catBlogger

Que ens tornin els diners

Dimecres va fer un any que Barcelona va patir la gran apagada . La Generalitat ha sancionat a les companyies responsables del servei, “Red Elèctrica Española” amb una multa de 11milions d’euros i a “Fecsa-Endesa” amb una multa de 10 milions. Em sembla molt bé, REE es una companyia semi- pública que té el monopoli del transport de la corrent i Fecsa- Endesa es una companyia privada que té, casi el monopoli de la distribució de la electricitat a les llars de Barcelona. El sector de l’electricitat, donada la importància del servei, es un sector regulat i per tant amb rígids controls per part de les Administracions.

Es evident que REE i Fecsa no havien fet bé la feina que l’administració li havia encarregat i per això l’Administració els hi ha posat, el que diríem, una multa exemplar.

La pregunta que hem faig es, si l’Administració havia fet bé la feina que li tocava. Controlar preventivament, que les companyies concessionàries mantinguessin adequadament les seves xarxes elèctriques i els seus transformadors i si el disseny de la xarxa era el adient per evitar incidents tan greus com el del 23 de Juliol de 2007.

Sembla evident que l’Administració no va fer adequadament la seva obligació de control i la pregunta que em faig és, no seria lògic i raonable que l’administració retornes als ciutadans de Barcelona que son els que van patir l’apagada, aquests 21 milions que ha cobrat de les elèctriques?.

Si no es retornen aquests diners als ciutadans, l’administració, que no va fer bé la seva feina de control, no només no surt multada, si no que ingressa 21 milions a la caixa.

Si el Ministeri d’Economia i Hisenda retorna 6.000 milions d’euros, perquè considera que la recaptació per IRPF es mes alta de la prevista, perquè no es poden retornar els 21 milions d’euros, en una reducció de l’Impost sobre l’electricitat, que es un impost estatal transferit a la Generalitat, a tots els barcelonins?

Publicat a e-notícies el 23 de juliol del 2008

Zapatero no assumeix la realitat

La primera realitat que no vol assumir és que, tot i haver guanyat les eleccions, li falten set diputats per tenir la majoria i per això dimecres es va veure forçat a comparèixer al Congrés, davant la sol·licitud de tots els grups de l’oposició, per reconèixer, sense mencionar la paraula crisis, que “estem davant d’un clar empitjorament de la situació econòmica“ i per haver d’escoltar a tots els grups de l’oposició coincidint en què hi ha hagut una falta de previsió i de reflexos en l’anàlisi, el diagnòstic i en les receptes que el govern –socialista- ha presentat per fer front a la crisis o al clar empitjorament de la situació, tal i com ell li vol anomenar la crisis.

En Zapatero no assumeix la realitat quan atribueix la majoria dels mals de l’economia espanyola a factors exteriors: al preu del petroli, i de les primeres matèries i a la crisi financera importada dels Estats Units i no veu, en canvi, els problemes estructurals no afrontats en els anys de creixement i superàvit pressupostari:

• Una inflació per sobre de la mitjana de la zona euro.

• Un necessari increment de la productivitat (el creixement de la productivitat a la UE ha estat superior al nostre).

• Un dèficit exterior que ha arribat a magnituds rècord, el 10% del PIB (cap altre país europeu te un dèficit exterior tan elevat com el nostre).

La demanda interna ha estat l’únic motor del nostre creixement econòmic i ara no tenim altre opció que aconseguir demanda externa, exportació de béns i serveis i per això cal ser competitius internacionalment.

En Zapatero no assumeix la realitat, quan diu que les mesures que ha proposat el govern són les adequades i suficients per afrontar la situació.

En la seva intervenció de dimecres, en Duran li va dir clarament que les mesures proposades pel govern no eren suficients i li va proposar:

• Mesures destinades a les persones i a les economies domèstiques afectades per l’impacte de la inflació i l’atur.

• Mesures per les empreses generadores de llocs de treball i que han de ser més competitives

• Mesures per les Administracions territorials que estan obligades a l’estabilitat pressupostaria i estan debatent el seu finançament.

La política econòmica necessita canvis profunds i per portar-los a terme es necessita una estabilitat parlamentaria i una majoria que en Zapatero no té i, com li recordava dimecres en Duran, “ l’estabilitat requereix compromís i també compliment dels compromisos adquirits”.

Publicat a e-noticies el 4 de juliol del 2008

La "democràcia" socialista

Dies després de la protesta de la JNC contra l’Ajuntament de Barcelona, els joves que en formen part m’han fet arribar un escrit en què es queixen de les actituds del govern barceloní i de certs polítics. Més enllà de qualsevol rauxa, als joves també cal escoltar-los i per això, avui, vull fer públic el seu punt de vista sobre allò que els va motivar a organitzar aquell acte:

“El 4 de juny, coincidint amb el Plenari de les Corts, la JNC de Barcelona va fer un acte pacífic i reivindicatiu que va consistir en desplegar 6 pancartes amb el lema “Hereu incapaç. Cessió del Bruc ja!. www.canvijove.cat” i la lectura d'un petit manifest. Exigíem a la regidora socialista Montserrat Sánchez i a l’alcalde Hereu que compleixin amb els compromisos adquirits de reclamar al Ministerio de Defensa la cessió gratuïta de la caserna del Bruc a l’Ajuntament, tot sigui dit, ara que una destacada dirigent del PSC-PSOE dirigeix el Ministerio en el “gobierno amigo de España”. L'actuació dels militants nacionalistes no va durar ni un minut i es va enllestir sense més dilació amb la intervenció de la força pública a qui no se li va oposar cap mena de resistència.
Tenim un alcalde que durant el seu primer any de mandat ha demostrat a bastament tics autoritaris en no respectar la voluntat majoritària de les forces polítiques que integren l'Ajuntament de Barcelona. Des de la negativa municipal a la construcció del túnel del TGV per sota del Temple de la Sagrada Família a la negativa municipal per construir la muntanya russa del Tibidabo, la incapacitat per aprovar un Pla d’Acció Municipal o el darrer exemple d’ignorar els acords presos per reclamar la cessió de les casernes de les Corts.

