catBlogger

Top manta

Un dels esdeveniments que ha tingut més ressonància a casa nostra durant l’estiu ha estat, sens dubte, la polèmica generada per la decisió ad libitum dels alcaldes del Vendrell i de Calafell d’ubicar en els passeigs marítims de respectives ciutats uns espais designats a la venda “Top Manta”. Una solució, al•legaren, que permetia els manteros de vendre els seus productes sense alterar l’ordre públic.

Tant l’alcalde del Vendrell, el Sr. Benet Jané de CiU com l’alcalde de Calafell, el Sr. Jordi Sánchez del PSC, expliquen que aquesta decisió és, per una banda, el fruit nascut de la manca de recolzament per part dels cossos policials i per l’altra, una solució davant el desbordament de les capacitats del consistori pel que fa la venda ambulant. La magnitud d’aquesta venda ha arribat, en alguns municipis, a posar en risc l’ordre públic, sobre tot en les àrees de més atracció turística.

Mentre escoltava la notícia en l’informatiu de TV3, de seguida vaig recordar el cas de Vic i el padró dels immigrants sense papers. Podriem dir que l’alcalde de la capital d’Osona, el Sr. Josep Maria Vila d’Abadal es trobava aleshores en un encreuament semblant. Lligat de mans i peus per la manca de recursos consistorials alhora d’atendre els més necessitats del seu municipi, i tot procurant d’evitar l’augment del rebuig vers la nova immigració – un rebuig atiat per un partit polític racista i xenòfob, Plataforma per Catalunya -, l’alcalde va decidir de denunciar els empadronats en situació irregular davant les autoritats policials.

Les rebel•lions dels alcaldes demostren el grau de desemparament en què sovint trobem els governs locals; governs que encaren problemes que requereixen de competències que són en mans dels governs autonòmics o estatals. La qüestió és, per tant, que el nostre sistema democràtic no és capaç o no sap com dur a terme l’aplicació de les pròpies lleis.

En el cas que ens ocupa, els garants de l’Estat de Dret haurien de vetllar tant pel compliment de la llei que regula la competència deslleial en el petit comerç com per la llei que regula la immigració irregular, i totes dues són, respectivament, el govern autonòmic i el govern central. Si aquests no acompleixen les seves obligacions, no els queda altre remei als ajuntaments que el d’actuar unilateralment segons la pròpia i legítima autoritat moral d’intentar harmonitzar la convivència de la població.

Quines són, però, les conseqüències d’aquestes mesures, - segons el meu parer salomòniques -, que prenen determinats alcaldes? Tal com hem pogut comprovar als mitjans de comunicació, es tracten sempre de mesures polèmiques que esperonen el rebuig d’un sector de la societat local. No vull recordar el linxament mediàtic que va patir l’alcalde de Vic arran de la seva decisió. Amb els top manta però, els comerciants no han trigat en alçar la veu i amenaçar de no pagar impostos. I crec que tenen tota la raó del món.

En un país democràtic no es poden permetre comportaments incívics. L’Estat del Benestar se sustenta bàsicament de les imposicions fiscals aplicades sobre el conjunt dels ciutadans. Per tant, si d’una banda volen construir una societat de persones amb els mateixos drets i els mateixos deures, no podem permetre cap actitud incívica. I l’incivisme tolerat dels nouvinguts representa la pitjor causa de rebuig a la immigració; a més de justificar la presència de partits polítics xenòfobs com Plataforma per a Catalunya. Això ens interessa?

Brahim Yaabed
 

Enfortir-nos socialment

Barak Obama ha fet un pas ferm cap a la defensa de la tolerància religiosa en no posar pegues a la construcció de la mesquita del Baix Manhattan. El president nord-americà assegura que la tolerància religiosa és un dels fonaments del país i, ara per ara, no podem posar en dubte que la història dels Estats Units ha estat marcada per la confluència de múltiples comunitats que, totes elles, van contribuir a alçar un país. El debat generat sobre la mesquita de Nova York serveix perquè, novament, ens alertem del perill que corren les societats actuals –també la nostra, la catalana– davant l'auge del fanatisme, sigui quina sigui la religió que professin, siguin quines siguin les sigles polítiques on s'acullin. Aquells qui no estan d'acord a deixar que els musulmans tinguin dret a pregar allà on els sembli oportú posen traves a un dels fonaments que han de guiar la convivència a l'Occident del segle XXI: la tolerància religiosa. Tolerància religiosa que també ajuda a enfortir els lligams socials, a fer funcionar l'ascensor social que tan malament han sabut gestionar els francesos de la banlieue.

