28d' Agost de 2016
L'Antena de la CatDem butlletí electrònic
« Anterior    |   
NÚMERO 61 19/11/2015
CONNEXIONABLE
Eduard Sagarra per Núria Rosell
“Si tinguéssim més confiança en la gent i en la seva solidaritat, Nacions Unides seria millor, i també els governs i els estats”
Fa unes setmanes commemoràvem el 70è aniversari de la creació de les Nacions Unides. Quina valoració en fa, de l’organització?
Molt positiva. L’ONU es va crear després de la Segona Guerra Mundial, precisament per evitar-ne una altra. Les Nacions Unides neixen com una organització de protecció col•lectiva, de solidaritat col•lectiva; però potser no es coneix prou bé tot el que precisament ha fet bé, només es coneix el que ha fet malament.

Expliqui’ns-ho.
A mi m’agrada dir que les Nacions Unides no són ni Lourdes ni Fàtima; per tant, els miracles no existeixen. Això és així perquè s’ha de veure quan i com va néixer l’ONU. Ho va fer després de la Segona Guerra Mundial, i els que la van guanyar [la guerra] creen un club privat: hi pot entrar tothom, però la Carta de Nacions Unides estableix que els cinc que van guanyar la guerra tinguin dret a veto.

Això què significa?
Aquells temes que ells no volen que es toquin, no es poden tocar.

Quins països són?
Els Estats Units, Regne Unit, França, Xina i la URSS. Pensem que aquests dos darrers països han canviat molt sense modificar el seu paper predominant.

Què destacaria de la feina que s’hi fa?
L’ONU és quelcom positiu perquè és un espai en el qual es poden trobar tots els països membres. No són un Parlament i, per tant, no tenen potestat legislativa, però es poden trobar per debatre. També és molt important la consciència sobre el fet que els drets humans existeixen i han de ser protegits, i aquest és un element que es valora poc.

Des de quan es dóna aquesta realitat?
Des de la Declaració dels Drets Humans de l’any 1948, s’ha obligat els estats a valorar els drets fonamentals com a persona que no existien com a tals; o si havien existit o s’havia fet alguna declaració al respecte, no estaven garantits.

Com resumiria el contingut d’aquesta declaració?
És la consciència que la persona té uns drets i que no només han de ser proclamats, sinó també garantits; i a més, se sancionarà el seu incompliment. En virtut d’això, la majoria de les constitucions acullen el capítol de drets i deures dels ciutadans. Alhora, aquests drets es garanteixen a través de tractats internacionals que són obligatoris pels estats que els signen.

De quin pressupost disposa l’ONU? Limita la seva activitat?
Sí, i molt. Nacions Unides pot fer coses, però en realitat no en pot fer tantes perquè depèn d’un pressupost. No té un exèrcit permanent, depèn dels efectius que li deixen els estats i que s’encarreguen del manteniment de la pau i la seguretat en llocs conflictius. Cada acció que fan depèn de pressupostos extraordinaris dels estats, pel que tot és més lent.

Expliqui’ns algunes de les accions que es porten a terme des de l’ONU.
Les Nacions Unides, directament o través d’organismes especialitzats, col•labora i ajuda els refugiats mitjançant menjar, mantes, etc. La FAO, OMS, Unesco o Unicef, entre d’altres, són dins la xarxa i l’entorn de les Nacions Unides, que dóna menjar a milions de persones anualment. Un 58% dels nens d’arreu del món són vacunats a través de les Nacions Unides i permet que se’n salvin més de dos milions. El canvi climàtic està vigilat i regulat perquè suposa un problema pel planeta, i entre 120.000 i 130.000 soldats actuen com a forces d’interposició a diversos llocs des de fa anys. Un terme molt important és tenir cura de les mares quan tenen criatures, salvant 30 milions de dones a l’any. El desenvolupament dels drets humans, fer que es mobilitzin diners i idees per temes humanitaris, etc. S’executa un programa per evitar desertització i la creació de pous, etc.

Es tracta d’una feina poc coneguda però molt apreciada pels qui ho reben.
Exacte. La llàstima és que els Objectius del Mil•lenni no s’han complert, però s’ha avançat. Són pautes que obeeixen als principis i valors que defensa Nacions Unides. Els estats els han de portar a terme, però una cosa és la partitura i l’altra, la interpretació. Hem de pensar que no es tracta d’un govern mundial, es troben per proposar temes i arribar a acords. Tot i així, dir que no serveix per a res és no conèixer el que és i significa l’ONU.

