Les dones estan discriminades en la societat actual?
És evident que hi ha una certa discriminació. Legalment, però, la dona no està discriminada. Però bé, canviar una legislació per adaptar-la als nous temps és molt més fàcil –en segons quins casos– que canviar la mentalitat de molts individus. Això si ens referim al paper de la dona en el món occidental, ja que si ens endinsem en molts països africans, per posar un exemple, ens trobarem que la dona no gaudeix, ni de lluny, d’un tracte igualitari respecte l’home.

El feminisme ha pecat d’un excés de gesticulació en les societats occidentals?
Des de la perspectiva d’un noi de vint anys ho pot semblar, no ho nego. Hi ha una generació, però, que ha lluitat molt perquè els adolescents d’ara no haguessin de sacrificar-se amb les lluites del passat.

Però un té la sensació que sovint es venen uns clixés que ja no existeixen.
Sí, sí, és cert. Hi ha gent que viu d’uns estereotips que ja han mort. Que hem avançat una barbaritat amb molt poc temps i que hi ha persones que s’han quedat pel camí, és evident. Ara bé, que haguem avançat molt no vol dir, en cap moment, que no ens quedi camí per recórrer. Encara hi ha molt camí per fer.

El rol que juguen moltes dones provinents de la nova immigració pot fer renéixer reivindicacions que ja havíem enterrat?
Quan deia que encara ens queda molt camí per recórrer em referia, en gran part, a aquests nous fenòmens. Però m’hi referia per dos vessants. Per una banda, veure que hi ha altres dones que encara estan pitjor ens pot fer abaixar la guàrdia. En aquest terreny, la comparació no s’hi val. Hi ha dues lluites i les dues han de seguir el seu camí. Per altra banda, que es tornin a discriminar les dones per qüestions que ja donàvem per mortes ens ha d’alertar. No podem permetre que antics problemes tornin a ressorgir a la nostra societat.

Però sembla que ballem entre dos extrems. Perquè es legisla seguint criteris de quotes.
Amb el tema de les quotes hi ha una qüestió que s’obvia sistemàticament. Durant molts anys els homes han estat ocupant els llocs de poder pel sol fer de ser homes. Era igual que fossin competents o incompetents: les dones, en aquest terreny, hi tenien l’accés barrat. Ara, com a mínim, hi ha la possibilitat que els incompetents siguin homes i dones. A més, hi ha un altre factor: pel sol fet de ser dona sempre estàs al punt de mira de tothom. Ningú es planteja si un home està ocupant un lloc de poder perquè és home. Doncs bé, només ens fa falta que una dona sigui nomenada ministra perquè surtin veus de tots els cantons qüestionant la seva vàlua professional.

Però fer llei d’una voluntat no és un xic extremista?
A mi m’agradaria molt que no s’haguessin de legislar aquestes pràctiques. Seria un exemple de maduresa com a societat si per ella mateixa solucionés aquest greuge. Però bé, això no ha passat i, per tant, s’ha de legislar. Ara: no pensem que som l’únic país del món que ho hem dut a la pràctica. Des de França fins Argentina també ho han fet i amb molt bons resultats. Si la normalització continua el seu camí és probable que ja no necessitem una llei com aquest en un futur.

Des de l’àmbit catalanista hi ha una diferència respecte altres sectors socials? Ho pregunto perquè les dones polítiques nacionalistes són menys freqüents.
És veritat i és un fenomen curiós. Però no només dins de l’àmbit polític sinó també cultual i intel·lectual. Dins de l’àmbit nacionalista el paper de la dona sempre ha estat molt més liberal si el comparem en d’altres moviments. És probable que aquesta llibertat ens hagi fet oblidar algunes qüestions. Mentre el socialisme imposava quotes, nosaltres érem més liberals. Ara: el nacionalisme català no és més masclista que el socialisme, per exemple.

Encara hi ha mons d’homes, potser?
I tant que sí. El de la política n’és un més. I el món de l’esport, sense anar més lluny, també és un món d’homes. Des que sóc síndica del soci del Barça ho estic veient exageradament. Per aquest motiu apuntava abans que tenim molt camí per recórrer encara.

En resum: que s’ha avançat però que encara resten batalles per guanyar la guerra.
Correcte. El problema actual és el que es defineix com el sostre de vidre: un sostre que no es veu però que continua existint. El sostre és cada dia més alt, és veritat. L’objectiu, però, és trencar-lo.