Tornem a creuar l'Atlàntic i endinsem-nos a casa nostra. De bons exemples per il·lustrar passos cap a l'enfortiment social també en tenim. Fa pocs dies vaig conèixer la Hannan Serroukh, vinculada a la fundació CatDem, i el seu projecte de posar en contacte diversos estrats socioeconòmics de la societat catalana, prescindint del fet que hi pugui haver o no nous catalans, per poder teixir complicitats i enfortir-nos socialment. “Tots junts hem de construir el país”, em deia. Fa més temps que vaig defensar que l'església del poble pogués cedir un local social de la seva propietat al centre islàmic de Balenyà per poder substituir l'anterior mesquita, dins d'un edifici en molt males condicions. Petites accions portades a terme per gent anònima que, si bé no han tingut el ressò de les declaracions del president Obama, sí que estan en la línia d'afavorir la convivència entre comunitats religioses i, sobretot, el diàleg entre veïns. Petits passos, grans horitzons.

Article de Xavier Ginesta, publicat a l'Avui el 18/08/10.

Les llàgrimes dels immigrants

El passat dimecres 30 de juny, la Fundació CatDem va tenir el plaer de presentar, en un mateix acte, dues obres molt diferents però amb un mateix objectiu: entendre una mica més el món emocional que hi ha darrere del fenomen de la immigració.

Per una banda, el jove metge català Jorge Soler ens va presentar el seu darrer llibre “Por qué lloran los inmigrantes”. I per una altra banda, vam poder conèixer, de la mà d'una de les seves autores, “El viaje de Said”, un curtmetratge d’animació amb plastilina guanyador d’un Premi Goya l’any 2007. Ambdós documents van ser el punt de partida d'un seguit de reflexions sobre la condició humana i emocional dels immigrants.

Jorge Soler, metge de capçalera lleidatà, va decidir escriure el seu llibre després d’atendre molts pacients d’origen immigrant i de descobrir la difícil situació d'aquestes persones quan cauen malaltes lluny de les seves famílies. Jorge Soler ens il·lustra, amb dades objectives, l’ús real del nostre sistema sanitari per part de la població immigrada. Les dades demostren que, lluny del que diu la rumorologia popular, la presència massiva dels nouvinguts no pot ser en cap cas la responsable principal del col·lapse als centres sanitaris de Catalunya.

“Por què lloran los inmigrantes”, en definitiva, és un llibre que ens desmunta tòpics, que ens revela moltes coses que desconeixem dels nostres nous veïns i que només han pogut ser enteses a través de l'estreta relació entre metge i pacient. Les pors, les malalties, l’entorn laboral, la violència sexista són alguns dels temes que tracta l’escriptor en un llibre molt recomanable per a tot aquell que estigui disposat a entendre la vessant humana i emocional dels immigrants.

Per la seva banda, la Sabrina Zerkowitz ens va relatar l’origen del documental “El viaje de Said”. Darrere d'aquest projecte artístic s’amaga una autèntica història d'amistat entre un grup de joves espanyols i un jove marroquí, superat per un entorn hostil en el moment d'arribar a la península a bord d'una pastera. Després de conèixer la dura i emotiva història de la seva familia marroquina, el grup de creadors espanyols van voler homenatjar la lluita per la llibertat individual amb aquest curtmetratge que va ser mereixedor, entre d'altres premis, del Premi Goya a millor curt d'animació de l’any 2007.

Pots veure el vídeo de l'acte clicant aquí.

Presentació del llibre "La yihad a nuestras puertas"

El dijous passat, 17 de juny de 2010, a la seu de la Fundació CatDem, es va presentar el llibre "La yihad a nuestras puertas". Aquest és un llibre escrit pel periodista i politòleg gallec David Alvarado, que porta anys vivint a la ciutat marroquina de Rabat. La temàtica del llibre, òbviament, es centra en el creixent fenomen del radicalisme islamista al Magreb, però també tracta extensament el cas del Sahara Occidental i les trifulques políques entre el Marroc i el Polisario.

La presentació del llibre va anar a càrrec de l'Àngel Colom, President de la Sectorial d'Immigració de CDC, de David Alvarado, autor del llibre i de Brahim Yaabed, Cap de la Comissió de Ciutadania, Diversitat i Identitats de la CatDem.

