catBlogger

UN PAÍS SENSE OPORTUNITATS

Bé, per començar un titular com aquest s’hauria d’ajustar més a la realitat. Sí que hi ha hagut oportunitats, especialment en l’àmbit de l’especulació immobiliària a Espanya. I, sí, tot i que sóc un persona de tarannà positiu últimament veig coses que no m’agraden gens. Per això, entre d’altres motius, he endegat al Senat la ponència d’estudi de la crisi econòmica. Avui comptarem amb la presència del president de l’energètica Iberdrola.

Aquest matí, llegint els diaris, m’he fixat en dues informacions curioses que he vist a El País. A la pàgina catorze es pot llegir “Medidas ambiciosas de dudoso calado” i com a subtítol “Los expertos no ven fácil que el Ejecutivo cambie el modelo productivo”. A la pàgina vint-i-dos, a la secció d’economia hi ha una entrevista amb el president de SEOPAN i ex director de l’Oficina Econòmica del Govern, David Taguas. El titular que han escollit ha estat interessant: “La deducción por vivienda beneficia a las rentas más altas”. Els convido a que llegeixin aquestes informacions.

Qui em va deixar gratament sorprès aquest cap de setmana va ser Felipe González. Preguntat sobre si el Govern podria treballar més per lluitar contra la crisi econòmica va tenir una resposta clara. "Creo que sí, y Europa también, mucho más. Y eso siempre me impacienta".

Aquest cap de setmana he tingut l’oportunitat de parlar amb uns amics francesos que tenen un fill de vint-i-tres anys que acaba de començar els seus estudis de postgrau a l’ENA (l’escola nacional francesa de l’Administració Pública). També vaig creuar quatre paraules amb ell. Va ser poc temps, però em va permetre entendre una cosa. Tot i que els francesos tenen uns problemes increïbles, pateixen la crisi i ha augmentat la delinqüència (els robatoris amb armes de foc s’han incrementat en un 15,4% durant el 2008, segons les últimes dades del ministeri de l’Interior francès) han sabut donar sempre respostes al seu jovent, al futur.

Amb vint-i-tres anys els joves francesos de classe mitja i amb ganes de formar-se disposen d’oportunitats per a fer-ho encara més, o bé per inserir-se al mercat de treball. Tenen la sensació que comencen una carrera professional. Aquí, en general, els joves tenen problemes per trobar oportunitats. No n’hi ha.

Per primer cop disposem d’una cantera d’universitaris amb una preparació excel•lent i no hem sabut donar-los respostes. També és cert que necessitem gent més formada, que accedeixi a la formació professional. Aquí passen anys fins que algú aconsegueix una bona oportunitat professional. I estic en contra de la tendència aquesta que diu que hi ha massa universitaris. El que passa és que el mercat laboral és tan feble, l’economia és tan precària que ningú s’ha preocupat per canviar-lo. Necessitem joves més formats. Aquesta feina depèn de tots i el senyor Zapatero amb les seves Once Nuevas Medidas para Un Nuevo Modelo de Crecimiento Económico Sostenible no anirà enlloc. Ho repeteixo, no anirà enlloc.

Tot plegat em preocupa i davant d’això em demano només una cosa: Què passa aquí? Demà, ja vaig anunciar-ho divendres, li preguntaré a Salgado sobre els brots verds i les noves mesures del Govern, però és que no me’n podia estar de comentar aquestes quatre coses.

