I tanmateix, l'existència de societats nacionals diferenciades a Espanya és un fet incontestable, ho reconeguin o no el TC, la Constitució, el PSOE o el PP. Fins i tot ho és més del que es reconeix clàssicament, perquè el País Valencià i les Illes Balears són comunitats amb unes característiques culturals i lingüístiques compartides amb Catalunya però que des d'una perspectiva política han tingut una evolució històrica separada. Tan separada que, a parer meu, avui dia són, com és encara més evident a la Catalunya del Nord, noves i diferents realitats nacionals subjectives.

No és aquest el moment de discutir això, que ja sé que és una qüestió molt controvertida entre l'ortodòxia pancatalanista que s'aferra a Fuster com els nàufrags als flotadors. Ara bé, potser ha arribat l'hora de dir les coses pel seu nom i plantejar-les tal com són, almenys de moment. Al País Valencià i a les Illes Balears els cal una solució pròpia d'autogovern, com és el sentir, d'altra banda, dels partits nacionalistes majoritaris a cada territori (BNV i PSM-EN), la qual no té per què coincidir amb la que s'adopti per a Catalunya i encara menys produir-se al mateix moment. El que vull dir és que si alguna vegada s'arriba a assolir de veritat l'Espanya multinacional que anhelava el vell catalanisme vuitcentista i noucentista, aleshores caldrà assumir que el nombre d'entitats polítiques nacionals diferenciades seria superior a les tres que esmenta Miguel Herrero de Miñón a Derechos Históricos y Constitución (Taurus, 1998). El tòpic de les tres nacionalitats històriques crec que ja no rutlla. Però, vaja, ho deixo aquí, per bé que m'atreveixo a recomanar-los, si és que estan interessats a saber què penso sobre el futur dels Països Catalans, l'article que vaig publicar a l'obra col·lectiva Països Catalans, en plural (Moll, 2005), i el pròleg a la reedició, també del 2005 —per cert, gairebé clandestina—, del llibre de Joan F. Mira Crítica de la nació pura (Ed. 3i4).

L'actitud jacobina i centralitzadora que una versió del catalanisme —la més radical, tot s'ha de dir— ha sostingut respecte de com calia abordar el futur de les relacions entre els països de parla catalana, de fet gairebé podem fer-la servir de metàfora per descriure els autoenganys que ens apliquem els catalans. Hi ha qui diu somiar en uns països catalans lliures i socialistes i resulta que el muntatge se sosté sobre un castell estantís de cartes. Però si algú gosa advertir-ho en veu alta i n'indica la feblesa tot proposant una altra via que no sigui la pretesament fusteriana, aleshores li cau al damunt el santcristo gros i l'acusen de traïció i de perles per l'estil. Tot plegat, un exercici inútil d'onanisme que només genera frustració i més frustració. Esclar que sempre es pot fer com els bascos i quedar-nos amb l'enunciat genèric d'Euskal Herria, per bé que és molt difícil que en un futur pròxim Navarra i Euskadi s'uneixin d'alguna manera. Els difusors de la malaltia anomenada basquitis, que són sempre els més purs, se sentirien alleujats i satisfets. Amb les piles carregades per a una altra llarga temporada mentre que amb l'altra mà, la que els dóna menjar i amb la qual escriuen els pactes de veritat, consoliden la provincianització de Catalunya donant suport al govern Montilla.

Doncs bé, si ens cal seguir la teoria del bastó i la pastanaga que consisteix a demanar la lluna i fer el contrari a la pràctica, sóc del parer que, de moment, em sembla més factible reclamar l'Estat plurinacional que les propostes extravagants que sorgeixen de certs sectors. És més factible aglutinar la gent al voltant de la reivindicació del dret a decidir, que vol dir convèncer-la que ens cal disposar dels instruments polítics —i del recursos financers— per definir, per exemple, quin model social volem per a Catalunya que fer volar coloms amb propostes irreals i impossible d'aplicar. Després de la previsible sentència negativa del TC no podem reaccionar amb els escarafalls típics del catalanisme histèric, perquè de nou ens abocaria a fer molt soroll per a no res —a l'estil del que ja va fer el tripartit basc quan el Congrés de Diputats va refusar el pla Ibarretxe i el TC va prohibir el referèndum—, perquè no ens seguirà ningú. La massa dels convençuts, d'aquells que asseguren que el procés cap a la independència s'accelerarà amb una batzegada com aquesta, segurament és molt sòlida, però no és prou àmplia ni dirigeix res de res. Ni el poder polític català és avui en mans dels nacionalistes (suposo que al carrer Calàbria ja sabien que passaria això quan van fer president José Montilla), ni el poder econòmic català està seduït per llançar-se pel pedregar de la revolta, com tampoc no existeix una societat civil de veritat (més enllà de la subvencionada) que hi aposti clarament. Per tant, l'únic que es podrà fer és encaixar el cop i continuar treballant perquè el panorama de desafecció política que tothom detecta es capgiri ben aviat. I en aquest procés de rearmament, de refundació sobiranista, caldrà revisar molts dogmes inservibles que ha escampat l'independentisme estètic.

Publicat a l'Avui, 24/11/08. Il·lustració: Jaume Batlle

Francesc Cambó & John Adams

El segell editorial LaButxaca, una iniciativa del Grup 62, acaba de reeditar les memòries del líder catalanista conservador Francesc Cambó. Diu la propaganda que fa l’editorial que aquestes memòries, públicades pòstumament han esdevingut un document imprescindible per entendre la política catalana actual. No n’estic tan segur, per bé que abastin un període tan important com el comprès entre 1876 i 1936. Em fa l’efecte que tant la política com la intel·lectualitat catalana és cada vegada més posthistòrica. Deu ser per això que ensopeguem sempre amb la mateixa pedra i, a sobre, es creiem que som originals.

