catBlogger

Les associacions de nouvinguts perpetuen la condició d'immigrant

El director de la Fundació CatDem, Agustí Colomines, ha resaltat en una entrevista al semanari El Temps, que les associacions de nouvinguts perpetuen la condició d'immigrants. Pots llegir l'entrevista sencera aqui.

¿Es viable la charia en España?, Àlex Seglers

Hace unas semanas fue noticia una masía cercana a Valls. Unos magrebíes secuestraron a una musulmana para ejecutarla por adúltera. Iban a aplicarle su interpretación de la charia. De inmediato, distintos representantes del colectivo islámico se apresuraron a condenar los hechos. Las dinámicas subyacentes a la implicación de las normas religiosas en estados laicos son de acuciante actualidad. Con la inmigración irrumpe un derecho religioso que guía a millones de fieles. Ya no se trata de cuestionar la eficacia civil del matrimonio canónico y su nulidad. Eso no reviste problemas. Se trata de abordar otros derechos confesionales ajenos a nuestra historia y cultura jurídicas.

A diferencia del derecho estatal, el de las religiones - islámico, judío, hindú, budista-no regula sociedades políticas, sino comunidades transnacionales de personas. Tampoco se proyecta hacia un tiempo limitado. Y, al ser de origen divino, se resiste a las transformaciones sociales.

Algunos efectos del repudio, los matrimonios concertados o la poliginia son, implícitamente, validados por la jurisprudencia de países occidentales con mayor diversidad religiosa. Aquí, se concedió la nacionalidad a un senegalés que no renunció a la poliginia. "El esposo declara optar por la poligamia con dote de 18.000 francos", decía su contrato matrimonial (Audiencia Nacional, sentencia 11/ III/ 2008).

Prolifera también el derecho religioso en los negocios como la banca islámica o el comercio kosher y halal.Además, para evitar las discriminaciones indirectas, se admite el velo, la conmemoración de festividades distintas a las del calendario laboral o la reserva de parcelas en cementerios para cumplir ritos funerarios.

¿Cuál es el límite? El derecho religioso no puede vulnerar la Constitución ni el Código Penal. Está en juego el respeto a unos valores fundamentales que sustentan el ordenamiento jurídico; valores que precisarán acomodo intercultural, pues las concepciones democrático-liberales no reinan solas ni incontrovertidas. No deben repetirse hechos como los de Valls. Pero lo que está en crisis no son las normas religiosas, sino el concepto de la secularización y un derecho estatal que cabe repensar sin demagogias laicistas, para integrar mejor a los millones de fieles que, como nosotros, también son ciudadanos.

À.SEGLERS, prof. agreg. Derecho Eclesiástico UAB.

Article publicat el 14 de gener 2010 a la Vanguardia.

De Rosarno a Vic

L’Ajuntament de Vic ha decidit endurir l’accés al padró dels nouvinguts en situació administrativa il·legal, amenaçant de denunciar a la policia la seva presència al municipi. Aquesta iniciativa, des del meu humil parer, té dues lectures: una lectura jurídica i una de política.

El vessant jurídic de l’esmentada iniciativa municipal demostra la voluntat del consistori vigatà d’aplicar rigorosament les lleis. D’una banda, s’accepta empadronar totes les persones, atès que el padró és un dret universal i constitucional, i de l’altra, s’avisa que es denunciarà qualsevol persona que no es trobi en règim legal a la capital osonenca. Per tant, des d’aquesta perspectiva, crec que l’Ajuntament de Vic, com a institució, actua d’una manera exemplar.

Tanmateix, el vessant polític de l’actuació de la coalició que governa a l’Ajuntament de Vic (recordem que el govern municipal està format per CiU, PSC i ERC) podria tenir, si més no, controvertides interpretacions i anàlisis. En primer lloc, no podem oblidar que és a Vic on va néixer Plataforma per Catalunya (PxC), i que la capital osonenca va ser la primera ciutat catalana en elegir regidors d’un partit polític d’ideologia clarament xenòfoba. Aquest fet és un esdeveniment sociològic molt significatiu en la història recent de Catalunya, perquè va representar un primer toc d’atenció important sobre les friccions en l’encaix de la immigració a casa nostra.

