5de Març de 2015
L'Antena de la CatDem butlletí electrònic
« Anterior    |   
NÚMERO 56 06/02/2015
CONNEXIONABLE
Josep Fontana per Núria Rosell
«El valor del catalanisme és justament el del seu origen, la seva proximitat a la gent i la seva persistència.»
El seu darrer llibre és un èxit de vendes. A què creu que es deu aquest fet?
Només hi ha dues explicacions davant un èxit de vendes: que el llibre respongui a quelcom que vol la gent i que hagi estat escrit pensant que sigui entenedor per a un abundant nombre de persones. Ja he escrit per al públic acadèmic en moltes ocasions, però el més difícil és escriure per a la gent.

Quina és la síntesi de l’obra?
He intentat explicar de quina manera es constitueix, al llarg de mil anys, una manera de ser, d’entendre el món i la societat catalana, que s’elabora en unes circumstàncies històriques complexes i molt determinades, molt diferents de com es creen la societat i la cultura castellanes, que, tot i formar-se paral•lelament, crea dos elements difícils d’associar-se.

Com ho ha fet?
He volgut mostrar com creix aquesta realitat amb unes característiques que a mi em semblen importants, com la formació d’un sistema de drets i llibertats que són assumits molt àmpliament per la població, les característiques d’un estat modern en el sentit d’una hisenda emancipada que funciona a través de les institucions. Finalment, com és lògic, la part potser més important en relació al moment en què ens trobem, com són els cinc-cents anys de problemes d’encaix a partir del moment en què es produeix la unió amb la Corona de Castella.

Així s’ha format la identitat catalana?
Sí. He intentat veure com aquesta identitat formada al llarg del temps s’ha anat adaptant a mesura que la societat també canviava; però ha sobreviscut, ha resistit no solament a pèrdues de guerres, sinó també a períodes llargs de repressió destinats a ofegar-la, com seria, evidentment, bona part del que passa durant el segle XVIII o com en la llarga nit del franquisme. Malgrat els esforços fets per a exterminar qualsevol element de cultura catalana, no tan sols no van servir de res, sinó que, en acabar-se la dictadura, es va poder veure com la gent es llançava al carrer a demanar autonomia.

Quina explicació pot donar a aquest fet?
És un misteri que crec que només la història pot explicar: com és que, sense propaganda que arribés a tothom, sense una escola que formés la gent en aquest sentit, sense uns mitjans de difusió capaços d’arribar a tothom, aquest sentiment havia perdurat al cap de quaranta anys de repressió.

En diverses entrevistes ha dit que la manifestació de l’Onze de Setembre de 2012 el va animar a escriure aquest llibre. Ens ho podria explicar?
En realitat, la manifestació em va fer pensar que era urgent que l’acabés. Vaig veure que era una cosa que havia de fer, que tenia una utilitat, i segurament les vendes actuals demostren que no m’equivocava.

El va impressionar...
Sí. Em va impressionar aquella espontaneïtat; no hi havia res preparat en la manera en què va sortir aquell crit de protesta.

Moltes vegades s’ha dit que el manteniment de la realitat política i social de Catalunya és un miracle. A què pensa que es deu?
D’alguna manera, aquest fenomen s’ha donat en diverses ocasions. Justament si em sembla que és important explicar el valor i la força d’una identitat és perquè en tenim molts exemples.

Quins en destacaria?

Després de 1714, hi va haver una llarga etapa de repressió, i cap a 1840 hi ha un moviment a Barcelona per a enderrocar els murs de la Ciutadella, hi ha una repressió i el bombardeig de la ciutat per part del general Espartero. Es produeix aquella resposta que donen en un full els membres de la milícia urbana, on expliquen per què s’ha atacat la Ciutadella, construïda en un terreny arrabassat a la gent per Felip V, i acaben dient allò de «ho hem fet perquè som lliures, perquè som catalans». Com pot ser que en l’any 1840 pervisqués en la gent el record de Felip V, la Ciutadella...? No hi havia llibres d’història de Catalunya que expliquessin aquestes coses, no hi havia una escola que transmetés això. Com pot ser que al cap de cent vint-i-cinc anys es mantingués viu un record com aquest?

I quin és el paper de la llengua?
És un altre fenomen paral•lel que he volgut destacar, encara que no tots els estudiosos del tema hi estan d’acord: l’esforç de conservació de la llengua per part de les capes populars, que són les que realment la salven i la conserven. La força i el valor que té un sentiment d’identitat és el que et fa reivindicar el passat o mantenir la llengua com a element comú. Sóc conscient que a vegades no s’entén. Hi ha qui es pensa que fas postulats racistes, i no té res a veure amb això! És una qüestió que no té a veure amb la carn i la sang o la terra; té a veure amb la cultura, amb els elements mitjançant els quals s’ha format tota una societat i que no tenen res a veure amb la sang. Només cal veure els noms il•lustres de famílies catalanes que, per exemple, passen al PP.