Cambó és un personatge difícil dins la història de Catalunya. Gairebé tot el que s'ha escrit sobre ell no ha pogut superar l'apassionament polític —de dretes o d'esquerres, tant se val. El nostre és un país petit, que se sent orgullós de la pròpia història i que ha tingut dirigents polítics i sindicals de molta fusta els quals, tanmateix, tendim a oblidar, com si no fossin part inqüestionable de la nostra tradició. Ho va escriure no fa gaire Julán Casanova amb relació a Josep Peiró, però és podria aplicar a molts altres personatges destacats. I si els hem oblidat és perquè en bona mesura la dictadura franquista va aconsegur estroncar el fil natural que uneix una generació amb una altra, biològicament posterior. Als EUA, per exemple, això no passa. Per això són possibles sèries televisives d’èxit com John Adams. El somni d’una nació, produïda per HBO i que va triomfar als premis Emmy d’enguany, malgrat que és una sèrie històrica i política que narra l’evolució dels primers passos del EUA a través de la vida del segon president del país. TV3 ho intenta, però molt sovint no se’n surt perquè, diguem-ho clar, cada sector historiogràfic només alimenta la seva mitologia sense donar-li un sentit nacional i ens conformen amb fer apologia del bandolerisme, que és la versió passada del bonisme actual. Menystenir Cambó, doncs, perquè representà la dreta política i sociològica d'aquest país o bé perquè va participar en el finaçament de la rebel⋅lió militar del 1936, només vodria dir ignorància i prou. Cal conèixer, per tant, el pensament de Cambó, com també el de Peiró, Rovira i Virgili, Prat de la Riba, Nin, Carner, Comorera, Roig i Bergadà, Frederica Montseny, Planas i Casals i tants altres polítics destacats de Catalunya. Això és la tradició!

Francesc Cambó, nat a Verges el 1876, advocat i financer, les memòries del qual són arrogants i fins i tot grandiloqüents, giren entorn del que la coneguda generació de 1898 denominà «el problema d'Espanya». I, al cap dels anys, som on eren Cambó i companyia, malgrat el canvi d’aparences i l’evolució positiva i democràtica del règim polític espanyol. Evidentment, Cambó era un catalanista de dretes que representà millor que ningú l'opció autonomista com a model d'Estat en una Espanya en què el federalisme republicà havia fet aigües després del fracàs de la I República i, al seu torn, els liberals i els conservadores, les forces predominants durant la Restauració (1874-1931), no oferien més que la descentralització administrativa. El temps passa, les conjuntures canvien, però els problemes estructurals sovint perduren si no hi ha voluntat de solucionar-los de veritat.

Cambó, a qui la ciència política considera el primer policy-maker català, va defensar l'autonomia política com a fórmula per a la realització nacional catalana, cosa que compartí amb els nacionalistes republicans, tot recollint la tradició pratiana i catalanista un cop superar el romanticisme del 1892. I això que avui pot semblar tan obvi, tan necessari, tan de dret, no estava gens clar, per citar només tres dates, el 1900, el 1907 i el 1931. Ara tampoc, oi? Hi ha qui creu que l’autonomisme està superat quan, de fet, els poders de l’Estat no han assumit de veritat què significa l’Estat de les Autonomies. Quanta feina ens queda per fer!

Per construir el futur

ARRAN DE LA CELEBRACIÓ DEL CENTENARI de la publicació, l’any 1906, de La Nacionalitat Catalana [text complet] d’Enric Prat de la Riba, vaig voler llegir una altra vegada l’obra més influent, juntament amb Lo Catalanisme [text complet] de Valentí Almirall, del catalanisme clàssic. La conclusió a la qual vaig arribar és que no se’n pot aprofitar gairebé res perquè el seu temps ja ha passat. La Catalunya de Prat de la Riba és tan sols una ombra que es projecta tènuement fins avui. El programa catalanista de Prat combinava l’aposta industrialista i la urbanització del país amb la defensa de la identitat cultural i lingüística que havia de concretar-se en l’establiment d’una àmplia autonomia política. El programa pratià era, en aquest sentit, una proposta modernitzadora per a la Catalunya del segle XX, malgrat les setmanes tràgiques, les setmanes còmiques, les dictadures o les dictablandas i les guerres —civil o de l’Àfrica. Com tots els processos de modernització arreu del món, el trajecte ha estat, és clar, conflictiu. Però com tots els moments de canvi, la lluita mateixa ha estat bàsica per garantir l’èxit del projecte.

MALGRAT ELS DUBTES QUE ALGÚ PUGUI OPOSAR-HI, sóc del parer que el catalanisme polític de Prat de la Riba —el qual, d’altra banda, era una síntesi de l’antic federalisme, el nacionalisme culturalista i el foralisme carlí— ha mort d’èxit. El que vull dir quan afirmo això és que la realitat actual ens demostra que la majoria de les reivindicacions plantejades fa més d’un segle i mig han estat superades perquè o bé s’han assolit, amb totes les limitacions que hom vulgui, o bé ja han decaigut. Si ho sintetitzéssim en forma d’eslògan, em fa l’efecte que costaria poc verificar l’èxit, almenys en un noranta per cent, del programa catalanista basat en «la industrialització, la urbanització, la democràcia, l’autonomia i la regeneració d’Espanya». M’explicaré.

EL QUE VULL DIR ÉS QUE, ARA MATEIX, l’economia catalana és més postindustrial que industrial; que la Catalunya ciutat proposada pels noucentistes és una realitat policèntrica territorialment (a la qual caldria afegir, si també ens referíssim al conjunt de la catalanitat, la potència de ciutats com ara València i Palma); que la democràcia per fi ha aconseguit arrelar com un sistema polític durador; i, finalment, que l’autonomia fins i tot és, al cap de tants anys i de les necessitats del món global, un vestit que s’ha fet curt. Haver arribat fins aquí després dels molts traumes que s’han hagut de superar és tot un mèrit, sobretot perquè la Guerra Civil i el franquisme van foragitar una bona part de la intelligentsia catalana que exercia funcions de direcció ideològica per acomplir el programa que acabo d’exposar. I el catalanisme —el catalanisme nacionalista, si ho volen dir així, per bé que no n’hi ha d’altre—, que ha estat el gran factor de modernització des de mitjan segle XIX, històricament ha representat el poder tou de la política catalana.

