catBlogger

Les dades bancàries SWIFT

Comunicat de premsa, publicat al web de cdc el 1/12/09:

Marc Guerrero, vicepresident de l’ELDR Party, alerta de la retallada dels drets de privacitat dels europeus si s’aprova l’accés lliure a les dades bancàries SWIFT

Guerrero demana als ministres de Justícia i Interior europeus, que treguin el punt de l’ordre del dia de la reunió d’avui del Consell de la UE

El vicepresident de l’ELDR Party i membre de la direcció de CDC, emplaça al Govern català, i més concretament a la Consellera de Justícia, Montserrat Tura, i el d’Interior, Joan Saura, a no ser còmplices d’aquesta retallada democràtica, i els interpel·la a dir quin coneixement en tenen del tema i si han fet gestions amb els representants espanyols per tal de posposar la decisió d’acord amb el nou Tractat de Lisboa.

Avui dilluns, el Consell de la Unió Europea decidirà sobre la controvertida matèria de donar als Estats Units accés lliure a les dades bancàries europees SWIFT. Aquesta qüestió s’ha tractat durant els darrers anys i neix amb l’objectiu de controlar el terrorisme internacional amb la coordinació de dades entre Europa i els Estats Units. A la pràctica, permetrà als Estats Units l’accés automàtic a dades bancàries personals de milions de ciutadans europeus, entre ells “els catalans”, sense control judicial europeu previ.

Tradicionalment aquesta matèria era una àrea de competència exclusiva del Consell de la UE. El Tractat de Lisboa, però, dona nous poders al Parlament Europeu, variant significativament la presa de decisions d’aquesta matèria, per passar a co-decidir juntament amb el Consell. El tractat de Lisboa entrarà en funcionament l’1 de desembre, el dia abans que el Consell de la UE es reuneixi per decidir una qüestió tant compromesa per a milers de ciutadans.

Per a Marc Guerrero, vicepresident de l’ELDR Party i membre de la direcció de CDC, “encara que no formalment en vigor, el Tractat de Lisboa ha estat acordat i ha de ser respectat. Prendre decisions que afecten a milions d’europeus amb una agenda secreta i només un dia abans que el Tractat entri en vigor no és el que s’espera dels líders europeus. Des del punt de vista dels drets individuals europeus és simplement inacceptable. Aquesta qüestió demana per la seva importància i afectació a milions de ciutadans un debat obert i transparent”. Des del Partit Liberal Demòcrata Europeu (ELDR Party) es demana als ministres de Justícia i Interior que treguin el punt de l’ordre del dia de la reunió que mantindran avui. Marc Guerrero apunta que “esperar un sol dia no hauria de ser gaire difícil si s’actua de bona fe, a no ser que es tingui por de la veu dels ciutadans”.

Resposta del Govern català

De la mateixa manera que aquesta decisió afectarà la totalitat dels ciutadans europeus, afectarà també els ciutadans catalans. Davant la inexistent aparició d’informacions al respecte, Guerrero emplaça al Govern català en general, i els consellers dels àmbits de Justícia i Interior, en particular, a “explicar quin és el coneixement que en tenen d’aquest tema. S’ha tractat aquest contingut a les darreres reunions de Govern? Quina és l’opinió del Govern? S’ha fet gestions amb el Govern espanyol per tant de deixar patent la posició catalana, en cas que l’hagin tingut? Han sol·licitat la posposició de la decisió d’acord amb el nou Tractat de Lisboa?

Segons Guerrero, “la inacció en aquesta qüestió equival a ser còmplices de la retallada democràtica que afectarà als catalans i al conjunt dels ciutadans europeus”.

MÉS PROJECCIÓ INTERNACIONAL PER A CATALUNYA

Vídeo-resum del congrés del Partit Liberal Demòcrata i Reformista Europeu (ELDR) celebrat a Barcelona del 18 al 20 de novembre de 2009 en què vaig ser nomenat vicepresident de l'ELDR. Amb declaracions del president de CIU Artur Mas, la comissària de la UE de competència Neelie Kroes i el ministre d'afers europeus de la República d'Irlanda Dick Roche.

Pots veure el vídeo clicant aquí.

EDUCACIÓ I LLIBERTAT: EL CAIRE 2009

Demà dijous, 29 d'octubre, marxo cap a Egipte per a participar en el 56è Congrés de la Internacional Liberal.

A la ciutat de El Caire més de 500 líders polítics d'arreu del món ens trobarem per debatre sobre "l'Educació al segle XXI". Sens dubte, parlarem del cabdal paper que té l'educació per a l'assoliment i potenciació d'una societat liberal democràtica. En regions subdesenvolupades, l''educació ha tret mil·lions de persones de la pobresa i l'analfabetisme. Per la seva banda, en el món desenvolupat, l'economia del coneixement, peça clau del món actual, està fonamentada en l'educació i la recerca. Així, l''educació és una condició bàsica per la llibertat i l'emancipació personal, especialment d'aquells més febles. Una societat sòlida i amb futur és una societat amb bona educació. Cal potenciar ara més que mai el paper de l'educació. A El Caire tindrem temps per parlar-ne intensament...

