catBlogger

"Ombres del vent"

Aquest és el titol de l’article de l’Albert Om publicat avui, 27 de gener, a la contraportada del diari Avui. Us recomano que el llegiu. L'article posa el dit a la llaga sobre les conductes dels ciutadans però també sobre les males conductes del Govern català en relació al devastador vendaval que hem patit aquest cap de setmana. L'Albert es pregunta en un moment de l’article: “ Com pot ser que una conselleria que es fica en tot deixi la gestió de les emergències i de les catàstrofes naturals en mans del sentit comú i de l’autoregulació dels ciutadans? Per què no hi deixa també la gestió de la sequera i les oscil·lacions de la velocitat a l’entrada de Barcelona?” A mi en venen al cap moltes altres preguntes sobre l'inacció del Govern català.

Són moments de dol; justament ahir es varen celebrar a Sant Boi els funerals dels quatre nens morts sota l’edifici que “suposadament” els servia de protecció. Passades unes hores, cada cop són més les veus que busquen un culpable; i segurament trobaran en l’arquitecte o en el constructor un responsable dels fets, però crec ben sincerament que com a societat hem de buscar amb més profunditat els motius de les nostres desgràcies.

El model de bon clima constant (amb moments molt puntuals de violència de la natura) juntament amb una construcció “low cost”, per no dir de baixa qualitat, tenen les seves conseqüències. Davant d’aquest model, el Govern ha de plantejar respostes de futur. El clima no el podem canviar, per tant és evident que la resposta ha de venir per una millor construcció (d’edificis, de pals de llum, de torres elèctriques, d’antenes de televisió, manteniment dels arbres, …) i per un millor servei d’informació als ciutadans i de coordinació de l’actuació del Govern.

He conegut que, per la seva banda, el Govern del País Basc liderat per Ibarretxe tenia previst convocar un comitè de crisi per dissabte matí, en cas que la situació ho requerís. El Comitè era presidit pel mateix Lehendakari. Això és previsió i coordinació. El Lehendakari en primera persona, com a màxim responsible polític del país, agafant el bou per les banyes i donant respostes a la societat basca davant d’una crisi.

A Catalunya, en canvi, el president Montilla poc ha dit al respecte. Sembla que deixi que es cremi el Conseller Saura en aquesta difícil situació de donar explicacions sobre la mala gestió del Govern. Montilla té l’obligació davant dels ciutadans que l’han votat -i dels que no l’hem votat, ni ho farem mai- d’explicar per què el Govern no va prohibir, per exemple, les activitats esportives dels nostres fills. De fet, va córrer a prohibir-les just després de la tragèdia de Sant Boi. Massa tard, senyor President. Calen explicacions i cal assumir responsabilitats polítiques pels lamentables fets ocorreguts el cap de setmana. El Parlament de Catalunya farà un bon servei als ciutadans catalans si en els propers dies, no d’aqui a uns mesos com passa sovint, analitza en profunditat què ha succeït i quins són els motius i els responsables de la mala gestió, manifesta, del Govern català.

Obama i el tren de l'esperança

Ja ha arribat el gran dia. Ahir es varen unir tradició i canvi en l’històric tren – de Filadèlfia a Washington, com el 1861- on viatjava Barack Obama, que demà serà el 44è president dels EUA. El viatge en tren connectava amb Lincoln, que és, juntament amb Roosevelt, un dels presidents americans de referència, i un dels models d’Obama: fill de família sense recursos, procedent d’Illinois, allunyat de les estructures de partit, artífex del final de l’esclavitud, advocat, ... La història dels EUA i del món no s’entendria sense la participació d’aquestes dues personalitats, com segurament tampoc es podrà analitzar sense el nou rumb que ha agafat l’Imperi amb l’elecció d’Obama. Ahir varem veure la importància de les paraules i dels gestos, -qui deia que en política l’important són els fets i no les paraules?- a l’alçada de la liturgia d’un traspàs de poder tant i tant especial; en el país de l’esclavisme i de la segregació, en un país on la gran Rosa Park encara és molt i molt present, un afroamericà està a punt de ser president.

