catBlogger

Che, la verdad de una mentira, Héctor ÑAUPARI *

El libro El canalla: la verdadera historia del Che Guevara de Nicolás Márquez, que se presentó en Lima gracias a los institutos HACER y CLD, genera una pregunta que nos martilla, golpe a golpe, a cada instante que, sobrecogidos, leemos sobre los crímenes y fracasos del guerrillero en esta obra: ¿por qué arte de birlibirloque un asesino despiadado es un santo? ¿Qué mágica prestidigitación, qué hecho atávico puede transformar la cobardía en valor, la huida alevosa en acto heroico, la ejecución sin debido proceso en acto de justicia, y la destrucción de una economía en sana prosperidad?

Hay un solo arte que ha permitido la canonización de este criminal, ha pasado por aguas malvas sus tropelías, y ha lavado la sangre de sus ajusticiamientos: el de la mentira, misma que, creo, es en verdad el oficio más antiguo del mundo. Antes que mujeres y hombres nos entregáramos a desenfrenos descomunales, antes que Baco fuese nuestro guía, mentíamos para enfrentar el mundo y darle sentido. Por eso creamos dioses, gestas heroicas, historias en que fuerzas por mucho superiores a nosotros crearon el mundo. Luego, para humanizarnos, convertimos las mentiras en ficciones, como sugiere Mario Vargas Llosa. En otros casos, las prohijamos en ciertas ciencias e ideologías, mezclando mentiras con verdades para confundirnos, o para ocultar la mentira bajo el tibio manto de la verdad. Este es el caso del socialismo.

Bajo el falso adjetivo de ser “científico”, el socialismo hizo creer a millones de personas en el mundo que una sociedad igualitaria era posible. En nombre de esa mentira, anegó el siglo XX en sangre, guerra y desesperación, definió con sus actos la palabra “terrorismo”, encerró a miríadas de seres humanos en gulags, destruyó economías florecientes hasta retrocederlas a la edad de piedra y, cuando por fin se derrumbó, con el estrépito con que cayó el Muro de Berlín, convirtió ese fracaso en un éxito, sin el menor remordimiento, asegurando que era “del siglo XXI”,  y que, ahora sí, “otro mundo es posible”.

Para que tal engaño pudiera ser creído, se requería de una sencilla pero calculada estrategia: ocultar la verdad. Este acto es constitutivo al socialismo: Marx omitió deliberadamente en El Capital las estadísticas que demostraban el mejoramiento de la calidad de vida en la Inglaterra del XIX. El libro La ceguera voluntaria del periodista francés Christian Jelen comprueba que los socialistas franceses de entreguerras crearon el mito del socialismo soviético para ocultar los abusos, corrupciones y crímenes del naciente despotismo de la URSS, denunciados por el corresponsal en Rusia del periódico izquierdista galo L’Humanité entre 1917 y 1919. 

En ese contexto, El canalla revela que la santificación del Che es el más exitoso de los cometidos socialistas en América Latina por volver la mentira, verdad: porque solamente si disfrazamos la falacia de certeza puede entenderse que alguien como Ernesto Guevara sea un luchador por los pobres, a pesar de las expresiones racistas que espetó contra los mestizos, afro descendientes e indios latinoamericanos, entre ellas su esposa peruana Hilda Gadea, y que son fielmente retratados en el libro comentado. Únicamente si travestimos la hipocresía de veracidad se puede considerar un símbolo de justicia a quien ultimó a cientos de personas sin fórmula de juicio ni debido proceso, y envió a otras tantas a campos de concentración en Cuba violando todos sus derechos humanos. Tan solo una mente perversa puede considerar como paradigma de la paz a una persona que hizo de su vida una carrera dedicada a convertirse, según sus propias palabras, en una fría máquina de matar, a insuflar el odio entre sus semejantes, a crear uno, dos, cien, mil Vietnam, en nuestros países.

De este modo, El canalla nos brinda una desmitificadora mirada sobre este asesino convertido en camiseta. La aureola de redentor social que lo envuelve se confronta con una realidad que lo sitúa por debajo de lo humano, en los abismos del odio, violencia y desprecio por la vida que caracterizaron su existencia. Por eso es imprescindible que este libro sea leído, divulgado y enseñado. Porque si la mentira es la coartada del opresor, la verdad, como dice la Escritura, nos hará libres

Santiago de Surco, 24 de febrero de 2011

 

* Héctor Ñaupari és un jurista, escriptor i poeta peruà. Vicepresident de la Red Liberal de América Latina. Autor de La nueva senda de la libertad: cuatro ensayos liberales (Instituto Democracia & Mercado, Chile, 2010) i Libertad para todos (2008), entre altres publicacions.