Durant el congrés nous partits d'Egipte, Itàlia, Tailàndia, Eslovènia i el Perú s'incorporaran a la família liberal mundial. A més, escollirem una nova direcció de l'organització i la persona guardonada amb el Premi a la Llibertat 2010 (Prize for Freedom 2010). Entre els candidats destaquen: el periodista d'Eritrea amb asil a Suècia Dawit Isaak; el dissident cubà Hilda Molina; el sociòleg egipci-americà Saad El Din Ibrahim; l'advocat iranià Shirin Ebadi, i l'activista pels Drets Humans Aziza Abdirasulova, de la República del Kirzigistan. També durant aquest magnífic congrés es presentarà la lectura Isaiah Berlin 2010, que aquest any fou llegida pel líder dels liberals del Canadà, Michael Ignatieff.

I enguany que justament ens trobem en plena cel·lebració de l'Any Trias Fargas, des del Nil estant, recordaré amb especial emoció als primers catalanistes que, ja fa uns quants anys, varen participar en els congressos de la Internacional Liberal. Personatges capdavanters, d'excel·lent cultura i refinada educació, com en Ramon Trias Fargas i en Joan B. Cendrós.

A la tornada us mantindré ben informats del més destacat d'aquest 56è Congrés de la Internacional Liberal a El Caire (Egipte), i de les propostes més innovadores que s'han aprovat !

ARMENIA I TURQUIA: L'ESPERANÇA D'UNES NOVES RELACIONS

Penjo la traducció d'un interessant article d'en Ian O. Lesser, senior transatlantic fellow de la German Marshall Fund of the United States, sobre la recent millora de relacions entre Turquia i Armenia, i les seves implicacions geopolítiques:

Distensió turc-armenia: Un plus per l'estabilitat regional i l'estratègia transatlàntica

El passat dissabte, els Ministres de Relacions Exteriors de Turquia i Armènia, es van reunir a Zurich i van signar acords amb l'objectiu d'establir noves relacions diplomàtiques i de l'obertura de les seves fronteres (fins ara tancades). També van acordar una sèrie de consultes i de mesures de confiança per resoldre els històrics conflictes i promoure una cooperació més estreta. Aquests protocols encara han de ser ratificats a Ankara i Erevan, i l'aplicació està molt lluny de ser segura. No obstant això, aquests nous acords - finalitzats després que alguns es queixessin de la diplomàcia d'última hora de la Secretaria d'Estat d'EUA, Hillary Clinton - podrien significar la transformació de l'estabilitat regional en el Mar Negre i més enllà. També són molt bones notícies per als interessos nord-americans i europeus.

El resultat de la setmana passada va ser un producte directe de l'obertura establerta el setembre passat, quan el president de Turquia, Abdullah Gul, va acceptar una invitació del president d'Armènia, Serzh Sargysan per assistir a un partit de futbol entre Turquia i Armènia a Erevan. La visita va ser pionera, i serà seguida per una visita presidencial recíproca a Turquia. En un sentit més fonamental, la perspectiva dels fluxos de entre els turc i els armenis es fonamenten en la distensió d'anys de diàleg tranquil, no oficial, entre els intel.lectuals i formadors d'opinió en ambdós costats. L'ambient va canviar també donada la influència dels líders empresarials disposats a aprofitar els beneficis del comerç bilateral.

Les possibles implicacions geopolítiques són substancials. L'acostament turc-armeni produirà clars beneficis per a la regió i els interessos de la seguretat transatlàntica. En primer lloc, una frontera oberta, contribuirà al desenvolupament econòmic d'Armènia i a reequilibrar la posició del país entre Orient i Occident. Des del col·lapse de la Unió Soviètica, el conflicte de Nagorno-Karabakh recolzats per Rússia, Armènia contra turcs recolzats per l'Azerbaidjan, i el tancament de la frontera de Turquia amb Armènia el 1993, els llaços d'Erevan a Occident han estat subdesenvolupats. Normalitzant les relacions amb Turquia, Armènia tindrà noves opcions en l'escena internacional i contribuirà al desenvolupament i l'estabilitat del país. Fins ara, Rússia ha donat suport a un procés de distensió que pugui precisar menys influència de Moscou a Yerevan, possiblement a causa de vincles més estrets amb l'energia-Azerbaidjan.

En segon lloc, millorar les relacions entre Armènia i Turquia pot crear un precedent per a la solució d'altres conflictes de llarga durada. Múltiples focus i els "conflictes congelats" en tot el Mar Negre posen de relleu els perills del ressorgiment del conflictes nacionals en un context de dificultats econòmiques. El conflicte entre Rússia i Geòrgia, i l'amenaça de les tensions entre Rússia i Ucraïna, posen de manifest aquest risc. L'obertura de les fronteres i les mesures de confiança poden afavorir l'aparició d'una regió més integrada del Mar Negre. L'alternativa és una retirada a mirar cap endins. Si Ankara i Erevan poden canviar de rumb i resoldre els seus conflictes, això podria donar un exemple positiu per a la gestió de crisi des de la Mediterrània oriental fins el Caspi.

