catBlogger

El cas Valentí Puig

La gota que ha fet vessar el got ha estat l'enquesta sobre els dietaris moderns que ha publicat la revista L'Espill en el seu darrer número. L'objectiu de l'enquesta feta a professors i escriptors era mirar d'esbrinar si podem parlar d'un "cànon dietarístic" i, en cas afirmatiu, exactament quins dietaris serien dignes d'entrar-hi. Els resultats de la votació estan recollits en un gràfic que dóna els 18 títols més votats, d'El quadern gris (1966), de Josep Pla, a Dillatari (2005), de Ponç Pons.

NO M'HO PUC CREURE PERÒ ELS professionals del gremi acadèmic i literari han decidit deixar de banda els dos excel·lents dietaris de Valentí Puig, Bosc endins (1982) i Matèria obscura (1991), convenientment aplegats a Porta incògnita (2002). Anem directament al gra: Porta incògnita és una de les contribucions més sòlides que s'han fet al dietarisme català modern des del punt de vista formal i de continguts. A més, em sembla gairebé un insult a la intel·ligència dels lectors haver de dir una obvietat d'aquesta magnitud a aquestes altures.

I NO S'HI VAL A CONTRAATACAR AMB el raonament sabut i avorrit que es tracta d'una qüestió de gustos i, ja se sap, els gustos no es poden raonar o disputar. Una absurditat. Existeixen criteris objectius, establerts pels experts màxims en la matèria com Philippe Lejeune i Georges Gusdorf ja fa anyets, per avaluar de manera rigorosa un dietari com a producte artístic, i quan s'apliquen a Porta incògnita els resultats són senzillament espectaculars.

AQUESTA EXCLUSIÓ INCOMPRENSIBLE dels dietaris de Puig d'una enquesta és una mostra més del que només es pot anomenar el cas Valentí Puig. Ja fa temps que s'ha anat erosionant la presència de la figura literària de Puig a Catalunya per motius que tenen ben poc a veure amb l'art de posar negre sobre blanc en una pàgina. Tant la voluntat decidida dels uns com la desídia insubstancial dels altres apunten en la mateixa direcció: aprofitar l'avinentesa per treure Puig del mig.

PERÒ HEM DE COMENÇAR PEL començament. Valentí Puig és un dels escriptors més intel·ligents, cultes, sagaços, plurals, àgils i irònics de la literatura catalana contemporània. Ha conreat un gran ventall de gèneres literaris, des de la poesia fins a l'assaig i l'articulisme, passant per la novel·la, el conte, la biografia, el llibre de viatges i la crítica literària. I en cada terreny ha excel·lit i hi ha fet aportacions originals i significatives. I al marge de la seva extensa obra ha treballat per divulgar l'obra d'autors que ell considera imprescindibles com ara Josep Pla, Maria Àngels Anglada i Bartomeu Fiol.

MOLTS LECTORS ES DEUEN PREGUNTAR SI de veritat és possible que un escriptor d'aquesta qualitat estigui desapareixent del mapa. Sí que és possible, encara que gent tan diferent com Vicent Martí, Enric Sòria, Vicent Alonso, Alfred Mondria, Salvador Sostres i qui signa aquestes ratlles ho hagin intentat evitar. Fixin-se que les darreres produccions de Puig han passat gairebé de puntetes quan eren creacions de primera com el poemari Passions i afectes (2007) i els assaigs recents La fe de nuestros padres (2007) i Moderantismo (2008).

QUÈ ÉS EL QUE HA PASSAT? D'ENTRADA s'han aprofitat dos canvis professionals del nostre autor per anar perdent llençols a cada bugada voluntàriament. Primerament, el fet que Puig deixés d'exercir de crític literari a la premsa catalana. I en segon lloc, el seu trasllat a viure a Madrid. Si no exercia de crític no calia fer-li més la pilota per tenir-lo content. Si vivia a Madrid ja entrava en el sac dels escriptors allunyats del centre de l'imperi als quals no cal prestar gaire atenció.

