catBlogger

CATALUNYA I EL CATALÀ TAMBÉ SÓN EUROPA, SR POTTËRING

Sóc europeista i catalanista i per a mi Europa ha de contribuir a la convivència de les cultures, en tots els seus vessants, més enllà dels estats. Europa està configurada també per nacions i per regions amb característiques pròpies.

El gran camí del catalanisme és i ha de ser Europa, ha de marcar la ruta a seguir. Catalunya i la llengua catalana formen part de tot això. En aquest sentit, lamento profundament les declaracions del president del Parlament Europeu, Hans Pottëring, en les que deia coses completament ridícules en línia amb la seva tesi sostenint que resulta impossible treballar al Parlament Euorpeu amb 30 llengües cooficials. QUÈ ÉS AIXÒ? "Os pediría que hagáis primero un esfuerzo en vuestro propio país, en España, y si España asume vuestras decisiones, entonces lo podríamos considerar. Pero hemos de ir paso a paso". SENYOR POTTËRING CATALUNYA I EL CATALÀ TAMBÉ SÓN EUROPA.

DES DE BOLÍVIA, LA LLARGA MARXA D'EVO MORALES

Ha arribat el moment de fer una última reflexió i extreure alguna conclusió sobre el gran potencial bolivià. Es tracta d’un país en plena efervescència on per primer cop en molts anys es permet votar als seus habitants una reforma constitucional per donar veu i sortida a les aspiracions de més 36 pobles indígenes, al temps que s’intenta trobar una manera d’encabir l’autonomia dels departaments amb desitjos de més autogovern. Aconseguir-ho resultarà complexe i complicat. Jo diria que pràcticament impossible. La reforma constitucional ha guanayat, però els partidaris del no han quedat bastant insatisfets. S’ha d’apostar per un gran pacte nacional que permeti donar sortida als anhels de les dues parts. I aquí comença la llarga marxa d’Evo Morales. Ho té molt complicat.

En principi el president no farà absolutament res fins que Hugo Chávez no obtingui els resultats del seu plebiscit el 15 de febrer. Chávez ha creat una extensa xarxa d’interessos i aliances a sud-amèrica que condicionen la política de molts països. Per tant Morales esperarà. Chávez, tot i que el preu del petroli ha disminuït, té uns ingressos fixes de 15o milions de dòlars per les vendes d’hidrocarburs als EUA. Això li dóna llibertat.

La pregunta que em faig després d’haver mantingut contactes amb els principals líders del país, tant al Govern com a l’oposició, i de comprovar que hi ha gent molt preparada és per què el país segueix a la pobresa amb els recursos naturals que té i amb el seu potencial. No ho entenc… No he trobat la resposta.

Demà tornem a casa.

