P.- Quan un mag t’ensenya el truc, la màgia perd el seu encant. Amb la política, més o menys, passa igual, no?
R.- Home, que li treu màgia és segur. Ara: crec que és bo saber-ho.  És bo conèixer que a la política gairebé res és espontani. Amb el llibre, al capdavall, busco una manera diferent d’explicar la política i, sobretot, reivindicar la figura dels spin doctors. D’altra banda, la política explicada sense falses màgies facilita la tasca de fiscalització dels mitjans i, en última instància, dels ciutadans. És a dir, si tu et mantens a l’ombra, tens més impunitat. Ara, quan fas el salt –voluntari o no- a l’escena política, la teva tasca és ja identificable.

P.- Però si expliques la màgia, aquesta s’acaba.
R.- És una manera d’acabar amb certes màgies, sí. No és que estigui en contra de la política que es fa avui en dia, però crec que podria ser molt més autèntica i molt menys cuinada.

P.- Però suposo que això depèn de cada país. En els països llatins ven més l’espontaneïtat que la fredor de la cuina, no?
R.- Tu no creus que darrere l’Hugo Chaves hi ha molta preparació?

P.- Segurament molta menys que la que hi ha darrere l’Obama.
R.- Tota sud-amèrica beu, i molt, del sistema americà. Segurament molt més que Europa. És cert que aquí parlem molt d’americanització de la política i, normalment, en to pejoratiu. Però és que a sud-amèrica això ja ho tenen molt assumit.

P.- A Catalunya, durant molt poc temps hem passat l’espontaneïtat aparent de pujolisme al DVD del Madí. Els electors, però, sembla que compraven millor l’espontaneïtat que no pas la maquetació.
R.- És que Pujol és un dels últims polítics carismàtics. Pujol, però, és fill d’unes circumstàncies molt determinades. D’uns moments on es reclamaven grans líders. Aquests lideratges tenien el seu sentit en un context determinat. Ara aquestes circumstàncies ja no hi són i la política ha tendit a professionalitzar-se. Al mateix temps, però, també requereix molta més exigència. Els líders d’abans semblaven més autèntics i més carismàtics perquè no tenien uns mitjans de comunicació com els que tenim ara. No se’ls hi estava tot el dia a sobre. La submissió i l’escrutini costant dels mitjans de comunicació no era tan latent en els temps dels grans líders. I, finalment, és el que dèiem: quan a la màgia se li veu el truc, acaba perdent sempre l’autenticitat.

P.- La famosa desafecció de la població respecte la política podria venir d’una part de gent que encara busca comprar l’autenticitat “pujoliana” i només troba propaganda?
R.- Quan hi ha un sotrac tan important com el que va representar la retirada d’un líder carismàtic que porta més de 23 anys al govern és normal que la gent esperi alguna cosa similar. El contrast va ser quan aquest relleu el va agafar un Tripartit terriblement convuls. La perplexitat va començar aquí. A més, has de sumar-li que es va donar la condició que CiU va guanyar unes eleccions i no va governar. Un fet que, fins llavors, no s’havia donat.

P.- I el fet de fer campanyes presidencialistes quan veritablement són parlamentàries, influeix en aquesta perplexitat?
R.- La translació literal dels sistemes de màrqueting electorals americans a sistemes parlamentaris no ajuden, certament. És un error. Un exemple clar va ser el Confidencial.Cat. Per una banda CiU va jugar al “tot o res”. Una estratègia que hagués pogut sortir bé però que, per unes circumstàncies molt determinades, no va funcionar. Si hagués estat un sistema presidencialista hagués funcionat. Però aquest, com deia, no és el cas. En fi, tu no pots jugar a un sistema parlamentari si et carregues a tots els teus possibles socis.

P.- Com s’haurien de fer les campanyes, doncs?
R.- Jo ho veig difícil canviar-les, la veritat. La política catalana, tot i ser més complexa, sempre s’acaba reduint al candidat de CiU o al candidat del PSC. Per tant, aquestes dues formacions sempre estaran temptades per fer una campanya presidencialista. Sempre voldran reduir al cara a cara per esborrar altres rivalitats. Ara: sempre tenint present que després hauràs d’acabar pactant.