TAMBÉ HAN ESTAT DETERMINANTS certes qüestions ideològiques i intel·lectuals. A nivell ideològic Puig ha estat una víctima preclara d'aquest joc ridícul, simplista i nociu que està jugant sobretot l'esquerra del país per mirar de castigar la dreta a base de reduir la complexitat de la vida política a una guerra entre blanc i negre, bons i dolents. I a nivell intel·lectual Valentí Puig francament fa por als que dirigeixen la cultura del país. Efectivament, fa por per la seva intel·ligència i la seva cultura, que són una amenaça per als mediocres que saben perfectament que han arribat massa amunt. Fa por perquè molt sovint posa el dit a la nafra i planteja qüestions incòmodes per a la nostra societat o denuncia abusos del sistema cultural i la classe política. I tot ho fa des del rigor, la responsabilitat i l'honorabilitat.

AGAFIN L'ASSAIG 'MODERANTISMO' i veuran com toca temes de primer ordre: les greus conseqüències de les utopies revolucionàries dels segles XIX i XX, la crisi del sistema democràtic actual, la preocupant desaparició de la figura de l'intel·lectual públic, la falta de valors a la societat actual, el perill del relativisme moral, la falta del sentit real de la responsabilitat, la necessitat d'una opinió pública formada i exigent, i un llarguíssim etcètera. Els arguments de Puig són sòlids i es basen en lectures molt variades (Michael Oakeshott, Karl Popper, Raymond Aron, Roger Scruton, Daniel Bell...). Ara bé, si algú que estigui més de moda parla d'exactament les mateixes coses en exactament els mateixos termes se l'escoltaran amb autèntic gust i ganes.

PERÒ PUIG NO VOL IMPRESSIONAR-NOS i sotmetre'ns al seu ideari en deixar-nos bocabadats. Puig vol exposar les seves idees amb llibertat i amb profunditat, i al mateix temps vol provocar-nos i fer-nos perfilar les nostres opinions de cara a contestar. En definitiva, Valentí Puig vol dialogar, vol intercanviar idees. I aquí arribem a l'autèntic perill que suposa Puig, perquè les qüestions amb arestes que planteja evidencien inequívocament dues coses: la falta d'interlocutors de nivell i, cosa encara molt més greu, la falta d'autèntica interlocució democràtica en aquest país ara mateix. La majoria d'opinadors una mica seriosos són solipsistes que no tenen cap ganes realment de parlar o de comunicar sinó de fer-se sentir, de lluir-se públicament.

EL CAS VALENTÍ PUIG ÉS VERITABLEMENT preocupant pel que significa de gran pèrdua literària i de falta terrible d'una cultura democràtica com Déu mana. El cas Valentí Puig és veritablement preocupant, perquè qualsevol persona amb una mica de sentit comú sap perfectament que estableix un precedent lamentable i perillós. Avui li ha tocat a Valentí Puig però demà pot ser qualsevol membre d'aquesta cultura. Casos com el de Valentí Puig et fan sentir cada dia més com si fossis Winston Smith i visquessis a l'Oceania del 1984, de George Orwell.

Article de D. Sam Abrams, publicat a l'Avui el 10/06/09. Il·lustració de Carme Peris.

La permanència de l'exili

"Les guerres civils no s'acaben mai", va afirmar categòricament T.S. Eliot en el decurs d'una conferència sobre l'Anglaterra del segle XVII. Eliot sabia per experiència pròpia que les coses anaven així, ja que havia nascut el 1888 a Saint Louis, Missouri, al cap de només 23 anys que una guerra civil devastés completament el sud dels Estats Units, la seva terra natal.

