23de Maig de 2015
L'Antena de la CatDem butlletí electrònic
« Anterior    |   
NÚMERO 59 28/04/2015
CONNEXIONABLE
Xavier Martínez Celorrio per Núria Rosell
«Hi ha un pòsit ferm en la determinació d’un canvi social que s’ha de traduir en un canvi polític.»
Vostè és professor de sociologia de l’educació. Quins són els principals continguts que ensenya als alumnes?
En primer lloc, els explico l’origen social dels sistemes educatius moderns com un procés històric, especialment en països del centre d’Europa, i alhora analitzem el retard històric que ha patit Espanya i, amb aquesta, Catalunya. Un cop contextualitzada la perspectiva històrica, ens situem en el present i analitzem la importància que té l’educació en la nova economia del coneixement i entenent el retard històric d’Espanya en l’àmbit educatiu. Aquesta qüestió ens fa parlar de les desigualtats socials, que és un tema central de la sociologia de l’educació.

En quin sentit?
Analitzem com les diferents classes socials tenen més o menys probabilitat d’èxit o fracàs escolar. També analitzem les desigualtats de gènere, el sexisme a l’escola i la coeducació, i fem una anàlisi del currículum ocult, ja que el sexisme es transmet a través de l’escola, tant per mitjà del currículum format com per mitjà de l’ocult. Després analitzem les desigualtats d’ètnia o l’interculturalisme o multiculturalisme en relació a l’escolarització dels nouvinguts, amb les diferents polítiques escolars pluri, multi o interculturals. I, per acabar, analitzem la sociologia del professorat i de l’escola: el professorat com una professió i l’escola com a organització.

A què es refereix quan diu «currículum ocult»?
Els aprenentatges adquirits en la relació social de manera involuntària i que acaben influint en les identitats, en la consciència d’un mateix, en les maneres de fer i les pràctiques socials, etc., ens donen hàbits, pautes, regles, normes que assimilem de manera informal i involuntària.

Per exemple?
Són les relacions entre el professorat i l’alumnat, tant a dins de l’aula com a fora, el conjunt d’aprenentatges que s’adquireixen en el període escolar.

S’ha estudiat aquest fenomen?
Sí. S’han fet estudis que expliquen que hi ha un comportament sexista, siguis home o dona. S’han investigat les interaccions de professores i alumnes i com les mestres, de manera inconscient, reprodueixen jerarquies de poder i de control d’una cultura masclista. És un àmbit subtil que cal posar de manifest mitjançant un procés de recerca-acció.

Aquests estudis han ajudat a millorar la situació a les aules?
Sí. Allà on s’han fet han estat molt positius, perquè han ajudat a entendre que el professorat ha estat una peça clau a l’hora de transmetre codis de gènere no sexistes i, per tant, de corregir no tan sols el llenguatge, sinó també els comportaments, les normes i les sancions que es dirigeixen cap a uns o altres.

És inevitable pensar en la nostra època d’estudiants i comparar-la amb l’actual: estil d’ensenyament, comportament d’alumnes i professors... Quins aspectes creu que són millors ara que temps enrere? I, al contrari, quins creu que s’haurien de recuperar?
Els alumes actuals són més lliures perquè no tenen aquella veneració que existia en la nostra generació cap a les grans figures, però això no vol dir que siguin més crítics, sinó que almenys no estan tan coaccionats com estàvem nosaltres en el passat. Aquesta actitud té un aspecte positiu perquè evita sectarismes i dogmatismes. S’ha d’entendre que abans no teníem totes les fonts d’informació i els múltiples canals que tenim ara, quan l’adoctrinament a través de la paraula era enriquidor i, especialment en ciències socials, es creaven capelles i grups tancats en si mateixos. Ara, això no existeix, justament per la llibertat de poder buscar i contrastar informació o, senzillament, de no idolatrar cap gegant intel•lectual.

Quina és la part negativa?
El dèficit de lectura profunda, argumentada, de la capacitat de contrastar entre autors, idees, teories...I aquest exercici de metacognició més complex és el que s’ha perdut pel camí.

