catBlogger

PS de Catalunya

Fa més de tres dècades que d’una manera recurrent algú posa de moda la discussió sobre el catalanisme del PSC. De cop, no se sap ben bé per què, salten els ploms i comença una tempesta que, aparentment, és de l’estil de les de final d’estiu de la costa del Maresme: plou a bots i barrals fins que fa baixar les rieres amb fúria. Així, d’entrada, i atesos els titulars que genera, sembla que la cosa és seriosa. Ho hauria de ser, perquè un dels drames de Catalunya, com també del País Valencià i les Illes, és que el corrent majoritari dels socialistes va decidir d’acatar la disciplina del PSOE, amb les conseqüències de subordinació que això ha tingut. D’infeudació, per dir-ho més precisament.

He consultat les memòries del meu pare, El compromís de viure (Columna, 1999), per repassar les discussions del Consell General del PSC-C sobre la relació amb els socialistes espanyols abans fins i tot del congrés formal d’unificació amb la Federació Catalana del PSOE. Al capdavall, ell va ser l’únic dirigent d’aquell PSC sense dependències del PSOE que es va donar de baixa perquè estava en contra de la unificació. Va fer-ho el 23 de febrer del 1977, un mes després de la mort de Josep Pallach, quatre mesos abans de les primeres eleccions democràtiques i dos mesos abans, també, del famós pacte d’abril. Per dir-ho a la seva manera, el PSC-C va néixer sense carta de navegació. Al primer consell general del partit, que va tenir lloc el 6 de novembre del 1976, s’acordà de reforçar el comitè d’enllaç amb la Federació Catalana del PSOE i el PSP de Tierno Galván, en la perspectiva de la unitat socialista. Van trigar encara mesos a aconseguir-la, però a la fi va arrelar. Un pacte, segons que assegurava Alexandre Cirici en un article a l’Avui (10-4-77), que “posava no solament en evidència haver adquirit un aliat poderós, sinó haver deixat de tenir un adversari que també era poderós”. Aquest ha estat sempre el gran argument dels anomenats catalanistes del PSC per unir-se al PSOE.

És veritat que els resultats de les eleccions del 15 de juny del 1977 podien donar a entendre que els impulsors d’aquella unitat no s’havien equivocat: els socialistes van aconseguir una victòria esclatant. Però les repetides victòries del PSC a les eleccions generals i a les principals ciutats del país, no els han deixat temps per a resoldre la contradicció principal: que no aconseguien una majoria suficient per a arribar a governar el país que adjectiva la seva sigla. Quan per fi van aconseguir-ho, va ser per la porta falsa, sense projecte de cap mena i amb unes crosses que els han afeixugats fins al dia d’avui. De moment, però, l’amenaça de rierada ha acabat sempre en no-res. En una tempesta dins d’un got d’aigua.
 

Publicat a El Temps, núm. 1341

Carta al jove Guillem Carol

Abans d’ahir el jove Guillem Carol va començar a escriure en aquest diari digital. Enhorabona! Ho dic per ell i per tots nosaltres, perquè és un encert incorporar veus noves i joves a la crítica política. Si hem de fer cas als comentaris, la meva satisfacció ha estat compartida per molta gent. A pesar que la joventut no és cap garantia de res, per començar perquè és passatgera, perquè tan sols és una edat de trànsit que no garanteix ni originalitat ni idees; malament rai si una societat no va incorporant els joves més valuosos a l’opinió i a les plataformes que la difonen. Seria una catàstrofe i un suïcidi si no fos així. Impediria seguir el fil roig que lliga els diversos moments d’una mateixa tradició.

Vaig conèixer Guillem Carol per intermediació de Jordi Graupera, un altre d’aquests joves sobradament preparats que, per dir-ho d’alguna manera, són la generació 2.0. Vull dir que són aquells joves per als quals les tecnologies de la comunicació són la segona pell. Són una eina més, si no la fonamental, per expressar-se. Certament, Carol carrega sempre a la motxilla el seu ordinador, com abans de l’aparició dels mòbils i els notebooks portàvem un bloc de notes a la cartera i l’estilogràfica a la butxaca de la camisa. Per tant, per a aquests joves les noves tecnologies no són tan sols una forma d’accedir a la informació. Són, també, i sobretot, un recurs per al coneixement i la creativitat. En fi, són un mitjà per crear valor que no té marxa enrere.

