El temps és camp neutral

Fa uns dies posàvem el focus en la necessitat de racionalitzar els horaris, arran de les conclusions del III Congrés Nacional dedicat a aquesta qüestió. El que ens preguntem i volem examinar avui és com això es concreta en els anomenats plans d’igualtat de les administracions. Ho fem pensant, especialment, en el pla d’acció en què estem treballant des d’aquesta Comissió, al voltant del qual han anat naixent algunes primeres formulacions, molt incipients però totalment pertinents per centrar la discussió que ens ocupa: sobre el concepte de dona, de vida pública i de dret al temps. Com s’apuntava en el primer document de treball de la Comissió –elaborat amb les contribucions que han passat per escrit alguns dels participants–, tot això té a veure amb la conciliació, els horaris, i, sobretot, amb “les inèrcies” de disposar de les persones (home, dona) “a full time”, convertint-les en “éssers unidimensionals”. Per tant, potser aquesta no hauria de ser tant una reflexió sobre la dona, sinó sobre “quina vida pública” tenim i volem.

D’aquí que l’autèntica lluita per la igualtat –aquella que realment creu en la causa de la dona– no passi única i exclusivament pel fet d’incrementar el número de dones en la vida pública. Aquesta opció ja s’ha intentat i ha demostrat ser insuficient a l’hora de la veritat, a l’hora del canvi de debò, i sobre el qual cal insistir i continuar insistint incansablement: un canvi cultural, una transformació radical que ha de donar pas a una nova cultura de la corresponsabilitat, on homes i dones es vegin implicats per igual i d'igual a igual. En qüestions de corresponsabilitat i de conciliació, d’usos del temps, els homes hi tenen molt a dir. I és aquí on, possiblement, ragui la solució a un problema que és simbòlic però que té unes implicacions majúscules en la vida real.

Cal afrontar-lo i ens cal fer-ho d’arrel, amb la implicació de tots. El dret al temps, la corresponsabilitat i la conciliació han d’esdevenir un mainstream en el debat polític, en els programes electorals dels partits, en les accions parlamentàries i de govern. Només quan aconseguim implicar a tothom començarem a intuir-ne els canvis. Primer punt, doncs: cal reformular la discussió, i fer-ho en altres termes, superant els vells esquemes del feminisme tradicional; van fer la seva funció rupturista en el passat, ara ens calen uns de nous per parlar del que ens ens ocupa i preocupa en el present.

Segona qüestió: no només es tracta de parlar clar i de superar una herència que ja no ens identifica ni ens serveix per explicar els temps actuals, sinó que les polítiques públiques s’han d’encaminar en una altra direcció. En primer lloc, cal millorar les condicions de les dones que ja estan en la vida pública. Aquest plantejament el veiem ja en moltes de les propostes que es recullen al pla d’acció, per exemple, de l’Institut Català de les Dones (ICD). Però cal potenciar-lo molt més i, sobretot, evitar que la inconcreció que impregna molts dels plans d’actuació faci que les paraules se les acabi emportant el vent.

A priori, la fórmula Acció + Sensibilització sembla la més adient en aquests casos. Dins de la sensibilització sovint s’hi contempla, amb molt d'interès, la necessitat d’elaborar estudis i més estudis per conèixer més de prop la realitat que ens envolta i que, per tant, afecta en primera instància a la dona. Però compte: no ens quedem embaladits davant de les enquestes. Que l’estadística no ens porti a la inacció. Les estadístiques ens acosten als problemes reals de la gent, però, òbviament, l’objectiu d’un pla per la igualtat –com de qualsevol altre tipus de pla– no ha de ser constatar el desori; les dades han de servir per detectar possibles nous conflictes o conflictes latents. No per res més.

