catBlogger

Burca: el conflicte i la simbologia

Vull expressar la meva total aprovació a la iniciativa del Govern de la Generalitat de prohibir l’ús del burca als espais públics del nostre país. Aquells que han llegit o sentit les meves reflexions sobre les vestimentes religioses saben quina és la meva posició respecte a l’ús del burca: un servidor ha estat un dels primers a comparar-lo amb un passamuntanyes i, per tant, a associar-lo amb temes de seguretat. Però ara voldria deixar de banda les inevitables sospites que hom té quan comparteix un espai amb persones sense cares i cenyir-me en un nou pensament que pretén descodificar tot allò que s’amaga darrere de la simbologia del burca.
També he parlat dels reiterats conflictes socials sorgits del rebuig a uns determinats col•lectius musulmans de difícil adaptació a les societats occidentals d’acollida, i de les manipulacions demagògiques d’alguns partits polítics d’ideologia xenòfoba, de la mateixa manera que molts pensadors, amb indiscutible autoritat moral i intel•lectual, han tractat a bastament aquestes tensions inherents a la convivència d’una societat multicultural i ètnicament polièdrica. Ara, però, intentaré fer una anàlisi des d’una òptica que va molt més enllà de la complexitat interpretativa del significat misogin d’una vestimenta com el burca. I és que, al cap i a la fi, la sospita que al darrere d’aquesta mena de màscara hi ha una imposició masclista és el que ens alerta i ens empeny a rebutjar categòricament la presència del burca entre nosaltres, molt més que no pas les al•legacions a motius de seguretat, que també hi són. I això no té res a veure amb la islamofòbia; és més aviat la defensa de la igualtat entre els homes i les dones que tant ens ha costat assolir.
Entrant ja en matèria, la primera reflexió que em passa pel cap, i que s’ha fet a tort i a dret, és plantejar la pregunta següent: La doctrina mahometana obliga les dones a vestir-se amb peces com el burca? Bé, la resposta ja la sabem, i és un NO rotund. Per tant, trobo convenient formular aquesta altra pregunta: Si realment l’islam no obliga les dones musulmanes a dur burca, per què un grupuscle d’islamistes s’entesten a imposar-nos uns valors que van en contra de la dignitat de la dona i de la nostra cohesió social? I la cosa més greu, al meu humil parer, és que s’utilitzin els drets individuals i democràtics per a justificar algunes conductes totalment anacròniques i impròpies del segle XXI. Per això crec que és més peremptori analitzar les arrels de la presència del burca en països occidentals, que no pas tractar d’endevinar si una dona el duu per voluntat pròpia o per submissió.
Molts estudis sociològics sostenen que el creixent fenomen islamòfob representa un factor esperonador de reafirmació de la identitat religiosa dels col•lectius musulmans. Aquest es manifesta sovint amb més presència i visibilitat dels seus símbols religiosos als carrers, com homes amb barbes llargues vestits amb túniques blanques i dones tapades amb el burca o el nicab. També podria ser-ne paradigmàtica la proliferació de la demanda d’instal•lar oratoris o construir mesquites en molts municipis del país. Ara bé, si tenim en compte que aquesta rebel•lió és comprensible fins a un cert punt des de l’òptica de la sensibilitat humana, fer-ne ostentació és iniciativa dels musulmans que viuen amb nosaltres i que pateixen directament els efectes del rebuig, o hi ha també alguna ingerència externa perquè l’espurna islamista estigui sempre encesa?
Crec que aquesta última pregunta és rellevant per a esbrinar les causes dels canvis radicals de comportament d’alguns veïns musulmans. Ja sabem que determinats països del Golf Pèrsic financen grups salafistes i wahhabistes per difondre, entre la immensa immigració musulmana que resideix a l’Occident, un pensament jihadista i un proselitisme per a inculcar la defensa dels valors culturals i religiosos dels països d’origen dels esmentats immigrants. De fet, Catalunya figura en molts informes dels serveis d’intel•ligència occidentals com a la regió d’Europa amb més presència de radicals salafistes i jihadistes.
La policia nacional de l’Estat espanyol ja ha advertit de l’existència d’una policia islamista a Catalunya que es dedica a coercir els musulmans pacífics i pacifistes a enemistar-se amb els seus veïns autòctons, i ho fa obligant-los a canviar bruscament d’hàbits. La imposició de dur el vel musulmà a totes les dones i filles de les famílies és el primer pas; el segon és exigir als homes que vagin als oratoris, quan la majoria dels immigrants musulmans ni tan sols trepitjaven les mesquites als seus països d’origen.
Tot plegat deu tenir alguna mena d’explicació. Segons una línia de pensament intel•lectual, el món occidental ha substituït la guerra freda contra el comunisme del bloc soviètic amb la guerra contra l’islam. Un dels grans instigador de l’existència d’un conflicte ideològic entre l’Occident i el món arabomusulmà és l’escriptor nord-americà Samuel Huntington (1927-2008), que a traves del seu llibre Xoc de civilitzacions, publicat l’any 1996, ha volgut dividir la nostra aldea global en dues parts: la bona (l’occidental) i la dolenta (la islàmica). Aquest maniqueisme ideològic ha pogut, si més no, recruar les bases de la islamofòbia.
Ara bé, dues dècades abans de la publicació de Xoc de civilitzacions, Edward Said (1935-2003) havia publicat el llibre Orientalisme, un assaig no menys polèmic que pretenia justificar el rebuig que pateix la cultura occidental als països àrabs. Tots dos escriptors i professors d’universitats nord-americanes havien revifat les espurnes d’un conflicte cultural i ideològic que possiblement té les arrels en les creuades entre l’Imperi otomà i l’Església catòlica més recalcitrant de la història, amb els innombrables crims de la Inquisició.
Però sembla que hi ha més gent, tant a l’Occident com al món àrab, que desitjarien de debò que existís una confrontació ideològica entre totes dues civilitzacions. I els islamistes més radicals han trobat en el burca el preuat símbol per a continuar desafiant els valors de la igualtat entre homes i dones; una igualtat que no solament defensen les democràcies, perquè l’islam també la defensa. Per tant, em sembla una decisió encertada per part del Govern de la Generalitat utilitzar els instruments jurídics que ens ofereix la nostra llibertat democràtica per a posar límits a tot allò que ens separa més que no pas ens uneix.

