20d' Abril de 2015
L'Antena de la CatDem butlletí electrònic
« Anterior    |   
NÚMERO 58 08/04/2015
CONNEXIONABLE
Francesc Torralba per Núria Rosell
«Quan parlem de regeneració, ho fem d’un compromís individual, de ser honest amb la feina que fas.»
Es parla molt de regeneració democràtica. Com es pot recuperar la confiança dels ciutadans envers la política?
És evident que hi ha una crisi de confiança immensa envers les institucions, especialment les públiques, les polítiques i envers els partits polítics. És un fenomen evident.

Per què s’ha produït?
En gran part, per canvis que s’han donat, per la corrupció, l’incompliment de promeses; és a dir, per un conjunt de males pràctiques que han tingut lloc tant a les institucions com als partits polítics. La regeneració vol dir tornar a recuperar aquells valors bàsics de la societat.

De qui depèn aquesta regeneració?
És evident que no depèn únicament d’institucions i partits polítics, sinó que també depèn de totes les esferes. Crec que això només és possible si hi ha un canvi, una transformació dels ciutadans. El que no podem fer és posar la lupa en unes determinades àrees i no posar-la en d’altres. No es pot fer crítica en determinades males pràctiques que hi ha en els partits polítics i no fer-ne a les que hi ha a la universitat, a les empreses, a les ONG i a les de les nostres pròpies vides personals i familiars.

De quina manera s’ha de plantejar la regeneració?
El que és evident és que la regeneració està mal pensada si partim d’un esquema maniqueu, contraposant bons a dolents, perquè hi ha clarobscurs tant en un lloc com en l’altre. Quan parlem de regeneració, ho fem d’un compromís individual, de ser honest amb la feina que fas. És un compromís ètic que afecta tota la ciutadania, no solament un grup determinat que moltes vegades es converteix en el boc expiatori dels nostres mals.

Ho veu més com un assumpte de col•lectiu?
Sí, perquè de males pràctiques n’hi ha en molts àmbits, però no són objecte d’atenció mediàtica, com qui va al mecànic i diu: «Home, si ho pogués pagar sense factura...». Aquestes males pràctiques posen de manifest que cal una ètica pública.

Vostè ha estat responsable d’elaborar diversos codis ètics. Potser el que ha tingut més ressò ha estat el de la Policia de Catalunya. Com valora l’experiència?
Molt positivament. En aquest tipus de documents compta molt el procés per a obtenir un bon producte final, perquè depèn de com es faci el text té una legitimitat o una altra. Si s’ha fet de manera dialogada i participativa, el text és més assumit per tots, més realista.

Abans de fer el codi ètic coneixia l’àmbit policial?
No, no coneixia el cos policial català, i he trencat molts tòpics sobre els agents, la seguretat, etc. M’ha permès dialogar amb sindicats i veure les seves reivindicacions i com s’han compromès i han participat activament, i molt positivament, en la redacció d’aquest codi.

Quin és el pas següent?
Donar-lo a conèixer a les noves generacions de policies; també a les actuals, i anar creant una cultura ètica en l’àmbit policial, tenint en compte que uns, sense codi, sempre han estat honestos i d’altres, almenys, sabran quines línies vermelles no es poden traspassar.

Ha trobat diferències en l’elaboració d’aquest codi respecte als que ha fet, per exemple, per a dirigents polítics?
El procés ha estat més llarg. A la càtedra d’ètica aplicada que dirigeixo sovint som sol•licitats per a elaborar guies de bones pràctiques, codis d’ètica d’organitzacions, protocols de presa de decisions... per a organitzacions empresarials, bancs, ONG, federacions esportives... El procés ha estat diferent perquè eren molts efectius, no tan sols de Mossos, sinó també de Policia local, i, per tant, calia unir cultures institucionals diferents. A més, no hi ha textos d’aquest tipus a Catalunya.

