catBlogger

Pocs vins catalans a París, Lluís TOLOSA

Aquest mes de febrer s’ha celebrat a París la final dels premis Gourmand World Cookbook, el concurs més important del món sobre llibres de vins i gastronomia. Cada any hi participen més de 5.000 llibres publicats a 100 països d’arreu del món, així que aquests premis són com els Òscars o com els premis Nobel del sector editorial.

Per Catalunya és un esdeveniment important, perquè el sector editorial, el sector vitivinícola i el sector de la gastronomia són tres sectors estratègics de la nostra economia, i tres sectors especialment rellevants de la nostra projecció internacional.

Però els quatre llibres que han estat premiats a París són quatre llibres sobre vins espanyols:

El reconeixement més important ha estat per al llibre Navarra. La Cultura del Vino, del periodista Ion Stegmeier, cap de la secció de cultura del Diario de Navarra. Es tracta d’un llibre estratègicament concebut pel Govern de Navarra, impulsat a través del seu Servei de Publicacions i Projecció de Navarra. El nom estratègic del servei ja demostra com tenen molt clars els seus objectius. A més, treballen especialment la presència personal, i per això van desplaçar a Paris la coordinadora del servei, l’autor del llibre i el fotògraf. I en tercer lloc, he de dir-vos que aquest llibre és només un dels 141 llibres que han publicat el 2009 per millorar la projecció dels seus productes i del seu patrimoni.

L’altra llibre distingit ha estat Tres Siglos de Rioja Alta, que ha estat premiat com a “Tercer Millor Llibre del Món sobre una Bodega”. Es tracta d’una edició de luxe que la bodega ha publicat per celebrar el seu centenari, i mostra el seu naixement el segle XIX, el seu creixement el segle XX i els seus reptes de futur aquest segle XXI. És una edició de prestigi i amb gran vocació internacional, ja que s’ha publicat en castellà i en anglès. Si us interessa, podeu consultar el pdf complet del llibre clicant aqui.

També ha estat premiat Un paseo por González Byass, de Begoña García, que el jurat internacional ha considerat el “Tercer Millor Llibre del Món sobre Història Vinícola”, especialment per la feina de documentació recollida a partir dels arxius de la pròpia bodega, i pel seu interessant recorregut per la història gràfica de la imatge del famós Tío Pepe.

Finalment, també ha estat premiat Los Supervinos 2010, la meva petita guia de vins del supermercat, que ha estat distingida com la “Tercera Millor Guia de Vins del Món”. El mèrit, en aquest cas, és guanyar un premi internacional amb una petita guia de butxaca, amb 100 vins recomanats, fàcils de trobar als supermercats i de menys de 6,99 euros l’ampolla.

En tot cas, els vins catalans no han aprofitat aquesta ocasió per potenciar la seva projecció internacional, ni amb llibres institucionals, com ha fet Navarra, ni amb llibres de les nostres grans bodegues, com han fet Rioja Alta i González Byass. Jo mateix, amb Los Supervinos 2010, he escombrat cap a casa i he colocat 30 vins catalans entre els meus 100 vins recomanats, però no ens enganyem: els catalans en això som molt espanyols, i a l’hora de consumir, prop d’un 40% dels vins que consumim a Catalunya són de Rioja, com passa a la resta de l’Estat espanyol. Potser és normal que els vins catalans no siguin a París, si ni tan sols són ben presents a Catalunya.

The Rock-Ribbed Republican, Marisa TURESKY

On August 25, 2009 Senator Edward (Ted) Kennedy died of brain cancer, leaving his Senate seat open. Last week, Scott Brown beat the Democrat opponent Martha Coakley in the election 52% to 47%.
Scott Brown ran on a conservative platform for all issues. As a typical fiscal conservative, he believes that lower taxes will stimulate economic growth. Brown agrees that dependence on foreign oil should be reduced and supports development of alternative energy (wind, solar, nuclear), which makes him a likely candidate to vote in favor of the environmental reform that is currently being discussed in the Senate. On social issues, he believes marriage is solely between a man and a woman and therefore does not approve of same-sex marriage. He opposes the health care legislation currently under consideration in Congress, which is how he got much of his support.
For a state that has so many democratic elected officials, Massachusetts citizens are surprisingly moderate. Although it is typical for a new President’s approval ratings to decrease slightly upon taking office, Obama’s ratings have gone down so much in the past few months, which suggests that many Americans are getting increasingly frustrated with the Obama Administration and people are in search of a new “hope”. This desire for rapid change has catapulted Massachusetts voters to seek representation in the Republican Party. This is how Scott Brown was elected. Although it was a big surprise to most, Massachusetts has more independent voters: voters who do not vote along a certain party line, than both Republicans and Democrats.
A more subtle reason why voters chose Scott Brown is because of Massachusetts’ current health care policy. Massachusetts already has expansive healthcare policy in which every citizen must get health care coverage. If the U.S. were to have some sort of public policy, then Massachusetts citizens feared that they would be taxed twice, once for their state-wide coverage and once for the national plan. They pay for a system now so what would be the point of paying for something that they already have?
To others, such as me, however, Scott Brown’s election into the Senate is horrifying. It is emblematically and symbolically horrible because, after all, it was Ted Kennedy’s life work to expand the healthcare system and now a man from his own state and his own seat will prevent that. Scott Brown can and will singlehandedly prevent the healthcare bill from passing. In the Senate, a member opposing an issue can “filibuster” it, meaning that he or she can stand up and speak for hours and hours to prolong a vote. However, if the other party has at least sixty members, then it can overcome a filibuster. The reason why Scott Brown’s election is so crucial is because now the Democrats have lost their 60 votes that created a filibuster-proof Senate floor during a healthcare debate.
Currently, Democrats have put the health care debate aside and are now focusing on job creation, another crucial matter in America. The question Stephanie Condon of CBS News has posed, however, “is whether they [Democrats] will ever be able to pick it back up.” Hopefully, current healthcare reform will not follow the 1994 attempts when the reform proposed by the Clinton Administration died completely.

