Les dones estan discriminades en la societat actual?
És evident que hi ha una certa discriminació. Legalment, però, la dona no està discriminada. Però bé, canviar una legislació per adaptar-la als nous temps és molt més fàcil –en segons quins casos– que canviar la mentalitat de molts individus. Això si ens referim al paper de la dona en el món occidental, ja que si ens endinsem en molts països africans, per posar un exemple, ens trobarem que la dona no gaudeix, ni de lluny, d’un tracte igualitari respecte l’home.

El feminisme ha pecat d’un excés de gesticulació en les societats occidentals?
Des de la perspectiva d’un noi de vint anys ho pot semblar, no ho nego. Hi ha una generació, però, que ha lluitat molt perquè els adolescents d’ara no haguessin de sacrificar-se amb les lluites del passat.

Però un té la sensació que sovint es venen uns clixés que ja no existeixen.
Sí, sí, és cert. Hi ha gent que viu d’uns estereotips que ja han mort. Que hem avançat una barbaritat amb molt poc temps i que hi ha persones que s’han quedat pel camí, és evident. Ara bé, que haguem avançat molt no vol dir, en cap moment, que no ens quedi camí per recórrer. Encara hi ha molt camí per fer.

El rol que juguen moltes dones provinents de la nova immigració pot fer renéixer reivindicacions que ja havíem enterrat?
Quan deia que encara ens queda molt camí per recórrer em referia, en gran part, a aquests nous fenòmens. Però m’hi referia per dos vessants. Per una banda, veure que hi ha altres dones que encara estan pitjor ens pot fer abaixar la guàrdia. En aquest terreny, la comparació no s’hi val. Hi ha dues lluites i les dues han de seguir el seu camí. Per altra banda, que es tornin a discriminar les dones per qüestions que ja donàvem per mortes ens ha d’alertar. No podem permetre que antics problemes tornin a ressorgir a la nostra societat.

Però sembla que ballem entre dos extrems. Perquè es legisla seguint criteris de quotes.
Amb el tema de les quotes hi ha una qüestió que s’obvia sistemàticament. Durant molts anys els homes han estat ocupant els llocs de poder pel sol fer de ser homes. Era igual que fossin competents o incompetents: les dones, en aquest terreny, hi tenien l’accés barrat. Ara, com a mínim, hi ha la possibilitat que els incompetents siguin homes i dones. A més, hi ha un altre factor: pel sol fet de ser dona sempre estàs al punt de mira de tothom. Ningú es planteja si un home està ocupant un lloc de poder perquè és home. Doncs bé, només ens fa falta que una dona sigui nomenada ministra perquè surtin veus de tots els cantons qüestionant la seva vàlua professional.

Però fer llei d’una voluntat no és un xic extremista?
A mi m’agradaria molt que no s’haguessin de legislar aquestes pràctiques. Seria un exemple de maduresa com a societat si per ella mateixa solucionés aquest greuge. Però bé, això no ha passat i, per tant, s’ha de legislar. Ara: no pensem que som l’únic país del món que ho hem dut a la pràctica. Des de França fins Argentina també ho han fet i amb molt bons resultats. Si la normalització continua el seu camí és probable que ja no necessitem una llei com aquest en un futur.

Des de l’àmbit catalanista hi ha una diferència respecte altres sectors socials? Ho pregunto perquè les dones polítiques nacionalistes són menys freqüents.
És veritat i és un fenomen curiós. Però no només dins de l’àmbit polític sinó també cultual i intel·lectual. Dins de l’àmbit nacionalista el paper de la dona sempre ha estat molt més liberal si el comparem en d’altres moviments. És probable que aquesta llibertat ens hagi fet oblidar algunes qüestions. Mentre el socialisme imposava quotes, nosaltres érem més liberals. Ara: el nacionalisme català no és més masclista que el socialisme, per exemple.

Encara hi ha mons d’homes, potser?
I tant que sí. El de la política n’és un més. I el món de l’esport, sense anar més lluny, també és un món d’homes. Des que sóc síndica del soci del Barça ho estic veient exageradament. Per aquest motiu apuntava abans que tenim molt camí per recórrer encara.

En resum: que s’ha avançat però que encara resten batalles per guanyar la guerra.
Correcte. El problema actual és el que es defineix com el sostre de vidre: un sostre que no es veu però que continua existint. El sostre és cada dia més alt, és veritat. L’objectiu, però, és trencar-lo.