Reportatge sobre el debat interreligiós a Catalunya

El diàleg interreligiós: un repte social del segle XXI a Catalunya

El passat 31 de maig la Fundació CatDem va organitzar una trobada entre el Sr. Artur Mas, President de CiU i candidat a la Presidència de la Generalitat de Catalunya, i representants de les comunitats religioses del país.

Després de l’èxit de l’esmentat acte, la Fundació CatDem que ha estat reflexionant des de fa temps sobre la gestió del diàleg interreligiós, s’ha plantejat l’idea de fer un reportatge relacionat amb el debat sobre les religions. Es tracta d’un recull d’articles escrits pels col•laboradors de la CatDem relacionats amb temes de religió i una sèrie d’entrevistes amb els representants de les diferents comunitats religioses i espirituals presents en el nostre país, i especialistes acadèmics en la matèria.

L’objectiu d’aquest reportatge és l’anàlisi intel•lectual, des d’una òptica catalanista, de la convivència entre les comunitats religioses i la seva repercussió en tots els trets socials del nostre país. El repte fonamental, però, d’aquest treball, és l’aportació de noves idees que podrien servir a millorar el diàleg interreligiós i les mancances de la gestió política de la convivència religiosa.

Aquesta aportació ideològica no reeixirà pas sense saber, de primera mà, que pensen les nostres comunitats religioses de tot allò que incideix directament o indirecta en les seves evolucions socials i, sobre tot, la seva imatge pública.

A tall d’exemple, quins són els avantatges i inconvenients de la Llei 16/2009, del 22 de juliol, dels centres de culte aprovada pel Parlament de Catalunya i de la futura Llei de Llibertats Religioses que està propulsant el govern espanyol?

Perquè algunes religions generen rebuig social i altres no?

Quin paper pedagògic ha de jugar el món acadèmic per dotar les religions, no només d’una imatge positiva de cara a l’opinió pública, sinó de l’acceptació i del respecte entres les diferents comunitat religioses?

Hi ha intrumentalització política de les religions a Catalunya?

Totes aquestes preguntes i d’altres seran analitzades i debatudes al llarg d’aquest reportatge amb acadèmics especialitzats en la matèria i amb representants religiosos. La Fundació CatDem, una vegada estudiada tota la recopilació d’articles d’opinions i entrevistes, farà un document de reflexió amb aportacions ideològiques innovadores.

Pots veure el reportatge sencer aquí

Dones tancades en un sac

Hi ha en marxa un debat, iniciat als ajuntaments, que són els qui palpen més directament la realitat, sobre l'assumpte del vel integral, el que cobreix tot el cos i tan sols deixa una escletxa, enreixada o no, per als ulls, això és: el burca i el niqab. Que el tema del vel integral s'incorpori a l'agenda política horroritza a alguns, i encara més si el debat se solapa amb la campanya electoral. Pel que es veu, per segons qui durant la campanya electoral el més convenient és, justament, no parlar de res gaire punyent i interpretar un pur teatre a base de buida fraseologia. No és acceptable que s'al·legui, com han fet alguns, coses del tipus "jo no n'he vist cap de burca" o que s'argumenti que el problema és petit i, per tant, no cal fer res. Precisament és ara que convé debatre i adoptar una posició o altra, no quan la situació hagi assolit una dimensió que ho faci molt més complicat i tal vegada traumàtic.

No deixa de sorprendre’m -i faig un parèntesi- la manca de conviccions i de valentia que demostren alguns dels nostres més insignes representants polítics. No són capaços d'enlairar la mirada més enllà del sòcol, ni d'emprendre res que no estigui condicionat pel tacticisme i el curt termini. La ideologia quan es converteix en ideologisme i en sectarisme és un monstre capaç de causar catàstrofes horroroses. Però l'anèmia ideològica, conseqüència nociva del postmodernisme, encadena els col·lectius a la mediocritat i converteix els somnis en xavalla.

Sóc dels que pensen que la nostra societat ha de rebutjar que hi hagi dones que vegin esborrada la seva identitat de la manera que ho fa el vel integral. La gran virtut de la llibertat és permetre'ns ser qui som, existir com a persones, com a individus, justament el contrari del que li passa a un ser humà tancat en un sac. També estic en contra del burca i el niqab perquè aquestes vestimentes són formes d'opressió a un grup específic, en aquest cas la dona. No és presentable l'especulació que elles, algunes d'elles, potser hi estan d'acord. Tampoc admetem en les societats democràtiques la compra-venda d'esclaus, ni ho toleraríem encara que l'eventual esclau hi estigués d'acord, oi? Existeixen també, en tercer lloc, raons de seguretat i convivència en l'espai públic, on és necessari que les persones puguin ser identificades.