En tercer lloc, per a Turquia, una veritable obertura a Armènia reforçarà el nou enfocament del país a la política exterior. En els darrers anys, els dirigents turcs han dut a terme un "problemes zero" en les relacions en els Balcans, l'Egeu, el Mar Negre i l'Orient Mitjà. En general, Ankara ha aconseguit transformar les seves relacions amb els veïns sovint amb problemes tan diversos com Grècia, Bulgària i Síria. Els observadors occidentals poden ser ambivalents sobre alguns aspectes d'aquesta estratègia de Turquia, almenys no milloren els vincles d'Ankara a l'Iran i Rússia. No obstant això, la distensió turc-armeni és un altre assumpte. Igual que l'augment de la distensió turc-grega en l'última dècada, normalitzar les relacions amb Armènia ha de ser un gran benefici per als socis transatlàntics de Turquia. En un moment en que la candidatura de Turquia a la Unió Europea s'enfronta a seriosos desafiaments, l'obertura a Armènia també pot recordar als europeus que Turquia és un productor en lloc d'un consumidor de la seguretat al veïnat d'Europa.

Finalment, el pla de treball establert per les parts preveu la creació d'una comissió per revisar la història polèmica de 1915 i les seves seqüeles que han complicat les relacions armeni-turques per gairebé 100 anys. Seria sorprenent si aquesta iniciativa aconsegueix conciliar les molt arrelades i en competició narratives històriques. No obstant això, un diàleg formal sobre els tràgics esdeveniments de 1915 incrementaran la tendència dels últims anys en els que ambdues societats s'han tornat més còmodes amb una discussió franca sobre les relacions armeni-turques, passat i present. Des de la perspectiva dels interessos americans i europeus, hi ha molt a guanyar d'un clima en el qual la pressió dels problemes contemporanis - entre ells l'Iran, Rússia, i la seguretat de l'energia - poden ocupar un lloc central en les relacions amb Ankara i Erevan. La perspectiva d'una veritable distensió entre Armènia i Turquia ajudarà a fer això una realitat. Els moviments cap a la distensió entre Armènia i Turquia mereixen el suport constant i sense reserves dels líders d'ambdós costats de l'Atlàntic.

LECTURA RECOMANADA A JOSÉ MONTILLA

Dos discursos. Com pot ser que entre dues persones, parlant a la mateixa ciutat i a la mateixa hora, però en dos espais diferents, una digui tantes coses, i tan ben dites per cert, i l’altra digui tant poques, i certament tan mal dites? Aquest és el cas que vaig viure en primera persona ahir dilluns.

Dos discursos. El prestigiós editor del Newsweek international i presentador de la CNN, Fareed Zakaria, va rebre el premi periodístic Fundació Catalunya Oberta, en un cèntric hotel de la capital catalana. És doctor en Harvard i considerat per l’Esquirre Magazine una de les 21 persones més importants del segle XXI. A la mateixa hora, el gris i poc format president de Catalunya, José Montilla, començava la seva intervenció en el Parlament obrint el debat de política general. A poca distància, mentre el primer donava les claus per interpretar el nou món i apuntava algunes receptes per sortir de la crisi, el segon, llegia allò que algú amb visió de curta volada li havia escrit. Zakaria, sense papers al davant feia una exposició sòlida i brillant. Montilla, amb els papers davant feia el què podia; vaja poca cosa…

Dos discursos. Un xoc de sentiments. L’un inspirador, clarivident i íntegre. L’altre decepcionant, de passat i sectari. El primer parlant de la força de la llibertat i la prosperitat arreu. El segon, justificant els informes totalitaris i que atempten contra la societat lliure. Zakaria presentant les característiques de la bona administració, Montilla parlant d’una administració cada cop més intervencionista. Quan un parlava del lideratge polític renovat i renovador i del paper de l’ètica i de la responsabilitat social, l’altre donava les excuses de sempre i buscava culpables per justificar la seva ineficàcia. El blanc i el negre. El dia i la nit. L’esperança i la desídia. El futur i el passat.

Recomanació final: President Montilla, quan pugui llegeixi Fareed Zakaria.

Dos discursos. Jutgin vostès mateixos si Catalunya no pot aspirar a més. Pots llegir

Article publicat a e-noticies el 30/09/09.

LA REFORMA SANITÀRIA ALS EEUU; CAL UNA RESPOSTA DE PAÍS!

És la salut un dret social universal o una mercaderia objecte de negoci i lucre? És possible compatibilitzar allò públic i allò privat en l’àmbit sanitari? És millor el sistema nord-americà de salut que l’europeu? Quins són els paràmetres per donar la resposta? Innovació, salut general, cost…  Aquestes són algunes de les preguntes que sorgeixen davant de la controvertida, i valenta, proposta de reforma sanitària als EEUU de Barack Obama. El president nord-americà es troba davant del major obstacle polític des de la seva arribada a la Casa Blanca. Obama ha dissenyat una gran campanya per assolir el recolzament de l’opinió pública nord-americana, fonamental per a tirar endavant el seu Pla.