En aquest primer article, “Nous temps, nous ideals”, Carol arrencava amb una mena de lament —o això és el que em va semblar— que li servia per retratar el que, segons ell, caracteritza la seva generació, la que ha nascut a la dècada dels anys 80: “Som fills de la democràcia, de la llibertat i del rebregat eslògan del tot és possible. Podem accedir amb facilitat al sistema educatiu, hospitalari o polític. Ho tenim gairebé tot a qualsevol moment. Tenim accés a múltiples fonts d’informació i tenim molts déus que ens intenten dictar tendències”. Si a tot això hi afegim, a més, que no se senten herois, per oposició a la generació dels antifranquistes, que esbomben l’heroisme de la lluita contra Franco amb raó o sense, inventada o no, sempre que podem, fins al punt de fer-se pesats. Són aquells assassins de Franco, per dir-ho a la manera de Francesc-Marc Álvaro —qui, tot sigui dit, és un dels referents de Carol i companyia—, els herois d’una oposició incapaç de derrocar Franco però que es vanten d’haver fet una transició modèlica, quan, en realitat, la transició democràtica va ser una gran impostura.

Em fa l’efecte que en el seu escrit Carol volia fer una mena de defensa de la seva generació perquè, a parer seu, a diferència de les anterior, li falta un “nosaltres” que la defineixi. I en aquest context em feia l’honor de citar-me per recollir una opinió que he formulat en diversos fòrums sobre la diferència entre la meva generació, que és la dels que superem el mig segle, i la seva. Nosaltres ens explicàvem a nosaltres mateixos des de la col·lectivitat i, en canvi, per a aquests novíssims l’individu s’explica des d’ell mateix. No necessita la col·lectivitat perquè l’entén com una suma d’individualitats. Això és així. Ara bé: què és millor? No ho sé, perquè la voluntat col·lectiva de la meva generació va fer que ens adheríssim a ideologies aberrants que tendien a castrar la iniciativa —i per tant, la creativitat— individual. Ens vam adherir a una ximpleria col·lectiva, per resumir-ho grotescament, encara que hi aprenguéssim el valor del compromís. Aquest és, si de cas, l’únic atenuant que podem exhibir. Alguns dels que després van oblidar aquesta lliçó de vida que fou la militància política, malauradament van enganxar-se a una mortífera xeringa o es van decantar a un estèril, per bé que suposo plaent, hedonisme.

Està bé que totes les generacions busquin un “nosaltres” per explicar-se. És inevitable. L’esser humà no existeix sol sinó que forma part d’una societat que té una cultura que es manté i evoluciona al llarg de la història. I tanmateix, no cal que cada generació busqui aquest nosaltres a partir de la mistificació de l’anterior. Ho diré d’una altra manera. La meva generació va créixer idealitzant la República i la Guerra Civil, entesa com un gran combat revolucionari contra el feixisme, sense un mínim esperit crític. Ens van creure un relat que poca cosa tenia a veure amb la realitat històrica. I ens ha costat molt desempallegar-nos-en. Hi ha qui encara no ho ha fet. Més ben dit, hi ha qui s’hi aferra amb la desesperació del nàufrag. Té raó Carol quan diu que la seva generació no té un fantasma comú, el que vol dir compartit. Doncs quina sort! Això vol dir que aquesta generació podrà dedicar més temps a construir que a desconstruir. Només caldrà exigir-los que ho facin amb menys dogmatisme que nosaltres.

Publicat a elSingulardigital.cat, el 22/02/10

El buròcrata president

José Montilla és president de la Generalitat amb els vots d'uns aliats que, de fet, el menyspreen. "Més que grans personatges, hi ha grans circumstàncies", ha dit no fa gaire l'historiador John Elliott. Potser sí. Les circumstàncies poden encimbellar algú fins als llocs més alts a pesar que, d'entrada, no tingués cap mèrit per arribar-hi. Només cal haver fet el possible per ser en el lloc adequat i aprofitar l'ocasió. I això és el que va fer Montilla. Va anar reptant fins a aconseguir desfer-se del president que l'ha precedit, tot i que era del seu mateix partit. Però per què dic que els aliats de Montilla el menyspreen?