Brahim Yaabed

Ens ha deixat Theodora Toleva

Hem rebut amb gran tristesa la notícia del traspàs, el divendres de la setmana passada, de Theodora Toleva, col·laboradora de la Fundació CatDem. La doctora Toleva, especialista en nacionalismes dels balcans, es va doctorar l'any 2008 amb la tesi La influencia del Imperio Austro-Húngaro en la construcción nacional albanesa (1896-1908), dirigida per nostre director. Els darrers tres anys va col·laborar en la coordinació de la Comissió de Ciutadania, Diversitat i Identitats de la Fundació CatDem. El nostre director, Agustí Colomines, el Cap de la Comissió, Brahim Yaabed, i tot l’equip de la Fundació volem expressar el nostres més sentit condol a la seva família i amics. Al blog de la Comissió, hi podreu llegir alguns dels seus articles, com “La immigració, un fenomen natural” o “La comunitat romanesa a Catalunya”. Gràcies per la teva amistat i per la teva ajuda, Theodora. Descansa en pau.

La sentèntacia deTSJC sobre el burca

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha avalat el mes passat (8 de juny) la prohibició del burca que la Paeria de Lleida havia establert a través d’una ordenança municipal el mes de maig de 2010. La normativa prohibitòria que va entrar en vigor el 9 de desembre de l’any passat va ser suspesa per un recurs presentat per l’entitat musulmana Watani davant del TSJC.
Voldria analitzar el significat d’aquesta sentència des d’una perspectiva política i electoral. Abans, havia reflexionat sobre el burca des de la visió de la convivència, i llavors, vaig ser uns dels primers en alertar del perill de la seva presència en els espais públics, i també de la possible vulneració dels drets de la dona que podria comportar el seu ús en la majoria dels casos.
La primera valoració és que la sentència es va fer pública just dues setmanes després de les eleccions municipals. I no crec que sigui una casualitat. Amb l’avanç electoral de partits xenòfobs com PxC o la victòria del PPC a Badalona, si aquesta sentència s’hagués feta pública abans del 22 de maig, estic convençut que hagués alterat els resultats electorals en un sentit o un altre.
Us imagineu que hauria passat si abans de les eleccions el TSJC hagués dictat una sentència favorable al recurs presentat per l’Associació musulmana Watani, i per tant, hagués invalidat l’ordenança de la Paeria? No caldria ser cap expert en sociologia per augurar en aquest suposat escenari, que tant PxC com el PPC a Badalona traurien millors resultats del que van tenir. També l’alcalde Ros hauria ampliat la seva majoria absoluta a Lleida.
Ara contemplem una suposada sentència a favor de l’ajuntament de Lleida abans de les eleccions. Que hauria passat si el TSJC hagués dictaminat un veredicte favorable a la Paeria abans de les eleccions? Crec que l’escenari post electoral no hauria estat el mateix. Tot i que l’alcalde Ros hagués pogut augmentar igualment la seva majoria absoluta, i PxC hagués tingut segurament menys protagonisme del que ha acabat obtenint. El cas del PPC a Badalona no hagués variat gaire.
Per tant, considero que el TSJC ha volgut esperar els resultats electorals municipals per dictaminar sentència. I davant de l’acceptació electoral del discurs xenòfob, la màxima instància jurídica del nostre país ha estimat apaivagar els ànims de l’electorat seduït i alhora enganyat pels Anglades, Obiols i companyia, donant suport a l’iniciativa de la Paeria de prohibir l’ús del burca en els espais públics municipals.
L’Associació Watani diu que presentaran un recurs al Tribunal Suprem, però jo crec que s’equivoquen. La comunitat musulmana de Catalunya no ha de contribuir amb les seves inexplicables reivindicacions al creixement de partits xenòfobs, que no ho oblidem, la seva principal munició electoral és justament el rebuig a l’islam.
Per tant, els responsables de Watani haurien d’agafar-se a la famosa dita musulmana que diu el següent: “Aquell de vosaltres (els musulmans) que roman més de quaranta nits en un poble, ja esdevé un d’ells (un del poble acollidor), en lloc d’embolicar la troca i ficar més llenya al foc. Ja és hora de que la comunitat musulmana comenci a fer un esforç real d’integració per salvaguardar la imatge de l’islam i contribuir a millorar la nostra convivència. Per sobre tot, a ajudar a anorrear el discursos racistes i xenòfobs, que utilitzen determinats demagogs per al seu propi benefici.

Brahim Yaabed