16d' Abril de 2014
L'Antena de la CatDem butlletí electrònic
« Anterior    |   
NÚMERO 47 31/03/2014
CONNEXIONABLE
Enric Canet per Núria Rosell
«Hem de fer que el nostre sigui un estat del benestar impulsor, que ajudi les persones a sortir de situacions difícils.»
Quin és l’origen del Casal dels Infants del Raval?
És una entitat que neix del mateix territori, del barri del Raval, dels veïns que volien transformar-lo en un moment de plena implicació de la ciutadania en la transformació de les ciutats, com van ser els anys setanta i vuitanta. Aquesta transformació la van fer a través de l’educació: facilitar que els nens anessin a l’escola.

A banda del Raval, tenen presència en altres territoris?
El Casal s’inicia al Raval l’any 1983, i a partir del 2002 ens obrim a altres llocs. Engeguem per la Mina i posteriorment comencem a entrar en relació amb el Marroc, arran d’un projecte que vam tenir amb nois d’allà que havien arribat sense papers i sense família. Això fa que tinguem contacte amb onagés de Tànger i també de Casablanca. A partir del 2007, vam apostar per altres territoris: el barri de Santa Rosa, de Santa Coloma de Gramanet; Sant Roc i Llefià, a Badalona; el barri del Besòs, de Barcelona, i també Salt, a prop de Girona.

Entitats com la vostra complementen o fins i tot supleixen serveis que hauria de donar l’Administració?

Cada vegada hem d’entendre més aquesta nova governança, en la qual l’Administració juga un paper molt important a l’hora de garantir que tothom arribi al benestar. A més a més, l’Administració hauria d’aglutinar la societat civil i ajudar-la a impulsar-se, perquè entre tots ens hem de governar.

Quin paper hi juga la crisi que vivim?

Es tracta d’una bona oportunitat si la societat civil, les entitats i els partits polítics ho entenem –que sembla que en aquests moments no ho entenem gaire– i veiem que hem de governar-nos d’una altra manera, que el que és públic i el que és privat ja no és una frontera en la gestió, sinó que públic és tot allò que és universal i que treballa en xarxa amb tothom.

Com s’hauria de fer?
L’Administració ha de treballar en xarxa amb les entitats i arribar on aquestes no arriben, i a l’inversa. En definitiva, tots junts hem de fer una teranyina perquè tothom pugui viure amb felicitat. Què hem de fer les entitats socials? El que no pot fer l’Administració, que és aglutinar la societat civil i, a partir d’aquesta, moure el territori per tal de millorar-lo treballant conjuntament. L’Administració ha de garantir que això funcioni.

Els nens són els més vulnerables davant les situacions de pobresa. Hi està d’acord? S’ha de posar èmfasi en altres col•lectius?
No és el nen en si; és el seu entorn: si hi ha un nen desnodrit, vol dir que la mare fa cinc dies que no menja. La situació del nen és el que viu, un entorn que no li permet viure amb felicitat.

Les solucions que hi ha no són fàcils...

El problema no es resoldrà amb beques menjador o amb bancs d’aliments; se solucionarà amb polítiques socials integrals que treballin la totalitat de l’entorn del nen: si no treballem l’escola, l’habitatge, la feina dels pares..., el nen és el qui pateix. Els nens que viuen situacions difícils estan enormement en tensió, i aquest és el drama. A més a més, tindrà un entorn que no li donarà opcions de futur: absentisme escolar, dificultats per a trobar una bona feina, li costarà formar una família... Aquest és el problema del nen.

Fa uns quants dies va tenir lloc el ple monogràfic sobre pobresa al Parlament. Quina valoració en fa?
Tant per part dels partits polítics com de les entitats socials, desastrosa. Per part de tothom es va perdre una oportunitat: tots hauríem d’entonar un mea culpa, perquè o bé ens importaven l’estratègia del partit i de la ONG i els cinc minuts de glòria, o bé la situació que es tractava. Penso que no val la pena començar a treure estadístiques: no és un problema quantitatiu; és un problema qualitatiu de la vida que tenen algunes persones amb situacions difícils, brutals.

Cal prioritzar el benestar de les persones...
És clar! De les estadístiques es diu que els números, convenientment torturats, acaben cantant el que vols que cantin. Deixem-los! La realitat és que hi ha molta gent que viu una situació difícil, i el més dur és la desigualtat econòmica, perquè, si surts d’una guerra en la qual n’hi ha uns que s’enriqueixen però el gruix de la població viu una situació molt dura, això crea una fractura social per imatges més que no pas per qüestions econòmiques. És molt dur per a algú que sigui pobre veure que els diners es perden per altres bandes. Solucionar casos de corrupció per un milió d’euros és la xocolata del lloro per a les polítiques socials, però és qüestió d’imatge, que no es compta amb qui ho necessita.