EL FINANÇAMENT INTERMINABLE

Les notícies sobre com el Govern central vol renovar el finançament amb Catalunya només porten a aprofundir en la preocupació. Les reunions que ha mantingut Zapatero amb els presidents autonòmics i les seves promeses no auguren res bo. Els set mil milions d’euros que sembla que aportarà l’Estat a les autonomies plantegen dubtes. Els reiterats anuncis de dates finals amb una solució definitiva provoquen el descrèdit de qualsevol proposta. Davant d’aquesta situació estranya i xulesca cal preguntar-se si es podran satisfer les demandes del nostre país? Més enllà de les xifres, cal posar sobre la taula i deixar ben clar que fins ara el finançament es podria definir com un reguitzell d’avortaments per trobar una solució. No hem anat enlloc...
Tot i amb això, s’ha de cercar una solució fins al final, s’ha de negociar sobre la base del nou Estatut de Catalunya, que fixa i dóna les pautes financeres per al nostre país. El que no ha de fer en cap cas el Govern tripartit és acceptar la proposta de Pedro Solbes, sinó negociar sobre el text estatutari i plantejar una esmena a la totalitat. Dels deu paràmetres fixats per CiU per avaluar l’acord de finançament no en compleix cap. No fixa el principi de bilateralitat. No hi ha xifres ni percentatges. Les variables de població rectificada incompleixen l’Estatut i van en contra de Catalunya. No contempla la lleialtat institucional. Indica que els recursos vinculats a l’estat del benestar han de ser iguals per a totes les comunitats autònomes quan l’Estatut diu que han de ser similars quan hi hagi esforç fiscal similar. En definitiva, es tracta d’un despropòsit.
El PSC es va equivocar votant aquests pressupostos, però els és ben igual. El quinze de desembre van anunciar que la data del 31 era improrrogable i sinó canviarien la seva relació amb el PSOE. El canvi en el seu binomi no s’ha donat, tampoc ningú s’ho esperava.
El tripartit sembla disposat a acceptar les rebaixes. On queden la coherència i el seny? S’han perdut definitivament. Si segueixen així no hi ha res a fer. El finançament no va ni cap endavant ni cap enrere. Des de Catalunya Montilla ha perdut el lideratge i la capacitat de moviments. No té les mans lliures, ni la voluntat ferma d’anar endavant ni la capacitat de resoldre situacions conflictives. Montilla és l’hostatge d’un partit espanyol que limita les aspiracions legitimes de Catalunya aprovades a l’Estatut i impedeix el desenvolupament normal del país. El tripartit s’ha d’aclarir d’una vegada. El conseller Castells no veu per enlloc el compliment de l’Estatut en la proposta de Solbes. Montilla assegura que s’hi emmarca perfectament. Mentrestant les seves posicions provoquen un desconcert aclaparador. Si la situació segueix així durant molt de temps tindrem un problema més greu.
Quan reaccionaran, quan torni a haver-hi un nou avortament d’una nova proposta de finançament? A què esperen?

Article publicat a e-noticies el 26/01/09. Il·lustració de Escher

DES DE BOLÍVIA, L'ENDEMÀ

Són les tres de la matinada a Bolívia. Curiosament des de les cinc de la tarda d’ahir les enquestes del Govern a peu d’urna donaven la victòria a EVO amb un resultat favorable del 60% contra el 40%. Des d’algunes zones rurals les paperetes trigaran encara alguns dies en arribar, però bé. Des de les onze de la nit el sí ja es proclamava guanyador. Evo ha rebut els suport de les zones rurals, indígenes i de la zona de l’Alto, aquí ha rebut el suport de més d’un milió de votants.

Ara han d’arribar totes les forces polítiques a un gran pacte nacional, si no ho fan la nova Constitució no tirarà endavant. Morales haurà d’avançar les eleccions i convocar-les en uns mesos.

Quan iniciem la jornada ens portaran al llac Titicaca.

DES DE BOLÍVIA, DEMÀ, UNA NOVA BOLÍVIA

Hem començat molt d’hora avui la nostra activitat i encara queda molt feina a fer. Hem visitat els col·legis electorals assignats i no hi ha hagut problemes. Només hem demanat la retirada de propaganda electoral a favor del sí en un d’ells. M’he posat la tinta de la que parlava ahir al dit per controlar que ningú voti més d’un cop i resulta eficaç. M’he rentat les mans i la tinta es queda. És un bon sistema de seguretat.

Només s’han registrat aldarulls a algun col·legi de Santa Cruz entre partidaris del Sí i del NO.

Evo Morales després de votar ha subratllat que avui comença la refundació de Bolívia. Però serà tan nova com volen alguns o entraran en una espiral de més incertesa. Jo no ho acabo de veure molt clar. Caldrà esperar definitivament fins el 20 de febrer per saber quin país s’han donat els bolivians. Fins a aquest dia no tindran el 100% del vot escrutat. A les vuit del vespre hora boliviana tindrem les primeres enquestes. De tota manera, tot sembla indicar que guanyarà el sí

DES DE BOLÍVIA, LA FRONTERA DE LA DEMOCRÀCIA

Després d’assistir a una recepció de més d’una hora aquest matí amb el president de Bolívia, Evo Morales, i d’escoltar atentament els seus arguments sobre el poder a mi tot em sembla més confús. Els límits entre autoritarimse i democràciaestan separats per una línia molt fina. És evident que ens trobem davant d’un Estat democràtic, però amb uns usos una mica dogmàtics.