EL DEU PER CENT DE FRACÀS QUE ABANS he dit que es podia atribuir al programa catalanista de Prat, però també al d’Almirall, és el que fa referència a la regeneració d’Espanya. Com que el catalanisme del segle XX no va pretendre mai arribar a controlar l’Estat —a la manera, per exemple, dels unificadors piemontesos italians—, la pretensió dels nacionalistes catalans de catalanitzar- lo va convertir-se en un objectiu molt més difícil d’implantar. L’Estat espanyol s’ha configurat a partir d’un patró centralista i castellanitzador innegable. Com la passió centralista, burocràtica i jacobina de la política espanyola —ja fos en versió liberal, ja fos en versió conservadora—, ni els federalistes a l’estil Pi i Margall —que en aquest cas sí que van voler controlar l’Estat i, en canvi, no tan sols no van aconseguir-ho, sinó que van fracassar estrepitosament—, ni el catalanisme regeneracionista no van poder-hi fer res. Al contrari. Segurament, aquest és el regust amarg que fa que s’hagi estès com una taca d’oli la sensació que no hi ha res a fer, que Espanya és impossible de reformar. Però una cosa no ha d’amagar l’altra, perquè si hom atribueix al catalanisme la pretensió de conquerir l’Estat (una pretensió que, com ja he dit, no ha tingut mai), aleshores segur que no sabrem valorar quin és el balanç històric que cal fer-ne. I és que, malgrat tot, el catalanisme va promoure la modernització de Catalunya seguint una via clàssica i exitosa —a la britànica, si ho volen comparar amb un altre cas— mitjançant el desenvolupament econòmic, el reformisme polític i la democratització de la societat. I aquí és on som ara.

EL CATALANISME S’HA BASAT SEMPRE EN AIXÒ que ara en diem el dret a decidir: decidir sobre què som; decidir qui som i per què volem continuar essent el que som i decidir sobre el futur. El catalanisme, doncs, enfonsa les seves arrels en el nacionalisme democràtic i defensiu, pacífic, humanista i social, que històricament ha ajudat el poble —les classes populars, si es vol dir així— a prendre consciència de la seva opressió i de la necessitat de superar-la. El catalanisme és, per tant, un moviment polític que relliga la història i la cultura amb la praxi política en les institucions democràtiques. Això és el que van fer Prat de la Riba i els joves catalanistes dels primers anys del segle XX per superar les actituds romàntiques dels nacionalistes culturalistes del segle XIX. En aquest sentit, el catalanisme és l’expressió del contracte entre la identitat històrica formada per una cultura nacional i la identitat civil fonamentada en un conjunt de drets i garanties, cosa que ha permès assegurar la lleialtat dels ciutadans a Catalunya amb independència que hi hagin nascut o no. El que cal preguntar-se ara és si això es pot formular encara així, atès els canvis accelerats i la transformació —fins al punt que ara està prou debilitada— de la catalanitat.

DIU EL PROFESSOR JOAN RAMON RESINA que el nacionalisme és poca cosa més que la reducció de diverses lleialtats a una expressió política. Tanmateix, els detractors del nacionalisme de les minories acostumen a identificar-lo amb moviments que practiquen neteges ètniques i atrocitats d’aquesta mena. Rara vegada els detractors del nacionalisme passen factura d’aquests conflictes als estats i a la seva manca de voluntat d’integrar la diversitat cultural i nacional interna. En les dues darreres dècades hi ha hagut, a més, un gir reaccionari de l’opinió pública en relació amb les minories. Si al pic de la Guerra Freda les lluites d’alliberament nacional a Algèria, Vietnam, Guinea, Moçambic o Sud-àfrica van tenir el suport de molts intel·lectuals occidentals, després del setge de Sarajevo, les matances de Rwanda i la persistència de determinats grups terroristes, aquest suport ha minvat molt. Pitjor encara, són pocs els que contradiuen públicament la criminalització d’estratègies polítiques d’algunes minories nacionals que cerquen l’autodeterminació per la via de la legitimació democràtica a través d’una consulta popular.

TAMBÉ ÉS VERITAT QUE EL CATALANISME d’avui dia està amarat d’un idealisme tan excessiu, tan allunyat de la realitat, que hi ha propostes que fins i tot resulten ridícules. Ens passem el dia alimentant discussions esotèriques que no se sap com es transformaran en una clara realitat pública i política. Un exemple ben clar del que dic és la proposta de celebrar un referèndum per la independència a la brava. Com es farà? Qui l’haurà de convocar? Amb quina legalitat? És que algú es pot creure de veritat que l’ONU o la UE avalaran un procés com aquest? Ja sé que els polítics acostumen a estirar més el braç que la màniga, però nosaltres tenim dret a demanar-los que no ens enganyin. Que, sense abandonar els ideals, ens proposin coses possibles. Simplificar matusserament allò que, de fet, és realment complex, no passa de ser el reflex d’un tacticisme eixorc. I allò que ens cal ara és tot el contrari. Com assenyala el professor Daniel Innerarity, el que convindria és que la política, aquell sector de la societat que un dia o altre esdevindrà govern perquè el poble l’haurà triat, sàpiga tematitzar aquesta complexitat. La sàpiga llegir i en tregui les conseqüències que consideri oportunes. Si un catalanisme retòric —merament propagandista, vull dir— acabés per substituir el catalanisme polític de veritat com el que va fer triomfar el programa pratià, llavors sí que estaríem perduts. Perquè, si això passés, seria evident per a tothom que ja no és un factor de modernització com ho havia estat en el passat.

