catBlogger

Josep Pallach en la història de Catalunya

Qualsevol obra important sobre la història de Catalunya al segle XX dedica àmplies referències a la trajectòria de Josep Pallach. Pedagog i polític, és realment difícil dir quina d’aquestes dues activitats va ser més important per a ell. Per a qui el veia en el combat polític era evident que tenia grans capacitats per a formular i comunicar síntesis a partir dels problemes de la societat.

Així mateix, els seus alumnes recorden que tenia una extraordinària facilitat per fer comprensible els fonaments i les tècniques de la pedagogia d’una manera dinàmica i participativa.

Josep Pallach va néixer a Figueres el 1920 i va morir el 1977 a l’Hospital de Bellvitge, a l’Hospitalet de Llobregat, on havia arribat de Palafrugell després de patir un infart.

Als 16 anys militava al Bloc Obrer i Camperol i en esclatar la Guerra Civil (1936-1939) creà a Figueres el Comitè de Cultura i Art per salvaguardar el patrimoni en aquelles circumstàncies adverses. Treballà de mestre suplent en una escola de Roses. A principi de 1938 va ser mobilitzat i destinat a la 27a Divisió. El 1939 va fer la retirada a través dels Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració establerts a la Catalunya Nord.

Va aconseguir incorporar-se a la residència d’estudiants Ramon Llull de Montpeller, i va estudiar Història i Filosofia. El 1942 va tornar a Catalunya clandestinament per actuar al Front de la Llibertat, creat per diverses organitzacions. El 1944 fou detingut i empresonat a Figueres, d’on s’evadí el 1946 i s’exilià a París, on va acabar els estudis de pedagogia.

Incorporat a la direcció del Moviment Socialista de Catalunya, que s’havia creat el 1944, n’esdevingué una de les figures capdavanteres. Fou el responsable del seu òrgan d’expressió, Endavant, on durant aquesta època escrigué cinquanta-sis articles, que són una font indispensable per conèixer les formulacions polítiques del seu pensament socialista.

Josep Pallach va definir quins eren els tres grans principis que havien d’orientar el socialisme català. Primer: el socialisme català s’havia d’organitzar de manera independent, sense cap mena de sucursalisme. Segon: no s’havia de limitar als qui hi optaven des del marxisme, sinó que, com passava a la resta d’Europa, els qui hi arribaven des de conviccions cristianes o liberals també n’havien de formar part. Tercer: creia que el socialisme català s’havia de coordinar amb les altres opcions polítiques sense cap pacte preferent amb els comunistes.

Des del 1951 fou professor de l’Institut Pilot a Montgeron. Posteriorment va publicar la seva experiència pedagògica en aquest centre, Instituts Pilot i la Reforma de l’ensenyament mitjà (1971). El 1964 va publicar El gran problema: escola i ensenyament per a tots.

El 1970 va tornar a Catalunya i es va incorporar a la Universitat Autònoma de Barcelona on va treballar en diversos centres: a l’Institut de Ciències de l’Educació, a l’Escola Universitària de Formació del Professorat d’EGB i a l’Escola d’Assistents Socials. A Girona va ser professor al Col·legi Universitari de Girona i director de la delegació de l'ICE des d'on va promoure els cursos de llengua i cultura catalanes i la formació continuada del magisteri. El 1973 publicà La explosión educativa.

Des del 1966 havia contribuït a crear el Secretariat d’Orientació de la Democràcia Social Catalana i a partir de 1971 fou el capdavanter del Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, que anava agrupant grups i sectors que optaven per la formació d’un partit socialista català que s’identificava amb el socialisme democràtic segons els principis de la Segona Internacional, creada el 1951.

El 1975 participà en el cicle de conferències «Les terceres vies a Europa», celebrat a Barcelona. Fou una presentació de les diverses opcions polítiques existents, malgrat que fossin clandestines. Pallach hi pronuncià la conferència «El socialisme democràtic a Europa». També aquell mateix any publicà l’assaig La democràcia per fer què?

El 1976 el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya va adoptar el nom de Partit Socialista de Catalunya, al qual habitualment s’hi afegia «Reagrupament».

Els dies 8 i 9 de gener del 1977, en el Tercer Congrés del PSC-Reagrupament, fou reelegit secretari  general. L’endemà, un infart acabà amb la seva vida. La seva mort va commoure la societat catalana. Un comunicat del PSC-R subratllà: «Catalunya ha perdut un home de raça dels que forgen les nacions, dels que aixequen els pobles; ha perdut un home que, per sobre de tot, estava animat per una sola idea, una sola passió: Catalunya».

 

Publicat al butlletí No 283 del Centre d'Estudis Jordi Pujol l'1/02/12.

Dues prioritats

En l'etapa de la Globalització en la qual vivim Europa s'ha vist sacsejada per una crisi que s'inicià amb la importació d'hipoteques considerades tòxiques pel seu escàs valor real i també pel comportament de molts governs, que des de feia anys necessitaven més recursos que els que produïen. Quantes vegades no hem sentit o llegit que es comportaven per damunt de les possibilitats ? Aquell factor de crisi importat i el mal govern de molts Estats han creat una situació que no admet més ajornaments i que cal afrontar. Amb totes les complexitats i vacil·lacions la Unió Europea està responent a la crisi en una situació que és fluida, no admet ambigüitats i que dia a dia exigeix prendre decisions que tenen com a objectiu ajustar la governació amb la realitat i posar fre a l'especulació desenfrenada que hem viscut.