P.- Els noucentistes parlaven de la Catalunya-ciutat, ara vostès parlen de la Catalunya en xarxa. Quin és aquest model?
R.- És una manera diferent de concebre el funcionament d'un territori o d'una societat. Els noucentistes s’inspiraven en l'Europa del progrés i veien les grans ciutats com una font de cultura, modernitat i dinamisme que volien estendre arreu del territori. Doncs bé, el món d'avui funciona en xarxa. Tot allò que és dinàmic, que genera oportunitats i noves possibilitats de futur s’organitza a través de xarxes. Per tant, el referent avui ja no és la ciutat sinó la xarxa. I, fins i tot respectant la filosofia d’excel·lència del noucentisme, si ara volem ser part del món, ens hem d’organitzar en xarxa.

P.- Quins canvis ha de fer Catalunya per ser part d’aquesta xarxa?
R.- Les xarxes són dinàmiques. És a dir, que es poden anar perfilant però, finalment, s’acaben estructurant elles mateixes. El gran canvi, bàsicament, ha de ser de concepció. Hauria de ser que entenguéssim que tots els territoris, ciutats i individus poden tenir les mateixes possibilitats d’accedir a allò que ofereix el món des de qualsevol indret. Això significa dues coses. Primer: necessitem una  gran inversió en infraestructures perquè funcionin correctament. I segon: una predisposició personal per obrir-se al món innovant i, d’aquesta manera, treure’n el màxim rendiment. Perquè, al capdavall, les infraestructures si no les utilitzes no serveixen per res. Per tant, necessitem una bona combinació dels dos elements per ser una part activa de la xarxa.

P.- A qui donem més pes: a les infraestructures o a la voluntat?
R.- Abans de res hem de fer un esforç de predisposició. Per què si tens infraestructures i no en saps treure rendiment és frustrant. Per altra banda, si tu ets plenament conscient de les teves necessitats, el grau d’autoexigència per aconseguir les infraestructures serà superior. Ara bé, ens equivoquem si creiem que totes aquestes infraestructures han de venir de les administracions públiques. Moltes han de venir de la iniciativa privada i, per tant, hauran de respondre a unes demandes determinades. Per això afirmo que la predisposició és cabdal.

P.-Però Catalunya, ara per ara, utilitza bé els recursos que té?
R.- Algun sí. Altres, però, per culpa d’un mal plantejament mental, no estan sent explotats correctament.

P.- Per exemple?
R.- Catalunya ha fet una gran aposta per les noves tecnologies. Insuficient si ens comparem amb la UE, certament. El problema torna a ser el mateix: mental. Catalunya juga més el paper de receptor que d’emissor en aquest terreny. És veritat que ens últims dos anys la dinàmica ha començat a canviar, però fins ara les xarxes catalanes eren concebudes més per la compra que per la venda. I això mateix ha passat amb l’aeroport del Prat: l’hem entès més com a eina per rebre visitants que no pas per exportar-nos arreu del món.

P.- El professor Tremosa va titular el seu últim llibre amb el nom de “Catalunya serà logística o no serà”. Ho comparteix?
R.- En un món basat en l’intercanvi, o estàs ben dotat per fer un intercanvi eficient o el teu paper serà irrellevant. Per a mi, però, la logística no és únicament el factor de disposar d’unes quantes plataformes d’intercanvi de mercaderies. La logística, per a mi, és la gestió de l’intercanvi.

P.- Palpable i no palpable?
R.- Sí, sí. Els intercanvis poden ser virtuals també. Infraestructures no són només carreteres i aeroports. Tenir una bona banda ample, una estructura eficaç de telefonia mòbil o uns bons servidors per emmagatzemar memòria, per posar tres exemple, és importantissim per ser presents al món. Per tant, si Catalunya vol jugar en un món global basat en l’intercanvi, necessitem unes eines eficients per dur-lo a terme. I si no les té, està condemnada a jugar un paper residual.

