27de Novembre de 2014
L'Antena de la CatDem butlletí electrònic
« Anterior    |   
NÚMERO 53 31/10/2014
CONNEXIONABLE
Oriol Amat per Núria Rosell
«Catalunya aniria molt millor si tingués un estat que hi jugués a favor»
Vostè és de l’opinió que comença a haver-hi una certa recuperació econòmica.
Per a veure si l’economia va a més o a menys hi ha indicadors, el primer dels quals és el PIB, el producte interior brut, que és la suma del que fem entre tots. Per exemple, l’any 2009 va caure un 4%; en canvi, en aquests moments el PIB està creixent, i això vol dir que el conjunt de la gent té una mica més de feina que la que tenia fa un o dos anys.

Per què hi ha més feina?
Per diversos motius, perquè hi ha coses que estan anant bé. El primer motiu és l’exportació, també el turisme, la inversió estrangera, ja que Catalunya és una de les regions europees més potents en aquest àmbit: empreses estrangeres que vénen aquí, hi posen diners, hi creen llocs de treball...

Així, doncs...
L’economia va millor que fa dos o tres anys? Doncs sí! Hi ha més activitat econòmica. Un altre factor per a la recuperació és que fa alguns anys, quan Espanya anava a buscar diners al mercat internacional, ningú no li deixava fer-ho i ara els aconsegueix sense limitació, cosa que és vital per a un país.

I què ha canviat en dos anys?
Doncs que el BCE, el Banc Central Europeu, ha enviat molts diners a Espanya, hi ha injectat 500.000 milions d’euros, que és la meitat del PIB. Però el rescat del BCE no és gratuït: Espanya deu molts diners a bancs alemanys, anglesos...

Vostè és un ferm defensor de la capacitat exportadora catalana com a potencialitat de la nostra economia...
De tot el que es fa a Catalunya se n’exporta gairebé un 40% a fora de l’Estat espanyol. Si hi afegim el que s’exporta a l’Estat, ja ens situem a més d’un 60%. Som una economia molt exportadora, tenim una capacitat molt gran.

Per què?
Primer perquè Catalunya té una economia molt diversificada, internacionalitzada. El sector més important és l’agroalimentari; el segon és el químic; el de l’automòbil és el tercer. Tenim un gran nombre de sectors molt internacionalitzats que fan que hi hagi molta exportació. Un altre avantatge és que a Catalunya hi ha unes 6.000 empreses que són propietat de multinacionals, moltes de les quals exporten molt. A més, hi ha molta inversió estrangera.

Quines serien les potencialitats econòmiques d’una Catalunya independent?
Catalunya aniria molt millor si tingués un estat que hi jugués a favor. Actualment Catalunya té un estat que li va en contra.

Una afirmació contundent! Ens en pot donar algun exemple?
Per a una ciutat és molt important tenir vols internacionals. L’Estat espanyol té més de vint convenis amb països que obliguen les seves aerolínies a aterrar a Barajas quan vénen a Espanya. Per aquest motiu, hi ha més multinacionals que posen la seva seu a la ciutat on aterren més vols. Així, doncs, un estat pot jugar a favor, ser neutre o jugar en contra, i hi ha moltes evidències que Catalunya té un estat que hi juga en contra. Un altre exemple és el Corredor Mediterrani que vol fer la Unió Europea: dóna diners per a fer-lo i tot són travetes. L’Estat vol fer el corredor que passa per Madrid, el Central, per la qual cosa tenim una regió, que és Madrid, amb l’Estat que hi juga a favor, i, en canvi, a Catalunya, l’Estat li va en contra.

Si Catalunya fos independent, aquest problema no existiria.
El Corredor Mediterrani es faria immediatament, i, com això, moltes coses. El cas d’Eurovegas n’és un altre exemple: dubtaven entre Madrid i Barcelona, i el Govern central no va ser neutral i va donar suport a Madrid. Quan Eurodisney es volia instal•lar a Europa, ho volia fer a Tarragona, però el Govern espanyol volia que anés a Andalusia, i finalment va anar a França.

