catBlogger

Bon cop... de porra!

Quan jo era petit i el dia de Sant Jordi anava al Palau de la Generalitat de la mà del meu pare per veure l'exposició de roses que s'hi feia, sempre m'havien encuriosit aquells homes que portaven barret de copa, espardenyes blanques i una lluent botonada. El pare em deia que aquells senyors, alguns una mica panxuts, havien estat la policia de la Generalitat republicana i que potser un dia ho tornarien a ser. Jo, que el dia de l'enterrament de la meva àvia materna, la freda tarda del 31 de gener de 1964, vaig veure arribar el pare des de Via Laietana -on estava detingut- sense afaitar i acompanyat de dos paios de la Brigada Social, cosa que va impressionar-me molt, de fet no m'ho vaig creure fins molt més tard, un cop recuperada la democràcia, el dia que en entrar a Palau per entrevistar-me amb no sé qui, un mosso que feia guàrdia a la porta va saludar-me efusivament però amb mesura. Era l'Alonso, el meu company de pupitre a l'Institut Ausiàs March, amb qui havia compartit alguns ideals de llibertat, entre els quals la reivindicació que els estudiants poguessin participar en els claustres.

VAIG EXPLICAR AQUESTA ANÈCDOTA el 2 d'abril del 2003 en la presentació del llibre Crònica d'un compte enrere. Història recent dels Mossos d'Esquadra (Dèria), de Pere Jané, que almenys aleshores era sergent de l'Àrea de l'Oficina del Portaveu de la policia de Catalunya. Recordo que també vaig dir-hi que l'any 1962 l'historiador igualadí Joan Mercader havia escrit en el pròleg al llibre que Núria Sales va dedicar a la història dels Mossos d'Esquadra i a la dinastia dels Veciana en la política catalana del XVIII, que aquell cos de policia catalana havia estat la primera i única força professionalitzada d'aquest tipus que hi hagué a Espanya amb anterioritat a la Guàrdia Civil, que fou creada el 1844. És gairebé un sarcasme que l'origen d'una policia que ens ha costat tant de bastir, i que, de fet, és un dels elements simbòlics de l'actual autonomia, sigui filipista. O sigui repressor de la resistència contrària a l'ordre borbònic imposat per Felip V. Les coses són així, com també ho són que la dinastia dels Veciana es convertí en el comandament perpetu dels Mossos d'Esquadra des de la seva consolidació i expandiment el 1721 fins a la renúncia in aeternum que va fer la família el 1836. Al capdavall, la família Veciana va compaginar aquesta funció de cap superior dels Mossos amb el seu vell ofici de ramblers i fins i tot va convertir-se en proveïdora de mules per al cos i va aprofitar les seves anades i vingudes arreu del territori per quedar aquí i allà, on hi hagués fira, amb espies i confidents.

DE VEGADES ELS MEUS ALUMNES EM PREGUNTEN quin any va acabar la transició democràtica i no sé què respondre, perquè és evident que una transició no s'ha acabat mai del tot si allò que has planificat no s'ha acomplert de veritat. La lentitud d'aquesta transició, per bé que pot haver apaivagat possibles conflictes de convivència, ha estat la característica del pas d'un model autoritari, centralitzat i militaritzat a un altre de caire democràtic, descentralitzat i civil. El que cal saber és si això ens ha fet perdre pistonada o no. És evident que en alguns aspectes sí, perquè és impossible mantenir la tensió durant tants anys sense que la gent es cansi i es desinfli. Pere Jané defensava en el llibre citat, tot seguint les paraules d'Adolfo Alustiza, que quan els Mossos arribessin a Barcelona hi havien d'arribar amb el vestit acabat, és a dir, amb tot planificat i estructurat i, sobretot, amb els conceptes clars. Crec que hi van arribar. I la policia de Catalunya és avui dia com la de tot arreu. Fins i tot m'atreviria a dir que en algunes coses és més avançada. Com va passar amb TV3 i Catalunya Ràdio, els Mossos d'Esquadra no es van planificar perquè fossin de fira.

LA TRANSFORMACIÓ DELS MOSSOS en una policia moderna, allunyada d'aquells panxuts amb espardenyes que reivindicava el meu pare, ha estat lenta, i també els ha calgut desfer-se de la rèmora eminentment franquista que el capità Gómez Alba representava a bastament, o bé han hagut de superar els entrebancs de finançament i les trampes que al seu dia van ordir els Barrionuevo, Cardenal, Solchaga i Corcuera, posem per cas. I tot amb tot, els Mossos d'ara són un cos de policia professional que no pot ser boicotejat pels mateixos que el comanden. Demà, segurament, serà destituït el senyor Olmos com a cap dels Mossos. No li correspondria a ell haver de pagar els plats trencats d'una càrrega policial desproporcionada, que ho va ser, perquè aquesta no és la qüestió. El problema són els polítics que comanden el departament, que amb les seves decisions provoquen el qüestionament de la legitimitat democràtica de l'actuació policial. Tenen vocació de ser actors de fira. Els que, com el conseller Baltasar, que és del mateix partit que Saura, s'han dedicat a comparar l'actuació dels Mossos amb la dels grisos o és que no tenen memòria, com servidor la té ben clavada amb la imatge del meu pare a l'enterrament de la meva àvia, o bé és que són directament uns frívols. Si es vol que el "bon cop de falç" de l'himne no sigui tan sols una cançoneta popular romàntica, cal assumir que anirà acompanyat, agradi o no -i espero que només quan sigui estrictament necessari-, del bon cop de porra dels Mossos. Aquest és el risc d'haver de governar. Aquesta és l'única manera de construir la democràcia forta que reclama el pluralista clàssic Robert Dahl.

