Notícies
20/07/2009
Declaració del MH Sr. Jordi Pujol sobre el nou finançament
Declaració del MH Sr. Jordi Pujol
Barcelona, 20 de juliol de 2009
Ha estat norma meva d’ençà del final de la meva presidència de la Generalitat el desembre del 2003 procurar intervenir poc, com menys millor o gens, en els debats pròpiament polítics. Això no significa que hagi renunciat al meu apassionat interès per Catalunya i per la seva gent, i al meu determini de sempre de servir-los en allò que pugui i correspongui a la meva situació, ni tampoc que hagi renunciat a fer pública la meva opinió en moments o temes de gran i especial transcendència. I ara es dóna un cas d’aquests, amb motiu de la molt llarga negociació del nou finançament que Catalunya ha de tenir com a conseqüència de l’aplicació del nou Estatut. Més encara tenint en compte que alguns protagonistes de l’actual debat han apel·lat al que en diuen el meu sentit i el meu significat institucionals suposadament favorables al nou sistema de finançament pactat i acceptat pel govern de la Generalitat. Més val per tant que jo mateix doni a conèixer el meu criteri sobre aquest tema.
-----------------------------
D’entrada he d’informar que vaig presidir la reunió extraordinària del comitè executiu de la Federació de Convergència i Unió del dia 14 i que vaig estar plenament d’acord amb la posició contrària a l’acord sobre finançament que es va adoptar . I per tant amb la posició expressada aquell mateix dia en nom del Comitè Executiu per en Duran Lleida i després per l’Artur Mas, i mantinguda fins avui mateix.
El nou finançament serà millor que el que teníem. Però ha estat sempre així: ho va ser l’any 1993 pactant amb el PSOE, i també els anys 1996 i 2001 pactant amb el PP. En aquests tres casos sobre la base de l’Estatut de 1979, és a dir, sense el nou Estatut que ben aplicat hauria de representar un canvi positiu molt substancial. De fet a hores d’ara no sabem ben bé quin serà el guany, però la perspectiva és preocupant, perquè per les dades que ens donen ni en la millor de les hipòtesis donarien la millora substancial i definitiva que l’Estatut havia de significar. I el que sí que sabem és que l’acord de finançament no s’ajusta al nou Estatut.
Hem discutit el nou Estatut durant anys i l’hem aprovat en el Parlament amb el 90% dels vots. Es va negociar amb el Govern espanyol i es va discutir i aprovar a les Corts. D’aquestes discussions en va sortir un Estatut sensiblement retallat, però malgrat tot millor que l’anterior i acceptat i ratificat en referèndum pel poble de Catalunya. Té tota la lògica del món i és de justícia que reclamem el seu compliment i el cas és que el nou acord no el compleix. No s’ajusta al model de finançament inclòs en el nou Estatut. Realment no el compleix.
Tinc prou experiència – també en aquest tema de la negociació amb l’administració espanyola i de les actituds polítiques i emocionals de tot Espanya- per comprendre les dificultats amb les que s’han hagut d’enfrontar el President Montilla i el Conseller Castells. També sé per experiència què significa negociar amb l’aigua al coll i tinc prou sentit de la responsabilitat per no deixar-me arrossegar a la crítica fàcil. Però això no treu que si l’acord no s’ajusta a l’Estatut i la solució realment no resol els nostres problemes com a país més enllà del que pugui ser una millora a curt termini – i encara problemàtica- això no s’hagi de denunciar. Si després de tantes retallades Catalunya accepta que el finançament no s’ajusti a l’Estatut, com podrem defensar el nostre dret? En això i en tot: en diners ara mateix, en competències, en respecte institucional, en temes lingüístics i culturals, etc.
Podria passar que es creés un estat d’opinió que considerés que el no compliment de l’Estatut no té importància si el guany econòmic és d’una certa entitat. A part que no està gens garantit que el guany sigui suficient ni amb prou seguretat de futur una actitud així equivaldria a una greu manca de visió política, de visió de país. Finalment el que compta per a què un país sigui respectat políticament i també econòmicament és que ho sigui el seu ordenament jurídic i institucional. No es pot construir un país a base de subhastes i habilitats puntuals, sinó sobre un entramat sòlid de lleis fonamentals. Per això s’ha fet el nou Estatut, que és el que ara marca la diferència amb la situació anterior. Si això no és respectat pels de fora i defensat des de dintre no tindrem un futur col·lectiu estable i realment constructiu.
