Hi ha determinades expressions habituals en el nostre llenguatge jurídico-polític i cultural que causen urticària mental i emocional en àmbits polítics i jurídics espanyols o espanyolistes. Per exemple, sembla que al Tribunal Constitucional no li agrada l’adjectiu “nacional” afegit a qualsevulla de les nostres realitats simbòliques més identificatives, com són els símbols nacionals. I això, malgrat que ja la primera llei del nostre Parlament, mai no impugnada, la Llei 1/1980, de 12 de juny, estableix en el seu primer article: “Es declara Festa Nacional de Catalunya la diada de l’onze de setembre”. Sembla que a Madrid, en lloc d’avançar en rigor democràtic i respecte a la diferència, retrocedeixen com els crancs amb el malastruc determini de major dominació. Però ja s’ho faran. Perquè diguin el que diguin o escriguin, nosaltres som el que som i ho seguirem essent tant si la condició d’Estat sobirà és a les portes com si no.

Aquesta darrera afirmació condueix a alguns comentaris sobre allò que fa que siguem el que som també en el nostre món globalitzat (veure R.Lobo Ciutadans del món.2009)i inserits en la modernitat (veure A.Colomines: Identitat nacional i modernitat.2000). De fet la interrogació i la vigència del concepte “identitat nacional” segueix viva i objecte d’anàlisi per J.Habermas des de fa uns anys. Quan un país com Catalunya torna a plantejar-se amb força recuperar la condició d’Estat sobirà, i quan els nostres veïns sembla que encara maregen la perdiu amb les “peculiaridades regionales”, cal insistir en el nostre fet diferencial.

Políticament i culturalment l’expressió “identitat nacional” indica la pertanyença a un col.lectiu que modernament es defineix a sí mateix com formant una nació diferenciada, amb un marcat sentiment col.lectiu solidari, amb uns eventuals errors i uns valors col.lectius determinats, i que malda per fer la seva aportació més enllà de sí mateixa amb una determinada visió del món i amb un diferenciat univers simbòlic i creatiu reconeguts. Tot això s’expressa històricamenmt i evolutivament sobretot en les formes d’organització política i institucional, amb el dret públic i privat, amb el model de societat, en l’art, la literatura, i la cultura en general.

Parlar d’identitat és també situar-se en un marc més ampli: el context europeu. Espanya, no ha deixat d’afirmar la seva identitat nacional com és lògic, ni aquella es troba amenaçada com ho està essent la catalana, malgrat que les seves arrels històriques i polítiques són anteriors a les espanyoles en tant que Estat unificat. De fet ja pels volts de l’any 1000 el nostre abat i bisbe Oliba parlava de “pàtria” referint-se a la Catalunya de l’època. D’altra banda les nostres arrels són tan multiseculars com les del nostre veí que és França (que encara avui s’interroga de manera inquieta sobre la seva “identitat nacional” (Le Monde, 7.11.09) .

La “identitat”, però, té els seus perills com són el de la fossilització, el de l’essencialisme i el de l’autocomplaença. Aquestes amenaces s’eviten avui reconeixent que la identitat es remodela per l’evolució i el progrés, per la reflexió intel.lectual i sociològica, per la constant autocrítica i pel diàleg amb els pobles més civilitzats. Per això cal també no deixar-se entabanar per aquelles embestides contra una suposada obsessió “identitària” (terme aquest que, per cert, no és reconegut en els diccionaris de la llengua catalana), embestida que circula també adesiara a l’interior de Catalunya malgrat que no és tan amenaçadora com la de l’Estat espanyol. Els qui des de fora del nostre àmbit territorial pretenen posar en qüestió l’existència d’una identitat nacional catalana, el que estan fent és o pretendre imposar-nos la seva, o bé empènyer-nos cap a la secessió que ens lliuri d’una esquizofrènia identitària gens galdosa. Perquè la identitat implica un identificació conscient amb sí mateix, i si és col.lectiva, amb la seva comunitat històrica, no pas amb un altra o amb dues a la vegada. No és estrany, doncs, que a Catalunya creixi la voluntat d’autodeterminació per que la nostra identitat nacional conformi un Estat propi i democràtic. Solidari, això sí, però sense haver de renunciar a allò que la comunitat catalana ha heretat de la seva història i a tot el que la modernitat garanteix amb un Estat de dret democràtic dins de la Unió Europea i del concert dels pobles que integren les Nacions Unides.