Egipte, revolució, democràcia; Jaume URGELL *

“Non sire, ce n'est pas une révolte, c'est une révolution”, duc de La Rochefoucauld al rei Lluís XVI (França, 1789)

 

 Vaig visitar Egipte el mes d’agost de 2001. Vaig passar un mes vivint al Caire, en un apartament llogat al barri illa de Zamalek, mentre estudiava àrab i feia recerca per a un informe que m’havia encarregat l’aleshores europarlamentari català Pere Esteve sobre el comerç entre països de la ribera Sud de la Mediterrània en el marc del Procés de Barcelona. Recordo que, en aquella, època, es parlava del sorgiment silenciós d’un renovat sentiment islamista, moderat i pacífic, que estava arrelant no tan sols en les classes populars, sinó també, i molt particularment, en les classes mitjanes i professionals. El llibre No God But God. Egypt and the Triumph of Islam, de Geneive Abdo, una escriptora i periodista nord-americana d’origen àrab, publicat l’any 2000, oferia una anàlisi força instructiva sobre la nova onada de religiositat a la societat egípcia. Aquesta onada, la tercera, després del moviment racionalitzador de l’Islam intentat per Jamad Eddin al-Afghani i Mohammed Abdu a principi del S. XIX i de l’aparició dels Germans Musulmans l’any 1928, una organització fundada per Hasan al-Banna, hauria començat els anys setanta del segle passat i hauria aconseguit, a final dels anys noranta, impregnar la consciència egípcia com mai abans. Abdo explica de manera bastant convincent, i basant-se en un extens treball de recerca (incloent-hi entrevistes a centenars de ciutadans egipcis de diferents procedències), com la societat egípcia estava reconnectant amb la religió islàmica, incorporant els seus preceptes en la vida diària i obtenint espais de poder a les organitzacions professionals, les universitats, els sindicats  i altres.

 

El mes de maig de 2001, poc abans del meu viatge a Egipte, la policia del Caire va fer una batuda al Queen Boat, un petit vaixell ancorat al riu Nil, al centre de la ciutat, que feia de lloc de trobada per a la comunitat homosexual cairota. Més de 50 persones van ser detingudes i el procés va rebre una atenció internacional considerable. (Més d’una vintena d’homes van ser finalment condemants a diferents penes.) Pocs anys abans, el 1997, havia tingut lloc la massacre de turistes al Temple de Hatshepsut, a Luxor, que encara pervivia en la memòria i havia provocat el tancament del Nil a creuers turístics en una zona del país considerada especialment radical i violenta. Durant la meva estada al Caire, em vaig entrevistar amb diverses persones, incloent-hi periodistes, economistes, un representant de la Comissió Europea, tècnics de USAID (l’agència nord-americana de cooperació) i un alt càrrec del Ministeri d’Afers Exteriors egipci, en referència a l’informe que estava preparant. Les actituds eren en general pro-occidentals, però és cert que la religiositat es deixava sentir, en particular quan, al final d’algunes entrevistes vaig treure el tema del Queen Boat (“l’homosexualitat és contrària a la nostra religió”, em contestaven de manera tranquil·la). Em va impressionar l’enorme edifici que USAID tenia als afores de la ciutat i la feina que feien per col·laborar a modernitzar el país i contribuir a l’obertura de la societat egípcia. També vaig tenir ocasió de parlar amb el representant de la Friedrich Naumann Stiftung (la fundació del partit liberal alemany) al Caire, un home de mitjana edat, molt entusiasmat amb la seva feina, però conscient de la lentitud dels processos de reforma i democratització que estava intentant impulsar. Recordo que els seus esforços anaven en gran part adreçats al treball amb els joves egipcis.

 