Quins van ser els primers passos que va fer?
Analitzar com estava aquesta qüestió en altres països, revisant codis d’ètica de la policia al conjunt del món, i vam fer el nostre propi codi tenint amb compte la idiosincràsia del nostre país i quina és la policia que volem com a ciutadans. Ha estat un treball més llarg perquè no hi havia un text previ sobre el qual treballar. A més, hi va haver participació dels agents obrint el codi abans de ser aprovat, i es van rebre gairebé dues-centes esmenes. És una xifra petita respecte al nombre d’agents, però hi ha qui considera que no ho és. M’agradaria saber quants professors universitaris respondrien si els plantegessin la qüestió.

Per la seva feina, pronunciant conferències o impartint classes, viatja molt. Troba que en altres països també es parla tant de la crisi de valors?
A Europa, molt, i a l’Europa mediterrània, en particular. Els valors de l’Europa nòrdica i continental no són els mateixos: segurament per la seva base protestant, estan més arrelats a l’ètica pública. De fet, al mapa de corrupció que fa l’Agència Nacional de Transparència es veu que els països europeus amb més corrupció són els mediterranis de tradició catòlica.

És evident que hi ha valors tradicionals que s’estan perdent...
És una constatació. Hi ha valors que han entrat en crisi, en declivi, i a la vegada emergeixen valors nous; per tant, és un moment de canvi, de mutació. Per això jo no parlo únicament de crisi de valors, sinó també de transformació, de canvi de paradigma, ja que hi ha uns valors tradicionals que han entrat en descrèdit i això ho constatem en la vida pública: hi ha col•lectius molt preocupats per això i tenen la sensació que aquests valors que havien estat rellevants fa cent anys han entrat en recessió, com els valors religiosos a Europa. El declivi dels valors religiosos es demostra en les pràctiques del dia a dia, que eren majoritàries i han anat perdent influència. M’incloc en el grup d’aquells qui consideren que els valors religiosos són rellevants per a la configuració d’una persona. Així, doncs, que aquests valors siguin cada cop més absents en l’horitzó em genera moltes inquietuds.

Quins valors qualifica com a emergents?
L’ecosensibilitat. Als països nòrdics i a Alemanya es va començar a generar amb molta força, i ara tenen responsabilitat política. Aquesta qüestió ha entrat a l’escola, a l’activitat legislativa, en el terreny del consum responsable, de les empreses ecològicament responsables, i el consumidor cada cop més vol saber si aquell objecte és ecològic o no. Emergeix perquè hem constatat la vulnerabilitat de la terra, perquè els sistema de relació home- terra no és com abans. Per tant, el col•lapse ecològic que vivim ens ha fet despertar.

També es parla molt de transparència...
Sí, també està emergint amb molta força. N’hem vist les traduccions legislatives, i avui hi ha desig de transparència de la ciutadania en tots els àmbits. Emergeix perquè hi ha hagut opacitat i males pràctiques, i volem que s’obrin les cortines i puguem veure què passa dins les institucions. Quan ho veiem quedem horroritzats. La transparència emergeix perquè ens hem adonat del que passa quan hi ha opacitat, que tot s’hi val.

Sobre els drets i deures dels ciutadans, com podem fer que la ciutadania sigui més responsable?
Hi ha una hipertròfia de drets: tothom vol que siguin respectats i reconeguts, però a la vegada és molt difícil l’assumpció de deures, hi ha atròfia; falta una cultura del deure. I no penso únicament en el camp de la política, que sempre porta desavantatge; per exemple, hi ha pares que no fem els deures, som professionals de primera i pares de segona, i l’escola se’n ressent, no ho pot fer tot. Quan algú no fa els deures, algú altre els ha de fer per ell. Els deures són bàsics, i hi ha un dèficit de cultura dels deures, però és incòmode parlar-ne; dir a la gent el que ha de fer és incòmode, i sempre estàs sota sospita, perquè automàticament et pregunten: «Tu ja fas el que has de fer?»
Actualment el discurs sobre els deures el fan els empresaris, aquell que compleix amb els seus és qui té autoritat moral.

