catBlogger

La Generalitat, la crisi i la immigració, per Brahim Yaabed

La immigració ha estat sempre un fenomen sobre el qual és difícil d’opinar públicament. I, a més, fer-ho llibertat. El temor als atacs provinents d’un sector de la nostra societat associativa que fa molt de soroll ho impedeix. I això és així, a pesar que se’n beneficia, de la immigració, alhora que, de retruc, alimenta l’enganyifa de l’avorrit paternalisme de determinats corrents intel·lectuals i polítics envers els immigrants. Aquesta mena d’imposició “inconscient” de la cultura d’allò políticament correcte, juntament amb el xantatge emocional que provoca la por a rebre els qualificatius de “racista” i “xenòfob”, genera un efecte pervers que, paradoxalment, consisteix a consagrar les discriminacions. I es pot dir, també, que aquesta actitud ha contribuït al descrèdit de la classe política.

He començat així perquè encara estic sorprès per les declaracions del màxim responsable de política d’immigració de la Generalitat de Catalunya a elsingulardigital.cat. Amb el que hi declarava queda ben clar que el Govern no ha reaccionat de cap manera davant de l’actual crisi econòmica i política per tal de reorientar la gestió de la immigració. Potser és que no saben com fer-ho i prefereixen divagar a l’espera de temps millors, per quan arribi el somniat (i esperem que satisfactori) acord de finançament, que els trauria les castanyes del foc. I tanmateix, tothom ja intueix que no el tindrem, el bon finançament, atès l’actual panorama polític i econòmic d’Espanya.

Em sorprèn molt que un dirigent polític digui, aparentment satisfet, que una de les mesures que s’han pres en aquesta cruïlla de sots econòmics, socials i polítics que travessa el país ha estat el foment del reagrupament familiar. O sigui, que el meu govern diu que treballa perquè vinguin més persones sense tenir en compte ula taxa d’atur exponencial que afecta principalment els col•lectius d’immigrants, els quals tenen uns recursos econòmics minvats, en part per l’incompliment de l’Estatut de Catalunya i, també, tot cal dir-ho, pel col·lapse de la demanda dels serveis d’assistència social.

No és gens forassenyat indicar que molts d’aquests nouvinguts, tard o d’hora, no podran treballar de manera legal i que, inevitablement, acabaran a les cues humanes que es formen davant de les oficines d’ajuda social o bé que, en el “millor” dels casos, seran víctimes de l’explotació laboral en el mercat submergit. Fins que no entri en vigor la proposta de la reforma de la llei d’estrangeria, que contempla canvis importants en aquest sentit, aquesta gent no podrà gaudir del permís de treball juntament amb el de residència, que fins ara és l’únic al qual tenien accés.

Permeteu-me explicar millor la meva crítica a la gestió actual de la immigració que ens ha exposat el màxim responsable governamental a Catalunya, el Sr. Oriol Amorós. Crec, per una banda, que davant dels problemes cal cercar solucions eficients, capaces de convèncer i de complaure el conjunt de la societat. Atesa la intensitat d’aquesta crisi, és obvi que no podrem continuar rebent nouvinguts com si res no passés. Per tant, si un immigrant vol fer venir la seva família o algun del seus membres, ha de poder provar que té una solvència econòmica que li permet encarregar-se de les despeses correlatives.

Sóc del parer que aquest requisit s’hauria d’haver aplicat des de l’inici de l’allau immigratòria que ha marcat el rebrot demogràfic de l’última dècada a Catalunya. Ja sabem, però, que per noma general els immigrant perceben salaris baixos i que els serà difícil mantenir una família amb una única i modesta entrada d’ingressos. Era per aquest motiu, i també per raons d’estabilitat emocional de les persones immigrades, que s’havia fomentat, a través de la llei, el dret al reagrupament familiar. Però, com hem vist, la llei obliga encara ara, per bé tan sols teòricament, al reagrupant a atendre les necessitats dels reagrupats. És per això que aquests només tenen dret a un permís de residència i no de treball.

Amb l’esmentada restricció d’aquest permís, la llei pretenia transmetre un missatge subreptici per deixar anar que el sol·licitant del reagrupament és l’encarregat de pal·liar les necessitats alimentàries, sanitàries i educatives dels membres de la seva família reagrupada. La realitat, però, ha estat radicalment diferent. Un fet que demostra l’absurditat i la hipocresia d’aquesta llei. Suposo que deu ser per això que, per fi, s’està corregint.

Aquest fort allau de nouvinguts és, a parer meu, el que ha generat el creixent sentiment de refús dels autòctons envers els immigrants, perquè les famílies autòctones amb dificultats econòmiques se senten desplaçades per les famílies immigrades, sovint més nombroses i més necessitades, a l’hora d’aspirar a les ajudes socials.

Per tant, crec que si aquesta mesura (el reagrupament familiar) defectuosament legal ja ha estat l’origen de determinades tensions socials en èpoques de bonança, mantenir-la en plena crisi posaria en perill la nostra convivència i la cohesió de la nostra societat. I encara seria pitjor si es pretengués fomentar-la en un temps econòmicament incerts com l’actual.