Publicat a l'Avui, 30/03/09. Il·lustració de Jaume Batlle.

Quintín Cabrera

Tinc un amic que diu que està espantat perquè dia sí dia també llegeix als diaris les esqueles mortuòries d’aquells que, per una raó o una altra, van ser el dietari de la seva joventut. A mi també em passa, li ho dic sovint, perquè és evident que ens hem fet grans i els qui ens precedeixen encara ho són més. Per bé que en això de rebre la mort no es respecta ni l’ordre ni la cronologia, és lògic que els més grans marxin primer.

El dissabte 14 de març, mentre repassava les esqueles de La Vanguardia –que és un costum que em ve de lluny, precisament de quan era jove–, vaig veure l’esquela de Quintín Cabrera. I aleshores vaig alçar els ulls i vaig preguntar al meu fill, que té 21 any: “Tu saps qui és, perdó, vull dir qui era Quintín Cabrera?” I, és clar, em va dir que no. Vaig buscar si als dos obituaris que publica aquest periòdic o entre el parell més que publica l’Avui n’hi dedicaven un per poder explicar al meu fill qui era aquell bon home, que va morir el dijous 12, a 64 anys, en un hospital de Majadahonda a conseqüència de les complicacions derivades d’un trasplantament de pulmó. I no, cap dels quatre obituaris no era dedicat a aquest cantautor uruguaià, de rebel·lia consumada, i que tenia una veu timbrada però d’harmonia desigual. Les pàgines de cultura de tots dos diaris tampoc no es feien ressò del decés de qui durant els anys de la transició va viure a Catalunya, on es llicencià en periodisme, i fins i tot va enregistrar-hi dues peces en català: Aquí una nit i Amor que tens ma vida.

Quintín Cabrera va néixer el 25 d’abril del 1944 a Montevideo i formà part del Comitè d’Art Popular que dirigia el musicòleg Casto Canel, amb qui va actuar per primera vegada en públic, al Teatre Zitlowski. Ben aviat, Cabrera s’integrà en el moviment de la cançó dita de protesta, sobretot arran del festival que va tenir lloc a Cuba el 1967 i que va influir molt en la creació de la Nova Trova Cubana. També va dirigir i presentar programes de ràdio i va escriure a diverses revistes i diaris sobre qüestions musicals. Era un comunista dels d’abans, i per tant amb una bona dosi de doctrinarisme.

Fins aquí la petita biografia que puc incloure en aquest espai. Però no sé expressar en paraules el salt que va fer-me el cor quan vaig llegir que havia mort Quintín Cabrera en una esquela pagada per la SGAE. En un segon van ressonar-me al cap les reivindicatives estrofes de cançons com ara Que vidas más diferentes (“señor presidente”, ho recordeu?) o Los Reyes son los padres. Bo o dolent, cadascú té, oi?, el seu fil musical juvenil. Cabrera formava part del meu.

Publicat a la revista El Temps, núm. 1293, 24/03/09

Els anti-Bolonya i la democràcia

Arran del tancament de la Facultat de Geografia i Història a resultes dels incidents que hi van tenir lloc la setmana passada, va encetar-se una debat entre professors sobre què representava aquella decisió. Servidor també va participar-hi perquè em vaig quedar astorat dels arguments que van exhibir alguns professors, contraris a la decisió de la degana, fins al punt de comparar la situació actual amb la franquista, quan els estudiants no tenien cap possibilitat d’expressar la seva opinió si no era mitjançant la protesta radical i, diguem-ho així, alternativa a l’statu quo universitari. La universitat franquista no era, evidentment, democràtica. Ara la universitat, dels departaments a les facultats i al claustre, són fruit de la participació de tots els estaments que la integren: PDI, PAS i estudiants. 

La diferència entre abans i ara és, doncs, la democràcia. Els que és inacceptable, per tant, és que en un context democràtic com l’actual determinats individus coaccionin l'opinió dels altres amb violència. I això és el que ha estat passant a la Facultat de Geografia i Història des de fa mesos. Com vaig dir en la carta que vaig dirigir a tots els docents, si ens posem a fer una competició sobre quina de les opinions dels estudiants és majoritària, aleshores tindrem un problema, perquè ens caldrà determinar a qui fem cas: als anti-bolonya o als altres. I, és clar, a mà alçada i sense garanties, és difícil de saber quina opinió és més majoritària que una altra. Vejam si ens aclarim: per què són més representatius de la voluntat de la majoria els estudiants que es reuneixen a la porta de la Facultat que els que, dins de l'aula, es queixen de les coaccions que reben per avenir-se a deixar de fer classe? Per què hem de permetre, sense ni immutar-nos, una colla d'impresentables, per molt joves que siguin, estomaquin la senyora de seguretat, que és una treballadora i no la representant de les «forces repressives»? En fi, per què hem de permetre que una minoria es carregui la universitat pública en nom, precisament, de la defensa de la universitat pública? 

