catBlogger

Tailàndia, una societat dividida territorialment i socialment, Jaume GINÉ

Tailàndia, el bell país dels somriures, és avui una societat més dividida socialment i territorialment. La cruenta intervenció militar per posar fi a l'ocupació del centre comercial i financer de Bangkok per part dels «camises vermelles» va provocar gairebé 90 morts i 1.900 ferits. El pitjor final per a una crisi que deixa els problemes de fons sense resoldre i que, si no són afrontats aviat a través del diàleg polític, poden portar a enfrontaments més radicals. La imatge d'un país atractiu per als inversors estrangers i el turisme mundial ha quedat afectada molt negativament. Com s'ha arribat a aquesta situació?
El conflicte arrenca a partir de l'incruent cop d'estat militar que el 2006 i amb el suport tàcit del rei Bhuminol Adulyadej va enderrocar el primer ministre Thaksin Shinawatra, just triomfador en les eleccions generals celebrades el 2001 i el 2005. La seva popularitat i base electoral se sustentava en el suport de les zones rurals, les classes populars urbanes i també els estudiants i intel•lectuals que van valorar positivament les seves polítiques de creació o la millora d'infraestructures socials, la concessió de crèdits i altres ajudes als més desfavorits, especialment els de les províncies i zones del nord i nord-est del país, tradicionalment oblidades pel poder central. En canvi, Bangkok i el sud del país són el feu dels partits recolzats per l'elit político-militar, l'exèrcit, les classes mitjanes i els conservadors monàrquics. En les següents eleccions, el 2007, els partidaris de Thaksin, llavors exiliat a Londres, van tornar a triomfar a les urnes. Però el Tribunal Constitucional va dissoldre el 2008 el partit del Govern, va obligar a dimitir el primer ministre. A continuació, el Parlament en una votació de dubtosa constitucionalitat va nomenar nou primer ministre Abhisit Veijativa, líder del partit opositor, recolzat pels «camises grogues», que va accedir al poder per la porta del darrere i sense un ratificació popular.
A la manca de legitimitat política d'un govern que és fruit de les intrigues palatines i de l'exèrcit se li va sumar les conseqüències de la crisi econòmica. Aquesta no ha afectat les classes dirigents però sí les classes més desfavorides, incrementant les desigualtats territorials i socials entre Bangkok i les províncies del nord i nord-est del país. Els «camises vermelles» que ocupaven Bangkok des del març exigien l'avançament de les eleccions legislatives, previstes en principi per al 2011. Tot i que van acceptar el 4 de maig una proposta governamental per celebrar el 14 de novembre, el diàleg es va trencar a causa d'unes noves exigències dels líders dels manifestants, cada vegada més dividits. Finalment, el Govern, que temia que l'avançament electoral conduiria a una nova victòria dels partidaris de Thaksin, va recolzar la intervenció militar i la detenció de diversos líders dels «camises vermelles». Així mateix, un tribunal va dictar el 25 de maig una ordre de detenció per delicte de terrorisme contra Thaksin Shinawatra, ara exiliat a Dubai.
Aquesta crisi coincideix amb una etapa de fi del regnat. El Rei, hospitalitzat des del setembre i afectat peruna infecció pulmonar, ha guardat silenci o s'ha vist incapaç d'assumir el poder arbitral que va jugar sempre en anteriors crisis polítiques. I l'escassa popularitat i discutida reputació del príncep hereu Maha Vajiralongkon, de 56 anys, planteja més interrogants sobre el futur paper de la monarquia. La figura emblemàtica de Bhuminol, reconeguda internacionalment, és irrepetible i de difícil successió.
Què passarà en els propers mesos? La situació és greu. El Govern està desacreditat i sense mandat popular. La societat està més dividida i l'economia ha de recuperar la confiança dels mercats. El problema no resideix en la data de les pròximes eleccions legislatives sinó en quines condicions polítiques podran celebrar. L'alternativa pot ser un altre cop d'Estat per part dels militars.
Tailàndia està políticament en un carreró de difícil sortida i precisa comptar amb un govern legítim, elegit democràticament. Una cosa que és encara més urgent en l'actual situació econòmica. Thaksin Shinawatra continua sent molt popular entre una majoria dels tailandesos i és molt probable que els seus partidaris tornin a vèncer en una contesa electoral veritablement oberta. Però per superar la doble crisi, política i socioeconòmica, Tailàndia requereix prèviament un gran pacte d'Estat entre la Corona, l'exèrcit i els partits polítics per establir unes regles bàsiques de compromís per a la celebració d'unes eleccions plenament democràtiques i obertes a totes les opcions polítiques, el respecte del resultat electoral i del Govern sortit de les urnes. Tailàndia necessita una reconciliació i un consens entre les seves institucions per assegurar la governabilitat del país i per recuperar la confiança interna i internacional. Gens fàcil quan s'acosta la fi del llarg regnat de Rama IX.