De la banda esquerrana, ICV I EUIA sempre que poden li recorden que ells són l'esquerra de debò. L'única. L'excelsa. La de veritat i no pas com la que ell encapçala. Amb el posat de rectors de poble que els caracteritza, els excomunistes s'atorguen el paper de redemptors d'un Montilla que, pel que sembla, l'única virtut que té és ser el dic de contenció de la dreta cavernícola catalana. I tanmateix, a la fi resulta que quan les coses van de tort el president els fa el salt i es llança als braços dels cavernícoles, com ha estat més que evident en l'aprovació de la llei d'educació, que no és qualsevol llei. Aleshores, i amb la intenció de fer-se perdonar la traïció, la cort del president (els senyors Zaragoza, Iceta i Ferran, per citar tres noms) comença a fer gesticulacions exagerades amb ganes de demostrar que els socialistes són més d'esquerres que ningú. No parlen d'idees, només fan propaganda a l'estil dels anuncis de detergents. Repeteixen, com qui recita un mantra, que ells deixen la roba més blanca i perfumada.

Des de l'altra banda, se suposa que la independentista, ERC s'atorga la missió de redimir Montilla del seu espanyolisme congènit. L'únic que valoren del president és, però, que va néixer a Iznájar. Quina pena! Perquè aquest és, encara que no se n'adonin, un plantejament més aviat racista. A més de paternalista. Haver nascut a Andalusia o al Congo no és una virtut política en si mateixa, simplement és una condició que no comporta cap mèrit. Els republicans van decidir arrapar-se als socialistes no tant perquè hi compartíssim objectius estratègics com per por. Aquella por que ha acomplexat els nacionalistes d'esquerra des del 1968. Però això diu més de la trajectòria dels dirigents d'ERC que de Montilla i no diu res amb relació a si el president comparteix o no l'horitzó nacional dels republicans. Els ho ha dit del dret i del revés: Catalunya és un comunitat autònoma -això sí, nacional- dins l'Espanya plural. I els Països Catalans són per a ell una quimera. D'aquesta manera d'entendre Catalunya en deriva, també, una forma de governar. Cada dia és més evident la invasió -de vegades subtil, de vegades no tant- de l'Estat en la governabilitat catalana. Es prenen decisions que afavoreixen l'automutilació i, entretant, s'alça la veu histèricament en contra dels intents de castrar químicament les aspiracions de llibertat nacional.

Si Montilla només fos president quatre anys i la legislatura s'acabés amb l'esllanguiment actual, el seu mandat passaria sense pena ni glòria. Com ha deixat escrit el conseller Maragall, encara que se n'hagi desdit vergonyantment, aquest govern no té un projecte integral de país. I no el té perquè l'argamassa que enganxa uns socis amb un esperit tan caïnita és tan sols el poder. Com s'ha d'entendre, si no, que el PSC decidís pactar amb dos grups amb els quals comparteix ben poques coses des d'un punt de vista econòmic, social o nacional? No torno a la cançoneta de la il·legitimitat del pacte que va portar fins a la presidència el candidat del segon partit del Parlament, a una distància d'onze diputats del primer. El que dic és que les diferències entre els socis de govern no són un mer invent de l'oposició. Són una realitat comptable. Es barallen repetidament i, per reblar el clau, en aquests quatre anys la taxa d'atur a Catalunya s'ha situat en el 17% de la població activa, cosa que vol dir que l'increment interanual de la població desocupada ha crescut més o menys un 79%. I aquest desastre, econòmic, social i humà, s'acompanya, a la llum de la informació que proporciona l'estadística d'empreses i establiments elaborada per l'Idescat, d'una reducció del nombre d'empreses a Catalunya o que hi tenen la seu, que el 2009 va ser d'un 1%. Aquestes dues dades, a les qual podem afegir la baixada en un 4,1 del PIB català, destrossen el mite, prefabricat per José Zaragoza, segons el qual el president Montilla és, per damunt de tot, un bon gestor.