Anem, però, al darrer argument que els volia exposar, que no és de cap manera menys important que la resta. El vel integral té també una funció simbòlica. I simbolitza, i és l'avançada, d'una manera totalitària d'entendre la convivència entre les persones, una manera de pensar i de fer que és enemiga radical de totes aquelles idees, principis i valors que sustenten les societats democràtiques. Senzillament, no podem admetre que aquesta visió totalitària hi penetri i s'expandeixi. Per combatre-la, per contenir el creixement del radicalisme islamista a casa nostra, amenaça gens esotèrica, hem d'instituir algunes normes, normes que, a més, han de ser clares i han de poder ser explicades amb naturalitat. Una d'elles, per a mi, és la prohibició del burca i el niqab en l'espai públic. En canvi, trobo que cal admetre els diferents estils de vels que no tapen el rostre de la dona.

La clau per fer front al radicalisme islamista passa per distingir en les nostres societats el que és admissible i ben rebut del que no ho és. Això significa que hem d'evitar el greu error de generalitzar i, encara més, sustentar la nostra relació amb els nouvinguts en aquesta generalització. Ben al contrari: hem de ser extremadament curosos però gens ambigus alhora d'assenyalar aquells comportaments que no estem disposats a admetre ni tolerar.

Altrament, si eludim la responsabilitat, si no aconseguim treure'ns de sobre la por i la confusió, el més probable és que més endavant, però no d'aquí gaire temps, ens trobem davant una amenaça de doble tall: d'una banda, el radicalisme islamista envalentit i legitimat per la nostra deixadesa; de l'altra, un fort corrent extremista i demagògic contra tot allò que sigui musulmà i contra els immigrants en general. Són dos pols que, a més, s'alimenten i reforcen mútuament. Oi que no és el que desitgem per al nostre país?

Article de Marçal Sintes publicat a l’Avui el 10/06/10

Il·lustració de Carles de Miguel

Publicació de l'acte de l'IEI

El dimerceres passat, 19 de maig, la Fundació CatDem va celebrar un acte sobre immigració a l'IEI de Lleida sota el títol: Quan és que els immigrants esdevenen catalans?

Les intervencions dels ponents  i el debat que van ser molts interessants, els podreu seguir en els links següents:

www.youtube.com/watch  www.youtube.com/watch  www.youtube.com/watch  

Debat sobre immigració a l'IEI de Lleida

Ahir, dia 19 de maig, la Fundació CatDem, en l'acte "Quan és que els immigrants esdevenen catalans?" convidava a analitzar els aspectes legals que afecten la immigració i a reflexionar sobre el paper que la política juga en la integració de les persones nouvingudes. El debat fou moderat pel Sr. Joan Busqueta, degà de la Facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, i va comptar amb la participació d'una bona verietat de ponents: El Sr. Joan Cal, director del diari Segre, Sr. Brahim Yaabed, cap de la Comissió Ciutadania, Diversitat i Identitats de la CatDem i el Sr. Josep Maria Forner; president d'Òmnium Cultural de Lleida. L'acte fou presentat pel director de la Fundació CatDem, Agustí Colomines.

Brahim Yaabed, en la seva intervenció va tractar de comparar el model de gestió de la immigració a Catalunya amb els models més coneguts a Europa. Tanmateix, va apel·lar a la integració política com el camí a adoptar, finalitat del qual és l'accés a la ciutadania.

Els ponents han debatut altres temes d'actualitat relacionats amb la immigració com la polèmica vestimenta islamista, el burca, o els sense papers.

Yesmine Karray a la col·lecció Qâdar

La col·lecció Qâdar d'Abadia Editors és un projecte destinat a la integració de cultures mitjançant la traducció de llibres d’autors magribins de tradició francòfona al català. La idea és acostar als joves catalans d'origen magribí la cultura dels seus avis i, al mateix temps, ajudar al coneixement entre la població autòctona tot fomentant l'hàbit de la lectura.

