catBlogger

Dia Internacional de la eliminación de la violencia contra las mujeres, Joaquima ALEMANY

Con motivo del Dia Internacional de la eliminación de la violencia contra las mujeres, nosotros liberales, estamos profundamente preocupados por los actos de violencia que padecen las mujeres.

En todo el mundo, tanto en los paises ricos como pobres, las mujeres son víctimas de maltratos físicos, violaciones y asesinatos.

La causa fundamental de la violencia contra la mujer radica históricamente en las relaciones de poder desigual entre hobres y mujeres y en la descriminación persistente contra la mujer.

La violación se utiliza como arma de guerra, Haití, Ruanda, Bosnia, Congo.

El asesinato por causa de la dote, matrimonio a temprana edad. Se calcula que entre 500.000 y 2.000.000 de personas, mujeres y niños,según Naciones Unidas, son víctimas de trata de seres humanos: prostitución, trabajos forzados, exclavitud o servidumbre, mutilación genital femenina.

Este año no se ha podido evitar, por desinformación, la lapidación de una joven mujer en Nigeria en nombre de la saria.

89 estados en todo el mundo tienen alguna forma de condena establecida contra la violencia y en un número cada dia mayor de paises existe una legislación y se han establecido planes de acción nacional para poner fin a la violencia en contra las mujeres.

La INLW pide a los Partidos Liberales, miembros de la Internacional Liberal, a los Gobiernos y a las organizaciones liberales y a la sociedad en general, que legislen y establezcan planes de acción para erradicar definitivamente esta lacra social que es la violencia contra las mujeres y así poder conseguir una sociedad libre.

 

 

Per una política exterior catalana creadora de valor públic, Jaume URGELL

En un moment com l’actual, en què les crítiques a l’acció exterior del Govern català esdevenen una temptació o una excusa fàcil per raó de la crisi econòmica, la manca d’un acord pel finançament i l’aparent falta d’estratègia en diferents àmbits, cal fer el possible per reforçar la idea que Catalunya ha d’impulsar una acció exterior creixent en recursos, centralitat i abast, però que alhora es preocupi de crear valor públic.

Com a país, Catalunya ho és no en un estat determinat, sinó en el món. Aquesta senzilla però rellevant apreciació es tradueix en la necessitat de desenvolupar mecanismes de tot tipus per fer efectiva aquesta presència i el seu progrés continu.

Durant molts anys, la presència internacional de Catalunya va patir molts entrebancs, començant per una reserva constitucional matisada per successives sentències i sense una cobertura jurídica clara, i amb una opinió pública espanyola molt contrària. Avui en dia tenim l’Estatut de 2006, que incorpora tot un capítol sobre l’acció exterior de la Generalitat, que aborda l’obertura d’oficines a l’exterior, l’impuls i la signatura d’acords de col•laboració d’àmbit internacional, la participació en la negociació de tractats internacionals que afectin el seu àmbit competencial, la cooperació transfronterera, interregional i al desenvolupament, la participació en organismes internacionals, i la projecció internacional de les organitzacions de Catalunya.

Aquest mandat estatutari es va aprovar ja fa un bienni i va ser fruit de molts mesos de negociació i més d’una dècada de pràctica d’una promoció exterior feta des de la bona voluntat i des del reconeixement del prestigi que Catalunya tenia o té en determinats àmbits, sense oblidar el suport cabdal de persones que van actuar des de l’exterior sovint també des de la voluntarietat.

Ara que les coses han canviat i que la norma que molts catalans i catalanes reconeixem com a constitutiva del nostre país i reguladora de les nostres relacions com a poble i com a nació ens convida a desenvolupar una acció exterior complexa, hem de saber trobar la raó de ser d’aquesta política, l’estructura idònia dins del Govern, i la coordinació necessària dins els mateixos departaments de la Generalitat però també amb la resta d’institucions i empreses. El Govern actual ha fet un esforç de redimensionament de la política internacional, que ha culminat recentment amb la creació d’una viceconselleria, però encara hi ha molta feina a fer especialment pel que fa a la planificació estratègica i el paper promotor i catalitzador d’iniciatives que ha de tenir tot govern.

D’una política que, en alguns moments, pot semblar que prioritza els gestos o la improvisació, cal passar a una política d’incidència real. Això només es pot fer amb l’elaboració d’una estratègica conjunta, que parteixi de la identificació de les forces i debilitats del nostre país en l’àmbit internacional, així com de les oportunitats i les amenaces de l’entorn, i en tregui conseqüències pràctiques que inspirin la definició posterior de polítiques concretes. Aquest esforç analític no es pot fer amb recursos que sobrin d’aquí o d’allà ni a corre-cuita: ha de formar part d’un exercici profund de reflexió del punt en què es troba Catalunya en el món, des de la perspectiva de multitud de variables objectivables, i basant-se en fonts de rigorositat provada. L’anàlisi també ha de comptar amb la participació d’experts i personalitats que representin un ampli ventall de l’economia, la societat i la cultura, que tinguin la seva base aquí o a fora.