Quina creu que hauria de ser l’actuació de l’Administració per a pal•liar aquesta situació?
Tenim el Pla de la pobresa, el de la Infància..., però tots aquests plans no sé si arriben a gaires llocs. A vegades, en alguns problemes, cal ajuntar gent dels partits polítics, de la societat civil i de les entitats socials: fer un grup de persones amb una certa garantia social que es tanquin durant un mes i que facin una mena de Pacte de Toledo on es digui què hem de fer sobre la pobresa i que els partits diguin el que faran. Dins d’aquests, la gent és molt sensible, però després juguen el paper que els toca i van els uns contra els altres... Però la majoria són enormement sensibles. Si s’aïllessin, si no hi intervinguessin els mitjans de comunicació...

Quina opinió li mereix la iniciativa popular sobre la renda mínima garantida?

No sé si aquesta o qualsevol altra, però és evident que alguna iniciativa hi ha d’haver. És evident que té pros i contres, però s’ha de fer alguna cosa: hem de garantir que tothom tingui un mínim per a viure amb dignitat.

Una de les polèmiques entorn d’aquesta mesura és la picaresca...

Però és que de picaresca n’hi ha a tot arreu! S’ha de controlar que sigui una renda mínima que ajudi a créixer, que la gent s’activi. Evidentment, l’abocament de diners perquè sí no ajuda a solucionar el problema; hem d’ajudar a la gent a trobar el seu camí.

Creu que es pot separar el debat social del debat nacional?
És impossible separar-los, de cap manera! Darrere de l’estat que volem hi ha d’haver la societat que volem, i ho hem de pactar abans. Un cop passada la consulta, sigui quin sigui el resultat, ens hem de trobar tots –partits, societat civil i entitats socials– i pactar quin estat volem. Crec que en molts punts ens posaríem d’acord, perquè la majoria de gent del país voldria que no hi hagués desigualtats econòmiques tan exagerades. I ens posaríem d’acord en drets fonamentals. Per exemple, penso que el dret a l’habitatge s’ha de tenir i ha de ser fonamental; hauria de formar part de la Constitució, com el dret a la llibertat d’expressió o a la propietat privada, per exemple. Segur que tothom estaria d’acord que els nens són prioritaris i que unes polítiques encaminades a protegir-los són vitals. Hi ha elements en els quals ens posaríem d’acord i que ens permetrien definir cap a on volem avançar com a societat que és totalment diversa, que sap que el català és la seva llengua prioritària però que el castellà també és una llengua pròpia de Catalunya i que és una riquesa dominar totes dues llengües.

Calen més eines d’autogovern per a afavorir la cohesió social o ja tenim les suficients?
Fins fa uns tres anys teníem bones eines, però ara tot s’ha desmembrat i estem en una situació absurda, perquè algunes eines de cohesió fonamentals, com eren la llengua o l’escola, ara es qüestionen.

Creu necessària una reflexió de país sobre el model d’estat del benestar?

I tant! Hem de saber quin volem que sigui, però és diferent del que hem considerat fins ara. No estic d’acord amb un estat del benestar totalment protector, ja que genera infantilismes i dependències, tant per part dels pobres com per part dels qui no ho són. Hem de fer estats del benestar impulsors, que ajudin la persona a sortir de la situació en què està.

Durant el seu pas per l’entitat, hi ha algun cas que l’hagi marcat?
Recordo que l’any 1997 vàrem passar per una mala època en l’aspecte econòmic i que la gent del Casal va reaccionar dient que s’havia de tirar endavant perquè es feia una feina molt important. També com a positiu, hi ha els nois que han passat pel Casal i molts dels quals haurien fracassat però se n’han sortit; per exemple, el cas d’un noi que ha trobat feina i que s’ha fet col•laborador econòmic del Casal amb cinc euros al mes.

Què diria a una persona que està rumiant de col•laborar amb vosaltres?
Que vingui i vegi el Casal directament, i segur que es decidirà!
REFLEXIÓ
Albert Serra - ESADE
El subsidi com eina de política pública
Albert Serra, Professor associat del Departament de Direcció General i Estratègia d'ESADE
Recentment s’ha presentat al Parlament de Catalunya una Iniciativa Legislativa Popular amb més de 120.000 signatures de suport, 50.000 n’eren suficients, que proposa l’aprovació d’una llei que atorgui una renda mínima bàsica a persones en situació de pobresa extrema. Fa un parell d’anys llargs vam viure una crisi social rellevant amb motiu de la revisió dels beneficiaris del PIRMI (Programa Interdepartamental de la Renda Mínima d’Inserció). L’atenció a la dependència, ara passant per moments d’agonia, ha acabat dominada per una figura d’atenció, el subsidi a cuidadors familiars no professionals, que la llei contemplava com una prestació marginal i subsidiària a la prestació de serveis professionals d’atenció. Aquesta prestació ha esdevingut, segons molts, un subsidi de renda familiar genèric que, en moltes ocasions, ha pervertit la missió que perseguia la política pública de la qual es derivava. Les pensions o les prestacions per atur també són considerades subsidis.

