catBlogger

I mentrestant, què?

L’Avui d’ahir (05-09-10) va publicar tres articles que signaria de gust i sense fer-hi gaires esmenes. Un era de Salvador Cardús, l’altre de Ferran Mascarell i el tercer de Jaume Sobrequés. Els explicaré per què.

Una vegada em vaig enfadar molt per un article que Salvador Cardús va dedicar-me, Creure en el país (12 de juny de 2009) amb el qual responia (o simplement comentava, no ho sé) les tesis d’un que servidor havia publicat amb el títol, La il·lusió per l’Estat (1 de juny de 2009). Al meu blog vaig replicar-lo amb una virulència que, segurament, era innecessària. Però reconec que les insinuacions de Cardús em van doldre. Llegint l’article d’ahir de Cardús, Esperances i poca fe, no entenc per què van discutir-nos. Què ens separava. Potser algun malentès i massa judicis de valors. Sigui com sigui, ens uneix la primera frase del seu article: «Sóc dels que creuen que la independència de Catalunya no tan sols és desitjable, sinó que és possible». I tant! Com també compateixo amb Cardús, que la independència, quan arribi, «haurà estat resultat d'un procés complex, responsable, molt ben pensat i construït, fet sense urgències i bastit damunt de les millors energies del país. La plenitud nacional dels catalans —sí, també penso en la resta de Països Catalans— només pot arribar com a expressió de plenitud democràtica. I això vol dir aconseguir una majoria política que som lluny de tenir ara mateix. Una majoria, d'altra banda, que no tan sols s'expressa amb el resultat electoral d'un sol dia ni d'un referèndum, sinó que implica l'adhesió favorable prèvia de les voluntats de la majoria d'agents socials sobre els quals es trena una societat avançada com la catalana. No són les estructures polítiques institucionals les que sostenen un país, sinó les seves empreses, les seves organitzacions cíviques, els seus professionals, els seus artistes i creadors. I sense tot aquest suport, ni una gran majoria independentista al Parlament no faria un país sobirà. Tenim molta feina per fer, i cal fer-la molt ben feta». Ja em perdonarà en Salvador si aprofito l’avinentesa per recordar a l’audiència que el que ell ara defensa, incloent-hi que “a les properes eleccions no ens hi juguem la independència de Catalunya”, és el fonament dels dos anys de treball de la Casa Gran del Catalanisme. En fi, celebro la coincidència, que lliga amb el que exposa Ferran Mascarell a l’article La propera legislatura.

Afirma Mascarell que els que no comprenguin que el principal repte de la política és construir un relat coherent i ambiciós, capaç d'aglutinar un nombre ampli de ciutadans no faran un bon paper a la propera campanya electoral. I aquest relat, segons l’exconseller socialista, ha de partir d’assumir que som davant una crisi econòmica de llarga durada, que al nostre país és sinònim d'atur i de dificultats per als joves, en què l’única de poder minimitzar-la és arribant a pacte polític i social intern per modernitzar el nostre sistema econòmic: «Qui guanyi les eleccions —escriu— tindrà l'obligació de proposar-lo, qui les perdi tindrà l'obligació de comportar-se com un home d'estat». Pactar per avançar, renunciant als interessos partidistes, que és el que ara mateix no passa, atès el partidisme del president Montilla en optar per endarrerir al màxim les eleccions. El segon repte que diu Mascarell que caldrà encarar serà de caràcter polític: «Necessitem una profundíssima regeneració democràtica. Qui guanyi les eleccions haurà de liderar una renovació profunda del sistema polític. La desafecció política és el pitjor enemic de la nació. Una nació amb poc estat necessita més que ningú la política democràtica i la participació de la gent». El tercer repte que preveu Mascarell serà la posada al dia del concepte de nació, que implicarà, a parer seu, la redefinició de les relacions institucionals amb Espanya i el reforçament de l'aposta per Europa: «De poc servirà dividir els catalans a partir d'un receptari de conceptes genèrics i grandiloqüents (independència, federalisme, sobiranisme o autonomisme) si no van farcits d'una proposta rigorosa de com es construeixen i a quina societat aspiren». Com Mascarell a mi també em sobre les etiquetes actuals. Ens cal un sobiranisme de nova generació. Un sobiranisme 2.0, per dir-ho d’alguna manera.

A Independència i regeneració política, l’exsenador socialista Jaume Sobrequés s’alegra que la societat catalana hagi pogut començar a fer un debat lliure, seré i normalitzat sobre el dret a la independència. I en aquest respecte, diu Sobrequés, hi ha un fet de capital importància: «que el líder del partit nacionalista que és majoritari a Catalunya hagi obert, en seu parlamentària, un nou camí sense límits en la direcció de “som una nació, nosaltres decidim” i hagi manifestat que a Catalunya li cal un canvi de rumb en la marxa cap a la llibertat». En l’entrevista que també publicava l’Avui d’ahir, Artur Mas feia honor al que assegura l’exsenador en respondre afirmativament a la pregunta de si ell era, personalment, independentista: «L'Artur Mas, a títol personal, el dia que hi hagi un referèndum sobre la independència de Catalunya votarà sí. Però jo sóc el president de CiU, i com a tal marco una línia, que és canviar la dels darrers trenta anys, obrir una línia nova, el dret a decidir. I hi poso una primera escala, el concert econòmic». I si això és així, tot fa pensar, com diu Sobrequés, «que l'anunciat triomf electoral d'aquesta opció política contribuirà a arrossegar cap a posicionaments més sobiranistes aquells que tenen un entusiasme nacional menor i que aquests entendran que sense defensar el dret a l'autodeterminació el seu futur a Catalunya no tindrà un bon pronòstic i que els indubtables serveis que durant anys han prestat al país no tindran el reconeixement històric del qual són mereixedors». I dit això, poden tornar a l’article de Cardús per entendre en quina fase ens trobem.

Publicat a elSingularDigital, el 06/09/10.

Una reflexió estiuenca

En una agradable vetllada que va tenir lloc en una casa situada a la falda de la serra de Collserola, una colla d'amics de joventut, retrobats de fa ben poc, parlàvem del bé i del mal asseguts de cara a la ciutat de Barcelona i del mar, immens des de la distància. Parlàvem, sobretot, de política, que és el que ens havia unit quan érem joves. La conversa anava i venia, doncs, del passat al present, de quan compartíem crits i pancartes a l'amable discrepància actual. És veritat que no sempre és així quan parles amb amics d'abans. Vull dir que no sempre els meus amics de joventut són tan civilitzats, sobretot perquè aquells que han quedat enganxats en la nostàlgia antifranquista psuquera gasten una supèrbia que no admet discrepàncies de cap mena. Mostren una superioritat moral confeccionada a base d'una ideologia prêt-à-porter que de vegades fa riure. Idees seriades que sembla que ho expliquin tot de la vida, per bé que, en realitat, només són una mera fórmula retòrica. Però a Collserola, mentre es ponia el sol i la fresca i el vi ens ajudaven a deixar-nos anar, ningú no va gosar alliçonar ningú. A aquestes alçades de la vida seria una mica ridícul.