Un altre tema és el dèficit fiscal...
Catalunya paga molts impostos que no tornen. Tothom està d’acord que hi ha d’haver solidaritat, i és inaudit que el País Basc no sigui solidari sinó, ben al contrari, que cobri de la caixa comuna quan és la regió més rica. Catalunya està d’acord a contribuir, però el problema són els límits. Per tant, un estat independent permetria que desaparegués el dèficit fiscal. Segons com es calculi, se situa entre 11.000 i 16.000 milions d’euros de dèficit, i amb aquests diners es poden fer moltes coses! D’ençà que va començar la crisi, la Generalitat ha fet unes retallades de 4.000 milions d’euros l’any que han tingut un efecte bastant fort, però aquesta xifra en retallades no és res en comparació amb el dèficit fiscal. Si es tenen diners, es poden fer polítiques per a resoldre els problemes que tenim, com l’atur, per exemple. No és estrany que el País Basc tingui poc atur, perquè té diners per a fer unes polítiques actives en temes d’ocupació.

Per tant, una Catalunya estat seria viable econòmicament?
Sí. Aquests són exemples que posen de manifest que Catalunya no solament seria viable si fos independent, sinó que generaria més benestar. Un tema fonamental , però , és com es gestiona això. Si tenim bons gestors, bons polítics, el país anirà molt millor, i per això és important la transparència, la bona gestió pública, eradicar la corrupció, una justícia ràpida. Per tant, una Catalunya independent pot ser molt millor si ho fa bé.

Veu el teixit empresarial català prou preparat per a assumir la independència?
Si Catalunya fos independent, la previsió és que augmenti més el boicot, però de boicot n’hi ha hagut sempre! De petit recordo haver vist pintades de «no compréis productos catalanes». Arran de l’Estatut del 2006, el boicot va augmentar i va afectar uns productes determinats, com el cava i el vi, però quan passa això les empreses reaccionen i prenen mesures, com posar una seu a fora de Catalunya i vendre el producte amb una altra marca.

Les empreses s’adapten a les circumstàncies...
Correcte. Hi ha empreses que venen el 90-95% del que fan a fora d’Espanya o a Catalunya; per tant, aquestes empreses no han de preocupar-se. És el cas d’alguna farmacèutica que ha afirmat donar suport al president Mas, ja que ho ven pràcticament tot a fora d’Espanya i no l’afecta el que pugui passar allà. Després hi ha empreses que ho venen pràcticament tot a dins de Catalunya, a les quals tampoc no afecta si Catalunya és independent o no.

On és la clau?
En les empreses que venen un percentatge important a la resta d’Espanya o en les empreses espanyoles que fan a Catalunya un 30-40% de les seves vendes. Aquestes són les que han de prendre mesures. Si mirem el que ha passat en altres països que s’han independitzat, una empresa catalana que ven un percentatge important a fora de Catalunya podria crear una altra empresa i posar-la en algun lloc de l’Estat, fins i tot amb una marca diferent i amb socis d’altres llocs d’Espanya, i aquesta nova empresa és la que agafaria l’activitat de la resta d’Espanya, evitant així el problema del boicot. D’això se’n diu desagregació. Suposo que acabaran fent el mateix algunes empreses espanyoles que tenen una part molt important de les vendes a Catalunya: crear una filial a Catalunya amb la seu aquí, des d’on es gestionin aquestes vendes. El saldo és que el país que s’ha independitzat hi surt guanyant.

Als qui tenen una certa por de l’escenari d’una Catalunya independent què els hi diria?
Una independència pot ser un procés pactat, que és el que hauria fet Escòcia si hagués guanyat el sí o el que es va fer a Eslovàquia en pactar amb Txèquia. Si hi ha pacte tot és més senzill. En el cas català, el que tots sabem és que, si es va cap a la independència , en cap moment no hi haurà un pacte amb Espanya, tret que la UE hi intervingui i obligui Espanya a pactar; a Espanya no li importarà de perjudicar-se a si mateixa si perjudica al màxim Catalunya. Per tant, el tema requereix paciència: per a fer-ho bé, es necessiten uns quants anys.