Canviem de qüestió. Arran dels assassinats del setmanari Charlie Hebdo s’ha posat de nou sobre la taula la qüestió de l’islam i el fonamentalisme religiós...
És important separar les qüestions religioses del fonamentalisme, que és un càncer, un virus destructiu que pot nodrir-se de tradicions religioses, però també polítiques o de fenòmens tan nobles com l’esport. És un fenomen transversal que ocupa moltes àrees i que tenen sempre moltes conseqüències desastroses. El que hem de veure és com combatre això.

Els experts creuen que hi ha un gran desconeixement de l’islam...
És així. Jo presideixo el Consell de Diversitat Religiosa i, per tant, em correspon dialogar amb tradicions religioses diferents i mirar de fer textos que siguin consensuats. Si llegim els textos de l’islam hi ha de tot, com també a la Bíblia. El Déu misericordiós, la pau, l’almoina, l’hospitalitat... són valors inherents a la tradició alcorànica. I l’islamisme radical? El fet de matar i matar-se per una causa concreta com encaixa? Són lectures esbiaixades, ideològiques i instrumentalitzades de determinats textos alcorànics.

Com ho podem combatre?
És la gran pregunta: com les societats obertes i lliures poden fer front als seus enemics! El que observem és que la societat oberta no acaba de tenir instruments per a fer front als seus enemics, i estem en una societat que té molta por. Des de l’11 de setembre del 2001 fins a Charlie Hebdo, la por ha anat in crescendo i tots en tenim. No hem aconseguit identificar els mecanismes de defensa contra els enemics de les llibertats, diguem-ne islamistes radicals o ultradreta xenòfoba: és una assignatura pendent.

Com es pot prevenir?
Escola, educació i valors. Però com podem lluitar contra això sense perdre les nostres llibertats? Per tenir seguretat estem reduint llibertats, i aquesta és la paradoxa, perquè en una societat oberta, per tenir més seguretat, estem contraient la llibertat per por. No hi ha la mateixa llibertat de pensament, d’acció ni d’expressió. Tenim una gran assignatura pendent que demana coordinació i intel•ligència, prevenció i tolerància zero.

Som fràgils, vulnerables...
Tenim por i ens estem emmurallant, posant en risc fins i tot la intimitat, la llibertat de creences, la llibertat d’expressió d’aquestes creences, realitat que és una grandesa de les societats obertes! Estem veient que la societat és fràgil.

Sobre l’accident de l’avió que volava entre Barcelona i Düsseldorf... Des del punt de vista ètic, com creu que s’han tractat els fets informativament?
Sempre xoquen dos conceptes: els professionals de la informació han d’informar amb dos deures: de manera veraç, imparcial, i objectivament, d’allò que és d’interès general; però també han de respectar la intimitat de les persones, el seu patiment i dolor, la seva vulnerabilitat.

Com es poden lligar aquests dos elements?
Sobre aquesta qüestió, crec que la ràdio i la televisió públiques ho han fet molt bé, perquè era molt fàcil guanyar més quotes d’audiència utilitzant el dolor. S’ha d’informar sense perdre la sensibilitat, i sota l’argument de la veracitat no es pot ensenyar sang i fetge. Quan el tema ens toca de prop s’activen les alarmes ètiques, cosa que lamentablement no passa quan ens toquen de lluny.

