catBlogger

Les regles del joc

 

El fallo del Tribuna Constitucional fet públic el dia 28 de juny ha estat aclaridor del marc jurídic i polític que Catalunya ha d'acceptar. L'Estat de les Autonomies és un sistema on l'autogovern de les nacionalitats no es basa en un procés polític de devolució des del centre cap a la perifèria -com és el cas del Regne Unit-, sino que, ben al contrari, es basa en la concessió. Aquest procés de concessió, resultat d'una negociació política, en teoria hauria de fer compatible el desenvolupament de les realitats nacionals divergents a la castellana dins d'un marc comú de col·laboració i de pertinença.

Així, la Constitució garanteix l'autogovern, cert, però amb l'acceptació d'altres clàusules que també són dins del marc constitucional en el qual vivim. Aquestes clàusules suposen que l'última paraula sobre qualsevol canvi que Catalunya plantegi en el seu autogovern pertany a les Cortes espanyoles, i que el garant de la constitucionalitat de les normes resideix en el Tribunal Constitucional. Ha estat sempre així i sempre serà així. Per sobre d'expressions de sobirania popular, amb indiferència del resultat d'un referèndum, o independentment de la voluntat política de la ciutadania expressada pels acords aconseguits pels seus representants en seu parlamentària, qui té l'ultima paraula sobre la constitucionalitat de les normes és el Tribunal Constitucional. Aquest fet, entre d'altres, és un signe clarificador de la consciència antidemocràtica d'aquells que avantposen la raó d'estat als valors democràtics. I Espanya encara té molt clar que les evolucions democràtiques a Espanya han de ser supeditades sempre al manteniment de la indissoluble unitat de la pàtria.

La sentència ha estat la darrera evidència que potser encara ens mancava. De fet, la sentència ens demostra molt clarament quin és limit del recorregut que ens ofereix l'autogovern. Ara més que mai, el poble de Catalunya és ben conscient del pes real que té la seva opinió a l'hora de decidir el disseny del seu autogovern. El pacte polític del qual deriva l'autogovern ja ha explorat les diverses vies que oferia la democràcia espanyola. Durant la transició es va pactar el que es va poder i, ara, després de trenta anys, hom ha pogut constatar quina és la possibilitat real d'evolució de l'autogovern català quan pactem amb les forces polítiques principals de l'estat espanyol.

No es tracta de menysprear l'esforç dut a terme per part de les institucions catalanes durant els últims anys per a trobar un nou nivell d'autogovern. El procés estatutari ha estat molt positiu per raons molt diverses que ara no toca explicar. És evident però, que gran part de la classe política catalana havia cregut sempre en la possibilitat del pacte, de la negociació i del respecte mutu. I dins d'aquesta lògica, era evident que no podíem descartar la possibilitat de negociar amb un partit que en teoria representava una visió diferent de l'Espanya centralista i uniformitzadora del Sr. Aznar. Es tractava d'una via que havíem d'explorar, i més si tenim en compte que una part del seu mateix partit governava al nostre país. L'escenari era propici. Però tot i el punt de partida, el resultat ha estat el mateix de sempre. La deducció lògica de tot plegat és que l'últim escenari explorable per a l'entesa ha tingut com a resultat una regressió de facto del nivell d'autogovern d'aquest país.

Ni PP ni PSOE ofereixen garanties de respecte a la, com a mínim, correcta acceptació del valor i del pes que Catalunya té dins l'estat espanyol. Quina alternativa ens queda, doncs? Amb quina altra força política espanyola podem aspirar a negociar i a trobar el correcte encaix del poble de Catalunya dins d'Espanya? Ni el conservadurisme espanyol, ni el neo-centrisme disfressat de republicanisme federalista del PSOE ens pot oferir una garantia mínima d'evolució.

L'encaix dins el projecte espanyol no té cap alternativa més que l'acceptació dels límits d'autogovern de la seva legislació. Si aquesta possibilitat no omple les aspiracions d'autogovern del poble català, no cal esperar més temps per encetar un procés seriós d'emancipació nacional. Això sí, amb el suport majoritari de la població, amb la integració dels sectors claus del país i amb un procés democràtic, clar i pausat.