La defensa de la universitat pública passa, en primer lloc, per preservar, cuidar i reivindicar fins i tot els béns mobles. La pasta que ens costa haver de pintar i repintar la Facultat no compta en el balanç negatiu de la defensa del servei públic? Deixar que la seu de la plaça universitat es convertís en un campament ocupa durant quatre mesos a qui afavoreix? I també cal defensar el bé immoble que és el coneixement, el qual, per cert, cada dia està més degradat per culpa del populisme que impera en el món educatiu, incloent-hi l'universitari, que ha confós la necessària intervenció dels alumnes en el disseny del currículum amb el fet que siguin ells els que determinin els itineraris a seguir. És aquí on falla en sentit profund la democràcia, perquè implicar-se, participar en la presa de decisions, no pot comportar mai substituir el principi de representativitat en els òrgans de govern o en les instàncies que han d’aprovar els plans d’estudi, etc. 

Prendre la decisió de tancar la Facultat no és mai una bona solució, però no perquè recordi no se sap què ni èpoques passades, sinó perquè vol dir que la violència ha substituït la democràcia. I aquí, si m’ho permeten els defensors de la minoria violenta estudiantil, la culpa és sempre de l’intolerant i no pas de qui en pateix les conseqüències. Torno a dir-ho, l'aval de la degana per prendre la decisió de tancar la Facultat per tallar en sec l’esclat de violència és, simplement, que el seu poder es basa en la democràcia. No hauria estat molt pitjor que una minoria, que no és avalada per res ni per ningú, s'hi hagués tancat i aleshores l'autoritat acadèmica hagués hagut de cridar els Mossos com va passar a l’edifici del rectorat. És clar que sí. A més, l’ambient de violència que es respirava a la Facultat hauria acabat en un enfrontament entre alumnes, perquè hi ha molta gent, aquella que no surt al diari ni reclama cap titular, que està fins al capdamunt de les coaccions dels nous redemptors i visionaris. L'error del rector de la UB va ser permetre el campament que van organitzar una colla d'estudiants i adlàters a la Universitat i no demanar què i a qui representaven. Perquè és que resulta que els estudiants tenen associacions que també es trien pel sistema convencional d’una persona un vot i no pas a mà alçada. I una altra consideració: per què la degana d’una Facultat, que està sotmesa al control de la Junta, és menys representativa del sentit de justícia i d'autoritat que uns paios reunits espontàniament en una assemblea? Com vaig dir als meus companys, potser és que som nosaltres els que confonem les coses i ens pensem que som en ple franquisme, quan calia reclamar òrgans representatius i democràtics per regir els destins de les universitats. Ara els tenim i si no s'empren és perquè hi ha massa professors que es pensen que la universitat pública està al marge del món democràtic perquè en els concursos de professorat, per exemple, encara hi regnen l’amiguisme i les castes. 

I torno al principi. La democràcia és la línia divisòria entre l'autoritat i l'autoritarisme i això cal que els ho diguem ben clar als populistes que estimulen l’assemblearisme. I que la democràcia decau quan l'autoritat deixa desprotegida a la majoria i a la minoria, però, sobretot, quan permet que la minoria conculqui els drets de la majoria. Quan passa això vol dir que hem caigut en la iniquitat, que és el principi de l'opressió. Personalment, no estic disposat a acceptar-ho de cap manera, en especial perquè quan era jove vaig lluitar pel restabliment de la democràcia i per assegurar la representació estudiantil en els òrgans dels instituts i de les universitats. Per tant, i per contra del que defensen determinats professors a qui agrada viure entre la boira, crec que el diàleg amb els estudiants està ben canalitzat per mitjà dels òrgans on els seus representats també participen, al costat dels professors i del personat d’administració i serveis. Els altres, els de l'assemblea perpètua, es representen a si mateixos. Ja sé que la participació en les votacions estudiantils és escassa, com també ho és en les del professorat, però, la diferència entre les assemblees a la búlgara i eleccions estudiants és que els representants que surten de les urnes han de donar explicacions dels seus actes i actuar segons un mandat. I tothom sap, almenys entre els ambients universitaris, que els estudiants van perdre la proposta d'aturar l'aplicació del Pla Bolonya després d’haver forçat un referèndum perquè els que havien d'anar al claustre no ho van fer. Potser és aquest el problema: que falta cultura democràtica. 

La resignació republicana

Segons un conseller republicà del govern Montilla, ara resulta que hem de resignar-nos davant el mal finançament que s’augura atès els reiterats incompliments de Rodríguez Zapatero. I aquest conseller ho diu sense empatxar-se, amb aquell cinisme que el caracteritza. I és que aprofita l’avinentesa per indicar que aquest o qualsevol altre finançament serà sempre un pedaç perquè la culpa és de l’oposició —de dretes, no cal dir— que va pactar l’Estatut amb Zapatero. Per què els republicans són sempre més exigents amb els nacionalistes catalans que no pas amb el federalistes a qui s’han encadenat perpètuament, els qual, a més, no volen fer ús dels seus 25 diputats per condicionar el govern espanyol?