La majoria dels reunits en aquest sopar estiuenc eren molt crítics amb la política professional. Més ben dit, n'estaven decebuts i manifestaven patir aquell cansament amb relació a la política catalana que sovint es repeteix en molts altres sopars i reunions informals. El que em va resultar més sorprenent, però, és que l'escepticisme actual d'aquests sigui conseqüència del que consideren un gran fracàs del tripartit: la ineficiència administrativa, la manca de projecte i la fatxenderia d'alguns alts càrrecs de la Generalitat. Que servidor comparteixi un diagnòstic tan server com aquest no té cap valor, perquè tothom qui em coneix sap que des del primer dia em vaig manifestar contrari a la coalició que governa Catalunya des del 2003. El que és notícia, si de cas, és que això ho diguin persones que normalment voten ICV-EUiA. I aquesta seva decepció amb el que ha fet el tripartit durant set anys els porta a l'escepticisme total. Suposo que deu ser molt dur estar segur que “els teus” farien les coses molt millor que els obscurs “funcionaris convergents” i que després en tinguis dubtes. És una reacció emocional més que no pas política. Per això, i malgrat que em sobti, no és estrany que gent com els meus amics, els quals tenen una formació política molt superior a la mitjana, acabin repetint el mateix discurs antipolític que podria fer-te un veí de l'escala sense cap mena de formació i, encara menys, de compromís ideològic amb ningú. En fi, que la raó estètica ofega la raó política, que és el fonament de la democràcia. No vull dir que els meus amics siguin antidemòcrates, senzillament és que, davant la pèrdua de la fe política que els ha portat a la desil·lusió ideològica, es converteixen en prepolítics.

L'escepticisme polític que s'ha apoderat d'aquells que s'autoproclamen progressistes és, segons com, l'avantsala del cinisme. I ho és, precisament, perquè no comporta una real predisposició a dubtar, que és el que seria lògic quan una proposta política ens ha decebut, sinó perquè els llança als braços de la raó emocional, que és una actitud esotèrica i impúdica. A més d'impròpia d'aquells que diuen voler canviar el món. El debat sobre l'ús emocional del llenguatge i els marcs conceptuals en la comunicació política ha fet molt de mal. Ja sé que els que especialistes en aquesta mena de coses s'enfadaran, però em fa l'efecte que llibres com el de George Lakoff, Don't think of an elephant! (‘No pensis en un elefant!') resulten tan nocius per a la raó política com aquell nefast manual marxista de Marta Harnecker que llegíem de jovenets. I si abans es tractava de servar una adhesió ideològica a prova de bomba, ara només queda apel·lar a les emocions per continuar adherit a unes sigles o bé per dipositar mecànicament una papereta en una urna. Emocionar-se i emocionar per continuar aferrat a allò que la realitat ja t'ha demostrat que no rutlla. Potser sí que té raó Tim Pethick, pioner del màrqueting emocional, quan assegura que hom està més condicionat per les xarxes socials que l'envolta que no pas per les circumstàncies, bones o dolentes, que viu. No dic que no sigui important que la política estigui lligada als sentiments. No. És clar que no. La política també ha de fer vibrar, ha de transmetre emocions, però com deia Gramsci: el poder es guanya amb les idees i amb la capacitat d'adaptar-se als canvis, que és la vertadera intel·ligència emocional.

No exagero pas quan explico que l'actitud dels meus amics era més sentimental que política en constatar el “final d'una il·lusió”, per dir-ho a la manera de Françoise Furet. Una il·lusió que no era altra que un d'aquells bessons totalitaris que va engendrar el segle XX. En un moment donat, servidor va intentar explicar que la sensació de derrota que ha encomanat el tripartit a la gran majoria de la societat només es podia capgirar afavorint el canvi polític. Em van veure a venir. Aleshores es van refugiar de nou rere el tòpic segons el qual no hi ha ningú que pugui liderar aquest canvi i que tots els polítics són iguals... Al final d'aquella magnífica sobretaula a la llum d'unes espelmes i del cel estrellat d'una calorosa nit d'estiu, vaig constatar fins a quin punt puc estimar uns amics amb els quals no em cal compartir ni una sola idea política. És la distància que separa el sentiment de la política.

Publicat a l'Avui, 06/09/10. Il·lustració: Fragment del dibuix de Daniel Boada per a l'edició impresa.

Per evitar l'estrès de la rentrée

S’acaba l’agost i comença el curs polític. De fet, comença per acabar-lo definitivament. Més tard o més d’hora, aquesta tardor hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya. He escrit en un altre lloc (vegeu post anterior)  que els set anys de tripartit han estat una veritable màquina de triturar. De triturar polítics i el mateix model de coalició, que al final s’ha demostrat ineficaç. Cap líder del Pacte del Tinell no ha sobreviscut a l’experiment. I molts diputats i diputades del tripartit, tampoc. I és que quan allò que lliga una coalició és l’interès per ocupar el poder més que no pas aplicar un projecte compartit, les discrepàncies sobresurten una vegada i una altra. La manera de fer política del tripartit no ha convençut precisament per això. Diria que fins i tot ha provocat cansament. Arribem a les eleccions amb la llengua fora, esbufegant, amb ganes que s’acabi l’agonia. I si hem de fer cas a les declaracions del primer secretari del PSC, José Montilla, i del president d’ERC, Joan Puigcercós, ni l’un ni l’altre aposten per repetir la fórmula. Així doncs, si ni els que encara ara compateixen coalició i poder creuen en el tripartit, per què hi ha de creure la ciutadania?

