catBlogger

La Commonwealth catalanovalenciana

És el títol d'un nou llibre del professor Josep Vicent Boira de la Universitat de València, que guanyà el "Premi Ramon Trias Fargas" d'assaig polític que convoca la Fundació Catalanista i Democràta (CATDEM) i que ara ha publicat Columna Edicions en la col·lecció L'Arquer. Boira hi descriu com és important la relació econòmica entre València i Catalunya i com en la realitat quotidiana compartim necessitat i com hauríem d'impulsar projectes com el que planteja: enfortir l'eix mediterrani com a gran via de mercaderies a la resta d'Europa. Ja el dia de la concessió del premi, em sorprengué positivament la claredat de Boira en assenyalar la "commonwealth catalnovalenciana" com a gran projecte econòmic amb repercussions socials.

En el llibre, Boira fa un repàs de "la realitat: els fluxos, els moviments i les inversions, persones i mercaderies en un territori no sempre ben tractat", enumera "els protagonistes: una història econòmica entrellaçada de biografies i empreses" i els intents que al llarg del segle XX s'han produït per estrènyer la col·laboració econòmica entre València i Catalunya. Es mostra decididament inclinat a fer una realitat operativa el treball conjunt entre valencians i catalans per donar a l'eix mediterrani la viabilitat que necessitem.

Ara, des de fa uns anys hi ha llançat el projecte del Ferrmet. aquesta via de mercaderies que cal que recorri tota la costa mediterrània i sigui el camí lògic i ràpid cap a la resta d'Europa. Aquest projecte, impulsat per entitats de tota mena valencianes i catalanes i també de molts altres territoris en els estats que travessa és una cristal·lització important de com la col·laboració és necessària i és possible. És una mostra de com la coincidència de projectes econòmics pot beneficiar a valencians i catalans.

El llibre de Boira es presentà dijous a Barcelona a l'Institut d'Estudis de la Mediterrània i donà lloc a un debat de gran interès perquè convida a prendre consciència d'un dèficit de relacions i de projectes que és un gran obstacle a l'aprofitament de la riquesa que som capaços de crear i que necessita d'uns objectius pragmàtics per distribuir a la resta d'Europa amb criteris econòmics i amb beneficis per a tots. Enguany que commemorem el centenari de la naixença d'aquell il·lustre gironí que fou l'historiador Jaume Vicens i Vives és fàcil imaginar amb quina satisfacció hagués rebut el llibre de Boira, un magnífic exemple de com la història econòmica no solament vertebrà els territoris en el passat, també l'estudi de les realitats més actuals aconsellen projectes de conjunt, en definitiva, de com el coneixement de la història -en aquest cas econòmica- indica les grans oportunitats que ens ofereix el futur.
 

Article publicat al Diari de Girona, 11/07/10

Joia i fermesa: Curs d'estiu de la Fundació Relleu

Aquesta setmana es commemora el 50è aniversari de la mort de l'historiador Jaume Vicens i Vives, que tingué lloc a Lió el 28 de juny de 1960. El llegat de Vicens i Vives com a un dels principals especialistes en història econòmica i social de Catalunya del segle XX mereix un reconeixement.

És per això que el proper 7 de juliol, i dins del "XXIXè Curs d'estiu de la Fundació Relleu, Joia i Fermesa", pronunciaré la conferència "Homenatge Jaume Vicens i Vives".

La Fundació Relleu va néixer l'any 1994 amb la funció de potenciar els instruments materials i d'orientació necessaris de diversos grups (iniciats l'any 1982 pel Grup d'Estudis Nacionalistes). Aquests grups, tot i veure la necessitat de mantenir el seu itinerari propi, van veure en aquesta acció conjunta una forma de solidificar en el temps la seva acció, alhora que imprimien en la seva trajectòria la virtut d'un cert treball de conjunt per sobre de l'individualisme tant propi de moltes entitats arreu de Catalunya. La missió de la Fundació Relleu ha estat des del seu origen potenciar la formació mitjançant l'estudi i l'acció.

Us animo a tots a assistir a aquest Curs d'Estiu, que comptarà durant els seus tres dies de conferències i taules rodones amb la participació de ponents com Mercè Boixareu, Mossèn Josep Ma. Ballarín, Sam Abrams, Ramon Tremosa o Jordi Sales, entre d'altres.

Notícia de Catalunya: l’afany del concret

En qualsevol època i situació una característica que fa valuosa una obra es que ajudi a entendre el concret, a valorar-ho i a treballar-hi. El gust per el concret és el que ens fa apropar a la realitat i copsar-ne les complexitats i les dificultats i en haver aprofundit aquests elements ens situa en millor posició per a actuar-hi.

Aquells anàlisis que són capaços de fer-nos veure els factors que composen la realitat són d’un valor indiscutible. Són aquells que amb estil clar i directe descriuen el que tenim al davant i que potser ens seria difícil d’entendre. Són aquells que amb mà decidida aparten les teranyines que els malentesos o simplement els anys dipositen damunt la vida i que periòdicament es necessari descobrir en la seva més crua i autèntica realitat, pas previ a actuar per a fer-ne el redreçament i la projecció.

Aquest exercici és el que feu l’historiador Jaume Vicens i Vives amb les seves investigacions i assaigs. Entre aquests el que aconseguí la més alta utilitat col·lectiva fou el llibre “Notícia de Catalunya” publicat el 1954 i des d’aleshores reeditat periòdicament.