Si no hagués existit, on seríem?
És difícil de dir, però millor que ara, de ben segur que no. Hi ha ideologies diferents, però s’han pogut mitigar conflictes així com l’ús de la força. Ens agradaria que tothom fos bo, però no és així, i en té la culpa la manca d’educació, per exemple. Si tinguéssim més confiança en la gent i en la seva solidaritat, Nacions Unides seria millor, i també els governs i els estats. Quan hi ha un desastre, s’ha vist que la gent es mobilitza.

Quin paper ha jugat la globalització?
Som conscients que les febleses existeixen. Un cop desapareguda la bomba atòmica estàvem més tranquils, però l’any 2001 vam ser conscients que un avió pot ser una arma de destrucció massiva. Les coses han canviat a causa de la globalització, i els mecanismes de prevenció de la força han canviat, acusant problemes d’intimitat, per exemple, el món és global. L’ONU ha variat perquè el món ha variat i el món ha canviat, també, gràcies a l’ONU.

L’ONU té capacitat d’adaptació?
I tant! I si no la tinguéssim, s’hauria d’inventar. A més, té capacitat d’adaptació als nous temps. Si no fos així, tornaríem a l’edat mitjana. És evident que els interessos econòmics, els polític i les ideologies han canviat. El GAP entre rics i pobres cada vegada és més gran, la riquesa s’està acumulant en un 5% de rics que tenen més que el 95% restant. El gran motor de les Nacions Unides és que es garanteixin els drets de les persones.

Catalunya és profundament pro Nacions Unides?
I tant! De fet es va crear l’associació de les Nacions Unides a Catalunya l’any 1962, anys difícils on la defensa de les lleis fonamentals i de les persones no era fàcil, gairebé un delicte des del punt de vista franquista.

Quin paper hauria de tenir una Catalunya estat dins les Nacions Unides?
Si Catalunya esdevingués un estat perquè el poble de Catalunya ho vol ser, perquè hi ha un referèndum on el dret a decidir es pugui exercir, en el moment que esdevingui estat perquè hi ha un territori, un govern i una sobirania; els estats membres l’hauran d’acceptar o no, però no vol dir que no existeixi. Un estat no ho és perquè el reconeguin, ho és perquè ho és. Per tant, és un error quan diuen: és que no el reconeixeran però existeix. L’amenaça que pugui vagar per l’espai sideral si Catalunya s’independitza trobo que està molt bé per una pel•lícula, però no és possible: si no fos tan perillós per segons qui, no es faria política perquè Catalunya no sigui un estat.

Per què Catalunya no podria formar part de la UE, tal i com s’afirma des del govern espanyol, entre d’altres?
La UE és l’ens més transformista que hi ha al món. Van començar sis estats i ara en són 28. El “mai” o el “sempre” en política no existeixen, es parla del “potser” i del “depèn de”. Potser primer no els hi agrada que entris al club, però si després hi tens grans jugadors i jugues bé, els hi pots interessar que hi siguis.
REFLEXIÓ
Antoni Segura
Setanta anys de Nacions Unides
Antoni Segura, Catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona
El 25 de juny de 1945 delegats de cinquanta-un països es reunien a Sant Francisco i aprovaven la Carta Fundacional de Nacions Unides que era ratificada el 24 d'octubre: «Nosaltres, els pobles de les Nacions Unides, decidits a preservar les generacions venidores del flagell de la guerra, que durant la nostra vida ha infligit dues vegades uns sofriments indicibles a la Humanitat, a refermar la fe en els drets fonamentals de l'home, en la dignitat i en el valor de la persona humana, en la igualtat de drets dels homes i les dones, com també de les nacions, grans i petites, a crear les condicions necessàries per al manteniment de la justícia i del respecte a les obligacions derivades dels tractats i d'altres formes del dret internacional, i a promoure el progrés social i instaurar unes millors condicions de vida dintre d'una llibertat més àmplia». Tanmateix, l'organització naixia feble, ja que un dels artífexs de la Carta, Estats Units, entre la seva redacció i ratificació, va llençar dues bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki amb el resultat de més de 220.000 morts i seqüeles per la població durant molts anys.