I quines han estat les conseqüències?
Doncs que hem deixat d’idolatrar grans figures; però, alhora, no acaben de convèncer, perquè es tracta d’una generació més visual, menys lectora, acostumada a continguts molt curts, i obliga els professors no solament a canviar l’estil didàctic, sinó fins i tot a canviar la manera d’escriure. Aquest darrer tema em preocupa: com escriure per a arribar al màxim de persones, i jo, també, quan els demano els treballs que han d’escriure, els dic que escriguin no tant per acontentar-me a mi, sinó que han de fer que els textos siguin llegibles i s’entenguin en el seu entorn immediat.

Vostè va escriure un informe per a la Fundació CatDem titulat «Impulsar la Catalunya social des d’una lògica predistributiva». Aquest concepte és poc conegut.
Es tracta d’un paradigma promogut per Jacob Hacker, professor de ciència política de la Universitat de Yale. De fet, és un concepte antic però rescatat de forma necessària en aquest context d’altíssimes desigualtats.

Què defensa la predistribució?
La predistribució defensa un paper de l’Estat molt més actiu a l’hora de prevenir les desigualtats per tal que, després, les polítiques distributives siguin més efectives. Hem construït unes societats del benestar pensant en una societat industrial en la qual les polítiques redistributives atacaven els efectes de la desigualtat, però no les causes estructurals d’aquesta desigualtat.

Què cal fer?
Per això ara cal canviar l’enfocament i donar importància a la connexió entre la predistribució i la redistribució, però actuant d’una manera preventiva, amb un paper primordial i bàsic de l’Estat perquè faci que els mercats generin menys desigualtat. D’aquesta manera la despesa redistributiva serà menor i més efectiva.

Com es pot fer?
Si els estats influeixen en els mercats perquè hi hagi més igualtat salarial, es generaran unes millors igualtats de partida. Per exemple, si neutralitzen unes determinades elits protegides que tenen amplis beneficis, fins i tot privilegis, com passa en el sector elèctric a Espanya, que imposa els preus més alts d’energia i és un cost per a les empreses, per al teixit productiu, per a les famílies, i que alhora tenen privilegis per part del mateix Estat, generen la pobresa energètica.

Què pot fer l’Estat?
L’Estat pot fer moltes actuacions perquè els mercats veritablement funcionin amb una real llibertat de mercat, que siguin realment competitius, i per a fer-ho ha de neutralitzar els sectors protegits i ha de potenciar una autèntica llibertat competitiva del mercat que faria que els preus fossin més equilibrats i que hi hagués més ocupació i més prosperitat.

Què cal per a aplicar aquesta predistribució?
La predistribució demana un canvi d’enfocament , de mentalitat; implica recuperar la figura central de l’Estat no per constrènyer l’economia o per planificar-la, sinó per garantir que els mercats siguin realment competitius, i fins i tot pot fer, com passa a Corea, per exemple, que les empreses cooperin entre si, que hi hagi més aliances i, a més, protegir l’empresa petita. Per tant, no implica asfixiar o planificar l’economia des de l’Estat, sinó que pretén posar límits als abusos de les grans corporacions i dels grans sectors per evitar monopolis.

Existeix el model català d’estat del benestar?
No, un model propi català no existeix, perquè el conjunt de polítiques de benestar, i especialment el model de la Seguretat Social, vénen de la matriu espanyola.

Per tant, fins que Catalunya no tingui un estat propi no podrà dissenyar ni tenir una matriu del benestar específicament català...
Exacte! Per exemple, s’ha demostrar que el nostre sistema de benestar és ineficaç a l’hora d’eradicar la pobresa. Si no tenim en compte les pensions, per exemple, el sistema espanyol només redueix la pobresa en un 26%, quan a França arriba a un 46%. I alhora s’ha descobert que les transferències distributives que fa l’estat del benestar, sigui en forma d’ajudes, de prestacions d’atur, de beques..., de tots aquests conceptes, el terç superior de renda acumula una avantatge de 35 punts sobre el terç inferior de renda.