“Notícia de Catalunya” s’oferí a la societat catalana en una etapa especialment difícil, la dècada dels anys cinquanta del segle XX que potser fou la més angoixosa de l’epoca que visquè Catalunya sota la dictadura franquista. Fou justament aleshores que Vicens i Vives oferí aquesta anàlisi clara i esperançadora dels elements que conformen la personalitat dels catalans i els desafiaments que ens envolten.

Efectivament, aquella dècada era extraordinàriament difícil.Catalunya havia acabat la Guerra d’Espanya del 1936 – 1939 en un naufragi col·lectiu, tothom hi havia sortit vençut, uns i altres, els de més ençà i els de més enllà, tothom constatava que la personalitat nacional dels catalans era trepitjada amb ànim de fer-la desaparèixer.

Així i tot, la dècada dels anys quaranta havia alimentat l’esperança de que si la Segona Guerra Mundial era guanyada per les democràcies significaria el retorn de les llibertats i de cotes d’autogovern. Maurici Serrahima escrivia en aquells anys un opuscle al que posava el significatiu títol de “Mentrestant” convidant a mantenir les conviccions mentre no es produïa aquella recuperació. Però, el següent escenari internacional que es produí i que fou conegut com la Guerra Freda donà oxigen a la dictadura franquista i provocà la desesperació que amb claredat descrivia Gaziel en les “Meditacions en el desert 1946 – 1953”, que constaten que les esperances en un ràpid restabliment de les llibertats democràtiques s’ajornava i es tancava l’oportunitat esperada.

Fou aleshores en els anys cinquanta quan es produí la dècada més dramàtica, el franquisme sense cap pressió externa s’afermà en els seus mètodes. Fou en aquest període quan Espriu convidava a “salvar els mots” que reflexava una situació límit.

En aquesta situació fou quan Vicens i Vives publicà “Notícia de Catalunya”, assaig que descriu amb claredat els grans factors que composen la vida catalana. La seva publicació fou un esdeviment. Santiago Sobrequés en carta a Jaume Vicens i Vives li escriu “no vull deixar passar més dies sense acusar la gran impressió que m’ha produït la teva “Notícia de Catalunya” que considero d’una valentia i penetració excepcionals. Sens dubte que és una de les coses més importants i més teves, més sinceres que has escrit i suposo que farà soroll i que se’n parlarà durant molt de temps i potser més demà que avui.” (“Història d’una amistat – Epistolari de Jaume Vicens i Vives i Santiago Sobreques i Vidal (1929 – 1960).

Enmig de la grissor que imposaven les circumstàncies Vicens i Vives feia una descripció clara i contundent dels catalans, de la personalitat, qualitats i defallences, encerts i errors i proposava que el primer que calia fer era “Conèixer-nos” i afegia “hem de saber qui hem estat i qui som si volem construir un edifici acceptable dins el gran marc de la Societat Occidental a la qual pertanyem per filiació directa des dels temps carolingis”.

El llibre explica tres grans capítols: I Els elements: El català, home de marca, El sentit social de la terra, Eina i feina, Prohomia i gent de bé i Església i clerecía. El II Les il·lusions: El pactisme, Imperi i llibertat i L’actitud hispànica i el III Les dificultats: Els catalans i el Minotaure, Les revolucions catalanes i Els ressorts psicològics col·lectius

Cada ratlla d’aquest assaig que fou útil fa més de cinquanta anys i que segueix essent recomanable es escrit des d’un coneixement profund de la nostra història i des de la convicció de que es possible redreçar-se i construir-se si hi ha la voluntat de fer-ho.

Precisament una de les conclusions del llibre és la que afirma: “La vida dels catalans és un acte d’afirmació continuada: és el sí no el si. Per això el primer ressort de la psicologia catalana no és la raó, com en els francesos; la metafísica, com en els alemanys; l’empirisme, com en els anglesos; la intel·ligència, com en els italians; o la mística com en els castellans. A Catalunya el mòbil primari és la voluntat d’ésser.”

“Notícia de Catalunya” des de la primera edició es un llibre que fou i és útil per a fer més sòlida aquella voluntat d’ésser que segueix essent bàsic en la vida catalana. En aquella circumstància contribuí a la formació d’un pensament i d’una pràctica de reconstrucció nacional. Aquest llibre és a la base de les grans accions que una nova generació protagonitzà a les acaballes dels anys cinquanta del segle XX i és en les motivacions profundes de l’acció dels anys seixanta quan Jordi Pujol fixà com a gran objectiu “Construir Catalunya” i és present també en les prioritats de les primeres dècades del restabliment de la democràcia i de l’autonomia.

“Notícia de Catalunya” fou i es útil per a conèixer-nos i aquesta és una condició de qualsevol moment de la nostra història i de tota generació. La descripció aprofundida que Vicens i Vives feu dels catalans ha esdevingut un text dels que travessen les èpoques i esdevenen clàssics moderns perquè moltes generacions hi troben explicacions i suggeriments que els acompanyen en la vida i ajuden a viure-la amb més convicció i coratge..

Vicens i Vives que ens deixà una monumental obra com a historiador ens feu el gran present d’un assaig que ens indica els camins a recorre, sempre com afirma en les últimes ratlles “amb temps, amor i confiança”.
 

Article publicat al No. 103 de la revista trimestral de pensament i cultura RELLEU, corresponent al gener-març 2010, en ocasió del centenari de la naixença de l'historiador Jaume Vicens Vives.