Article publicat pel Centre d'Estudis Jordi Pujol el 1 de juny de 2010.

El conflicte txetxè: més enllà del nacionalisme, Marina FARRÉ

 Txetxènia, fou conquerida pels zars el 1859, però els seus habitants, mai es van doblegar a les forces invasores russes. Des de finals del segle XIX, Rússia ha estat perpetrant una neteja ètnica a la regió i molts dels seus habitants han estat deportats a l’Àsia central.
Aquestes actuacions del govern rus, lluny de debilitar el poble txetxè, han aconseguit al llarg dels anys reforçar la lluita dels militants txetxens en contra de l’ocupació russa.
Als principis dels 90, moment en que es produí la desintegració de la Unió Soviètica, va esclatar una guerra entre l’autoproclamada República Txetxena i la Federació Russa, que va concloure amb una pau en fals.
Amb l’irrupció de l’islamisme radical a Txetxènia es va desencadenar un segon conflicte, amb un marcat component religiós, fet que Putin va aprofitar per cometre excessos que no van fer més que agreujar el conflicte.
Les brutals actuacions de les tropes russes, van tenir com a reacció l’inici d’una llarga sèrie d’atemptats suïcides, que van començar l’any 2000, primer perpetrats per homes i més tard, també per dones, les anomenades vídues negres que van actuar per primera vegada en l’atemptat del Teatre Dubrozka. Es tracta de dones que o bé han perdut a un germà o un marit o bé han estat violades per les tropes federals, i per tant el sentiment de venjança guia les seves accions.
Des de que al 1996 van atacar la línea de tren Serpukhovskaya, es contabilitzen fins a una desena d’atemptats comesos por terroristes txetxens contra diversos mitjans de transport de la Federació Russa, incloent accions contra avions, trens i fins i tot el segrest d’un ferry.
Com a resposta a aquesta onada d’atemptats, Putin va obtenir el permís del Parlament rus per atacar Txetxènia amb 30.000 soldats.
Aquest atac va tenir com a resposta l’atac, per part de terroristes txetxens, al teatre Dubrozka el 2002.
Finalment, al 2003, i com resultat d’unes eleccions titllades de fraudulentes, Ajmad Kadírov, home del Kremlin, és elegit president de Txetxènia. Fou reemplaçat un any més tard pel seu fill Ramzán després de morir a un atemptat a Grozni. A ambdós, se’ls acusa d’imposar l’status quo a la república a base d’assassinats i violacions dels drets humans.
Una de les últimes ofensives dels rebels txetxens anterior als recents atacs al metro de Moscou, fou la presa d’una escola a Beslan, a Ossetia del Nord en el que perderen la vida 331 ostatges, la majoria d’ells nens, com a conseqüència de l’assalt de les tropes russes.

L’islamisme radical és un element important com a causa de l’onada de terror, però no l’únic. Al Caucas hi ha enormes problemes socials i econòmics i l’atur a algunes regions afecta a més de la meitat de la població. Els fons que l’Estat federal destina a l’economia semblen desaparèixer al pou sense fons de la corrupció administrativa, però la falta de recursos segueix sent motiu de queixa per part de líders locals como Ramzán Kadírov, el president de Txetxènia , que ha aixecat una luxosa mesquita y que ha reconstruït les ruïnes de Grozni, la capital.
La vida cotidiana dels habitants d’Ingushetia, Daguestan, Txetxènia i Kabardino-Balkaria, per citar quatre territoris de cultura musulmana del Caucas, està marcada per la por a veure’s atrapats en alguna de les xarxes de violència que se superposen i es barregen: policies contra extremistes i viceversa, policies contra innocents confosos amb extremistes; representants de les estructures federals de seguretat contra sospitosos locals; ajustaments de comptes entre clans locals i lluites d’extremistes islàmics o representants del "islam net" contra els defensors de l’islam tradicional.
Txetxènia s’ha convertit en una presó. La falsa imatge d’estabilitat i recuperació, amb Kadírov al front del Govern reconstruint el país, amaga un règim totalitari que ha propagat el terror entre la població mitjançant unes forces de seguretat que segresten, torturen y assassinen amb total impunitat.
La regió, una zona hermèticament tancada des de 1999, a la qual les autoritats russes han prohibit el lliure accés a periodistes, observadors i treballadors internacionals d’ajuda humanitària, és un forat negre on tot passa en silenci.

