catBlogger

Catalunya està preparada perquè votin els nouvinguts?

Catalunya és o no és una nació? Crec que tothom, els espanyolistes inclosos, saben que Catalunya té trets i identitats d’una nació. La història mil·lenària, la llengua pròpia, les institucions i el patrimoni cultural, l’avalen.
Però tot això quedarà esmicolat en poc temps si no es defensa amb fermesa patriòtica i es consolida permanentment.

Primer, fou el franquisme i els seus mètodes repressius el que volgué ofegar i anorrear la personalitat nacional de Catalunya. La dictadura franquista va oprimir l’element essencial de la cohesió del país: la llegua, el català.
Després, amb la pseudo-democràcia post dictatorial, els nacionalistes espanyols van utilitzar subtilment -i algú dirà que ho segueixen fent- la demagògia política i el populisme anticatalà basant-se en la falsa “igualtat constitucional” de tots els espanyols, en detriment del desenvolupament social i econòmic de Catalunya i a favor del centralisme institucional i de la capitalitat de Madrid.

Catalunya, però, va sortejar els paranys espanyolistes gràcies a la seva consciència de país, fruit d’un catalanisme polític pacífic, constructiu i emprenedor. Un catalanisme necessitat, ara, d’una “refundació” profunda des de tots els vessants, començant, sobretot, pel seu vessant polític, per retornar a viure i a sentir la il·lusió del somni català.

Avui, sobrepassat el llindar del segle XXI, Catalunya afronta, una vegada més, nous reptes, entre els quals n’hi ha un amb un marcat caràcter subreptici de perillositat: “el fenomen global de la immigració”.

Acabo d’esmentar un dels temes amb més tabús, al qual s’aplica el paternalisme. I els tabús i paternalisme tenen l’efecte contrari del que se suposa volien tenir: integrar la immigració. Segons com, la immigració pot suposar un perill. I quan parlo de la immigració com a perill per a Catalunya, evidentment, no m’estic referint a les persones nouvingudes, que per descomptat han contribuït –i contribueixen- al progrés del nostre país. El veritable perill resideix en un fenomen immigratori desordenat en si mateix i mal gestionat, i que manifesta, grosso modo, símptomes del poc interès a entendre la personalitat diferenciada de Catalunya respecte a Espanya.

La immigració, i cal dir-ho alt i clar, no està ben gestionada a Catalunya. Perquè el concepte de gestió d’un fenomen tan complex com és el de l’arribada massiva de persones a un territori, s’ha d’enfocar d’una manera particular en un país sense estat propi com és el cas de Catalunya.
Aquesta manera diferent de fer les coses ha de passar per la conscienciació inequívoca de tota la societat -o gairebé tota la societat en aquest cas- de la necessitat de preservar la cohesió social i nacional entorn a uns valors i a una identitat, sense els quals, es deterioraria.

Mentre la societat autòctona catalana no entengui aquest fet i no adopti unes actituds d’acollida i d’integració suficients, no hi haurà mai cap política que gestioni satisfactòriament una diversitat humana vinguda d’arreu del món.

La societat, però, no podrà esbrinar per si mateixa com reaccionar adequadament davant d’aquesta realitat sense l’empenta i la protecció de les institucions polítiques. Per això el catalanisme ha de prendre la iniciativa per instruir la ciutadania del país sobre com pot participar per traslladar el somni català a aquesta nova immigració, perquè si no ho fa, Catalunya podria tenir els dies comptats com a país, com a nació i com a poble.

Faig aquesta humil reflexió per alertar de les nefastes conseqüències de les instrumentacions polítiques de la immigració per a Catalunya. L’associacionisme immigrant ha esdevingut una mena de negoci encobert per a determinats sectors polítics; el producte estrella del qual és la promesa que els nouvinguts podran votar als comicis municipals. La defensa aferrissada i sorollosa del ja famós vot dels immigrants es recolza en arguments precaris des del punt de vista dels drets democràtics.