SETMANA DE TENSIÓ A LA BANCADA SOCIALISTA

Sense cap mena de dubte ha estat una setmana tensa per als socialistes a les Corts Generals. Si això no tingués més conseqüències no passaria res, però malauradament nosaltres hem hagut de patir la tensió del Govern a l’hemicicle, especialment l’actitud de pinxo del ministre de Foment i la prepotència de la ministra de Medi Ambient.
Hi ha hagut altres qüestions. La ponència d’estudi de la crisi econòmica, creada a instàncies del nostre grup des de la Comissió d’Economia que jo presideixo, ha seguit amb els seus treballs, analitzant la situació i aportant possibles solucions.
Però sense cap mena de dubte el més extraordinari va succeir durant la sessió de control. Teníem dues preguntes. Una anava dirigida al ministre de Foment, José Blanco, i li demanàvem sobre els talls de l’A-2 al seu pas per Lleida degut als desplaçament d’un talús que ha provocat talls quilomètrics. A més li recomanàvem l’alliberament del peatge de l’AP-2. La resposta de Blanco va ser absolutament ridícula.
El nostre senador per Lleida, Ramon Alturo, va carregar contra el ministre després de dir-nos que si les carreteres catalanes estaven malament es devia a la connivència entre PP i CiU durant els anys de govern a al Generalitat. Senzillament, perfecte. El to va ser desagradable. I l’Alturo li va deixar constància de la seva falta de respecte, de la manca de cortesia parlamentària i de la seva actitud de pinxo.
Poc després la ministra de Medi Ambient, Medi Rural i Marí, Elena Espinosa va deixar caure unes acusacions increïbles. Salgado va dirigir-se així al Joan Mª Roig després que ell l’indiqués que el seu departament no havia fet res per agilitzar la distribució d’aliments als bancs dedicats a aquesta tasca. “Sé que vostè és d'un Ajuntament de Tarragona, on hi ha una cooperativa arrossaire, a Amposta, en concret, amb la qual s'estan negociant 75.000 quilos d'arròs per al banc d'aliments. Potser aquests són els seus interessos, senyoria”. Roig va remetre-li una carta exigint-li disculpes públiques.
És cert que just el dimarts els ministres diputats havien d’anar al Congrés a votar les propostes de resolució dels grups parlamentaris. No tenen el suports necessaris i es troben en una situació difícil. Però d’això a llençar aquestes carretades contra els senadors de CiU. Fins i tot la portaveu del grup socialista al Senat va reconèixer que els ministres s’havien passat.
És veritat que en política estem acostumats a veure-les de tots colors, però la mala educació i l’estupidesa no haurien de tenir entrada en una cambra de les Corts Generals. Esperem que la ministra es disculpi.
La setmana que ve, seguint amb l’estratègia del grup, li preguntaré a la ministra d’economia si pensa que les mesures presentades durant el debat de política general serviran per impulsar la situació econòmica. Bé, sense comentaris. Ja veurem què ens diu, tot i que ja imagino la resposta sobre els brots verds... Què hi farem...

UNA GRAN FINAL

Aquí teniu l'article que ha sortit publicat avui a l'e-notícies. Tracto diversos aspectes, però, principalment, he realitzat una reflexió sobre les conseqüències polítiques que va tenir la final de la Copa del Rei entre el Barça i l'Atlètic de Bilbao. Si algú vol llegir-lo directament a la web de l'e-notícies pot fer-ho aquí.  

El passat dimecres vàrem poder fruir d’una magnífica final de la Copa de Rei a Mestalla. Es van enfrontar dos equips històrics, amb 23 copes guanyades l’Atlètic de Bilbao i 24 el F.C.Barcelona. Els blaugranes feia 11 anys i el Bilbao 25 que havien guanyant l’última.

El Barça es trobava a punt de fer historia, amb la possibilitat de guanyar la copa del Rei -com així va ser, la Lliga i la Copa d’Europa. El Bilbao tornava a viure la primera final després de 25 anys i estava convençut que al Barça, amb un partit a vida o mort cada tres dies, jugant com a lleons i a un sol partit, se’l podia guanyar.

Més de 30.000 bascos i més de 15.000 catalans, joves i no tan joves, noies i nois, senyores i senyors, van envair València i després el camp de Mestalla. Bon rotllo i cap incident ni pels carrers de València ni al camp. Un brètol, en el sector basc, va llençar una llauna buida a Alves i els mateixos veïns de grada el van denunciar i fer detenir.

Ells, els bascos convençuts de la victòria, els catalans convençuts de que érem millors.

Bascos i catalans som diferents però ens respectem i tenim coses i problemes que ens uneixen. Tots dos estem convençuts que el Barça i l’Atlètic son més que un club. Tots dos volem Seleccions Nacionals esportives i els nostres equips porten la Senyera i la Ikurriña a la samarreta.

Euskadi i Catalunya sabem que som dos nacions de Europa amb una llengua ,una cultura ,una historia que ve de lluny i que ens dona una identitat pròpia.

L’Atlètic de Bilbao va marcar de còrner als 9 minuts de partit, el Barça va empatar amb un golàs de Touré Yaya al minut 31 de la primera part. A la segona el Barça va fer un recital de futbol amb gols de Messi, minut 54, d’un Bojan meravellós al minut 58 i un llançament a l’escaire de Xavi al minut 64. En resum 4 a 1 i la copa cap a casa.

Al acabar al partit, cap mal gest ni al camp ni a les grades, alegria lògica dels barcelonistes i tristesa raonable dels jugadors i aficionats bascos. Però van haver-hi aplaudiments de tots a tots, guanyadors i perdedors.

Moments abans de començar el partit va sonar l’himne espanyol acompanyat d’una molt important i generalitzada xiulada. Hi ha gent que pensa que els símbols, siguin d’on siguin, no s’han de xiular i potser tenen raó. Però quan 45.000 bascos i catalans, tan assenyats i amb un comportament tan cívic, es posen a xiular un himne es bo preguntar-se per què.