Cal destacar també la importància de les entitats socials de tot tipus...
Han estat molt importants i cal estudiar-les, per a mi no ho n’hi ha hagut prou. Hi ha una vella teoria, que és certa, que és aquella que diu que els valors democràtics creixen, sobretot, en les societats que tenen molts components de base horitzontal, és a dir, que reuneixen gent amb els mateixos interessos i problemes contra unes societats verticals que generen més aviat governs despòtics o dictatorials. Els gremis i les associacions sempre havien estat importants, però quan al 1714 desapareixen les institucions pròpies del país i els ajuntaments són corromputs pel fet que els borbons venen els càrrecs, l’aparició o el manteniment d’una sèrie d’elements d’associació és extraordinàriament important a Catalunya, ja que fan una funció que no es feia des de les institucions. Per exemple, és clar que durant el segle XVIII els que fan d’eix vertebrador de la societat són els gremis, que tenen un paper molt important, com per exemple a Barcelona, on moltes vegades són els que dialoguen en moments de revolta o de dificultats .

I l’associacionisme?
L’associacionisme ha estat vital en la història de Catalunya. Durant el segle XIX, per exemple, les associacions de tota mena fan una funció cabdal. Aquí no hi ha partits republicans; hi ha ateneus, clubs, centres, que en un moment determinat s’associen a un programa o a un personatge quan és l’hora, i em sembla que una de les coses que s’ha d’estudiar encara és la mena de cultura que es transmet en aquestes associacions.

Parlem de la seva formació. Vostè va tenir grans mestres...
Vaig aprendre el gust per la història de Ferran Soldevila en unes classes clandestines al menjador de casa seva. Vaig arribar a la universitat i hi vaig trobar Jaume Vicens Vives, amb qui em vaig entendre bé. Em va triar per a treballar amb ell, però va morir molt aviat, abans que jo acabés la universitat. Vam tenir molt bona relació. Malgrat que diferíssim en algunes coses, coincidíem en una de molt important: la ciència històrica serveix també per a servir el país. Quan vaig voler fer la tesi sobre el segle XIX, Vicens va considerar que ell no estava preparat per a dirigir-la i m’adreçà a Pierre Vilar. Per tant, he tingut tres mestres, i es podria dir que l’un m’ha portat a l’altre. Un amic meu, Manuel Sacristán, em deia que era escandalós que digués que havia tingut tres mestres quan la majoria d’espanyols no n’havia tingut cap.

Quines aportacions historiogràfiques destacaria de Jaume Vicens Vives?
Va haver de treballar en un temps molt difícil i va morir jove: per a un historiador, morir a cinquanta anys és morir molt jove. Tenia una gran empenta i una gran capacitat per a entusiasmar la gent del seu voltant. Va emprendre diverses accions amb les quals volia canviar l’ensenyament, principalment l’universitari. Va tenir pocs mitjans i no li van fer les coses fàcils, però va fer un esforç considerable per treure del forat en què es trobava tota la part d’història contemporània de Catalunya. La primera edició de la Història de Catalunya de Ferran Soldevila, si no m’erro, s’acabava pràcticament a la Guerra del Francès. Hi havia allò que les coses més properes no es podien judicar bé. És mentida!: el judici de cadascú a l’hora d’analitzar els fets històrics tant se val si és més recent o de principis del segle XVI. Hi havia la idea que el segle XIX, fins i tot el XX, tan ple de lluites socials, distorsionava la unanimitat; era un tema que no es volia tocar. Vicens va fer els primers passos amb el llibre sobre el segle XIX Industrials i polítics..., que era molt arriscat, ja que no hi havia cap base sobre la qual muntar-ho, no hi havia bibliografia. Per la seva banda, Ferran Soldevila va aportar a la història el rigor científic i acadèmic, que en aquell moment era el que es feia a Europa.

En l’àmbit polític, es dóna molt valor a analistes econòmics, per exemple, però es té poc en compte l’opinió dels historiadors; durant la República, eren molt escoltats. Quin és el motiu, a parer seu, de la devaluació del paper de l’historiador?