Davant la proposta d’endurir la llei d’estrangeria, la Generalitat de Catalunya no cal que actuï a la desesperada com ho està fent el govern espanyol “d’esquerres”. El nostre govern ha d’optar per la línia del retorn voluntari dels immigrants, amb polítiques de cooperació al desenvolupament, i per fomentar a nivell internacional la lluita contra la corrupció i la democratització dels països subdesenvolupats. I, internament, convé que es dediqui a treballar per la plena integració dels nous catalans que ja estan assentats definitivament al país.

Immiguiants

"13 ciutats catalanes, 13 immigrants que ens fan de guies per la seva ciutat d'acollida, 13 reportatges que ens demostren com els catalans d'origen estranger ens poden ensenyar als catalans de tota la vida coses sobre el nostre propi país. Aquesta és l’essència d'IMMIGUIANTS, una visió innovadora del fenomen de la immigració."

Pots veure l'entrevista que IMMIGUIANTS ha fet a Brahim Yaabed, cap de la Comissió Ciutadania, Diversitat i Identitats de la Fundació CatDem, clicant aquí.

Una mirada exòtica del catalanisme, a Tortosa

La Fundació CatDem va celebrar el dijous passat l’acte de “La mirada exòtica del catalanisme” a Tortosa, capital del Baix Ebre.

L’acte, presentat per l’alcalde, el Sr. Ferran Bel, i per la primera tinent d’alcalde, la Sra. Anna Algueró, va aplegar representants de la majoria de les associacions de nous catalans residents a la comarca, així com responsables del consorci lingüístic local i veïns autòctons.

En nom de la Fundació CatDem van participar a l’acte el cap d’Estudis i Programes, en Martin Aranburu, i el cap de la Comissió Ciutadania, Diversitat i Identitats, en Brahim Yaabed.

El debat es va centrar sobretot en dos temes predominants en la nostra societat: 1/ les dificultats d’integració lingüística dels col·lectius de la nova immigració, i 2/ la integració de nouvinguts de religió musulmana.

El programa d'aquesta taula tenia com a objectiu fonamental la creació d'un espai de debat social sobre la immigració a Catalunya. Els ponents de la trobada van ser, d’una banda, els membres de la Comissió Ciutadania, Diversitat i Identitats de la Fundació CatDem Mathew Barton, llicenciat en literatura anglesa, Uma Dar, mediador intercultural d’origen paquistanès i José Antonio Gerona Rope, treballador guineà resident al nostre país; a més de Azizza El Hassan, marroquina molt vinculada a la vida social de Tortosa en el seu paper de mediadora intercultural en temes de salut.

L’acte es va desenvolupar en dues fases diferenciades. A la primera fase, els ponents, desplaçats a Tortosa des de diferents indrets del país, van explicar les seves experiències personals en el procés d’integració que cadascun d’ells ha viscut. Tots els ponents van coincidir en l’afirmació que la integració té molt de guanyat si els nouvinguts intenten expressar-se en català, gest molt agraït per la ciutadania catalana. Especialment interessant va ser la insistència d’Uma Dar, ponent català d’origen paquistanès -com ell mateix es va voler definir- sobre la necessitat de que sigui el català la llengua d’intercanvi en les converses amb els nouvinguts; Dar va voler denunciar com a molt negatiu el costum de molts catalans de canviar inconscientment a la parla castellana quan es dirigeixen a immigrants.

També van ser força aplaudides les anècdotes biogràfiques de la ponent local, la marroquina Azizza El Hassan, sobre la forma en què va haver d’estudiar català aprofitant les poques estones lliures que li quedaven quan compaginava vida laboral i familiar. En definitiva, els testimonis aportats pels ponents van resultar molt positius a l’hora d’il·lustrar l’actitud totalment respectuosa amb el fet lingüístic i nacional que demostren molts dels immigrants que arriben al nostre país.

Durant la segona fase de la xerrada, amb el torn obert de paraula, el públic assistent va poder aportar comentaris i preguntes sobre les ponències. Especialment memorables van ser dues d’aquestes intervencions. La primera, la d’un català autòcton que, tot reconeixent que efectivament solia canviar al castellà quan parlava amb immigrants, va voler comprometre’s a parlar-ls’hi sempre en català a partir d’aquell moment. No menys emotiva va ser la segona intervenció d’un jove paquistanès que va reconèixer que les experiències narrades pel seu compatriota l’havien colpit, i que per fí havia pogut entendre la necessitat de fer l’esforç d’aprendre i fer servir la nostra llengua. No hi ha dubte que aquests testimonis, i molts d’altres que es van poden escoltar a Tortosa, ens animen a continuar amb aquest programa que, a poc a poc, va aconseguint el seu objectiu d’aproximar realitats sovint més properes del que la gent es pensa.

El català, la Casa Gran i el catalanisme van ser també objecte de debat i d’anàlisi per part de gent que, tot i viure amb nosaltres, tot i fer un esforç real per integrar-se, poques vegades tenen l’oportunitat de ser escoltats. Val a dir que els que vam assistir a l’acte vam poder constatar que ells també tenen molt a dir i molt a aportar, en alguns casos amb molt més criteri que qualsevol altre.

Una vegada acabat l’acte, molts assistents van mostrar el seu interès en col·laborar amb el projecte de la Casa Gran del Catalanisme impulsat des de la Fundació CatDem.