FENT-SE RESSÒ DE LES PARAULES D'ELIOT, també des l'experiència personal, Anna Murià parlava de la permanència de l'exili, una de les conseqüències més greus de la Guerra Civil: "Un exili com el nostre és permanent, fins i tot després del retorn sorgeix sovint amb una especial realitat. Fins i tot l'hereten els fills. El meu fill i d'en Bartra, nascut a Mèxic fa més de cinquanta anys, publicà fa poc un escrit on reconeixia formar part d'un «exili permanent», perquè segons ell els fills dels exiliats no són mai del tot naturals d'un país, són estrangers arreu".

AQUEST ANY COMMEMOREM ELS 70 ANYS de la fi de la Guerra Civil i l'inici de l'exili republicà, l'exili dramàtic de més de 470.000 persones, de les quals es calcula que cap a 200.000 eren catalans, el primer gran desplaçament de l'era moderna, un desplaçament agreujat pel fet que les autoritats franceses només anticipaven l'arribada d'unes 40.000 persones. S'han fet, s'estan fent i es faran tota mena d'activitats a l'entorn de la data que es commemora: conferències, simposis i congressos, concerts, recitals i lectures, exposicions, itineraris en tren i/o a peu ... I al darrere d'aquestes activitats hi trobem la implicació de la societat civil, alguna universitat, algunes entitats, les administracions públiques ...

HE DE DIR QUE PEL MEU GUST aquesta commemoració podia haver estat força més clamorosa i transversal. Me l'havia imaginada com una taca immensa que abastés tots els estaments del món social, polític, educatiu i cultural. I calia que fos així perquè em sembla que no hi ha cap família catalana que no estigui directament tocada per la Guerra Civil i/o l'exili. Estires el fil de la història de qualsevol família del país i tard o d'hora trobes el capítol terrible de les conseqüències dels dos esdeveniments. Ningú d'aquesta societat es pot permetre el luxe de ser indiferent o peresós davant la commemoració. I els vincles amb la situació actual al món em sembla no fan altra cosa que confirmar el que dic.

ÉS MÉS, EL RECORD O LA MEMÒRIA de la Guerra Civil i l'exili està passant per un moment summament delicat i crucial. Estan desapareixent els darrers testimonis importants i ha arribat el moment que la custòdia del record i la memòria passi a les noves generacions, que no van participar directament en els fets. Aquest mateix fenomen també està passant a nivell internacional respecte als supervivents de l'Extermini Jueu i la Segona Guerra Mundial.

EN AQUESTA TRANSMISSIÓ DE LA PERPETUACIÓ de la memòria i el record de la Guerra Civil i l'exili detecto elements molt positius i elements que generen una certa preocupació. Per la banda positiva, la tasca importantíssima del Memorial Democràtic i del Museu Memorial de l'Exili. O el seguiment al llarg de l'any que n'està fent la Institució de les Lletres Catalanes a partir d'actes propis o suport a actes aliens.

O ELS ESFORÇOS MOLT MERITORIS de petites iniciatives arreu del país que es proposen participar en la commemoració, afegint-hi el seu gra de sorra. Per exemple, la Trobada d'Escriptors a l'Aiguabarreig, que munta l'Ajuntament de Seròs, estava dedicada enguany a la memòria de l'exili. La trobada va començar amb una conferència inaugural, emotiva i rigorosa, de Josep M. Solé i Sabaté, i l'ambient que va crear el professor va durar els tres dies de l'encontre. L'actitud de Solé i Sabaté era d'obertura i d'inclusió, amb un pla de feina de documentació i interpretació projectat clarament de cara al futur perquè encara no hem arribat al fons de la qüestió i queda molt per fer.