Els republicans, almenys els que manen ara, són sempre la cavalleria dels socialistes en contra dels nacionalistes. Un exemple. Ara que el PSE, els germans federats del PSC a través del PSOE, pacten amb el PP per fer fora el PNB (i EA i EB, tot cal dir-ho) de la lehendakaritza, per què els republicans no munten el mateix sidral que van muntar quan CiU es va aliar amb Aznar? No. Els republicans estan tan domesticats pels socialistes que fins i tot fan una interpretació esbiaixada de les conseqüències del que ha passat a Euskadi. Ja la deuen haver escoltat, oi? Com que Zapatero s’ha quedat sense aliats estables al Congrés per la patacada del BNG i la punyalada nacionalista espanyola al PNB, sembla ser que s’ha obert la gran oportunitat per a Catalunya. I a partir d’això es reclama unitat de les forces polítiques catalanes per aprofitar l’ocasió.

Està molt bé que es reclami unitat. Però a qui se li ha de demanar primer que adquireixi aquest compromís? A l’oposició o al partit del president Montilla que, ves per on, és la branca catalana del PSOE? Quina garantia ofereixen els republicans, no a l’oposició, sinó al país, que els 25 diputats del PSC, que és el partit amb el qual comparteixen el govern no faran com quan es negociava l’Estatut a Madrid? És que aquests republicans tan exigents amb els nacionalistes catalans no recorden que el PSC estava a tots dos costats de la taula negociadora? Què ha canviat ara si és evident que els socialistes catalans tenen dos ministres i uns quants alts càrrecs a Madrid? S’imaginen vostès la diputada Chacón votant en contra del govern del qual forma part? No, oi? Doncs per què els republicans es volen fer creure que això és possible?

Hi ha una certa perversitat en la posició dels republicans. La resignació republicana és per protegir els socialistes i la seva cançó de l’enfadós sobre la data —les dates, caldria dir— límit per tancar un acord de finançament. Per què els republicans accepten, per exemple, el que deia Miquel Iceta ahir, que el pacte “és qüestió de setmanes o mesos, però en cap cas serà més enllà de l'estiu”? Em fa l’efecte que no cal que els ho expliqui. Aquesta i altres declaracions en el mateix sentit són resultat de la impotència i de la manca de recursos polítics i reivindicatius dels socialistes i, en conseqüència, dels seus aliats republicans i ecosocialistes. Tanmateix, no cal que els digui que per als republicans tots els mals vénen del pecat original masista i del seu pacte de l’Estatut amb Zapatero. Que fàcil que és autoenganyar-se. O no?

I tornem al principi. La portaveu republicana al Parlament li fa la feina als socialistes una altra vegada, com l’inefable conseller, quan despatxa les propostes econòmiques d’Artur Mas d’abans d’ahir amb el tòpic que “prepara el terreny per un pacte de suport al PP a l’Estat davant la desestabilització del PSOE” perquè tot el que va exposar-hi era de caire liberal i de dretes. I, a sobre, ho ha barrejat amb la llei del cinema i no sé què més. La resignació republicana transvestida de dignitat esquerranista. Que pobre, redéu! I que inútil, també. Per a qui treballen aquests republicans? És que no s’adonen que després del que ha passat a Euskadi pactar amb el PP és d’esquerres?

Publicat a elsingulardigital, 18/03/09

Un aclariment sobre Navarra

En l'últim article que vaig publicar a l'Avui i que he reproduït en aquest blog, Positivar la crisi, va desaparèixer, per motius d'espai, un aclariment que feia sobre l'aposta per les energies renovables a la Comunitat Foral de Navarra. Hi deia que Navarra era una autonomia que ha estat més a mans dels conservadors que no pas dels socialistes, però que aquesta aposta va arrencar el 1984, amb la presidència del socialista Gabriel Urralburu. I que, tanmateix, el líder dels socialistes navarresos havia hagut de deixar la política acusat de corrupció el 1994. L'eliminació d'aquest aclariment podia capgirar la intenció que tenia quan vaig escriure'l. El que volia dir en assenyalar la paradoxa d'apostar per les energies renovables i al mateix temps caure descavalcat de la política per corrupció és que això em semblava prou significatiu de la doble moral que havia regit el món polític i econòmic del "feliços 90" i de la qual ara en paguem les conseqüències. Com en el cas d'Islàndia, la falta d'escrúpols i la glorificació de la riquesa no va impedir que, a Navarra, el 5% del PIB provingués de les energies renovables. M'explico, oi?