No he tornat a Egipte des de 2001 i al llarg d’aquesta dècada no he seguit especialment de prop l’evolució de la situació en aquest país, però llegint l’informe especial que el setmanari britànic The Economist va publicar el mes de juliol de l’any passat (“Holding its breath: A special report on Egypt”), vaig tenir la impressió que algunes coses estaven canviant. Així, per exemple, tot i reconèixer que els egipcis tenen fama de ser “políticament passius” (també Geneive Abdo feia notar que les revolucions són –eren- alienes a l’experiència històrica del país), el reportatge afirmava que les noves generacions són diferents a les anteriors. No sé si la feina d’organitzacions com la Friedrich Naumann Stiftung han tingut una influència determinant, si internet i les noves tecnologies han afavorit la presa de consciència per part dels joves egipcis o si els esdeveniments revolucionaris de Tunis van provocar un moviment de protesta a Egipte que altrament no hauria existit. Probablement tots aquests factors i d’altres expliquen el que ha succeït. Potser fins i tot el discurs de Barack Obama al Caire, el mes de juny de 2009, va plantar una llavor els fruits de la qual s’acabaran recollint durant el seu mandat. S’ha parlat molt dels discursos del president nord-americà i, darrerament, es començava a criticar una presidència marcada més per les paraules que no pels fets. Jo penso que Obama no tan sols fa bons discursos, sinó que sovint diu les coses més encertades de la manera més encertada, tot mostrant humilitat, ponderació i esperança i expressant conviccions fermes. Obama mostra el camí, gairebé sense proposar-s’ho. Així és, al meu entendre, com un president nord-americà pot convèncer de manera més efectiva en el món en què vivim. Frases com “L’Islam és part d’Amèrica”, “He vingut aquí buscant un nou començament entre els Estats Units i els musulmans d’arreu del món” o “Cap sistema de govern pot ser imposat o ha de ser imposat per un país sobre un altre” devien tenir un impacte notable en els destinataris del discurs. Poc d’un mes després, a Accra, la capital de Ghana, Obama va tornar a emfasitzar una posició no intervencionista, però alhora el seu convenciment que els drets humans són universals i que els països lliures són més pacífics i pròspers. També va remarcar que el futur d’un país depèn en gran part del que els seus ciutadans vulguin i facin, és a dir, que la responsabilitat del canvi depèn de nosaltres mateixos.

 

Molta gent a Egipte i a altres països àrabs sembla estar expressant ara una voluntat clara per mitjà de les revoltes. Els teòrics de la revolució acostumen a definir aquest terme, en l’àmbit polític, com un canvi forçat de sistema i una destitució de les autoritats que tenen el poder. Hannah Arendt va escriure, l’any 1962, al seu llibre On Revolution: “les revolucions són els únics esdeveniments polítics que ens fan confrontar directament i inevitablement el problema de l’inici”. Els mers canvis polítics, encara que vagin acompanyats de violència, no són, segons Arendt, revolucions si no impliquen l’aparició d’un sistema o una realitat veritablement nous. Altres aspectes vinculats amb el concepte de revolució son l’ideal de llibertat i el que Arendt anomena la “qüestió social” (el problema de les desigualtats i la pobresa). D’altra banda, les revolucions són, d’acord amb aquesta pensadora, esdeveniments de caire modern, ja que en èpoques històriques anteriors mancava el convenciment necessari que la distinció de classes i grups no és un fenomen natural, donat, sinó artificial. Així, els canvis polítics violents de l’Antiguitat, encara que tinguessin motivacions econòmiques (o per la lluita d’interessos, més generalment -una visió materialista ja exposada per Aristòtil), no són revolucions en el sentit modern de la paraula perquè la distinció entre pobres i rics es considerava inevitable. Arendt estableix que les condicions de possibilitat de les revolucions es creen a Nord-amèrica, a partir del moment en què s’albira un món completament diferent, aparentment abudant en recursos, i es postula “la il·luminació de l’ignorant i l’emancipació de la part esclavitzada de la humanitat” (paraules de John Adams, que Arendt cita). Les revoltes i les rebel·lions de l’antiga Grècia i Roma mai no van representar un canvi revolucionari perquè la major part de la població (els esclaus i els estrangers) no van veure el seu estatus modificat significativament.

           

Potser és d’hora per determinar si les protestes a Egipte són revolucionàries o no. No sabem si el nou ordre que sorgirà serà realment quelcom de nou, si representarà un ver inici, si implicarà l’alliberament dels oprimits i la construcció d’una societat basada en la llibertat o es quedarà curt. Potser avui diríem que no cal una veritable revolució per introduir reformes democràtiques que protegeixin els drets humans i contribueixin a estendre la llibertat i a millorar el nivell de vida d’una societat. En aquest sentit, val la pena recordar els criteris que Robert A. Dahl, un dels principals experts en teoria i pràctica de la democràcia, identifica com a indispensables per a qualsevol procés democràtic (per exemple, al seu llibre On Democracy): es tracta de la igualtat d’oportunitats dels membres del grup d’expressar les seves opinions sobre les matèries que es debatin, la igualtat d’oportunitats de vot (cadascun dels quals ha de tenir el mateix valor), la comprensió il·lustrada de les diferents alternatives i els seus efectes, el control de l’agenda política per part dels membres del grup i la inclusió en el procés de tots o de la gran majoria dels adults residents al territori. Dahl també descriu els beneficis que aporta la democràcia: prevenció de la tirania, defensa de drets, llibertat general, autodeterminació, autonomia moral, desenvolupament humà, protecció d’interessos personals essencials, igualtat política, pau i prosperitat. Cal dir que els processos de democratització i d’aprofundiment democràtic poden ser lents i graduals (de vegades amb passes enrere), i la història contemporània pot ser interpretada com un període històric d’extensió i perfeccionament dels règims democràtics arreu del món. Evolucionarà Egipte i altres països àrabs (Tunísia ja ho està fent) vers sistemes democràtics que compleixin fins a cert punt els cinc criteris que Dahl proposa per a la “democràcia ideal”? Podem desitjar-ho, però no ho podem preveure. Pensant en escenaris de futur, The Economist es preguntava, el mes de juliol passat, si Egipte seguiria el camí de Rússia, el d’Iran o el de Turquia. No tenim cap certesa sobre el desenllaç de les revoltes que s’han produït aquest any.