Perquè on realment cal que un pla per la igualtat s’esmeri és en l’acció pràctica. En els canvis pragmàtics i en la política de proximitat. I aquí, com dèiem, cal implicar a tothom. No només a les dones. No només parlant dels problemes que afecten a les dones. Els usos del temps són camp neutral i una oportunitat amb moltes possibilitats d’èxit a explorar en el futur.

Des de la seva creació el 1989, l'ICD ha demostrat la seva emprenedoria en la promoció de polítiques per la igualtat, treballant en coordinació amb els diferents departaments de la Generalitat com a part d’una operació transversal bàsica. El pla de l’ICD per al 2008-2011 és un document de 22 pàgines. Nosaltres hem fet una selecció d’aquells aspectes que s’han cregut més interessants pel que dèiem abans: pel que fa a les directrius que considerem que hauria d'incloure qualsevol pla per la igualtat. Lluny de la retòrica buida habitual que acompanyen els documents d’aquesta mena, hi ha unes pautes molt clares que convé no menystenir.

OBJECTIUS

Tenir en compte el valor del treball de cura i atenció, i del treball domèstic i familiar en la planificació de les polítiques econòmiques i socials
Visibilitzar i donar valor a aquest tipus de tasques, promovent una nova cultura de la corresponsabilitat:
Accions de sensibilització adreçades a sectors específics i campanyes de sensibilització
Visibilització i reconeixement del recolzament familiar femení i del paper de les àvies en la conciliació laboral, familiar i personal de les dones joves

Promoure la recerca i la difusió de dades estadístiques que donin valor econòmic al treball domèstic i de cura

Impulsar un nou model d’organització social i territorial (i de mobilitat) que permeti equilibrar els temps i els treballs

Elaboració o modificació de la normativa necessària per establir mesures d’igualtat i de tracte entre el personal laboral i funcionari quant a la corresponsabilitat
Suport a les entitats que realitzen projectes dedicades al foment de la corresponsabilitat i l’ètica de la cura
Establiment de mecanismes perquè la participació en els àmbits de decisió del sistema universatri i en les activitats puntuades com a mèrits en la carrera professional universitària siguin compatibles amb la vida familiar i personal

Promoure la flexibilitat i l’adaptació dels horaris de les jornades laborals, escolars, comercials i dels serveis a les necessitats personals i familiars
Promoció d’actuacions per afavorir una nova cultura del treball remunerat que permeti una major racionalització dels horaris laborals
Adequació dels horaris dels serveis sociocomunitaris adreçats a les persones depenents perquè s’ajustin a les necessitats reals d’aquestes i de les seves famílies

Anàlisi de la distribució de serveis de proximitat i de les prestacions per a l’atenció de la infància i persones amb dificultat d’autonomia en cada territori, i la seva relació amb l’accés de les dones al mercat laboral

Planificació d’un transport públic que tingui en compte l’impacte de gènere, especialment en els territoris rurals. Seguiment i avaluació del desenvolupament del transport públic en els polígons industrials. Elaboració i difusió d’estudis per a l’establiment i aplicació de criteris de gènere en els processos de planificació de les polítiques de transport i comunicació

Garantir la presència de les dones en el mercat de treball remunerat sense discrimició vertical ni horitzontal
Impuls d’acords entre els agents socials i el Govern de regulació i mesures que s’adeqüin a les disposicions de la normativa europea en matèria laboral
Sensibilització dels agents socials i econòmics vers una cultura de les empreses que promogui la igualtat d’oportunitats i tracte, la paritat entre sexes i la no discriminiació
Potenciació de la creació de comissions paritàries a les empreses que inicien plans d’igualtat, que tinguin com a objectiu l’elaboració del pla i indicadors per avaluar el seu grau de compliment
[ESPECIALMENT EN MOMENTS DE CRISI COM ELS ACTUALS], desenvolupament de mecanismes de control perquè en les situacions de reducció de plantilla, o en els casos d’expedients de regulació o tancament d’empreses no es produeixin discriminacions envers les dones
Revisió de les clàusules relatives a la igualtat dels convenis col·lectius