S’entén que per desconcert i per cansament – el procés ha estat extenuant- hi hagi gent disposada a acceptar aquest acord o el que sigui, encara que vulneri l’Estatut i ens tanqui portes de futur. Però també s’ha d’entendre i fins i tot agrair, que hi hagi gent disposada a assumir la responsabilitat de denunciar l’incompliment de l’Estatut i ara especialment de les seves disposicions financeres. És a dir, de les que han d’assegurar el benestar dels ciutadans de Catalunya, la competitivitat i el creixement de l’economia catalana, unes bones polítiques socials, el suport a una bona política cultural, etc. I que tot plegat permeti reforçar la cohesió social, la integració i la promoció de les persones (el que se’n diu l’ascensor social) Amb esperit positiu, però enèrgic, és a dir, no submís ni a cap mena pressió ni a la resignació pròpia del cansament col·lectiu. Qui pensi que l’acord vulnera l’Estatut i no resol els problemes del país ha de tenir el coratge de dir-ho. Encara que això provoqui crítiques.
Tanco aquí aquesta declaració personal. Els arguments que aquests dies s’utilitzen en la discussió sobre la bondat de l’acord no solament són molt discutibles pel que fa al futur sinó que tergiversen seriosament el que ha estat la història del finançament des de fa molts anys. Potser això requerirà alguna nova explicació a fi d’evitar la deformació del que ha estat aquesta història. Però això tindrà, si arriba el cas, un to molt més propi de debat polític que el que desitjo donar a aquesta declaració.
Resumint:
Considero que l’acord a què s’ha arribat per part del Govern de la Generalitat i el Govern espanyol no és un bon acord perquè:
- incompleix l’Estatut.
- no resol d’una manera ni suficient ni prou clara el problema del finançament de Catalunya
- per tant no elimina els factors d’insuficiència, fragilitat i incertesa que pesen sobre les finances de la Generalitat. Conseqüentment no garanteix que Catalunya pugui fer en el futur una política prou potent de modernització, d’increment de la competitivitat, per tant de creixement econòmic i d’atenció social i ciutadana a tota la població que permeti reforçar la cohesió social, la convivència, la promoció de les persones (l’ascensor social) i la seva integració.
Barcelona, 20 de juliol de 2009
Ha estat norma meva d’ençà del final de la meva presidència de la Generalitat el desembre del 2003 procurar intervenir poc, com menys millor o gens, en els debats pròpiament polítics. Això no significa que hagi renunciat al meu apassionat interès per Catalunya i per la seva gent, i al meu determini de sempre de servir-los en allò que pugui i correspongui a la meva situació, ni tampoc que hagi renunciat a fer pública la meva opinió en moments o temes de gran i especial transcendència. I ara es dóna un cas d’aquests, amb motiu de la molt llarga negociació del nou finançament que Catalunya ha de tenir com a conseqüència de l’aplicació del nou Estatut. Més encara tenint en compte que alguns protagonistes de l’actual debat han apel·lat al que en diuen el meu sentit i el meu significat institucionals suposadament favorables al nou sistema de finançament pactat i acceptat pel govern de la Generalitat. Més val per tant que jo mateix doni a conèixer el meu criteri sobre aquest tema.
-----------------------------
D’entrada he d’informar que vaig presidir la reunió extraordinària del comitè executiu de la Federació de Convergència i Unió del dia 14 i que vaig estar plenament d’acord amb la posició contrària a l’acord sobre finançament que es va adoptar . I per tant amb la posició expressada aquell mateix dia en nom del Comitè Executiu per en Duran Lleida i després per l’Artur Mas, i mantinguda fins avui mateix.