Com veu el procés que viu Catalunya?
Està en un moment d’estancament. Crec que hi ha una ciutadania molt motivada, entregada, que ha donat hores de manera generosa i gratuïta per tirar endavant el procés. Després hi ha una part de la ciutadania que està a l’aguait, que no hi està implicada però que tampoc no el frena, que no sabem exactament què pensa. I finalment hi ha la ciutadania que està cansada del procés, de les traves, de les contrarietats, de les discussions i batalles intrapolítiques, de no veure-hi la solució... i que vol girar full.
D’aquí a uns mesos, abans d’acabar l’any, tindrem clara la viabilitat del procés.
La gent vol resultats i aquesta travessia és molt llarga, i fer-la sense uns valors molt sòlids la fa més difícil. La classe política no és l’única responsable d’aquesta situació, tot i que no ha contribuït a millorar la situació perquè no hi ha hagut acord, hi ha hagut batalla electoral...; però també hi ha un ciutadà que es cansa i que vol resultats.

Creu que hi ha incertesa?
Sí, i fa por. Hi ha incertesa econòmica, europea i de la botiga. Què passarà amb els negocis que tinc? I amb les pensions? Amb la meva ciutadania europea? Aquests elements que no hem debatut, perquè vam parlar de si podíem o no decidir, però no sobre què. La tendència és quedar-nos com estem, perquè les aventures ens poden posar en una situació pitjor, molt pitjor! Pot ser bo, sí, també, però també pitjor. Qui té negocis, fills, vincles, diu que vol una certa estabilitat. Ens debatem entre el seny i la rauxa, un comportament molt genuí de la nostra identitat cultural.

Vostè va signar el manifest de Construïm. Què el va empènyer a fer-ho?
He signat el text perquè m’hi ha empès la necessitat de pensar en clau constructiva. S’ha destruït molt durant la crisi (llocs de feina, confiança), i es tracta de recuperar la pulsió constructiva, d’edificar la confiança en el futur i en la nostra gent, en les institucions i les empreses. Al text no hi ha una delimitació independentista o no; hi ha gent molt diversa, i el text em semblava interessant per la necessitat de construir en tots els terrenys. Trobo que som en un món molt desencantat, amb gent molt apagada. Si després es converteix en un partit, ja ho veurem, és un text que expressa unes intencions.
REFLEXIÓ
Castiñeira i Lozano
Fractura social
A. Castiñeira i J.M Lozano, Professors d'ESADE-URL
La Universitat Ramon Llull i Càritas Diocesana de Barcelona acaben de celebrar una jornada d'estudi sobre la fractura social per aprofundir sobre les causes, les conseqüències i l'evolució d'aquest fenomen.

L'expressió “fractura social” es refereix a la distància que separa un determinat grup de població socialment integrat d'un altre grup format pels exclosos. Segons les dades del darrer informe Foessa sobre exclusió i desenvolupament social, l'Estat espanyol ha passat de tenir, entre l'any 2007 i l'actualitat, un 50% de la seva població en situació d'integració plena a tenir-n'hi només un 34%. Les persones plenament integrades compten habitualment amb un ventall ampli i divers de recursos econòmics, socials, laborals, culturals i personals que els aporten una important seguretat existencial. La població que pateix les conseqüències de la fractura social experimenta, per contra, una profunda sensació de fragilitat vital i aïllament. No cal ser un exclòs, un pobre de solemnitat o un marginat; i no cal haver perdut el pis o el treball per compartir aquesta condició. Es tracta, més aviat, d'una consciència cada cop més estesa de viure en precari, de no saber quant de temps mantindrem la feina, quant de temps podrem seguir pagant la hipoteca, si podrem arribar a final de mes o com reaccionarem –sense estalvis– en cas que haguem de fer front a una circumstància adversa o a una malaltia greu. Com deia Mercè Darnell, les societats fracturades amaguen vides fracturades. I com ens recordava Nana Barceló, una societat fracturada és també aquella que no vol o no sap veure els drames personals dels seus ciutadans.