           

A l’hora de parlar de les institucions polítiques que les democràcies de gran escala requereixen, Dahl identifica: els representants electes, les eleccions lliures, netes i freqüents, la llibertat d’expressió, les fonts alternatives d’informació, l’autonomia d’associació i la ciutadania inclusiva. Els sistemes democràtics que tenen aquestes institucions són, segons Dahl, democràcies poliàrquiques, a diferència d’altres sistemes democràtics (amb sufragi limitat, sense llibertat de premsa real, etc.). Per crear aquestes institucions el camí que han seguit la majoria de països comença amb la redacció d’una constitució, que pot sorgir d’un procés més elitista o més participatiu. Caldrà veure quina via segueixen Egipte i la resta de països àrabs. Els nous governs que emergeixin no tan sols hauran de treballar (esperem) per desenvolupar democràcies poliàrquiques, sinó que hauran de fer front a tots els mals que pateixen les seves societats, incloent-hi la pobresa, els baixos nivells educatius d’una gran part de la població, l’atur o la corrupció. Alhora, hauran de definir noves polítiques de relacions exteriors, basades en legitimitats reforçades.

           

Si el procés reïx, potser podrem parlar d’una “quarta onada de democratització”, seguint Samuel P. Huntington (una onada que alguns consideren que ja va començar fa alguns anys). Algunes de les variables identificades per Huntington al seu llibre The Third Wave. Democratization in the Late Twentieth Century com a afavoridores de l’adveniment de la democràcia són vàlides en el cas d’Egipte, incloent-hi l’existència d’una economia de mercat, el pluralisme social i l’existència de grups intermedis forts, nivells baixos de violència civil, influència per part d’una potència estrangera prodemocràtica, o l’experiència com a colònia britànica. Al meu entendre, seran especialment cabdals les decisions que es prenguin respecte al paper de l’exèrcit, la inclusió de diferents veus i la gestió del passat i la memòrica històrica, així com el suport de la comunitat internacional, que hauria d’ajudar a fer realitat els processos de canvi, tant des dels àmbits institucionals com des de la societat civil. La qüestió relativa al paper de la religió en l’espai públic de futures democràcies àrabs no és menor. Els Germans Musulmans es pregunten si l’únic model vàlid de democràcia són les democràcies liberals occidentals. Si defensen que el nou ordre parteixi dels preceptes islàmics (xaria) de manera automàtica, és obvi que els criteris descrits per Dahl difícilment es compliran. Si el nou ordre és fruit d’un debat inclusiu, lliure, obert, els resultats finals poden sorprendre’ns a tots.

           

És clar que un canvi social al món àrab que inclogui, per exemple, la plena igualtat de drets i incorporació a la vida pública de la dona o l’acceptació i la visibilització de gais i lesbianes, serà difícil i lent, però l’increment en els nivells educatius i culturals, el progrés econòmic i l’obertura al món d’aquests països hauria de permetre que no tan sols les elits gaudissin del que ara són privilegis per a uns pocs, sinó que el fort sentit comunitari que caracteritza el món àrab contribuís justament a dissenyar institucions que garantissin nivells de respecte i estima mutus entre la ciutadania lliure potser superiors als que tenim en altres regions del planeta.

 

* Jaume Urgell és Màster en Administració Pública per la Universitat de Harvard i té un Diploma d’Estudis Avançats en Filosofia.

¿Cómo vencer al populismo en América Latina?, Héctor ÑAUPARI *

Es la pregunta de los diez mil soles, como decimos en el Perú. Pese a su inmensa capacidad de seducción, considero que el populismo latinoamericano puede ser vencido. La pregunta es, ¿cómo hacerlo? Cabe acotar que, siendo el populismo una idea y un sentimiento, se debe enfrentar con ideas y motivaciones superiores y más convocantes que aquéllas que éste promete.