Obama s’ha fet estimar pels americans, pels europeus i per la resta del món. Gran relat per a un gran país que necessitava que algú en recuperés el lideratge moral; algú que fés reviure l'antic somni: el del país de les oportunitats, el del país on la societat es reinventa cada dia i modela amb les pròpies mans el seu futur encara per escriure, bressol de la democràcia i de la llibertat. Ahir, Obama, coneixedor de les grans esperances que ha aixecat deia: “La revolució americana no va acabar quan les pistoles britàniques varen callar. Mai va ser una lluita que es pogués guanyar només al camp de batalla i que s'enllestís amb la signatura dels documents dels pares fundadors. No fou només una lluita per alliberar-se de l’imperi i declarar la independència….. La revolució americana era, i segueix sent, una lluita que s’està lliurant en la ment i en el cor de la gent…”

Mes enllà de les grans esperances que molts tenim en Obama, és evident que aquest jove polític s’haurà d'enfrontar amb enormes reptes des de demà mateix. La “real politics” no s’atura per gaudir del moment. La crisi econòmica serà el primer dels reptes, perquè a un deute públic de 5’8 bilions de dòlars, un 41 per cent del PIB, cal sumar-hi els plans de rescat de sectors com el financer o el de l’automòbil, que faran imprescindibles més injeccions bilionàries. Però és que, a més, el panorama mundial tampoc l’ajuda: el terrorisme islamista vetllant armes, les guerres de l’Iraq i l’Afganistan encara supurant, l’Orient Mitjà en flames, Rússia jugant a tancar l’aixeta del gas i congelar de mig Europa, la Xina reclamant el seu paper de superpotència, ...

El tren de l’esperança fa mesos que ha començat el seu trajecte; les vies dibuixen una revolució sense final a la vista. Humilment, molts hi hem volgut participar des de les nostres posicions. Ara és el moment d’anar per feina i que porti terme la gran tasca que té encomanada. De moment, per començar amb bon peu, Obama ha sabut comunicar la impressió de tenir plena consciècia de les profundes mutacions, tant als EUA com al món, d’aquest moment històric.

Que Déu beneeixi Obama!

 

El Dret a decidir en el Dia dels Drets Humans

Article publicat al diari EL PUNT el passat dia 10 de desembre

Avui es celebra el Dia dels Drets Humans 2008, que coincideix amb la commemoració del 60è. aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans. Segons paraules del Secretari General de Nacions Unides, Ban Ki-moon, aquest dia ens recorda que en un món on tot just ens acabàvem de recuperar dels horrors de la segona guerra mundial, la Declaració fou la primera afirmació mundial d'allò que actualment donem com un fet: la dignitat inherent de tots els éssers humans.

Tots els Drets Humans, siguin aquests els drets civils i polítics, com el dret a la vida, la igualtat davant la llei i la llibertat d’expressió; els drets econòmics, socials i culturals, com el dret al treball, la seguretat social i l’educació; o els drets col·lectius, tant importants per Catalunya, com el dret a la lliure determinació, tots són drets indivisibles, interrelacionats i interdependents. L’avenç en un d'ells facilita l’avenç dels altres, de la mateixa manera que les mancances d’un dificulta la promoció dels altres. En aquesta línia s’emmarca el dret a decidir, que Artur Mas va citar per primera vegada el 20 de novembre de 2007, en la seva multitudinària conferència a Barcelona titulada: “Catalanisme: Energia i esperança per a un país millor”. Així doncs, el dret a decidir dels catalans enfonsa les seves arrels en les conviccions i en les creences més genuïnament democràtiques. El dret a decidir d’un poble és, d’acord amb la Declaració Universal dels Drets Humans, l’exercici de la democràcia en estat pur i una necessitat de futur.

No hi ha dubte que les mesures per promoure i protegir aquests drets són avui més fortes que mai i es vinculen cada cop més amb la lluita per la justícia social, el desenvolupament econòmic i la democràcia. Malgrat tot, sis dècades després de la seva adopció, violacions de tot tipus dels Drets Humans segueixen dominant les notícies d’arreu del planeta.

