La CiU del president Jordi Pujol expliqueu en el llibre que va actuar com a partit nacional. Quina diferència hi ha entre un partit nacional i un partit nacionalista?
En el meu llibre ho explico així: un partit nacional és aquell que en una conjuntura històrica particular, com era el de la reconstrucció de les institucions d’autogovern després de la dictadura, sap fer-se càrrec d’interpretar, sintetitzar i fer compatibles impulsos polítics i socials diferents, amb l’aspiració de representar el gruix dels ciutadans d’un país. Un partit nacionalista, en canvi, deixa de fer aquesta feina de síntesi per concentrar-se en la seva visió del país.

En el llibre citeu com a exemple que Pujol va adoptar la política lingüística del PSUC. Com s'explica això?
Justament per això que deia respecte al paper de partit nacional que va saber jugar la CiU de Pujol en unes qüestions determinades al llarg dels anys vuitanta. Tot i tenir una visió de com s’havien de regular els usos lingüístics a l’escola molt concreta (una doble xarxa escolar), durant el llarg tràmit parlamentari que va portar a la aprovació de la llei de normalització del català, es va veure que la proposta que podia capitalitzar més consensos era la del PSUC. CiU, en comptes d’atrinxerar-se en les seves posicions, simplement va optar per un model que no era el seu, en entendre que era el que podia garantir més cohesió social. Val a dir que el model, al llarg dels anys, ha funcionat. CiU no sempre va saber jugar aquest paper; en el cas de l’organització territorial, va voler imposar els seus plantejament partidistes. El resultat ha estat un model feble, que des que es va aprovar ha estat objecte de crítiques molt fortes.

El president Artur Mas ha posat un intel·lectual socialista, fins ara dirigent del PSC, a dirigir la Conselleria de Cultura. Creieu que Mas també està intentant un govern nacional?
Crec que Mascarell va fer la seva opció bastant abans de tenir la possibilitat de ser conseller, i crec també que tenir un membre del Govern procedent d’una altra força política no implica tenir automàticament un govern nacional. Els primers governs de Jordi Pujol eren substancialment monocolors, però van aconseguir fer polítiques nacionals. Per tant, crec que el caràcter nacional del Govern és un conjunt de coses, bastant més complex. Segurament hi ha una certa tensió per part d’alguns sectors de Convergència –més que d’Unió– per a ampliar les seves bases socials, culturals i polítiques; altrament, el projecte de Casa Gran del Catalanisme no s’entendria. Ara bé, aquests són processos llargs, van per vies en part diferents de les de l’estricta gestió de govern. Una bona pregunta seria saber si els processos d’ajustament pressupostari que el Govern està fent –i sobretot la manera com l’està fent–, acabaran sent realment polítiques nacionals. Al llarg de la dècada de 1990 i de la del 2000, CiU s’ha mogut objectivament cap a unes posicions més conservadores; les polítiques escolars en van ser un bon exemple. D’aquesta manera ha estat més difícil fer aquella política de compensació d’interessos i impulsos diversos que defineix una força política nacional. És ben cert que els últims resultats electorals semblen no fer pagar cap preu a CiU per això, però l’altra pregunta que em ve al cap és si tot plegat no s’ha donat d'aquesta manera per manca d’alternatives: l’enfonsament socialista ha estat d'època.

Per a una nació sense estat propi, tenir un govern nacional és qüestió de supervivència?
Tots els governs de la Generalitat, des de la recuperació de l’autogovern, han estat governs nacionals; és a dir, el marc polític de supervivència a Catalunya crec que gaudeix de bona salut, no tan sols per l’edifici institucional, sinó perquè, pràcticament, totes les forces polítiques, amb formes i objectius diferents, estan impregnades de cultura política catalanista. Aquesta em sembla una condició imprescindible per a la supervivència.

I als estats-nació reconeguts? Els governs nacionals hi són habituals o més aviat representen una excepció?
Amb la crisi econòmica s’estan propagant cada cop més els governs de concentració nacional. En definitiva, no és gaire diferent del que va passar aquí al principi dels anys vuitanta: davant una situació crítica, l’agenda política imposa la construcció de consensos, que són difícils, perquè les receptes són diferents; però la política també –i potser sobretot– és això: la capacitat de modular confrontació i cooperació.