Positivar la crisi

Dimecres passat, La Vanguardia va dedicar els primers articles dels suplement Cultura/s a la qüestió de la crisi econòmica. Més ben dit, a la lectura alternativa de la crisi amb l'accent exòtic, seguint l'estela del que agrada tant al CCCB, de l'economia ecològica de Joan Martínez Alier i la psiconomia d'Àlex Rovira. La tesi del primer article, titulat Buena crisis, l'autor del qual és Jordi Pigem, és que des dels inicis de la globalització els bioeconomistes i els economistes ecologistes havien advertit que el creixement econòmic s'havia convertit en una carrera contra la geologia, la biosfera i el sentit comú. No dic que no, perquè és evident que la despesa energètica ha augmentat d'una manera tan exagerada que els efectes sobre el planeta són innegables. Com més augmenta el nombre de consumidors, més s'intensifica la producció. Com més producció hi ha, més augmenta la despesa ecològica. Aquesta és la lògica del sistema, almenys fins ara. De la mateixa manera que, de moment, el creixement econòmic i el progrés social només es mesuren per mitjà de l'augment del PIB.

EL QUE RECLAMA PIGEM ÉS QUE S'APROFITI la crisi actual per rectificar el camí que ha portat a la crisi financera d'ara. Benvinguda sigui la crisi, diuen literalment, perquè d'aquesta manera es podrà començar de nou, a partir d'un nou paradigma que no recolzi ni en la producció ni en el protagonisme exagerat del consumidor. Esclar que aquesta manera d'entendre les coses, escorada cap al bonisme, sovint topa amb esculls molt més importants que les males pràctiques econòmiques d'aquells que anualment es reuneixen a Davos. Topa amb la mentalitat de les persones. Els poso l'exemple d'una d'aquestes enquestes rudimentàries electròniques, en concret la que va fer Elsingulardigital amb relació a la proposta del president Montilla sobre si la gent havia d'acceptar de treballar més sense que necessàriament hagués de guanyar més. El refús a la proposta del president de la Generalitat era espectacular. Més del 80% dels que opinaven s'hi manifestaven contraris. I és que no podia ser d'altra manera, atès que la cultura econòmica que s'ha difós des de tots els fronts no és aquesta. El mateix president Montilla fa ben poc receptava consumir més per superar els entrebancs que pateix l'economia catalana. L'augment de la productivitat i la contenció salarial potser sí que lliguen, encara que no sigui una demanda justa, perquè no s'aplica a tothom, però el que no lliga gaire és la contenció salarial i l'augment del consum. Em fa l'efecte que és prou clar que el president Montilla no sap on va, perquè quan deixa enrere les receptes clàssiques del socialisme, aleshores esdevé un conservador que fa recaure la crisi en el mateixos de sempre en comptes d'encapçalar, com reclama el moment, una regeneració ètica de l'economia.

EVIDENTMENT, CAL POSITIVAR LA CRISI, però això no ens hauria de portar fins a l'extrem, com fan tots els articulistes del suplement, de donar les gràcies a la crisi i afavorir encara més el pànic, que és un dels agents transmissors de la inestabilitat. El canvi de paradigma no es produirà perquè el capitalisme s'enfonsi sense remei. Això no passarà, d'entrada perquè la dimensió d'aquesta crisi no és tan profunda com es vol fer creure, però, també, perquè no hi ha alternativa. El canvi de paradigma arribarà de la mà d'iniciatives com les que explicava l'amic Manuel Ludevid el mateix dia a La Vanguardia: "Más de 5.000 puestos de trabajo directos. Cien empresas especializadas. El 12,5% de la energía primaria consumida y el 65% de la electricidad producida en el 2007. El 5% del PIB. Tecnología y productos vendidos en todo el mundo". (El ejemplo navarro). Aquest és el balanç, segons ell, de l'aposta per les energies renovables a la Comunitat Foral de Navarra, una autonomia que ha estat més en mans dels conservadors que no pas dels socialistes.

CAL POSITIVAR LA CRISI, ESCLAR QUE SÍ. És, a més, una obligació ètica dels governants, perquè són ells els que han permès que un personatge com Bernard Madoff pogués perpetrar una estafa tan gran i esperpèntica que fins i tot ha degenerat en una crisi de confiança financera internacional. Però l'exemple d'aquest delinqüent de coll blanc és emblemàtic d'allò que cal extirpar radicalment del sistema: la manca d'escrúpols i la glorificació de la riquesa com a únic valor de reconeixement social. Sempre m'ha repugnat, per exemple, el rànquing de rics que publica anualment la revista Forbes. I encara em repugna més la manera com els mitjans se'n fan ressò. El nombre de multimilionaris que hi ha al món no et diu res sobre el progrés, com també és evident que els índexs de desenvolupament humà del planeta que elabora el PNUD des del 1990, basats en la idea que "la verdadera riquesa d'una nació està en la seva gent" no són de fiar del tot, perquè si consulten el rànquing del 2008, veuran que Islàndia és a la posició número 1 i avui, com tothom sap, aquest país està en fallida econòmica total. I és que es pot tenir una concepció ecològica de l'organització econòmica, fins i tot es pot estar al capdamunt de la llista en l'aplicació de polítiques d'igualtat de gènere, i el mateix temps continuar essent èticament menyspreable. Aquesta és la paradoxa de la postmodernitat.