Sensibilitzar el teixit empresarial sobre la discriminació horitzontal i vertical

Garantir la igualtat retributiva de dones i homes

Promoure la presència de dones en aquells sectors on estan subrepresentades

Fomentar el desenvolupament de projectes empresarials per part de dones emprenedores, i de la carrera professional de les directives

Garantir els drets laborals de les dones en situacions específiques

Solidaritat contra la violència de gènere

Racionalitzar els horaris

Tarragona va acollir la setmana passada, el 18 i 19 de novembre, el III Congrés Nacional per a la Racionalització dels Horaris sota el títol Horaris, Treball i Qualitat de Vida, organitzat pel Departament de Treball de la Generalitat i la Comissió Nacional per a la Racionalització els Horaris Espanyols.

En la clausura del congrés, la consellera de Treball, Mar Serna, va explicar que "directives com l'europea de les 65 hores atempten contra la salut, la seguretat a la feina, la negociació col·lectiva i la conciliació". En un to entusiasta, excessivament optimista, el president de la Comissió Nacional, Ignacio Buqueras, va fixar el 2010 com l'any en què la majoria de ciutadans espanyols tindrà un horari de treball "flexible, amb hora d'entrada entre les 7.30 i les 9.00 hores i sortida entre les 16.30 i les 18.00, amb una interrupció màxima de 45 a 60 minuts per a una sana dieta meditèrrania, mentre els divendres es treballarà només pels dematins".

Però abans de passar a esmentar les conclusions del congrés, un incís sobre les dades que aportava el departament de Treball en la seva nota de premsa perquè

1. Un 20,3% de les dones ocupades tenen un contracte de jornada a temps parcial, enfront del 4% d’homes ocupats. Són dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) del III trimestre de 2008. La causa que es treballi a temps parcial té a veure amb la conciliació laboral, segons dades de l’última Enquesta de Condicions de Treball de Catalunya (ECTC): un 45,8% de les dones treballadores manifestaven tenir alguna o molta dificultat per conciliar vida personal i laboral, mentre els homes, en idèntica situació, representaven només el 29,7%

2. Les persones que decideixen el seu horari treballen més hores (43,3 hores setmanals) que les que fan un horari rígid (39,5) o flexible (39,7) decidit per l’empresa. No obstant, els treballadors que decideixen el seu horari tan sols representen el 9% enfront del 76,6% que tenen horari rígid i el 14% flexible.

El congrés es va cloure amb la lectura de les conclusions finals, extretes de les quatre taules rodones que s'hi van organitzar (“El temps i les persones, treball i qualitat de vida”, “Mobilitat urbana, treball i qualitat de vida”, “Salut, treball i qualitat de vida” i “Temps urbans vs temps rurals”). Bona part d’elles no són mesures pràctiques, sinó que fan referència a la necessitat d'un canvi de cultura, de mentalitat, de les persones. Qüestions de sentit comú que, sovint, el ritme que ens imposa el dia a dia fan que perdem de vista, com és quin tipus de vida volem per a nosaltres mateixos. “Hem de fer un bon ús del nostre temps, donant prioritat als projectes que ens aporten valor: valor per a un mateix com a persona, valor per a la família, valor professional, formatiu, solidari” o frases benintencionades del tipus “la qualitat de vida no depèn només dels ingressos econòmics sinó també del temps que tenim per disfrutar-lo”, per exemple. Abans que res hauríem de preguntar-nos què entenem per qualitat de vida; segurament, els indicadors no serien els mateixos per tothom. O sí? Sigui com sigui, aquesta no és una qüestió de la qual formalment s'hagin d'ocupar els poders públics; és una opció personal de vida, relacionada, si volen, amb el dret a la recerca de la pròpia felicitat, però en qualsevol cas, personal i subjectiu (només faltaria!).
 