Per què reclamen només la participació en uns determinats comicis i no pas en tots? Per què no es comença per reivindicar abans un canvi en la Constitució espanyola, la qual discrimina bona part d’aquesta nova immigració?

I en tot cas, la pregunta també és si ha arribat realment el moment de plantejar a Catalunya un procés de participació democràtica d’aquesta envergadura, quan el fenomen de la immigració és encara tan recent. No estaríem començant la casa per la teulada si s’ometés l’etapa prèvia de la pedagogia social, que serviria per apaivagar els prejudicis i els dogmes que envolten la immigració, com les ridícules mitologies urbanes que ubiquen els immirgrants a llocs preferencials a l’hora de beneficiar-se dels serveis d’assistència social?

Crec, fervorosament, que el debat sobre el dret de vot dels nouvinguts no ha de sortir a la palestra fins que prèviament no s’aconsegueixi, d’una banda, solucionar el desgavell en la gestió i en les polítiques d’immigració, i de l’altra fer que els immigrants entenguin l’espai polític que representa Catalunya dins d’Espanya i al món. Perquè sinó, correm el risc d’abocar Catalunya a una segmentació social irreversible en detriment de la seva construcció nacional com a país, i com a poble. Però és que, a més, de moment Catalunya no té reconeguda la capacitat de poder decidir ni sobre els fluxos migratoris ni sobre qui pot votar o no. Per tant, encetem el debat per on toca i no fem volar coloms.



Brahim Yaabed
 

Artur Mas obre la Casa Gran als nous catalans

El Sr. Artur Mas, Secretari General de Convergència Democràtica de Catalunya, va convidar els assistents a l’acte d'ahir, on els nouvinguts n'eren la majoria, a entrar a formar part del projecte de la Casa Gran del Catalanisme; un projecte que ell mateix va endegar ara fa un any.

Les úniques dues condicions que el Sr. Mas va demanar als nou catalans presents en l’acte, per tal de tenir cabuda dins la Casa Gran, foren: estimar Catalunya com a país d’acollida i conèixer la seva llengua i la seva cultura.

L’esdeveniment d’ahir, però, té un significat molt important que cal esmentar. És la primera vegada que un dirigent catalanista s’adreça directament als nouvinguts per convidar-los a sentir-se catalans, amb independència dels seus orígens, de la religió que confessin o de les seves ideologies polítiques.

L’acte no va ser una invitació explícita per simpatitzar amb un determinat projecte polític, en aquest cas de CDC, sinó que fou un pas cap al coneixement i l’estima dels valors identitaris del país d’acollida. Un pas que, en definitiva, ha de millorar la qualitat de vida dels qui arriben a Catalunya, decidits a quedar-s'hi. Un pas sense el qual, aquest procés d’acollida, la integració mútua i, per descomptat, la bona convivència entre tots els ciutadans de Catalunya, en resultaria una tasca molt difícil. Aquests ciutadans, som tots, com indicava el títol de la trobada.

L’esperit de l’esdeveniment històric d’ahir coincideix , en termes generals, amb les reflexions que l’Agustí Colomines, director de la Fundació CatDem, publicava recentment al diari El Singular Digital.

La Fundació CatDem visita el Pla de l’Estany i l’Alt Empordà

El director de la Fundació CatDem, Agustí Colomines, i el Coordinador de la Comissió Ciutadania, Diversitat i Identitats, Brahim Yaabed, es van reunir a Banyoles i a Figueres amb Miquel Noguer i Santi Vila, alcaldes respectivament de les dues capitals de les comarques del Pla de l’Estany i de l’Alt Empordà.

A les dues trobades van assistir-hi també Lluís Costabella i Nani Ribes, regidors de la ciutat de Banyoles, i Maria Antònia Bonany, regidora de Figueres.

Aquestes reunions entren en el marc de col·laboració que la Fundació vol bastir amb municipis de tot Catalunya per engegar, a principis de l'any vinent, projectes específics que millorin la integració de les noves ciutadanies arreu de Catalunya.

