catBlogger

Caminar d'esquenes

El número 1391 de la revista El Temps d'aquesta setmana publica una entrevista de Salvador Cot i Xevi Camprubí a l'expresident Jordi Pujol. De l’entrevista en podríem sostraure molts titulars i un reguitzell anàlisis ben diverses. Jo voldria centrar-me en una resposta de l'expresident Pujol a una qüestió sobre el concert econòmic. Els periodistes demanen al Sr. Pujol si hi està d'acord amb Xabier Arzallus quan afirma que, durant el Procés Constituent, els catalans s’equivocaren en no fer valer, com els bascs, els drets històrics. La resposta del Sr. Pujol és la següent:
“Jo crec que l'error no ve d'aleshores, sinó de molt més lluny. Els drets històrics s'havien d'haver reclamat ja des del primer moment que van sorgir les reivindicacions nacionalistes, a final del XIX. Haviem d'haver dit: volem les constitucions d'abans del 1714, posades al dia. És un error no haver-ho fet. Però és conseqüència de la pretensió dels catalans de ser moderns, i això dels drets històrics semblava que era de l'any de la picor i que no tenia prestigi. Un dia Gabriel Urralburu em va dir que havien tingut sort que les primeres eleccions a Navarra les hagués guanyat la UCD, perquè ells, els socialistes navarresos, volien suprimir el concert econòmic, ja que el trobaven antiquat. Tots havien llegit llibres sobres sistemes fiscals moderns, i tot allò -que venia de l'edat mitjana i de les guerres carlines- ho consideraven una vergonya. Per això, Urralburu em deia que havien tingut sort de perdre aquelles eleccions, perquè després es van adonar que allò del concert era una ganga i ja no van discutir-ho més. Aquí a Catalunya passava una mica això`. Tothom volia ser modern.”

Aquesta resposta m'ha fet venir al cap dues reflexions sobre el socialistes i sobre les preteses virtuts de la modernitat. Em costa molt d’imaginar amb quina actitud un individu, o encara pitjor, tot un col·lectiu pot celebrar el fet de no voler evolucionar, a consciència. Que els socialistes bascos -els del PSE i els del PSN navarrès- hagin après quines són les virtuts del Concert o del Conveni, però que en neguin sistemàticament l’extensió a altres realitats, és una declaració d’estupidesa eterna i d’obstinació il·lògica. N’afirmen les seves virtuts, però es neguen a acceptar-les! Encara bo que no van actuar de la mateixa manera amb altres temes i el sufragi femení!
Reconec que m'agrada que hom tingui capacitat de reconèixer les errades; les pròpies i les alienes. I de fet, Catalunya va cometre una errada rebutjant el concert.
Entenc que en una època de canvi i de transformació, i fins i tot d'eufòria - com ho va ser la Transició-, els polítics no miressin cap al passat per a recuperar-ne els elements simbòlics, elements d’un ahir que es volia superar. És molt fàcil d’entendre si no oblidem que parlem d'una societat on l'esquerra, fos catalana o espanyola, era la força intel·lectual que marcava les bases del disseny de la nova societat. Pot ser que l'errada de Catalunya no hagi estat la d’oblidar el seu passat, sinó la de creure massa en el futur. I mentrestant, que va fer, però, la classe política? va saber mantenir-se aliena als influxos dels nous temps? Suposo que, davant la situació del nou o renovat autogovern, ja els era prou vast el desafiament a què s’afrontava el país, com per assumir, d’afegitó, les responsabilitats de bell nou que comportaria el Concert. Cal no oblidar el següent: el concert són drets, però també són deures. Tot recordant, no eren pas poques les veus, a Euskadi, que preferien que fos l'administració central qui assumís els riscos de la gestió d'allò que anomenàvem Concert. Igualment, segurament hi havien sectors catalanistes que pensaven el mateix.
En definitiva, sembla que per avançar en positiu, haurem d’aprendre a caminar d'esquenes: sempre cap endavant, però tot mirant enrere.
 

Em declaro realista

Quan parlem d'independència sempre topem amb dos temes constants; el perquè i el com hem d'aconseguir-la. Molt recentment, dues aportacions magistrals han mirat de donar resposta a aquestes preguntes. Per una banda, l'expresident Jordi Pujol ha revolucionat el país amb un article titulat "Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Québec" I de l'altra, i amb data d'ahir, el filòsof Ferran Sáez publicava un article al diari Avui titulat "Una mina d'or".

Els independentistes ens assemblem cada cop més als socialistes: n'hi ha de realistes i n'hi ha d'utòpics. Els utòpics són els qui plantegen la consecució de la independència com una realitat factible a curt termini, mitjançant vies unilaterals amb, al meu parer, poques possibilitats de dur-se a terme amb èxit. Simplificant, són independentistes més moguts pel cor, que no pas pel cap. En canvi, els realistes són els qui refreden la passió i supediten els objectius a la realitat, tot recordant que Catalunya no és encara un fet tangible, com tots dos blocs voldrien.

Jo em considero més a la vora dels independentistes utòpics. Ho reconec. He crescut en un ambient polític al País Basc on el realisme no està gaire en voga. De fet, els bascs, de mena, som una mica utòpics. Tanmateix,  procuro d'aprendre'n, de les experiències i del passat. I reconec que tot el que va succeir amb el conegut "Plan Ibarretxe"  va obrir-me els ulls, de cop. Proposar estratègies polítiques que no s'adeqüen al context polític real és una imprudència destinada a no aconseguir els objectius que pretén. Destinada al fracàs. I el fracàs genera frustració.