SI ENCARA DURA EL RESSÒ DE LA CONFERÈNCIA que Artur Mas va fer al Palau de Congressos de Catalunya el 20 de novembre del 2007, i que aquest llibre recull, és precisament perquè va servir per presentar una proposta política que feia temps que madurava i que enllaçava amb aquelles veus que reclamaven una reactualització del catalanisme clàssic, incloent-hi el mateix pujolisme. Amb aquest conferència, Artur Mas va voler situar on calia la discussió sobre el futur del catalanisme i del dret a decidir, al marge de les conjuntures i dels tripijocs tacticistes que tant de mal van fer, per exemple, durant l’elaboració del nou Estatut d’Autonomia. Les idees que Mas va desplegar aquell vespre estan construïdes, en canvi, com a hipòtesis de treball per a la regeneració d’un catalanisme que ha de fer front al procés de globalització, donar continuïtat a l’Estat del benestar, assumir polítiques de sostenibilitat, gestionar la diversitat cultural i identitària i impulsar el dret a decidir com una forma de regeneració democràtica.

EN FI, EL QUE VULL DIR ÉS QUE LA VIRTUT DE LA conferència d’Artur Mas és que va reclamar un replantejament, una reformulació o una reinvenció (facin servir la paraula que més els agradi) del catalanisme perquè només així esdevindrà motor i guia de la nova Catalunya. Aquest és el sentit real de la proposta de Casa Gran del catalanisme, que va més enllà dels acords polítics entre partits o de reconciliacions entre les diverses famílies nacionalistes. Si només es tractés d’això, aleshores sí que la Casa Gran tan sols seria una mansió més o menys bonica però sense substància. Mas proposa alguna cosa més.

DEL QUE ACABO DE DIR, SUPOSO QUE ES DEDUEIX fàcilment que el projecte de Casa Gran del catalanisme no és un moviment tàctic. Més aviat és una proposta de llarg recorregut. Hi haurà qui em replicarà dient-me que aquesta iniciativa sorgeix del desassossec de CDC perquè, tot i haver guanyat les eleccions del 2003 i del 2006, no va aconseguir bastir la majoria suficient per formar govern. No ho nego, però no és d’estranyar que hagi estat així, perquè l’obligació de tot polític és reflexionar sobre per què les coses s’esdevenen d’una manera i no pas d’una altra. És de les crisis d’on neix el redreçament. ¿O és que no ha estat així des de, posem per cas, Narcís Feliu de la Peña i el seu Fénix de Cataluña. Compendio de sus antiguas grandezas y medio para renovarlas, publicat el 1683 i reeditat en facsímil per Editorial Base el 1975, després d’aquell gran fracàs que fou el 1659, per promoure un nou desenvolupament català?

L’ACTE ORGANITZAT PEL MÓN EMPRESARIAL a la seu de l’IESE per reclamar un aeroport digne i unes infraestructures adequades no és també això? O és que només l’hem d’interpretar com si fos una reunió d’oligarques preocupats pel descens del compte de resultats de les empreses que representen? Qui es pensi que hom pot embrancar-se en un projecte de renovació del nacionalisme català només perquè no s’ha pogut arribar a la presidència de la Generalitat, deu creure que els que ho proposen o bé són uns maníacs o bé, oi?, que qui no té feina el gat pentina. No és això. Més aviat és que s’ha arribat a algunes conclusions; primer: que el desenvolupament de Catalunya com a nació diferent passa per un augment de la sobirania, però, d’entrada, pel reconeixement del dret a decidir. Segon: que la prioritat del catalanisme és el futur i el benestar de les properes generacions més que no pas el passat, per bé que sense obviar-lo. I tercer: que davant dels reptes que planteja la globalització i l’economia-món, cal potenciar un bloc catalanista i demòcrata sòlid que impulsi polítiques per sobreviure com a comunitat nacional.

L’INSTRUMENT QUE S’HA DECIDIT FER SERVIR per ampliar la base social del catalanisme i repensar-lo és la Fundació Catalanista i Demòcrata Trias Fargas, mitjançant la qual es pugui bastir un moviment nou —CatDem, en diem— que permeti que el nacionalisme català recuperi l’hegemonia i la direcció del país. Tinc anotada una lúcida sentència del professor d’Història de la Filosofia que ja he citat abans, Daniel Innerarity, que diu així: «Es trien els governs, no els pobles». No voldria desvirtuar el que aquest professor basc volia dir en escriure una frase com aquesta, però em fa l’efecte que caldria pensar-hi, sobretot perquè una de les deformacions polítiques que generen aquells que tenen poder és, precisament, oblidar una cosa tan òbvia com aquesta. La capacitat de triar un govern és l’essència de la democràcia. I això és el que compta, independentment del fet que les societats, els pobles, tinguin una vida autònoma més o menys al marge del poder. La responsabilitat del poder és, d’altra banda, vetllar perquè els pobles tinguin el dret a decidir sense haver d’estar permanentment sotmesos a tensions i encara menys als vaivens partidistes.

LLEGEIXIN LES PÀGINES QUE VÉNEN a continuació amb atenció, si us plau, sense prevencions partidistes ni orelleres ideològiques excloents, perquè estic segur que hi ha un munt d’idees, diagnòstics i esperances que vostès poden compartir.

