catBlogger

Existeix, pel Govern Català, la Catalunya Exterior?

Fins fa no gaires anys pensar en una política exterior catalana era una utopia. Amb la consolidació de la democràcia i l’impacte de la globalització aquesta idea va esdevenint, de mica en mica, una realitat. El govern català presidit per Jordi Pujol va desenvolupar una política de relacions exteriors destinada a promoure els nostres interessos comercials a l’estranger i a fer conèixer la identitat i la cultura catalanes. Alhora, el paper de la Catalunya exterior també fou molt destacat. Així doncs, l’acció tant del Govern català com dels membres de la Catalunya Exterior han ajudat a incrementar la presència a l’exterior i la implicació catalana en els afers mundials.

El darrer diumenge del mes d’abril es celebra el Dia Internacional de la Catalunya Exterior, d’acord amb la Resolució del Parlament de Catalalunya, en reconeixement a la tasca que fan tots els catalans per mantenir, difondre i promocionar la cultura i la realitat catalanes als seus llocs de residència. Actualment hi ha 120 comunitats catalanes a l’exterior en un total de 40 països d’arreu del món que apleguen més de 18.000 persones.

Aquest any, el passat 26 d’abril va tenir lloc aquesta jornada tan especial. Malauradament, puc constatar, un cop més, la manca de suport que reben aquestes comunitats per part del Govern Tripartit. No s’ha fet cap acte especial per a celebrar com es mereix aquest Dia. La Televisió de Catalunya tampoc n’ha fet un gran desplegament. De fet, a la plana web de la Vicepresidència - Viceconselleria d'Afers Exteriors i Cooperació - surt ben poca cosa (una nota a la seva agenda d'actualitat)....Vaja, que des del Govern català hi ha novament una gran innacció pel que fa a la política exterior catalana. I això, que actualment disposem d'una gran estructura orgànica que s’encarrega d’aquests temes.

Vull aprofitar aquestes línies per, en nom de la Fundació CatDem, felicitar a totes les catalanes i a tots els catalans que formen la Catalunya Exterior. Tot animant-los, malgrat el mennysteniment del Govern català, a continuar treballant amb la mateixa il•lusió per tal de mantenir la nostra flama col•lectiva encesa.

Enhorabona i moltes gràcies!

 

Rahola descarrila a Europa

Escric aquest article a l’aeroport de Brussel·les, després de participar en representació de CDC en el Consell del Partit Liberal Europeu (ELDR Party) on, entre d’altres temes, hem tractat el Congrés que tindrà lloc el mes de novembre a Barcelona, i que aplegarà tots els partits liberals demòcrates europeus (més de cinquanta) i els seus màxims dirigents (ministres, comissaris europeus, primers ministres, presidents,…). Serà sense dubte, l’acte europeu organitzat per un partit polític català més potent dels darrers anys. Actualment cap partit català, a banda de CDC, pot fer un acte d’aquestes característiques.

Comento això arran de la meva lectura de l’article publicat a La Vanguardia, dimecres 15 d’abril, per Pilar Rahola titulat “ La pequeña Casa Gran“. A banda de parlar del cas Guardans i de la Casa Gran, Rahola es preguntava si CDC té o no una estratègia respecte a Europa. Ella no dona la resposta, tot generant un dubte intencionat sobre la qüestió, però és evident que vol donar a entendre que no. L’anàlisi de Rahola, fonamentat en els canvis de caps de llista, pel simplisme de la seva argumentació requereix algunes puntualitzacions.

Convergència ha estat una partit europeista des de la seva fundació. La seva actuació política en l’àmbit europeu ha estat implementada en dos grans àmbits: actuacions institucionals i actuacions de partit. Des del punt de vista governamental ningú pot discutir de l’europeisme que va caracteritzar els governs del president Pujol. Posem com a exemple l’històric discurs d’en Pujol a Aquisgrà, l’any 1985, quan l’Estat espanyol era a punt d’entrar a la CEE. A nivell de política regional europea actuacions com la creació de l’euroregió, els Quatre Motors d’Europa, el paper de lideratge a l’Assemblea de Regions d’Europa, etc… La creació del Patronat Català Pro Europa, un referent a Brussel·les reconegut com el “catalan model”, que malauradament el tripartit va liquidar sense cap sentit. En definitiva, aquests són alguns breus exemples, d’una tasca de Govern amb una clara dimensió europeista. La llibertat, la democràcia, el benestar social i la igualtat són valors europeus pels que sempre hem treballat des de les diverses institucions on hem tingut representació.

A nivell de partit, a banda de la tasca dels nostres eurodiputats (dels que Rahola en destaca la seva feina) és notòria la presència constant de dirigents de CDC a trobades, congressos, seminaris, etc., d’àmbit europeu. Molt intensament des de la nostra entrada com a membres de ple dret del renovat Partit Liberal Demòcrata Europeu, l’any 2005 a Sòfia. Podem afirmar rotundament que Convergència és un partit amb una llarga trajectòria europea, i la força política més coherent a nivell de les seves actuacions a favor d’una Europa més potent políticament i de la defensa de les nostres reivindicacions nacionals.