Dues acotacions al tema proposat. Primera, les polítiques públiques es concreten en serveis o en aportacions econòmiques, i es justifiquen a partir de l’acord polític i social segons el qual la redistribució de la renda ─a través del sistema fiscal i dels serveis públics gestionats per l’estat─ forma part del nostre pacte social i de convivència com a mecanisme de correcció de la incapacitat dels mecanismes d’intercanvi mercantil a l’hora de distribuir la riquesa de forma que tendeixi a disminuir la desigualtat econòmica i social. Segona, el concepte de subsidi és força difús i pot incloure transferències econòmiques monetitzades a les persones, les famílies o les empreses en forma i justificació molt diversa. Així, des de les desgravacions fiscals fins a les pensions contributives, passant per prestacions no contributives i subvencions a consums o a activitats, les transferències monetàries directes de l’estat a la ciutadania són una fórmula i una part molt substancial de la manera d’executar les polítiques públiques. De fet, el principal servei públic en els països on l’estat del benestar té un pes rellevant, en termes de volum econòmic i transcendència social, és una prestació econòmica: les pensions de jubilació. En el cas d’Espanya, actualment més de vuit milions de persones i més de 120.000 milions d’euros anuals, aproximadament el doble del cost del sistema de salut.

La reflexió sobre la idoneïtat dels subsidis com a forma de concreció de les polítiques públiques és tan antiga com ho són els debats sobre els impostos i sobre els béns públics i el paper de l’estat. I es fa difícil imaginar un estat redistributiu sense aquesta eina de gestió.

Ja hem comentat el cas de les pensions. Podem afegir-hi les prestacions d’atur, però també les subvencions a la producció d’energies renovables o les subvencions a la natalitat o al consum cultural o esportiu. O el PIRMI. Són, evidentment, casos ben diferents que provoquen nivells substancialment diferents de controvèrsia.
Per ordenar el debat genèric sobre el concepte mateix de subsidi entès com a retorn fiscal o subvenció pública, es poden establir dos escenaris de diferenciació.

La base contributiva de l’origen del subsidi. Les pensions contributives (la majoria) i les prestacions d’atur estan generades per drets contributius. El receptor, en alguna forma, ha satisfet cotitzacions o impostos per rebre, si s’escau o quan correspongui, aquestes prestacions econòmiques. I aquestes prestacions mantenen el principi de redistribució, ja que no se subsidia pel que s’ha pagat sinó pel que s’ha acordat i amb càrrec a la bossa comuna. En cap cas renunciem a la solidaritat, i mantenim sistemes de repartiment i no de capitalització de les pròpies aportacions. Aquesta modalitat de subsidis és la que planteja menys problemes conceptuals i d’equitat, i és discutida en la formulació però no en la naturalesa. El seu distintiu principal és que es tracta de prestacions generalistes que no pretenen resoldre problemes específics sinó garantir la disponibilitat de renda.

Les prestacions de base no contributiva són més discutides i normalment s’orienten a resoldre situacions sovint més minoritàries. I la seva legitimitat i idoneïtat és més qüestionada. Els casos del PIRMI o de les rendes bàsiques ara en debat, en les seves diferents formulacions, es poden veure com uns mecanismes que permeten la captura de recursos col•lectius sense aportació prèvia o posterior. D’aquí sorgeix una de les figures més generadores de tensions en la gestió pública: el “free rider”. Què definim com a “free rider”? Aquells individus o organitzacions que sense aportar troben la manera de rebre dels sistemes públics, mitjançant una o altra forma, frau de llei o almenys de l’esperit de la llei i dels drets socials. Es pot produir tant en l’ús dels serveis públics (servei gratuït del transport públic, per exemple) com en la captura de subsidis. Aquests comportaments, en general més o menys minoritaris, són extremament escandalosos i inacceptables per als contribuents, o sigui, per a la ciutadania, i poden portar a qüestionar els subsidis com una forma perversa de bé públic.