Alguns apunts sobre les conclusions de les taules rodones del congrés:

1. La conciliació és una qüestió de drets humans que garanteix l’estabilitat de les persones i, per extensió, del conjunt de la societat

2. És precís articular mecanismes de suport –de tipus normatiu– a la gestió integral del temps que tinguin en compte les diferents necessitats de la ciutadania

3. La incorporació de dones en àmbits de responsabilitat pública i privada constitueix un factor decisiu per avançar en la racionalització dels horaris

4. El temps s’ha de considerar progressivament com un dret al benestar social i no únicament com a dret a conciliar

5. La dona ha de poder disposar d’un temps propi per a ella

6. L’home té el deure de compartir amb la dona les tasques domèstiques i la cura dels fills i les persones dependents, i el dret a optar a les mesures de conciliació

7. La corresponsabilitat és un fet que repercuteix positivament en la salut de les dones, que freqüentment es veuen sotmeses a una doble jornada laboral

8. Racionalitzar els horaris no vol dir treballar menys, sinó treballar millor, aprofitant el temps de manera eficaç

9. Les empreses han de motivar el seu personal perquè es comprometi de forma responsable amb les tasques a acometre, més enllà de fer complir l’horari

10. Les empreses públiques i privades han de proposar i promoure noves organitzacions del temps amb horaris més racionals que permetin reduir les tensions laborals. Com millor preservin la salut física i emocional dels seus treballadors millor serà la seva aportació al projecte

11. Les administracions han de donar suport a aquelles empreses que possibilitin la conciliació. I no només això: ha d’apostar per un increment real dels serveis públics com ara llars d’infants, centres de dia per a la gent gran...

12. Millorar els serveis públics de transport i obrir centres educatius als barris nous per escurçar els temps de desplaçament

13. Fomentar, des de les administracions locals, autonòmiques i estatals, campanyes dirigides a conscienciar a la població sobre la necessitat d’utilitzar més el transport públic, per tal de descongestionar el trànsit

14. Cal articular iniciatives d’aplicació de conceptes d’ús multihorari a les ciutats per democratitzar l’ús dels serveis i equipaments sobretot als barris.

El futur de la ministra Chacón

Si en l’anterior post ens fèiem ressò del rànquing del Wall Street Journal, vegeu el reportatge d’ahir diumenge sobre la vertiginosa carrera política de la ministra Chacón que –no en va– li dedicava La Vanguardia. 

La fulgurante ascensión de la ministra catalana, Carme Chacón

El único temor para su carrera política es que haya demasiadas expectativas / De la Vega: "Ha sido una alegría y un orgullo la valoración de Chacón en el último CIS / Rubalcaba: "La ministra Chacón tiene por delante una carrera política extraordinaria"

Juan Carlos Merino | Madrid

"¿Pues qué me va a parecer la valoración de Carme? Una alegría... ¡y un orgullo!", responde a La Vanguardia la vicepresidenta del Gobierno, Teresa Fernández de la Vega, ante el último barómetro del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) que la ha destronado a ella como miembro del Ejecutivo mejor valorado por los españoles en favor de la ministra de Defensa, Carme Chacón. De la Vega acaba de ser adelantada por la ministra catalana después de haber encabezado este ranking, cada trimestre, durante más de cuatro años. Y es la primera vez que una persona catalana sube al primer escalón de este podio demoscópico.

Por décimas, eso sí: Chacón obtuvo una puntuación de 5,17, frente al 5,10 de la vicepresidenta. Pero unas décimas que no han pasado inadvertidas a nadie. El tercer puesto del escalafón, un raspado 5,03 con el que se acaban los aprobados en el Ejecutivo y el conjunto de la clase política (Zapatero se queda en el 4,73; Rajoy baja al 3,88, y Duran Lleida, al 3,26) es para el ministro del Interior, el veterano Alfredo Pérez Rubalcaba, que dice entender perfectamente la ascensión en la valoración ciudadana de Chacón: "La gente es sabia. El ciudadano sabe reconocer cuando una persona vale".