Sóc dels que penso que és perfectament compatible i eficient un sistema públic de salut en convivència “COMPATIBLE –NO COMPETITIU” amb el sector privat. Vaja, que considero que la reforma sanitària que proposa Obama trobarà el punt de consens necessari en una majoria de ciutadans nord-americans, especialment de la classe mitja. La dificultat més gran, en aquests moments, es troba en l’acceptació d’una de les seves propostes: crear una assegurança mèdica pública voluntària, alternativa al sistema privat.  Aquesta proposta topa amb el rebuig de molts polítics, tant demòcrates com republicans. També s’hi oposen milers de ciutadans preocupats perquè les seves empreses deixin de pagar-lis assegurances privades quan el Goven ofereixi polisses públiques barates. Tenen por que la qualitat del servei empitjori i no puguin escollir metge. Cal conèixer que la mitat de les assegurances mèdiques als EEUU son ofertes per les empreses. És comprensible que la gent tingui por al canvi i cal, per tant, un gran esforç d’explicació clara i transparent per part de l’Administració Obama.

La realitat és que el sistema nord-americà de salut, per contra del què pensem habitualment a Europa, és un dels més cars del món: el país destina un 16% del PIB a la despesa sanitària, la meitat absorvida per diferents sistemes públics, el Medicaid i el Medicare, dirigits a persones discapacitades, de pocs recursos i a la gent gran. La  batalla de veritat és produeix doncs, com he indicat anteriorment, entre la classe mitja nord-americana.  És aquí on el president destinarà els seus majors esforços pedagògics.

Un pla de reforma sanitària no és cap novetat als USA. Sempre, però, el resultat ha esta el mateix: NO APROVAT al Congrés. Fent una mica d’història, ja l’any 1912 Roosevelt va fer campanya en favor d’una assegurança nacional de salut. L’any 1976 el president Carter va prometre posar en marxa un sistema d’assegurances amb cobertura universal, però la qüestió va ser aturada per la crisi econòmica d’aquells anys. El darrer intent abans d’Obama fou durant el primer mandat de Bill Clinton. La seva dona fou una de les grans impulsores de la reforma, que tampoc va ser aprovada pel Congrés. Obama, doncs no és el primer president en plantejar una reforma, però està decidit a ser el darrer.

L’aprovació o no del Pla és sens dubte una qüestió que hauran de decidir els nord-americans, però segur que des d’Europa són nombroses les veus que sortiran a favor i en contra. El debat és de gran intensitat ja que el seu nucli radica en la compatibilitat o competitivitat del sistema públic i el sistema privat. La resposta no pot ser de dretes o d’esquerres. La resposta no pot ser de Demòcrates o de Republicans. La resposta no pot ser de Liberals o de Conservadors. La RESPOSTA no pot ser partidària sinó NACIONAL, MAJORITÀRIA, TRANSVERSAL. Obama en els seus discursos sembla que ho tingui clar. YES WE CAN!

A casa nostra, des del Catalanisme, i en relació a moltes d'altres qüestions que ens interpel·len diàriament, ho hauríem també de tenir ben clar. Calen respostes de país per tirar endavant els grans reptes. Cal menys sectarisme de partit i més espais de trobada. Podríem dir de manera generalista que calen més cases grans o més pals de paller. Si ho tenim clar i som valents, NOSALTRES TAMBÉ PODEM decidir el nostre futur!
 

EL NOU REPTE JAPONÈS

La segona economia més gran del món (Poca conya!), el Japó, viu un moment històric que marcarà de manera intensa el seu esdevenir a nivell global. El proper 15 de setembre el líder del Partit Demòcrata del Japó (PDJ), Yukio Hayotama, assumirà el càrrec de Primer Ministre en plena crisi econòmica mundial.

La destacada victòria del PDJ en les eleccions legislatives del passat 30 d’agost és sens dubte l’inici d’una nova etapa pel país. Després que el Partit Liberal Democràtic (PLD) governés a l’illa des de 1955, amb petites interrupcions, l’emergència del PDJ en la vida governamental nipona és un fenòmen nou i sens dubte renovador.

El PLD fou l’instrument del miracle econòmic del país, en concret en les dècades dels seixanta i setanta, tot  fent reviure el somni nipó d’una hegemonia regional de Tòquio. Amb tot, l’èxit econòmic es va veure foscament tacat per la bombolla especulativa dels anys 80, produint una crisi que va desestabilitzar el prestigiós model productiu japonès.

Amb la recent arribada al govern del PDJ, creat l’any 1996 pels germans Hatoyama, a qui es van unir els social-demòcrates l’any 1998 per finalment fusionar-se amb el Partit Liberal de Ichiro Ozawa, es presenten 3 grans prioritats-novetats polítiques:

1.    Reprendre els models escandinaus de “capitalisme democràtic” amb un fort component social.

2.    Reduïr la burocràcia excessiva, eliminar la corrupció i sanejar les despeses supèrflues en obres públiques per tal de donar major eficàcia a les inversions del govern i dirigir-les cap a la satisfacció de les necessitats reals dels ciutadans.

3.    En política exterior una menor dependència dels EEUU i a canvi un major esforç en la seva vocació asiàtica, i particularment la millora de les relacions amb la  Xina.