El 10 de desembre de 1948 l'Assemblea General de Nacions Unides reunida a París proclamava la Declaració Universal dels Drets Humans i el 16 de desembre de 1966 a Nova York el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (lliure determinació dels pobles; protecció per motius de sexe, religió, raça; llibertat individual de creença, expressió, associació, de premsa) i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (treball, seguretat social, protecció dels infants, salut, educació, cultura, alimentació, habitatge i vestit). Aquests dos pactes són d'obligat complement pel països signataris i, conjuntament amb Declaració Universal dels Drets Humans, configuren el que es denomina la Carta Internacional dels Drets Humans. La Carta fundacional estableix també que l’ús de la força només és admissible en cas de resposta a una agressió o prèvia autorització del Consell de Seguretat.

Nacions Unides es configura a partir de dos òrgans fonamentals: l'Assemblea General, que es reuneix un cop a l'any i on hi estan representats tots els països membres amb veu i vot (un per país) i els dos estats observadors (El Vaticà i Palestina) i el Consell de Seguretat, format per cincs membres permanents amb dret a veto (Estats Units, Rússia -abans la URSS-, la Xina, França i el Regne Unit) i nou membres rotatoris a proposta de l'assemblea. També són òrgans principals el Consell Econòmic i Social; la Cort Internacional de Justícia, amb seu a l'Haia i que s'encarrega de dirimir les controvèrsies jurídiques entre els països membres i d'elaborar opinions consultives a proposta d'altres òrgans de l'organització; i la Secretaria que estructurada en diversos departaments fa d'executiu i està encapçalada pel secretari general, que és elegit per l'Assemblea General a proposta del Consell de Seguretat -la qual cosa permet exercir el dret a veto- i per un mandat de cinc anys renovable indefinidament, tot i que cap secretari ha estat més de dos mandats. Tanmateix, les qüestions realment importants -pau i seguretat, ingrés de nous membres, pressupostos- requereixen d'una majoria qualificada dels dos terços de l'assemblea, però és sempre el Consell de Seguretat qui té la darrera paraula en els temes realment importants: sancions i ús de la força. Així, l'Assemblea General resulta ser una mena d'aparador on compareixen els líders mundials per proclamar els seus discursos de bones intencions o de greuges. És un dels pocs escenaris mundials on fins i tot tenen veu i vot els règims més impresentables. Però, la decisió última per passar a l'acció correspon als 15 països membres del Consell de Seguretat.

Des de la seva creació, la Carta de les Nacions Unides no ha estat mai modificada tot i que preveu uns mecanismes formals de reforma (Art.108) i de revisió (Art.109). No obstant, ha viscut algunes modificacions, les darreres, els anys 2005 i 2006 quan es van establir dos nous òrgans: La Comissió de Consolidació de la Pau (CCP) i el Consell de Drets Humans. Resten, no obstant, reformes pendents que haurien de cobrir els canvis que ha experimentat l'organització des del 1945. El més evident, l'increment de països membres: dels 51 membres fundadors als 193 actuals. El degoteig en la incorporació de nous estats des del 1945 ha estat constant, però amb dos períodes de màxima intensitat, el procés de descolonització (1950, 60 estats; 1970, 127) i la implosió de la URSS i Iugoslàvia (1990, 166 estats; 2000, 189). Aquest augment en el nombre d'estats membres demostra que la globalització, que comporta la consolidació d'organitzacions econòmiques i polítiques supranacionals (la UE per exemple), és compatible amb la formació de nous estats contràriament al que sovint s'afirma i fa més necessàri que mai la reforma del Consell de Seguretat per tal que sigui més representatiu, tant en la seva composició com en la necessitat de revisar el dret de veto dels membres permanents.

Si haguéssim de fer un balanç d'aquestes set dècades caldria destacar que l'organització ha sobreviscut amb èxit a la forta conflictivitat armada de la Guerra Freda -on tanmateix els conflictes estaven controlats per les dues grans potències- i a la inseguretat de la postguerra freda -on hi ha menys conflictes però alhora més incontrolats. A més, cap conflicte armat ha desembocat en una guerra mundial com sí que va succeir a la primera meitat del segle XX. Aquest és, sens dubte, un èxit que cal atribuir a la comunitat internacional i a la seva màxima expressió institucional Nacions Unides que ha donat així compliment parcialment al paràgraf inicial de la seva Carta fundacional.