La ministra ha roto tópicos en España: todos aquellos que le correspondían por el mero hecho de ser mujer, por ser catalana o por asumir el cargo en pleno embarazo. Y ha superado todos los obstáculos que determinados círculos conservadores han intentado poner a su paso. Al sorpasso del CIS de octubre se sumó, con cinco días de diferencia, el diario norteamericano The Wall Street Journal,que en su informe anual Women to Watch sitúa por primera vez a una política española –Chacón, precisamente– en su lista de mujeres más influyentes.

El informe enumera a las 50 féminas con más proyección del mundo de los negocios y la política, pero sólo recoge a una política, la ministra de Finanzas francesa Christine Lagarde. Aunque a esa lista añade un top ten con las diez mujeres con mayor influencia ahora y "en los próximos años" en Europa, donde aparece Chacón junto a otra española ya habitual en este tipo de listas: la financiera Ana Patricia Botín. La ministra española es pues, según este estudio, la segunda política con más proyección en el mundo. Sigue así captando la atención internacional: su imagen, embarazada y pasando revista a las tropas, como primera ministra de Defensa en España, ya dio la vuelta al mundo en abril.

Ambas noticias, ahora, han dado alas a quienes hace tiempo murmuran que Chacón está llamada a lo más alto. Tras ser vicepresidenta del Congreso y asumir, ya en el 2007, la cartera de Vivienda, su nombramiento en Defensa –lo que la sitúa en el núcleo duro político del Consejo de Ministros– ya se interpretó como una decisión de Zapatero para empezar a preparar con tiempo una futura sucesión en el liderazgo socialista, un papel similar al que puede tener una amiga íntima suya, Leire Pajín. Pero nadie quiere hablar de fechas sobre recambios de liderazgos, más allá del "cuando toque".

"Carme tiene una carrera por delante extraordinaria", confirma Rubalcaba. "Podrá llegar donde ella quiera", corroboran en el PSOE. Una opinión que comparten en el PSC. Todos los consultados sólo expresan un temor: que su fulgurante ascensión sea demasiado rápida, que se generen demasiadas expectativas, como las que pueden provocar precisamente el barómetro del CIS o la lista del diario norteamericano. "El exceso, aunque sea de opiniones favorables, puede ser contraproducente", apuntan. Aunque están tranquilos: "Ella valora más sus obligaciones y su trabajo que los resultados de esas encuestas".

En el entorno de Chacón asienten: "Lo fundamental para ella es su trabajo. No presta atención a esas encuestas. Ahora sólo le preocupan los sondeos de valoración de las fuerzas armadas. Su objetivo es que sean diez de cada diez españoles los que tengan una opinión positiva, y está segura de que eso se conseguirá dando a conocer el trabajo que realizan las fuerzas armadas al servicio de los ciudadanos en España y en el mundo", apuntan en Defensa. Otras fuentes próximas aseguran que "se propuso desde el primer momento conseguir unas fuerzas armadas más engarzadas con la sociedad española y lo está consiguiendo".

Otra de las características insoslayables de Chacón es su identidad catalana. "Como ministra catalana, es la demostración de que un buen gobierno para España es también un buen gobierno para Catalunya", afirma el diputado del PSC Daniel Fernández. Pero Rubalcaba no cree que la identidad catalana pueda ser un obstáculo en España, aunque determinados sectores conservadores puedan intentar utilizarlo para sus fines: "Hay sectores muy minoritarios que aún recelan, pero cada vez son menos. Los políticos catalanes han contribuido decisivamente a este proyecto que se llama España, y Carme es el mejor ejemplo de ello", asegura.