Cal aprofitar la repercussió de les consultes, NARCÍS OLIVERES I TERRADES

Cal capitalitzar la celebració de les consultes. Després de l'escrutini s'inicia un període tan important com la votació pròpiament dita, i requereix eficàcia. Les consultes també obren aquest període.
NARCÍS OLIVERES I TERRADES

Nombrosos observadors han estat presents a totes les consultes. Hem marcat un camí que pot ser el punt d’arrencada d'un procés irreversible

El 14 d'abril de 1945, abans que la Conferència sobre Organització Internacional es reunís a San Francisco el 25 del mateix mes i s'iniciés el procés de creació de les Nacions Unides amb l'elaboració de la Carta, que va ser signada el 26 de juny per 50 estats, els membres de la Delegació als Estats Units del Consell Nacional de Catalunya van presentar una apel•lació a les Nacions Unides en nom de Catalunya, la qual tenia com a objectiu el reconeixement de Catalunya en el si de les Nacions Unides. Malauradament els vencedors de la guerra no tenien ni van tenir la menor intenció de reconèixer les institucions representatives de Catalunya, però a l'empara de la repercussió internacional que la celebració de les consultes pot tenir, s'hauria de reassumir l'esperit que va impulsar els membres de la delegació a formular l'apel•lació, la qual conté unes consideracions bàsiques, d'absoluta actualitat 65 anys després, com ara: «Hi ha massa gent que erròniament creu que el plet català és merament un problema espanyol. No ho és. Hi ha una tendència a classificar la qüestió catalana entre els problemes interns d'Espanya. El conflicte entre Catalunya i Espanya, com qualsevol altre problema entre una nacionalitat oprimida i el seu opressor, sempre ha estat un problema de natura internacional. El de Catalunya no és un problema espanyol, sinó un problema europeu. Classificar la qüestió catalana entre els problemes interns de l'Estat espanyol és nomenar l'opressor de Catalunya únic jutge i jurat en una causa en què el jutge és part. Ni Catalunya ni cap altra nació oprimida no pot esperar justícia del seu propi opressor.»
Sense cobertura mediàtica
Les consultes no són un referèndum convencional. No en tenen la cobertura mediàtica, ni propaganda televisiva, ni propaganda institucional, ni pressupostos milionaris per incentivar la participació. Ni tan sols disposem de cens electoral. No obstant això, ens esforcem perquè tinguin les característiques de tota consulta electoral democràticament efectuada. L'efecte de qualsevol votació, sigui referendària, sigui electiva, no es pot aturar a l'escrutini, no és un fi. Després de l'escrutini s'inicia un període tan important com la votació pròpiament dita. És un període que requereix eficàcia. Les consultes també obren aquest període. Ara cal capitalitzar-ne la celebració. I s'ha de fer amb eficàcia.
En la ponència 1 aprovada per Convergència Democràtica de Catalunya en el seu darrer congrés, es fa referència als intents de transformació i modernització de l'Estat espanyol des de Catalunya i s'hi diu que «aquesta via resta esgotada», i en referència a Europa, que «Catalunya ha d'aspirar al reconeixement dels seus drets nacionals en el marc de la Unió Europea». Segons aquest criteri, no és a l'Estat espanyol on s'haurà de capitalitzar la celebració de les consultes. Qualsevol lligam que la Catalunya sobirana pugui tenir amb l'Estat espanyol després de la independència, podrà tenir el marc adequat en el si de la Unió Europea i, pel sol fet de no estar basat en l'opressió, seria el propi de dues nacions sobiranes, respectuoses l'una amb l'altra.
Caldrà renovar l'apel•lació, a les Nacions Unides, és clar, 192 membres en l'actualitat, i fer-la també a la Unió Europea, l'acord d'integrar-nos a la qual és un dels objectes de la pregunta que es fa a les consultes. L'actual dinàmica de la política internacional, en la qual incideix l'aparició de nous estats independents, determina la importància de les relacions diplomàtiques contemporànies i ha propiciat l'aparició de dos termes nous: la paradiplomàcia i la protodiplomàcia. El primer, fa referència a les gestions, processos i xarxes a través de les quals els governs subnacionals busquen establir contactes amb governs centrals estrangers o amb altres governs subnacionals. El terme protodiplomàcia s'utilitza, i cada vegada més, per descriure gestions que contenen un missatge separatista. Les gestions paradiplomàtiques són les que amb més mediocritat que eficàcia està fent el govern de la Generalitat, amb un desdenyós i vigilant consentiment del govern central. Són les gestions protodiplomàtiques les que caldrà emprar. Els 10.000 de Brussel•les va ser una acció protodiplomàtica. Amb la celebració de les consultes no ha calgut anar a Brussel•les. Nombrosos observadors internacionals han estat presents a totes les consultes. Hem marcat un camí que pot ser el punt d'arrancada d'un procés irreversible, que servirà per fer efectiu no només a Catalunya un principi universal que se'ns nega. El dret dels pobles a disposar d'ells mateixos. Aquesta repercussió s'ha d'aprofitar.
 

Noticia publicada al Punt el 5 de Març de 2010