Acabo, tot indicant el veritable problema de CDC i dels partits catalans en les eleccions europees, que Rahola disortadament no tracta. La manca d’una circumnscripció electoral pròpia catalana és un tema cabdal pel nostre futur a Europa. L’Estat espanyol és un dels pocs a nivell europeu que no ha constituït districtes electorals més reduïts i propers al ciutadà. Fins i tot ho han fet a França!! Ni el tripartit, ni l’Entesa, ni els 25 diputats a Madrid del PSC han fet rés al respecte. Ni a Pilar Rahola li sembla un tema europeu d’interés tot perdent-se en d’altres qüestions personals. Donat aquest problema els partits catalans tenen dues opcions: dependre d’un partit espanyol per anar a les llistes, cas del Partit Socialista i del Partit Popular, o formar coalicions diverses per tal d’incrementar les seves opcions de representació en el Parlament Europeu. En tot dos casos, la gran perjudicada és Catalunya, i si hem permeten l’atreviment, Europa!

Article publicat a elsingulardigital el 17/04/09

Rasmussen, nou Secretari General de l'OTAN

Anders Fogh Rasmussen, fins ara primer ministre de Dinamarca, assumirà el proper dia 1 d’agost la Secretaria General de l’Organització Atlàntica. Aquest polític liberal s’ha caracteritzat en els darrers anys pel seu coneixement internacional i per la seva alta capacitat de gestió. He pogut coincidir amb ell en diverses ocasions, en trobades del Partit Liberal Europeu on, tot i la seva apretada agenda, no hi acostumava a faltar mai. El seu discurs és sempre sòlid, valent, sense complexes; afrontant els reptes que tenim com a societat en aquest segle que ens ha tocat viure.

El conflicte de les “caricatures de  Mahoma” va ser un moment molt delicat en la seva vida política. No li van tremolar les cames. Va dir què pensava. Va defensar per sobre de tot la LLIBERTAT davant del TOTALITARISME.

Rasmussen agafarà una OTAN que viu un moment crucial. Per una banda, la rellevància de l’Aliança és més present que mai. Sols cal recordar, a títol d’exemple, el 50è aniversari de l’organització l’any 1999. La cimera va tenir lloc amb el rerefons d’una controvertida operació aèria als Balcans. Així mateix, en el 40è aniversari de l’any 1989, semblava que l’organització podia trencar-se per les diferències sobre com respondre als reptes que plantejava Gorvachev.

Per contrast, avui en dia ningú dubta de la necessitat de l’OTAN. Dos nous membres estan a punt d’incorporar-se. I França ja ha anunciat que recuperarà la seva màxima implicació en l’organització integrant-se en l’estructura militar.  A més l’OTAN té al davant nombrosos reptes nous: Afganistan, la relació amb Rússia, les noves amenaces no convencionals, etc…

Clarament estem davant d’una nova evolució de l’OTAN que Anders Forgh Rasmussen liderarà. Tres són, al meu parer, els elements claus d’aquesta adaptació als nous temps: l’evolució del context de seguretat global, la coincidència d’objectius comuns dels aliats, i finalment el paper de la pròpia OTAN com a institució. Pot l’Aliança Atlàntica generar sufficient influència política i actius militars per tal de fer front als nous reptes? Les respostes…… en els propers mesos.

Anders, bona sort i bona feina!

La identitat de les nacions

El dimecres dia 1 d'abril, dia plujós, vaig assistir a la presentació del nou llibre, titulat en la seva versió original "The identity of nations" i publicat per Ariel, de la prestigiosa catedràtica de Ciència Política a Queen Mary, LondonUniversity, la catalana -- vilanovina- Montserrat Guibernau.

La introducció de l'acte la varen realitzar el periodista i professor universitari, també vilanoví, Francesc-Marc Àlvaro i el catedràtic de Ciència Política de l'UPF, FerranRequejo.



Tal i com indica Rainer Bauböck, de l'European University Institute de Florència, el llibre fa una lúcida i ponderada contribució al debat sobre el multiculturalisme, l'ascens de la dreta radical i les relacions entre la identitat europea i les diverses identitats nacionals.

En aquest breu però destacat assaig Guibernau, membre de la Comissió de Relacions Internacionals i Catalanisme de la Fundació CatDem, respon a moltes de les qüestions urgents sobre el futur de la identitat nacional.

És un llibre que tot nacionalista interessat pel futur del seu país davant els profunds canvis del nostre segle, hauria de llegir.

Sens dubte, i molt d'acord amb els comentaris que fa ver durant la presentació del llibre en Francesc-Marc Àlvaro, Montserrat Guibernau és un molt bon exemple de com des del catalanisme i amb una visió cosmpolita del món --oberta, sincera i compromesa- es pot exercir un potent lideratge intel·lectual i fer un gran servei a la nostra pàtria.



Us recomano, ben sincerament, aquest llibre candidat a convertir-se en una lectura essencial per a tot investigador o professional de les ciències socials, la política o les relacions internacionals. Les vacances de Setmana Santa poden ser un bon moment per començar la lectura d'aquest assaig.