catBlogger

Notes sobre el Tibet

S’acaba de publicar en català, per Pagès Editors, el llibre “El Tibet trenca el seu silenci”, de Tsering Woeser. Llicenciada en literatura xinesa i poeta, Woeser, de 43 anys, és un dels símbols de la resistència interior tibetana contrària a les polítiques uniformadores de Pequín. A la Xina fou acomiadada de la seva feina per haver escrit el llibre Notes sobre el Tibet, prohibit en aquell país. Pertany a una nova generació de tibetans educats per les autoritats comunistes xineses, però que reivindiquen la llibertat del Tibet. Ningú ha pogut silenciar la seva veu, ni els arrests domiciliaris, ni les detencions, ni les amenaces. Viu a Pequín, no té permís per residir a la seva Lhasa natal i no pot sortir de la Xina. Per aquest motiu no va poder assistir a la presentació del seu llibre que va tenir lloc a La Casa del Llibre, de Barcelona, el passat dimarts 17 de febrer. La presentació va comptar amb la valuosa i valenta, pels seus comentaris, presència del President del Grup Municipal de CiU a l’Ajuntament de Barcelona, Xavier Trias, acompanyat per un altre bon amic del Tibet, el regidor Jaume Ciurana.

Xavier Trias va explicar, encara sorprès avui, com el Partit Socialista (suposadament progressista i defensor de les llibertats i drets de la gent més oprimida i vulnerable) va votar en contra de la Moció presentada a l’Ajuntament per a demanar la fi de l’arrest domiciliari de l’autora del llibre. Segons sembla, les pressions xineses poden més que els drets humans i la llibertat d’expressió. Deu ser degut a allò que sembla que sempre és més còmode no molestar als poderosos, quan s’està en una poltrona de poder, que no defensar les causes justes del món. El dia 17 a la presentació del llibre vaig poder comprovar un cop més l’hipocresia d’uns i la vàlua personal i política d’altres. Ja m’enteneu! En tot cas, jo des del meu humil altaveu de la Fundació CatDem seguiré defensant la llibertat i els drets humans allà on estiguin limitats. Desitjo que siguem molts els que ho fem, per tal que els nostres fills I filles puguin viure en un món èticament millor.   
 

Hamàs, Castro, i el Govern Català

Els casos de Palestina i Cuba són exemples de com el fals progressisme català es posiciona al costat dels qui neguen els drets humans, la llibertat d’expressió, el lliure exercici de l’orientació sexual i la llibertat religiosa, etc. Fins i tot, per alguns d’aquests persontages, posicionar-se al costat dels qui defensen la societat oberta i liberal és segons ells, de “fatxes”.

Analitzant sense apriorismes el conflicte Àrab / Israelià és evident que no cal la judeofòbia per a defensar el dret de Palestina a tenir un Estat (al costat de l’Estat d’Israel). Com deia, fa uns dies, en un brillant article, el director de la Fundació CatDem, Agustí Colomines, “en les coses essencials –la posició davant de l’existència de l’Estat d’Israel-, els musulmans catalans progressistes són tan arnats, vells i inquisidors com qualsevol de les altres versions de d’islamisme, incloent-hi Hamàs”. Aquesta també és l’actitud de la falsa esquerra catalana. En aquest context, fins i tot el president de la Junta Islàmica Catalana, s’atreveix a acusar a mitjans de comunicació catalans d’estar jugant en defensa del sionisme. Només cal llegir, escoltar i veure la premsa i la televisió catalanes per adonar-se’n de la falsetat d’aquesta acusació. I en tot aquest embolic, el Govern català al costat dels qui porten pistoles a les manifestacions “per la Pau” i criden missatges a favor de Hamàs, posant al mateix nivell societats democràtiques, com Israel i el règim totalitari nazi.

Un altre cas flagarant de negacionisme de la realitat a Catalunya és el cas de Cuba. Hem tingut molts exemples de papanatisme ideològic, en defensa del règim castrista, però vull destacar-ne un. Fa pocs dies, a Barcelona, un grup d’exiliats cubans, que viuen aquí perquè no poden viure a Cuba, es van manifestar democràticament i pacífica contra la dictadura del seu país. Davant d’aquest fet, dirigents de partits que formen part del Govern es varen posar en primera línia de la improvisada i malintencionada contra-manifestació. I això que la manifestació era en favor de la fi dels règims dictatorials. Com bé diu en David Madí, “els membres del Parlament de Catalunya que donen suport a la dictadura de Cuba o són males persones o són ignorants”.

Com a demòcrata cal remarcar que és del tot impresentable aquesta falsa patina progre que alhora de la veritat defensa posicionaments arcaics, inquisitorials i totalitaris. Cal una regeneració democràtica a Catalunya que posi en un lloc preeminent els qui defensen, arreu i sempre, les societats obertes i liberals, i que situï també en el seu lloc als qui justifiquen les dictadures i els grups terroristes quan els convé. Sense aquesta revolució social i regeneració democràtica, tant necessària, Catalunya no tornarà a ser un dels millors països –encara que petit- del món.

Article publicat a e-noticies el 10/02/09.