(Pròleg al llibre d’Artur MAS, Per una Casa Gran del Catalanisme, Barcelona, Editorial Base, 2008)

De cara enfora

Com ja va informar puntualment elsingulardigital, dilluns passat la Fundació CatDem va organitzar a Madrid una trobada amb corresponsals de premsa del món per explicar-los què és el catalanisme i quina és la situació que es viu avui dia a Catalunya. La jornada va ser molt fructífera i les intervencions dels amics Francesc-Marc Álvaro i Ferran Sáez molt aclaridores. Els asseguro que aquesta reunió no serà un fet aïllat, perquè tenim la intenció d’institucionalitzar aquesta relació, ampliant-ne l’oferta fins portar-los a Barcelona regularment. Hi ha qui em dirà que aquesta no és la nostra feina, que hauria de ser el Govern qui ho fes. Potser sí, però com que no ho fa, com diu la dita, la feina la fan els cansats. Per tant, repetirem l’experiència tantes vegades com calgui. I els explicaré el perquè.

En el diàleg que va tenir lloc després de les assenyades intervencions d’Álvaro i de Sáez, els quals van intervenir en l’acte en la seva doble vessant d’articulistes i de professors universitaris, el corresponsal del Financial Times, Victor Mallet, que és nou en aquesta plaça, va deixar anar que ell no sabia què era això del catalanisme. Més encara: no n’havia sentit a parlar mai. Això em va fer pensar que tenim un problema greu. Molt greu. Vull dir que el tenim com a país, perquè la pregunta és òbvia: com pot ser que un senyor com aquest no sàpiga res de res sobre els catalans i el catalanisme. Ho podríem atribuir a la seva ignorància, però em sembla una excusa massa fàcil. Per a mi, en canvi, el problema és, evidentment, nostre. Alguna cosa devem fer malament perquè la ignorància sigui tan persistent.

Hi ha qui em podrà dir que la Generalitat fa moltes coses per projectar internacionalment Catalunya. Tenim un munt d’organismes que es dediquen a fer feina de cara enfora, començant per l’Institut Ramon Llull, però resulta que, a la fi, no es cobreixen les clamoroses llacunes polítiques que era fàcil detectar que es donarien. I això per què? I si fos que l’estratègia seguida fins ara ha estat completament equivocada? Els explico un cas. A la reunió de Madrid de dilluns passat vam portar exemplars de la revista catalana en anglès Transfer, els quals ens foren cedits generosament per l’Institut Ramon Llull, que és la institució que la paga. Doncs bé, cap dels corresponsals no n’havia vista mai cap número. No m’estranya. I és que és molt agosarat i inútil publicar una revista com aquesta des de les Publicacions de la Universitat de València. Si es volia tenir una revista catalana de cultura i de prestigi internacional, calia haver apostat per una de les cases editores anglosaxones especialitzades: Sage, Rouledge o Blackwell. És així com s’entra a formar part del circuit internacional de revistes que poden arribar a les mans d’acadèmics, periodistes o professionals interessats. És el que fan els suecs o els israelians, posem per cas.

Aquest és tan sols un exemple, al qual també podríem afegir el mal plantejament de les delegacions que vicepresidència ha anat obrint. No pots fer un esforç com aquest per acabar posant-hi al capdavant personal en formació (els voluntariosos júniors) o bé a qui no té cap mena d’experiència, ni curriculum ni contactes per ocupar un càrrec com aquest. El que ens passa és que no tenim una estratègia de relacions polítiques internacionals. Transfer pot ser un bon instrument de projecció cap a enfora, com ho són, també, les revistes privades Catalan International View o Journal of Catalan Studies, però sense una estratègia vàlida i constant, sense una direcció política de la projecció exterior, aquestes o altres iniciatives semblants poden quedar reduïdes a l’esforç voluntariós i meritori dels que les promocionen i res més. Seria una llàstima, oi?

Publicat a elsingulardigital, 19/11/08

Mala política

Començo a creure que en aquest país hi ha una pèssima cultura política que abasta fins i tot els partits polítics i els comentaristes. Deixant de banda la malaltissa tendència que té molta gent de parlar malament de tot i de tothom (pel que sembla li ha arribat el torn de les crítiques a la PDD), el que més ràbia fa és el munt de bestieses que s’arriben a dir en nom de la causa catalana d’alliberament nacional. Com que al nacionalisme català sempre li ha agradat més l’antipoliticisme nacionalista d’Àngel Guimerà que la manera moderna de fer política del policy-maker que fou Francesc Cambó, potser ens passa el que ens passa per culpa nostra. I potser encara ens passa poc, atès l’augment d’il·luminats a qui satisfà que la massa els aplaudeixi per la seva bravura de paper.

De vegades, assisteixo a actes en els quals, en teoria, m’hi hauria de sentir còmode perquè en comparteixo els anhels. Però no, no me’n sento, de còmode, perquè, a pesar que en aquests actes es defensi la llibertat de Catalunya, la independència o un finançament just, la manera de fer-ho em neguiteja. Algun cop fins i tot he sentit vergonya. S’exageren fins al ridícul les debilitats del polítics amb la típica arrogància populista de qui es refugia en les certeses absolutes que tothom coreja a plaer. Són els que creuen tenir la raó sempre. Tenim dret a la independència —proclamen a cor què vols— i només cal que ens atrevim a reclamar-la perquè, de cop i de la manera més natural i pacífica, Catalunya esdevingui un nou Estat nació dins del marc de la UE. I és que és per a aquesta mena de gent assolir els drets nacionals és tan fàcil, tan just i tant evident, que si la independència de Catalunya no s’esdevé (de València i les Illes no se’n diu res, per si de cas l’equació falla), és, senzillament, per culpa de la política. Més en concret, per la traïció dels líders. Una tesi que també abonen aquells que fan crítica de l’establishment quan resulta que ells són part, també, de l’statu quo, encara que la gent no ho sàpiga, perquè ocupen càrrecs de confiança del Govern en consells d’administració o coses així.