PxC va néixer, tot sigui dit, per les legítimes ambicions polítiques i personals del seu fundador, que per tenir protagonisme en l’escenari polític català va aprofitar l’alarma social –ignorada per la resta de partits-, per monopolitzar ideològicament un fenomen tan candent com és la immigració. El cap de llista de PxC ha sabut erigir-se, d’aquesta manera, com a representant polític d’una part de la població catalana molesta amb la immigració. Al meu entendre, seria injust atribuir aquesta indignació a la presència dels immigrants, i hauríem d’anar a buscar responsabilitats més aviat en la mala gestió de les polítiques d’immigració per part del govern de l’Estat com de la Generalitat de Catalunya.

La pregunta és: per què justament ara, i precisament des de Vic, que els partits polítics tradicionals alcen la veu en una qüestió com la immigració? La primera explicació que se m’acut és la situació d’impotència en què es troba el govern local davant la situació de manca dels recursos per assistir a totes les persones necessitades del municipi. La realitat social en aquests moments, amb una crisi econòmica i laboral pel mig, prioritza l’accés a les ajudes per part de les famílies immigrades, pel fet de ser les més necessitades. Això relega a segon lloc les famílies autòctones que, cada cop més, fan cua a les oficines d’assistència social per demanar ajuda i se senten desprotegides, cosa que atribueixen a la presència de famílies nouvingudes.

Les conseqüències d’aquesta visió de la situació, que situa immigrants i autòctons en competència per accedir a les ajudes, poden ser nefastes, i de ben segur que seran les mateixes que a Rosarno, al sud d’Itàlia, si és que no s’hi posa remei urgentment. Parlo de Rosarno perquè és el cas recent més sonat de conflicte social provocat per una mala gestió de la immigració. I tot i així, a Catalunya ja hem conegut quins són els efectes de la mala convivència entre veïns immigrants d’origen marroquí i veïns autòctons. No ho recorden? Va ser al barri de Ca N’Anglada de Terrassa. També deuen recordar els aldarulls de la ciutat de El Ejido, a Andalusia, provocat per l’enfrontament entre autòctons i immigrants marroquins, o els que va haver-hi a Elx entre els comerciants autòctons i els xinesos. I malgrat això, es deia que es tractava de casos aïllats. És el moment d’obrir els ulls i que Rosarno ens serveixi d’avís, tal com, en el seu moment, ho va ser la terrible revolta dels joves francesos fills immigrants a la banlieue de París.

Per tant, entenc que l’avenç electoral de PxC a Vic, que és cada cop més notori, preocupi, i molt, els partits de la coalició local. Però el mèrit del que passa no és pas, insisteixo, de les propostes de PxC, sinó de l’explotació de la desafecció ciutadana envers la política en general i, en particular, la que s’aplica en matèria d’immigració. Els ciutadans no accepten, ni acceptaran mai, una gestió de la immigració que els sembli una protecció excessiva dels nouvinguts en perjudici de les famílies autòctones amb dificultats econòmiques, el que, d’altra banda, contradiu l’esperit de la llei d’estrangeria. No cal oblidar tampoc la sensació que té la ciutadania, o almenys una part, amb relació a la permissivitat governamental respecte de la delinqüència perpetrada per immigrants. Agradi o no, així és com pensa la gent i cal que els poders públics ho sàpiguen abordar.

En tot cas, ni els discursos del líder de PxC, ni la crisi econòmica i financera actual que travessa el país, són la causa primigènia del creixent rebuig de la immigració. La llavor, plantada molt abans de tot això, la podem trobar en el fals paternalisme i la frívola instrumentalització, amb interessos electoralistes claríssims, de les polítiques relacionades amb la immigració que s’han dut a terme al nostre país durant els darrers anys.

Afortunadament, Catalunya encara és a temps de corregir els errors. Esperem que la classe política tingui la lucidesa suficient per evitar que la bella ciutat de Vic esdevingui el Rosarno català.

Brahim Yaabed