Sobta, per tant, que el primer secretari del PSC-PSOE a la ciutat de Barcelona, Joan Ferran, tingui la baixesa política d'emetre un comunicat i signar un article en aquest mateix diari acusant la JNC de “trencar la normalitat democràtica”. Un Joan Ferran que ignora les trapellades antidemocràtiques del seu Alcalde. El mateix Joan Ferran que es dedicava amb piquets d'una trentena de militants del PSC a assaltar els vellets que assistien a la Convenció Nacional de la Gent Gran durant els governs de CiU amb la finalitat d'intimidar-los i que pertany a un partit polític que quan era a l’oposició al Parlament incitava a manifestar-se i fer el mateix tipus d’actes com el fet per la JNC de Barcelona dijous passat.

Sembla que els socialistes tenen la pell molt fina quan són tractats de la mateixa manera que tractaven ells els seus adversaris polítics durant anys”

Doncs, queda dit i escrit.

Publicat a e-notícies el 12 de Juny de 2008

Més gran i més forta

Doncs, sí. La Casa Gran del Catalanisme ara és més gran i més forta després del 15 è congrés de CDC. Aquest ha esta el Congrés que ho ha confirmat.

Han estat tres dies molt durs en els que m'he centrat en dirigir els debats a  la ponència 1 sobre la refundació i el paper del catalanisme. Hi ha hagut estones molt complicades, però molt interessants. Les discrepàncies són importants perquè ajuden a construir i demostren la necessitat i la importància del diàleg.

En aquest sentit, el Congrés també ha servit per seguir demostrant que el catalanisme ha de liderar el futur i el present del país. Aquest país té urgències i s'han de resoldre des del catalanisme.

Artur Mas ha dexiat molt clar que és el líder indiscutible d'aquesta Casa Gran que hem de construir, bastir i omplir de continguts. Vol arribar a la presidència de la Generalitat acompanyat de tota la diversitat d'idees, de pensament i d'homes i dones d'aquest país. 

Amb aquest congrés es tractava de recuperar el prestigi i ho hem aconseguit. Es tractava de deixar molt clar que és possible recuperar el prestigi de Catalunya perquè totes les catalanes i tots els catalans ens sentim orgullosos de la nostra nació.  

En un altre ordre de coses, simplement recordar-vos que demà al Senat ratificarem el Tractat de Lisboa, l'eina que ens permetrà entendre'ns a tots a la UE.

Benvinguda

Volem impulsar la Fundació Catalanista i Demòcrata Trias Fargas amb una imatge renovada, amb més força i amb més participació. Des d'aquest espai us mantindré informats de la meva activitat al Senat. També us faré partíceps de les meves reflexions polítiques i personals.

Avui 8 de juliol participo en una taula rodona sobre El Senat com a Cambra de representació territorial 

Basaré el meu discurs en tres eixos. “Han d’ampliar-se les funcions de control al Govern central, així com l’ impuls legislatiu en primera lectura. S’han de reformar els processos d’elecció de les senadores i els senadors tenint en compte la preeminència de les circumscripcions autonòmiques sobre les provincials. De la mateixa manera, s’ha d’assumir una concepció plurinacional, plurilingüística i pluricultural de l’Estat. En definitiva, el Senat ha de convertir-se en la Cambra de les nacionalitats i les regions com s’estableix a l’article 2 de la Constitució”.

El Trono de Felipe II

La taula rodona, en el marc dels cursos d'estiu de l'Escorial, sobre la reforma del Senat va resultar interessant per les aportacions dels portaveus. Tot i amb això, va tenir un punt d'ensopiment important. El que havia de ser un debat participatiu amb els inscrits al curs, professors de secundària, va convertir-se en un reguitzell de discursos polítics. A l'Isidre Molas de l'Entesa se li notava que havia donat classes a la Universitat. No va haver-hi temps per debatre res. A dos quarts de set es va obrir un torn de preguntes i molt assenyadament la gent va marxar. Podreu trobar aquí la nota de premsa relativa a la meva intervenció.

 La cadireta

Com que tenia temps abans de participar en un sopar col·loqui a Madrid el xòfer del grup es va oferir a portar-nos al meu cap de premsa i a mi a El Trono de Felipe II. El nostre conductor es va revelar com un autèntic expert en curiositats i història d'aquelles contrades. Ens va portar fins un pujolet des d'on sembla ser que Felip II supervisava l'evolució de les obres del monestir benedictí, com el de Montserrat, tot i que sembla ser que forma part d'una llegenda local.  Des del cim hi havia unes cadiretes tallades en unes roques de granet des d'on efectivament es veia l'edifici castellà, sense concessions estètiques, d'una austeritat sorprenent.

No vaig poder seure a cap cadira, hi havia unes persones fent-se fotos. Des d'allà dalt també es veien les quatre torres que han edificat al final del passeig de la castellana, immenses. Es veien bastant bé tot i la distància de 50 quilòmetres.

Per cert us recomano el meu article publicat a l'e-notícies fa uns dies. Aquí explico una mica què ha fet Zapatero.