A Catalunya s'inicià fa un any una actuació en aquesta direcció amb les possibilitats d'acció que en aquest moment de la història tenim. Dues són les prioritats que crec que han de caracteritzar el que ara en diem governança. Totes dues són fonamentals, bàsiques, imprescindibles. La primera és actuar en tot moment analitzant com cada ajustament que es fa és compatible amb el manteniment de la cohesió social, és a dir, fent possible la continuïtat de l'Estat del Benestar en els seus grans àmbits de la sanitat, l'ensenyament, l'habitatge, els serveis socials i la cultura. Naturalment, en cada un d'aquests grans capítols també cal saber analitzar què és essencial i saber recollir les necessitats vives que potser són diferents de les de fa trenta anys. La segona prioritat és el suport de cada acció de governança en la línia de contribuir a la modernització de la economia i la seva projecció. En l'ampli camp de la economia catalana i concretament en l'extensa i variada realitat de les seves petites i mitjanes empreses hi ha una creativitat formidable que malgrat les dificultats és viva i operativa. Crec que val la pena subratllar la bona notícia que representa el recent acord entre la Cambra de Comerç de Barcelona i La Caixa per a posar a disposició dels seus socis una important quantitat de recursos per a les seves activitats.

Cohesió social i modernització i projecció de l'economia són els dos paràmetres que crec han de caracteritzar tota acció de govern. Naturalment, hi ha altres camps però si governar es saber prioritzar les nostres prioritats en aquesta etapa que vivim són clarament la cohesió social i la modernització de la economia. Una i altre aplicades amb exigència i rapidesa, conscients com som tots que ens hi juguem unes formes de vida i la solvència col·lectiva com a poble que sap respondre a les circumstàncies complexes i que té capacitats per respondre-hi. Com s'ha dit sovint una crisi és també una oportunitat per desvetllar energies i en general per projectar-les en aquesta Gran Reestructuració que estem fent.

La gran reestructuració

Els grans fenòmens que marquen la història siguin naturals o produïts per l'impuls humà acaben essent coneguts per una denominació específica, concreta, que els distingeix dels altres. És com si adquirissin per la seva importància nom i cognoms que els fan ser identificats amb claredat, de manera tothom se n'adoni dels canvis que comportaren.

Així es dona en els grans fenòmens naturals i en els trasbalsos col·lectius que en l'ordre polític, econòmic o cultural es produeixen. La història els senyala i els subratlla perquè considera que han significat una gran convulsió i l'inici de noves formes de vida.

Doncs bé, en aquesta primera dècada del segle XXI estem vivint un fenomen que per la seva dimensió i profunditat aconseguirà que la història el senyali amb una denominació específica. És evident que la crisi que s'originà a Estats Units i que ha contaminat Europa posant al descobert els governs imprudents que utilitzaven recursos econòmics que no tenien i que produïen un endeutament monumental, tot això, en el marc de la globalització, mereixerà un qualificatiu determinat i així serà conegut per la història.

De moment, el fenomen és conegut pels estralls que produeix, com són l'augment de l'atur, la fallida d'empreses i les crisis polítiques. Aquesta és la superfície d'aquest trasbals que vivim, però ja comença a haver-hi prou perspectiva per adonar-nos que el fenomen -la crisi- a part de recordar com començà haurà de recordar-se pel que obligà a fer per a recuperar estabilitat i creixement, és a dir, les condicions de vida per a tothom. En aquest punt, tot i que tothom a reconegut que no té cap fòrmula màgica per a sortir de la crisi, sí que és clar que aquesta obliga a tothom, sense excepcions, a una profunda reestructuració del què fa, analitzant la seva ocupació, allò que hi produeix i a qui l'ofereix.

Aquesta profunda reestructuració a Catalunya ja fa uns anys que ha començat en l'ampli camp de les empreses. El teixit extens i divers de la petita i mitjana empresa ha viscut -i viu- amb intensitat, angoixa i creativitat la necessitat de fer el salt cap a una nova etapa. La reestructuració en aquest camp ha estat -i és- viscuda amb l'afany de qui veu com de l'encert en depèn la continuïtat a través de la renovació. No cal dir que molts han desaparegut en aquest tràngol mentre que la resta, el conjunt d'empreses i serveis que avui existeixen, estan en ple procés d'aquesta reestructuració indispensable.

Com sigui que la crisi obligui tothom a aquest exercici, ara són les estructures polítiques les que són en plena reestructuració. A Catalunya fa un any que és evident que s'està fent aquest esforç difícil, arriscat, complex, com ho fou i és en el camp de les empreses. No crec que sigui aventurat dir que aquesta crisi que vivim serà coneguda per la història com la Gran Reestructuració.

Article publicat al Diari de Girona el 08/01/12