P.- Aquest és el principal repte que ha d’encarar Catalunya?
R.- Catalunya i el món en general. Però Catalunya, com a part del món, si vol continuar sent present en un món globalitzat ha de fer aquest esforç. Segurament un esforç suplementari per vèncer les adversitats que altres no tenen.

P.- I l’àmbit geogràfic on es troba Catalunya pot ajudar?
R.- El territori predisposa a jugar aquest paper. Però, en aquest sentit, és més una mentalitat la que pot jugar a favor que no pas la geografia. Ara mateix, l’espai de centralitat geogràfica cada vegada es desplaça més cap a l’est. Alguns potser diran que som perifèrics. En fi, tan perifèrics com ho és Londres. El fet és que cadascú ha de trobar la seva pròpia centralitat en el món. Londres ho és amb el comerç entre Europa i Amèrica del nord. Catalunya ha de saber de què vol ser el centre. I un cop ho sabem, només falta que sapiguem jugar bé les seves cartes.

P.- I aquest centre on el podem buscar?
R.- Home, si parlem de mercaderies estem en una zona clau per lligar Europa i Àfrica. Ara, també podem buscar la connexió entre Àsia i Europa per comerç marítim. Però repeteixo: el canvi, abans de tot, ha de ser mental.

P. Suposo que la dicotomia Barcelona – Madrid no ajuda gaire a situar-se al món?
R. Aquí hi ha diferents temes. Primer de tot, Barcelona no ha de competir amb Madrid. Barcelona ha d’anhelar a ser una gran ciutat europea. També és cert, però, que mentre hi hagi un dèficit fiscal econòmic tan important i les infraestructures estiguin ideades de forma radial per afavorir a Madrid, l’assignatura aquesta la tindrem pendent. Per tant, no podem dir que a Madrid no se’ns hi ha perdut res. El contrari: se’ns hi ha perdut molt. Però mentre lluitem en front de Madrid no hem de descuidar que Catalunya s’ha de situar al món.
 

P.- Què és això de la Catalunya Plural?
R.- Doncs mira, és un projecte nascut en el si de la Fundació CatDem que respon a una realitat concreta. Si vas pel carrer, veus que Catalunya és plural. No costa gaire percebre-ho. Doncs bé, el que pretenem amb aquest projecte és reflectir-ho i analitzar-ho des d’un punt de vista seriós.

P.- Molts discursos venen el catalanisme com una ideologia. Ho és?
R.- Aquí entraríem en el minat camp de la semàntica. Si nosaltres analitzem des de la perspectiva actual el què es deia l’any 1908, veurem com el catalanisme no només s’identificava amb una determinada realitat de la defensa de la identitat catalana, sinó que també s’acompanyava d’una idea de modernitat. La majoria de textos de principis de segle s’estructuren al voltant de dos principis bàsics: regenerar Catalunya, però, també, regenerar Espanya. Fer-la moderna, en definitiva. Molts textos de finals del SXIX fins a principis de la Guerra Civil teoritzen sobre això.

P.- I això encara val?
R.- No. Si el catalanisme va ser un moviment de modernització el nou catalanisme ha de ser un moviment de postmodernització. I una de les característiques de la postmodernització és que el món ja no està únicament dominat pels Estats, sinó que hi ha un entramat molt més complex. L’horitzó del catalanisme fundacional era, indirectament, una Espanya que entengués la diferència catalana. Ara ja no.

P.- He entès la radiografia. Però és una ideologia, o no?
R.- En el seus inicis es podria considerar, perfectament, una ideologia. Ara és una actitud. Però una actitud transversal. Perquè si el catalanisme fos una ideologia, no podria ser compartida per formacions que van des de la democràcia cristiana fins al liberalisme, passant per l’esquerra pura i dura. En resum, és una determinada actitud política en relació a la identitat catalana.

