catBlogger

Interessos nacionals i estratègia internacional

Catalunya està a punt d'iniciar una nova edat daurada, fonamentada en el trànsit cap al dret a decidir. Davant la clara aposta de futur del catalanisme majoritari pel dret a decidir, accelerada pel trencament del pacte constitucional de 1978, i davant dels nous reptes internacionals, és clau –molt més important que mai fins ara– donar a conèixer la nostra realitat a la resta del món i treballar per assolir sòlids aliats. Si som capaços d'aprofitar les nombroses oportunitats que van sorgint per donar-nos a conèixer i forjar fidelitats exteriors en traurem bons rèdits.

Alguns recents exemples d'aquesta projecció exterior catalana: la senyera que portaven en Xavi i en Puyol, a la celebració de la victòria en la final de la copa del món de futbol, fou observada per milions de persones arreu; el gran ressò a la premsa internacional de la manifestació del 10 de juliol Som una nació. Nosaltres decidim; les iniciatives constants del Partit Liberal Demòcrata Europeu en favor del dret a decidir; el coneixement de la realitat catalana –especialment de la nostra capital, Barcelona– al món és sorprenent, encara que des de casa nostra sovint el menystenim… Fa pocs dies vaig tenir una trobada amb el líder del N-VA, l'independentista flamenc Bart de Weber. Ho sap tot de la història moderna de la política catalana! Com també ens coneix bé el diputat gal·lès Hywel Williams, del Plaid Cymru, que ha presentat a Westminster una moció en suport de la causa catalana o els convidats institucionals que ens acompanyen l'11 de Setembre o que han participat en les consultes populars per la independència. Qualsevol lector podria afegir ràpidament més i més exemples a aquesta llista.

Quan es tracta de predir el futur –a banda de fer més o menys cas al pop Paul–, de l'única cosa que podem estar segurs és que el sentit comú s'equivocarà. No hi ha cicles màgics, ni una única força, fàcil d'interpretar, que governi la seqüència dels fets. Un domini que semblava estabilitzat en un moment de la història pot canviar amb increïble velocitat. Les edats d'or dels països es van succeint sense patró establert. Quant a les relacions internacionals, l'aspecte que el món presenta en l'actualitat no s'assembla de res al que tindrà d'aquí a vint anys… Si no canvia abans. És en aquest context obert i competitiu on les nacions guanyen o perden el seu futur.

Tot i aquesta inestabilitat estructural, les dinàmiques del canvi es poden interpretar i algunes grans tendències ens faciliten l'anàlisi de l'esdevenir. Algunes de les actuals, que considero particularment rellevants per al futur de Catalunya i que afectaran intensament el nostre camí democràtic cap a la llibertat, són:

1. Els estats tradicionals –massa petits per a algunes coses (control financer, comerç internacional, control de fluxos migratoris, etc.) i massa grans per a altres (gestió dels serveis públics, promoció de l'economia local, defensa diversitat cultural, etc.)– no tenen futur.

2. Realitats polítiques supraestatals dominen l'escenari econòmic global: Estats Units, regió asiàtica, Unió Europea, etc.

3. Nous estats (no tradicionals) emergeixen: Lituània, Estònia, Kosova, estats membres dels EUA, regions costaneres de la Xina, etc. La mitjana poblacional d'aquestes noves realitats és de 6,5 milions d'habitants.

4. L'exercici del dret a decidir en realitats polítiques com Catalunya, Escòcia, Gal·les, Flandes a Europa, i el Quebec a Nord-amèrica és cada cop més present i democràticament indiscutible.

Tenint en compte els fets anteriors –contrastables empíricament–, és molt factible que, en els propers anys, es produeixi l'acceleració del procés d'independència d'algunes nacions que actualment conviuen (o malviuen) en diversos estats plurals. Cal, certament, tenir present que no ens trobem davant del mateix patró democràtic al Regne Unit o al Canadà que a l'Estat espanyol, però també és evident, una de les lliçons que ens dóna la història, que les tendències mundials no poden aturar-se de manera permanent.