El nou finançament serà millor que el que teníem. Però ha estat sempre així: ho va ser l’any 1993 pactant amb el PSOE, i també els anys 1996 i 2001 pactant amb el PP. En aquests tres casos sobre la base de l’Estatut de 1979, és a dir, sense el nou Estatut que ben aplicat hauria de representar un canvi positiu molt substancial. De fet a hores d’ara no sabem ben bé quin serà el guany, però la perspectiva és preocupant, perquè per les dades que ens donen ni en la millor de les hipòtesis donarien la millora substancial i definitiva que l’Estatut havia de significar. I el que sí que sabem és que l’acord de finançament no s’ajusta al nou Estatut.
Hem discutit el nou Estatut durant anys i l’hem aprovat en el Parlament amb el 90% dels vots. Es va negociar amb el Govern espanyol i es va discutir i aprovar a les Corts. D’aquestes discussions en va sortir un Estatut sensiblement retallat, però malgrat tot millor que l’anterior i acceptat i ratificat en referèndum pel poble de Catalunya. Té tota la lògica del món i és de justícia que reclamem el seu compliment i el cas és que el nou acord no el compleix. No s’ajusta al model de finançament inclòs en el nou Estatut. Realment no el compleix.
Tinc prou experiència – també en aquest tema de la negociació amb l’administració espanyola i de les actituds polítiques i emocionals de tot Espanya- per comprendre les dificultats amb les que s’han hagut d’enfrontar el President Montilla i el Conseller Castells. També sé per experiència què significa negociar amb l’aigua al coll i tinc prou sentit de la responsabilitat per no deixar-me arrossegar a la crítica fàcil. Però això no treu que si l’acord no s’ajusta a l’Estatut i la solució realment no resol els nostres problemes com a país més enllà del que pugui ser una millora a curt termini – i encara problemàtica- això no s’hagi de denunciar. Si després de tantes retallades Catalunya accepta que el finançament no s’ajusti a l’Estatut, com podrem defensar el nostre dret? En això i en tot: en diners ara mateix, en competències, en respecte institucional, en temes lingüístics i culturals, etc.
Podria passar que es creés un estat d’opinió que considerés que el no compliment de l’Estatut no té importància si el guany econòmic és d’una certa entitat. A part que no està gens garantit que el guany sigui suficient ni amb prou seguretat de futur una actitud així equivaldria a una greu manca de visió política, de visió de país. Finalment el que compta per a què un país sigui respectat políticament i també econòmicament és que ho sigui el seu ordenament jurídic i institucional. No es pot construir un país a base de subhastes i habilitats puntuals, sinó sobre un entramat sòlid de lleis fonamentals. Per això s’ha fet el nou Estatut, que és el que ara marca la diferència amb la situació anterior. Si això no és respectat pels de fora i defensat des de dintre no tindrem un futur col·lectiu estable i realment constructiu.
S’entén que per desconcert i per cansament – el procés ha estat extenuant- hi hagi gent disposada a acceptar aquest acord o el que sigui, encara que vulneri l’Estatut i ens tanqui portes de futur. Però també s’ha d’entendre i fins i tot agrair, que hi hagi gent disposada a assumir la responsabilitat de denunciar l’incompliment de l’Estatut i ara especialment de les seves disposicions financeres. És a dir, de les que han d’assegurar el benestar dels ciutadans de Catalunya, la competitivitat i el creixement de l’economia catalana, unes bones polítiques socials, el suport a una bona política cultural, etc. I que tot plegat permeti reforçar la cohesió social, la integració i la promoció de les persones (el que se’n diu l’ascensor social) Amb esperit positiu, però enèrgic, és a dir, no submís ni a cap mena pressió ni a la resignació pròpia del cansament col·lectiu. Qui pensi que l’acord vulnera l’Estatut i no resol els problemes del país ha de tenir el coratge de dir-ho. Encara que això provoqui crítiques.
Tanco aquí aquesta declaració personal. Els arguments que aquests dies s’utilitzen en la discussió sobre la bondat de l’acord no solament són molt discutibles pel que fa al futur sinó que tergiversen seriosament el que ha estat la història del finançament des de fa molts anys. Potser això requerirà alguna nova explicació a fi d’evitar la deformació del que ha estat aquesta història. Però això tindrà, si arriba el cas, un to molt més propi de debat polític que el que desitjo donar a aquesta declaració.
Resumint:
Considero que l’acord a què s’ha arribat per part del Govern de la Generalitat i el Govern espanyol no és un bon acord perquè:
- incompleix l’Estatut.