P.- Però una actitud molt diluïda i que tothom se la fa seva. Perquè en parla ERC, però també en parla el PP.
R.- Sí, sí. De fet, passa igual amb termes com llibertat. Hi ha determinats conceptes que s’han acabat assumint transversalment encara que hi ha gent que se’ls creu de debò i altres que no ho fan. Quan el PP es comença a definir com a catalanista, paradoxalment el presideix Aleix Vidal-Quadras.

P.- Per què el catalanisme ha de tenir un discurs, posem pel cas, sobre l’ecologisme?
R.- No crec que el catalanisme forçosament hagi de tenir un discurs sobre l’ecologisme. Ara, una altra cosa és veure l’ecologisme des d’una perspectiva catalana. Perquè, és evident que no és el mateix concebre l’ecologisme des de Catalunya que des d’Austràlia. Les condicions no són les mateixes.

P.- I per què s’ha de fer un nou discurs, ara? Quina raó condueix el catalanisme a repensar-se?
R.- D’alguna manera, el catalanisme ha triomfat. Si nosaltres llegim el què es demanava al 1908 i ho comparem amb el que hem assolit, podem dir que, més o menys, ho hem obtingut. Espanya ja no és un país mig podrit després de perdre Cuba i les Filipines. Espanya és una de les nacions més importants del món i té la segona llengua més important del planeta. Les condicions han canviat. I Catalunya, desgraciadament, també. Ara, ja no podem pretendre ser el motor d’Espanya. S’ha acabat.

P.- D’acord. El discurs s’ha acabat. Sobre quins eixos s’ha de vertebrar el nou discurs catalanista?
R.- És una transposició molt senzilla. Encara que molts pensin que es fan jocs de mans, el 1908 –fa exactament 100 anys- l’objectiu era col·locar la realitat catalana dins d’un context espanyol que li era hostil. Manifestament hostil.

P.- I que encara l’és!
R.- Sí, però és que ara l’objectiu ja no pot passar per aquesta col·locació de Catalunya enfront Espanya. El món, com deia abans, no està vertebrat només pels Estats. Ara hem de col·locar-la al món. I això és molt més complicat. Demana molta més preparació. L’empresari que anava a vendre a Madrid ara ha d’anar per tot el món. És una qüestió de contextos. I el nostre context, ara, és el món.

P.- I això com es fa?
R.- De moltes maneres. Això sí: sé el què però no el com.

P.- Doncs què s’ha de fer?
R.- Primer hem de ser presents a totes les institucions internacionals possibles. N’hi ha moltes on no és obligat ser un estat per formar-ne part. Només cal tenir voluntat. Segon, estem en un món virtual i l’hem de saber aprofitar. De moment, ho hem fet bé. Tenim, fins i tot, un domini propi. Tercer, ja no s’hi val d’anar només a Madrid a vendre. Ara, el nostre mercat és el món i hem d’estar altament preparats per competir-hi.

P.- I és per això, que s’ha de buscar l’excel·lència?
R.- Sí, però hi ha un fals mite que diu que això se soluciona amb educació. I és cert que l’educació és fonamental. Ara; també és veritat que no és l’únic factor. Hi juga, i molt, l’estat d’ànim. A un país que viu instal·lat en un agror constant, no se li poden demanar grans coses. No podem demanar excel·lència si estem en constant emprenyament col·lectiu.  

P.- A causa de què, aquest estat d’ànim?
R.- Mira, hi ha un  tema cabdal. Hi havia persones que deien que els temes indentitàris no anaven amb ells. Ho deien i s’ho creien. Ara, però, han vist que totes aquelles dèries identitàries, d’estatuts i de finançaments, quan no s’apliquen resulta que són ells, els primers en rebre. I segon, no s’entén com, després de fer campanyes polítiques radicalment presidencialistes, acaba governant algú que ha perdut. Ja sé que el sistema és legal. Però el que no s’entén és la correlació entre la campanya, els resultats i el govern final.