L’existència del tripartit ha coincidit amb dues grans crisis, que s’han acompanyat de crisis menors provocades pels, diguem-ne, socis menors. Les grans crisis, però, han estat l’estatutària i l’econòmica. La primera ja sabem com ha acabat. Servidor és del que creu que des de Catalunya es va errar en encetar un procés de reforma estatutària sense avaluar les possibilitats d’èxit . Es va voler redreçar l’Estat de les Autonomies en un sentit federalitzant quan, de fet, no es tenia cap aliat real a l’altre bàndol. A Espanya ja fa temps que no hi ha federals. Al contrari, fins i tot aquells que possiblement ho eren si-us-plau-per-força durant la transició, ja fa temps que se n’han desdit. Fins i tot el compromís solemne de Rodríguez Zapatero de respectar la voluntat popular va durar el que va durar, oi?. En fi, la crisi estatutària ha tingut com a efecte, d’entrada, una rebaixa del sentit d’autogovern. L’únic positiu d’aquest malaurat calvari és el fet que la gent ha pogut constatar la mala fe i la incomprensió de la política espanyola. Cosa que ha generat una desafecció respecte d’Espanya d’una magnitud com no s’havia vist mai. Ho constatava ahir mateix un reportatge de La Vanguardia: “Ahora bien, las cosas no siempre han sido así. Hace apenas veinte años, el grupo más numeroso –aquellos que expresan una identidad catalana y española por igual– suponía la mitad de todos los consultados; es decir, hasta diez puntos más que actualmente, cuando algún sondeo reduce este colectivo al 39%. Por su parte, los que se sienten más españoles que catalanes, o sólo españoles, han experimentado en las últimas décadas una ligera disminución. En cambio, quienes se consideran más catalanes que españoles, o sólo catalanes, han crecido visiblemente desde la década de los 80 (entre 7 y 12 puntos)”. La conseqüència és que ha augmentat el sobiranisme entre la població catalana o almenys la proporció de gent que està disposada a reclamar un referèndum d’autodeterminació (vegeu el resultat de l’enquesta que ahir també feia La Vanguardia). Qui sàpiga vehicular aquesta nova perspectiva política amb intel·ligència i sense demagògia, segurament es convertirà en el portaveu d’una nova Catalunya.

La crisi econòmica no l’ha provocada el tripartit. No cal exagerar. Al capdavall, els instruments polítics dels quals disposa una autonomia com la nostra per regular l’economia ni tan sols permet fer-nos caure en una crisi o sortir-ne adequadament. La Generalitat de Catalunya massa sovint és una gestoria que gasta massa i que s’ha burocratitzat fins a uns extrems inaudits. Aquest és el gran taló d’Aquil·les de l’autonomia catalana. La premsa estrangera ha començat a escampar la idea que el gran problema espanyol és precisament el model autonòmic, atès que genera un dèficit públic bestial. Plantejat així, les autonomies sobren i cal regular-ne la despesa. Hi ha qui propugna fins i tot que cal un ajustament radical. La crisi econòmica, que a Catalunya, com a Espanya, repercuteix en una elevadíssima desocupació, la paralització del sector de la construcció i una crisi de les caixes d’estalvi que fa feredat, també repercuteix en la manera d’organitzar l’estat. En fi, que des d’aquesta perspectiva també anem a parar al mateix lloc. O sigui, a la necessitat o no de disposar d’una major sobirania per autogovernar-nos.

El camí cap a la sobirania serà llarg. De moment, per tant, cal passar l’examen de les eleccions de la tardor que ve. S’equivocarà, doncs, qui difongui la idea que en aquestes eleccions es dirimeix el grau de sobirania del país. Aquest no és el repte. L’únic que s’hi discutirà és qui ha de dirigir l’autonomia (perquè és el que tenim de moment) i qui genera més confiança per encarar la superació d’aquestes dues greus crisis. Plantejar-ho d’una altra manera fora un engany. Tant com ho va ser la promesa del tripartit que una altra forma de fer política era possible. Aquest país no s’ho pot permetre i els que més pateixen les conseqüències de la crisi econòmica, tampoc. Evitem-nos l’estat de tensió aguda que ha caracteritzat el septenni tripartit. Estem obligats a reaccionar per defensar-nos de les múltiples amenaces que ens assetgen. Dels núvols i tempestes, per dir-ho a la manera del president Obama quan va prendre possessió del càrrec, als quals podrem fer front si som fidels als ideals dels nostres antecessors i a l’esperit del catalanisme fundacional de l’actual modernitat.

Publicat a elSingularDigital, 30/08/10

La màquina de triturar

L’absència dels consellers Carod-Rovira, Huguet, Saura, Baltasar i Castells a les llistes electorals d’ERC, ICV-EUiA i PSC, respectivament, és tot un símptoma que arriben canvis. Els dos tripartits, però especialment el segon, han estat vertaderes màquines de triturar polítics. El primer, a més, es va cruspir el president de la Generalitat, i això vol dir caça major, que va ser traït pel seu partit, al capdavant del qual hi havia l’actual president, José Montilla. Aquell trident que l’any 2003 formaven Carod, Maragall i Saura ha desaparegut políticament molt més de pressa que Jordi Pujol, al qual els va costar batre vint-i-tres anys. Alguna cosa no deuen haver fet bé perquè la seva estela hagi durat tan poc.

Deixant de banda el cas de Maragall, perquè a les discrepàncies polítiques amb el seu partit cal afegir-hi un factor personal que li impedeix plantejar un retorn a la política, o el de Baltasar, perquè ell és políticament com els gregaris del ciclisme, és evident que la retirada de Carod, Saura i Castells representa un punt d’inflexió. Han estat molt i molt influents i resulta que no deixen res rere seu. Segons indiquen tots els sondejos, Carod sortirà d’escena coincidint amb la previsible davallada històrica d’ERC. La culpa no serà tan sols de Puigcercós, que és el que Carod afirma en privat; la culpa també serà, si de cas, dels consellers que no han sabut transmetre una sensació positiva, entre els qual Carod. El tripartit ha triturat l’independentisme, l’ha esmicolat fins a portar-lo a la sopa de lletres actual, cosa que s’assembla molt, per cert, al que passava en arrencar la democràcia.

Possiblement, la renúncia de Saura no afectarà ICV-EUiA. Al capdavall, els ecosocialistes són la marca blanca on alguns socialistes es refugien en èpoques de crisi. Es mantindran. Per contra, si els resultats del PSC fossin tan catastròfics com auguren les enquestes, quedarà demostrat que les teories sobre les dues ànimes són falses. O el socialisme és catalanista o bé, senzillament, no és. I aquest és el sentit de la renúncia del conseller Castells a anar a les llistes del PSC. Tinc la sensació que a les llistes de les tres formacions –que, no en dubtin, si poguessin tornarien a governar juntes–, hi sobreviuen, sobretot, els cínics, que n’hi ha per donar i per vendre a totes les cases, o bé els “fidels a la línia”, per dir-ho a la manera d’aquell grup de rock italià que afirmava fer punk filosoviètic combinant-ho amb música melòdica emiliana. En fi, una animalada.