Evo Morales ha explicat que li va resultar molt complicat presentar-se com a candidat a les eleccions del 2005 perquè ell era un sindicalista, un representant del món camperol i al seu país els polítics eren considerats uns “lladres”. Amb la seva arribada al poder el que ell volia i vol és aturar l’expoli dels seus recursos naturals per part de països com els Estats Units i aconseguir el veritable reconeixement que es mereixen els pobles indígenes.

Amb aquest referèndum de demà s’aconseguirà, segons Evo Morales, la veritable refundació de Bolívia. Hi ha hagut 17 Constitucions i aquesta vegada és la primera en la que es permet la participació del poble per a la seva reforma.

La Carta Magna suposa un canvi respecte a les altres Lleis Fonamentals. Incorpora per primer cop i reconeix els pobles indígenes com a “fundadors” del país amb drets i autonomia. Això suposa un primer problema davant d’altres ètnies, els blancs o els mestissos tenen menys drets. A més això xoca amb els drets i l’autonomia dels departaments perquè els dels indígenes segueixen per sobre. En definitiva, a l’hora d’organitzar el país això resulta el menys pràctic. Qui legisla, quina normativa és la que serveix? Un merder…

Per tant, tot això em porta a pensar sobre el model d’Estat cap al que camina Bolívia. Morales sembla disposat a deixar tranquiles a les empreses estrangeres sempre i quan es mostrin disposades a col·laborar. Això és economia de mercat o més aviat intervencionisme, si a més es tenen en compte les últimes nacionalitzacions?. També cal tenir en compte que Veneçuela i Hugo Chávez brinden tot el seu suport a Bolívia.

Estem davant d’un model autoritari o què? Per acabar-ho d’adobar els membres dels Tribunal Constitucional han dimitit i no els renoven. Passa el mateix al Suprem. Això només demostra la inseguretat jurídica en la que es troba el país.

Demà vetllarem per la bona marxa del procés de votació recorrent els col·legis electorals…

DES DE BOLÍVIA, LA INCERTESA POLÍTICA

La primera jornada a La Paz és intensa. He de dir abans d’entrar en matèria i sense ànim de frivolitzar que “el asado de chancho en olla”, típic d’aquest país, m’ha encantat. Demà ens entrevistem a les 7 del matí amb el president Evo Morales. La nostra delegació ha tingut ja vàries reunions i encara ens queden unes quantes. Conèixer la realitat complexa d’aquest país de primera mà resulta apassionant. A primera hora el politòleg Carlos Cordero ens ha explicat en què consisteix el projecte constitucional en detall i ens ha il·lustrat sobre altres aspectes. Evo Morales té com a principal objectiu refundar l’Estat i normalitzar la presència indígena dins d’aquesta estructura tenint-los en compte.

El gran conflicte intern que suposa la reforma de la Carta Magna és que s’ha arribat a una mena de pacte per encabir-ho tot, però al final no agrada a ningú. Ahir ho vaig comentar una mica per sobre. Es respecta la independència de les 36 ètnies del país que tenen pràcticament capacitat legislativa. S’admet l’autonomia departamental i a més es dóna una gran importància a la autonomia municipal. No és com a Espanya ni a Catalunya, sinó que realment tenen una capacitat normativa superior. Aquesta situació genera un gran desconcert perquè no hi ha un ordre que permeti posar-se d’acord a l’hora de legislar.

És molt probable que el resultat es quedi en un 60% a favor del SÍ i un 40% a favor del NO (representat principalment pels quatre departaments orientals més pròspers). Com ja vaig adelantar ahir, Santa Cruz, Beni, Tarija i Chuquisaca no aplicaran la reforma, els cinc territoris restants sí, i el president Evo Morales està disposat a fer-ho a tot arreu encara que sigui a cop de decret.

En definitiva la incertesa política augmenta i es radicalitzen les posicions antagòniques. Evo Morales ha amenaçat amb la presó als quatre prefectes dels departaments orientals si no compleixen. A més ha estat expulsat l’ambaixador dels EUA i el Govern no veu amb bons ulls la posició de la UE que ara vol negociar de forma bilateral. Amb Espanya per ara no s’hi fiquen. Aquesta ha estat la sensació després de parlar amb el ministre d’Afers Exteriors i Cultes. La trobada havia de durar cinc minutets protocolaris i s’ha convertit en una reunió d’una hora.

