catBlogger

Desconstrucció catalana.

Suposo que és una tendència natural pensar que els temps passats sempre han estat millors que el present. També suposo que és una obligació pensar i/o cobejar que els millors temps encara han de venir, com em repeteixo cada dia. Feta aquesta afirmació, sé que hi ha una tendència a creure, per exemple, que el món de l'edició catalana era excel·lent als anys trenta del segle passat, i implícitament assumim que és terrible en l'actualitat. Allargant l'argument, l'època republicana d'aquells anys trenta és vista com una mena de paradís sense cap serpent. Per a qualsevol persona que se senti catalana, fins i tot moderadament, si és possible, li farà peça la idea que va verbalitzar Mercè Rodoreda en la darrera entrevista televisiva, a càrrec de Mercè Vilaret per a Televisió Espanyola (no ho oblidem). Vilaret li preguntava: "Com era Catalunya als anys trenta?". Rodoreda responia: "Catalana". Sense comentaris i via oberta per a la recança.

Qualsevol persona, però, amb dos dits de front que hagi freqüentat la història d'aquells anys trenta i hagi perdut unes quantes hores llegint publicacions de l'època sap que aquesta visió idíl·lica és això, idíl·lica, que no es correspon a la realitat fil per randa. Hi ha tantes o més errades en edicions d'aquells anys com n'hi ha ara; hi ha tantes traduccions dolentes d'aquells anys, com ara, per més que admirem -jo sóc la primera- la coherència que suposava, per exemple, confiar que els qui millor podien fer versions catalanes eren els autors catalans que sabien alguna llengua estrangera, cosa la qual sembla que han oblidat els editors catalans actuals. També és digne d'admiració envers aquells anys el fet que el mitjà de masses per excel·lència aleshores, la ràdio, es nodrís de catalans i autors/es. O que les publicacions periòdiques catalanes, com el diari La Publicitat, per exemple, no defugissin l'alta cultura, com suposaven els articles d'un seu director, Lluís Nicolau d'Olwer, el gran oblidat de Catalunya, i l'home que, segons Unamuno, sabia més grec de la península Ibèrica, però ho dissimulava. Per no parlar de la seva lucidesa quan el juliol de 1936, enfront del silenci de les campanes (amb permís de Jordi Albertí), que per poc no sols ens deixa sense esglésies sinó també sense patrimoni artístic de tota mena, diuen que, des del seu indubtable republicanisme, va dir: "Ja hem perdut la guerra. Ara tan sols falta que la perdi el nostre exèrcit". Sense comentaris.

Per valorar-ho tot plegat i des d'una posició de posttransició de la dictadura franquista a la democràcia parlamentària, caracteritzada per un altre silenci de tota mena de campanes fins i tot agnòstiques, diguem, no puc deixar d'aplaudir que, encara que tímidament, Catalunya sembla entrar (tan sols això, entrar) en el món del memorialisme imprès. Des dels magnífics i diversos volums epistolars de Joan Coromines fins a la correspondència Mercè Rodoreda - Joan Sales, per esmentar tan sols algunes mostres, sembla com si enfiléssim la via d'aprovar una assignatura pendent (la nostra història) fins i tot més enllà dels llibres d'història (valgui la redundància). Hi ha sorpreses, però. Pel que fa a les sorpreses, detecto que hi ha un nou tret que desconeixien els catalans dels anys trenta del segle passat: la desconstrucció. Així, per exemple, se'ns presenten amb tota impunitat, des d'institucions i empreses privades editorials, unes autobiografies, sota l'eufemisme d'autoretrats, d'uns autors/es que no les van escriure mai. Per no parlar de la modificació d'arguments o de personatges novel·lístics de tota mena. Per exemple: el Quimet de la plaça rodorediana mor de tuberculosi, i la Maria també emmirallada per Rodoreda mor ofegada! Errors que un lector/a corrent no cometria mai. Esclar que aquest lector/a no ha estat subvencionat com els descontructors del cas.