Publicat a l'Avui, 16/03/09. Il·lustració de Salvador Anton

Que no caigui en l'oblit

Hi ha moltes maneres d’interpretar els resultats de les eleccions basques i gallegues. N’hi ha una, però, que proclama, tot celebrant-ho, la contracció del protagonisme dels nacionalistes —dels nacionalistes perifèrics, és clar— com a conseqüència de la derrota sense pal·liatius del bipartit gallec (especialment pel retrocés del BNG) i de la pèrdua gairebé segura dels nacionalistes bascos de la lehendakaritza a mans del pacte nacionalista entre el PP i el PSOE. Encara que l’analogia entre Galícia i Euskadi sigui falsa, perquè el bipartit gallec ha perdut les eleccions i el PNB les ha guanyades i fins i tot el bloc nacionalista basc (532.725 vots) supera el bloc nacionalista espanyol (482.839 vots) en conjunt, la sensació és que el nacionalisme democràtic alternatiu va de baixa. I aquesta sensació de crisi no la para pas el fet que ERC disposi d’una ínfima quota de poder autonòmic —que sovint no saben administrar—, i que la comparteixin, estratègicament, amb el PSC dels 25 diputats lliurats al PSOE sense ni angúnies ni complexos. Al contrari, ERC hi ha contribuït amb prejudicis ideològics, que són fruit de molts anys de viure acomplexats per no ser mai prou d’esquerres, i amb la difusió d’aquella increïble aberració designada com a independentisme no nacionalista, el qual, en el fons, és un d’irredemptisme que s’assembla més al foralisme del general Cabrera que al nacionalisme de Garibaldi.

Com vaig dir la setmana passada, el cicle polític que ha portat a la situació actual va començar a Catalunya l’any 2003. És evident que Euskadi no és Catalunya i també és evident que l’alternança política és un bé de la democràcia. Per sort, avui dia no vivim sota el domini de la intransigència dels anys 30 i, per tant, els canvis de majoria no provoquen ni cops d’estat ni es mata a ningú per tal cosa. Almenys així cal esperar que sigui, si bé a Euskadi la violència terrorista etarra ha fet tant de mal, que ningú no pot negar la influència que ha tingut en l’escenari d’ara. Vull dir, que segurament Rosa Díez seria tal com és sense necessitat de justificar-se perquè té una manera espanyolista d’entendre Euskadi, però les accions d’ETA li han fet fàcil el camí per arribar al Parlament de Vitòria. Com quan aquí la tonteria mitificada de Terra Lliure va fer de Jiménez Losantos un màrtir. Allí, però, les bestieses es fan a l’engròs. I fitxin-s’hi bé: si vostès escruten perquè determinats moviments d’alliberament nacional emprenen la violència, de seguida s’adonaran que ho fan més per esquerranisme que no pas pel suposat nacionalisme que els justifica. És per això que a Catalunya els independentistes més arrauxadament favorables al tripartit provenen de l’extrema esquerra o són antics militants de les organitzacions que glorificaven els combatents de la terra. Les coses pel seu nom, perquè és que sinó no ens acabarem d’aclarir.

L’altre dia una periodista que està preparant un reportatge per a l’Avui em va fer una pregunta més aviat perversa sobre el desallotjament dels nacionalistes bascos del poder. Va insinuar que el vot favorable de CiU a la llei de partits ho havia afavorit perquè havia impedit la concurrència electoral dels abertzales. Em vaig quedar d’una peça, perquè realment la giragonsa argumental és genial: fins i tot d’això n’acabarà tenint la culpa el nacionalisme que s’agrupa sota el lideratge d’Artur Mas! Diguem-ho ben clar i català: la llei de partits és impresentable, però si els abertzales haguessin fet com el Sinn Féin (i la prova l’hem vista aquesta setmana amb la condemna taxativa del darrer atemptat), ara no seríem on som. Expliquem-ho bé, doncs, perquè al final resultarà que els més abrandats defensors de la pàtria, els intransigent d’abans i d’ara, faran de franc la propaganda dels socialistes per marginar els catalanistes nacionalistes.

A Galícia el BNG ha pagat les conseqüències d’un mal govern amb el socialistes i, també, per la falta escandalosa de projecte nacional. A Catalunya els socialistes governen gràcies als independentistes sense que es noti en gairebé res el sobiranisme, més aviat passa el contrari. A Euskadi els socialistes es faran els amos de la situació amb el suport del PP. Quina geometria variable més bonica, oi? Resulta que el pacte de Pujol amb el PP va servir per fer fora els nacionalistes de la Generalitat i ara el pacte dels socialistes amb el PP serveix per fer fora els nacionalistes bascos del govern. Sempre guanyen els mateixos. Que tot això —incloent-hi les complicitats dels puristes— no caigui en l’oblit quan ens torni a tocar anar a votar a nosaltres. Euskadi i Catalunya són diferents, però, per si de cas, vostès no perdin la memòria.