El tema de la votació també resulta interessant. El president de la Corte Nacional Electoral, José Luis Exeni, ens ha assegurat que el cens ha estat auditat per la OEA (Organització d’Estats Americans) i compleix amb totes les garanties. Però tot el procés amb els requisits democràtics. Perquè no es repeteixi el vot s’ha distribuït una tinta especial que es queda marcada al dit i permet identificar adequadament a les persones que ja han votat. Bé, Bolívia té una població de 9 milions d’habitants i hi ha quatre milions registrats per votar. Un milió i mig no consten al registre perquè són immigrants o directament no volen votar. El problema més greu es dóna a les zones rurals de majoria indígena on existeix l’anomenat “voto colectivo”. És a dir, el cabdill diu el que s’ha de votar.

La sensació que un té és que la pobresa del país es vol solucionar amb autoritarisme. Existeixen grans diferències socials i econòmiques. Ningú és igual. La igualtat resulta un concepte complex. S’ha intentat tirar endavant un Govern d’esquerres, però d’esquerres en la línia de Chávez i Castro amb imposicions. A això se li ha de sumar l’allunyament internacional i els problemes que tenen les companyies petrolieres i gasístiques amb les nacionalitzacions.

Demà explicaré més coses. Crec que l’entrevista amb l’Evo Morales serà molt interessant
 

DES DE BOLÍVIA, SANTA CRUZ I L'OPOSICIÓ A EVO

Durant els propers sis dies procuraré aproximar-vos a la realitat social, ètnica, política i econòmica de Bolívia. Com a portaveu del Grup Parlamentari de CiU al Senat i com a membre de la Comissió d’Afers Exteriors de la Cambra formo part d’una delegació ministerial com a observador electoral del Referèndum Constitucional del 25 de gener. Des d’ahir em trobo a Santa Cruz de la Sierra, capital del departament de Santa Cruz a la zona més oriental de Bolívia i situada a 416 metres sobre el nivell del mar, el que contrasta amb l’altipla. L’orient bolivià concentra el 80% de la riquesa del país.

Ara al migdia els carrers de Santa Cruz de la Sierra, estan plens de gom a gom. L’activitat és frenètica: nens que tornen de l’escola, dones i homes amunt i avall, vehicles… La delegació del Senat es dirigeix  a un dinar amb l’ambaixador espanyol, Rubén Costas, i els prefectes dels departaments de Santa Cruz, Tarija, Beni i Chuquisaca. La reunió té un gran interés perquè aquests ja han anunciat que votaran no i que encara que guanyi el Sí majoritàriament -serà així- al referèndum constitucional del diumenge no pensen aplicar la nova Carta Magna al seus territoris. La principal raó que esgrimeixen és que Evo Morales amb aquesta reforma retalla competències “autonòmiques”, per dir-ho d’alguna manera.  Però existeix un altre motiu ben important i que centra el rerafons polític, social i ètnic d’aquest plebiscit: la manera d’entendre l’economia.

Els dos principals partits, MAS -al Govern- i PODEMOS -a l’oposició-, tenen plantejaments econòmics diferents. Ho explicaré de forma simple. El partit d’Evo Morales advoca per una economia controlada per l’Estat, en la línia Bolivariana i castrista. PODEMOS, que a poc a poc s’ha anat diluïnt i ha donat pas a un moviment liderat pels prefectes dels quatre departaments més desenvolupats econòmicament que abans he esmentat, estableix una línia d’actuació en aquest àmbit basada en el lliure mercat. Això provoca un cert terratrèmol al Govern que veu com el seu projecte indigenista perilla. Cal destacar però que en una entrevista amb la delegada presidencial a la zona, Gabriela Montaño, curiosament enten les reivindicacions autonomistes del departament de Santa Cruz.