- no resol d’una manera ni suficient ni prou clara el problema del finançament de Catalunya
- per tant no elimina els factors d’insuficiència, fragilitat i incertesa que pesen sobre les finances de la Generalitat. Conseqüentment no garanteix que Catalunya pugui fer en el futur una política prou potent de modernització, d’increment de la competitivitat, per tant de creixement econòmic i d’atenció social i ciutadana a tota la població que permeti reforçar la cohesió social, la convivència, la promoció de les persones (l’ascensor social) i la seva integració.
Notícies relacionades
El Partito Radicale Nonviolento, Transnazionale e Transpartito celebrarà el seu proper Consell General a Barcelona del 3 al 5 de setembre. Durant les jornades, està prevista la participació de més de 100 parlamentaris, personalitats polítiques, activistes pels drets civils i humans, representants de pobles oprimits i altres autoritats. Entre altres, es compta amb la presència de Sam Rainsy i Son Chhay (Cambotja), Kok Ksor (Vietnam, Montagnard Foundation), Morissanda Kouyaté (Etiòpia), Leonard She Okitundu (Congo), Tonino Picula (Croàcia), Ermelinda Meksi (Albània), l’europarlamentària britànica Sarah Ludford i l’exministre italià Claudio Martelli.
Pots escoltar la tertúlia del programa El matí de Catalunya Ràdio amb Agustí Colomines, director de la Fundació CatDem , el periodista Toni Bolaño i la periodista i Delegada de la Razón a Catalunya Sònia Domenech, clicant aquí.
Ramon Tremosa (Barcelona, 1965) és professor titular de Teoria Econòmica de la Universitat de Barcelona i autor de nombrosos llibres, entre els que destaquen Catalunya serà logística o no serà i Catalunya, país emergent. Com a diputat de CiU al Parlament Europeu, està seguint d'a prop un tema clau per al futur de Catalunya: el corredor mediterrani.
El camí cap a la sobirania serà llarg. De moment, per tant, cal passar l’examen de les eleccions de la tardor que ve. S’equivocarà, doncs, qui difongui la idea que en aquestes eleccions es dirimeix el grau de sobirania del país. Aquest no és el repte. L’únic que s’hi discutirà és qui ha de dirigir l’autonomia (perquè és el que tenim de moment) i qui genera més confiança per encarar la superació d’aquestes dues greus crisis. Plantejar-ho d’una altra manera fora un engany
L’absència dels consellers Carod-Rovira, Huguet, Saura, Baltasar i Castells a les llistes electorals d’ERC, ICV-EUiA i PSC, respectivament, és tot un símptoma que arriben canvis. Els dos tripartits, però especialment el segon, han estat vertaderes màquines de triturar polítics
Catalunya està a punt d'iniciar una nova edat daurada, fonamentada en el trànsit cap al dret a decidir. Davant la clara aposta de futur del catalanisme majoritari pel dret a decidir, accelerada pel trencament del pacte constitucional de 1978, i davant dels nous reptes internacionals, és clau –molt més important que mai fins ara– donar a conèixer la nostra realitat a la resta del món i treballar per assolir sòlids aliats. Si som capaços d'aprofitar les nombroses oportunitats que van sorgint per donar-nos a conèixer i forjar fidelitats exteriors en traurem bons rèdits.
Un cop coneguts el passat divendres els resultats dels tests d’estrès, les proves de resistència a les que es va sotmetre la banca europea per comprovar si comptava amb prou capital per afrontar el futur, queda clar que a Espanya aproven La Caixa, El Banc de Sabadell, el Santander i el BBVA. Malauradament no superen el llistó els dos grups de caixes catalanes: Unnim (Sabadell, Terrassa i Manlleu) i Diada (Catalunya, Tarragona i Manresa).
El que no es pot fer, de cap de les maneres, és muntar una xarlotada com l'organitzada per aquesta comissió parlamentària que ha fet veure que investigava potencials irregularitats entre el Palau de la Música i Convergència. I això no es pot acceptar. No es buscava pas una solució al problema del finançament dels partits, sinó perjudicar la imatge d'un partit específic que les enquestes donen com a guanyador.