El repte és molt gran. L’any vinent (2010), quan tindran lloc les eleccions al Senat, es podrà veure si aquestes reformes, en profunditat, compten amb la confiança de la societat japonesa. De l’esdevenir d’aquesta illa se’n veurà afectat el conjunt de l’economia mundial i per tant, la sortida, abans o més tard, de la crisi econòmica mundial.

En el cas del Japó la societat ha indicat clarament que calen noves solucions de nous governs per donar resposta als greus problemes generats per la crisi. Cal veure si aquesta tendència també s'anirà produïnt arreu.

Avís: A Catalunya tenim eleccions l'any vinent !
 

JNC o mentrestant

Aquest cap de setmana ha tingut lloc a Riner (El Solsonès) la 27a Escola d’Estiu Ramon Trias Fargas de la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC). La més important organització política juvenil del país ha debatut amb diversos líders de CDC i d’entitats socials, polítiques, culturals i econòmiques sobre els reptes de futur de Catalunya, davant la manca d’ambició nacional del govern tripartit.

Un govern que hipoteca el futur del nostre país i que incompleix la nostra llei fonamental, l’Estatut. La manca d’ambició nacional del govern català ha quedat més clara que mai amb l’acord de finançament. Un cop perpetrat el crim, ara toca donar missatges falsos i contradictòris per tal de confondre a la ciutadania, no sigui que en les properes eleccions catalanes els donin algun esglai i s’acabin les poltrones. En trobem molts exemples, però en citaré sols alguns encara que ben significatius: Castells creu ara que el PSC s’ha de deslligar del PSOE; Montilla nega que s’hagi pactat la reedició del tripartit, tot i que Saura ho comenta del dret i del revés; Ridao diu que probablement haurien d’haver dit que no a l’acord (quina barra!). I Puigcercós aposta per la remodelació del govern per afrontar amb més força els propers mesos, deu estar ja pensant en la reedició del nou tripartit…. Durant el ple del parlament sobre finançament la va dir grossa amb allò del “mentrestant… “, què fàcil li resulta justificar les renúncies de país i quedar-se tant ample! I mentrestant Montilla segueix llegint el que li escriuen…

L’entrevista d’aquest cap de setmana al Secretari general d’ERC, Joan Ridao, en un mitjà de comunicació, és per posar-se les mans al cap. Diu: Ens hem de felicitar per haver pogut tancar la carpeta (ara resulta que és més important tancar la carpeta que demanar el que és nostre, per llei). També diu que no han dit que no perquè no podem estigmatitzar ERC com a factor desencadenant d’un trencament del govern (vaja, no havíem quedat que primer era el país i després el partit? En què quedem Ridao?).

Un tripartit que ja va començar amb una hipòtesi falsa. Un govern autoanomenat d’esquerres, en contraposició amb un de nacionalista, farà més polítiques socials. Quina gran faslsedat. A Catalunya, el nacionalisme català de Convergència està plenament compromès amb les polítiques socials i ambientals. No es pot entendre una opció nacionalista catalana d’èxit sense que tingui com a prioritat el benestar del conjunt del país i el respecte per la nostra terra. El progrés del conjunt del país és l’objectiu per una opció nacionalista com la que representa Convergència.

Acabo, amb unes paraules molt encertades que pronunciava ahir el president de la JNC, Gerard Figueras, en la cloenda de la seva escola d’estiu: “El compromís de construcció nacional passa ara més que mai per no seguir buscant l’encaix a Espanya. La JNC farà una defensa ferma del futur, fidels a un compromís mil·lenari. Espanya no ens vol i si ens vol és per pagar. Per tant, cal treballar per la llibertat plena”.

Endavant JNC, el futur és vostre. Que no defalliu en la vostra ambició envers Catalunya. Altres que cridaven i escenificaven molt, mentrestant ja l’han perduda!

Article publicat a l'e-notícies el 27/07/09.

VALORS LIBERALS EN TEMPS DIFÍCILS

Aquesta setmana vaig assistir, al National Liberal Club de Londres -el prestigiós club londinenc fundat per William Ewart Gladstone l'any 1882- a la lectura Isaiah Berlin 2009 impartida pel líder del partit liberal del canadà Michael Ignatieff.  Ignatieff, l'Obama del Canadà, va subratllar els elements més destacats dels valors liberals progressistes en un món global, així com l'històrica relació -sovint discutida- entre els principis liberals i la nació.

Us recomano molt especialment la seva lectura:

“Liberal Values in Tough Times”

By Michael Ignatieff

Liberalism is a family of common allegiance. We believe in limited government in the service of individual liberty and fiscal responsibility in the service of social compassion. Our creed is a pragmatic vision of good government that adapts to context. The context that matters to me is Canada. So tonight I will focus on what liberalism looks like when viewed through a Canadian lens.

Let me begin with the commitments that all liberals share. Being a liberal is a habit of the heart. Before it became a political label, ‘liberal' was a synonym for ‘generous'. A liberal helping on a plate was a generous helping. A liberal person was both a generous host and an open-minded thinker.

Liberalism should never lose its founding association with generosity of heart and openness of mind. These are the habits of heart that we need to keep to save our beliefs from curdling into political correctness or ideological dogmatism.