PER LA BANDA MÉS PREOCUPANT, detecto actituds d'exclusivisme, de tancament, d'aïllament i de relativisme. L'exclusivisme de pensar que un tema de la transcendència de l'exili pertany, com a propietat intel·lectual, a certes persones. L'aïllament d'entossudir-se a no voler relacionar l'exili d'aquí amb el gran discurs de l'exili que s'està generant a nivell internacional. El tancament de creure que després d'aquest any el tema de l'exili queda enllestit. I, el pitjor de tot, el relativisme d'anar reduint l'impacte vital brutal de l'exili llimant a poc a poc les seves arestes naturals. L'exili va ser una experiència bèstia per a tots els que el van patir, i tant me fa si eren gent de mentalitat burgesa o no. Aquestes actituds, totes, estan a la vista a l'exposició Literatures de l'exili. Retorn a Catalunya.

ARA BÉ, AQUESTA COMMEMORACIÓ no ha portat, de moment, la recuperació literària que calia. En el terreny de la literatura és on es veuen encara obertes les ferides de l'exili. La gran literatura de l'exili no té l'atenció crítica i editorial que es mereix. Els escriptors exiliats encara són uns represaliats. ¿Qui pot reconèixer la grandesa poètica d'Agustí Bartra si els 15 poemaris que va publicar estan exhaurits? ¿Qui ha reconegut l'excel·lència real de la vasta obra memorialística d'Artur Bladé i Desumvila? ¿On és l'obra magnífica de Lluís Nicolau d'Olwer? ¿On és el reconeixement explícit de l'esplèndida obra poètica de Joan Sales, aplegada a Viatge d'un moribund? ¿Per què continua absolutament introbable l'obra poètica madura d'Armand Obiols? ¿On és la gran novel·la específicament sobre l'exili català, Aquest serà el principi, d'Anna Murià? ¿Com és que figures de la talla de Ramon Vinyes, Lluís Ferran de Pol, Domènec Guansé o Ramon Xirau no estan, a hores d'ara, plenament integrades en el sistema literari? I un tema a banda són totes les obres testimonials que encara resten inèdites. La tradició literària de la Catalunya moderna va coixa sense aquests autors i obres. Tota aquesta parcel·la del patrimoni cultural del país encara espera el procés d'edició, estudi i autèntica reintegració al sistema literari.

L'EXILI ÉS UN FENOMEN PERMANENT que es perpetua a través de la memòria i el record. I la memòria i el record s'han de cuidar i treballar. No pot ser que ara, que ha arribat el moment de la transmissió a les noves generacions, es devaluï la memòria i el record amb actituds que pretenen simplificar, minimitzar o limitar. Seria incomprensible. És cert que Catalunya està en baixa forma però una traïció a ella mateixa d'aquesta magnitud seria intolerable.

Article de D. Sam Abrams, publicat a l'Avui el 27/05/09.

Sí però no

La cultura catalana és la cultura del sí però no. La catalana és una cultura com el signe dotzè del zodíac, piscis, en el sentit que es mou simultàniament en dues direccions contraposades. En una direcció, la cultura catalana està tan enamorada de la modernitat i l'actualitat constant que és virtualment incapaç de consolidar res perquè tot ha de canviar sempre per poder estar al dia. En l'altra direcció, la contrària, la cultura catalana és immobilista i és terriblement refractària davant els possibles canvis. Una gran contradicció de fons: el canvi pel canvi, gairebé a la lleugera, i, al mateix temps, el rebuig davant la innovació o l'evolució.

SI NO M'EQUIVOCO, EM SEMBLA QUE la primera persona que d'alguna manera va detectar aquesta contradicció va ser el pensador Josep Ferrater Mora al seu famós assaig Les formes de la vida catalana (1944) quan parlava de la "continuïtat" com una de les quatre característiques bàsiques de l'existir dels catalans. Per Ferrater Mora la continuïtat representava el punt de lligam o tensió entre el sentit de la tradició i la plena incorporació al moment present. Sigui com sigui, la situació ha variat molt des de l'època del primer exili de l'autor del Diccionario de filosofía i m'atreviria a afirmar que s'ha extremat o s'ha dislocat. Dos punts oposats: canvis trepidants sense massa sentit o no moure ni un dit sense gaire sentit tampoc.