P.- Per quina raó suscita tanta controvèrsia el conflicte entre Israel i Palestina a Catalunya?
R.- Home, no en provoca tan sols entre la societat catalana. L’espanyola, l’europea i, en general, tota l’occidental hi està immersa. No és perquè sigui la guerra més sagnant del món. Hi ha moltes altres regions africanes o asiàtiques on les xifres de morts són terriblement més altes. Tampoc ho és per un conflicte petrolier. Ni Israel ni Palestina en tenen. El desmesurat interès mediàtic que suscita el conflicte –des del meu punt de vista–està provocat per la càrrega de religiositat. No és un conflicte estrictament religiós. Ara: com que l’objecte de les disputes és un territori que tots coneixem com la Terra Santa –escenari de l’Antic i del Nou Testament–, això fa que molta gent hi presti atenció. Jericó, Betlem o Jerusalem són zones familiars. Encara que només sigui pel pessebre, qui més qui menys, sap situar aquestes ciutats en un mapa. Per altra banda, si una persona, per posar un exemple, escolta que a la ciutat de Kananga han mort 10.000 congolesos, d’entrada es preguntarà on coi cau Kananga.

P. Però, més que religiós, entenc que el conflicte és historicocultural, oi?
R.- Sí, sí: de matriu religiosa, però cultural i històric. Això explica les mobilitzacions massives del món islàmic quan passa alguna cosa a Israel o a Palestina. Però bé, per als musulmans, per als cristians i per als jueus és una terra sagrada. I bé, això es reflecteix clarament quan tots els mitjans de comunicació –des de l’AVUI fins la CNN- envien un corresponsal a la zona.

P.- Ja que parla de mitjans de comunicació catalans, tinc una pregunta en aquest respecte: Per què es dóna la decantació propalestina dels mitjans catalans?
R.- Aquest és un fenomen força recent. Ara: tot i les aparences, Catalunya s’assembla molt més a França, a Gran Bretanya o a Itàlia que no pas a Espanya.

P.- Què vol dir?
R.- A Espanya, la inclinació dels mitjans de comunicació cap a les posicions palestines i antiisraelianes és de fa molt de temps. A Catalunya, tot i la inclinació innegable d’ara, es manté dins d’uns paràmetres, diguem-ne, més europeus. Però bé, és veritat que en aquest àmbit em sembla percebre, també, una certa espanyolització.

P.- Però és igual l’opinió pública i la publicada?
R.- No, no: és evident que no. Ni en aquest tema ni en cap altre.

P.- Ho dic perquè el sentiment propalestí sembla més fort entre l’opinió publicada.
R.- Sí, però l’opinió pública és un concepte força difícil de mesurar. És cert que podem fer enquestes i sondejos, però sobre aquest tema hi ha poques enquestes fiables. Fer enquestes sobre aquesta temàtica no és una competència prioritària de la Generalitat de Catalunya. Ara: hi ha indicis –com enquestes dels diaris– que avalen aquesta tesi. De fet, del meu llibre sobre el conflicte –que està escrit des d’una visió israeliana– n’han venut més de 10.000 exemplars. Evidentment, no en puc construir una tesi a partir d’aquesta dada. Ara bé, és un indici.

P.- I les causes de la diferència entre Catalunya i Espanya?
R.- Doncs el causant té un nom: el franquisme. El discurs i la política exterior del règim franquista era antisemita. A Catalunya, per contra, en els ambients clandestins del catalanisme i del progressisme va aflorar un moviment de simpatia cap a l’Estat d’Israel.

P.- Per què?
R.- Per dos motius, bàsicament. Per una banda, si el franquisme era proàrab, era lògic que el catalanisme –que rebutjava el franquisme– fos proisraelià. És aquella màxima que diu: els enemics dels teus enemics són els teus amics. Per un altra banda, és lògic que el catalanisme, en un sentit ampli, s’emmirallés en el sionisme. El sionisme –entès com a nacionalisme jueu– és el responsable d’un procés de reconstrucció nacional terriblement difícil però que ha tingut un èxit radical. Doncs bé, els catalanistes pensaven que si un poble que no tenia terra ni llengua havia estat capaç de fer renéixer tot un Estat, per què no havien de ser ells capaços –que tenien terra, llengua i cultura– de tirar endavant Catalunya després del franquisme? Doncs bé, això diferenciava clarament Catalunya d’Espanya.