Publicat a El Temps, núm. 1.365

Els EUA, Kosovo i Catalunya

En una aclaridora sentència que va fer pública la setmana passada, el Tribunal internacional de Justícia va deixar clar que no hi havia cap argument en la legislació internacional que prohibís la independència d'un país: “El tribunal considera que la llei internacional no conté cap prohibició aplicable sobre la declaració d'independència', va dir el president, el jutge Hisashi Owada, en la seva resolució judicial. 'En conseqüència, coincidim a dir que la declaració d'independència del 17 de febrer de 2008, no viola la llei internacional”. L'alt tribunal va decidir això per deu vots a quatre. Per tant, va voler deixar ben clar que la declaració d'independència de Kosovo, adoptada el 17 de febrer de 2008, no violava la llei internacional ni la resolució 1244 del Consell de Seguretat de l'ONU (del 1999). Sobre el fet que el Consell de Seguretat de l'ONU hagués condemnat algunes declaracions d'independència, va manifestar que “la il·legalitat lligada a les declaracions d'independència no derivava del seu caràcter unilateral, sinó del fet d'anar lligades a l'ús il·legal de la força o d'haver-se comès algunes altres violacions de la llei internacional”. I explicita, a més, que “no hi ha una prohibició contra la unilateralitat en si”. Per extensió, doncs, cap declaració d'independència no contravé el dret internacional.

Cal celebrar aquesta resolució del màxim òrgan jurídic de les Nacions Unides. Però no val a badar. Tothom sap, perquè ho vaig escriure a l’Avui del 18 de febrer del 2008, que personalment no veig en la independència de Kosovo un bon exemple a seguir. Com vaig escriure aleshores, la secessió de Kosovo és “una independència necessària, perquè respon al context enrevessat balcànic, que inclou la falta de garanties democràtiques per als albanokosovars dins de Sèrbia, però també és veritat que no és una independència que s'ajusti als processos d'emancipació nacional clàssics. I no ho és per raons històriques, polítiques i també culturals i ètniques. Quan els serbis asseguren que Kosovo és part de la seva història, tenen raó, perquè al capdavall hi són presents des de fa segles i la mitologia sèrbia ha abonat aquesta tesi fins a considerar Kosovo el bressol de la nació Sèrbia”. Com també vaig deixar clar llavors, ja em sembla bé que els albanokosovar es declarin independents si això els garanteix la seguretat i la llibertat que no poden obtenir enganxats a Sèrbia. No hi ha més remei. Però l’anomalia de la independència albanokosovar és tan específica, que no ha d’estranyar a ningú que ara el portaveu del departament d'Estat nord-americà, Philip Crowley, negui que el dictamen del tribunal sigui aplicable “a cap altra situació”, després de ser preguntat si aquesta decisió no podria donar ales a altres moviments secessionistes com els de Catalunya o el País Basc. No ens enganyem, doncs, perquè és evident que els EUA observen el cas Kosovo d’una manera molt particular: com a part de la solució (que no vol dir que ho sigui) del conflicte dels Balcans. Una altra cosa és que l’estultícia i la por del Govern d’Espanya li vulgui donar una transcendència exemplificadora que no té. Els governants espanyols són tan curts de vista internacionalment com ho són internament. Són jacobins, centralistes i primaris. I aquest és un còctel explosiu.

Però tornem a la posició dels americans. Joseph S. Nye, Jr., antic ajudant del secretari de defensa nord-americà i teòric de l’anomenada política d’expansió de la influència dels EUA per mitjà del soft power, a principis de l’any passat va escriure un article en què posava damunt la taula el que ell considera la part “fosca” del dret a l’autodeterminació (el títol era literalment aquest: The Dark Side of Self-Determination). L’article arrencava, precisament, amb l’exemple de Kosovo, però en un sentit molt diferent. Deia Nye: “Després que Rússia enviés tropes a Geòrgia l’agost de 2008, va reconèixer la independència de dues províncies secessionistes, Ossètia del Sud i Abkhàzia. Quan gairebé cap Estat va seguir el seu exemple, Rússia va assenyalar que els països de l'OTAN havien utilitzat la força per ajudar Kosovo a separar-se de Sèrbia”. Això és el que fa dir a Nye que sí bé el dret a l’autodeterminació sembla un principi moral molt clar, la pràctica demostra que sovint s’acompanya de molts problemes. I és que no tot depèn del dret en estat pur, sinó que les circumstàncies històriques i polítiques influeixen d’allò més. Nye posa altres exemples, com ara el dret a l’autodeterminació dels somalis del nord-est de Kenya i del sud d'Etiòpia per integrar-se a Somàlia. El problema del dret de decidir és que, a més de ser de justícia, ha de tenir un concreció pràctica. El més interessant del que exposa Nye és que les demandes d’autodeterminació en el món d’avui s’han de jutjar cas per cas, ponderant-ne els motius, els mitjans i les conseqüències, però que cal fer-ho en un marc multilateral. Això és el que no hem sabut fer mai des de Catalunya. Mai, mai, no, com bé explica el professor Xosé Manoel Núñez Seixas en un llibre d’obligada lectura: Internacionalitzant el nacionalisme. El catalanisme polític i la qüestió de les minories nacionals a Europa (1914-1936). Però això és de l’època de la Pau de Versalles del 1919. D’aleshores ençà, no s’ha fet res de semblant. El conseller viatger hauria pogut fer feina en aquest sentit. Hauria pogut afavorir, per exemple, la vinguda a Catalunya de personatges com el mateix Nye, que tenen una perspectiva oberta i moral de l’autodeterminació, a més de ser un personatge influent. Però... ja se sap per a què ha fet servir el càrrec el vicepresident, oi?

Internacionalitzar la causa catalana és tant o més important que demanar la independència dia sí, dia també. Perquè el transcendental no és tenir-hi dret, sinó saber com arribar-hi. Els deixo aquest pensament com a reflexió estiuenca. Que passin un bon estiu, doncs. A la tardor tindrem feina i eleccions, que és un fet polític tangible.

Publicat a elSingularDigital, 26/07/10

L'amarga decadència

El final de la legislatura a Catalunya és dramàtic. La sensació de fracàs polític és total. El sectarisme campa a cor què vols entre les files del tripartit. I això és, certament, dolent. I ha perjudicat, també, les formes, que a Catalunya cada vegada s’assemblen més a les madrilenyes. Fins a un cert punt aquest nerviosisme del tripartit s’entén. Al capdavall, ha de ser realment dolorós de constatar, després de tants anys d’esperar batre Jordi Pujol i poder governar, que el tripartit ha estat, certament, aquell "artefacte inestable", sense rumb ni projecte, de què parlava el conseller Ernest Maragall en un famós article que, tanmateix, després es va haver de cruspir. El govern de coalició que presideix el M. H. Sr. José Montilla actua sovint sota la pressió dels dos socis petits. Cavalca al seu ritme. I si hi ha una cosa que ha quedat demostrada sense embuts en aquestes dues legislatures és que el PSC no seria res sense el suport d’ERC i ICV-EUiA. En necessita el consentiment perquè sense el vot d’aquests dos partits és obvi que Montilla no seria president. Els deu el càrrec, i per això els ecosocialistes i els republicans se senten tan valents per a impulsar propostes i accions tòxiques per al tripartit mateix.