Com és el nostre estat del benestar?
D’una banda no és eficaç per a combatre la pobresa, excloent-t’hi les pensions, i d’altra banda reforça els sectors més benestants i, per tant, no és equitatiu ni just.

Quines creu que han estat fins ara les conseqüències més greus de la crisi econòmica?
La crisi econòmica ha posat de manifest les deficiències estructurals que vénen del model d’estat del benestar dissenyat des de la Transició. Parlem de la matriu espanyola, d’un sistema de Seguretat Social provinent de l’època franquista i alhora d’un model que ha descentralitzat la despesa educativa i sanitària, però que al mateix temps és un model centralista, que ha donat plenes competències a les comunitats autònomes però no les ha dotades de recursos suficients, i això ha provocat l’asfíxia de les comunitats o que els ajuntaments hagin de cobrir necessitats socials que no els pertoquen. I tot això per a mantenir aquest 50-51% de la despesa total en mans de l’Estat central, que és l’axioma que no vol canviar de manera totalment irracional.

Estem preparats per a tirar endavant el nostre estat del benestar?
Ho estem per a tenir projectes, per a construir sistemes més eficaços i justos que els que tenim. Una bona part de l’impuls sobiranista radica en la necessitat de desconnectar d’una matriu espanyola que ha estat ineficient, abusiva en alguns aspectes, irracional, i, per tant, crear una matriu pròpia que sigui molt més coherent.

El procés polític que viu Catalunya és una oportunitat de canvi social?

I tant! Encara més: crec que primer hi ha un canvi social que està tirant endavant un canvi polític. El temps passa lentament perquè aquests processos són gegantins i no hem de tenir pressa, però la tendència és clara i ferma, i no crec que es dissolgui com el sucre a dins del cafè: hi ha un pòsit ferm de determinació d’un canvi social que s’ha de traduir en un canvi polític, d’estructures...; la necessitat d’un estat propi on Catalunya pugui autodeterminar-se i sigui plenament sobirana, almenys pel que fa referència a una hisenda i una seguretat social pròpies i, per tant, amb un sistema del benestar propi.
REFLEXIÓ
Carles Campuzano (amb barba)
Liquidar el model català d'adopcions internacionals
Carles Campuzano, Diputat de CiU al Congrés dels Diputats. Patró de la Fundació CatDem.
Sens dubte, allò que més detesto de la meva activitat parlamentària d’aquests darrers anys és haver dedicat bona part dels nostres esforços polítics a defensar allò que hauria de ser obvi: el marc competencial que reconeix la vigent Constitució espanyola i l’Estatut d’Autonomia per a Catalunya. Enlloc de centrar-nos en discutir com millorar les propostes del Govern espanyol en el seu àmbit competencial, inevitablement en qualsevol tramitació legislativa hem de front, en els millors del casos, a una interpretació restrictiva i uniformitzadora del bloc de constitucionalitat i, en la majoria de les ocasions, a tot un programa encobert de reforma constitucional que recentralitzi radicalment el model d’Estat.

Òbviament a ningú pot estranyar ni la desconnexió d’una majoria del país d’aquesta idea d’Espanya, ni el consens compartit a Catalunya-més enllà dels partits que apostem per l’Estat propi-: l’actual model de relació amb Espanya és insuportable.

Ara, tenim un nou exemple ben concret d’aquesta recentralització amb el projecte de llei de protecció de la infància que estem tramitant al Congrés dels Diputats.

Un projecte que pretén modernitzar el marc legal estatal de protecció a la infància, es converteix en una norma uniformitzadora, que deixa sense contingut la competència exclusiva de l’Estatut tant en matèria d’infància (article 166 EAC) com, sobretot, en matèria de dret civil (article 129 EAC). I no només això, sinó que el projecte enlloc d’introduir millores en matèria d’adopció internacional, que bona falta fan en els àmbits que l’Estat és competent, liquida la participació de la Generalitat en aquests processos.