Aquesta línia editorial, que va rebre l’any 2009 el VI Premi Francesc Candel lliurat per la Fundació Lluís Carulla en reconeixement a les iniciatives que afavoreixin la integració dels immigrants, acaba de publicar el seu quart títol, que ve a afegir-se a les tres obres anteriorment traduïdes: La civilització... La meva mare!..., de Driss Chraïbi, l’assaig Jesús en l'Islam (La tradició sufí), de Faouzi Skali, i L'Alcorà i les dones (Una lectura d'alliberament), d’Asma Lamrabet.

Es tracta, en aquest cas, d’una novel·la juvenil escrita per la joveníssima autora tunisiana Yesmie Karray: Mishmir i la porta del cercle, un llibre qualificat per la crítica com “un Harry Potter magribí”.

Fa uns mesos la Fundació CatDem ja va tenir el plaer d’acollir la visita de l’hematòloga marroquina Asma Lamrabet durant la seva visita a Catalunya. En aquesta ocasió no hem volgut perdre l’oportunitat de conèixer i entrevistar la Yesmine, que ens ha parlat d’aquest llibre que va escriure quan només tenia 12 anys i que alguns mitjans assenyalen com “un petit fenomen literari en llengua francesa”.

Pots veure el vídeo de l'entrevista amb Yesmine Karray clicant aquí.

El burca a França

França ha prohibit definitivament l’ús del burca en espais públics. El debat sobre el projecte de llei, promogut pel president Nicolas Sarkozy i el seu partit l’UPM, per suprimir del panorama públic aquesta polèmica vestimenta ha estat molt intens. En aquest context, crida l’atenció el fet que el comissionat europeu dels Drets Humans, el suec Thomas Hammarberg, critiqui aquesta iniciativa del parlament francès mentre que, paradoxalment, un imam d’un barri parisenc, majoritàriament musulmà, s’hi hagi manifestat clarament a favor.

Aquest imam francès, de 36 anys, d’origen tunisià es diu Hasen Chalghumi i està amenaçat de mort pels islamistes radicals. Chalghumi va declarar fa poc als mitjans de comunicació que considerava que les dones que persistien a mantenir les seves cares ocultes havien anar-se’n a l’Aràbia Saudita o a d’altres països musulmanes que permeten i fomenten aquesta tradició (derivada de les mentalitats ancestrals i misògines de l’Aràbia preislàmica). Va defensar la seva posició tot dient que el burca és una garjola per a les dones, una eina de la dominació sexista i de l’adoctrinament islamista. Personalment, hi estic d’acord. El que em provoca perplexitat, en canvi, és que el garant dels drets humans a Europa defensi el burca. Abans que res cal garantir els drets de les dones, però també l’ordenament jurídic Ens semblaria bé veure persones passejant pels carrers amb unes caputxes al cap? Oi que no? Doncs, quina es la diferència entre una caputxa i un burca? Se suposa que cultural. Però això no és ben bé així. A més, les tradicions només s’han de respectar mentre no discriminin. Hi ha homes amb burca? No, és clar que no. Per tant, el burca només existeix per emmascarar i fer desaparèixer les dones de l’espai públic.

Què representa realment el burca? Emparant-me amb els textos fonamentals de l’islam com són l’Alcorà i el hadit (relat dels fets i dites del profeta Muhàmmad), puc donar fe que el burca no té res a veure amb la doctrina mahometana. Per tant, la insistència en la qüestió del burca per part dels radicals islamistes és una manera de voler enviar un missatge a Europa. Ja no en tenen prou amb les exhibicions pseudoreligioses com ara que els homes es deixin unes llargues barbes i vesteixin els kuftans (túniques generalment de color blanc), cal, també, marcar a les dones. Els islamistes saben que la garantia dels drets de la dona representa una de les conquestes de les democràcies occidentals i per això insisteixen a reclamar tradicions predemocràtiques, per evitar tot intent de fer encaixar l’islam dins de la modernitat.

Europa no ha de permetre la devaluació dels valors de llibertat i d’igualtat entre els homes i les dones que han costat tant d’implantar. No s’hi val a recórrer a la idea del respecte a les cultures o a les religions minoritàries per reclamar la imposició d’una pràctica discriminatòria com aquesta. Les declaracions de Thomas Hammarberg haurien tingut sentit si al mateix temps que defensava la legalitat del burca no hagués oblidat les restriccions en la manera de vestir de les dones occidentals que visiten determinats països musulmans. Com ni ell ni ningú s’atreveix a fer-ho, almenys que el burca, com reclama l’amenaçat imam Chalghumi, no entri a Europa.

Brahim Yaabed