La comunitat romanesa a Catalunya

La comunitat d’immigrants més nombrosa de Catalunya és la romanesa, que compta aproximadament amb 100.000 persones. Aproximadament la meitat són residents legals, i al voltant de 90.000 es troben empadronats. Si mirem les xifres de tot l’estat espanyol, aquest col·lectiu arriba gairebé al milió. Com s’explica tot plegat?
  
Després de la caiguda del mur de Berlín, en tan sols dos o tres anys, uns tres milions de romanesos van emigrar. La gent marxava del seu país amb només una maleta i sense tenir gens clar el seu destí. Alguns, els afortunats, sí que ho feren amb un contracte sota el braç, però d’altres no disposaven de cap garantia, ni perspectiva, d’una vida digna. Aquest allau d’emigrats romanesos, es va repartir entre Itàlia, França, Espanya i Portugal, i representà el moviment migratori més gran de la història moderna de Romania. Però l’èxode romanès encara es va accentuar en el període entre 1989 i 2007, any en què Romania va esdevenir membre de la Unió Europea (UE). 

Romania no era conscient que aquesta emigració massiva afectava una part substancial de la seva població, de la mateixa manera que Catalunya no estava preparada per rebre tanta immigració. Al principi va haver-hi un desencís entre catalans i romanesos, que poc a poc es va anar normalitzant fins l’entrada de Romania a la UE.

L’Església Ortodoxa semblava ser la única institució romana en alerta davant de la sortida del país de tants compatriotes, i decidí enviar representants religiosos a les noves societats de romanesos que s’anaven creant arreu d’Europa.

És d’aquesta manera que el Pare Aurel, teòleg i historiador, casat amb una professora de religió i pare de tres fills, arribà a Barcelona a finals del 2001 per organitzar la primera parròquia romanesa de Catalunya. Només hi havia el precedent d’una parròquia anteriorent fundada a Madrid l’any 1977.

En arribar a Catalunya, el Pare Aurel encetà la tramitació per regularitzar la seva funció sacerdotal davant de les autoritats competents, tot i que l’estat espanyol no reconeix l’Església Ortodoxa de Romania. Així doncs, passaren  tres anys en què el pare Aurel estava en situació legal ambigua, sobrevivint de manera precària, i  organitzant, malgrat tot, la primera parròquia romanesa de Catalunya. Després d’aquest temps, va poder gaudir del reconeixement del ministeri espanyol de justícia.

Cada diumenge es celebra la Santa Litúrgia en una sala petita, on amb prou feines hi caben tots els feligresos. I és que aquests volten sempre les 200 persones, fins el punt que moltes vegades, alguns d’ells es queden fora del recinte. Durant la missa dels diumenges, el Pare prega pels pobles català, espanyol i romanès, així com pels seus governants respectius.

A l’església també es duen a terme activitats socials. Mitjançant els contactes que s’estableixen dins de la comunitat, que es basen sobretot en la comunicació boca a orella, cerquen feines pels recents nouvinguts. D’aquesta manera es col·loquen gairebé 800 treballadors per any. Els nouvinguts romanesos s’allotgen a cases de famílies ja establertes mentre busquen una sortida laboral per emancipar-se.

Avui, hi ha a Catalunya set sacerdots romanesos que a més de la seva parròquia principal, disposen de dues addicionals, de manera que el total de temples ortodoxos al Principat arriba fins als 21.

Molts d’aquests feligresos acollits per la parròquia del Pare Aurel són persones qualificades i amb estudis universitaris. Entre ells hi trobem metges, científics, investigadors, tècnics superiors, professors d’idiomes, comptables, etc. La majoria ha pogut mantenir la seva professió original, exercint feines que es corresponen als seus estudis i especialitats.

Els immigrants romanesos amb menys estudis, treballen majoritàriament a l’hostaleria o en empreses de construcció. Molts romanesos han treballat, per exemple, en la construcció del recinte del Fòrum de Barcelona, i se’ls veu sovint en les obres de ponts.