Quin ha de ser el mecanisme?
L’endemà d’unes plebiscitàries amb la victòria de les forces favorables a la independència s’ha de començar a pactar amb la UE i amb Espanya, i cal fer-ho amb tranquil•litat: la independència s’ha de fer garantint que Catalunya estigui a dins de la UE, i és aconsellable de fer-ho sense pausa però sense pressa. El més important no és ser a dins o a fora de la UE, sinó la lliure circulació de béns l’endemà de la independència, és a dir, que els camions amb cotxes de la Volkswagen continuïn sortint sense impediments. Per tant, si Catalunya hagués de sortir de la UE, el que sembla que no tindria cap problema és un tractat de lliure comerç entre Catalunya i la UE que permetés que els béns continuessin movent-se.

No hi ha cap perill?
No, perquè les 6.000 empreses europees amb interessos a Catalunya són les primeres interessades a fer que tot continuï funcionant, perquè hi han fet inversions molt importants i no se les poden endur. Per a fomentar la tranquil•litat, és molt important prendre-s’ho amb calma, fer les coses a poc a poc i ben fetes i anar fent pactes. En cas que arribés la independència, Espanya ha de tenir en compte que té molt deute: li interessarà que Catalunya se n’emporti una part, i perquè això sigui així s’ha de negociar.
REFLEXIÓ
Pere Cardús
Quatre fases i quatre condicions per a evitar el fracàs
Pere Cardús, Periodista
Definitivament, hem entrat en la fase decisiva. El camí que mena a la independència comença a fer pujada i cal administrar bé els esforços i les atencions. En resum, davant nostre hi ha una ruta amb quatre fases: demostració de força i dignitat el 9-N; autodeterminació per la via d'eleccions plebiscitàries; creació de les condicions per a fer el salt; i proclamació d'independència. Vegem-les molt breument:

9-N. Dissortadament, l'estat espanyol no ens ha permès de fer un referèndum d'independència com als països civilitzats i democràtics. Hem provat de fer una consulta amb un seguit de condicions que podien garantir un recompte i un resultat vinculant políticament. Hem acabat convocant un procés participatiu que té moltes similituds amb la consulta que volíem fer. Però sembla que no volen que fem ni això. El dia 9 de novembre legitimarem encara més la via unilateral cap a la independència i certificarem la defunció definitiva de la democràcia espanyola.

Eleccions plebiscitàries. L'única alternativa al referèndum vinculant són unes eleccions que tinguin el caràcter de plebiscit. Per a fer la independència, cal haver certificat més enllà de les enquestes que hi ha una majoria que la vol. En unes eleccions amb caràcter plebiscitari s'hauran de comptar els vots totals que hagin rebut les candidatures que portin la declaració d'independència al programa.

Creació de condicions per a saltar. Un cop certificada la majoria favorable a la independència —que no ens l'assegura ningú!—, cal garantir les condicions imprescindibles per a declarar la independència per la via unilateral si l'estat es nega a negociar la separació, com és previsible. Si hi ha una majoria favorable a la independència expressada a les urnes, el govern podrà posar tota la maquinària de l'administració catalana al servei del gran salt. Hisenda, seguretat, diplomàcia internacional, control energètic… En sis mesos n'hi haurà prou per a tenir-ho tot a punt.