El retret que un servidor faria als líders polítics és no haver sabut fer de la política una font de pedagogia, com reclamava insistentment el socialisme noucentista. Allò que contraresta l’antipolítica és, precisament, una bona política. En aquest sentit, els partits no han estat escoles de formació de veritat i els quadres són, sovint, persones amb molt poca preparació, per bé que puguin ser audaços. L’altre dia comentava amb un company de la meva facultat un fenomen paradoxal: fins i tot als països africans més corruptes, els líders han estudiat a la Sorbona, a la London School of Economics, a Harvard o a Yale. Aquí, com vostès ja saben, la manca de preparació entre els càrrecs governamentals comença a ser alarmant. Tenir un títol universitari no és garantia de res, ja ho sé, però que no tenir-lo sigui habitual entre molts responsables polítics —especialment del tripartit— més aviat hauria de causar estupefacció. Tanmateix, com ja indicava l’amic Álvaro en el seu article de dilluns en aquest mateix portal, les estructures escleròtiques dels partits són iguals en tots els casos. Costa molt que hi hagi que s’atreveixi a arriscar en política quan hom no té cap més sortida professional.

Els 21 mesos de campanya de Barack Obama fets a la manera que és fa política aquí haurien estat insuportables. Oi que sí? Ja saben per què, doncs. El millor que podem fer per regenerar la política és que comencem a desfer-nos dels buròcrates i dels messies; dels dogmàtics i dels mesells; dels aprofitats i antipolítics, perquè tots ells són, al capdavall, la llavor de la mala política.

Publicata a elsingulardigital, 12/11/08

"The change America needs"

El títol d'aquest article és exactament el mateix que el que va publicar Barack Obama a The Wall Street Journal Europe el proppassat dia 4. El canvi que reclama Obama té molt a veure amb la sensació de crisi i decadència que ha anat enfonsant els EUA en un mar de dubtes, fins a arribar a la situació actual, en què la fallida del sistema financer ha fet trontollar els fonaments ètics del sistema econòmic i ha enviat a l'atur 760.000 treballadors en el darrer any. El canvi que propugna Obama recolza, per dir-ho en paraules seves, en la potenciació de la classe mitjana, en la creació de nous llocs de treball i en la protecció del benestar social, incloent-hi el reforçament de l'educació i l'assistència sanitària públiques. Es tracta, doncs, de desplegar un seguit de mesures per afavorir un creixement econòmic sostenible que beneficiï a tothom.

El que explica per què aquesta idea de canvi ha estat assumida per un ampli moviment social, fins al punt d'assegurar la victòria final, és la fiabilitat i les ganes de recuperar la seguretat. Per a una àmplia majoria de nord-americans, que no són ni descendents dels antics wasp (els blancs, anglosaxons i protestants) ni pertanyen a l'establishment de Washington, la novetat d'Obama i la claredat del seu discurs han estat suficients per creure que amb ell sí que era possible canviar les coses. I aquesta confiança sorgeix del crèdit que molta gent ha donat a la proposta obamiana de regeneració de la política nord-americana (d'aquí el nombre de donants i de voluntaris de campanya) i de l'assumpció col·lectiva que els EUA estaven enfonsats de veritat per les guerres imprudents i el conservadorisme social de Bush. Si a això hi afegim l'encert de l'equip electoral d'Obama en fer ús de les eines del nou màrqueting polític durant els 21 mesos de campanya, gairebé ja està tot dit sobre els motius de la victòria de qui serà el primer president negre, dels 44 que han tingut, dels EUA.

Credibilitat i l·lusió han estat, per tant, les claus de l'èxit, a pesar que Obama sigui, com ha escrit Manuel Castells amb molt d'encert, «moderadamente progresista, pero sobre todo pragmático dentro de una ética, realista y desconfiado de ideologías» (La Vanguardia, 01/11/08). En fi, que Obama és més un liberal demòcrata —el que a Europa representen els socioliberals— que no pas un socialdemòcrata. Vull dir que el particular new deal d'Obama s'assembla més a Tony Blair que a Lionel Jospin. Si Obama té un deute intel·lectual amb algú és amb Anthony Giddens i el seu Més enllà de la dreta i l'esquerra més que no pas amb Malcolm X. Ho ressalto, sobretot, per desinflar els arguments dels que presenten Obama gairebé com el líder natural de la Internacional Socialista. I és que les tribulacions de la intel·lectualitat europea que encara no s'ha curat de l'ideologisme l'aboquen a buscar líders en tots els basars. És clar que en un país on l'assegurança de salut és un luxe i el dèficit d'ajudes socials ha empès cap a la misèria dones, joves i minories ètniques, un candidat que es proposi capgirar la tendència negativa i el campi qui pugui pot ser considerat, encara que només sigui per contrast, gairebé un revolucionari. Quan l'escriptor i columnista francès Alain Duhamel propugna l'aliança entre Obama i Sarkozy per treure el món de la crisi actual (vegeu «Hacia una alianza Sarkozy-Obama», El Mundo, 05/11/08), l'encerta i molt, perquè avui dia tant l'un com l'altre tenen el dinamisme i el lideratge necessaris per encapçalar una reforma del sistema i per treure l'economia mundial del fangar on l'han portat les males pràctiques financeres i la debilitat ètica de la política. El que ja no comparteixo amb Duhamel és que la cooperació entre els presidents francès i nord-americà sigui, a pesar que la considera políticament eficaç, ideològicament impura. Afirmar això és un perjudici molt típic dels opinadors europeus. Retorno a Castells per contenir les desmesures interpretatives.

En l'article «Combat d'idees» (El Punt, 05/11/08, reproduït també en aquest blog), jo mateix he suggerit que Obama és, abans que res, un patriota que es proposa recuperar la fortalesa nacional i el prestigi internacional perduts apel·lant als valors morals i democràtics dels pares fundadors dels EUA. Apel·la al passat, a la nació, per guanyar el futur. Per això reclama que els nord-americans escriguin plegats el pròxim gran capítol de la nació sens cap més consideració. Ho expressa així de clar al final de l'esmentat article, cosa que encara és més que evident quan reclama prescindir de les identitats individuals per abraçar una pròspera i forta identitat col·lectiva nacional. Hi ha qui no ho veu així, perquè creu que la peripècia vital d'Obama l'ha conduït cap a la no-identitat. Òbviament, Obama no és el prototip de nord-americà que no ha estat mai a l'estranger i per a qui l'univers s'acaba allà on hi ha el límit del seu Estat. Obama és, de llarg, un home cosmopolita. Però com que ésser cosmopolita i obert a la diversitat cultural no és incompatible amb el patriotisme, també dic que Obama és una versió renovada —reinventada, si es vol dir així— del nacionalisme democràtic americà. El temps ens ho farà veure millor.