Un cert coneixement de la geopolítica internacional permet constatar que els aliats canvien constantment. Sempre ha estat d'aquesta manera. Així, cal tenir clar, en primer lloc, els nostres interessos nacionals per tal de poder tenir una estratègia clara d'acció exterior. S'obre una etapa fonamental per a l'acció exterior catalana, en la qual hem d'explicar molt bé el que som i el que volem. El futur està per escriure. El món ens escolta, tenim una oportunitat única, i hem de parlar clar i català!

Article publicat a l'Avui el 12/08/10

Maleït encaix

Article publicat a Crònica.cat (13 juliol 2010)

"L’extraordinària manifestació del poble de Catalunya, el passat dissabte 10 de juliol, marca un punt i final del maleït “encaix” de Catalunya amb Espanya. Aquesta desafortunada expressió de “l’encaix”, citada massa sovint, posa de manifest la relació d’inferioritat històrica de Catalunya enfront Espanya. Catalunya no s’ha d’encaixar amb Espanya, sinó, en tot cas, sentir-se’n part i col•laborar democràticament en un projecte comú. Evidentment aquesta opció no depèn només d’una de les parts, sinó de la voluntat d’ambdues. És clar que Espanya no ha acceptat mai aquesta democràtica igualtat de condicions. La sentència del Tribunal Constitucional torna a demostrar aquesta visió unificadora i imperialista espanyola on Catalunya no té espai per viure amb la dignitat que es mereix. Per cert, observo una obsessió malaltissa aquests darrers dies per part de sectors del PSC en parlar de l’opció federal d’Espanya. Haurem d’estar molt atents a aquest nou engany produït per la desesperació en què viu el socialisme català i espanyol davant el seu esdevenir. Federalisme ve del llatí foedus, que vol dir pacte. Un pacte entre parts en les mateixes condicions. Vaja, justament el que el Tribunal Constitucional ha tallat d’arrel. En tot cas que no ens enganyin, si Catalunya es vol federar amb la resta de l’Estat ja ho decidirem nosaltres un cop tinguem llibertat plena. Tota la resta és dilació i confusió al servei de la política espanyola........" Pots llegir l'article sencer en aquest enllaç.

L'hora de Catalunya

La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya ens permet clarificar, per si no era ja prou clar, l’escenari de futur del nostre país. L’esgotament del pacte constituent del 78 significa la fi de l’autonomisme i del possible federalisme –en cas que algú el considerés possible a Espanya-. Aquest darrer, sovint presentat pels socialistes com a solució als nostres mals ha quedat esborrat del mapa. Federalisme ve del llatí foedus, que vol dir pacte. Així doncs, una federació es la unió pactada d’un nombre específic d’estats o regions parcialment autònomes unides per un govern central (federal). És evident que quan una de les parts no accepta l’altra, tal com és, doncs el pacte i en conseqüència la federació és inviable.

Els criteris que hauria d’haver superat l’Estat espanyol per evolucionar cap a un model federal, amb el requisit d’una reforma constitucional radical, són diversos: -divisió de poders en els quals hi hagi competències exclusives entre totes les parts, incloent-hi el finançament; la impossibilitat que l’Estat recuperi l’autonomia cedida, l’estructura és de baix a dalt; l’establiment d’un federalisme fiscal que ha d’incloure la possibilitat de participar en tots els impostos; un sistema de solució dels conflictes totalment independent; i una revisió en profunditat de l’última instància judicial estatal. És evident que res d’això s’ha fet i que ni el PP ni el PSOE (PSC) ho faran. Assumpte acabat.

La sentència marca definitivament la fi de l’Espanya plural. Així doncs, probablement, l’única solució viable dels qui abans creien en el federalisme, avui és la independència, I pels federalistes d’avui –que Déu els conservi les il·lusions- paciència amb la resta de comunitats autònomes i amb el centralisme de l’Estat espanyol.

El futur és nostre. Ha arribat l’hora de Catalunya. D’una Catalunya potent i valenta. Un país on els seus ciutadans decideixin el seu futur amb normalitat democràtica i no per imposicions de l’Estat espanyol. Espanya té un problema. Sempre l’ha tingut i no és el nostre. No perdem més el temps. Fem el nostre camí. En tot cas, si volen, algun dia ja ens avisaran que han canviat de pensament i que volen compartir un projecte en comú. Aleshores ja decidirem si ens interessa. En tot cas, cal treballar dur les properes setmanes per garantir en les properes eleccions, que haurien de ser quan abans millor, la formació d’un govern fort que treballi per assolir un concert econòmic que solventi l’ofec que patim. En paral·lel cal treballar intensament per buscar el màxim de complicitats internacionals a més per enfortir el nostre sentiment col·lectiu com a poble.