La darrera perla d'aquest deler desconstructor, que jo sàpiga (estic segura que n'hi ha molts més), ha estat donar veu pòstuma a un periodista dels dits silenciats, amb el resultat de malmetre el que, per altra banda, és un volum excel·lent. Em refereixo, sense cap ànim de fer-ne una ressenya, des d'una pàgina de diàleg, al volum de Valentí Soler, Just Cabot. Vida i cartes de l'exili,1939-1961 (A Contra Vent Editors, 2008). Reconec que en aquest cas em va fer perdre la formalitat de començar un llibre per la primera pàgina i intentar arribar fins al final. Passat el pròleg, em vaig endinsar en la "transcripció de tres cassets" o primera part del llibre. Una mica intrigada, perquè el periodista i traductor Just Cabot (1898-1961), al meu entendre, no és de l'època del "casset", com jo no ho sóc dels iPod, segurament.

Per altra banda, tot em xerricava, per més que jo no fos una lectora contemporània (no havia nascut) d'aquella publicació, Mirador, que ell va animar. Ras i curt, l'autor del volum aclareix la meva incògnita a la pàgina 43 del volum: "Una precisió final [sic]: pel que fa a les tres cassets... Ja podem confessar que les tals cintes no existeixen"! Em pregunto: per quins set sous aquesta inventiva? ¿No existeixen les novel·les per inventar i tergiversar tant com vulguem? ¿Desconstrueix que alguna cosa queda?

Marta Pessarrodona.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 20. Dissabte, 29 de novembre del 2008.

Miró, encara

Ahir es van commemorar a la fundació que porta el seu nom, els vint-i-cinc anys de la mort de Joan Miró. La commemoració s’ha anticipat un mes, perquè Miró va morir exactament el dia de Nadal del 1983. La part central de l’acte va ser la conferència de Robert Lubar encertadament titulada El llegat artístic de Joan Miró.

Per mi, aquest llegat és un llegat divers. En primer lloc, hi ha indubtablement l’obra de creació original en totes les seves innombrables modalitats i formats: dibuix, pintura, collage, il·lustració, obra gràfica, escultura, ceràmica, teixit, escenografia, obra escrita... Sincerament, crec que l’obra original de Miró constitueix l’aventura artística més extraordinària de la modernitat. Dit d’una altra manera, podríem reconstruir el desplegament de la modernitat centrant-nos només en l’obra de Miró. En definitiva, Miró és un dels 10 o 12 grans noms de l’art universal, aquells noms indispensables que han canviat el sentit de l’art i la nostra sensibilitat.

Però, sortosament, el llegat de Miró no s’acaba aquí. La generositat connatural de Miró i la seva profunda fe en la importància de l’art com a element de gran significació en la formació de l’individu el van portar a altres actuacions de decidit abast social. Em refereixo a les obres de gran format a la via pública i, sobretot, a la Fundació Joan Miró. La ciutat de Barcelona seria més pobra sense els referents de la presència de Miró com ara el mural de ceràmica de l’aeroport del Prat, el paviment del pla de l’Os a la Rambla i l’escultura monumental Dona i ocell, del Parc de l’Escorxador. I el mateix es pot dir de les escultures Parella d’enamorats dels jocs de flors d’ametllers a La Défense, a París, i Miss Chicago a Washington Street, a Chicago. I no hem d’oblidar els bells i insòlits murals de ceràmica, Mur del sol i Mur de la lluna, a la seu de la UNESCO, també a la capital francesa.

Justament aquests dies en què la intervenció a la cúpula de la seu de les Nacions Unides a Ginebra està aixecant tanta polèmica a l’entorn de Miquel Barceló és un bon moment per recordar Miró i la seva voluntat de fer arribar l’art a tothom. Miró mai hauria arribat a ser el centre d’una polèmica així per dues raons: per una banda, no hauria permès la utilització política de la seva figura i la seva obra, i, per l’altra, hauria arribat a la cita artística amb els deures fets, sabent perfectament els materials que havia d’emprar i acompanyat dels tècnics necessaris.

