catBlogger

Diumenge de vi i de terra al Priorat

Avui hem passat amb la Sílvia i un bon grup d'amics un matí magnífic amb en Pere Rovira i Rovira, propietari del Mas d'en Gil al Priorat. En Pere, penedesenc, amant del vi i de la terra, coneixedor d'ambdós mons des de fa trenta-cinc anys, aconsegueix, junt amb la seva família i un gran equip humà, el somni de deixar constància de la seva devoció i del seu saber fer. L'any 1998 en Pere adquireix "Masia Barril" que fou la primera bodega embotelladora de vins amb denominació d'orígen Priorat. La finca, històrica del Priorat, era anteriorment de la família del pintor català Santiago Rusiñol.

Mas d'en Gil té actualment 125 hectàrees al terme municipal de Bellmunt del Priorat, dins del Priorat històric. Ubicada a 300 metres sobre el nivell del mar, amb les seves terrasses emmarcades entre el Montsant i la serra de Llaberia, rep la brisa càlida i humida que proporcionen els vents del sud-est. En aquesta espectacular finca de l'entranyable i emprenedor Pere Rovira les terrases de vinya s'alternen amb plantacions pròpies d'olivera i ametller, que deixen pas al bosc, dins de la més pura essència mediterrània.

Hem passat un matí de diumenge, fred però assoleiat, inoblidable, rematat al menjador del Mas d'en Gil, amb la llar de foc a terra, i unes ampolles de Coma Blanca, Coma Vella i Clos Fontà que encara recordem. Moltes gràcies Pere, per la teva amabilitat i molta sort en els teus nous projectes.

Quin és el número de telèfon d'Europa?

Als anys 70 Henry Kisinger, aleshores conseller de seguretat nacional dels Estats Units, tenia problemes per trobar un interlocutor a l’altra banda de l’Atlàntic i va pronunciar la cèlebre cita: “Quin és el número de telèfon d’Europa”?

Aquest cap de setmana ha tingut lloc a Washington el “G-20 i pico”, una trobada trancendent pel futur de l’ordre econòmic internacional sota el titol: “Summit on Financial Markets and the World Economy”. Aquesta cimera, una iniciativa europea, ha evidenciat les divergències entre el model capitalista nordamericà –versió Bush- i el model europeu, i ha enterrat el G-8 com a núcli de referència de l’economia mundial.

La cimera ha marcat l’emergència definitiva del reconeixement polític dels liders de les potencies emergents com Brasil, Xina o l’índia i visualitza de manera clara el desplaçament dels centres de poder econòmic i financers que la globalització està accelerant. Com va indicar la cancellera alemanya Angela Merkel “hem donat pasos importants cap un ordre econòmic global”. Segurament aquesta Cimera, juntament amb l’elecció del primer líder polític global, Barak Obama, marquen l’inici real del segle XXI.

En aquest inici real del segle, Europa tenia una molt bona oportunitat de situar-se en el centre d’aquest nou ordre internacional, tot i que la nostra economia no viu els seus millors moments. Però estem tornant a desaprofitar les nostres oportunitats. A Wahington, aquest cap de setmana, Estats Units, la Federació Russa, i la resta dels participants tenien com a mínim, vuit interlocutors europeus: els presidents o primers ministres del G-8, més els representatnts d’Espanya i Holanda, més el de la República Txeca, que al gener assumirà la presidencia de la Unió Europea, més el president de la Comissió Europea. A més, Sarkozy passejava amb un doble barret com a
president de França i president temporal de la Unió Europea.

On és Europa quan cadascun dels representants europeus actuen com a vedettes, amb una agenda nacional i internacional no sempre coincident? Si en política és tan important la realitat com les percepcions, a la Unió Europea li queda un llarg camí per recórrer en el terreny internacional. Per als EEUU i la resta de països del món, el que compta de veritat és l’opinió de França, Alemanya, Italia o Gran Bretanya. Per separat. Ni rastre d’un actor internacional denominat Unió Europea. Una llàstima. Desitjo que, en breu, els europeus poguem tenir un sol número de telèfon. I, si no és molt demanar, que l’aparell sigui tecnològicament sostenible, punter i competitiu.
 

No és un geni, té un mètode

Acabo de veure un reportatge a la televisió d'un nen de nom Nakul Goel, de sols 7 anys d'edat, que sense cap aparell electrònic pot resoldre complicades operacions numèriques. El seu pare diu que tant sols és qüestió del mètode emprat i afirma sentir-se orgullós del seu fll.

En Nakul Goel complirà el proper dia 13 d'octubre vuit anys ja convertit en tot un geni del càlcul matemàtic. En pocs segons pot resoldre operacions matemàtiques de treze dígits superant de manera contundent la velocitat de qualsevol calculadora. Veure'l davant de la pissarra és un espectacle. Fascinant!