El dilema espanyol

El dret col·lectiu a l'autogovern de Catalunya presenta unes profundes i inequívoques arrels històriques que el fan un cas especial en la política comparada de les realitats nacionals de tot el món. Com sabem prou bé, la voluntat de preservar l'autogovern va ser un dels vectors de la història medieval i moderna de Catalunya, que inclou innombrables guerres amb França i dues guerres contra la monarquia hispànica. Al segle XX, la voluntat d'autogovern dels catalans va cristal·litzar institucionalment amb la Mancomunitat, un embrió de govern nacional cridat a aixecar el país a tots els nivells. La imposició de la dictadura del general Primo de Rivera va posar fi a aquest tímid episodi de llibertat col·lectiva, però l'any 1931, abans que s'aprovés la Constitució de la II República Espanyola, es va recuperar un espai d'autogovern amb la institució de la Generalitat. No cal emfasitzar el que va suposar després per a Catalunya la imposició d'una dictadura i d'un govern autoritari durant quatre dècades. Després de la gran manifestació unitària de 1977, i seguint el guió de 1931, la Generalitat va ser restablerta abans que s'aprovés la nova Constitució democràtica, com a expressió d'uns drets històrics que aleshores no va discutir ningú. I un nou Estatut d'Autonomia pactat entre tots va rebre un ampli suport popular en el referèndum de 1979. Anys després, la gran majoria de forces polítiques catalanes es va proposar reformar l'Estatut per assegurar un reconeixement nacional formal i un autogovern d'alt nivell competencial, simbòlic i institucional en el nou escenari global. El resultat tots el sabem.

Sortosament, la història no es repeteix, i Catalunya no es troba avui a les portes d'una nova imposició violenta que hagi d'anihilar el seu autogovern. Però Catalunya, i amb ella tot l'Estat, sí que es troba en una cruïlla històrica decisiva que pot segellar (o no) el fracàs d'Espanya com a projecte polític compartit i com una democràcia de qualitat capaç d'acomodar la seva diversitat nacional interna. Amb tots els seus defectes, que les idealitzacions de la Transició perden de vista, la Constitució de 1978 va tenir una virtut: va obrir un marc flexible en què cada comunitat autònoma podia trobar el nivell d'autogovern més acostat possible a les característiques i aspiracions de la societat respectiva. Un sol exemple bastarà. La Constitució de 1978 estableix el deure de conèixer el castellà però no prohibeix que una comunitat autònoma pugui establir un deure de coneixement anàleg per a la seva llengua pròpia, si en aquest deure la comunitat hi veu tant una garantia de sostenibilitat lingüística com una eina d'integració social i d'igualtat d'oportunitats. A l'Estatut del 1979 els catalans van fixar l'objectiu d'arribar a la plena igualtat del català i del castellà "quant als drets i deures dels ciutadans de Catalunya" i al del 2006 els catalans van considerar arribat el moment de concretar aquesta igualtat establint per al català el deure que ja existeix per al castellà. Si ara resulta que aquest deure és inconstitucional o és interpretat de manera banal, o si es posa en qüestió el significatiu èxit d'integració que ha suposat la immersió lingüística, només podem concloure que el punt on se'ns vol retornar se situa ni més ni menys que abans de 1979.

Mentre altres democràcies del món desenvolupat s'esforcen a resoldre la seva convivència multinacional a través del reconeixement constitucional del seu pluralisme nacional intern i de diversos models federals d'autogovern i de govern compartit, Espanya corre el seriós perill de voler tancar judicialment un contenciós que només es pot abordar, gestionar i resoldre en termes polítics i amb vocació de futur. Amb l'anunciada sentència d'un Tribunal Constitucional caducat, dividit, deslegitimat i internacionalment desprestigiat, és evident que Espanya es troba a les portes d'un episodi d'estricta involució política i autonòmica, amb el perill que suposa la negació de les aspiracions de reconeixement i d'autogovern nacional dels catalans. Si aquestes aspiracions -que han estat formulades amb plena lleialtat a l'ordenament jurídic, pactades entre tots i referendades a les urnes- no caben a la Constitució, només hi ha dues sortides possibles: o els catalans renuncien a les seves aspiracions o renuncien a la Constitució; l'evolució federal i plurinacional de l'Estat autonòmic està avui en perill mortal. Els sotasignats, col·laboradors de la premsa diària catalana, de sensibilitats i tarannàs diferents, volem unir les nostres veus per fer saber a l'opinió pública que la situació actual és excepcional i demana gestos polítics excepcionals. La responsabilitat és, en primer lloc, de les institucions i dels partits polítics. Els pactes han de ser respectats, especialment quan tenen, a més a més, la legitimitat democràtica dels ciutadans. Si les institucions i els partits polítics no són capaços de trobar una sortida digna a la situació actual, la realitat obligarà els catalans a triar entre la involució i la secessió. I no cal dir que si aquest esdevé finalment el dilema només hi haurà una opció compatible amb la història i amb les aspiracions polítiques de la majoria de catalans actuals.