Montilla no té alternativa. Només pot repetir com a president amb els seus socis actuals. És per això que els ha raspallats i ha permès, per exemple, que es constituís una absurda comissió d’investigació per demostrar que el Palau de la Música era l’instrument per a finançar CDC. De moment, no ho han pogut provar. Però tant se val, perquè només es pretén escampar el dubte. I, això no obstant, el PSC ja s’adona que les coses no van bé i per això va votar contra les compareixences de Felip Puig i Pere Macias. Però el galliner ja s’ha esvalotat i a hores d’ara no hi ha qui pugui aturar el tumult. La comissió d’investigació sobre les irregularitats en la gestió del Palau de la Música passarà sense pena ni glòria. Més ben dit, s’acabarà amb una declaració de culpabilitat provada amb conjectures, especulacions i deduccions de la talla intel·lectual d’un nen. El Periódico, el diari especialitzat en la desinformació al servei del tripartit, s’encarregarà, juntament amb els altres mitjans favorables a José Montilla, de vestir el sant. Entretant, deixem constància d’un fet inqüestionable: en el cas Palau els únics encausats són —deixant de banda Millet i Montull i els seus còmplices— membres del PSC. L’amarga decadència dels poderosos.

Publicat a El Temps, núm. 1361.

Final de temporada

El final de la temporada política va acompanyat de molta confusió. Vagis on vagis i parlis amb qui parlis, tothom prediu l'arribada del canvi després de les eleccions de la tardor, ja siguin al principi o al final de l'estació. Fins i tot diria que la gran majoria de la gent que el pronostica el desitja, aquest canvi. El que és innegable, perquè ho corroboren els mateixos interessats a sota veu i en veu alta (ho ha escrit el conseller Maragall, però també ho han dit José Zaragoza i Miquel Iceta), és que no són gaires els partidaris de repetir una coalició de govern que ha fracassat dues vegades.

La primera, amb Maragall de president, el tripartit va acabar precipitadament després de l'enrenou de l'Estatut i de la traïció del PSC. Aquesta segona vegada, el final arribarà després d'exhaurir fins l'últim minut de legislatura. I tanmateix esbufegant i amb desercions sonades. I és que, en el fons, cap dels dos governs tripartits ha tingut un programa comú i compartit, més enllà de l'antipujolisme que, a més, ara ja no té cap sentit, atès que el masisme és una altra cosa. I és que el que cal entendre és que el masisme ha desplaçat el catalanisme cap al sobiranisme. Si fins ara el catalanisme era sinònim de nacionalisme, perquè representava el moviment d'afirmació nacional catalana, cal reconèixer que el catalanisme d'avui dia s'ha encaminat cap al sobiranisme amb unes dosis de nacionalisme més mesurades. Fet que vol dir que com més sobiranisme hi ha, menys nacionalisme cal.

Els dos tripartits acabaran de la mateixa manera, per bé que amb formes diferents. El president Montilla defensarà el model estatutari amb ungles retràctils (que és el sentit que té el seu “segueixo creient en l'Estatut”), que és el mateix que va fer el president Maragall en presentar-lo al Congrés de Diputats l'any 2005. Per una altra banda, ERC es llançarà pel penya-segat de l'independentisme rampant, que també és el mateix que va fer el 2006, quan va propiciar la caiguda del govern Maragall. Qui no vulgui veure que això anirà així és que és cec. Com també seria posar-se una bena als ulls si oblidéssim que, a pesar de tot, l'aposta per repetir la coalició actual és l'única alternativa que tenen el socialistes per conservar, si és que sumen, la presidència. Però una cosa és tenir el poder a les mans i una altra governar de veritat. Ni Montilla ni Maragall no han estat alternativa. Cap dels dos no ha sabut oferir un projecte de país creïble, fiable i, sobretot, que fos realment alternatiu al que hi havia abans. Encara diré més. El PSC ha caigut a la xarxa dels partits minoritaris que l'acompanyen i per això no sap on va. S'ha convertit en un transatlàntic a la deriva que es pensa que el seu millor actiu és, precisament, el president Montilla. És prou sabut, per exemple, que els arguments pseudoecologistes d'ICV-EUiA han servit per impedir que es prenguessin les mesures necessàries per assegurar el creixement econòmic i la productivitat. I el cas més ridícul és l'oposició al magatzem nuclear, la ubicació del qual a Ascó havia estat negociada i acordada quan Montilla era ministre d'Indústria. Com també és sabut que l'actual govern ha amagat la seva evident falta d'eficàcia i d'eficiència amb la promoció de debats suposadament ideològics, especialment referits a l'anomenada memòria democràtica i coses així.

El final de temporada és, certament, caòtic, per bé que l'èxit de la manifestació del 10-J ho emmascari. Hi ha una part significativa del poble de Catalunya que està fart de viure sota el signe de la incertesa. És aquella part que va omplir massivament el recorregut de la marxa per deixar clar que s'ha acabat el cicle que va començar amb la Transició. Tant és si eren un milió o un milió i mig de persones, l'important és que aquella gernació volia demostrar a cara descoberta que ja n'hi ha prou, que no vol una autonomia de fireta que no serveix per encarar la gravetat de la situació actual. Però la política catalana és molt enrevessada i cal no precipitar-se a l'hora de valorar què va significar la manifestació del 10-J. A la manifestació hi havia, com es va poder veure clarament, independentistes de tota mena (dels accelerats i dels tranquils, a més dels oficials governamentals), però també hi havia la gent que vota partits dependents o estatistes: a la manifestació hi havia persones que han votat al PP més d'una vegada i de dues. Ho puc assegurar fermament, perquè en tinc constància. I a la manifestació també hi havia, és clar, nacionalistes més o menys radicalitzats. Per tant, la manifestació del 10-J va ser, com no podia ser d'una altra manera, una suma de moltes voluntats, relligades pel refús a la retòrica del segle XIX que ofereix la política espanyola per solucionar les necessitats de la Catalunya del segle XXI.