Comença el canvi. De moment, el més immediat, tots i totes a la manifestació del 10 de juliol!

Article publicat a e-notícies el 01/07/10

Atur juvenil i fracàs escolar: un nefast balanç per a Montilla

Ahir diumenge 13 de juny va tenir lloc a Castell d’Aro l’acte polític de celebració dels 30 anys de la fundació de la Joventut Nacionalista de Catalunya. Davant de nombroses persones que hem aportat el nostre gra de sorra a l’organització política juvenil més important del país, l’actual president, el vilanoví Gerard Figueras va indicar les moltes grans transformacions que l’organització ha promogut en els darrers 30 anys. Per exemple, l’eliminació del servei militar obligatori, el desenvolupament del primer pla nacional de joventut –del qual em sento especialment orgullós en ser-ne el seu primer coordinador-, el lideratge del discurs nacionalista a nivell municipal, o la introducció d’un model de societat social liberal de futur…

Estic convençut que un dels indicadors de futur més importants per la plenitud d’un país és l’ocupació que tenen les seves noves generacions que s’incorporen al mercat laboral així com el seu nivell educatiu. Catalunya té actualment les xifres més altes d’atur juvenil i de fracàs escolar d’Europa. Unes dades monstruoses i molt preocupants, el 40% d’atur i el 30% de fracàs, que posen de manifest les mancances del govern català. Un govern que s’anomena a si mateix progressista però que deixa fora del mercat laboral a una grandíssima part de la seva joventut i a més amb nivells educatius pèssims. Un nefast balanç per a Montilla.

Durant el seu discurs en aquest acte, Artur Mas, tot remarcant que som el país més europeista de la península ibèrica, ha manifestat que volem ser com Holanda, país on no s’arriba al 5% d’atur juvenil. I tot perquè el seu govern ha impulsat, des de fa temps, una aposta potent per reformar el mercat laboral i donar resposta als nous paràmetres globals tot donant sortides estables a les feines dels més joves. Fa uns mesos els nostres socis liberals holandesos, membres del Partit Liberal Demòcrata Europeu, del VVD i D66 –partits triomfadors en les darreres eleccions al seu país- varen contactar amb CDC per tal de conèixer de primera mà com podia ser que a Catalunya, tenint en compte la nostra tradició de país capdavanter i econòmicament punter, tinguéssim aquestes xifres tant i tant dolentes. Vaja els pitjors indicadors de la Unió Europea (de 27 membres….)

Unes dades que es van estenent arreu com la pólvora. Avui, sense anar més lluny, he fet la cloenda d’un interessant seminari internacional organitzat per l’European liberal Forum i la Fundació CatDem, a l’Oficina de la representació de la Comissió europea i el Parlament europeu a Barcelona, sobre el nou regionalisme europeu. Durant el dinar oficial del seminari, els ponents de Bèlgica, Alemanya i Croàcia m’han comentat la seva sorpresa i preocupació per aquesta situació.

Aquest és un dels aspectes més importants en què el nou govern, el que surti de les properes eleccions a la tardor, haurà de posar fil a l’agulla. Des de Convergència ho tenim molt clar. Serà una de les nostres prioritats de govern. Catalunya ha de recuperar la confiança dels seus i de les seves joves. El canvi comença en els i les joves, com s’ha pogut veure en l’exitós acte d’ahir, de la JNC.

Article publicat a cronica.cat el 14/06/10

És un orgull ser de CiU

(Publicat al Diari digital e-notícies el dilluns 31 de maig de 2010)

Comencem una nova setmana amb molta força i il·lusió. Sent partíceps d’una onada de canvi, amb cada cop més i més gent, que ja ningú pot aturar. Després de diversos actes molt destacats, que han tingut lloc en els darrers dies, Convergència i Unió ha tornat a demostrar que és el lideratge polític que convé a Catalunya i a Barcelona. En faig, a continuació, un breu repàs.