L'avantatge dels presidents que han precedit José Montilla és que tenien una professió abans d'entrar a fer política. No és el seu cas. Des que el 1978 es va afiliar al PSC-PSOE i la UGT, la seva trajectòria professional i política s'ha desenvolupat dins els diversos nivells de l'administració: local, estatal i autonòmica. Deu ser per això que té una visió tan burocràtica de la política. Grisa i sense ànima.

Publicat a l'Avui, 20/02/10

Torna, torna política

Quina alegria: per fi torna la política! Després d’un llarguíssim i penós període dominat per l’opinió d’individus que només escupen bilis quan escriuen de política (i això en el supòsit que el que publiquen en blogs i diaris digitals sigui opinió política), sembla ser que els polítics tornen a parlar de política amb una mica de seny, defugint la desqualificació grollera i el tacticisme desenfrenat. Es pot estar d’acord o no amb l’oferta de pacte que ha plantejat CiU per intentar superar la crisi econòmica, però és evident que el debat que enceta és, per damunt de tot, polític. És l’esperit del document Bases per a un pacte d'Estat de superació de la crisi econòmica que s’ha elaborat de cara al debat de dimecres vinent. Es pot estar d’acord o no amb allò que va plantejar el conseller Ernest Maragall dies enrere al Foro Nueva Economía i en l’article d’ahir a La Vanguardia, però és política en estat pur, amb les inevitables dosis de propaganda. Per contra de la recomanació que li va fer el president Montilla, Ernest Maragall ha volgut alçar la veu per donar la seva opinió sobre el país, el govern que tenim i el futur.

Que Ernest Maragall vulgui parlar de política no hauria de ser una novetat. Més aviat n’hauríem d’estar contents. Que ell expressi el desig que José Montilla repeteixi com a president tampoc no hauria d’estranyar ningú, perquè altrament fóra més honest que dimitís el càrrec ara mateix. La novetat de l’acció del conseller és que, per fi, es decideix a parlar com a representant, almenys circumstancial, de l’anomenat sector catalanista del PSC. Aquell que, com deia Jordi Barbeta en la peça “¡Adelante mis valientes!”, publicada a La Vanguardia del dia 12 de febrer, una vegada i una altra renuncia a defensar dins de la seva organització allò que proclama en públic i en les tertúlies privades. Aquesta és l’única prevenció que tinc davant els actuals moviments d’alguns socialistes catalans. Estaria bé que els autoproclamats catalanistes del PSC aclarissin d’una vegada quin paper volen tenir en la política catalana del segle XXI, anant més enllà de la teoria. Té raó Maragall quan diu que l’actual govern no representa una alternativa global de país. No té projecte ni té relat, perquè les conviccions profundes de Maragall són lluny, posem per cas, de la propaganda capellanesca d’Herrera i els seus.

La legítima pregunta que es pot fer tothom és per què és ara quan Maragall es decideix a moure fitxa. Ningú no ha prestat atenció al fet que Ferran Mascarell, un altre dels destacats representants del sector anomenat catalanista dels socialistes, fos el presentador d’Ernest Maragall en l’esmorzar del passat dia 10 a l’Hotel Palace de Barcelona. Des de fa temps que Mascarell s’ha convertit en el representant d’una nova manera d’encarar el catalanisme entre els socialistes. A més, també ha abandonat el sectarisme que ha dominat als socialistes, acceptant de bastir ponts amb gent i grups que pensen de manera diferent. El que el conseller Maragall va exposar en la seva conferència s’assembla com una gota d’aigua al que Mascarell escriu als seus articles de l’Avui i La Vanguardia. Suposo que la seva manera d’entendre el catalanisme, que continua arrelat en l’ideari federalista multinacional, connecta millor amb determinats plantejaments que s’arreceren a l’entorn de la Casa Gran del Catalanisme que amb l’agitació independentista o ecosocialista dels aliats governamentals de Montilla. Al capdavall, la fatiga que el conseller Maragall ha detectat s’explica per la ineficiència de l’actual govern i per l’empenta de l’alternativa, que ha sabut trobar la manera d’aglutinar una nova majoria.