Crec que s'equivocarà qui vulgui aprofitar la manifestació per avalar l'establishment autonomista. Actualment, l'autonomisme té vocació d'esdevenir el mur de contenció del sobiranisme que pot portar, o no, cap a la consecució d'un Estat propi. En això el PSC i el PP són iguals, a pesar del sector catalanista que diuen tenir els socialistes, perquè en els trenta darrers anys d'història no ha demostrat valentia nacional ni una sola vegada. Més aviat al contrari, ha esdevingut el còmplice útil d'un PSOE que, objectivament, en molts moments ha perjudicat Catalunya mentre es presentava com a única possibilitat de contenir al PP. I d'exemples n'hi ha un munt, començant per la Loapa i acabant per la presentació d'un seguit d'esmenes a l'Estatut del 2006 durant el tràmit al Congrés de Diputats. Vejam què passa després de l'estiu. Entretant, bones vacances.

Publicat a l'Avui, 19/07/10.

Cap a la segona transició: el sobiranisme

Més enllà dels resultats sobre la intenció de vot en les pròximes eleccions autonòmiques, per altra part prou reveladors de la voluntat de canvi que hi ha avui a Catalunya i el descens dels partits que donen suport a l’actual coalició governant, ahir l’enquesta de La Vanguardia revelava un altre fenomen de gran abast. Per primera vegada en aquesta mena de sondejos, els partidaris de la independència de Catalunya són majoria. Certament, l’enquesta, realitzada entre el 12 i el 14 de juliol amb un univers de 1.000 entrevistes i un interval de confiança del 95,5%, reflecteix que el 47% dels entrevistats és partidari de la independència i el 36% es manifesta en contra. En una enquesta feta el mes de maig passat, els percentatges eren al revés: un 41% era contrari a la independència i un 37% hi estava a favor. Si això és així, si aquesta modificació dels percentatges no és merament conjuntural sinó que reflecteix un canvi de tendència més profund (cosa que altres enquestes ja fa temps que anunciaven), què és el que està passant?

D’entrada cal reconèixer, com de fet ja fa el director de l’enquesta, Julián Santamanría, que si bé és possible que el deteriorament del clima polític estimuli la magnitud del malestar català i, per tant, que la possibilitat d’anar cap a la independència esdevingui real, amb això no n’hi ha prou per entendre què passa. La mar de fons és molt més forta del que sembla. La combinació dels efectes de la crisi econòmica, que han posat de manifest la debilitat de l’administració autonòmica per fer-hi front, amb la crisi política oberta amb la sentència del TC contra l’Estatut pot ajudar a explicar el perquè de l’augment dels partidaris de la independència. A poc a poc, la gent va prenent posicions per resoldre d’una vegada les tèrboles i complicades relacions entre Catalunya i Espanya. L’enquesta apuntava que el 68% dels entrevistats rebutgen la sentència del TC, però un 76% creu que la manifestació del 10-J no aconseguirà de modificar les relacions entre el govern espanyol i Catalunya. Aquest fatalisme de la gent amb relació a les possibilitats de modificar les coses amb Espanya, aquest esgotament de la via del diàleg i la pedagogia, és el que ha fet créixer el sobiranisme. L’autogovern ja no és tan sols una aspiració identitària, és, també, un reclam d’eficiència, sobretot quan s’ha comprovat que els polítics espanyols han portat l’economia espanyola al límit de la fallida. La deriva espanyola ens arrossega cap a l’abisme i a Catalunya cada vegada hi ha més persones que s’adonen dels riscos d’estar enganxats a Espanya. És que sinó costa d’entendre per què tres de cada deu ciutadans que se senten tan espanyols com catalans donarien suport a la secessió en el cas que es plantegés.

A La Vanguardia d’ahir també hi havia un interessantíssim article de Manel Pérez, Empresarios divididos, que explicava les discussions entre els membres del Cercle d’Economia sobre si l’entitat havia d’adherir-se o no a la manifestació del 10-J. Salvador Alemany, president d’Abertis i del Cercle, va plantejar-ho amb el suport d’un vicepresident, Artur Carulla, president d’Agroalimen, i Josep Ramoneda, l’etern director del CCCB. S’hi van oposar un altre vicepresident, el catedràtic d’economia Antón Costas; el president d’Agbar, Àngel Simon, i Teresa García-Milà, catedràtica de la UPF. Finalment, no van arribar a un acord, a pesar que el Cercle d’Economia va néixer, ja fa més de cinquanta anys, amb una clara voluntat política. Però Alemany va anar a la manifestació, on també es va poder veure una munió d’empresaris, diguem-ne clàssics, com Joan Rosell, de Foment del Treball; Miquel Valls, de la Cambra de Barcelona; Antoni Abad, de Cecot; Josep González, de Pimec o Eusebi Cima, de Fepyme. Però al passeig de Gràcia també van donar-se cita altres empresaris, com ara els integrants de FemCat o del Cercle Català de Negocis, clarament compromesos amb el sobiranisme, o bé la munió de nous capitans d’indústria agrupats en l’activa Federació d’Associacions de Joves Empresaris i Emprenedors de Catalunya (FAJEEC). Els temps estan canviant, oi?, perquè en altres èpoques això no passava. Si Francesc-Marc Álvaro ha escrit, amb raó, que la ruptura del PSC seria un símptoma evident que la independència és a tocar, em sembla que també és molt significatiu que el sobiranisme avança quan hi ha mostres aquí i allà d’un canvi d’actitud entre aquella gent que abans s’hi mostrava indiferent. Per temor o per indiferència. L’enquesta de La Vanguardia reflecteix allò que es va poder veure al carrer el 10-J. Ara caldrà esperar a veure si es consolida. De moment, el que seria una bona notícia és que la política catalana deixés de jugar al pòquer del tacticisme. Som a les portes de la segona transició? Crec que sí.

Publicat a elSingularDigital, 19/07/10

Entre la indiferència i la impotència dels poderosos

En un article recent d’Ian Buruma titulat La impotència dels poderosos, aquest historiador holandès que ja fa anys que viu i ensenya a Nova York explica que el que la gent anhela en temps d’incertesa és trobar un lideratge fort. Davant el reptes que es plantegen, la gent busca figures carismàtiques que prometen netejar la política, desfer-se de la corrupció i defensar les persones dels polítics egoistes i, sobretot, de la invasió dels estrangers que ens amenacen amb costums estranys i religions que no són la nostra. Són els típics populistes que ofereixen solucions màgiques i simples a problemes complexos. Molt complexos. Diu Buruma, l’últim llibre del qual és Taming the Gods: Religion and Democracy on Three Continents, que els temps de convulsió són una amenaça per a la democràcia perquè posen en perill el consentiment popular a l’organització del poder. La idea de consentiment és el primer principi de la democràcia, fins i tot per a aquells governs que es constitueixen a banda de la voluntat popular directa, com és el cas, per exemple, de l’actual coalició governant a la Generalitat de Catalunya. Consentiment contra populisme. I tanmateix, els problemes persisteixen i cal trobar una solució enraonada per solucionar-los en un marc democràtic i de respecte als drets humans i la llibertat.