Publicat a elsingulardigital, 11/03/09

Les amistats perilloses

L’espectacle que ens oferirà el PSOE, transvestit de PSE, a Euskadi no ha d’estranyar ningú. I encara menys als catalans, que ja hem assistit a la representació d’un sainet semblant un parell de vegades. Els actors secundaris eren uns altres, és veritat, més païdors que el PP, però l’actor principal és el mateix en tots dos casos: el PSOE en versió autonòmica. El propòsit també és el mateix en tots dos casos: desempallegar-se del predomini del partit nacionalista majoritari a pesar de continuar essent –un altre cop en tots dos casos– la força parlamentària majoritària. Suposo que els que a Catalunya van justificar l’entronització dels socialistes a la presidència de la Generalitat per propiciar l’alternança i coses com la regeneració democràtica, ara no faran escarafalls que a Euskadi passi el mateix amb l’ajuda de Rosa Díez. La pretensió dels socialistes bascos és ben legítima, tant com ho va ser la del PSC d’aliar-se amb els independentistes i els ecosocialistes per minoritzar el nacionalisme català. El que passarà d’aquí a uns dies a Euskadi va començar, doncs, a Catalunya el 2003. Qui no ho vulgui veure, que vagi a l’oculista.

La diferència entre Euskadi i Catalunya és que l’objectiu compartit del PSOE i del PP de desfer-se de la influència dels nacionalistes “perifèrics” (basada, i aquesta era la clau, en el fet de governar als respectius territoris), a Catalunya va poder passar millor perquè es va vestir d’alternativa “catalanista i de progrés”, o d’entesa de les esquerres, i els independentistes es van apuntar a convertir el nacionalisme en un mer decorat per a les gran ocasions. Això potser no ho entenien així els que esdevingueren independentistes governamentals, però els socialistes ja sabien què buscaven. I van obtenir el premi desitjat no una, sinó dues vegades. És obvi que el que volen els grups polítics és ocupar el poder per internar implantar el seu projecte, la seva visió del país i fins i tot la seva manera d’entendre el simbolisme i els sentiments de pertinença. Mirin els telenotícies de TV3 i no els caldrà preguntar qui hi mana, perquè són una barreja d’ideologisme capellanesc, naïf i “multiculti”, i la més burda crònica morbosa de successos. A més que la referència nacional d’aquest Telenotícies sempre és Espanya. En fi, que es difon Espanya en català.

Des del 2003, doncs, ja es veia a venir, almenys a Catalunya, quin és el projecte de Rodríguez Zapatero: “normalitzar Espanya” dins dels estàndards de la política europea, en el sentit de reduir el nacionalisme català i basc a l’anècdota, encara que de vegades hagin d’aguantar que els independentistes de cotxe oficial i menú degustació els bramin a l’orella reivindicacions com ara les seleccions i coses així, que no incrementen ni un pèsol el poder de decisió però que són molt lluïdes. I aquest ideal normalitzador el comparteix, evidentment, amb la dreta espanyola. En general, tots els pactes són resultat de l’afinitat electiva, per dir-ho a la manera de J. W. Goethe, dels que els subscriuen. Esclar que hi ha pactes que es fan per necessitat, però n’hi ha d’altres que es fan per construir projectes compartits. Quina mena de pacte farà el PSOE amb el PP a Euskadi? No crec que cap nacionalista basc o català tingui cap dubte sobre per què el PP permetrà que el PSOE governi en solitari a Euskadi. I a Catalunya? Què fonamenta el pacte d’entesa entre el PSC i ERC? L’ampliació de la sobirania? No, no ho crec, oi? Doncs què? Són les polítiques de benestar social? Angelamaria! Quina coartada més bona dels socialistes per atraure els sempre acomplexats independentistes, els quals, els agradi o no, no seran mai percebuts com d’esquerres de debò. Però és que l’independentisme governamental fa temps que no pensa.

A Euskadi passarà el mateix que a Catalunya, doncs, però en versió bèstia i magnificada, que és com passen les coses a allà dalt. L’efecte serà el mateix: que el nacionalisme majoritari i amb capacitat d’influir, i que és la força central de la nació pròpia, esdevindrà una tendència subalterna. Des del 23F de 1981 que s’intenta aconseguir una “normalització” de la vida espanyola que prescindeixi de PNB i CiU. Han trigat uns anys, però, com diuen els castellans, “quien la sigue, la consigue”, encara que hagin hagut de recórrer a aliats estrafolaris i que els socialistes reclamin fair play als que ells han pispat la cartera. I això val tant per a Navarra com per a Euskadi. I també per a Catalunya, perquè no és el mateix ser president de la Generalitat que vicepresident, oi? Com tampoc no és el mateix tenir un president nacionalista català que un president català federalista espanyol. Ai, les amistats perilloses!

Publicat a elsingulardigital, 04/03/09

Certeses i inseguretats

La setmana passada vaig publicar un elogi de Ferran Mascarell a elsingulardigital.cat. Si els fa peça llegir-lo, poden fer-ho al meu blog. Hi deia que el que m'aproxima a Mascarell en el debat sobre el catalanisme és el seu antidogmatisme actual, que posa en dubte les certeses absolutes que han dominat -i encara dominen- el panorama intel·lectual de la tradició política d'on ell prové, la qual, d'altra banda, també és la meva. Des de fa un temps, doncs, Mascarell va desgranant la seva visió del que ha de ser la renovació del catalanisme. Del catalanisme deucentista, com l'anomena ell, per oposició al catalanisme noucentista, que és el que ens domina des del 1906, any de la publicació de La nacionalitat catalana de Prat de la Riba. En aquests interessantíssims articles hi trobo, doncs, substància, fins i tot per discrepar-hi.