P.- Ha mort aquest discurs en l’esquerra catalana?
R.- Si per esquerra catalana entenem les forces que actualment configuren el govern tripartit, jo diria que ha mort relativament. En les darreres setmanes, argumentar segons quins postulats sobre el conflicte de Gaza ha estat força complicat. Si a mi, que només em represento a mi mateix, ja m’ha costat, imagina’t als partits polítics! Però bé, part de la cúpula d’ERC i alguns alts dirigents del PSC han dit públicament que simpatitzaven amb la causa israeliana.

P.- Però per quina raó aquesta vegada el conflicte de Gaza ha ressonat tant?
R.- Home: les accions, el nombre de morts i la propaganda hi han ajudat molt. Els quatre primers anys de la segona Intifada es van saldar amb 3.334 morts palestins i 1.017 morts israelians. És a dir: la ràtio era d’1 israelià mort enfront de 3,3 morts palestins. Doncs bé, aquesta vegada sembla que ha estat de 1.300 palestins enfront de 13 israelians morts. En fi, que les xifres de víctimes han ajudat als palestins. A part d’això, Hamàs millora la seva creuada publicitària a cada pas. Són uns mestres. I per acabar d’entendre el conflicte del tot, s’ha de sumar a aquest conglomerat uns pretesos periodistes que, i encara no en sabem el perquè, s’han sumat a l’equip de publicistes antiIsrael.

P.- Per quina raó aquests periodistes s’apunten a una causa?
R.- Bé, ells estan el servei dels seus prejudicis. No hi ha res més. Ells creuen que uns són els bons i els altres els dolents i, dia sí i dia també, et vendran aquest producte. Ara: hauríem d’analitzar fins a quin punt té justificació aquesta militància. Perquè ser militant d’un ideari antinazi durant la II Guerra Mundial em sembla molt bé. Fantàstic. Ara: si l’apologia d’un poble, d’una identitat i d’un sentiment et condueix a ser apologeta de Hamàs... què vols que et digui? Fes-t’ho mirar.

P.- Israel ha comès errors?
R.- Caram, i tant! La llista és inacabable. Els podríem anar assenyalant durant dies. Però bé, com tots els moviments polítics en la història de la humanitat. En nom dels ideals més nobles s’han fet grans aberracions en aquest últim segle. Per tant, no cal dir que Israel ha comès errors. Com qualsevol moviment. Però és que si ens posem a buscar moviments verges, no salvem ni el que va liderar Gandhi. Això sí: a ningú se li acut dir que per culpa del nacionalisme feixista hindú s’han comés barbaritats. Però bé: Podem fer una llarga llista: des del comunisme fins al liberalisme. Ningú se’n salva. No hi ha cap moviment amb una mínima rellevància que hagi passat pel món repartint floretes. De tota manera, sempre hi ha un judici final que posa les coses al seu lloc. I tanmateix, a Gaza el judici ha estat esbiaixat. En fi, la cotització dels morts oscil·la d’acord amb qui n’és el botxí. Ni la quantitat, ni les motivacions ni les justificacions serveixen de res: la cotització està relacionada amb qui és el botxí.

P.- Què va aportar Ramon Trias a la política catalana?
R.- Principalment dues coses. Ell és amb total seguretat el personatge que, després de la guerra, sap articular millor un pensament liberal catalanista. Però un liberalisme d’un marcat caràcter social. Aquest factor, com deia en Maragall, el converteix en un estel solitari. D’altra banda, des dels anys cinquanta, Trias Fargas és un expert en l’estudi del dèficit fiscal. Amb diferents publicacions, és la persona que amb més calma, més tenacitat i més coneixement de causa reflexiona sobre les relacions econòmiques entre Catalunya i la resta d’Espanya.

P.- Dos temes que, ara per ara, són de rabiosa actualitat.
R.- Sí, sí. Ara: Trias Fargas és un federalista convençut. No ens enganyem. Creu i defensa que l’Estat espanyol s’ha de construir des de la perifèria, no des del centre. De fet, aquesta és una de les qüestions que li generen més conflictes amb el PSOE i amb Alianza Popular. Trias defensava un pragmatisme econòmic que, tot i les moltes discussions, veia que no s’aplicava.