El primer fet destacat va tenir lloc a mitjans de setmana passada, quan vam abstenir-nos al Congrés per evitar que les institucions internacionals haguessin d’intervenir l’economia espanyola. No vam salvar un govern, sinó una economia que s’ofega. Estem davant d’una situació molt complicada: fortament endeutats, fortament aturats, fortament desequilibrats, i amb increments de fiscalitat. Com va indicar en Duran i Lleida, abstenir-se en el decret de mesures d’austeritat era una decisió delicada, però si el decret no sortia endavant, Espanya acabava exactament igual d'intervinguda que Grècia. Una situació que, per responsabilitat política, no podíem permetre.

El segon fet destacat va tenir lloc ahir diumenge, quan vam poder conèixer la darrera enquesta públicada, en un diari, sobre les properes eleccions municipals a Barcelona. Una Barcelona on porten 32 anys governant els mateixos. El gran guanyador seria Convergència amb en Xavier Trias al cap davant, qui ha promés que “construirem Barcelona i ho farem sense sectarismes, amb la col·laboració dels millors. Volem un canvi de formes, sense mirar el passat, sinó el futur”.

Finalment, el tercer fet destacat. Jo diria, destacadíssim: Més de 12.000 persones ens vam mobilitzat ahir, a Gurb-Vic, pel canvi. Il·lusió, estima pel país, i la força del canvi, van ser els tres elements que més es respiraven en l’ambient. Gent d’arreu de Catalunya, de totes les generacions, de tots els orígens, tots al voltant d’Artur Mas. Com ell mateix va proclamar ahir: “Cal sentit de país, i que el govern es posi a l’alçada del país, que aspira a ser una nació no només en els llibres d’història, sinó una nació d’Europa en en futur, amb una economia que cada cop depengui menys d’Espanya i més del món”.

En definitiva, ha estat una gran setmana per Convergència i Unió. Una setmana plena de feina ben feta, per un bon equip, amb resultats fruit de l’esforç i de la constància. I, mentre, a l’altra banda, uns que han engegat el ventilador, com a única arma a la desesperació de veure el canvi que s’apropa! És un orgull ser de CiU.

Hereu ha de plegar

"La reforma de l’Avinguda Diagonal era un dels projectes estrella del govern de la ciutat de Barcelona, juntament amb la també polèmica i poc treballada proposta dels Jocs Olímpics d’Hivern. Hereu, seguint la millor tradició del PSC, va creure que amb la manipulació i la propaganda podria enredar novament els barcelonins, davant d’un model de ciutat totalment esgotat".

Pots llegir el meu post sencer publicat al digital crònica.cat, en aquest link.

Clegg, Mas i el canvi

ANÀLISI: En les eleccions al Regne Unit 2010, que tindran lloc aquest dijous 6 de maig, hi ha per primera vegada en qüasi vuitanta anys un tercer partit amb opcions reals de guanyar. El Partit Liberal Demòcrata (LibDem) ha incrementat el seu suport des de finals dels anys noaranta, arribant aquest any electoral a què sigui percebut com una seriosa alternativa al tradicional sistema polític bipartidista. La seva entrada amb força a la cursa electoral pot introduir una molt important conseqüència: un parlament fragmentat sense una clara majoria per cap dels tres partits principals. Això significaria que els LibDems jugarien un paper clau en la formació del nou govern posant la seva proposta de reforma del sistema electoral britànic en el centre del debat polític. Un sistema, fins ara, que ha portat al domini exclusiu dels dos grans partits: conservadors i laboristes.

CLEGG: Jove, nascut l'any 1967 (43 anys), va assolir el lideratge dels LibDems l'any 2007. El més proeuropeu dels caps de llista, ha disparat les perspectives del seu partit i s'ha donat a conèixer internacionalment, posant en entredit les claríssimes opcions del Partit Conservador i el seu aspirant a primer ministre, el també jove i sobradament preparat, David Cameron. Opositor a la guerra d'Iraq, defensor de les llibertats civils, preocupat pels problemes energètics i líder de la proposta de reforma del sistema electoral. Clegg ha trencat la partida!

EL CANVI: Els valors liberals, proposats per Clegg, han estat al Regne Unit els catalitzadors del canvi, conseguint sacsejar i revolucionar la consciència de la gent. Els LibDems -socis de CDC en el Partit Liberal Demòcrata Europeu (ELDR Party)- han fet un discurs més atrevit, més entenedor, i menys políticament correcte. Un discurs que defuig de les postures dogmàtiques i uniformitzadores.