El pare del nen diu que «sembla un geni però no ho és. Tots els nens poden aprendre en quasi un 99% dels casos. És qüestió d'aprendre el mètode. El sistema de l'Universal Concept Of Mental Arithmetic Systems (UCMAS) es basa en l'aprenentatge i la concentració mitjançant l'àbac -instrument de càlcul xinès-. Durant els primers sis mesos l'alumne utilitza l'àbac per a solucionar funcions aritmètiques. Després, l'alumne comença a realitzar les operacions numèriques sense l'àbac, simplement visualitzant-lo. Pel que es veu amb el petit Nakul el mètode funciona !!!

La clau del mètode està en no ensenyar matemàtiques sinó en ensenyar com assolir una concentració plena. Així es pot motivar la imaginació, l'escolta, l'observació, la comprensió i fomentar la memòria fotogràfica de l'interessat. L'edat límit per iniciar-se en el mètode són els 13 anys. Un cop adquirida l'habilitat mai més es perdrà.

Les persones utilitzem un 7% del nostre cervell. Nakul utilitza en aquests moments un 12%, el que suposa un 3% més de capacitat mental que Albert Einstein..... Caldrà veure el desenvolupament i les possibles aplicacions del mètode en el futur. Recordeu: Mètode UCMAS. No cal ser un geni, sinó tenir un mètode!

Xina i el World Economic Forum

Avui escric des de la Xina, concretament des de l'emergent ciutat de Tianjin, on estic participant del 2nd Annual New Champions Meeting del World Economic Forum. La trobada reuneix més de 1500 líders empresarials i governamentals d'arreu del planeta, amb l'objectiu de debatre sobre els aspectes més actuals de la globalització.

El govern del president Pujol, amb ell al capdavant, va participar molt activament de les activitats del WEF. Malauradament, i com ja estem habituats en altres temes, en els darrers anys el govern tripartit no ha tingut cap interès en aquest Fòrum. Aquest fet fins i tot ha provocat els comentaris generalitzats dels organitzadors sobre què passa amb Catalunya?. La meva participació està servint per millorar, modestament, el nostre paper en els escenaris internacionals de referència i recuperar el prestigi que teníem anys enrere. La voluntat del WEF és involucrar Catalunya i a la seva societat en les activitas de l'organització i és per això que he cregut oportú acceptar la invitació de participar en aquest destacat fòrum empresarial mundial. Amb aquest objectiu he proposat als directius del WEF, que han acceptat sense pensar-ho dues vegades, de participar en un seminari de la Fundació Catdem per apropar les seves activitats i debats a la societat catalana.

L'escenari d'aquesta trobada és fascinant. La Xina, en constant evolució, s'ha volcat en l'esdeveniment de la mateixa manera que ho va fer pels Jocs Olímpics. Cal demanar que millorin en el respecte als Drets Humans, el respecte cap al Tíbet, i molts d'altres temes, però és ben cert que quan major sigui la seva obertura a la resta del món millor serà l'esdevenir d'aquesta fascinant civilització.

Quins són els aliats internacionals de Catalunya?

Llegeix el meu article sobre els aliats internacionals de Catalunya penjat al blog de la Comissió Internacional  de la Fundació Catalanista i Demòcrata Trias Fargas (CatDem).

L'anestèsia pre-estival

El final de juliol, just abans d'iniciar per la majoria dels catalans les seves vacances d'estiu, s'està convertint en un moment òptim pel cinisme de la política. Aquests dies les redaccions dels diaris estan pràcticament buides. La feina habitual es redueix de manera significativa i el dia a dia el porten els becaris o becaries. La premsa no és més que un plec de notícies de no gaire tamany. Aquest és el moment ideal pel cinisme de la política.

Sense escrupols i sense llum, alguns aprofiten per aprovar aquelles resolucions que no farien en cap altra data de l'any, fer les reunions més incòmodes, prendre les decisions que millor no coneguin gaires ciutadans. Els ciutadans a la platja, a la muntaya, a l'estranger o a les buides ciutats i pobles no en tenen gaire coneixement. Escenari ideal per la manca d'ètica d'alguns.

Per exemple, perquè l'auto-anomenat vicepresident del nostre govern, Carod Rovira, nomena, en aquests dies, al seu germà, Carod i Rovira, delegat del govern a París? Ha tingut quasi sis mesos per pendre la decisió. Sembla que considera oportú fer-ho el darrer dia de juliol..... Perquè el finançament català, tema fonamental pel nostre futur, es negocia i decideix la darrera setmana de juliol i els primers dies d'agost? Perquè en Zapatero es reuneix amb l'incòmode cardenal Rouco Varela, justament avui?