Els polítics, per exemple, tenen les seves idees sobre història, els seus coneixements, i, si en tenen, per què els l’han d’explicar? De fet, si demanen consell i no és del seu gust, el que faran serà empipar-se! Jo he vist polítics molt respectuosos amb els historiadors, com Jordi Pujol, que tenia un gran respecte per Jordi Nadal, així com per Pierre Vilar, de qui, tot i pensar diferent que ell, valorava

Com veu el futur de la professió?

És evident que qui es vulgui dedicar a aquesta feina no ho té fàcil, però la meva generació tampoc no ho va tenir. De fet, jo mateix vaig estar vetat per a fer classe a la universitat per qüestions polítiques. Finalment, però, vaig anar tirant, i, de fet, avui dia, que estic jubilat, tinc feina! Serà difícil obrir-se pas: el sistema de beques per a investigar i el fet de donar places a professors s’ha acabat.

És una feina vocacional...
Sí, i per aquest motiu s’hi seguiran dedicant, tot i saber que no faran diners. Recordo que una vegada un constructor molt important em va dir que per què no deixava això de fer llibres i em dedicava a fer negocis amb ell. Vaig decidir que no, perquè el que m’agradava i em divertia era la meva feina, i si en podia viure ja en tenia prou. Sempre he aconsellat a qui m’ho ha demanat que, quan hagi de triar un ofici, triï una cosa que li agradi, perquè amb el treball hi viurà més temps que amb la família!

Com a gran coneixedor de la història contemporània del nostre país, quines lliçons ens ensenyen cent vint anys de catalanisme polític?
Moltes i molt diverses! Revelen, per una banda, un cabal de sentiment per a poder-se convertir en una base política, perquè no sorgeix de polítics que prediquen, sinó que hi ha uns dirigents que descobreixen que hi ha una força viva que pot ser utilitzada i mobilitzada, i la van a cercar. En aquest sentit, el valor del catalanisme és justament el del seu origen, la seva proximitat a la gent i la seva persistència: el fet que a l’hora de la veritat s’emancipa bastant, fins i tot de la manera amb què el volen dirigir els caps dels partits. Hi ha sentiments de base importants i que surten a la llum que expliquen allò que sembla impossible des de fora: la capacitat de mobilització. El que cal entendre és que no hi ha d’haver política catalanista sinó catalana, purament i simple.

REFLEXIÓ
Ferra Saez Mateu
Les identitats tristes
Ferran Sáez Mateu, Filòsof
Comencem per clarificar el debat. Primer: tota adscripció religiosa implica la participació en una determinada identitat col•lectiva, però no tota identitat col•lectiva té, per descomptat, un component religiós. Segon: hi ha identitats col•lectives que, amb tots els matisos, tenen una consistència objectiva i resulten fàcils de portar, mentre que d'altres són precàries, incòmodes o fins i tot vergonyoses. Tercer: encara que soni paradoxal o fins i tot contradictori, el procés de secularització pot tenir com a conseqüència imprevista la revifalla de les formes de religiositat premodernes.

Aquestes són les tres premisses de les quals partirem per provar d'entendre les causes que fan que un noi o una noia completament immersos en la cultura occidental, que parlen francès i només saben dir quatre coses en àrab, que no havien obert l'Alcorà en sa vida i sí els còmics underground i les revistes porno, que s'han passat la vida entre videojocs i no entre prèdiques de mesquita, decideixin anarse'n a defensar el "califat" de burletes de Síria, o a matar conciutadans al seu mateix carrer. Parlem del cas dels germans Kouachi, autors materials de la matança de Charlie Hebdo, però també del de milers de nois -i, cada cop més, noies- com ells. Què busquen? I què troben? No en tinc cap mena de dubte: una identitat que consideren més confortable que la que els havia deparat el cruel destí. Els seus pares o els seus avis van renunciar a la pràctica tradicional de l'islam quan van emigrar a França a la dècada del 1960. No es van convertir en francesos, però, sinó en beurs i beurettes, terme despectiu amb què es designa els descendents -sobretot de segona generació- de les antigues colònies franceses del nord d'Àfrica.

Els germans Kouachi, i tot el seu entorn, tenien una identitat trista, que ells mateixos podrien haver qualificat d'indigna o vergonyosa. En molts casos, els avis havien fugit d'Algèria després de la independència per ser profrancesos, i havien anat tirant de veta amb una pagueta de l'exèrcit o similar. Alguns dels seus fills -no pas tots- havien portat una existència precària i àtona, sense expectatives de cap mena, encauats en barris depriments. Fracàs escolar, famílies desestructurades, petita delinqüència, tristor, lletjor, avorriment... Fa tot just 10 anys, quan va esclatar la banlieue, van aflorar milers d'històries sòrdides d'aquesta mena. Recordo un reportatge periodístic en què apareixien tres generacions d'una mateixa família que, des de començaments de la dècada del 1960, només havien viscut de les prestacions dites socials, sense cap altre ingrés provinent del treball. Si no ho recordo malament, era a Rosny-sous-Bois. No és una identitat fàcil de portar, suposo, especialment per a un jove. La solució és inventar-se'n una altra, i passar de ser un vulgar xoriço a un màrtir de l'islam. La transformació és ben llaminera, no ens enganyem. Dràstica, sens dubte, però llaminera.