P.- Veient tot això sembla ser que no hem avançat gaire, doncs.
R.- És que tot i les brillants defenses que fa de la llegua catalana al Congrés dels Diputats, ell té molt clar que, a l’hora de la veritat, allò que importa són els calers. Quan es redacta la Constitució, ell proposa repetides vegades que el sistema econòmic sigui federal. És a dir, que cada comunitat esculli el percentatge que vol aportar al fons comú estatal.

P.- Però tot i no aconseguir-ho continua lluitant, no?
R.- Sí. Ell veu com va perdent la batalla però, tot i això, segueix defensant la utopia federalista d’una idea d’Espanya on tothom s’hi pugui sentir còmode. Però reitero: tot el projecte passa sempre per la vessant econòmica.

P.- I què l’ha portat a fer aquest llibre?
R.- Ni la personalitat, ni la trajectòria ni la vida de Ramon Trias no són gens comunes per la seva època.

P.- La personalitat diu?
R.- Sí: era un home d’un caràcter molt fort. Era sarcàstic, molt irònic, elitista, amb una gran capacitat per despreciar però alhora amb un sentimentalisme incontrolable. El que més et crida l’atenció de Trias Fargas és aquesta màscara que el fa ser terriblement antipàtic però que, quan busques una mica, descobreixes a una persona d’una humanitat increïble.

P.- La figura i el pensament de Ramon Trias podria aportar alguna cosa a l’actual moment polític?
R.- Oi tant! El seu corpus de pensament és molt sòlid. Trias Fargas era un home d’unes idees terriblement avançades pel seu temps. A part, era un home que no feia volar coloms, no venia fum. Tenia molt clar què es necessitava en cada moment i era absolutament pragmàtic. La seva idea d’Estat poc intervencionista però capacitat per protegir aquells més desvalguts és encara aplicable.

P.- De fet és un dels debats més candents dins de les formacions polítiques.
R.- Sí, sí. Un reflex evident d’aquesta idea de Trias Fargas és la LISMI (Llei integració social minusvàlids). Ell, des del moment que pren possessió com a diputat, té claríssim que la política ha de servir per servir aquells més desvalguts. És a dir, que l’Estat ha de ser prim però fort per vetllar per tots aquells que no poden fer-ho per sí mateixos. A part, Trias Fargas té molt clar que en el procés polític hi ha de participat tothom. És per això, que durant el transcurs de redacció de la LISMI passa pel seu despatx infinitat de persones: des dels sindicats fins a les associacions més diverses.

P.- Indagant per la vida de Ramon Trias què és el que més l’ha sorprès del personatge?
R.- Moltes coses, la veritat. Ara, si n’hagués de triar només una seria la seva obsessió per tornar a Catalunya després d’un llarg exili per reconstruir el nom de la seva família. Un nom que va quedar tocat per franquisme i que ell creu que ha de reconstruir. Però bé, hi ha altres factors que fan de Trias Fargas una persona especial.

P.- Expliqui, doncs.
R.- Ell, per exemple, ve d’un catalanisme acadèmic. El seu compromís amb Catalunya, contràriament el de Pujol, Raventós o el Guti, és des del món intel·lectual. En aquell moment tots aquells que treballaven per Catalunya procedien de la lluita clandestina. Trias, però, es compromet políticament sent un dels homes de la banca més importants de Barcelona. Ell sap perfectament que la vinculació política el portarà a deixar de guanyar diners. És a dir, que no hi guanyarà. Però tot i això es compromet. Condicionants com aquest són els que fan atractiva la figura de Ramon Trias Fargas.

P.- En què consisteix aquesta iniciativa dels alcaldes i regidors pel dret a decidir?
R.- És una plataforma de càrrecs electes locals del Principat de Catalunya i, en menor mesura, d’altres indrets dels Països Catalans que ens posicionem clarament per un exercici lliure i sense complexos del dret a decidir.

P.- I això què vol dir?
R.- Nosaltres interpretem que els municipis d’aquest país necessiten vincular-se a la política nacional. Al capdavall, allò que li passi a Catalunya a nivell nacional també afecta a tots i cada un dels seus municipis alhora de subministrar serveis que, finalment, estan directament lligats al benestar. Des d’aquest moviment –del qual hores d’ara ja en formem part més de 1.000 regidors i regidores, alcaldes i alcaldesses– entenem que una millor autonomia, un bon finançament o un exercici explícit de llibertat també afecten –i molt– als nostres municipis.