I, finalment, arribem a l’actuació de gran abast social que representa la Fundació Miró de Barcelona. La fundació encarna l’esperit i els valors de la vida i l’obra de Miró. Per començar, té la col·lecció més important del món d’obra de l’artista de totes les èpoques de la seva dilatada i fèrtil carrera. I, fixem-nos-hi bé, aquesta col·lecció permanent és viva i discreta, i no té res de mausoleu estalinista com tenen moltes fundacions d’artista arreu del món. L’obra de Miró hi és d’una manera modesta, però amb eficàcia. Miró va voler que la seva fundació fos un centre d’art i artistes i no una piràmide dedicada al seu geni. Per això la fundació té aquest ambient tan acollidor, des dels tres grans xiprers al costat de la porta principal, que ens donen la benvinguda a la manera de la vida rural a Catalunya, fins a les dimensions humanes i els materials càlids de les sales. Per això la fundació té el centre de documentació que, a més del fons particular de i sobre Miró, té una gran col·lecció sobre l’art de la modernitat. Per això la fundació té importants exposicions temporals que giren a l’entorn de Miró i de molts altres artistes i manifestacions de l’art modern. Qui no recorda exposicions esplèndides d’aquelles que no oblides, com les de Calder, Greenaway, Frederic Amat, Rothko i l’art a la Xina? Per això la fundació té l’Espai 13, per donar una oportunitat a nous creadors.

Miró va voler crear un autèntic “Centre d’Estudis d’Art Contemporani” (CEAC) on ell i la seva obra fossin uns referents més dins un sistema coral d’aproximació a la qüestió complexa de l’art del nostre temps. I la directora de la fundació, Rosa Maria Malet, ha respectat rigorosament la voluntat de Miró. Miró va voler neutralitzar els efectes dels prejudicis negatius en contra de l’art modern a base d’obrir un diàleg sobre el tema, a base d’informar i educar sobre l’art modern. I l’exposició actual, Modernitat americana, n’és un bon exemple. Existeixen prejudicis eurocentristes que fan que el públic català ignori la gran tradició pictòrica dels Estats Units que ens arriba amb força i qualitat des del segle XVII. La fundació ha portat una mostra significativa d’obres de la Corcoran Gallery de Washington per desfer aquest tòpic sobre la inexistència de l’art americà. Amb més de 16,000 peces, la Corcoran és la col·lecció més important d’art dels Estats Units al món i arriba a Espanya, per primer cop, de la mà de la Fundació Miró. Tal com volia Miró: amb discreció, però actuant decididament a favor d’un coneixement més autèntic i més enriquidor de l’art. Per Miró, l’art civilitzava.

Article d' Sam Abrams

Publicat a l' Avui al 26/11/2008

Premis

Uf, quines setmanes! Les passades. En primer lloc, d'immensa alegria pel Premio Nacional al poeta Joan Margarit. Un premi difícil, perquè, encara que la intenció és bona, ni bascos, ni catalans ni gallecs (estricte ordre alfabètic) hi som en igualtat de condicions. I parlo per experiència. Mentre un membre del jurat català és capaç de llegir les obres castellanes, catalanes i gallegues i difícilment les basques, un jurat castellà generalment sols sap llegir les de la seva llengua. No en vull fer un casus belli, però és així. Digressió a propòsit de la mort prematura d'un interessant poeta gallec, Ramiro Fonte (1957-2008), que dissortadament ha tingut poca resposta als nostres mitjans de comunicació, com tampoc n'ha tingut als espanyols. El vaig descobrir, ho confesso, un any que formava part del jurat dels premis espanyols. Vaig creure aleshores, i crec ara mateix, que Capitán Inverno és un gran llibre de poemes, per més que aleshores no aconseguís el guardó. Potser per les "penumbras inseguras" que sempre sobrevolen pels premis i que em van enquistar un poema de Fonte, Unha lenda. Descansi en pau i que no ens enterboleixi el gaudi que ens ha procurat el guardó a Joan Margarit, mentre em sorprenia amb la sorpresa (redundància molt volguda) del Nobel a Le Clézio. ¿Tornarem a mirar cap al nord enllà del segle passat que, per a nosaltres, era França? Així ho espero. A la part alta de Manhattan, N.Y., fa temps que ho saben. Per alguna raó el seu restaurant chic es diu Le Monde, logotip inclòs!

Article de Marta Pessarrodona publicat a l'Avui el 21/10/08