En definitiva, en aquests moments, el que més preocupa als prefectes de l’oposició és què passarà el dia 26, el dia després del plebiscit. El més raonable seria un acord perquè s’apliqués la reforma constitucional amb una certa magnanimitat. S’ha d’entendre també que aquest país té tres nivells ben diferenciats d’autonomia. Els departaments fan la seva, els municipis també i les diferents ètnies que configuren Bolívia disposen de la seva independència. Espero haver-los fet cinc cèntims de la sitaució.

Prèviament hem visitat el districte Plan 3000 liderat per monsenyor Nicolàs Castellanos. Aquest home, que ha rebut el Príncep d’Astúries entre d’altres guardons, es preocupa d’escolaritzar els nens i de donar-los de menjar. Bolívia és un país de grans diferències socials. Menys d’un deu per cent de la població controla més del vuitanta-cinc per cent dels recursos, com a molts països de la zona. Té una població de nou milions de persones i hi ha un milió de nens sense escolaritzar.

Aquest mateix vespre sortim cap a La Paz..

 La fotografia és d'avui mateix i mostra el president Morales al final de la campanya electoral del plebiscit del diumenge.

THE TIME HAS COME, MR OBAMA

“Avui us dic que els problemes que ens esperen són reals. Són greus i són nombrosos. No resultarà fàcil resoldre’ls, ni podrà fer-se en poc temps. Però heu de tenir clara una cosa, Amèrica: els resoldrem”. Com a punt de partida resulta absolutament fascinant. Barack Obama va reiterar la tarda del dimarts, durant la seva presa de possessió, que en moments de crisi la gent necessita i vol un líder. És imprescindible que sigui així, n’estic plenament convençut. Per davant té ara quatre anys de legislatura per demostrar alguna cosa –bé, de fet, li demanarem tots comptes d’aquí a cent dies.
El president Obama ha de passar ara del Yes, we can al Yes, we do. Ha demostrat que és un orador brillant i que les persones esperen grans coses d’ell. Jo simplement li diria si el tingués davant: the time has come, mister Obama, the time has come.
Obama és un personatge únic. Es tracta del primer president negre dels Estats Units d’Amèrica i a més ha aconseguit davant de temes de gran complexitat introduir el concepte d’il•lusió. Benvinguda sigui la il•lusió, però anem amb compte perquè és molt fàcil passar a la frustració i ara encara se’l creuen.
Existeixen exemples molt propers, tant a la política espanyola com a la catalana, que demostren que les bones intencions i l’optimisme si no van més enllà no serveixen per a res. Zapatero ja ha demostrat que darrera de la seva empenta inicial no hi havia res més. I a Montilla caldria recordar-li que, de tant en tant, la política necessita narrativa; dels fets i no paraules ha passat al res de res.
Ara vull parlar de Bolívia. Quan hagi publicat aquestes línies estaré volant cap al país andí. Hi estaré uns dies com a observador electoral del referèndum constitucional del 25 de gener impulsat pel president Evo Morales.
 

Amics, coneguts i saludats del món audiovisual

La pel·lícula Camino va rebre ahir el guardó més important del XIV Premio Cinematográfico José María Forqué. En definitiva, el senyor Roures, al que vaig felicitar abans de començar la cerimònia d’entrega pel premi a Viqui, Cristina, Barcelona als Estats Units i que també ha produït, va triomfar un cop més. Va tenir unes paraules de condol i de record per a tots el nens que moren a Palestina en aquests moments.
Altres persones a les que també vaig saludar van ser els ministres d’Indústria i de Cultura, el president del Senat, Veronica Forqué i l’anterior candidat a les eleccions a la comunitat de Madrid, Rafael Simancas, antic senador i ara diputat. De l’àmbit audiovisual vaig coincidir amb un vell company, Enrique Cerezo. N’hi havia molts altres.
Quan assisteixo a aquests actes recordo la meva época com a conseller de Cultura i com a responsable de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Acostumo a tenir el mateix pensament. A Espanya la indústria cinematogràfica i audiovisual ha millorat, però necessita una embranzida forta.
El fet més sorprenent va ser trobar-me a la mateixa taula de canapés amb Joselito. Al principi no el vaig identificar, però es tractava del mateix Ruiseñor. Recordo que les mares d’aquella època li tenien un cert afecte. Joselito i jo tenim la mateixa edat.