El canvi il·lusiona al Regne Unit, com il·lusiona al nostre país. Els ciutadans necessiten nous estímuls positius després d'un període molt dolent econòmicament. A catalunya, també fosc nacionalment... Passi el que passi aquest dijous, Clegg ha aconseguit posar en el centre del debat la idea del canvi, com a Catalunya ho està fent Artur Mas. Tots dos han dotat el contingut del canvi. Per a fer-ho han liderat l'ús de les noves tecnologies i els procesos participatius. Dues persones ben preparades per a la governança moderna que  representen el canvi en un país amb ganes de canvi. Tots dos basen el seu programa en el dret a decidir de les persones.

Clegg i Mas, Mas i Clegg, són el canvi ! Passi el que passi, ja ha guanyat el canvi!

Cal un "cel únic europeu"

La crisi en el sector del transport aeri europeu provocada pel núvol volcànic procedent d'Islàndia ha posat de manifest la necessitat d’establir “un cel únic europeu”.

La repercussió en els passatgers del tancament de l'espai aeri, juntament amb el seu elevadíssim cost ecònomic, ha de ser un element de reflexió estratègica amb vista al futur, donada la importància de la intermodalitat, la flexibilitat entre els mitjans de comunicació i de tenir un sistema alternatiu de transport. Tots els actors implicats han d’estar a l’alçada de les necessitats estratègiques europees en un món global. Així doncs, cal emprendre reformes estructurals urgents per a potenciar les xarxes transeuropees, ampliant el transport marítim i el ferrocarril per a reduir la dependència del sector aeri.

Actualment, la gestió del trànsit aeri és competència exclusiva dels Estats membres. De fet, aquesta gestió és un exemple més de l’elevat grau d’estatalització de la Unió Europea. Si hi hà un àmbit en el qual hi ha competencies estatals és el trànsit europeu, on la decisió la prenen els reguladors estatals. I ja hem pogut veure el resultat!

Europa no progressarà adequadament si no es capaç d’acabar d’una vegada per totes amb el fort estatalisme existent. Cal aprofundir, urgentment, en espais de gestió europea. Ara, tenim una gran oportunitat per a fer-ho en l’àmbit dels transports!
 

Un projecte de futur per a tothom: Independència

'Tota situació d'independència comporta riscos, però aquesta dona/mare ha prioritzat el benestar de la seva filla, li ha ensenyat a prendre les seves pròpies decisions, recolzant-la i donant-li confiança'. Pots llegir el meu nou article publicat a crònica.cat clicant aquí.

Més enllà de la política

Quan el passat divendres, 19 de març, a les 12:00 del migdia el Cor de la Universitat de Barcelona i el Cor Argentum de la Facultat de Química interpretaven el cant d'entrada, al Paranimf de la Universitat de Barcelona, em vaig emocionar. Era l'acte solemne d'investidura com a Doctor Honoris Causa del senyor Rafael Foguet i Ambrós i de lliurament de títols de Doctors per la Universitat de Barcelona de l'any 2008.

10 anys després de començar la meva tesi doctoral quedaven pocs minuts per a rebre solemnement, de la mà del rector Dr. Dídac Ramírez i Sarrió, en una paranimf ple de gom a gom, el títol de Doctor amb grau d'excel·lent Cum Laude per la Universitat de Barcelona.

El 19 de març de 2010, dia del pare, el recordaré sempre més. I en pensar en aquell dia em vindrà al cap l'himne Gaudeamus igitur cantat per tots els assistents com a cloenda de l'acte:

Gaudeamus igitur, Iuuenes dum sumus; (bis), Post iuncundam iuuentutem, Post molestam senectutem, Nos habebit humus. (bis)

Vbi sunt qui ante nos, In mundo fuere? (bis), Adeas ad inferos, Transeas ad superos, Hos si uis uidere. (bis)

Viuat Academia, Viuant professores. (bis), Viuat membrum quodlibet, Viuant membra quaelibet; Semper sint in flore. (bis)

Gràcies, ben sinceres, a tots/totes que m'heu ajudat en aquests 10 anys a fer possible aquest moment!