catBlogger

Interessos nacionals i estratègia internacional

Catalunya està a punt d'iniciar una nova edat daurada, fonamentada en el trànsit cap al dret a decidir. Davant la clara aposta de futur del catalanisme majoritari pel dret a decidir, accelerada pel trencament del pacte constitucional de 1978, i davant dels nous reptes internacionals, és clau –molt més important que mai fins ara– donar a conèixer la nostra realitat a la resta del món i treballar per assolir sòlids aliats. Si som capaços d'aprofitar les nombroses oportunitats que van sorgint per donar-nos a conèixer i forjar fidelitats exteriors en traurem bons rèdits.

Alguns recents exemples d'aquesta projecció exterior catalana: la senyera que portaven en Xavi i en Puyol, a la celebració de la victòria en la final de la copa del món de futbol, fou observada per milions de persones arreu; el gran ressò a la premsa internacional de la manifestació del 10 de juliol Som una nació. Nosaltres decidim; les iniciatives constants del Partit Liberal Demòcrata Europeu en favor del dret a decidir; el coneixement de la realitat catalana –especialment de la nostra capital, Barcelona– al món és sorprenent, encara que des de casa nostra sovint el menystenim… Fa pocs dies vaig tenir una trobada amb el líder del N-VA, l'independentista flamenc Bart de Weber. Ho sap tot de la història moderna de la política catalana! Com també ens coneix bé el diputat gal·lès Hywel Williams, del Plaid Cymru, que ha presentat a Westminster una moció en suport de la causa catalana o els convidats institucionals que ens acompanyen l'11 de Setembre o que han participat en les consultes populars per la independència. Qualsevol lector podria afegir ràpidament més i més exemples a aquesta llista.

Quan es tracta de predir el futur –a banda de fer més o menys cas al pop Paul–, de l'única cosa que podem estar segurs és que el sentit comú s'equivocarà. No hi ha cicles màgics, ni una única força, fàcil d'interpretar, que governi la seqüència dels fets. Un domini que semblava estabilitzat en un moment de la història pot canviar amb increïble velocitat. Les edats d'or dels països es van succeint sense patró establert. Quant a les relacions internacionals, l'aspecte que el món presenta en l'actualitat no s'assembla de res al que tindrà d'aquí a vint anys… Si no canvia abans. És en aquest context obert i competitiu on les nacions guanyen o perden el seu futur.

Tot i aquesta inestabilitat estructural, les dinàmiques del canvi es poden interpretar i algunes grans tendències ens faciliten l'anàlisi de l'esdevenir. Algunes de les actuals, que considero particularment rellevants per al futur de Catalunya i que afectaran intensament el nostre camí democràtic cap a la llibertat, són:

1. Els estats tradicionals –massa petits per a algunes coses (control financer, comerç internacional, control de fluxos migratoris, etc.) i massa grans per a altres (gestió dels serveis públics, promoció de l'economia local, defensa diversitat cultural, etc.)– no tenen futur.

2. Realitats polítiques supraestatals dominen l'escenari econòmic global: Estats Units, regió asiàtica, Unió Europea, etc.

3. Nous estats (no tradicionals) emergeixen: Lituània, Estònia, Kosova, estats membres dels EUA, regions costaneres de la Xina, etc. La mitjana poblacional d'aquestes noves realitats és de 6,5 milions d'habitants.

4. L'exercici del dret a decidir en realitats polítiques com Catalunya, Escòcia, Gal·les, Flandes a Europa, i el Quebec a Nord-amèrica és cada cop més present i democràticament indiscutible.

Tenint en compte els fets anteriors –contrastables empíricament–, és molt factible que, en els propers anys, es produeixi l'acceleració del procés d'independència d'algunes nacions que actualment conviuen (o malviuen) en diversos estats plurals. Cal, certament, tenir present que no ens trobem davant del mateix patró democràtic al Regne Unit o al Canadà que a l'Estat espanyol, però també és evident, una de les lliçons que ens dóna la història, que les tendències mundials no poden aturar-se de manera permanent.

Un cert coneixement de la geopolítica internacional permet constatar que els aliats canvien constantment. Sempre ha estat d'aquesta manera. Així, cal tenir clar, en primer lloc, els nostres interessos nacionals per tal de poder tenir una estratègia clara d'acció exterior. S'obre una etapa fonamental per a l'acció exterior catalana, en la qual hem d'explicar molt bé el que som i el que volem. El futur està per escriure. El món ens escolta, tenim una oportunitat única, i hem de parlar clar i català!