A liberal politics puts freedom first. A liberal's disagreement with a socialist or social democrat comes down to this: we both seek equality, but the only equality a liberal thinks is worth striving for is an equality of freedom. Aliberal's disagreement with conservatives comes down to this: we both seek freedom, but a liberal believes no one can achieve it alone. There is such a thing as society, and government's purpose is to shape a society in which individual freedom can flourish.

We put freedom first but we are not libertarians. We think that individuals cannot be free without a free society. The institutions that create freedom include, but are not limited to, public education for all, free access to medical care, retirement pensions in old age, assistance for the disabled, public security in our streets and the protections afforded by a sovereign nation state.

The liberals who fought to create these institutions were inspired by the belief—best expressed by Franklin Roosevelt—that men and women who live in fear are not free. Liberal government exists to lift fear from the souls of free men and women. A society without fear is unthinkable without equality before the law. A person discriminated against because of their gender, race, creed, sexual orientation or economic circumstance is not free. Liberals believe that freedom is indivisible, and that to defend our own, we ought to defend those of our fellow citizens, and those fellow human beings outside our borders who call for our help.

Liberals are optimistic about human nature but skeptics about power. To control power, liberals believe that majority rule needs the checks and balances of an independent judiciary, a bicameral legislature, a free press, and charters of rights that protect individuals and groups from the tyranny of the majority.

We regard government neither as an unlimited good nor as a necessary evil, but rather as the framework of opportunity that makes liberty possible. Our view of economic power is as skeptical as our view of political power. We believe in free markets and free competition because we want to protect individuals from economic tyranny. But we know that markets do not naturally serve the public interest. Left to themselves, they generate unwelcome externalities, like extreme income inequality and pollution of the environment. Protection of the public interest requires regulation. The challenge is to achieve the proper balance: allowing markets to allocate risk, reward and resources, while safeguarding the public interest with skilful, precise and light regulation.

Today there is a new challenge to the liberal idea of limited government. In order to avert systemic economic collapse, governments everywhere have intervened in markets, taking over banks, car manufacturers and insurance companies.

All governments are now recognizing the potential moral hazard of these interventions. Bailouts create the expectation among risk takers that they can return to risk-taking with impunity, because they will be rescued once again. When governments step in, ordinary citizens wonder why their taxes are being spent to rescue a foolish few from their mistakes.

The fact is that the mistakes of a few were threatening the livelihoods of the many. Governments stepped in to save the jobs of auto workers, to keep credit flowing for small businesses, and to preserve the pensions and investments of small investors.

Protecting the public interest in this way is what government is for. But these new demands for intervention leave the role of government in a free society anything but clear. Socialists decry bank rescues as state bailouts of failed capitalist elites while conservatives decry intervention as creeping state socialism. Other conservatives, like the ones in power in Canada, have been forced to carry out liberal stimulus programs their own ideology previously rejected, only proving that it is tough to do something well when you don't believe in doing it at all.

Liberals might be expected to welcome the interventionist turn. The problem is that we don't actually believe in big but in good government. It is not obvious that we get good government when government is asked to do everything. Market de-regulation may have led the global economy to the edge of disaster, but heavy-handed government intervention may only slow economic recovery. Further government bailouts may push the deficit up to unsustainable levels. Further government borrowing may push up the cost of credit and reignite inflation.

Liberals accept the necessity of deficit spending to get the economy going again. But we want the scarce resources of government to be invested strategically on public education, science and technology and the infrastructure, especially green energy, that creates long term growth.

In the short-term, governments may have to own banks, insurance companies and car manufacturers, but in the medium term, they should return these businesses to the private sector as soon as they have recouped the public investments necessary to keep them from going under.

Governments will need to regulate markets but will have to find a way to do so without stifling market innovation. Governments can require markets to be transparent to both buyers and sellers and they should set capital and collateral requirements for lending, backed by tough sanctions.

If the global economic crisis presents challenges for every liberal government, not every government handles them the same way.

Liberalism, Berlin taught us, is not a bloodless breviary for rootless cosmopolitans. It is a fighting creed for men and women devoted to the fate of their particular national communities. So it is with me.

The Canada I grew up in, the Canada that shaped me is a liberal Canada. My party fought for publicly funded health-care for all. We campaigned to guarantee charter rights of equality for all Canadians. We have stood for recognition of the national identities of our constituent peoples. We believe that government has a standing responsibility to overcome inequalities of life between rural and urban, northern and southern, eastern and western regions. Finally, we believe that our example of a bilingual, multinational, multicultural nation state has a lot to offer to a wider world of nations ravaged by linguistic, cultural and national conflict.

We are a cold northern nation of 33 million people spread out across the second largest expanse of territory of any nation state. Canadians understand that individuals can survive and prosper only by banding together in community.

Canadian rights culture strikes a distinctive balance between the individual and the collective. Individual freedoms are not unlimited or unconditional, as they are in the American constitution. In Canada they are “subject only to such reasonable limits prescribed by law as can be demonstrably justified in a free and democratic society.” These words appeal to a tacit understanding of a distinctively Canadian balance between liberty and community.