P.- Aquest dret a decidir, però, va només focalitzat sobre temes nacionals?
R.- Bé, els municipis tenim la capacitat de poder exercir consultes populars i processos participatius sobre moltes qüestions. És a dir, tenim algunes eines per exercitar la musculatura d’això que definim com el dret a decidir. Un dret a decidir que volem exercir en plenes facultats.

P.- Però aquest dret a decidir té límits? Ho pregunto perquè el tema sona una mica ambigu.
R.- No, no. El dret a decidir no té límits ni fronteres i, evidentment, des dels municipis no podem practicar un autisme nacional. Tots els que vam signar aquest manifest tenim molt clar que el que passa a Catalunya com a país ens afecta també a nosaltres. Així de simple.

P.- I, a part del manifest, hi ha alguna articulació més entre aquests càrrecs electes?
R.- Amb molt poc temps hem crescut molt. I més encara si tenim en compte que no hem fet cap gran difusió de la plataforma. Ara fa unes setmanes vam fer un dinar amb uns 200 integrants de la plataforma i en vam definir els eixos vertebradors. Ara, una cosa la tenim ben clara: és una plataforma transversal i radicalment allunyada de les estratègies partidistes. No hi anem en contra, però tampoc en formem part.

P.- I de moment té algun full de ruta?
R.- Ara per ara és molt embrionari, però és evident que s’haurà de solidificar en alguna articulació.

P.- Cada vegada surten més fundacions, agrupacions i associacions que diuen buscar la transversalitat. Per quin motiu creu que passa això?
R.- Perquè hi ha algunes qüestions on és bo i necessari que hi conflueixi gent de sensibilitats diverses. De fet, en un país que no és normal els punts comuns i d’unitat són fonamentals. Les mancances en l’autogovern o en el finançament, per exemple, no són problemes d’un sol partit. No és ni ha de ser un tema exclusiu d’un sol partit. És un tema de país i, com tots els temes de país, necessita unitat alhora de ser defensat. Si des d’un ajuntament no es tenen prou recursos per aplicar una política social, el problema és de tots. Si un nen estudia en barracons o un hospital està mancat de personal per falta de finançament, serà un problema de totes les formacions polítiques, sigui quina sigui la seva ideologia.

P.- Les estructures dels partits potser no ajuden gaire, oi?
R.- El discurs fàcil i simplista sempre carrega contra les estructures dels patits. Ara bé, si carreguem per destruir, després hem de proposar una alternativa i, ara per ara, ningú m’ha explicat quina seria la solució. Estic totalment d’acord amb la gent que predica que les estructures dels partits haurien de ser més obertes i democràtiques. Ara: tampoc hem de descuidar els magnífics fruits que fins ara ha proporcionat l’actual sistema.

P.- Val. Però jo em referia el fet que a França o EUA, per exemple, els seus executius estan formats per persones de diferents partits polítics i això, ara per ara, ni es contempla a Catalunya.
R.- Sí, sí, hi estic d’acord. I molt possiblement on és més fàcil la fragmentació política per buscar punts de consens és en els municipis. Molts dels problemes municipals traspassen eixos, fronteres i sensibilitats partidistes. A més, quan tu t’asseus en una taula amb diferents alcaldes no mires el seu color polític. El que mires i t’interessa és resoldre els problemes dels teus ciutadans que, al capdavall, és pel que treballes.

P-A què es dedica la Comissió de relacions internacionals i catalanisme?
R-Som una comissió formada per una vintena de persones expertes en l’àmbit internacional que, bàsicament, treballem per dues coses que, des del nostre punt de vista, són fonamentals. Per una banda, definir una actuació exterior catalana de referència. I per altra, millorar el prestigi internacional de Catalunya i, de retruc, del catalanisme. Al capdavall, els dos elements que volem impulsar des de la comissió van lligats.

P-Però per què ha de millorar el prestigi internacional de Catalunya?
R-Si tu jugues en un context global com l’actual és impresindible que la teva veu sigui escoltada internacionalment. I per ser escoltat has de ser ben vist i, sobretot, respectat. Però no només a Europa sinó, també, al món. A més, aquí s’hi suma el fet que Catalunya no és un Estat i que, per tant, ha de tenir els seus propis mecanismes per ser present al món. Però independentment d’això, el nacionalisme català sempre ha tingut una vocació universal. És a dir, sempre ha apostat per ser la punta de llança en molts camps i això, finalment, també et situa al món.