Aquests només són uns exemples que em venen ràpidament al cap. Estic segur que tots trobareu algun  més, a tots nivells, que posen de manifest la voluntat d'aplicar anestèsia a segons quines decisions. La gestió de la cosa pública hauria de tenir com a motor l'ètica dels seus gestors. A veure si passades les merescudes vacances tots en recuperem una mica més, encara que estic segur que qui no en té ara no en tindrà al setembre.

Bon estiu,

Crisi econòmica; L'òptica marxista

Actualment estem vivint una desacceleració econòmica de gran importàcia. Crisis com aquesta n'hi han hagut d'altres en el passat, però el que la fa diferencial són els seus orígens; crisi financera, crisi del sector habitatge, increment del preu del petroli i de les materies primeres, crisi globalitzada especialment forta als EEUU i a Europa, etc... Tots aquests elements junts la fan més complicada i dificulta les solucions. No hi hà una única solució, sinó un conjunt de mesures des del conjunt de la societat (no sols des del sector públic o privat) que han de permetre sortir més forts de la mateixa.

Malauradament el govern espanyol ha començat tard a trobar solucions. En primer lloc, perquè va perdre el temps en una batalla semàntica, a l'estil Groucho Marx, sense cap sentit. Crisi o no crisi, el que està clar és que les batalles semàntiques no faran millorar l'economia. És clar que estem davant una crisi, i no una crisi qualsevol! Un cop els fets han demostrat que la batalla semàntica era una causa perduda i absurda cal fer una  bona diagnòsi per proposar les millors solucions.

En el moment de la diagnosi el president Zapatero fa un greu error que ve donat per la seva perspectiva d'arrel marxista de l'economia (de Karl Marx). Zapatero fa un discurs amb molta demogogia tot separant els perjudicats i els beneficiaris de la crisis. La lluita de classes torna a l'escenari polític. En un llenguatge pròpi del marxisme identifica als empresaris com els culpables, els especuladors i els beneficiats de la crisi, per posar als treballadors a l'altre costat.

En l'economia mundial actual, i molt especialment en l'europea, un discurs d'aquestes característiques no té cap base racional. Els empresaris són fonamentals per sortir de la crisi i per facilitat llocs de treballal. Amb bones i sòlides empreses privades l'economia pot avançar. Si millora l'economia millora el treballador. En definitiva, l'economia està totalment interconnectada. Els beneficis intel·ligents pel conjunt de la societat es basen en la cooperació i la suma de sinèrgies, no en la divisió de classes. Cal criticar el simplisme i el populisme que no serveixen per fer millores socials sinó per generar més confussió a la societat (a l'estil marxista, de Groucho....)

Seattle: la ciutat maragda

24 de Juliol de 2008. Aquest és el meu primer post en aquest blog. Aquest 2008 és un any de novetats: doctor al gener, pare a finals d'any, i a banda d'altres fets que m'han ocorregut durant aquests primers mesos, també he començat el meu nou blog sota el titol: Idees i conviccions.

Per fer aquesta primera entrada he escollit parlar d'una de les meves ciutats preferides: Seatlle, la ciutat maragda. En aquesta ciutat de nord-amèrica, molt propera al Canadà i a la Xina, es perceb de manera intensa la globalització. Seattle és la ciutat més gran de l'estat de Washington i tota una potència exportadora i de generació de creativitat i coneixement. A pocs llocs com en aquesta ciutat podem trobar ments privilegiades i associacions plenes d'idees innovadores. La seva qualitat de vida també és molt destacable així com la joventut de la seva població benestant.

Posats a fer una crítica es pot dir que el clima és una mica humit i que plou massa!! Especialment per a un mediterrani com jo. De totes maneres, aquesta riquesa hídrica és el que facilita un paisatge verd i ric innigualable. Les proximitats de la ciutat, al voltant del Mount Rainier. La natura impressionant del llac Washington i de la Badia Puget Sound. Els milers de salmons que pugen pels rius. Impressionant i exemple d'equilibri econòmic i ambiental.

Seattle és una ciutat oberta, una potent economia, un espai de convivència de diversos origens, un marc de creativitat com pocs al món. A Seattle vaig acabar la meva tesi doctoral sobre les relacions internacionals en un món globalitzat. A Seattle vaig veure com es pot combinar una potent economia, un medi ambient net i sostenible, un benestar ben distribuit i un marc de relacions humanes creatiu, lliure i obert.

Seattle; la ciutat maragda, com d'altres ciutats dels fantàstics EEUU que us aniré comentant en propers posts, sempre ocuparà una part important de la meva vida.

Fins a la propera!