L'informe FOESSA mostra que dues de cada tres persones que estan en situació de pobresa a Espanya ja hi estaven abans de la crisi econòmica que va irrompre després del 2007. Això vol dir, que la fractura social era en bona mesura prèvia a l'actual situació de crisi i que probablement tampoc es resoldrà quan s'iniciï la recuperació econòmica. Aquesta constatació ens hauria d'obligar a obrir el nostre punt de mira sobre aquesta realitat. S'ha fet famós el gràfic de T. Pikkety i E. Saez de 2013 on es mostra com els nivells de desigualtat (als EUA i també a la resta de països occidentals) minvaren de manera molt significativa entre la meitat de la dècada dels quaranta fins a la meitat de la dècada dels vuitanta (és a dir, entre la fi de la Segona Guerra Mundial i la fi de la guerra freda, quan es despleguen els estats del benestar) per tornar a enfilar-se, aquesta desigualtat, de manera molt alarmant en les dues darreres dècades, tot coincidint amb l'emergència de la globalització financera i de la doctrina neoliberal. Són tres noves constatacions les que ens permeten ara modificar la nostra visió sobre la fractura social. La primera és que la forma actual de capitalisme globalitzat està erosionant la base social no dels tradicionals pobres i exclosos sinó fins i tot i sobretot de la mateixa classe mitjana, que representa el moll de l'os sobre el qual recolza la democràcia liberal. La segona constatació és que, com confessava M. Draghi l'any 2012, l'era del treball segur i de l'estat del benestar a Europa ha arribat a la seva fi. I, finalment, la tercera és que això està donant lloc a l'emergència d'una nova classe social: el precariat global, un estrat social cada cop més majoritari vinculat a l'economia postindustrial que es veu amenaçat per l'exclusió econòmica, laboral, social i cultural. És contra aquesta immensa fractura social contra la qual haurem de lluitar en els propers anys.

Aquest article es va publicar el 19 de març de 2015 al diari El Punt Avui.
ASSUMPTES INTERNS
Cicle de conferències sobre regeneració democràtica
Fundació CatDem,
Un dels eixos de treball de la nova etapa de la Fundació CatDem és la millora de la qualitat democràtica. En aquest sentit, estem organitzant un cicle de conferències sobre regeneració democràtica per tal d’aprofundir en aquest àmbit, un dels més necessaris per a construir un estat.

Per aquest motiu sociòlegs, politòlegs i filòsofs de reconegut prestigi i àmplia trajectòria professional, tant acadèmica com en el camp de la investigació, seran a la CatDem durant diverses setmanes a fi de donar resposta a aspectes tan importants com aquests: Què cal fer per a lluitar contra la desafecció? Com podem difondre els valors de la democràcia? Com hem de fer una democràcia exigent?

Els sondejos i estudis d’opinió publicats dels darrers temps coincideixen a assenyalar, malauradament, una manca de confiança dels ciutadans en la política i la consegüent crisi de representació que aquesta desconfiança produeix. Tanmateix, l’interès per la política ha crescut, com ho demostren les mobilitzacions socials que hem viscut en els últims anys; per tant, podem afirmar que, més que no pas una crisi de la política en general, hi ha una crisi de la política institucional. Val a dir que aquest no és un fet exclusiu del nostre sistema polític, sinó que és comú a la majoria de les democràcies europees. Conscient d’això, la Fundació posa en marxa aquest projecte amb l’objectiu d’oferir algunes receptes per a enfortir la nostra democràcia.
El cicle se celebrarà els mesos d’abril i maig, i en podreu tenir una informació detallada a la web de la Fundació CatDem http://www.catdem.org.
LA DADA
dada antena 58
ON I QUAN
Conferència "A què ens referim quan parlem de qualitat democràtica?"
La CatDem organitza el Cicle de Regeneració Democràtica, per tal d'aportar mesures per millorar la qualitat de la nostra democràcia.

La primera d'aquestes conferències té per títol "A què ens referim quan parlem de qualitat democràtica?" i anirà a càrrec de Jaume López, professor de Ciència Política de la UPF.


Lloc: Fundació CatDem (c/Casp,80, baixos. Barcelona)
Dia i hora: Dijous, 16 d'abril de 2015 a les 19h
ISSN: 2014-9085
Dipòsit legal: B. 2197-2013