Però ara, molts romanesos comencen a tornar al seu país. Els uns ho fan per muntar negocis al seu país gràcies als estalvis que han acumulat treballant, i els altres tornen arran de la incorporació de Romania a la UE.

No obstant, les parròquies ortodoxes de Catalunya, amb l’ajuda del govern romanès, han adquirit recentment un terreny per edificar-hi una església i un espai social cristià dotat d’una biblioteca amb una capacitat de 10.000 llibres.

Pel que fa a la integració d’aquest nombrós col·lectiu a Catalunya, el Pare Aurel hi distingeix dos nivells: la integració dels adults, d’una banda, i la dels seus fills de l’altra.
Els nens acostumen a assimilar i parlar ràpidament el català, ajudats pel fet que hi ha molta similitud entre les dues llengües. Es calcula que al voltant de 3.000 paraules del català i del romanès són idèntiques, com per exemple: ou, bou, nas, got, etc. La filla gran del Pare Aurel, que té 14 anys, és la millor alumna de català de la seva classe, i sempre treu 10 en els exàmens de llengua. Els adults, per contra, parlen més sovint el castellà que no pas el català, però reconeixen no tenir gaire problemes d’entendre el català.

En l’aspecte polític, els nouvinguts romanesos prefereixen no prendre part en el debat polític i desenvolupar l’entesa i l’afinitat amb els catalans en altres trets de la societat. En aquest sentit, el Pare Aurel envia un missatge encoratjador a la Fundació CatDem, i especialment a la seva Comissió de Ciutadania, Diversitat i Identitats: “Tots som iguals davant de Déu, per això ens hem d’estimar els uns als altres”.

Theodora Toleva                                       
 

La Fundació CatDem, amb alcaldes de Les Garrigues

El director de la Fundació CatDem, Agustí Colomines, i el coordinador de la Comissió Ciutadania, Diversitat i Identitats, Brahim Yaabed, es van reunir a Bell-lloc d’Urgell amb els alcaldes de Bell-lloc, Ramon Consola i Palau, i de Bellvís, Francesc Fabregat.

A la trobada també hi va assistir la representant de la Casa Gran a Lleida, Violant Cervera, les regidores de les dues ciutats garriguenques, Montse Segura i Lluïsa Domenjó, el representant de la Federació lleidatana de CDC, Miquel Sabaté, així com Marta Alòs i Ramon Ferrer.

Aquesta reunió inicia una sèrie de trobades amb alcaldes i entitats socials d'arreu de Catalunya, a qui la Fundació CatDem pretén explicar i fer partíceps dels projectes que la Comissió de Ciutadania, Diversitat i Identitats vol portar a terme a partir de l’any vinent.

Torna el drama de la immigració

En aquestes últimes setmanes hem tornat a assistir a escenes dramàtiques protagonitzades per joves subsaharians desesperats per entrar a Europa. Els continus assalts de les balles frontereres que separen el somni europeu de l’agonia de les esperances dels africans, les pasteres que no cessen d’arribar a les illes canàries malgrat el desplegament del FRONTEX, i la crisi financera del món de la globalització, mereixen una anàlisi actualitzada per entendre la recrudescència dels moviments de masses del Sud cap el Nord.

Els pronòstics sobre el futur del fenomen de la immigració no són gens tranquil·litzadors, ni pels països emissors d’immigrants, ni pels països acollidors, i per suposat, no ho són pas per a Catalunya.

No fa gaire, es parlava a tot arreu i des de totes les instàncies institucionals, de la necessitat d’invertir en els països subdesenvolupats com a mesura preventiva que tracti de posar fi als efectes negatius derivats dels fenomen immigratori. L’idea era magnífica, perquè tallaria de soca-rel la principal causa que empeny els éssers humans a emigrar: la manca d’oportunitats per viure dignament. Però, malauradament, el pas del temps ens ha revelat que aquells discursos grandiloqüents i filantròpics, només eren declaracions de bones intencions.