Des de l’aprovació el 1996 de les primeres normes estatals en matèria de protecció de la infància, la qüestió havia estat pacífica i sense masses controvèrsies; la legislació estatal havia tingut un caràcter supletori de la norma autonòmica, fet que respectava les competències exclusives de Catalunya en la matèria. I en la pràctica, Catalunya, des de 1991 havia anat desenvolupat un ambiciós i modern marc legal que va culimar l’any 2010 amb l’aprovació de la llei de drets i oportunitats en la infància i l’adolescència, un veritable codi civil de protecció a la infància.

Allò que el franquisme no es va atrevir a fer en matèria de dret civil, ara el govern del PP ho imposa en l’àmbit de l’adopció internacional. I és que és necessari recordar que la Compilació de Dret Civil Català de 1960 ja regulava l’adopció, i en base d’aquesta circumstància, l’autogovern el Parlament regula les adopcions internacionals.

En l’assumpte de l’adopció internacional, Catalunya ha estat especialment capdavantera en el conjunt de l’Estat, amb un model ben travat, modern i innovador.

L’Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció ( ICAA), que és l’organisme competent en la matèria, gestiona un terç del conjunt d’expedients d’adopció internacional de Catalunya; la majoria del països d’on procedeixen els infants adaptats d’arreu de l’estat han estat oberts per l’ICAA i les adopcions s’han gestionat a traves d’entitats catalanes. Catalunya és la única comunitat autònoma que tramita als marge de l’Estat i en alguns països té consideració d’Estat, amb un “cupo” propi. L’ICAA esta reconegut pel Conveni de la Haia com a Autoritat Central en matèria d’adopcions internacionals al marge de l’Estat i en el casos d’adopcions per protocol públic té relacions de govern a govern, sent la única Comunitat Autònoma de l’Estat que ho fa, sense utilitzar el corresponent ministeri.

D’ençà el 2007, gairebé 5.000 infants han estat adoptats per famílies catalanes.

En definitiva, en matèria d’adopció internacional hem construït una veritable estructura d’estat, que ara el govern del PP es vol carregar.

Aquest article apareix publicat al bloc personal de Carles Campuzano. El podeu consultar aquí.
ASSUMPTES INTERNS
Foto acte Jaume López
En marxa el cicle sobre regeneració democràtica
Fundació CatDem,
El professors Jaume López i Albert Serra han protagonitzat les dues primeres conferències del cicle sobre regeneració democràtica que organitza la CatDem.

Amb el títol «A què ens referim quan parlem de qualitat democràtica?», el professor de ciència política de la Universitat Pompeu Fabra, Jaume López, va formular la necessitat de parlar de qualitat democràtica per a referir-nos a l’aprofundiment democràtic, ja que sense aquest concepte no es pot entendre el procés sobiranista que viu Catalunya. Un altre aspecte que enforteix la qualitat democràtica és, segons el professor López, que s’han d’acompanyar els representants polítics en la seva tasca i no treure’ls poder. Finalment afirmà que hem de reactualitzar els valors democràtics al segle XXI reclamant i enfortint els valors constitutius.

Per la seva banda, el director de l’Institut de Governança i Administració Pública d’ESADE, Albert Serra, va subratllar que, a mesura que es va superant a poc a poc la crisi econòmica, en queda una de més forta: la institucional. En el marc de la conferència «Per què prosperen o fracassen les nacions?», Serra va explicar que el progrés de les nacions depèn de la qualitat de les institucions i les elits. Finalment va explicar que la causa de la desafecció és un sistema institucional excloent i extractiu que acumula poder en poques mans.



LA DADA
Imatge Antena 59
ON I QUAN
«Quins valors haurien d'assumir els dirigents públics?», a càrrec d'Àngel Castiñeira
El director de la Càtedra de Lideratge d'ESADE i membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional, Àngel Castiñeira, serà l'encarregat de pronunciar la darrera conferència del cicle sobre regeneració democràtica que ha organitzat la Fundació CatDem.
La cloenda anirà a càrrec del coordinador general de Convergència, Josep Rull.

Lloc: Fundació CatDem (c/Casp,80, baixos. Barcelona)
Dia i hora: Dijous, 7 de maig de 2015 a les 19h
ISSN: 2014-9085
Dipòsit legal: B. 2197-2013