catBlogger

Nou curs

Reprenc, després d’uns reconfortants dies de vacances, la columna que generosament m’ofereix en Rafael Ribot, director d’aquest diari digital. Des de l’estranger, més o menys he anat seguint què es coïa a l’interior del país, per bé que la “polèmica”, si és que se’n pot dir així, sobre la convocatòria d’una manifestació per donar resposta a la sentència del TC sobre l’Estatut l’he trobada surrealista. Som incorregibles. O més ben dic: em fa l’efecte que determinats polítics catalans no canviaran mai de manera de fer perquè no en saben més. I això que n’hi ha que ocupen càrrecs de molta graduació. Potser és que n’hi ha que ja han arribar al final de la seva vida política i s’hi resisteixen. Des de fa temps és més que evident que els principals enemics de la política, fins al punt que molta gent en desconfia, són els mateixos polítics. És difícil saber per què actuen així, encara que una de les raons sigui, probablement, perquè els sempre idolatrats programes del partit (que val a dir que no es compleixen mai) passen per damunt d’un projecte de país compartit que, almenys, n’asseguri un mínim autogovern.

Arran de la mort del senador Edward Kennedy, el comentarista Martin Kettle va publicar un article a The Guardian en què reflexionava sobre la política britànica i l’informe d’una comissió de la Cambra dels Lords sobre la pràctica política. La conclusió d’aquesta comissió és demolidora: hi ha, a parer seu, una evident pèrdua de les normes de correcció i d’austeritat en els parlamentaris i els governants, han disminuït les bones pràctiques administratives i també és alarmant l’absència de saviesa dels polítics del país. L’exsecretari del gabinet durant el període 2002-2005, Lord Turnbull, va manifestar-se particularment despectiu amb relació als polítics, perquè, com va lamentar en les sessions de la dita comissió, allò que els empeny és més la voluntat de fer carrera política que no pas la de servir al públic. I no es va estar de recomanar-los una via alternativa: que quan acabin la universitat (tot i que aquí seria molt difícil afirmar que tots els polític tinguin un títol universitari) entrin a treballar a l’Oficina Central de correus durant un any per enganxar segells per després integrar-se en un thinktank, esdevenir assessors especials, i, en arribar als 38 anys, entrar al Parlament sense perdre de vista la vida real. En canvi, segons Lord Turnbull, avui en dia els polítics britànics (tots: els del govern i els de l’oposició) tenen trajectòries polítiques apressades i gens madures.

Si això és així al Regne Unit, que té una tradició política i administrativa impressionant, a més de comptar amb unes escoles universitàries especialitzades a formar futurs gestors de la cosa pública, què no ha de passar a Catalunya, on la tradició democràtica és feble i el sentit d’Estat és encara més dèbil. A més que per a alguns polítics, sobretot els més sectaris i partidistes, la meritocràcia és més aviat un costum burgès que no pas una exigència raonable d’eficiència. Quan servidor era secretari del senador Josep Benet, recordo que una vegada em va dir que durant les negociacions de l’Estatut de 1979 amb els polítics de Madrid, el pitjor havia sigut anar-hi a pèl, sense una base jurídica i administrativa forta, perquè, en canvi, els Martin Villa i companyia tenien rere seu l’experiència dels funcionaris de l’Estat que els anaven servin teca per contenir les reclamacions catalanistes. Aficionats (tanmateix amb molt de mèrit) contra professionals. El mal és que al cap de trenta anys no hem millorat gaire. Al revés, avui dia l’arrogància de molt polítics es basa en què tallen el bacallà del pressupost (i així poden condicionar la voluntat d’això que, amb massa ínfules, anomenem societat civil) i no pas en què sàpiguen res de res sobre el que gestionen.

En fi, el nou curs polític ens plantejarà molts nous reptes. La qüestió és si, per la nostra part, estarem en condicions de plantar-hi cara no tan sols amb dignitat, que és el recurs dels infeliços, si no amb una professionalitat i un saber fer que recolzi en un sòlid projecte de regeneració democràtica de l’autogovern. Ens cal més això que no pas discutir quan i qui ha de convocar una manifestació per “commemorar” la nova derrota que, en forma de castració química o del que sigui, tindrà lloc aviat.

Publicat a elsingulardigital, 31/08/09

Leszek Kolakowski

El 17 de juliol va morir en terres angleses el filòsof i historiador de les idees Leszek Kolakowski. Havia nascut a Radom, Polònia, el 1927, i en va haver de marxar el 1968 perseguit per les autoritats comunistes poloneses, que des del 1956 li havien prohibit ensenyar a la universitat de Varsòvia. El cas de Kolakowski no és únic, perquè molts intel·lectuals de l'Europa de l'Est que inicialment se sentien identificats amb el marxisme, per bé que des d'una perspectiva revisionista, van evolucionar, precisament perquè vivien sota un sistema totalitari que recolzava en el marxisme, cap a la defensa acèrrima del liberalisme i, en conseqüència, de la democràcia.

Kolakowski no va poder tornar mai a Polònia i els seus llibres van desaparèixer de llibreries i biblioteques (entre el 1968 i el 1981 el seu nom estava inclòs en l'índex d'autors prohibits a Polònia). Per tant, gran part de l'obra per la qual avui dia és conegut fou escrita i publicada a l'exili. Tot i que era un filòsof, un historiador de la filosofia i un pensador catòlic que es va passar anys estudiant les sectes i heretgies cristianes de l'alta Edat Moderna i que durant més de l'últim quart del segle passat es va dedicar a la història de la religió i a les especulacions filosòfico-teològiques, l'obra per la qual ha esdevingut conegut són els tres volums de Las principales corrientes del marxismo (Alianza, exhaurit).