AQUESTES DUES ACTITUDS ES PODEN OBSERVAR contínuament a la vida cultural del país a tots els nivells. Els partits polítics, quan s'alternen en el poder, molt sovint es dediquen a fer tabula rasa amb les realitzacions dels seus antecessors perquè prioritzen el canvi per destacar-se dels seus adversaris. En el món dels mitjans de comunicació costa moltíssim que es consolidi res perquè tot s'ha de canviar sempre. Als Estats Units un programa còmic com Saturday Night Live ha durat més de 30 temporades en pantalla en una cadena de màxima audiència i una experiència així a Catalunya és directament impensable. Polònia, un equivalent en cert sentit, s'emet només des del 2006 i es veuen signes clars de fatiga dels creadors i dels espectadors que ja han començat a remugar. Els suplements de llibres dels diaris sempre s'estan redissenyant i ara, que podrien començar a deixar una mica de sediment, pràcticament tots pengen d'un fil.

EXEMPLES DE L'IMMOBILISME POTSER abunden més, fins i tot. És l'altra cara de la moneda política. L'eternització a hores d'ara francament patètica del PSC a l'Ajuntament de Barcelona. Arriba un conseller de Cultura brillant i es troba limitat per totes bandes per lloses i servituds del passat. Salta Jaume Subirana de la Institució de les Lletres Catalanes i ocupa el seu lloc un amic seu que significa el continuisme virtualment sense matisos. Molta gent, crítics, especialistes i entusiastes, treballen per fer de la literatura catalana una qüestió més oberta i plural, i més ajustada a la veritat però topen amb el mur de l'immobilisme de l'acadèmia. Si ens fixem en els darrers anys hi ha hagut esforços considerables per reivindicar autors com Agustí Bartra o Artur Bladé i Desumvila, esforços que han donat uns fruits considerables. En el cas de Bladé estem parlant de sis volums d'obra completa i dos monografies sobre l'autor. Hauran de passar literalment anys abans que es modifiqui el cànon per acceptar que Bladé és un veritable clàssic del segle XX. Durant el 2008 van sortir edicions definitives de les obres reunides o completes de tres poetes de primera magnitud com són Jordi Domènech, Damià Huguet i Andreu Vidal. Tres peces claus en el desplegament de la modernitat poètica a Catalunya i potser no arribarem a veure la seva plena integració en el sistema literari. I quan apareixen a l'horitzó exemples perfectes d'una solució ideal per tal d'evitar el canvi frenètic o l'immobilisme asfixiant no sobresurten, no destaquen. Aquest és el cas dels 75 anys d'Editorial Moll. Al llarg de tres quarts de segle Moll ha sabut adaptar-se a les contingències de cada època històrica sense triomfalisme ni catastrofisme. Amb discreció, pragmatisme, esforç i bon gust han sabut combinar harmoniosament innovació i consolidació. Per això poden enorgullir-se d'un catàleg que recull en igualtat de condicions clàssics indispensables com Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Joan Mascaró i apostes de darrera hora com Jordi Llavina o Manuel Baixauli.

PROU D'AQUESTA MENTALITAT DEL SÍ PERÒ NO. Només fa que la cultura del país funcioni a batzegades. El canvi pel canvi i l'immobilisme són dues actituds maximalistes que acaben desembocant exactament al mateix lloc: la destrucció del teixit cultural, l'una per la seva banalitat i provincianisme, i l'altra per la seva prepotència i ignorància. Les grans cultures d'Europa sempre han funcionat a partir de sistemes d'estabilitat entre tradició i renovació amb tot el criticisme correctiu que calgui. I sincerament no veig per què la cultura catalana ha de ser diferent de les seves germanes europees.

Article de D. Sam Abrams, publicat a l'Avui el 15/04/09. Il·lustració de Carme Peris.