ALGUNES DE LES MOLTES QÜESTIONS QUE planteja Mascarell als seus articles són, certament, cabdals per a la renovació del nacionalisme català. Com també és urgent posar-se a la feina, entre altres raons perquè la globalització accelera els canvis culturals, a pesar del sotrac que avui travessa l'economia mundial, fins al punt d'afectar, agradi o no, la definició de les identitats col·lectives. Qui hagi previst el futur, almenys estarà en condicions d'encarar aquests canvis sense sorpresa ni angúnies. I, en aquest sentit, el propòsit de Mascarell em resulta atractiu i connecta d'allò més bé amb el propòsit de la Casa Gran del Catalanisme. No dic que Mascarell hi estigui integrat, simplement constato la coincidència d'objectius entre una reflexió individual i la col·lectiva de la Fundació CatDem. Pensar és bàsic per desfer els nusos que tota evolució històrica va estrenyent, però perquè les noves idees triomfin cal que lliguin -i això Mascarell ho sap perfectament perquè és tan admirador de Gramsci com un servidor- amb un projecte. Que creixin, vull dir, a redós d'un projecte polític de construcció nacional, sobretot si del que parlem és de la nació. Hi ha qui considera que "per a Catalunya seria contraproduent caure en una obsessió identitària". Ho he llegit en els documents de l'anomenada Causa Comuna del PSC. Els escrits de Mascarell demostren -i això és un dels aspectes que comparteixo amb ell i que, en canvi, m'allunya de Raimon Obiols- que debatre sobre la identitat catalana no és una obsessió nacionalista, sinó que és -ha de ser- una obligació per a tothom que es preocupa pel futur de Catalunya i el benestar dels ciutadans d'aquest país. La identitat no és un invent dels nacionalistes, més aviat és una realitat social que els catalanistes han de saber gestionar perquè no esdevingui conflictiva (per imposició o bé per perill de dissolució). Perquè, vejam si ens entenem, seria ridícul afirmar que a Catalunya hi ha diversitat cultural (un fenomen que no és tan nou com es diu) i no encarar amb valentia i serenitat la discussió sobre els efectes que aquesta diversitat té en la preservació d'una identitat col·lectiva que garanteixi la cohesió social. O sigui, l'equitat, que és el principi bàsic de la democràcia, entre els ciutadans de Catalunya, independentment de l'origen de cadascú.

MASCARELL VOL DISCUTIR. SERVIDOR, TAMBÉ. I, per contra, em fa l'efecte que una bona part del catalanisme se sent insegur quan ha de debatre els fonaments de la pàtria, perquè bascula entre l'actitud refractària dels vells roquers del marxisme i els temors d'aquells radicals que consideren que tot balla, que la catalanitat ja no és el que era, que la burocratització de la societat catalana ha debilitat la consciència nacional i que la "traïció" dels líders -per dir-ho a la manera de Xirinacs o Xavier Roig- ens ha portat a un carreró sense sortida. En fi, i dit d'una altra manera, dels que pensen que aquí estem pitjor que en altres llocs perquè la nació catalana ha entrat en crisi per una combinació de corrupció, desafecció i invasió. Aquells que fan un diagnòstic tan sever, normalment ens menen cap al nihilisme o bé ens proposen la fórmula màgica de la independència, que és la solució màgica per als mals de Catalunya (perquè del País Valencià o de les Illes no cal ni parlar-ne). La Catalunya miracle.

SÓC UN INDEPENDENTISTA QUE HA OPTAT per deixar de proclamar que la independència és la panacea de res. Encara que Catalunya arribés un dia a ser independent, tampoc no seria veritat. I a l'exemple de la República d'Irlanda em remeto. És un país independent des de fa anys però, de fet, és una colònia britànica en molts aspectes, sobretot en el cultural. I és que la independència mental i cultural és, com ja advertia Rubió i d'Ors, almenys tan important com la independència política. Vull dir que la catalanitat no estaria assegurada pel fet que Catalunya pogués plantar la senyera a l'ONU o en un munt d'ambaixades. Voler fer entrar el clau per la cabota pot ser èpic però és irreal. A Beyond left and right (1994), el sociòleg Anthony Giddens deia que la crisi dels conceptes dreta i esquerra també es manifesta per l'exaltació artificial de la diferència ideològica. Sóc tal cosa perquè dic que ho sóc i em defineixo, a més, perquè no sóc com l'oponent. Com més afirmació propagandística es fa, més evident és la crisi de conceptes, de projecte i d'adhesions. És per això que sóc partidari de tornar a començar. D'ajudar a construir una nova hegemonia per transformar la realitat. Per això m'interessa Mascarell.

Publicat a l'Avui, 02/03/09. Il·lustració: Salvador Anton