L'opinió de'n Jordi Pujol, és la constatació de l'evidència. És el recorregut lògic d'una persona que ha cregut més en la creació que en el trencament. Poques vegades he compartit les opinions de l'expresident, però en reconec l'ingent esforç, fins i tot, de pedagogia que ha conreat a la Plana castellana. Malgrat tot, a la Plana mai no l'han entès. De fet, mai no han volgut entendre'l. En el seu article evidencia la lògica del qui constata que ja no hi ha res a fer; que, malauradament, el nacionalisme espanyol no ha evolucionat gens des de la Generació del 98. Evidentment, una figura política que va construir l'autogovern català pràcticament del no-res, no caurà ara en discursos utòpics. Ben al contrari, parla de construcció diària, de guanyar majories i de fer país. Té molt clar on hem d'arrivar i com:  Perquè a hores d’ara és ingenu pensar que es podrà frenar el procés d’anar cargolant l’Autonomia, i de fet la identitat, l’autogovern i l’economia de Catalunya amb noves negociacions, com pretenen encara alguns socialistes catalans. Si algun canvi hi pot haver de moment més fàcil és que sigui per a mal que per a bé. Per tant, l’alternativa a això ara ja només podria ser la independència".

En Ferran Sáez fa una aportació dobre la qüestió dels ritmes. És capaç de fotografiar magistralment l'estat actual de l'independentisme, amb el debat dels ritmes i de la impaciència de la causa catalana. Expressa, molt millor del què un servidor podrà fer mai, aquesta mateixa idea: -  Senyors, estem d'acord en l'objectiu, però fem-ho bé!

No voldria oblidar-me d'un tercer grup d'independentistes igualment destacat: els independentistes-express. Són aquells -pretesament- independentistes encarregats de criticar qualsevol acció de la resta, al·legant que ho fem TOT malament. Sempre. O que no fem prou. O que ho fem massa tard, massa ràpid, massa gran o massa petit. Són els primers en alçar-se per criticar els qui, com en Ferran, volen racionalitzar la política en funció de la realitat. I és clar, són els darrers en fer propostes i en debatre-les seriosament. 

Quedem-nos amb la frase del mestre: "Una majoria social real, no imaginària, i un context internacional favorable. A la mina d'or, s'hi arriba per aquest camí".

Perilla Nissan

El mes de desembre de 2008, el president del Govern, José Montilla, va viatjar al Japó on es va reunir amb directius de les principals multinacionals que desenvolupen una part de la seva activitat econòmica a Catalunya. Entre d'altres persones, van acompanyar al cap de l'Executiu el Sr. Josep-Lluís Carod-Rovira, i el conseller d'Innovació, Empresa i Universitats, Josep Huguet. Montilla va mantenir contactes amb directius de Nissan, Sony, Yamaha i Honda. La Generalitat, per justificar la despesa que havia suposat el viatge va declarar en una resposta parlamentària que “l’objectiu del viatge era el manteniment i l’atracció d’inversió japonesa a Catalunya, la promoció de les exportacions, les inversions catalanes al Japó i la consolidació de les relacions entre els dos territoris”. A més, la portaveu d’Esquerra Anna Simó va defensar el desplaçament de Montilla d’acord amb el “cost -benefici”. Segons un comunicat de Presidència Montilla estava "satisfet del compromís de les empreses japoneses de mantenir la seva activitat a Catalunya". Tres mesos després d'aquell viatge, Montilla va dir que la planta de Nissan quedava "consolidada" i amb "perspectives de tenir nous productes el 2012".

El temps però ens ofereix una visió diferent de la realitat. Nissan, ha anunciat que no produirà a Barcelona la nova furgoneta degut a la manca de productivitat de la planta de la Zona Franca. La incapacitat de l’empresa i els sindicats d'arribar a un acord, així com del Departament de Treball de poder fer de mitjancer per tal de fer possible l’enteniment entre totes dues parts fan que la planta de Nissan a Barcelona estigui en perill. S’ha deixat perdre una activitat de producció de 107.000 unitats per deu anys. Sense aquesta furgoneta, l’activitat de Nissan a Catalunya no està garantida més enllà del 2012. De fet, Nissan ja va acomiadar 698 persones de la seva factoria sis mesos després de la visita de Montilla al Japó.

Aquesta decisió, així com la la reducció de plantilla de 275 persones de Sony a la seva planta de Viladecavalls, em fan pensar a les declaracions que va fer Montilla quan va tornar del seu viatge: "El que es fa és consolidar l'aposta per la fàbrica de la Zona Franca", va dir Montilla en referència a la promesa de Nissan de fabricar una nova furgoneta a Catalunya. "Ajuda a que el futur de Nissan surti de la situació boirosa en què s'havia situat", va afegir el cap de l'executiu català en l'entrevista a Onda Cero.

El nou govern té molta feina al davant. Recuperar la credibilitat, poder crear confiança en els inversors, oferir un lideratge consistent que pugui arrossegar empreses i sindicats en una actitud possibilista per tal d'evitar episodis com el de Nissan o Sony. De fet, vull creure que encara som a temps de redreçar-ho.