Proclamació. El moment màgic en què confluiran tots els esforços i les il·lusions acumulades de molts anys. El moment fundacional del nou estat. Obrirà un període brillant de debat sobre el futur i les bases de la nova realitat política. Procés constituent… referèndum de ratificació… nous partits i nous lideratges…

A grans trets, aquestes són les quatre fases que encarem de manera immediata. Són com una cadena i una baula porta a la següent. No és possible de saltar-ne cap. Per a fer-ho sense estavellar-se, hi ha unes quantes condicions i actituds que cal tenir ben apreses. Això que fem no és cap joc de canalla i cal actuar amb intel·ligència i habilitat. Us proposo quatre elements o condicions a tenir en compte si volem arribar al final del camí sans i estalvis:

La trampa. Qui marca les regles de joc en un combat té mitja partida guanyada. El procés cap a la independència és nostre i som nosaltres, els catalans, qui hem de definir com hi volem arribar, quan i per on. El 9-N no es farà amb el format ni les condicions que hauríem volgut. S'ha hagut d'esquivar l'atac de l'estat espanyol com s'ha pogut. El farem sota amenaça greu i amb persecució. Per tant, no caiguem en la trampa d'acceptar que allò que val és la participació. Sí que volem una participació com més alta millor, però no hem d'acceptar que ens comptarem per extreure'n conclusions definitives. Algú de vosaltres acceptaria de fer una cursa de 100 metres a peu coix i amb l'exigència de fer-la en menys de 10 segons? Oi que seria més intel·ligent d'utilitzar la cursa per demostrar als àrbitres internacionals que ens han lligat la cama i no ens deixen córrer de la manera estipulada? Doncs això: no caiguem en trampes i, encara menys, no ens les parem nosaltres mateixos. El 9-N ha de ser una demostració de força, de voluntat popular i de dignitat nacional.

Un gest senzill, però poderós. 'Som una nació. Nosaltres decidim', deia l'eslògan de la manifestació del juliol del 2010, dies després de la sentència contra l'estatut. D'ençà d'aleshores hem anat fent tots els passos que ens portaven justament a decidir. I una majoria rotunda dels nostres representants polítics van decidir que el moment de fer-ho seria el 9 de novembre de 2014, d'ací a deu dies exactes. L'estat que ens ha castigat sistemàticament des de fa tres segles ha dit que nosaltres no votaríem el dia 9 de novembre. I també ha fet i farà tant com pugui perquè no ens en sortim. I què farem nosaltres el 9-N? Senzillament, votar. Posar paperetes dins urnes. Tot allò que no sigui posar paperetes dins urnes serà una derrota. No ens la podem permetre. Recordem la cadena: una baula porta a la següent. Votar és un gest senzill, però poderós.

És el poder. Des de fa anys, els independentistes no hem parat d'aportar arguments. I aquests últims temps s'han publicat desenes d'estudis sobre la viabilitat econòmica, legal, energètica, etc. de la Catalunya independent. I està molt bé que hi siguin perquè donen seguretat i apunten els camins més bons per a arribar a bon port. Però hi ha una cosa que cal veure clara en el moment de la veritat: la viabilitat de la independència, en el fons, no la determinen ni l'economia ni les lleis, sinó la fermesa en l'exercici del poder. El combat per la llibertat és un combat de poder. I em sembla que els catalans, que aquests últims tres segles ens hem forjat com a poble contra el poder, hem de començar a acceptar l'exercici del poder com un element quotidià i normal. Amb tots els contrapoders i equilibris que calgui. Però sense un exercici convençut del poder no hi haurà independència.

Cursa de resistència i d'obstacles. Tal com descrivia de manera molt esquemàtica en les quatre fases, la creació del nou estat català —el segon després d'Andorra— no és cosa de quatre dies. Tampoc no és un civet de senglar, que necessita una bona marinada i una cocció llarga i a foc lent. Però segur que no es cou al microones. Si algú es pensa que la independència serà una realitat el febrer del 2015, s'equivocarà. Al febrer podem estar en una situació molt diferent de l'actual, amb un parlament escollit per fer la independència. Però allò què vindrà després de les eleccions serà encara més complicat que no allò que haurem fet per arribar-hi. Per això, cal estar determinats a una mobilització llarga i constant. Si algú arriba al convenciment que això és una cursa de velocitat, no tindrà forces per a la cursa de resistència i d'obstacles que vindrà a continuació. Per sort, tampoc no serà una marató ni una desmesura d'aquestes que fan la Núria Picas i el Kilian Jornet.