A liberal Canada is very different from a liberal America, even under a Democratic administration. Next door, American liberals are still fighting for rights—public health care, a woman's right to choose and a person's right to marry the person of their choice —that are settled questions for most Canadians. Affirmative action programs created in the 1960's by American liberal administrations are now under court challenge. In Canada, affirmative action is explicitly mandated in our charter of rights and freedoms.

The Canadian idea of limited government is also different from the American. Our domestic market—a weakly populated band of settlement a hundred kilometers deep and five thousand kilometers long— was too small and diffuse to mature without the fostering hand of government. With the most powerful nation on earth on our doorstep, Canadian governments had to master the complex balancing act of protecting a domestic market, maintaining our sovereignty and keeping our American border open to trade, ideas and peoples.

The enduring character of our linguistic, cultural and national differences has also shaped our philosophy of government. One hundred and forty two years ago, four independent British colonies agreed to form a federation. Three were majority English speaking, Protestant and ordered by English common law. One of them was Catholic, French and ordered by the French civil code. And then there were the aboriginals, recognized by treaty, as constituent peoples. From the beginning, we had to make a complex unity out of these differences. We had to anchor collective rights to language and education in our constitution. We had to respect claims to land and territory that pre-existed our political foundation. We had to learn to compromise, to reach out across divides that have broken other countries apart. As we have expanded to ten provinces and three territories, encompassing five distinct economic regions, and providing a welcome to immigrants from every land, we have sustained the whole edifice of our federation on the constant practice of conciliating difference across languages, identities and cultures.

Government is central to Canadian survival, but at the same time, our federation distributes its powers so that no single order of government can dominate. The decentralization of our federation allows government to be close to the people and keeps its powers in check, while safeguarding the necessary rights of self-government of our regions and founding peoples.

La permanence de nos différences culturelles et nationales a également donné forme à notre philosophie du gouvernement. Il y a cent quarante deux ans, quatre colonies britanniques autonomes ont décidé de former une fédération. Quatre colonies britanniques indépendantes se sont entendues pour former une fédération.

Trois d'entre elles étaient à majorité anglophone, protestantes et régies selon le système judiciaire britannique du droit commun. L'une d'entre elles était à majorité francophone, catholique et régie selon le système français du droit civil. Il y avait aussi les Autochtones, reconnus par traités en tant qu'administrés de la Couronne.

Depuis les premiers jours, nous avons dû forger une unité à partir de ces différences complexes. Nous avons dû inscrire notre droit collectif à nos langues et à nos écoles dans la Constitution. Nous avons dû reconnaître la validité des revendications territoriales au sujet de terres peuplées bien avant nos origines politiques. Nous avons appris l'art du compromis. Nous avons appris à tendre la main au-delà de divisions qui ont mené d'autres pays à leur perte.

En réunissant au fil du temps dix provinces et trois territoires, qui ont formé cinq régions économiques distinctes, et en accueillant des immigrants de tous les pays du monde, nous avons consolidé notre fédération en réconciliant nos différences au delà de la barrière des langues, des identités et des cultures.

Le gouvernement est indispensable à la pérennité du Canada, mais grâce à notre régime fédéral, les pouvoirs sont répartis pour qu'aucun niveau de gouvernement ne puisse dominer.

La décentralisation permet à notre gouvernement de rester près des gens et limite ses pouvoirs, tout en protégeant le droit à l'autonomie de nos régions et de nos peuples fondateurs.

The sheer difficulty of keeping this complex unity together has bred compromise and conciliation into the Canadian soul. Because our unity cannot be taken for granted, we understand that pragmatic political leadership and moderate government are conditions of our survival.

This is the deeper reason why conservative ideologies run into difficulty with us. Getting government off the back of the people is not a persuasive slogan for a country like ours. Canadians know that wise government is essential to keep regions from falling behind, to keep Canadians equal and to keep us together. They also know that liberal habits of mind —compromise, generosity and pragmatism—are as important as government itself.

The now officially disbanded Progressive Conservative Party of Canada basically accepted liberal Canada and its vision of enabling government. The Conservative Party currently in power is a different animal entirely. Its leadership harbors an incurable distrust of liberal Canada. It cannot conceal its instinct that less government is invariably better government. For liberals, limited government is the condition of Canadian existence.

The battle between liberal and conservatives in our country is therefore a battle over the role of government in maintaining the unity of the country. In other countries, the unity of the state is a settled question, and so a politics of division can have no fatal consequences. In the United States, intense partisanship, attack ads and ideological vituperation do not endanger a country that settled the question of its unity in the American Civil War. In our country, a politics that arouses ethnic and regional resentment, creating wedges in order to mobilize a conservative base vote, is playing with fire. Last December, the current Prime Minister sought to survive a constitutional crisis of his own making by playing region against region and language group against language group. In our country, this is a dangerous game.

Canada is sturdy and enduring, but it is also fragile. All politics, in our country, is the politics of national unity. Leadership that fails to understand that is bound to fail. Furthermore, in a time of crisis, leadership is about preparing a country for the future.

Crisis foreshortens time horizons. All we can think about is getting through the crisis. Leadership is about pushing these time horizons back and preparing for the future.