I el per què pot ser, perquè bascos i catalans ens sentim xiulats cada dia quan PP i PSOE, que diuen defensar Espanya, utilitzen el català i l’euskera per aconseguir vots a Espanya. També ens sentim xiulats quan porten l’Estatut de Catalunya al Tribunal Constitucional en el cas del PP i en el cas del PSOE regatejant incompleixen tots els terminis. Potser hi ha una altra explicació per a la xiulada, potser es va donar perquè l’Estatut aprovat al Parlament basc no va ser ni pres en consideració pel Congrés dels Diputats amb els vots de PP i PSOE. I potser s’hauria de mirar el que ha passat a les darreres eleccions amb els pactes entre el PP i PSOE, deixant fora els nacionalistes bascos del Govern.

En resum, una gran final, amb molts aplaudiments i una gran xiulada

ZAPATERO DERRAPA

Aquesta setmana hem hagut de patir els ensurts del president Zapatero al debat de política general. El cap de l’executiu espanyol ha realitzat propostes per donar i per vendre, totes destinades a implantar el nou model econòmic que ens ha de fer superar aquesta crisi econòmica. I sincerament, no es que s’hagi quedat curt ni molt menys, l’hemicicle semblava El Món dels Prodigis. Però l’espectacle de màgia podria haver tingut qualsevol altre títol. Les onze propostes m’han deixat bocabadat. El més impressionant va ser l’anul•lació de les desgravacions per vivenda i impulsar el mercat immobiliari posant-li la por al cos a la gent. Ahir el PSOE ja va dir que potser podrien canviar-ho. Qui tingui uns ingressos superiors a 24.000 euros l’any i adquireixi una vivenda a partir del 2011 no podrà desgravar-la. Increïble.
Però la derrapada més artística ha estat la destinada al sector de l’automoció. Els fabricants de cotxes s’han quedat a quadres. Zapatero va trepitjar l’accelerador a fons durant el debat i va anunciar que els compradors rebrien un ajut de dos mil euros per cotxe nou. Una bona proposta que deixa d’entendre’s quan aclareix que 1.000 euros els posaran els mateixos fabricants, 500 les comunitats autònomes i els 500 restants el Govern central.
Quan un fa una cosa així ha de tenir-la tancadíssima amb els implicats i ha de convertir-se en una mesura d’aplicació immediata, si no es converteix en un brindis al sol per diversos motius. Els compradors deixen d’adquirir cotxes immediatament fins que s’anunciï l’aplicació del descompte. Les vendes cauen. Es dóna el risc que algunes comunitats diguin que no ho accepten. Després de la reunió ahir del ministre d’Indústria, Miguel Sebastián, amb les autonomies el conseller Huguet ja s’ha negat a dur-la terme i Madrid tampoc ho farà. No és d’estranyar, si no hi ha model de finançament i no hi ha diners com vol el Govern que s’apliqui? El millor de tot això és que algunes de les principals marques d’automòbils ja ofereixen uns descomptes superiors als anunciats als futurs clients.
Però aquest Executiu s’està prenent la crisi seriosament?
 

RESPOSTA A LAURA FANEGUES I RECOMANACIÓ DE GRAN TORINO

Estimada Laura:
He d’agrair-li el comentari que ha fet en aquest blog. Animo a tothom que vulgui a fer tot tipus de comentaris sobre el que aquí s’escriu. He de dir a més a més que té raó. Hauria de passar-me més temps. Aquestes setmanes han estat molt intenses políticament i hem anat amunt i avall per dedicar-me en cos i ànima a comentar l’actualitat política i altres coses. Volia fer una entrada específica per saludar i per deixar constància que llegeixo els comentaris. Saber què pensa la gent que es mira aquest espai resulta molt interessant.
GRAN TORINO
Per cert, vull recomanar una pel•lícula que m’ha agradat molt, Gran Torino de Clint Eastwood. Fa temps que està a les pantalles, però es tracta d’un film absolutament genial en el guió, en l’àmbit interpretatiu i en la direcció, tot a càrrec del senyor Eastwood. (Hi ha gent que sap que a mi m’agraden els cotxes i aquesta és una bona oportunitat per veure un Ford Gran Torino fabricat entre els anys setanta-dos i setanta-vuit). Però aquesta pel•lícula parla de la immigració, de la integració, del racisme, dels prejudicis i de les sorpreses. Crec a més a més que és el gran comiat d’Eastwood de les grans pantalles. L’escena que recrea una mena de duel entre ell i els orientals –sobre la que no diré res- i altres grans moments en els que paròdia magistralment el seu passat d’actor d’spaguetti western representen el seu homenatge particular a un món que ja ha deixat d’existir. Magnífica la part final amb la veu trencada d’Eastwood cantant una cançó composada per ell mateix. Vagin a veure-la si els agrada el cinema.