Publicat a l'Avui, 10/11/08. Il·lustració: Jaume Batlle.

Joan Peiró, afusellat

L’historiador Julián Casanova es preguntava a les pàgines d’El País (23/10/08) per què Joan Peiró, el dirigent obrer anarcosindicalista català i ex-ministre del govern Largo Caballero, no brilla amb la mateixa intensitat que Durruti o Ascaso en la constel·lació anarquista, tot i que va ser afusellat pels franquistes a Paterna el 24 de juliol del 1942. Casanova en lamentava l’oblit, com també que el seu tràgic final no hagués servit per a redimir-lo. Hi estic d’acord, per bé que una setmana abans que fos publicat aquest article vaig rebre el llibre pòstum de Josep Benet amb el títol de Joan Peiró, afusellat (Ed. 62). El qual s’ha d’afegir, a més, a Escrits 1917-1939, un volum gruixut, publicat per Ed. 62 el 1975, a cura del catedràtic de la UAB Pere Gabriel, que aplegava bona part de l’obra periodística de Peiró.

Com explica Josep Poca Gaya, amb la publicació d’aquest llibre –del qual ha tingut cura– es culmina el programa historiogràfic que es va fixar Josep Benet per posar en relleu la perversa intencionalitat de la repressió franquista en condemnar a mort diverses personalitats catalanes de tot l’espectre ideològic: Carles Rahola, Lluís Companys i Domènec Latorre. Només manca l’obra dedicada a Carrasco i Formiguera, que va quedar interrompuda ja fa molt de temps perquè Benet va veure en Divendres de passió (PAM, 1984), d’Hilari Raguer, una correcta interpretació del calvari que va haver de passar el líder democratacristià fins que fou afusellat pel franquisme.

El llibre de Benet sobre Peiró segueix el mateix mètode narratiu que els anteriors. És una exhaustiva indagació sobre l’exili, la captura, l’empresonament a Alemanya, el lliurament a Hendaia a la policia espanyola, els maltractaments i l’empresonament a Madrid, el trasllat a València, el consell de guerra, la sentència a mort i l’afusellament posterior, malgrat els intents desesperats de salvar-li la vida, incloent-hi les gestions del falangista barceloní Luys G. Santamarina, qui, d’una altra banda, ja l’havia defensat amb fermesa davant el Tribunal Militar. Però, com assenyala Benet, l’ordre d’executar una personalitat tan coneguda com era Joan Peiró formava part del pla que Franco tenia pensat per a desfer-se dels quadres dirigents del règim democràtic a fi de consolidar el seu règim totalitari. Un objectiu que també es pot aplicar al cas del Dr. Joan Peset, afusellat, com Peiró, a Paterna, el 24 de maig de 1941. És per això que en aquest llibre sobre Peiró, el curador ha decidit d’incloure-hi les 33 pàgines que Benet havia escrit sobre Peset, amb les quals es reforça l’argument benetià.

Publicat a la revista El Temps. Núm. 1273. 4/11/08

Combat d'idees

La gran majoria del comentaristes polítics asseguren que les eleccions nord-americanes tradueixen un combat d'idees entre dues maneres d'entendre el destí dels EUA. N'estic segur que és així, perquè malgrat que la clàssica divisió entre dretes i esquerres ja no serveix per definir què és cadascú, la veritat és que la visió del món i els valors que es defensen ens situen al costat del conservadorisme o del progressisme. Hi ha molta gent que es diu d'esquerres que, de fet, és conservadora a cor què vols, fins al punt que en qüestions de moral, de fe, o fins i tot de model de societat, és tan o més reaccionària que les dretes. Sigui com sigui, sembla que hi ha una certa coincidència entre els que creuen que la confrontació entre Obama i McCain respon a la dialèctica del combat d'idees. I si això és així als EUA, em pregunto per què no ha de ser de la mateixa manera a Catalunya. És que no hi ha combat d'idees a Catalunya? I tant que sí!

Pitjor de com estàvem Al cap de dos any d'haver-se constituït el segon tripartit, em sembla que tothom ha pogut comprovar que no vivim en un paradís gaire esquerranós. La vida material no ens ha canviat radicalment, oi? Més aviat som on érem. O pitjor, si m'ho accepten. I dic pitjor perquè la degradació política és cada vegada més notòria. Hi ha qui diu que Catalunya ha entrat en decadència. No sé si és ben bé això. Em fa l'efecte que el que ens passa és que estem governats per gent que no té projecte. Que no té un model de país. I la prova d'això és, per exemple, la conversió recent de Joan Puigcercós a la retòrica de la defensa dels valors, cosa que abans era, almenys per a ell i la seva parròquia, patrimoni de la dreta. El tripartit no es va formar, oi?, per repetir el que ja reclamava Jordi Pujol sobre la família, la responsabilitat civil, el compromís i la solidaritat gairebé mutual. Es tractava de canviar el país com un mitjó, però resulta que no hi ha fórmules màgiques. A la fi, tothom ha pogut comprovar que allò que preocupa la gent és menys ideològic del que sempre es diu des de l'esquerranisme.