Ha esdevingut un tòpic afirmar que el pacte constitucional del 1978 s'ha trencat o que s'ha esgotat. Ni s'ha trencat, ni s'ha esgotat. Segons la sentència del TC mai no ha existit. La teoria democràtica fa de la voluntat del poble la font del poder i li atribueix el poder constituent. Un pacte constitucional suposa l'existència de diverses unitats polítiques, cada una de les quals conté el subjecte d'un poder constituent. Que Catalunya no sigui una nació implica que Catalunya no va pactar res. Allò que no existeix no es pot pactar. Estic d'acord que l'existència de Catalunya és anterior a 1978, però com a unitat política no va participar en aquell procés constituent.
“La desarticulació de relacions entre València i Catalunya és el costat fosc de la transició espanyola”
El doctor en Geografia per la Universitat de València, Josep Vicent Boira i Maiques, parla en aquesta entrevista sobre el seu darrer assaig. “La commonwealth catalanovalenciana”, premi Ramon Trias Fargas d'assaig polític. En aquest treball exposa el full de ruta que ha de guiar les relacions entre ambdós territoris. Una nova narració per refer ponts i encarar junts el futur.
Ja es pot consultar el darrer número del butlletí electrònic de l'European Liberal Democrats (ELDR). En aquesta darrera edició, corresponent al mes de juliol, hi destaca el posicionament de la portaveu en Assumptes Exteriors del grup ALDE al Parlament europeu, la Presidenta de l'ELDR party, Annemie Neyts, respecte el reconeixement interncional de l'inependència de Kosovo.
Marc Guerrero, Patró i Cap de l'Àrea Internacional de la Fundació CatDem, Vice president del Partit Liberal Demòcrata Europeu (ELDR Party) i membre de la direcció de CDC, impulsa una posició comuna de les institucions europees per reconèixer l’Estat de Kosova i obrir la primera Ambaixada Europea en aquell territori.
"En una aclaridora sentència que va fer pública la setmana passada, el Tribunal internacional de Justícia va deixar clar que no hi havia cap argument en la legislació internacional que prohibís la independència d'un país: “El tribunal considera que la llei internacional no conté cap prohibició aplicable sobre la declaració d'independència', va dir el president, el jutge Hisashi Owada, en la seva resolució judicial."
"Per fi, després d'anys reivindicant l'ús de totes les llengües a al Cambra Territorial, hem fet un pas endavant. A partir del gener i només en el debat de les mocions es podran fer servir totes les llengües oficials." Pots llegir els articles "El senat parlarà català al gener", "El sostre de despesa no dóna respostes" i "El Senat i la llei de contractació de serveis" al Blog de Jordi Vilajoana.
Boira acaba de publicar La Commonwealth catalanovalenciana,crónica sobre la formación del eje mediterráneo a lo largo del siglo XX, trabajo con el que ganó en 2009 el premio Ramon Trias Fargas de ensayo político. En este mundo traidor en el que nada parece que sea verdad y casi todo puede ser mentira, las buenas ideas sólo triunfan con la ayuda de metáforas eficaces.
El final de la legislatura a Catalunya és dramàtic. La sensació de fracàs polític és total. El sectarisme campa a cor què vols entre les files del tripartit. I això és, certament, dolent. I ha perjudicat, també, les formes, que a Catalunya cada vegada s’assemblen més a les madrilenyes.
A La Commonwealth catalananovalenciana –premi Ramon Trias Fargas d'assaig polític 2010– Josep Vicent Boira recull la genealogia de les relacions entre Catalunya i el País Valencià subratllant les moltes semblances entre les dues societats i també la munió de vincles econòmics, comercials i humans que les han unit i les uneixen.
Los retos que afrontamos hoy en día solicitan respuestas coherentes por parte de las instituciones que gobiernan el mercado interior más grande del mundo, es decir, Europa. Los Euro-Barómetros también indican que los europeos quieren actuaciones comunes en aspectos relacionados con el medioambiente, la energía o la seguridad. Teniendo en cuenta lo anterior, es claro que la Unión Europea es el nivel gubernamental desde donde afrontar estos retos, ya que las antiguas soluciones estatales han quedado pequeñas e ineficaces.