Tenir clares aquestes quatre fases i ser conscients de les quatre condicions pot ser útil per a arribar al final amb opcions de victòria. I encara hi ha una última idea que dóna sentit a totes les anteriors: la independència és possible perquè depèn tan sols de nosaltres. Com va dir Nelson Mandela: 'Sempre sembla impossible fins que es fa.'

Article publicat a Vilaweb
ASSUMPTES INTERNS
Sense títol
Activitat del mes d’octubre a la CatDem
Fundació CatDem, Periodista
Durant aquest mes d’octubre, la Fundació CatDem ha acollit diversos actes dedicats a la consulta del 9 de novembre, encaminats a explicar els motius pels quals s’ha d’anar a votar i a fer-ho per la opció del doble sí.

El professor de sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), Salvador Cardús, va pronunciar la conferència «L’hora de la veritat. Del somni a la realitat», durant la qual destacà les fortaleses del procés que actualment viu Catalunya i afirmà que és transversal, atès que els arguments que es donen són des de la democràcia i per a guanyar justícia social; a més, va fer ressaltar que no es tracta d’un procés fonamentat en l’antiespanyolisme, sinó per a separar Catalunya d’Espanya. Així mateix el sociòleg i membre del CATN va assegurar que l’Estat espanyol es basava en el discurs de la por per tal d’aturar el procés, però, en veure que l’estratègia no funcionava, va optar per provocar la divisió dels catalans, tàctica que no ha funcionat.

La segona conferència d’aquest mes d’octubre va ser a càrrec de Vicent Sanchis, vicepresident d’Òmnium Cultural, el qual analitzà el procés envers la consulta del 9N amb el títol «Estratègies de present i de futur de l’ANC i d’Òmnium Cultural en el procés cap a l’estat propi». Durant la xerrada, Sanchis va apel•lar a la unitat dels partits, com féu també Cardús, i va dir que, segons el seu parer, el partit més sobiranista és el PP, perquè uneix totes les sensibilitats i les encarrila cap a la independència. I en aquest sentit afirmà amb rotunditat que no estava segur si la consulta del 9N era o no una bona opció, però que si no agrada al PP segur que ho és.

La darrera conferència d’aquest mes d’octubre la va protagonitzar Jordi Casassas, catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Barcelona i president de l’Ateneu Barcelonès, i tenia per títol «Què ens ensenyen més de cent anys de catalanisme polític?». Casassas apuntà cinc elements en joc en la constant reivindicació del catalanisme: «l’esforç organitzatiu que permeti conformar el discurs; la capacitat de reacció que poden tenir aquestes propostes en la societat catalana; quina projecció tenen en l’Estat espanyol; si les fites reivindicades s’ajusten a la realitat existent, i, finalment, la resposta de l’Estat, ja que cada acció és una baula de cara a la reacció». El conferenciant afegí amb rotunditat que «l’Estat espanyol es troba, com sempre, en una situació de frontó» i que en la confrontació entre Catalunya i Espanya «hi ha la formació històrica de les identitats, que són un denominador comú».
LA DADA
sabies que antena 53
ON I QUAN
El procés després del 9N. Escenaris de futur i qualitat democràtica
El catedràtic de Ciència Política de la UPF i membre del CATN, Ferran Requejo, analitzarà els escenaris posteriors a la consulta del 9N. La presentació de la conferència anirà a càrrec de Joaquim Colominas, director de la Fundació CatDem.


Lloc: Fundació CatDem (c/Casp,80, baixos. Barcelona)
Dia i hora: De 19h a 20.30h
Dijous, 13 de novembre
ISSN: 2014-9085
Dipòsit legal: B. 2197-2013