En termes convencionals, és evident que Espanya és un Estat democràtic. Però amb relació al pluralisme nacional també és evident que té un dèficit democràtic espectacular. El procés de reforma de l’Estatut ha posat de manifest que l’assumpció de la diversitat a Espanya és pràcticament impossible. Només cal fullejar els arguments de la sentència del TC sobre l’Estatut. El problema no és tant els catorze articles han estat declarats inconstitucionals com la filosofia general que es desprèn de la reinterpretació dels vint-i-set que també han estat impugnats. Tenen raó aquells que diuen la sentència obre una nova era política a Catalunya, perquè des d’ara serà molt difícil invocar el pacte constitucional que va donar pas a la transició i el pacte no escrit segons el qual Catalunya s’avenia a formar part de l’Estat espanyol per consolidar el desenvolupament de l’Estat de les Autonomies. Les retallades són tan grans que fins i tot es retrocedeix amb relació a l’Estatut de 1979. Allò que perilla és, certament, la confiança constitucional, tant per la ideologia subjacent de la sentència com, sobretot, pel mètode, atès que qüestiona la triple legitimitat del Parlament de Catalunya, de les Corts espanyoles i del referèndum popular amb el qual es va aprovar l’Estatut del 2006. Aquest és el problema i no pas si els que van interposar el recurs contra l’Estatut van ser el PP i un jacobí recalcitrant com Enrique Múgica, Defensor del Pueblo i exministre amb Felipe González. Ells han estat el tan sols el mitjà per arribar on som, la substància l’han posada els magistrats de l’alt tribunal de l’Estat amb la indiferència dels poderosos que manen a Madrid. I això inclou, és clar, el govern socialista de Rodríguez Zapatero que si avui és president del govern espanyol és gràcies, sobretot, als 25 diputats del PSC que li donen suport. Aquestes coses més val no oblidar-les, especialment per allò d’avaluar la democràcia des de la perspectiva del consentiment popular.

Les retallades interpretatives que fa el TC de l’Estatut són moltes. Diu que els drets històrics i els símbols només són constitucionals si s’entenen com els d’una “nacionalitat”, donant valor jurídic a una distinció entre “nació” i “nacionalitat” que intel·lectualment és difícil de sostenir. La nacionalitat és el que és deriva de la condició de ser membre d’una nació. Però, vaja, ja sabem de què va, això, perquè la sentència assenyala que el terme “nació”, inclòs en el preàmbul, pot originar “equívocs i controvèrsies” en “l’ordre propi de la raó política”. A més, es destaca que la interpretació del preàmbul “mai podrà imposar-se” a “l’autoritat interpretativa” del TC. Més clar, l’aigua. La raó política i un tribunal estan per damunt de la voluntat popular. Quina aberració! Però, és clar, el fonament d’aquesta filosofia és que l’alt tribunal espanyol no reconeix que el poble de Catalunya sigui un subjecte de sobirania. O dit d’una altra manera, només li reconeix aquesta capacitat com a part, només com a part, de la sobirania espanyola, que s’exerceix des del conjunt. Per tant, aquí és més que evident que l’Estat de les Autonomies no és cap solució al pluralisme nacional espanyol. Si alguna vegada ho estat, que jo crec que sí, almenys durant els primers anys de la transició, ara no ho és de cap manera. La sentència restringeix fins i tot la participació la Generalitat en les institucions, els organismes i la presa de decisions de l’estat. Segons la sentència, doncs, aquesta participació haurà d’estar “regulada” per les lleis de l’Estat i no podrà “menyscabar” les competències estatals. En aquest sentit, s’especifica que la Generalitat quedarà “exclosa” dels òrgans decisoris i només se li permet participar en “òrgans de consulta i assessorament” per no “pertorbar” la delimitació d’àmbits competencials en favor de l’Estat. En fi, que com diu el ja momificat Fraga Iribarne, Catalunya esdevé una comunitat autònoma del regne d’Espanya amb menys capacitat de decisió que la que pot tenir la comunitat autònoma basca. L’Estat de les Autonomies no és va inventar per això.

Espanya és incorregible. I segurament, nosaltres també. Vam encetar un procés de reforma de l’Estatut sense sospesar la força de l’Estat per posar-nos a lloc. I ara resulta que, al cap dels anys, va i ens diuen que el català no pot ser l’única llengua vehicular a l’escola; que el deure de conèixer el català no és equivalent al del castellà; que ser atès en català només és exigible als poders públics; que els reglaments de la Generalitat no poden tenir un abast general (el que també limita les competències plenes de la Generalitat sobre les caixes); les competències exclusives de l’Estat prevalen per sobre les de la Generalitat (i això repercutirà sobre el dret civil); el Poder Judicial és únic i no depèn de l’estructura territorial de l’Estat (per tant qüestiona el rol del TSJC com a última instància judicial a Catalunya); nega la capacitat de decisió exclusiva sobre el finançament a la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals (el que inclou que les inversions de l’Estat a Catalunya s’hauran de pactar, com fins ara, amb la resta d’autonomies i que Catalunya no pot establir ni regular els tributs dels governs locals). I així anar fent, fins arribar a limitar la capacitat de la Generalitat en matèria d’ordenació territorial (les famoses vagueries); sobre el percentatge dels impostos cedits o la convocatòria de referèndums.

En fi, les limitacions són tantes, que la rebregada és impossible d’amagar. Tenim dret a la felicitat (que és un dels articles absurds que conté l’Estatut), però no tenim dret a la nació! És per això que costa d’entendre la lectura inicial optimista que va van fer el president de la Generalitat, el Govern i el PSC d’aquesta sentència. Només s’entén des d’una perspectiva partidista, d’ofec, de falta de projecte, de dependència política que, com s’ha pogut comprovar aquest dissabte, no compta amb el consentiment d’una gran majoria. Qui oblidi això; qui no sàpiga llegir què va significar la manifestació, errarà. Però qui proposi solucions màgiques, a l’estil que la solució no és la política, sinó una mena de salt endavant en el buit, directament ens està enganyant. Són els populistes de sempre. Els demagogs de la pàtria: aquells que apel·len al poble d’una manera genèrica amb solucions impossibles i falsament unitàries. És la temptació populista contra la qual ens adverteix Buruma. Comparteixo el que va escriure ahir Ferran Mascarell: “Els ciutadans –desafectes amb la política– no acceptaran missatges buits, ni campanyes demagògiques, ni receptes vàcues bassades a criticar els contrincants sense oferir propostes clares. Les mitges veritats i les ambigüitats seran castigades. Davant la negació de l'Estatut el poble exigirà claredat, concisió i veritat.”. I tant que sí! El no reconeixement de les nacions comporta les mateixes amenaces que el no reconeixement d’altres formes d’identitat. Buruma parla de la necessitat d’amansir Déu per garantir la democràcia. A nosaltres ens convé amansir l’Estat que ens agredeix per recuperar la llibertat. El perill, tanmateix, és quedar atrapats entre la indiferència del poderosos madrilenys i la impotència dels poderosos catalans, que inclou el Govern de coalició entre el PSC, ERC i ICV-EUiA.

