catBlogger

Catalunya està preparada perquè votin els nouvinguts?

Catalunya és o no és una nació? Crec que tothom, els espanyolistes inclosos, saben que Catalunya té trets i identitats d’una nació. La història mil·lenària, la llengua pròpia, les institucions i el patrimoni cultural, l’avalen.
Però tot això quedarà esmicolat en poc temps si no es defensa amb fermesa patriòtica i es consolida permanentment.

Primer, fou el franquisme i els seus mètodes repressius el que volgué ofegar i anorrear la personalitat nacional de Catalunya. La dictadura franquista va oprimir l’element essencial de la cohesió del país: la llegua, el català.
Després, amb la pseudo-democràcia post dictatorial, els nacionalistes espanyols van utilitzar subtilment -i algú dirà que ho segueixen fent- la demagògia política i el populisme anticatalà basant-se en la falsa “igualtat constitucional” de tots els espanyols, en detriment del desenvolupament social i econòmic de Catalunya i a favor del centralisme institucional i de la capitalitat de Madrid.

Catalunya, però, va sortejar els paranys espanyolistes gràcies a la seva consciència de país, fruit d’un catalanisme polític pacífic, constructiu i emprenedor. Un catalanisme necessitat, ara, d’una “refundació” profunda des de tots els vessants, començant, sobretot, pel seu vessant polític, per retornar a viure i a sentir la il·lusió del somni català.

Avui, sobrepassat el llindar del segle XXI, Catalunya afronta, una vegada més, nous reptes, entre els quals n’hi ha un amb un marcat caràcter subreptici de perillositat: “el fenomen global de la immigració”.

Acabo d’esmentar un dels temes amb més tabús, al qual s’aplica el paternalisme. I els tabús i paternalisme tenen l’efecte contrari del que se suposa volien tenir: integrar la immigració. Segons com, la immigració pot suposar un perill. I quan parlo de la immigració com a perill per a Catalunya, evidentment, no m’estic referint a les persones nouvingudes, que per descomptat han contribuït –i contribueixen- al progrés del nostre país. El veritable perill resideix en un fenomen immigratori desordenat en si mateix i mal gestionat, i que manifesta, grosso modo, símptomes del poc interès a entendre la personalitat diferenciada de Catalunya respecte a Espanya.

La immigració, i cal dir-ho alt i clar, no està ben gestionada a Catalunya. Perquè el concepte de gestió d’un fenomen tan complex com és el de l’arribada massiva de persones a un territori, s’ha d’enfocar d’una manera particular en un país sense estat propi com és el cas de Catalunya.
Aquesta manera diferent de fer les coses ha de passar per la conscienciació inequívoca de tota la societat -o gairebé tota la societat en aquest cas- de la necessitat de preservar la cohesió social i nacional entorn a uns valors i a una identitat, sense els quals, es deterioraria.

Mentre la societat autòctona catalana no entengui aquest fet i no adopti unes actituds d’acollida i d’integració suficients, no hi haurà mai cap política que gestioni satisfactòriament una diversitat humana vinguda d’arreu del món.

La societat, però, no podrà esbrinar per si mateixa com reaccionar adequadament davant d’aquesta realitat sense l’empenta i la protecció de les institucions polítiques. Per això el catalanisme ha de prendre la iniciativa per instruir la ciutadania del país sobre com pot participar per traslladar el somni català a aquesta nova immigració, perquè si no ho fa, Catalunya podria tenir els dies comptats com a país, com a nació i com a poble.

Faig aquesta humil reflexió per alertar de les nefastes conseqüències de les instrumentacions polítiques de la immigració per a Catalunya. L’associacionisme immigrant ha esdevingut una mena de negoci encobert per a determinats sectors polítics; el producte estrella del qual és la promesa que els nouvinguts podran votar als comicis municipals. La defensa aferrissada i sorollosa del ja famós vot dels immigrants es recolza en arguments precaris des del punt de vista dels drets democràtics.

Per què reclamen només la participació en uns determinats comicis i no pas en tots? Per què no es comença per reivindicar abans un canvi en la Constitució espanyola, la qual discrimina bona part d’aquesta nova immigració?

I en tot cas, la pregunta també és si ha arribat realment el moment de plantejar a Catalunya un procés de participació democràtica d’aquesta envergadura, quan el fenomen de la immigració és encara tan recent. No estaríem començant la casa per la teulada si s’ometés l’etapa prèvia de la pedagogia social, que serviria per apaivagar els prejudicis i els dogmes que envolten la immigració, com les ridícules mitologies urbanes que ubiquen els immirgrants a llocs preferencials a l’hora de beneficiar-se dels serveis d’assistència social?

Crec, fervorosament, que el debat sobre el dret de vot dels nouvinguts no ha de sortir a la palestra fins que prèviament no s’aconsegueixi, d’una banda, solucionar el desgavell en la gestió i en les polítiques d’immigració, i de l’altra fer que els immigrants entenguin l’espai polític que representa Catalunya dins d’Espanya i al món. Perquè sinó, correm el risc d’abocar Catalunya a una segmentació social irreversible en detriment de la seva construcció nacional com a país, i com a poble. Però és que, a més, de moment Catalunya no té reconeguda la capacitat de poder decidir ni sobre els fluxos migratoris ni sobre qui pot votar o no. Per tant, encetem el debat per on toca i no fem volar coloms.



Brahim Yaabed
 

Artur Mas obre la Casa Gran als nous catalans

El Sr. Artur Mas, Secretari General de Convergència Democràtica de Catalunya, va convidar els assistents a l’acte d'ahir, on els nouvinguts n'eren la majoria, a entrar a formar part del projecte de la Casa Gran del Catalanisme; un projecte que ell mateix va endegar ara fa un any.

Les úniques dues condicions que el Sr. Mas va demanar als nou catalans presents en l’acte, per tal de tenir cabuda dins la Casa Gran, foren: estimar Catalunya com a país d’acollida i conèixer la seva llengua i la seva cultura.

L’esdeveniment d’ahir, però, té un significat molt important que cal esmentar. És la primera vegada que un dirigent catalanista s’adreça directament als nouvinguts per convidar-los a sentir-se catalans, amb independència dels seus orígens, de la religió que confessin o de les seves ideologies polítiques.

L’acte no va ser una invitació explícita per simpatitzar amb un determinat projecte polític, en aquest cas de CDC, sinó que fou un pas cap al coneixement i l’estima dels valors identitaris del país d’acollida. Un pas que, en definitiva, ha de millorar la qualitat de vida dels qui arriben a Catalunya, decidits a quedar-s'hi. Un pas sense el qual, aquest procés d’acollida, la integració mútua i, per descomptat, la bona convivència entre tots els ciutadans de Catalunya, en resultaria una tasca molt difícil. Aquests ciutadans, som tots, com indicava el títol de la trobada.

L’esperit de l’esdeveniment històric d’ahir coincideix , en termes generals, amb les reflexions que l’Agustí Colomines, director de la Fundació CatDem, publicava recentment al diari El Singular Digital.