El subsidi és, possiblement, la forma de prestació pública més fàcil de desviar de la seva missió i dels seus destinataris. I quan més específica és la seva funció més greu en serà la desviació. No hi ha cap problema amb l’ús i els destinataris de les pensions, tot i que hi ha bosses petites de frau. L’objectiu del recurs és disposar de renda, i això és el que passa. A l’altre extrem hi hauria els subsidis més finalistes, com ara les subvencions individuals o institucionals de caràcter finalista, que requereixen de processos de justificació relativament complexos i manipulables per part del destinatari.

Sense pretendre esgotar aquí aquesta reflexió, podem suggerir algunes conclusions. D’una banda, cal dir que les prestacions monetàries públiques com a forma de lliurar drets socials a la ciutadania és perfectament legítima i, en ocasions molt rellevants, clarament imprescindible (pensions i prestacions d’atur, per exemple). De l’altra, es pot considerar que la utilització dels subsidis (desgravacions fiscals o aportacions monetàries) per resoldre situacions d’estímul o de carència molt específiques han d’estar extremament ben dissenyades per evitar-ne la perversió i evitar-ne també costos molt elevats de gestió i control. La prestació de serveis en lloc del lliurament de diners és menys arriscada en aquest sentit.

Cal concloure que, sens dubte, ajudaria de forma decisiva a la gestió de les prestacions monetitzades públiques una cultura de rigor, ciutadana i pública, envers els béns i serveis públics, de tothom, per poder garantir el millor ús de totes les formes de prestació de servei en el nostre estat del benestar.
ASSUMPTES INTERNS
Presentació llibre Joan Vergés a Girona
Presentació de "La nació necessària" a Girona
Fundació CatDem,
La Casa de Cultura de Girona va acollir la presentació del llibre La nació necessària (Angle Editorial) de Joan Vergés Gifra, obra guanyadora del XVII Premi Ramon Trias Fargas d’Assaig Polític que atorga la Fundació CatDem. L’anunci del text guardonat es va fer públic el passat mes d’octubre durant la sisena edició de la Nit del Pensament, acte que fou presidit pel MHP Artur Mas.

La directora de la Casa de Cultura i patrona de la Fundació CatDem, Natàlia Molero, va ser l’encarregada de donar la benvinguda als assistents, i va mostrar la seva satisfacció pel fet que la CatDem escollís Girona i la Casa de Cultura per a la presentació del llibre.

L’alcalde de Girona, Carles Puigdemont, va ser l’encarregat de presentar l’acte, i va subratllar que la nació és quelcom imprescindible, tal com destaca l’autor del llibre. Puigdemont va afirmar que la nació és davant i darrere del procés que s’ha engegat a Catalunya, i va demanar als ciutadans de Catalunya que es carreguin de raons perquè sigui un èxit.

Per la seva banda, Joan Vergés, autor del llibre i professor de filosofia política de la Universitat de Girona, va destacar que la força del poble català en el procés cap a la sobirania es basa en raons morals, i això farà que sigui un èxit. A més a més, va subratllar que el concepte clau és la nació, fugint de la connotació negativa de la paraula que es vol donar des de certs estaments. Per a l’autor, cal emprar-la més, i s’ha de fer amb naturalitat.

Finalment, va defensar enèrgicament que la idea de nació no és una entelèquia situada per sobre de les persones, sinó que es tracta d’una relació que les persones creen entre si. Així mateix, va demanar al públic assistent ─i al conjunt dels catalans─ que siguin valents, ja que les raons de justícia i de moral assisteixen Catalunya en aquest camí cap a l’estat propi.
LA DADA
Dada antena 47
ON I QUAN
Els valors dels nous estats del s. XXI
La Fundació CatDem acull la sessió de treball "Els valors dels nous estats del s. XXI" que organitza conjuntament amb el CIDOB, el Grup de Recerca Interdisciplinari sobre Immigració de la Universitat Pompeu Fabra i la Càtedra Josep Termes. 

La jornada la protagonitzaran el Dr. Michel Sarra-Bournet, professor d'Història i Ciències Polítiques a la Universitat de Montréal, membre del comitè executiu del Butlletí d'Història Política i cap de l'Enciclopèdia de l'Herència del Quebec; i el Dr. Àngel Castiñeira, director de la Càtedra de LideratgeS i Governança Democràtica d'ESADE. El debat serà moderat per Marc Gafarot, coordinador de Processos Internacionals de secessió i cooperació al desenvolupament del CIDOB. 

Lloc: Fundació CatDem (C.Casp, 80. Barcelona)
Dia i hora: 11h
Divendres, 25 d'abril de 2014
ISSN: 2014-9085
Dipòsit legal: B. 2197-2013