La política és pacte. Per oposició a la guerra o a la confrontació estèril, els pactes polítics són el mètode per regular democràticament la vida ciutadana. Per tant, celebro que el debat polític substitueixi les atzagaiades dels hooligans d’un bàndol o d’un altre. En el darrer llibre de J. M. Castellet, Seductors, il·lustrats i visionaris (Edicions 62, 2009), explica el contingut d’una interessant conversa amb Joan Fuster a Formentor. Corria l’any 1959 i Fuster es declarava aclaparat perquè la prohibició de la llengua catalana comportava, també, que alguns escriptors manifestessin una tendència al secretisme, a l’entotsolament o al solipsisme. Ell, esclar, ho rebutjava i reclamava una manera intel•ligent de plantejar-se els problemes d’aleshores, que eren d’una emergència absoluta. Reclamava imaginació. Si tota la literatura catalana hagués tingut la vocació de clandestinitat que temptava a alguns autors, avui no tindríem una literatura com la que tenim. Doncs bé, per bé que no som ni a mitjan segle XX ni parlem de literatura, em fa l’efecte que la política catalana actual necessita molta imaginació per superar una etapa que ha estat marcada per la incapacitat de transcendir l’àmbit merament partidista quan encara no s’havia assolit la plenitud nacional. Hi ha moments en què el patriotisme és l’única manera de fer política.

Els presidents mortals

La política és moltes coses. Sobretot gestió. Però amb la gestió no en tindríem prou. Perquè la política vagi més enllà i esdevingui el marc que asseguri la convivència i el progrés social -és a dir, l'equitat-, cal que sigui, també, relat. Una narració de la vida. A la política catalana hi ha pocs polítics que ho hagin aconseguit. Dins del calaix de sastre que és el catalanisme, hi ha hagut molt de frau i molta xerrameca patriòtica, banyada d'un pessimisme crònic que cansa. Quan el relat de la política només recolza en la pena, en la narració de la derrota, més val deixar-ho estar, perquè no compleix un dels requisits bàsics: intentar transformar, encara que s'hagi d'ajustar al possible, la realitat. Tan sols els malalts segueixen aquells que defensen l'immobilisme dels pessimistes.

Dic això perquè, segurament, el president Jordi Pujol ha estat un dels polítics nacionalistes contemporanis més optimistes. Si hom llegeix els escrits que el jove Jordi Pujol va dedicar als seus predecessors en els escrits de la presó que porten per títol Des dels turons a l'altra banda del riu (1978), hi veurà el retret que feia a "tota una generació submisa que porta la corda al coll. Tota una generació que ha dimitit. Tota una generació fracassada. Tota una generació trinxada. Tota una generació que no ha pogut superar uns cops duríssims. Tota una generació que fa pena. Tota una generació que estimem i compadim". Ho ha repetit més d'una vegada: el fatalisme d'aquella generació va portar les generacions posteriors al caire de l'abisme i, per això, calia reconstruir el país. La idea de reconstrucció, doncs, ha estat la substància del pensament pujolià. Calia recuperar les institucions d'autogovern i calia, també, bastir un imaginari nacional modern, que connectés amb la nova realitat catalana i mundial. Si Prat de la Riba -que és el personatge històric que més el satisfà i amb qui voldria ser comparat- va saber detectar què li calia a la Catalunya del primer terç del segle XX, Pujol també ho va saber fer. Per entendre'ns: Pujol ja sabia que uns mitjans de comunicació públics en català farien més per la preservació de la llengua que no pas la potenciació de l'IEC, la vella i tenaç acadèmia que va ser un dels projectes pratians -i per tant noucentistes- més emblemàtics. Se li pot criticar, però el que és clar és que Pujol tenia una idea de país que no era gens administrativista ni culturalista. Les seves primeres legislatures com a president de la Generalitat foren decisives per vertebrar l'autonomia catalana. Primer, creant una infraestructura de govern i instrumentant les competències reconegudes per l'Estatut de 1979. Després, incidint políticament en camps estratègics per al desenvolupament del país, com l'ensenyament, la indústria, l'agricultura o la innovació.

