El terreny de joc on Catalunya es juga la seva existència no és pas l’estret límit d’Espanya, ni tan sols en el més extens que és la Unió Europea. Existir o no com a nació és un repte que es resol en un marc molt més ampli. Naturalment, això serà així sempre que es pretengui ser alguna cosa més que una simple denominació politicoterritorial, que es pretengui ser un agent a escala global, capaç de liderar coneixements, estratègies i economies. I ser un agent a escala global, escoltat i respectat no depèn pas del nombre de quilòmetres quadrats, ni del nombre de ciutadans d’un país, sinó que depèn de la capacitat d’influir en determinats sectors. Hi ha dos sectors en els quals Catalunya es pot posicionar en els primers llocs del rànquing. I tots dos tenen a veure amb l’Acadèmia.

El primer, òbviament, és la capacitat de crear coneixement, d’impulsar la creativitat científica, tecnològica i humanística com a nucli d’una economia que no reconeix ni límits territorials ni instàncies polítiques. Una economia del coneixement que requereix una forta inversió en educació superior i en recerca. Cal superar, doncs, la gasiveria. No hi ha cap altre sector social o productiu que tingui un més alt nivell de rendibilitat que la inversió en recerca i educació superior, sempre que el teixit social i econòmic sigui capaç de projectar-ne els resultats a escala global. És així com avui es construeixen les grans nacions, amb l’economia del coneixement, com abans ho havien fet els exèrcits i les explotacions colonials, o les imposicions territorials dels Estats nascuts a l’època moderna. Al segle XXI, els partenariats acordats a partir de l’economia del coneixement, de la recerca de qualitat, han substituït les economies de les nacions poderoses, que lluiten , això sí, per ser també líders en aquesta nova etapa històrica. Però la cursa és ara ja molt diferent, els prerequisits són uns altres. El futur no es mesura ja per la taca en el mapa del món, sinó per la capacitat d’innovació.

L’altre estadi on Catalunya pot exercir el seu lideratge i, a més, ser considerada agent de primer nivell, és en la capacitat que té per sumar voluntats i construir xarxes en espais clau. Per vocació històrica i per situació geogràfica, l’entorn que ens permet ser capdavanters és la Mediterrània. Un espai simbòlic, farcit de conflictes, però amb una gran capacitat de creixement si es resolguessin els problemes de la manca de diàleg intercultural i de desequilibri econòmic. La creació de la Unió pel Mediterrani, i la ubicació a Barcelona de la seu de la Secretaria Permanent, obren grans expectatives, per bé que la manca d’una aplicació pràctica pot provocar una gran frustració.

En bona mesura, doncs, és a la Mediterrània on ens juguem la nostra capacitat com a poble, com a nació amb capacitat de liderar projectes de conjunt. En aquest sentit, les universitats catalanes han estat capaces d’impulsar una xarxa d’universitats del nord i del sud de la mediterrània (EPUF) que té la voluntat de ser reconeguda arreu com a la veu de la nova societat del coneixement de l’àrea mediterrània. Històricament, les universitats han estat les impulsores de la modernitat. Ara i avui, i des de Catalunya, hem de ser capaços d’impulsar estratègies que apartin definitivament del nostre espai vital més proper la injustícia de dues ribes separades per un mar d’incomprensió i de desenvolupament desequilibrat. No és una estratègia estrictament acadèmica, sinó que ha de ser l’expressió d’una voluntat de país per ser considerats líders en un món global i, sobretot, en el món més proper que és la Mediterrània.