El que sí s’ha fet sense massa soroll i embuts, ha estat la creació d’un dispositiu militar de control de les fronteres afro-europees amb el vistiplau dels règims corruptes dels països del continent negre, previ cobrament d’una miserable penyora, per condemnar els seus joves compatriotes inconformistes a pansir-se dins de la gàbia dictatorial que caracteritza a hores d’ara el continent africana.

Però aquesta trista situació dels africans ja la vivíem també en èpoques d’abundància industrial, econòmica i financera del primer món. Aleshores, que passarà ara a Àfrica amb la crisi de les economies més importants a nivell mundial? El primer món, atrafegat per refundar el capitalisme i redreçar la deriva de les seves grans empreses obligades a presentar expedients de regulació ocupacional que enviarà a l’atur centenars de milers de treballadors, no crec que tingui intencions ni traça de preveure les conseqüències catastròfiques que sorgirien d’una crisi, encara més accentuada, a Àfrica.

Parlem d’Àfrica perquè els negres han simbolitzat sempre el fenomen de la immigració per la espectacularitat de les imatges mediàtiques que rebem cada dia, però compte amb aquest fenomen des d’altres llocs del planeta.

A Catalunya, veus autoritzades han constatat que la crisi actual pot representar una oportunitat per ressuscitar el somni català, de la mateixa manera que crec que també ho és perquè el món es reconcilii amb Àfrica. Ara ja no s’hi valen excuses, és hora d’acabar amb les maratons solidàries per enviar farina i de les polítiques del peix al cove, i encetar l’era de la democratització dels estats africans, del comerç just i de les inversions empresarials al continent bressol de la nostra civilització.

Amb la crisi actual, el món s’hi juga molt més que restablir els fonaments del capitalisme. Les lluites històriques pels drets humans, per les llibertats individuals i col·lectives, per la democràcia, i per la pau, i els patrimonis culturals i lingüístics dels pobles, quedaran amenaçats si només es preveu pal·liar parts dels problemes globals de la humanitat.
I Catalunya, no només ha de cuidar la salut i buscar les mesures adients per salvaguardar les seves identitats davant la nova conjuntura de la globalització i de les migracions de masses; també ha de liderar les iniciatives polítiques d’Espanya i d’Europa, per assegurar-se que no es desentenguin de la cooperació constructiva amb els països pobres, la prosperitat dels quals serà, al cap i la fi, el benestar de tots.
 

Brahim Yaabed

El flamenc català

El diari La Vanguardia publica avui un reportatge titulat "Flamenco con barretina", on ens descriu la investigació que estan duent a terme l'historiador Manel Ponsa, el president de la Unió Gitana de Lleida, Antonio Salazar i el productor musical Ramon Vallès.

Són molts els testimonis aportats que il·lustren la presència del flamenc a la Catalunya del segle XIX. Ens sembla molt interessant aquest article que, com diuen els propis impulsors d'aquesta investigació, rescata una part sovint oblidada de la cultura catalana, replanteja la història del flamenc i qüestiona l'homogeneïtat fingida.

Podeu llegir el contingut d'aquest reportatge clicant aquí.

Segona reunió de la Comissió

La Comissió de Ciutadania, Diversitat i Identitats es va reunir per segona vegada per reflexionar sobre la metodologia de treball que s’ha d’implementar des de la Fundació CatDem per donar respostes als entrebancs que dificulten la integració de la nova immigració a la vida social i cultural de Catalunya.

El cap de la Comissió, Brahim Yaabed, va presentar als membres assistents els projectes “Conèixer el territori, una via eficaç d’integració” i “La mirada exòtica del catalanisme” que es posaran en marxa a principis de l’any vinent.

També es va parlar del projecte de constitució d’un Consell d’Afers Religiosos vinculat a la Comissió. El director de la Fundació Agustí Colomines, present a la reunió, va aplaudir l’iniciativa tot i advertir que no s’ha de caure en el parany de vincular automàticament la immigració amb el diàleg entre religions.