 

Article publicat a l'Avui el 12/08/10

Maleït encaix

Article publicat a Crònica.cat (13 juliol 2010)

"L’extraordinària manifestació del poble de Catalunya, el passat dissabte 10 de juliol, marca un punt i final del maleït “encaix” de Catalunya amb Espanya. Aquesta desafortunada expressió de “l’encaix”, citada massa sovint, posa de manifest la relació d’inferioritat històrica de Catalunya enfront Espanya. Catalunya no s’ha d’encaixar amb Espanya, sinó, en tot cas, sentir-se’n part i col•laborar democràticament en un projecte comú. Evidentment aquesta opció no depèn només d’una de les parts, sinó de la voluntat d’ambdues. És clar que Espanya no ha acceptat mai aquesta democràtica igualtat de condicions. La sentència del Tribunal Constitucional torna a demostrar aquesta visió unificadora i imperialista espanyola on Catalunya no té espai per viure amb la dignitat que es mereix. Per cert, observo una obsessió malaltissa aquests darrers dies per part de sectors del PSC en parlar de l’opció federal d’Espanya. Haurem d’estar molt atents a aquest nou engany produït per la desesperació en què viu el socialisme català i espanyol davant el seu esdevenir. Federalisme ve del llatí foedus, que vol dir pacte. Un pacte entre parts en les mateixes condicions. Vaja, justament el que el Tribunal Constitucional ha tallat d’arrel. En tot cas que no ens enganyin, si Catalunya es vol federar amb la resta de l’Estat ja ho decidirem nosaltres un cop tinguem llibertat plena. Tota la resta és dilació i confusió al servei de la política espanyola........" Pots llegir l'article sencer en aquest enllaç.

L'hora de Catalunya

La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya ens permet clarificar, per si no era ja prou clar, l’escenari de futur del nostre país. L’esgotament del pacte constituent del 78 significa la fi de l’autonomisme i del possible federalisme –en cas que algú el considerés possible a Espanya-. Aquest darrer, sovint presentat pels socialistes com a solució als nostres mals ha quedat esborrat del mapa. Federalisme ve del llatí foedus, que vol dir pacte. Així doncs, una federació es la unió pactada d’un nombre específic d’estats o regions parcialment autònomes unides per un govern central (federal). És evident que quan una de les parts no accepta l’altra, tal com és, doncs el pacte i en conseqüència la federació és inviable.

Els criteris que hauria d’haver superat l’Estat espanyol per evolucionar cap a un model federal, amb el requisit d’una reforma constitucional radical, són diversos: -divisió de poders en els quals hi hagi competències exclusives entre totes les parts, incloent-hi el finançament; la impossibilitat que l’Estat recuperi l’autonomia cedida, l’estructura és de baix a dalt; l’establiment d’un federalisme fiscal que ha d’incloure la possibilitat de participar en tots els impostos; un sistema de solució dels conflictes totalment independent; i una revisió en profunditat de l’última instància judicial estatal. És evident que res d’això s’ha fet i que ni el PP ni el PSOE (PSC) ho faran. Assumpte acabat.

La sentència marca definitivament la fi de l’Espanya plural. Així doncs, probablement, l’única solució viable dels qui abans creien en el federalisme, avui és la independència, I pels federalistes d’avui –que Déu els conservi les il·lusions- paciència amb la resta de comunitats autònomes i amb el centralisme de l’Estat espanyol.

El futur és nostre. Ha arribat l’hora de Catalunya. D’una Catalunya potent i valenta. Un país on els seus ciutadans decideixin el seu futur amb normalitat democràtica i no per imposicions de l’Estat espanyol. Espanya té un problema. Sempre l’ha tingut i no és el nostre. No perdem més el temps. Fem el nostre camí. En tot cas, si volen, algun dia ja ens avisaran que han canviat de pensament i que volen compartir un projecte en comú. Aleshores ja decidirem si ens interessa. En tot cas, cal treballar dur les properes setmanes per garantir en les properes eleccions, que haurien de ser quan abans millor, la formació d’un govern fort que treballi per assolir un concert econòmic que solventi l’ofec que patim. En paral·lel cal treballar intensament per buscar el màxim de complicitats internacionals a més per enfortir el nostre sentiment col·lectiu com a poble.

Comença el canvi. De moment, el més immediat, tots i totes a la manifestació del 10 de juliol!

Article publicat a e-notícies el 01/07/10