Toni Aira, Sebastià Alzamora, Pere Ayguadé, Josep M. Ballarín, Joan Barril, Oriol Bohigas, Carles Boix, Pere Bonnin, Josep Borrell Figuera, Alfred Bosch, Albert Branchadell, Gemma Calvet, Juli Capella, Manuel Castaño, Àngel Castiñeira, Jordi Coca, Joquim Coello, Agustí Colomines, Melcior Comes, Joan B. Culla, Manuel Cuyàs, Antoni Dalmau, Carles Duarte, Ramon Folch, Josep M. Fonalleras, Iu Forn, Patrícia Gabancho, Quim Gibert, Salvador Giner, Saül Gordillo, Xavier Gual, Hèctor López Bofill, Alfons López Tena, Josep M. Lozano, Ferran Mascarell, Àlex Masllorens, Imma Merino, Joan Francesc Mira, Joaquim Monclús, Josep Moya-Angeler, Xavier Muñoz, David Murillo, Josep Oliva, Ramon Pedrós, Carles Porta, Miquel Pueyo, Pilar Rahola, Ferran Requejo, Ignasi Riera, Enric Roca, Xavier Roig, Ferran Sáez, Cristina Sánchez Miret, Vicent Sanchis, Marçal Sintes, Eulàlia Solé, Josep M. Solé i Sabaté, Sílvia Soler, Joan Subirats, Vidal Vidal, Albert Villaró, Vicenç Villatoro.

Decidim sobre el Prat

Sovint, desig i realitat acostumen a no anar junts. Confonem el que som amb el que voldríem ser i fins i tot amb el que diem que som. Tothom pot caure en aquest pecat. Però hi ha enganys que ens poden perjudicar individualment i n’hi ha d'altres que, en canvi, podem decebre tot un col·lectiu.
El PSC és un partit català que no és ni el que diu ni el que vol ser. Les campanyes electorals autonòmiques activen el component més catalanista del PSC, conscient que per a una gran part del seu electoral el catalanisme no és tan sols un eslògan necessari als cartells electorals. El rèdit en vots que el PSC treu a les eleccions són ben aprofitats per formar majories que li lliurin el govern de les diverses administracions del país; per acumular diputats i senadors a les Corts que donin la majoria al PSOE o per sumar vots per obtenir més representació al Parlament Europeu. Com a tàctica política, chapeau. I tanmateix, hi veig un problema d'estratègia. D'estratègia catalana, és clar. D'estratègia que tingui com a objectiu aquesta petita part del món que s’anomena Catalunya.
Tots els partits catalans amb vocació de pensar en país i per al país, incloent-hi a-priori el PSC, estan d'acord en el valor estratègic de l’aeroport del Prat com a motor de l'economia catalana. I costa d’imaginar un model estratègic per a Catalunya que renunciï a gestionar, de manera decisòria i preponderant, un dels motors de la seva economia. Entenc que el PSOE, que s’empara en la falsa idea que ha de vetllar pels interessos de l’estat, ho plantegi, però costa d'entendre que la presidenta d’un partit com el PSC declari que “la Generalitat tindrà un paper determinant. És la nostra reivindicació i ve avalada per un gran consens social.” És que amb això ja en té prou? És que potser consideren que dividir-se amb els ajuntaments un 39% de representació al Consell d'administració de l’Aeroport del Prat és tenir un paper determinant? Encara gràcies que Montilla ha corregit al PSC i ha dit que la proposta és insuficient. Ens trobem, doncs, a posteriori, amb un PSC que entén que pensar en clau catalana es pot interpretar com una cessió de poder de decisió. Confonen el que són amb el que voldrien ser i fins i tot amb el que diuen que són.
Com gestionar els recursos propis és una qüestió cabdal del dret a decidir. Com també ho són gestionar aeroports, les polítiques actives de treball, els horaris del comerç, els calendaris laborals i tantes i tantes coses que ens afecten quotidianament. No demano que els socialistes defensin amb mi el dret a decidir en la qüestió identitària, però els reclamo si més no que optin per voler decidir sobre com gestionar el país. Si som un 39%, vol dir que ni tan sols reclamen això.