El futur dels germans Kouachi era previsiblement poc heroic: entre entrada i sortida de la presó, feien de repartidors de pizza i coses per l'estil. No sabien fer res més, tret d'exhibir-se com a pinxets imitant els rapers que veien a la MTV. ¿D'on van treure la insensata idea que podien escapar de l'inframón suburbial i ingressar directament al paradís dels màrtirs? La policia francesa ho ha deixat clar: tot això no ha sorgit, en general, de les mesquites sinó de certes webs d'internet. Encara que sembli un tòpic políticament correcte, cal ser molt curós a l'hora de distingir entre l'islam, que és una religió monoteista com el cristianisme o el judaisme, i aquesta colla de criminals que n'embruten el nom. Els greus disturbis de la banlieue de fa 10 anys tampoc no van sorgir de les prèdiques dels clergues musulmans, sinó de la música rap que cantussejaven, entre efluvis de marihuana, les classes extractives de l'estat del benestar dels fauburgs.

Les identitats tristes no poden ser emmascarades amb falses conviccions religioses sobrevingudes, sinó només amb identitats inventades. El problema és que aquest truc de circumstàncies pot portar-nos a confusió, tot equiparant una excusa (en aquest cas, l'adscripció formal a una fe religiosa) amb una realitat que sí que comparteixen altres persones de bona voluntat (la vivència d'unes creences molt profundes). Al món hi ha mil milions de musulmans que no fan mal a ningú, i uns milers de personatges amb identitats tan tristes i inassumibles com les dels germans Kouachi. Els primers practiquen una fe, mentre que els segons només proven d'escapar d'ells mateixos.

Aquest article va ser publicat al diari ARA el 14 de gener de 2015.
ASSUMPTES INTERNS
Acte eleccions gregues
Activitat de la CatDem durant el gener
Fundació CatDem,
La Fundació CatDem ha acollit dos actes de diferents temàtiques durant aquest mes de gener.

D’una banda, vàrem iniciar el nou any amb la presentació del llibre La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, escrit pel professor Josep Fontana. L’historiador fa un exhaustiu repàs de diversos moments de la història de Catalunya que, segons el seu parer, han anat construint el que actualment conforma la manera de ser dels catalans. Fontana confessà que, quan va veure la capacitat de mobilització de la ciutadania durant la Diada Nacional del 2012, es va decidir a pitjar l’accelerador per tal de finalitzar la redacció del llibre. L’acte fou presentat per Joaquim Ferrer, president de la Fundació CatDem.

D’altra banda, les eleccions gregues i els resultats obtinguts van ser motiu d’anàlisi per part de diversos experts durant la taula rodona «La Unió Europea en perill? Les conseqüències econòmiques i polítiques de les eleccions de Grècia del 25 de gener de 2015». Els ponents que hi intervingueren van ser Miquel Puig, director del Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC) i comentarista de l’Ara; Aleix Sarri, assessor de Ramon Tremosa al Parlament Europeu, i Josep Soler, director de l’Institut d’Estudis Financers (IEF) i comentarista de RAC1. El debat fou moderat per l’investigador del Centre d'Informació i Documentació Internacionals (CIDOB) Marc Gafarot.

Us facilitem dos enllaços dels vídeos resumits d’ambdós actes.

Podeu veure el vídeo resum de l'acte de Josep Fontana, aquí.

Podeu veure el vídeo resum de l'acte de les eleccions gregues, aquí
LA DADA
sabies que antena 56
ON I QUAN
"Escriure i viure: la gènesi d'una novel·la", a càrrec de Vicenç Villatoro
Òmnium Mataró-Maresme ha organitzat el cicle "300 anys...també de literatura" que clourà Vicenç Villatoro amb la conferència "Escriure i viure: la gènesi d'una novel·la". El poeta i editor badaloní Marcel Riera serà l'encarregat de presentar l'acte.

Lloc: Òmnium Mataró-Maresme. (C. Argentona, 59, baixos. Mataró)
Dia i hora: Dijous, 12 de febrer a les 19.30h
ISSN: 2014-9085
Dipòsit legal: B. 2197-2013