Aquesta política d’incidència real ha de preveure la fixació d’objectius polítics que el partit o els partits governants han de postular. No totes les forces polítiques catalanes donen la mateixa importància a la presència exterior de Catalunya, en alguns casos perquè s’hi està obertament en contra, en d’altres perque es prioritza la dicotomia Catalunya-Espanya davant de la realitat de Catalunya al món. Però un cop es governa, s’ha de trobar la manera perquè allò que l’Estatut conté no quedi en paper mullat, i s’eviti perdre les possibilitats que s’obren pel que fa a una major influència internacional, una consolidació de la nostra cultura dins i fora de les nostres fronteres, una gestió eficient de les relacions socioeconòmiques amb l’exterior i una obertura del país al món que fomenti la mobilitat de persones, estudiants, invetigadors i aconsegueixi que Catalunya sigui present en les xarxes més rellevants.

Els governs s’organitzen d’una manera determinada i les seves accions sovint s’han de mesurar en unes magnituds que potser no ens diran gaire sobre l’efectivitat de la tasca que s’ha dut a terme. És el que pot passar, per exemple, amb la signatura d’acords o l’obertura d’oficines. També tenim tendència a fer símils, i en el cas de Catalunya moltes persones s’estan referint a les delegacions de la Generalitat com a “ambaixades”. D’una banda, cal anar amb compte amb referir-se a les ambaixades en sentit pejoratiu, com si es volgués dir que una ambaixada fa poca feina real o útil. Algú hauria de sentir-se ofès per això. Però, d’altra banda, sí que hauríem de tenir prou imaginació com per dotar-nos d’estructures i impulsar una activitat administrativa que posi l’èmfasi en la creació de valor públic enfront de la simple gestió. En aquest sentit, som en un bon moment per traduir els objectius de la política exterior en una estratègia moderna, pro-activa i connectora, que serveixi per fomentar projectes de país que altrament no veurien la llum. Des d’aquest punt de vista, caldria demanar a cada delegació, al final de cada any, de quina manera la ciutadania i les empreses i les organitzacions catalanes s’han beneficiat de la seva acció, i al Govern en el seu conjunt, quins sectors i quins àmbits han guanyat amb el que s’ha fet des de la Generalitat en matèria d’exteriors.

Finalment, la coordinació interna del Govern en aquest àmbit, que afecta transversalment totes les polítiques, és bàsica. En molts països el titular de la cartera d’exteriors és un dels ministres amb més pes polític i el mateix departament té un prestigi obvi. Tal vegada en alguns casos això s’explica pel passat expansionista dels estats, però en un món en el qual, d’una banda, el lliure mercat marca les regles del joc i, de l’altra, la democràcia, la justícia i el desenvolupament són béns massa escassos, sembla políticament, econòmicament i moralment imprescindible que un país que s’ha autodefinit com a nació i que alhora s’ha marcat uns principis rectors i uns drets i deures col•lectius reivindiqui una política exterior potent amb els recursos i la centralitat necessaris i d’abast global.
 

Quin és el número de telèfon d'Europa?, Marc GUERRERO

Als anys 70 Henry Kissinger, aleshores conseller de seguretat nacional dels Estats Units, tenia problemes per trobar un interlocutor a l’altra banda de l’Atlàntic i va pronunciar la cèlebre cita: “Quin és el número de telèfon d’Europa”?
Aquest cap de setmana ha tingut lloc a Washington el “G-20 i escaig”, una trobada transcendent pel futur de l’ordre econòmic internacional sota el títol: “Summit on Financial Markets and the World Economy”. Aquesta cimera, una iniciativa europea, ha evidenciat les divergències entre el model capitalista nord-americà –versió Bush- i el model europeu, i ha enterrat el G-8 com a nucli de referència de l’economia mundial.
La cimera ha marcat l’emergència definitiva del reconeixement polític dels líders de les potencies emergents com Brasil, Xina o l’índia i visualitza de manera clara el desplaçament dels centres de poder econòmic i financers que la globalització està accelerant. Com va indicar la cancellera alemanya Angela Merkel “hem donat passos importants cap un ordre econòmic global”. Segurament aquesta Cimera, juntament amb l’elecció del primer líder polític global, Barack Obama, marquen l’inicií real del segle XXI.
En aquest inici real del segle, Europa tenia una molt bona oportunitat de situar-se en el centre d’aquest nou ordre internacional, tot i que la nostra economia no viu els seus millors moments. Però estem tornant a desaprofitar les nostres oportunitats. A Washington, aquest cap de setmana, Estats Units, la Federació Russa, i la resta dels participants tenien com a mínim, vuit interlocutors europeus: els presidents o primers ministres del G-8, més els representants d’Espanya i Holanda, més el de la República Txeca, que al gener assumirà la presidència de la Unió Europea, més el president de la Comissió Europea. A més, Sarkozy passejava amb un doble barret com a
president de França i president temporal de la Unió Europea.
On és Europa quan cadascun dels representants europeus actuen com a vedettes, amb una agenda nacional i internacional no sempre coincident? Si en política és tan important la realitat com les percepcions, a la Unió Europea li queda un llarg camí per recórrer en el terreny internacional. Per als EEUU i la resta de països del món, el que compta de veritat és l’opinió de França, Alemanya, Itàlia o Gran Bretanya. Per separat. Ni rastre d’un actor internacional denominat Unió Europea. Una llàstima. Desitjo que, en breu, els europeus puguem tenir un sol número de telèfon. I, si no és molt demanar, que l’aparell sigui tecnològicament sostenible, punter i competitiu.