La Comissió es tornarà a reunir abans de finals d’any per debatre les futures esmenes dels diferents membres sobre els projectes ja endegats pels responsables de la Comissió.

"El primer Islam volia la dona lliure"

Ramon Sargatal, periodista, traductor i director de la col·lecció Qâdar va entrevistar fa unes setmanes Asma Lamrabet, metgessa hematòloga, escriptora i una de les principals veus del moviment reformista islàmic.

Pots consultar i descarregar-te l'entrevista publicada durant la primera setmana d'octubre a la revista Presència clicant aquí: part1 - part2.

I si vols conèixer millor la col·lecció Qâdar de l'editorial Abadia Editors, que té per objectiu la difusió i traducció al català d'obres d'autors africans francòfons, pots consultar la notícia apareguda al diari El Punt.

La immigració, un fenomen natural

El fenomen migratori que acompanya la humanitat des dels inicis de la seva història, no només és un fet inherent a la condició humana, sinó que, actualment, segueix manifestant-se amb tota la seva força arreu del planeta. Aquesta ha arribat a ser una part molt important de les nostres vides i, encara que sovint ens costi recordar-ho -a diferència del què passava antigament-, és un fenòmen que a molts ens ha tocat viure des de les seves dues vessants: un dia com a societat d’acollida i l’endemà com a immigrants. (Qui no ha estat mai estranger, encara que sigui una sola vegada en la seva vida? I qui no té parents que ho hagin estat o que encara ho són? N’hi ha prou amb una mera necessitat laboral, una decisió d’empresa, una especialització universitària, la troballa del gran amor de la teva vida, una crisi econòmica o un canvi de govern per veure’t empès a experimentar una nova vida com a foraster.)

L’estranger, l’altre, el diferent, ja ha arribat a tots els racons del món; però aquesta vegada la seva arribada massiva resulta diferent a la d’èpoques anteriors. Avui en dia, el seu “espai” de sempre, el de la nostàlgia, el de la precarietat i la marginació, es troba atapeït i tan polièdric en les seves manifestacions, que fins i tot per a ell mateixos, es converteix en un espectacle al·lucinant, vertiginós. Una vivència que, siguem sincers, és aterradora. Podriem dir que són els nous ciutadans d’una nova república; són una gent a qui li toca viure en la pròpia pell el fenomen de la globalització.

A més, el paper que els toca jugar dins d’aquesta nova república tenen l’inconvenient de ser indefinits, molt oberts i sobretot inestables. Allò que avui s’ha construit, queda invalidat per demà. A la pèrdua inevitable d’alguns trets de la identitat original ve a afegir-se la incertesa en la construcció de la nova identitat, doncs també les identitats d’acollida  evolucionen en resposta les feroces lluites diàries de supervivència. Amb la dificultat afegida d’una manca d’orientació externa des de “l’espai organitzat”, la fita de l’aclimatació pel nouvingut es desenvolupa en una mena de jungla sense cap garantia d’èxit al final del camí. En aquesta situació traumàtica, els canvis d’identitat poden quedar mal enfocats i amb resultat final perniciós. En el seu llibre Etrangers à nous-mêmes, la psicoanalista i escriptora francesa d’origen búlgar Júlia Krasteva, adverteix del perill psicològic que representa perdre l’esperança d’integrar-se després de múltiples esforços sense èxit. Les persones que pateixen aquesta situació de fracàs, per evitar més frustracions, acaben interioritzant el seu dolor i perdent tot interès relacionat amb la societat d’acollida, encara que aquesta última acabi canviant d’actitud.

En l’era de la globalització, quan a tots els països la figura de l’estranger és tan present, i tots compartim les mateixes rutines diàries, es fa difícil preveure les conseqüències que pot tenir l’arribada de grups massius de nouvinguts completament aliens a l’entorn que els acull i de l’apatia que neix per les seves dificultats d’integració.
 

Theodora Toleva