Per què va fracassar el tripartit? Va ser per aquest motiu?
Jo crec que el tripartit ha estat capaç de fer coses importants, no solament en l'àmbit de les polítiques socials, en què l’increment de dedicació pressupostària va ser més que rellevant, sinó també en l'aprofundiment de l’autogovern. En altres paraules, el compromís de CiU amb l’Estatut va ser mèrit en primer lloc de la mateixa CiU, però no hauria estat possible –i per això va pagar un preu prou alt– sense el plantejament estatutari que va fer el govern tripartit. Dit això, els errors del tripartit van ser molts. El primer, i potser més greu, ser incapaç de construir una veritable cultura de coalició; una certa aproximació en alguns àmbits de la gestió, que va portar a duplicacions, desconfiances i, en el pitjor dels casos, a sectarismes, i –ho dic d’una manera molt clara– la manca de solidesa política d’ERC. La seva actuació al llarg del debat estatutari, en aquest sentit, n’és una prova llampant; el terratrèmol intern que van patir un cop sortits del Govern n’és una conseqüència molt evident.

A Catalunya ha aparegut un nou element polític. Després de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut, una majoria parla de ruptura del pacte constitucional. Hi veieu un punt i a part?
Per a poder afirmar que es tracta d’una majoria, s’hauria de poder mesurar-la d’una manera fiable, sobre la base d’una proposta política concreta, perquè vivim en una societat en la qual la presència dels mitjans i de les xarxes de comunicació fa que els debats i les hegemonies culturals se sobreposin i es fragmentin. És ben cert, però, que hi ha un cert cansament de la situació actual, també quant a les relacions entre Catalunya i Espanya definides per la Constitució. Em pregunto, però, si no hauríem de parlar també de ruptura del pacte constitucional pel que fa als drets socials que garanteix, almenys sobre el paper, la Carta Magna. El dret al treball, a l’habitatge digne, a l’educació, també són percebuts cada cop més com a simples enunciacions. I d’això també a Catalunya se’n parla, i molt.

Des del catalanisme majoritari s'impulsa una transició nacional basada en el dret a decidir dels catalans. És un canvi de fons respecte al pujolisme?
Sense cap mena de dubte. El marc institucional de referència del president Pujol era la Constitució de 1978. La seva escola de formació política era l’antifranquisme de caire catòlic, nacionalista, europeista i burgés, i sobretot la transició política. Les referències dels dirigents nacionalistes d’avui són ben diferents, cosa que, per una altra banda, és natural. Podem dir que, per als dirigents nacionalistes de l'actual generació, superar el plantejament constitucional del 78 no representa cap trauma.

Això començarà amb la petició d'un pacte fiscal per a recaptar tots els impostos, amb una possible consulta a la ciutadania. Veieu Catalunya prou forta per a aconseguir-ho?
Formularia la pregunta d’una altra manera: el pacte fiscal és realment la clau per a millorar les condicions de vida dels ciutadans catalans, sense que això faci malbé les relacions, no tan sols estrictament polítiques, que hi ha entre Catalunya i Espanya? Aquesta és la pregunta que es faran els ciutadans catalans, i la força dependrà de quants podran donar-hi una resposta afirmativa. Una part d’aquests també es preguntarà com es podrà fer tot això sense apel·lar a impulsos poc solidaris, i també els hauran de proporcionar una resposta plausible. Per una altra banda, la forta majoria del PP, més enllà del paper –segurament important a Barcelona i a Madrid– que tindrà CiU, farà probablement que el nou govern de Rajoy intenti enfrontar-se a la crisi plantejant una reducció de la «complexitat» de l’estat de les autonomies. En aquest sentit, el debat, també a Catalunya, no podrà apel·lar exageradament a la dimensió cultural, sentimental o al genèric «amor al país». La política, política –també la dels grans projectes– haurà de tornar al centre del debat.

Amb el poder creixent de l'eix francoalemany, la qüestió catalana seria millor treballar-la a nivell europeu?
Crec que la proposta política de Mas i de la nova CiU, en aquest sentit, ha fet una contribució important quant a hegemonitzar el nacionalisme: l’ha fet sortir de la gàbia del paradigma de l’estat-nació per a obrir noves hipòtesis. Entre altres coses, perquè la crisi econòmica ha posat sobre la taula que la política ha de poder governar els processos econòmics i financers, i això només es pot fer a partir d’instàncies polítiques més grans que l’estat-nació. Tothom sap a hores d’ara que no és una discussió abstracta, sinó que té repercussions en la vida de cadascun de nosaltres. En aquest sentit, crec que la qüestió catalana, tal com dieu, ha de tenir un lloc en el debat europeu.