Publicat a elsingulardigital, 12/07/10

Catalunya sense Sepharad

“No convé que diguem el nom/ del qui ens pensa enllà de la nostra por./ Si topem a les palpentes/ amb aquest estrany cec,/ on sinó en el buit i en el no-res/ fonamentarem la nostra vida?/ Provarem d'alçar en la sorra/ el palau perillós dels nostres somnis/ i aprendrem aquesta lliçó humil/ al llarg de tot el temps del cansament,/ car sols així som lliures de combatre/ per l'última victòria damunt l'esglai./ Escolta, Sepharad: els homes no poden ser/ si no són lliures./ Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser/ si no som lliures./ I cridi la veu de tot el poble: Amén.”. Aquest és el poema número XXXVIII del poemari que el gran Salvador Espriu –avui tan menystingut per una part de la crítica caïnita d'aquest país– va publicar el 1960 amb el títol de La pell de brau. Tot el llibre era, de fet, una exaltació de la necessitat d'entesa de Catalunya amb Espanya. Podria reproduir altres versos del mateix volum que, com els que acabo de transcriure, ho proven. El projecte espanyol d'Espriu queda resumit en aquests dos versos del poema número XXX: “Diverses són les parles i diversos els homes, / i convindran molts noms a un sol amor.”. Evidentment, aquest sol amor no és altre que Espanya transmutada en la mítica Sepharad espriuana. Com ja va assenyalar Maria Aurèlia Capmany l'any 1963, “La pell de brau és l'espai, ple del record de la sang, on vivim, on ens obliguen a viure, i el brau, protagonista de la història, en una imaginada arena, envesteix la vella pell, l'arrenca amb les banyes i la converteix en bandera sagnant del nostre dolor. L'arena on el toro lluita per continuar vivint és Sepharad, la terra d'Occident, la terra on va venir a instal·lar-se el poble jueu en la seva diàspora, en la seva Golah”. Sepharad és la terra estimada i odiada per aquest poble dolorós, enyorat d'una glòria llunyana, fidel i traïdor a si mateix, i que no és altre que el poble català, amagat rere la disfressa del poble jueu. En fi, no pretenc fer crítica literària, perquè no sóc competent per fer-ne, sinó que he volgut recórrer a aquest llibre d'Espriu per la importància política que va tenir en la generació de nacionalistes de la dècada dels seixantes que, passat el temps, esdevindria el nou personal polític de l'autonomia restaurada l'any 1979.

La reflexió no és meva. Va fer-la el president Pujol el fatídic 28 de juny passat en l'acte d'homenatge a Jaume Vicens Vives amb motiu del 50è aniversari del seu traspàs, que tingué lloc, precisament, un 28 de juny, però del 1960. Afirmava Pujol que a la dècada dels anys seixanta es van donar una sèrie de circumstàncies que determinaren l'actitud del nacionalisme català moderat amb relació a Espanya. Fins i tot m'atreveixo a dir que també van condicionar els independentistes d'aleshores (la gent del Front Nacional de Catalunya) abans que l'impacte del marxisme i, sobretot, del guevarisme, obrís un corredor diferent en el món nacionalista. Però això ja seria a la dècada posterior. A la generació de Pujol, que també inclou els germans grans com ara Josep Benet, per citar un nom entranyable per a mi, el plany de Salvador Espriu li era necessari per purgar el mal de la incomprensió, perquè tenia un què de resposta emocional a la recerca d'un projecte de futur durant la negra nit franquista. I aquest projecte no era altre que una reformulació del catalanisme regeneracionista a redós del programa vicencià de fer d'Espanya un Estat modern, plural, multilingüe i lliure. I mentre corejaven l'amén final del poema d'Espriu, aquests joves es disposaven a fer política per “reconstruir” aquella Catalunya esberlada, grisa i sotmesa. La política de la nova autonomia postfranquista va estar condicionada per aquesta idea de reconstrucció almenys fins que es va decidir engegar la reforma de l'Estatut el 2006. Reconstruir Catalunya internament, però també reconstruir els ponts amb Espanya. La llàstima és que això es va haver de fer des de la debilitat. Des d'una debilitat múltiple, si es vol dir així. I la més important d'aquestes debilitats va ser, malauradament, que la societat catalana havia perdut la força emprenedora d'antany a mans, precisament, de la dictadura. Havia perdut la sobirania mental, que era allò que s'havia anat reconstruint a poc a poc des del 1833 en endavant, quan Rubió i Ors va reclamar la independència cultural de Catalunya com a pas previ a la recuperació política. Les seqüeles del 23-F van acabar d'enfonsar-nos.

La sentència del Tribunal Constitucional és, des de tot punt de vista, l'acta de defunció d'aquesta manera d'entendre el catalanisme. La fase de reconstrucció s'ha acabat. I s'ha acabat, a més, amb una Espanya que ens ha mostrat quins són els seus límits. L'erren aquells que volen minimitzar la importància i l'abast del missatge que se'ns envia amb aquesta sentència perquè només s'han declarat inconstitucionals catorze articles i s'han de reinterpretar vint-i-set preceptes. El nombre no importa, perquè allò que els jutges han declarat inconstitucional altera l'essència de l'esperit constructiu que contenia el nou Estatut: la plurinacionalitat d'Espanya; la bilateralitat; el finançament; la preeminència de la llengua pròpia, l'organització territorial; l'administració de justícia i el Síndic de Greuges. En fi, a tot allò que des d'un punt de vista simbòlic, institucional i d'organització territorial i administrativa resulta essencial per definir la nació des d'un punt de vista social, econòmic i polític. El futur és una Catalunya sense Sepharad. La Catalunya Estat, al capdavall. Però també cal ser conscients que el camí per arribar-hi serà llarg. De moment, treballem mirant endins per fer créixer el sobiranisme mental.

Publicat a l'Avui, 05/07/10. Il·lustració de Daniel Boada.