El desgavell de l'acció exterior del tripartit, Jaume URGELL

El govern tripartit ens té acostumats des de fa ja anys a una vida política de baix nivell i a una administració poc competent en la resolució dels problemes i allunyada de les preocupacions i les necessitats de la societat. El país (igual que el conjunt de l'Estat espanyol), està patint una greu crisi econòmica, social i institucional (atur que no s'atura, tancaments d'empreses, problemes seriosos de convivència entre sectors de la població, descrèdit de les institucions), però el Govern continua fent veure que tot va bé.

Les converses de cafè, de carrer o de parada d'autobús -diguem-ne com vulguem- reprodueixen fa molt de temps el mateix patró: els polítics estan allunyats dels problemes de la gent, el país no se'n surt, no hi ha ningú que estigui liderant la sortida de la crisi... Els comentaris sarcàstics sobre les escasses credencials acadèmiques i intel•lectuals tant del president del Govern de la Generalitat, com del vicepresident com del president del Parlament són el pa nostre de cada dia. Ha arribat un punt en què la població catalana es riu dels seus líders com en el passat ho feia de monarques o dictadors poc dotats per a les tasques de govern. És una situació del tot penible.

Aquesta època de la història de Catalunya es recordarà probablement com una època en què les institucions van ser dirigides per aprenents, més que no pas per veritables líders polítics que la població recolza i admira. Per dir-ho d'una altra manera, entre Obama i Montilla hi ha l'abisme més gran que un pugui imaginar, entre líders democràtics, i al marge d'ideologies polítiques.

El PSC ha aconseguit convertir la Generalitat en una administració supra-provincial, una comunitat autònoma més, i una que perd atractiu enfront d'altres que atreuen la inversió estrangera i el talent forà. ERC, per la seva banda, viu en el seu món i no s'adona del que passa perquè no té una perspectiva prou àmplia (quin dels seus líders llegeix anglès i pot estar al dia de les coses que qualsevol líder polític hauria de llegir i que només es publiquen en aquesta llengua?). ICV va fent la seva, i mentre es vetlli per la sostenibilitat de tal mesura o tal altra, ja en té prou.

En l'àmbit de la projecció internacional de Catalunya, un dels que considerem claus des de la Fundació CatDem, el vicepresident Carod-Rovira continua mostrant la seva ineptitud per al càrrec d'ambaixador en cap de la Generalitat. I és que, per molt que Carod-Rovira s'estimi Catalunya (però quina Catalunya?), les coses no es podrien estar fent pitjor. Les delegacions que el Govern obre de tant en tant en alguna ciutat del món no tenen cap mandat clar i el personal no hi treballa d'acord amb un programa i unes directrius clares.

El Pla d'Acció Exterior (PAE), en el qual el Govern va gastar una important quantitat de diners que no han estat adequadament justificats, està en un calaix del despatx del vicepresident. Aquest Pla tenia un error de principi: va ser encarregat a un grup de professors universitaris del ram del dret internacional, en lloc de fer-ho a un grup interdisciplinari liderat per persones que sapiguessin de gestió i planificació estratègiques. Sembla ser que el PAE el troben ara "massa teòric"...

L'altra pota de l'acció exterior, la que ocupa l'Anna Terrón, mentrestant, va fent la seva. L'Anna Terrón fa una part de la seva feina amb gran il•lusió: la de representant de regió. Li encanta anar a reunions del Comitè de les Regions i parlar en nom de Catalunya, perquè sap que, en general, serà escoltada (cada cop menys, però, perquè hi ha moltes altres regions que actualment estan fent de motors d'Europa, i la resta del món comença a adonar-se que Catalunya ja no és el que era). Però en cap cas és una bona gestora del bocí de cosa pública que li ha tocat administrar. En lloc d'escoltar i d'estar al servei del país i dels representants polítics que la convoquen a parlar en comissió parlamentària, ella adopta to de setciències i parla sense dir res, sense anar mai al fons de la qüestió, sense realment dominar cap dels temes que té encomanats.

Com sempre, hem de donar gràcies que la societat catalana va tirant milles: les empreses s'internacionalitzen; les associacions, les fundacions i els col•legis professionals tenen relacions exteriors i sovint lideren iniciatives europees i internacionals; la gent aprèn idiomes, viatja i es forma... malgrat el Govern, que s'ha cregut que la diplomàcia regional i de formes encarcarades, buida de contingut, pobra de resultats i incompetent en el desenvolupament de funcions públiques, és el que havíem de tenir com a país. Quina imatge donem a fora amb aquesta política exterior?

Tenim la sort, però, que vivim en democràcia, i que les coses poden canviar. Per tant, la societat catalana no té excusa. Hi ha consens en l'anàlisi: manca de preparació i de competència dels actuals líders institucionals; el que hem de propiciar és que hi hagi consens en la solució del problema: canvi de governants. Cal donar una oportunitat a l'alternativa política. I exigir als nous governants que es revisi el desgavell, que s'escolti la gent, que es planifiqui com cal, que s'incorporin a les taques de govern i al més alt nivell les persones més ben preparades, i que s'implementi una veritable política exterior catalana que el país encara està esperant. D'exigir, en definitiva, que es facin les coses ben fetes... un cop més.

Jaume Urgell
Membre de la Comissió de Relacions Internacionals i Catalanisme, Fundació CatDem
Master en Administració Pública per la Universitat de Harvard