El tabú de la normalitat

Els nostres polítics han celebrat la magnífica inversió en Rodalies de Barcelona. No s'ha remarcat que, en la campanya electoral, Rodríguez Zapatero va prometre 6.000 milions d'euros per tapar el fet que aleshores el servei literalment queia a trossos i que cada dia petava una catenària per pura i estricta obsolescència. Tot seguit, Zapatero se'n va a Madrid i promet 5.000 milions per a les seves Rodalies, que cada any reben cinc vegades més en inversió que les d'aquí, des de temps immemorial. Hi ha una llei no escrita que diu que, si vols invertir a Catalunya, has de posar una quantitat equivalent en qualsevol altre indret d'Espanya. L'anticatalanisme afavoreix la justícia distributiva.

Escolats dos anys, aquella promesa s'ha transmutat en la inversió que exigeix la disposició addicional de l'Estatut, diners a compte del dèficit fiscal, diners que havien de servir per fer carreteres, ponts, túnels, vies de mercaderies i tantes coses que sovint no surten de la planificació, del somni o dels teòrics pactes nacionals. Els diners de Rodalies s'han quedat en 4.000 milions (benvinguts siguin) i són inversió estatutària! Negoci rodó. Madrid, però, rebrà els seus 5.000 milions, sense necessitat de cap llei orgànica i amb la loquaç senyora Aguirre queixant-se de la inversió catalana per distreure les mirades de les espesses xarxes que minen el partit que aspira a comandar. L'anticatalanisme serveix per a tot.

I què hem dit els catalans? Que la inversió és extraordinària i ens n'hem de felicitar. O que hi falten diners i ens n'hem de queixar, que sempre és una actitud antipàtica quan et donen 4.000 cuques. Però ni uns ni altres han anat al fons de la qüestió. A veure, ¿és extraordinari que un Estat inverteixi en les regions més dinàmiques? ¿Hem de creure que el maltractament és normal? ¿Ens hi hem d'acostumar definitivament perquè "no hi ha alternativa" i llavors tot serà discutir la xifra? Això ens situa en la tècnica del regateig continuat, la negociació tibada (amb exabruptes inclosos, no proferits sinó rebuts) i els aplaudiments i les majorets quan cau la meitat del que es reclama. Ja sabem de què va: ara les Rodalies, demà l'aeroport i algun dia aquest nou finançament que és tan nou que no canvia el model. Algú ens fa creure que això és la normalitat màxima a què tenim dret: que això és la normalitat a seques.

La societat funciona per mites, petites construccions teòriques que emmascaren o interpreten la realitat i propicien opinions automàtiques, poc qüestionades. Entre aquestes, la idea de normalitat és una de les més operatives. Assumida de forma acrítica, és un fre col·lectiu a actituds més actives i més agosarades. Qui a Catalunya qüestiona la normalitat per canviar-la vol, diuen, forçar les coses, amb conseqüències imprevisibles. Som conscients (però no es pot dir) que a Catalunya conviuen dues comunitats culturals i/o polítiques -diguem que dos projectes, el regional i el nacional- i això ens ha donat un dels mites més estèrils: que qualsevol avenç de la catalanitat, sigui en el terreny cultural, lingüístic o polític provocaria una fractura social. M'ho deia fa dos dies un polític catalanista: "No ens hem atrevit a aplicar la llei de protecció lingüística". Calia gosadia? Posats a fer, tampoc no ens atrevim a sacsejar l'statu quo polític. Catalunya mai serà independent, ens diuen: Espanya no ho voldrà. Espanya? Afavorim la convivència a canvi de la frustració dels catalans que aspiren a més. Total, els catalans ja hi tenen els dits pelats, en renúncies!

Però resulta que la democràcia té mecanismes molt útils i molt diàfans per canviar la normalitat i per instal·lar hegemonies alternatives sense que es produeixin fractures socials. Si la majoria vota en favor d'una determinada proposta, la minoria l'accepta pacíficament. ¿O és que tenim en mal concepte el gruix de catalans que defensen el projecte espanyol? A Euskadi, la proposta (certament difunta) del pla Ibarretxe va ser criticada perquè "divideix la societat". ¿Divideix només l'avenç de l'autogovern o divideix també el fre a més autogovern? Si la societat es reparteix entre el sí i el no, tant pertorba l'un com l'altre. Les societats occidentals han decidit que l'àrbitre sigui l'urna, però perquè la democràcia funcioni, tot ha de ser qüestionable, sense por ni tabús. Ara Patxi López s'atribueix la representació de tota la societat basca, com si el PNB només representés els seus votants (que són més que els votants del PSE). Acotar el nacionalisme (no pas el propi!) per afeblir-lo.

Catalunya pot optar per opcions més radicals de relació (o no) amb Espanya sense que es produeixi cap fractura social. Totes les Catalunyes són "reals", totes, i es barregen i dialoguen: això no ho espatllarà cap proposta democràtica. Aquest país és terra d'eufemismes, del dir per no fer i del no fer perquè no es digui. Això afavoreix el projecte espanyol (dintre i fora del país) i afavoreix el catalanisme convencional que, sense voler, hi col·labora. Cal trencar aquesta unitat de mesura que en teoria no es pot superar. Aquest edifici mental s'aguanta sobre la frustració de milers de catalans! ¿No deu ser hora de denunciar la nuesa de l'emperador? Pensar en la llibertat ens fa lliures.

Article de Patricia Gabancho, publicat a l'Avui el 5/03/09. Il·lustració de Lluïsa Jover.