Per tant, sovint és més important el model de societat, el model de país que té cadascú, que les cabòries ideològiques que només aglutinen els militants de cada causa. Els posaré un exemple. No fa gaires dies vaig participar en una tertúlia al costat d'un parell de persones que s'autoproclamen d'esquerres. Mentre discutíem d'una manera més o menys vaga sobre la crisi financera que va posant en quarantena el sistema de garantia del benestar encetat després de la Segona Guerra Mundial, els dos suposats progressistes nedaven loquaços en un mar de tòpics. En canvi, quan vam passar a discutir sobre si calia o no calia donar publicitat a les ajudes públiques als bancs o a les empreses, de cop l'alegria progressista va desaparèixer. Això no, de cap manera, perquè fer públiques les males pràctiques bancàries crearia desconfiança. I això per què, si es pot saber? En un país on fins i tot l'impagament de les multes de trànsit surten al butlletí oficial de la província amb el nom i cognom de l'infractor, resulta que els progressistes reclamen que es protegeixi la intimitat d'aquells bancs que per culpa de la mala gestió estan amb l'aigua al coll i els cal ajuda pública. És que aquests senyors no saben que la transparència és el gran i millor actiu de la democràcia?

Es veu que és més fàcil parlar del combat d'idees des de la distància que no pas quan la batalla és a tocar. Deu ser per això que molts dels que des d'aquí lloen les propostes d'Obama es llançarien a la vena jugular d'aquell que gosés proposar alguna de les seves idees com a solució per als nostres mals. El patriotisme, posem per cas. Perquè si hi ha un aspecte que destaca del programa del senador demòcrata per Illinois és, precisament, el patriotisme. Un patriotisme integrador que enforteixi la nació americana en comptes de debilitar-la per la falta d'adhesió i per evitar el defalliment intern i el desprestigi extern per una manera de fer arrogant. La sensació de decadència de Catalunya que s'ha escampat com una taca d'oli té molt a veure amb això, amb la debilitat del patriotisme nostrat, entretinguts com estem a saber qui és més d'esquerres. Vista l'evolució d'aquests dos anys de tripartit montillà, sóc del parer que aquest govern és, a pesar de la presència dels independentistes, una màquina de desnacionalització.

Publicat a El Punt, 05/11/08

Unes altres eleccions

Escric aquest article la nit de les eleccions presidencials nord-americanes. Per tant, encara no en sé els resultats. Així és que abandono la idea de dedicar-hi ni una ratlla. També és veritat que, a diferència d’altra gent, no m’ha pujat tant la febre provinciana per centrar-me tan sols a saber què passarà als EUA. La bena obamista davant dels ulls —tot i els motius que hi ha per haver-se-la posat— no ens ha deixat veure res més des de fa mesos. Per exemple, que demà tindran lloc unes eleccions que són transcendentals, almenys per al futur de l’educació superior catalana: les eleccions a rector de la Universitat de Barcelona, la més gran d’aquest país pel nombre d’estudiants i docents i pel pressupost que té. Hi són convocades unes 60.000 persones —el 51% són professors, el 9% personal docent i investigador, el 10% personal d’administració i serveis i el 30% són alumnes—, que, en cas de necessitar una segona volta, repetirien la votació el dia 11.

Són unes eleccions importants que arriben després que l’anterior rector, el professor Màrius Rubiralta, dimitís el càrrec per esdevenir secretari d’Estat d’Universitats de l’actual govern Zapatero. Servidor, que és membre del claustre d’aquesta universitat, coincideix amb aquells sectors que diuen que la Universitat de Barcelona està en crisi. I ho està perquè acumula un deute econòmic desproporcionat, de gairebé 100 milions d’euros, però també ho està institucionalment i quant al model educatiu que difon. L’aposta pel Parc Científic, el cost del qual encara no sabem, ha anat en detriment de l’ensenyament humanístic, a més de pretendre crear dues menes d’universitat: la de l’excel•lència, a la qual només poden excedir-hi uns quants privilegiats, i la de la morralla, que és per al comú del mortals. En aquest sentit, la UB, a l’igual que totes les universitats del país, és un vestigi horrible del sistema feudal, perquè encara es basa en el predomini d’unes castes que manen amb molt poca trasparència.

Però si aquestes eleccions són importants també és perquè la sensació de crisi s’ha estès com una taca d’oli. D’entrada, per motius interns: la universitat cada dia és més una acadèmia que no pas el centre d’educació superior que hauria de ser. A aquesta decadència hi ha contribuït la mercantilització del saber i la proclamació, no exempta de populisme, que estudiar no demana sacrifici. Si el model educatiu de primària i secundària ja fa dies que trontolla, és lògic que la ventada destructiva finalment hagi entrat a la universitat com un tornado. Els defectes del sistema educatiu que denuncien els mestres de primària i els professors de secundària són els mateixos que podrien denunciar els professors universitaris, llevat que aquests treballen menys hores i que no han de suportar una pressió social tan forta com ells. Tanmateix, com dic sovint als meus alumnes: l’alumnat d’avui dia té més opinió que coneixement, a pesar dels mitjans que tenen per accedir a la informació i de les facilitats que tenen per accedir als intercanvis internacionals, per exemple.

En les eleccions a rector de demà hi ha quatre candidats: els catedràtics Norbert Bilbeny, Dídac Ramírez, Marià Alemany i Josep Samitier, que és el rector sortint perquè va assumir el càrrec en substitució de Rubiralta. Guanyi qui guanyi, els problemes que haurà d’encarar el nou rector seran de gran magnitud. Però un dels objectius prioritaris que hauria de tenir és recuperar el departament d’Universitats de la Generalitat de Catalunya. El primer tripartit va eliminar-lo sense cap raó aparent justament quan calia posar en marxa l’adaptació del sistema universitari català a l’Espai Europeu d’Educació Superior, conegut com a pla Bolonya. I així ens va, oi? Demà, però, com tampoc als EUA encara que guanyés Obama, no trobarem la solució màgica de res.

Publicat a elsingulardigital, 5/11/08