Una constant del nacionalisme català és emmirallar-se en altres moviments de reivindicació nacional d’arreu del món. Durant anys hi ha hagut qui ha cregut, erròniament, que el nacionalisme basc podia ser un referent útil; en altres moments la referència ha estat el Quebec; ara hi ha una mena de frisança per imitar el procés referendari d’Escòcia. No hi ha dubte que podem treure conclusions positives de tots els casos, al capdavall és evident que el nacionalisme català no pot pretendre aïllar-se del món i deixar de banda els processos reivindicatius semblants. Tanmateix, no hi ha cap cas que sigui igual: la tradició política de cada lloc hi fa molt. Catalunya, per tant, ha de fer el seu camí, adequat a les circumstàncies i al marc polític que en condiciona l’acció, que no és altre que l’Estat espanyol i la Unió Europea. El primer que cal aprendre és saber triar què ens convé a nosaltres, independentment dels altres.

Més de trenta anys d’autogovern i d’intentar encaixar amb l’Estat és molt de temps si els resultats són insatisfactoris. Una vegada i una altra ha calgut fer front als intents de centralització estatista, i això ha estat així tant si el Govern era socialista com conservador. L’estat de les autonomies ha estat un fre per a l’autogovern català, i ara, a més, ja es veu que fins i tot ens ha empobrit econòmicament. Per tant, seria un error insistir en la via clàssica del catalanisme, basada en la voluntat de transformar i democratitzar Espanya. El catalanisme regeneracionista és cosa del passat, que ja no serveix per a avançar. Per una altra banda hi ha l’independentisme exprés, aquell que propugna salts al buit, que fa crides espasmòdiques a la mobilització autocomplaent, que s’exalta escoltant-se sense ser capaç de convèncer els no nacionalistes que l’única sortida és la plena sobirania, és a dir, la independència.

Precisament amb aquesta lògica el president Artur Mas ha plantejat la transició nacional. Assumida la idea que cal avançar cap a la independència superant la inèrcia històrica del nacionalisme, ara cal encetar un camí real per a aplegar les majories socials i polítiques que la facin possible. En conseqüència, cal trobar uns arguments convincents, que han de ser de caire economicista i alhora identitari, perquè la nació és l’economia, però també la llengua i la cultura i una manera de plantar-se al món. De totes maneres, la qüestió no és tant què fer sinó com fer-ho. I en l’estratègia de sumar i sumar per a la independència, una primera estació és reclamar el pacte fiscal. El pacte fiscal ha de significar sortir de la LOFCA i assolir un règim especial, semblant al concert econòmic del País Basc. Cal poder disposar dels diners recaptats a Catalunya per a després poder decidir com ens els gastem, sense oblidar la solidaritat amb els territoris més pobres de l’Estat.

La reivindicació del pacte fiscal és compartida per la gran majoria del país, genera un consens social com no havia aconseguit mai cap altra proposta. La injustícia del sistema de finançament autonòmic i el vergonyós espoli fiscal, agreujat per l’evidència que repercuteix sobre l’estat del benestar català, han aconseguit que molta gent obrís els ulls i s’arrenglerés amb els sectors nacionalistes que sempre han denunciat aquesta situació opressiva. El pacte fiscal és, doncs, cabdal, i no és de cap manera disjuntiu amb relació a la proposta de transició nacional cap a la sobirania. No és ni pot ser una maniobra de distracció; és una necessitat per a poder gestionar el benestar dels catalans però que, en cas d’aconseguir-se, no aturaria el camí que ja s’ha emprès. I així ho entén el Govern, que l’ha convertit en la principal proposta de l’agenda política catalana per a aquest 2012. És una aposta tàctica que respon a l’estratègia sobiranista del Govern, i, tanmateix, no és una aposta conjuntural. El Govern ha de liderar el procés, evidentment; ara bé, cal que la societat civil s’articuli i es mobilitzi per a donar suport a l’esforç polític si és que no es vol convertir aquest repte polític en una aposta temerària. Sense decisió política no es va enlloc, però sense el suport social tampoc.

Des de la Fundació CatDem, doncs, volem ajudar a generar idees, que és el nostre encàrrec, per explicar els beneficis del pacte fiscal i les conseqüències que tindrà sobre tots nosaltres. Amb aquest objectiu és que hem posat en marxa una comissió de treball integrada per un grup d’experts, majoritàriament economistes i juristes, que analitzarà les diverses alternatives que es plantegen amb el pacte fiscal: des de l’encaix amb la legislació europea, fins a la metodologia i com desenvolupar-ho a partir de l’actual legislació espanyola. Nosaltres, la Fundació CatDem, hi posarem la plataforma; ells, els experts, el coneixement.