Si haguéssim de resumir breument aquest seu relat, diríem que recolzava en quatre pilars: la defensa de la identitat, la voluntat d'assegurar la competitivitat i el creixement econòmic del país, l'assumpció de l'Estat de benestar i la projecció internacional de Catalunya. I això és més que el programa d'un polític nacionalista. La seva vocació de líder nacional, simbòlicament somiada des de les altures del Tagamanent, sumada als errors dels seus adversaris, és el que pot explicar per què Pujol va poder governar Catalunya durant més de dues dècades. De fet, aquesta és la tesi de l'estudi de la professora Paola Lo Cascio Nacionalisme i autogovern. Catalunya 1980-2003 (Editorial Afers, 2009), quan assenyala que la llei de normalització lingüística, per exemple, no va ser la imposició d'un govern nacionalista sinó que va ser consensuada i aprovada per unanimitat al Parlament, i encara fruit d'una iniciativa del PSUC. És un líder nacional el que munta una xarxa hospitalària sense tenir en compte que en moltes ocasions les ciutats més beneficiades són governades per partits adversaris. La seva decadència, doncs, comença quan es va deixar portar pel partidisme.

El president Pasqual Maragall és el polític postmodern per definició. A diferència de Pujol, la seva manera d'entendre la política és, com a bon postmodern, l'antipolítica. Tothom deu recordar que les seves carreres com a alcalde i com a president van acabar de sobte, perquè el partit que li donava suport va tallar-li les ales. L'existència de Ciutadans pel Canvi només s'explica així, per la necessitat de tenir un coixí on recolzar-se i fugir del control de l'aparell socialista, ja fos en versió Santiburcio, ja fos en versió Montilla. Però Maragall també és un polític postmodern -valgui la contradicció- perquè el seu relat en té tots els ingredients: refús a les identitats nacionals; defensa aferrissada del multiculturalisme; glorificació del fet metropolità; fascinació per la cultura d'elit i la hibridació dins els grans magatzems d'art en què han convertit els museus, etc. Per resumir-ho amb paraules de Gianni Vattimo -que estic segur que el president Maragall subscriuria: "La realitat, per a nosaltres [els postmoderns], és més aviat el resultat de barrejar-se i contaminar-se (en el sentit llatí) les múltiples imatges, interpretacions, reconstruccions que distribueixen els mitjans de comunicació en competència mútua i, per descomptat, sense cap coordinació central". La Barcelona de Narcís Serra no sabem què hauria estat (perquè va deixar l'alcaldia massa aviat), però la de Maragall és ben bé això, amb tots els inconvenients i els mèrits. És la "genialitat", però, també, la postmodernitat abstreta, que separa la part del tot. La ciutat de la nació. Maragall, com a bon postmodern que és, desconfia per sistema dels subjectes col·lectius com ara la pàtria, els quals, segons ell, formen part del grans metarelats ideològics del passat. Va ser aquesta seva voluntat de considerar separadament la noció de ciutadania de la identitat el que va acabar amb ell. O dit més precisament, va ser la gestió oportunista de la reforma de l'Estatut el que va liquidar-lo. No va entendre que la presidència de la Generalitat no era l'alcaldia i que Catalunya no era Barcelona. Va quedar tocat i enfonsat sense remei. Si, com defensa Lo Cascio, quan Pujol va emprendre l'ordenació territorial els interessos, ara sí, nacionalistes van fer que embarranqués, a Maragall li va passar el mateix, però a l'inrevés.

Acabo aquí, però els anuncio que en el pròxim article els parlaré del president Montilla i el seu mandat.

Publicat a l'Avui, el 08/02/10

La taula en forma de diamant

Finalment, i després de mesos i mesos de negociació, les competències de Justícia i Interior seran transferides de Londres al govern de coalició d’Irlanda del Nord. A partir del 12 d’abril, doncs, “s’obrirà un nou capítol” ―com va dir Gordon Brown en anunciar-ho al Castell de Hillsborough, als afores de Belfast― després de dècades de violència i d’una inestabilitat política corsecant.