Y sobre sus capacidades nadie tiene dudas. Otro socialista emergente, en este caso en la ejecutiva del PSOE, el diputado Antonio Hernando, lo tiene claro: "Es de las políticas mejor dotadas de esta generación. Tiene una magnífica cabeza, es muy buena comunicadora y tiene un sentido de la responsabilidad impresionante en un ministerio tan difícil. Frente a aquellos que la criticaban al principio, se ha hecho con el cargo a una velocidad fulgurante. Además, es de esas ministras que hacen política".

Y es que la carrera política de Chacón (Esplugues de Llobregat, 1971) comenzó pronto. Militaba ya en Juventudes Socialistas con 18 años e ingresó en el PSC con 23. Seis años después, ya era uno de los capitanes del Baix Llobregat que pilotaban el PSC, además de primera teniente de alcalde de Esplugues. Su mentor fue José Montilla, pero su trayectoria adoptó velocidad de crucero cuando, tras ocupar su escaño en el Congreso en el año 2000, conoció a Zapatero. "La seducción fue mutua", cuenta quien levantó acta de aquellos días.

Chacón segons 'The Wall Street Journal'

El Wall Street Journal ha publicat aquesta setmana el seu tradicional llistat anual amb les 50 dones més influents del món. Ocupant el segon lloc en el rànquing europeu d'entre les 10 dones més influents i amb més projecció al continent s'hi compta, per sorpresa de molts, la ministra espanyola de Defensa, Carme Chacón, superada en primera posició per la ministra de Finances francesa, Christine Lagarde, que al mateix temps ocupa el cinquè lloc en el rànquing mundial. Atenció a què en destaca el prestigiós rotatiu. Recomanem, també, la lectura de l'article de Pilar Rahola de dimecres (12/11) a La Vanguardia.

CARME CHACÓN
AGE 37
TITLE Defense Minister
LOCATION Spain

In March, Carme Chacón became the first woman minister of defense in Spain. At the time, she was pregnant, and her appointment prompted widespread debate across Europe over the juggling act women face between careers and family.

Ms. Chacón, whose baby was born in May, is part of Prime Minister José Luis Rodríguez Zapatero's second government, in which women ministers outnumber men by nine to eight. Mr. Zapatero had already worked with Ms. Chacón during his first government, when she was named minister of housing in 2007.

Before beginning an active career in Spain's Socialist Party, Ms. Chacón obtained a degree in law from the University of Barcelona. She then went on to teach constitutional law at the University of Girona, in northwestern Spain. In 1996, she was an international observer with the Organization for Security and Cooperation in Europe in post-war elections in Bosnia-Herzegovina, and in 1997 held the same position in Albania.

Her experience in war-torn countries illustrates her commitment to peacekeeping operations: this summer, she expressed willingness to raise the number of troops Spain can send in missions abroad, now set at 3,000, and in late October she made a visit to the peacekeeping contingent that Spain dispatched to Chad. She recently said that, in only one generation, "the army has gone from being feared to being admired".

TEN WOMEN TO WATCH in Europe, the Middle East and Africa

A single, global list of Women to Watch doesn't do justice to the growing influence of women business leaders. In addition to the global list, we have compiled a list of women in Europe, the Middle East and Africa, focusing on those having an impact in business now or who will be influential in the years ahead. Here, then, are 10 women to watch, in alphabetical order.

Angela Ahrendts Burberry Group Chief Executive U.K.
Ana Patricia Botín Banco Español de Credito Chairman Spain
Carme Chacón Spain Defense Minister Spain
Margaret Cole Financial Services Authority Director of Enforcement U.K.
Christina Domecq SpinVox Co-Founder and Chief Executive U.K.
Delphine Arnault Gancia LVMH Moët Hennessy Louis Vuitton Deputy Managing Director, Dior France
Cecilia Ibru Oceanic Bank Chief Executive and Managing Director Nigeria
Isabel Marey-Semper PSA Peugeot Citroën Chief Financial Officer France
Lubna Olayan Olayan Financing Co. Chief Executive Saudi Arabia
Helen Weir Lloyds TSB Group Group Executive Director, U.K. Retail Banking U.K.