També cal subratllar un cert fracàs per encarar els reptes globals (medi ambient, refugiats, fam, epidèmies...). En tenim un exemple recent amb les conseqüències derivades de la guerra de Síria. Els refugiats sirians segueixen arribant per centenars de milers a les fronteres de la UE. L'ACNUR (L'Alt Comissionat de Nacions Unides pel Refugiats) alerta d'una crisi humanitària sense precedents des de la Segona Guerra Mundial: 60 milions de refugiats. Però, malgrat el crit d'alerta de la seva agència, l'ONU resulta inoperant per respondre al repte i la situació d'alguns països veïns de Síria, on hi ha quatre milions de refugiats, comença a ser insostenible: Turquia, un refugiat per cada cinquanta habitants; Jordània, un per cada deu; i Líban un per cada quatre! I la guerra segueix, a l'Afganistan -el segon país que aporta més refugiats (prop de dos milions)-, al Iemen, a l'Iraq..., i, fins i tot, a Europa (Ucraïna).

Finalment, tot i que obligatòriament l'Assemblea General es reuneix un cop a l'any, la seva utilitat -més enllà dels discursos- és discutida per molts analistes. Això no obstant, aquest aparador mundial serveix per visualitzar la hipocresia de les paraules d'alguns líders, les falses abraçades entre dirigents que s'odien i es combaten en diferents parts del món i per constatar que mai se sent la veu de les víctimes de molts conflictes oblidats que tenen per escenari estats fallits. I així i tot convé mantenir aquesta foguera de les vanitats anual per ser conscients de les limitacions de l'ONU i pressionar els governs respectius perquè facin front de manera democràtica i efectiva als reptes que ens envolten.
ASSUMPTES INTERNS
imatge procés constituent ok
Cicle #Horitzó2017
Fundació CatDem,
La Fundació CatDem ha organitzat el cicle #Horitzó2017 amb la voluntat de posar de manifest els passos a seguir un cop Catalunya esdevingui un estat independent.

Per aquest motiu, s'han celebrat tres actes protagonitzats per experts en diversos camps que han ajudat a posar llum sobre qüestions que caldrà tenir en compte en un futur, per tal d'articular un nou país. La primera conferència va anar a càrrec de Ferran Rquejo, catedràtic de Ciència Política de la Universitat Pompeu Fabra i membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional. Requejo va parlar sobre les dues fases cap a l'estat propi: reconeixement i estratègies.

La segona de les conferències mirava portes enfora, a Europa i al món, i com pot ser el reconeixement internacional d'una Catalunya estat. La van protagonitzar Vicent Partal, director de Vilaweb, i Roger Albinyana, Secretari d'Afers Exteriors i de la Unió Europea de la Generalitat de Catalunya.

La darrera conferència va analitzar dos dels actos principals d'aquest procés: la societat civil i els municipis. Jaume López, professor de Ciència Política i portaveu de Reinicia, i Carles Puigdemont, alcalde de Girona i president de l'AMI, van protagonitzar l'acte sobre el procés constituent.

Podeu llegir les cròniques dels actes així com visualitzar-ne els videos en aquests enllaços:
  • Les dues fases cap a l'Estat propi, aquí.
  • Reconeixement internacional, aquí.
  • El procés constittuent, aquí. 
LA DADA
Dada antena 44
ON I QUAN
XIX Premi Ramon Trias Fargas d'assaig polític
Un any més, la Fundació CatDem fa entrega del Premi Ramon Trias Fargas d'assaig polític. Aquesta en serà la dinovena edició. 
El Molt Hble. Sr. Artur Mas, president en funcions de la Generalitat de Catalunya, farà la cloenda de l'acte.

Cal confirmar assistència a info@catde.org o trucant al 93.215.58.48. Aforament limitat.


Lloc: Seu de la Fundació CatDem (Casp, 80, baixos. Barcelona)
Dia i hora: Dimarts, 1 de desembre a les 19.30h.
ISSN: 2014-9085
Dipòsit legal: B. 2197-2013