Malgrat que Gordon Brown no passa pel millor moment i que el seu homòleg irlandès, Brian Cowen, tampoc no pugui llançar coets, atès que l’economia irlandesa trontolla, la “qüestió nord-irlandesa” continua essent un element determinant en l’agenda política anglo-irlandesa. L’actual acord tanca, almenys provisionalment, una llarga disputa entre el Sinn Féin i el Partit Democràtic Unionista (DUP), els dos partits que comparteixen el govern però que no es poden ni veure, i hauria de convertir-se en el fonament d’una pau duradora. L’acord va ser possible perquè el DUP va cedir després de dues setmanes de negociacions a contrarellotge i de l’amenaça de Brown i Cowen de posar fi al govern autonòmic compartit entre radicals protestants i catòlics. És clar que els embolics matrimonials del líder del DUP i cap del govern nord-irlandès també deuen haver afavorit l’acord, perquè és obvi que la intransigència de Peter Robinson ―que de vegades fins i tot han estat més paralitzant que els prejudicis de l’històric dirigent Ian Paisley― es deu haver estovat arran de l’afer de prevaricació de la seva dona.

El pacte també inclou una nova manera de supervisar les desfilades orangistes, que, com tothom sap, els catòlics consideren una agressió simbòlica dels protestants i aquests una manifestació identitària substancial. De fet, aquesta qüestió ja va ser un dels principals esculls dels Acords de Divendres Sant de 1998. Més important i tot que l’excarceració dels presos. L’acord per rebre les transferències satisfà les demandes del Sinn Féin i evita que el partit republicà abandoni el govern. A canvi, el DUP ha obtingut una reforma de les marxes que inclou l’abolició de la Comissió de Desfilades, un òrgan que els unionistes consideren que es decanta sempre a favor dels nacionalistes. Té raó Brown quan afirma que aquest és l’últim capítol d’una llarga i turbulenta història i el començament d'un nou capítol després de dècades de violència, anys de converses i de setmanes d’estancament. Tant de bo! Perquè la pau a Irlanda del Nord encara no s’ha assolit del tot. Dotze anys després de l’esperançador compromís de 1998, encara ara els dissidents d’un bàndol i de l’altre atien el foc de la violència. Només fa deu dies, per exemple, que els republicans més radicals van atacar amb bombes casernes de la policia local. De la mateixa els protestants del Traditional Unionist Voice (TUV), una facció encara més radical liderada per Jim Allister, agiten l’espantall de la traïció per condicionar les decisions del DUP.

En fi, dia a dia la pau va arrelant a l’Ulster, a empentes i rodolons, intermitentment, però amb constància. Quan aquest procés va començar, ja fa gairebé 20 anys, els protagonistes eren uns altres: el Partit Unionista de l’Ulster (UUP) de David Trimble i el Partit Laborista i Socialdemòcrata (SDLP) de John Hume, als quals els actuals actors consideraven excessivament moderats. La dificultat d’aquell tortuós procés de negociació va trinxar-los i els va empènyer a la marginalitat i els va deixar sense recompensa (llevat que se’ls va atorgar el Nobel de la Pau). Però el sacrifici va valer la pena, perquè és ben evident que cada pas que s’ha fet cap a la pau ha arrossegat els radicals envers la moderació. Quan Ian Paisley i Gerry Adams es van asseure a la taula en forma de diamant que els va servir per negociar sense haver d’estar cara a cara, allò va ser un pas de gegant. Ara passarà el mateix, a pesar dels neoradicals. N’estic segur. 

Publicat a elSingulardigital.cat, el 08/02/10

Contra la improvisació

Aquesta setmana he llegit l’informe “Britishness” in the Last Three General Elections: From Ethnic to Civic Nationalism, que fou publicat per la Comissió per a la Igualtat Racial el 2006. Aquest informe, que va ser elaborat pels professors Michael Billig, John Downey, John Richardson, David Deacon i Peter Golding del Centre d'Investigació en Comunicació de la Universitat de Loughborough, avalua la manera com els polítics, els partits polítics i els mitjans de comunicació van abordar la qüestió de la “britanicitat” i la identitat britànica en les tres campanyes electorals compreses entre el 1997 i el 2005, en especial amb relació a la immigració i a la religió.