P-I en els últims temps, aquesta vocació s’ha perdut?
R-En molts terrenys sí. Especialment, però, en el polític. Durant molts anys els governs de CiU, amb el lideratge de Pujol, es van caracteritzar per portar a terme una actuació exterior molt potent que, en els últims anys, s’ha diluit. Aquest paper internacional s’ha de tornar a posar damunt la taula urgentment. Catalunya no pot mirar com les oportunitats passen enfront seu sense reaccionar. Ara, més que mai, hem de ser presents a Europa i, sobretot, presents al món.

P-Però en una Europa construida i definida només pels Estats com hi ha de tenir veu Catalunya?
R-L’aposta nostra sempre ha estat per una Europa dels pobles. De fet, el catalanisme ha estat, des de sempre, molt lligat a un sentiment europeista. Catalunya ha tingut un lideratge molt fort a l’Assemblea de Regions d’Europa, als Quatre Motors d’Europa o al Comitè de les Regions Legislatives, per exemple. Ara, és cert que aquesta via, si les coses no canvien, sembla esgotada si només hi pots participar quan ets un Estat. Això, però, no ens ha de fer perdre l’esperança.

P-Per què?
R-Doncs perquè en el globalitzat món on vivim, els Estats cada dia tenen menys poder. El control estatal és cada vegada més complicat i les fronteres que semblaven inamovibles s’estan desdibuixant. Sense anar més lluny Espanya, amb molt poc temps, ha perdut moltes competències enfront l’UE. S’està definint una nova estructura institucional, a Europa i al món, que ha de ser una gran oportunitat pels anhels de llibertat de Catalunya.

P-I com ho ha de fer Catalunya per situar-se al món?
R-Com a catalans hem de tenir l’ambició de ser els millor. Però els millors en tots els àmbits. Ja sigui en el terreny individual o col·lectiu hem de buscar d’excel·lir. Hem d’aportar al món projectes solvents, eficients i seriosos. Hem de generar més Dalís, Mirós, Massagués, Gaudís o Carreras. Hem de fer que des d’una prespectiva catalana se’ns escolti al món. Ja sigui en temes educatius, mèdics, d’infrestuctures o empresarials hem d’aconseguir ser un referent mundial. Només d’aquesta manera podrem ser escoltats. Som un poble petit i el nostre tamany no ens permet excercir de potència. Això és una evidència, no cal pensar-hi més. Per tant: o som els millors o, directament, no serem.

P-Ferran Sàez diu que Catalunya hauria d’intentar estar a tots els organismes possibles.
R-Completament d’acord. Catalunya hauria de ser present a totes les institucions possibles. Com més millor. Si volem ser presents al món no podem renunciar a cap espai de poder. Per més petit que sigui l’espai, l’hem d’ocupar. Ja que la suma de molts espais petits ens farà grans. Ara bé: no n’hi ha prou en ocupar espais.

P-Què vol dir?
R-Vull dir que a part d’ocupar espais de poder -que ja és molt important- també és bàsic crear-ne.  Però bé, de la mateixa manera que és fonamental tenir bons aliats internacionals.  Des de sempre hem tingut un dèficit en aquest terreny. Tenir bons aliats és un tema cabdal.

P-I suposo que això també ajuda alhora de saber-se explicar internacionalment.
R-Sí, sí. Des de la comissió, per exemple, vam impulsar una trobada amb corresponsals de premsa internacional per explicar-los què era Catalunya i què era això del catalanisme. De fet, a mi em va sorprendre el poc coneixement que tenien de Catalunya i del catalanisme. Aquí alguna cosa falla. No pot ser que la veu dels mitjans de comunicació internacional situats a Espanya desconeguin què és Catalunya.

P-A part d’aquesta trobada, què més s’impulsa des de la comissió per tal d’aconseguir aquests dos reptes que plantejava al principi?
R-Doncs per exemple hem construit un Observatori Internacional CatDem, estructurat en tres grans apartats. Per una banda l’estudi del dret a decidir. És a dir, estem fent un seguiment internacional de totes aquells regions que volen decidir lliurement el seu futur. La segona pota és el que en diem els joves d’excel·lència internacional. Aquí busquem posar de relleu tots aquells joves escampats pel món que estan fent una feina destacable i que, per tant, són un motiu d’orgull per Catalunya. I el tecer apartat és un seguiment dels conflictes internacionals. Des de Catalunya hem de seguir i analitzar els conflictes mundials per interpretar com poder repercutir als nostres interessos i per ajudar en la recerca de solucions globals.