En primer término, para atacar el núcleo ideológico del populismo debemos sostener emotivamente que las sociedades que prosperan no se organizan en torno a la identidad, ni a la nación, ni a la raza, ni a la clase. Se organizan en torno a principios, que sirven para garantizar una convivencia pacífica y fructífera, para que se dicten unas leyes claras, sencillas y comprensibles y para que todos los ciudadanos aptos dispongamos de un mínimo de recursos que nos permitan competir en la sociedad.

¿Cuáles serían estos principios? Libertad, tolerancia, justicia y dignidad del trabajo. Aplicando estos principios, se logra lo que sostuvo Adam Smith en sus Lecciones sobre Jurisprudencia: “Para que un Estado pase de la peor barbarie al mayor grado de opulencia basta prácticamente con garantizar la paz, impuestos estables y una aceptable administración de justicia; el resto vendrá por si solo mediante el curso natural de las cosas”. Alcanzar un consenso en torno a estos principios es una tarea política esencial si queremos vencer al populismo. Esto tiene que hacerse fuera de los partidos políticos, pues todos, en mayor o menor medida, son proclives al virus populista.

Por tanto, este combate debe hacerse en la opinión pública, en los medios de comunicación, y con las instituciones tutelares de nuestros países. De este modo los partidos estarán forzados a enfrentar al populismo y a no cambiar de rumbo. Este consenso tendrá éxito cuando haya un entendimiento, por parte de la sociedad, que no hay vuelta atrás. Que lo contrario es volver a un pasado oprobioso, corrupto, incierto y únicamente rico en pobrezas.

En segundo lugar, el populismo será vencido cuando se convenza a los latinoamericanos que en el desarrollo no surge por arte de magia, y que solo nosotros somos responsables de nuestro destino. Enseñar incansablemente que no se pasa de la estera al rascacielos sin esfuerzo, y que el populismo nos estafa haciéndonos creer que el desarrollo es fácil o sin sacrificios. Que, por eso mismo, la historia del populismo en América Latina ha sido la de un engaño: que estábamos exonerados de esforzarnos para ser desarrollados. Así, para combatir al populismo en este aspecto debemos difundir las historias de los emprendedores latinoamericanos. Personas que surgieron de la pobreza y alcanzaron la prosperidad a través del trabajo duro y el esfuerzo. Es únicamente cuando la gente tiene frente a sus ojos el surgimiento del emprendedor, que se vacuna contra el populismo.

Aunado a ello, se pondrá fin al populismo cuando se enfrente la creencia mayoritaria que las masas hacen la historia. Son las personas, únicas en su talento, trabajo, emprendimiento, capacidad, creatividad y esfuerzo, las que en verdad la hacen. ¿Cómo lograrlo? Descubriendo al talentoso, al eficaz, al emprendedor, al estudioso, al más capaz, al mejor deportista, al líder de grupo, desde la más tierna edad, y educándolo en la filosofía de la libertad. En ese sentido, todas las iniciativas de cátedras, cursos en línea o seminarios presenciales para jóvenes de los centros de investigación liberales resultan extraordinarias experiencias, que deben ser enriquecidas con este proceso de descubrimiento de los nuevos líderes latinoamericanos. Debemos sumar a los empresarios y los medios de comunicación en esta iniciativa contra el populismo, promoviendo consensos en torno a principios, difundiendo las virtudes del emprendimiento y educando a los jóvenes latinoamericanos más sobresalientes, dándoles una sola razón: con la derrota del populismo latinoamericano se asegura su supervivencia. Ellos no deben olvidar que los populistas, con independencia de su signo, regresan siempre a nuestros países para expropiar empresas, clausurar periódicos o apagar señales de televisión.

Y es que al populismo se le pueden ganar algunas batallas pero definitivamente se le debe ganar la guerra, porque, como la hidra mitológica, sus cabezas se reproducen una y otra vez. Sólo el fuego inagotable de la libertad puede evitar que esos muñones regeneren en dictadores, hombres fuertes o salvadores de la patria y nos condenen nuevamente al atraso. Sinceramente confío en que estas reflexiones nos ayuden en esa gesta.
 

Santiago de Surco, 27 de enero de 2011

* Héctor Ñaupari és un jurista, escriptor i poeta peruà. Vicepresident de la Red Liberal de América Latina. Autor de La nueva senda de la libertad: cuatro ensayos liberales (Instituto Democracia & Mercado, Chile, 2010) i Libertad para todos (2008), entre altres publicacions.