Conservatives tend to believe that when markets correct and growth returns societies simply adapt to new economic conditions. In reality, without foresight and planning by government, people can be left unprepared for new opportunities. The new economy that will emerge from the creative destruction of the last eighteen months will need new skills, and government will need to invest continuously in scientific and technological training for the next generation. That new economy will have to support ever larger numbers of older people on a shrinking base of the working employed. So a government with foresight will have to encourage immigration, raise productivity support retirement pensions and provide health care for those who have left the work-force. It will have to do all this while stabilizing climate change and pollution. Markets cannot do this alone. Without action by government, the future will not be prepared for our children.

Liberalism is well-suited to these tasks because liberals believe in government and understand that pragmatic adaptation is a better guide for leadership than ideology and dogmatism.

Isaiah Berlin always believed this about the liberal creed. He remains an inspiration because he was so lacking in doctrinaire rigidity, so sensitive to context and national character, so realistic about the limits of the possible and so committed to the possibilities of a compassionate politics.

For a liberal, governing is always about choosing. Choices between good and evil are obvious enough, though hard; the choices that bedevil democracies are choices between competing goods. Berlin was often asked how a liberal should make such choices. One of his replies is worth quoting at length:

“You weigh up the factors as best you can, you rely upon all the knowledge at your disposal, scientific, your own experience, your general sense of what is likely to occur, what human beings are like, what the world is like. You discount your capacity for error, you listen to persons you think wise, in the end you decide as you decide, and you are responsible for what you have done, and if what you have done is foolish, then no matter how pure your motives, you have committed a crime. All you can say—all you can ever say—is that you have done your best to behave well in accordance with such moral values and such facts as you possess.”

The humility of this is as becoming as the stoic willingness to take responsibility for failure. This may make a liberal politics sound like a lonely road indeed. But Berlin did not believe liberals faced the hard choices of politics alone and without guides or inspirations. Always and everywhere, liberals could turn for help, first to the enduring principles of the liberal creed, and then to their country, to its institutions, its memory and its traditions. His motto might be said to have been: in all matters of principle, stand fast for freedom and in all particulars, let your nation be your guide. Mine is Canada. Thank you for listening.

Terror a Iran i a Euskadi

Aquests dies no em puc treure del cap dues imatges que il.lustren on pot arribar la barbàrie humana. En la primera, a Teheran (Iran), una dona jove mor enmig del carrer, en pocs minuts, a causa d’una bala que li ha impactat al cor disparada des d’un terrat per un agent de les milícies del règim teocràtic de la República Islàmica d’Iran. La dona participava en una multitudinaria manifestació per queixar-se d’un frau electoral majúscul. Fa poques hores, els “Guardians de la Revolució” –el cos militar més identificat amb la jerarquia ayatolà-  han amenaçat als ciutadans amb endurir la repressió amb mètodes “decisius i revolucionaris”. La segona imatge, més propera, a Arrigoriaga (Biscaia), un cotxe fet ferralla amb un agent de la polícia espanyola –especialitzat en la lluita antiterrorista- en el seu interior, agonitzant, i morint poc després, a causa d’una bomba-lapa. Totes dues imatges són conmovedores i molt dures de veure.

Alguns de vosaltres pensareu que són dos fets que no tenen rés a veure, de fet es produeixen a llocs molts distants del planeta, però tenen un punt de coincidència bàsic. En els dos casos ens trobem davant de models totalitaris basats en l’ús del terror per imposar les seves idees. Totes dues imatges ens produeixen a tots els demòcrates una gran indignació moral, i són un testimoni de la maldat del totalitarisme. Les dues imatges són exemples d’actuacions d’éssers que no creuen en la democràcia sinó en l’assassinat, la violència, el terror, el frau i la mentida. A Iran, la teocràcia, serveix de cortina de fum per portar a terme tot tipus d’atrocitats a la seva població i amenaces a les democràcies occidentals. Fins  i tot el líder suprem, l’Ayatolà Ali Khamenei, va arribar a dir que Déu donava per guanyador al fanàtic d’Ahmadineyad. Quina barra!

Però, en un món en xarxa, YouTube –entre d’altres- ens ofereix milers de vídeos amateurs dels maltractaments, humiliacions, execucions públiques i assasinats per part del règim islàmic. I a alguns encara els sembla bé o indiferent que estiguin desenvolupant l’arma nuclear? A Euskadi, per la seva banda, alguns també volen imposar les seves idees per la força. Matant, atemorint, extorsionant a tothom que no pensi com ells. I encara avui en dia hi ha qui es nega a condemnar els atemptats!    

Ja ho va dir l’ex-president nord-americà Bill Clinton a Barcelona: “The world will be Catalan or Taliban”. És a dir, el futur serà dels demòcrates o dels fonamentalistes. Malauradament, d’aquests darrers, no cal anar a l’Orient Mitjà per trobar-ne, més a prop també n’hi ha… La dona assassinada a l’Iran es deia “Neda” que vol dir “La Veu”. Ironies del destí, justament és la veu i les paraules allò que fa por als fonamentalistes. Amb fets heroics, com els de Neda, els ciutadans han fet caure la màscara del règim del Terror.

Contra els qui volen imposar el TERROR sistemàtic CAL ALÇAR LA VEU I FER-SE ESCOLTAR!

Publicat a e-noticies 24/06/2009