Em fa l'efecte que una de les millors aproximacions a la figura de Kolakowski és la que va escriure Tony Judt el 2006 a The New York Review of Books, que ara es pot llegir dins el llibre del mateix autor que porta per títol Sobre el olvidado siglo XX (Taurus, 2008). Judt comença la semblança de Kolakowski aclarint que era molt més que un filòsof polonès, atès que va forjar la seva carrera intel·lectual i política a la contra d'algunes de les característiques més destacades de la cultura polonesa tradicional: el clericalisme, el xovinisme i l'antisemitisme. Com diu Judt, Kolakowski és un autor poc conegut i, curiosament, infravalorat a la Gran Bretanya, el país on va viure des del 1970 i on va esdevenir fellow de l'All Souls College, a Oxford. Als Estats Units, on Kolakowski també ensenyà durant molts anys al Committee on Social Thought de la Universitat de Chicago, els seus èxits van ser, en canvi, generosament reconeguts, fins al punt que va ser la primera persona que el 2003 va rebre el premi Kluge, instaurat aquell any per la Biblioteca del Congrés amb l'objectiu de reconèixer la tasca feta en el camp de les humanitats. El discurs de recepció d'aquest premi no té desperdici. Almenys per als qui encara creguin (i jo hi crec) en la defensa de l'estudi del passat com a essència del present (vegeu-ne la traducció en espanyol a: Letras Libres).

Els confesso que vaig trigar molts anys a saber qui era Kolakowski. I tanmateix va ser a Anglaterra, el curs acadèmic de 1996, a la biblioteca de la Universitat d'East Anglia (UEA), on vaig començar a llegir alguns dels seus millors treballs. M'hi va portar la casualitat, però va ser premonitòria, perquè llegir-lo va tenir en mi el mateix efecte que altres lectures que vaig fer aleshores: saber apreciar el pensament lliure i imaginatiu per damunt de les certeses absolutes que havia après en la política clandestina i també, per desgràcia, a la universitat dels anys de la Transició. No sé ben bé per què, però un dia que estava confortablement assegut a la molt ben dotada biblioteca de la UEA vaig necessitar consultar el llibre The poverty of theory and other essays, de l'historiador E.P. Thompson, un dels més destacats representants de la historiografia marxista britànica. Aquest llibre és famós per la crítica ferotge a les teories de Louis Althusser, el teòric de l'estructuralisme marxista francès. El llibre va ser publicat en anglès el 1978, però jo el vaig llegir en la versió castellana editada per Crítica el 1981, quan Althusser ja havia estat internat definitivament en un psiquiàtric després d'assassinar la seva dona. No és sobrera aquesta informació que els dono, perquè recordo molt bé que aquest fet va ser motiu d'una injustificada polèmica sobre si era convenient o no que Thompson publiqués un assaig com aquell en aquelles circumstàncies. Només cal veure quan va ser publicat el llibre en anglès per adonar-se fins a quin punt érem provincians intel·lectualment.

Bé, sigui el que sigui, aquell dia rúfol d'hivern a Norwich vaig necessitar consultar el llibre. Dempeus vaig buscar a l'índex el capítol que necessitava i aleshores em va semblar que hi havia un capítol que no havia llegit a la versió castellana. Es tractava de la llarga carta oberta (d'un centenar de pàgines) que Thompson havia adreçat a Kolakowski amb un to molt crític. Em vaig quedar parat, sobretot perquè no vaig acabar d'entendre per què en la versió en castellà s'havia suprimit aquella part.

Després de llegir-la, els dubtes van desaparèixer: aquella carta mostrava que Thompson era molt més dogmàtic (condescendent i maula, per dir-ho a la manera de Judt) del que ens deien a la facultat, on era idolatrat. Thompson retreia a Kolakowski que hagués abandonat el marxisme revisionista que ells dos havien defensat per abraçar el liberalisme. L'amonestava, doncs, per haver fet apostasia del marxisme. ¿Quants dels molts antics marxistes que corren pel món no han estat acusats amb una arrogància demagògica semblant d'abandonar, de desertar, d'abjurar totalment d'una doctrina que en el seu vessant pràctic ha estat un desastre i la raó teòrica del totalitarisme comunista?

A Las principales corrientes del marxismo, Kolakowski va concloure que l'atractiu del marxisme en gran part es basava en la capacitat que tenia per unir la il·lusió romàntica amb el determinisme històric, alhora que apel·lava als impulsos utòpics que ha tingut sempre la humanitat. A parer seu, el marxisme va captivar moltes ments per la seva aparent senzillesa, capaç d'"explicar tota la història i l'economia sense necessitat d'estudiar seriosament cap de les dues disciplines". Aquest fou l'argument de la irònica resposta de Kolakowski a Thompson (disponible a Por qué tengo razón en todo, Melusina, 2007, que era precisament el títol de la rèplica). Atrevir-se a pensar de veritat té un preu. Kolakowski i molts altres com ell van haver-lo de pagar amb l'anonimat.

Publicat a l'Avui, el 17/08/09