Davant d’aquesta realitat, és important destacar que la globalització afecta positivament l’aplicació pràctica dels drets (tant individuals com col·lectius). Citem quatre grans exemples: en primer lloc, hi ha una renovada consciència global sobre el tema; en segon lloc, des del punt de vista legislatiu s’ha portat a terme una codificació sense precedents del dret internacional. Els drets de les dones, els nens, les minories, així com violacions tals com el genocidi, la discriminació racial i la tortura, per exemple, ocupen ara una part important del dret internacional, que en altres èpoques s’ocupava quasi exclusivament de les relacions entre Estats; en tercer lloc, han incrementat les garanties per tal que els Drets Humans no sols es defineixin en abstracte, sinó que s’apliquin a la pràctica. Òrgans creats com el Pacte internacional de drets civils i polítics i el Pacte internacional de drets econòmics, socials i culturals, faculten a òrgans internacionals per vigilar com compleixen les seves obligacions els Estats; i el darrer exemple, no menys important, els creixents fòrums d’apel·lació on els particulars o els pobles poden presentar denúncies contra els seus Estats.

Al nostre país, on cada cop és més evident la força del dret a decidir, el 60è. aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans esdevé una ocasió molt bona per reflexionar sobre aquesta voluntat d’aplicació d’una millora col·lectiva. És el moment d’assegurar que aquests drets es transformin en realitat, –que els coneguin, comprenguin i gaudeixin el màxim nombre possible de persones-. A tot el món, persones, grups, organitzacions, governs, pobles, han lluitat per fer realitat les promeses que sorgiren de la Declaració Universal. Molts fins i tot han perdut la vida en defensa d’aquests ideals. Hem d’assolir, doncs, que el nostre dret a decidir formi part, de manera

Teatro, lo tuyo es puro teatro...

Article publicat al diari electrònic e-notícies, el dia 12 de gener:

L’aprovació d’un nou model de finançament “just” per a Catalunya, ha estat i és una demanada de tota la societat catalana. Ens hi juguem el nostre futur col·lectiu, és un moment transcendental on el Govern hauria d’estar a l’alçada de la seva responsabilitat. I encara és més important aquest finançament en una situació de crisi econòmica com l’actual.

Després de molts incompliments de terminis (agost, novembre, desembre, propers mesos, properes setmanes, propers dies…) sembla que estem assistint als darrers actes d’aquest nou “bodevil” conjunt del Govern Montilla i del Govern Zapatero.

Malauradament, que el Govern de l’Estat espanyol no pensi en els interessos catalans, tot i ser el motor de l’Estat, i en el que és de justícia després d’anys d’expol·li fiscal, ja n’estem acostumats. Però del “nostre” Govern cal exigir dignitat i eficàcia. I molt especialment, que defensi i respecti les nostres normes i lleis fonamentals.

Davant de la negociació del nou model de finançament, en un marc de crisi econòmica, general, vull destacar 4 punts que em semblen fonamentals:

1.    S’està produint una “il·legalitat” per part del Govern espanyol perquè la proposta de finançament presentada incompleix una Llei orgànica com és l’Estatut de Catalunya, refrendada pel poble català, i aprovada pel Parlament i per les Corts generals. Com pot ser que el mateix Govern incompleixi les lleis que s’aproven democràticament?

2.    S’ha produit una total manca de fermesa del Govern català alhora de negociar el finançament. Van desaprofitar la millor mesura de pressió, votar en contra dels pressupostos de l’Estat, i en canvi, ara, després de rebre una proposta dolenta per part d’en Solbes, es limiten a enviar una carta, o un email, o potser han penjat un post al facebook, amb les modificacions que consideren oportunes. Ridícul. On queda la política i la capacitat de negociació?

3.    El Govern català ha acceptat que és produeixi una multilateralitat en la negociació que limita el nostre potencial. Tornem a patir el “café para todos”.

4.    A banda de negociar malament el nou model, el Govern català no ha realitzat cap bona mesura per tal de superar la crisi econòmica que tenim al damunt. Més que Consellers del Govern sembla que tenim opinadors d’acualitat. On estan les idees? On queden les propostes i les sol.·lucions per millorar els problemes que estan patint molts catalans i catalanes? Ara bé, el que sí que tenim és un increment dels preus públics, dels peatges, de les àrees blaves, etc…

A Montilla li escau al 100% allò tan madrileny de “teatro, lo tuyo es puro teatro”. El PSC ja ha donat el vist-i-plau al finançament que vol el Govern del PSOE, i ara veurem el darrer acte de la funció . Un cop més els interessos del PSOE han estat per davant dels de Catalunya. I tot amb els aplaudiments i el silenci còmplice dels figurants d’ERC i d’ICV.