Les principals conclusions d’aquesta investigació són molt interessants, perquè, d’entrada, constaten que fenòmens com la raça, la religió, l’asil i la immigració van adquirir més importància a cada elecció. La cobertura de la premsa de qüestions com la immigració va ser major a les eleccions de 2005 que no pas en les dues anteriors. La segona conclusió és que els polítics van tendir a convergir a l’hora de parlar de qui és i qui no és britànic. La interpretació que fa l’informe d’aquesta convergència és que el “nacionalisme cívic” es va anar imposant al tradicional “nacionalisme ètnic” elecció rere elecció. I en què consistia aquest puixant nacionalisme cívic? Doncs en el fet que per a diversos sectors de la política britànica la identitat ja no es fonamentava en la etnicitat pura i dura, sinó en els valors que els ciutadans han de poder compartir. No obstant això, el discurs del nacionalisme cívic no és senzill perquè es manifesta “banalment” —una idea molt del professor Billig— i emfasitza la distinció entre un suposat “nosaltres”, que no vol dir necessàriament els britànics, i els “estrangers”, ho siguin realment o no, que no fan seus els valors tradicionals compartits, sense acabar de definir, però, en què consisteix la “britanicitat”. El resultat d’aquesta imprecisió és que el nacionalisme cívic que va emergir sota l’impuls del patriotisme del Nou Laborisme durant la campanya de 1997 resultaria feble i sense contingut, a més de crear nous outsiders —els forasters interns, sense que tanmateix ho fossin de veritat—, atès que no va saber què fer amb els musulmans que ja havien nascut a l’illa. Amb això, els autors de l’informe volien destacar com un dels grans temes del nacionalisme ètnic pot viu, per bé que transmès en secret i fent ús de la llengua franca del nacionalisme cívic.

En fi, el que s’extreu d’aquest informe és que durant les campanyes electorals de 1997 i 2001 els termes “musulmà” i “Islam” gairebé no s’esmenten, a la del 2005 s’evoquen constantment i, a més, la premsa populista els associa a “por”. És clar que això va passa arreu del món, perquè l’11-S va capgirar les percepcions i va precipitar cap a la crisi la tramposa teoria multicultural, la qual havia estat el model anglosaxó d’integració de races i religions diverses. Però les eleccions generals britàniques del 2005 van tenir lloc el mes de maig, dos mesos abans del transcendental dijous 7 de juliol, quan quatre explosions, atribuïdes als islamistes, van paralitzar el sistema de transport públic de Londres. El multiculturalisme és, per damunt de tot, el reflex del més pur nacionalisme ètnic, perquè divideix la societat en segments racials o religiosos, o tots dos combinats, sense que hi hagi una real comunicació —un diàleg, vull dir— entre religions, races o comunitats nacionals distintes. No ens ha d’estranyar, per tant, que la preocupació sobre la convivència —el que vol dir, també, sobre els valors que cohesionen una societat— hagi protagonitzat les batalles electorals britàniques o d’altres llocs.

Enderiats com estem a discutir sobre l’independentisme i la seva viabilitat, a Catalunya sovint ens mantenim al marge d’aquests debats. O els abordem espasmòdicament, a remolc de les circumstàncies. No és que no se sàpiga que hi ha fenòmens socials ben reals, com ara el de la integració o no de la nova immigració. Ho sabem, però de vegades fa la sensació que esperem un tràgic despertar per abordar-los. No ens hauria de caldre. N’hauríem de tenir prou no enganyant-nos. ¿S’han adonat que en ben poc temps Vic ha estat protagonista de dos fets que, sumats, no lliguen? Per una banda, la capital osonenca va ser protagonista de les consultes independentistes i, de l’altra, l’alcalde i els consistori vigatà va engegar la polèmica sobre la immigració amb la decisió (finalment revocada) de no empadronar els sense papers. L’alcalde de Vic va prendre aquesta, per a mi, equivocada mesura perquè, certament, cada dia ha gestionar la realitat i no pas la fantasia. Ha de decidir, per exemple, sobre quins serveis socials ha de prestar . El pitjor que ens podria passar, doncs, és que decidíssim improvisar mentre esperem “saltar la paret”. La catalanitat, com la britanicitat, és el fonament d’una nació sense outsiders. Per això, més val no posar el carro davant del bous si és que es vol assolir l’èxit de veritat.
 

Publicat a elSingulardigital.cat, 01/01/10