Notícies
20/07/2009
Declaració del MH Sr. Jordi Pujol sobre el nou finançament
Declaració del MH Sr. Jordi Pujol
Barcelona, 20 de juliol de 2009
Ha estat norma meva d’ençà del final de la meva presidència de la Generalitat el desembre del 2003 procurar intervenir poc, com menys millor o gens, en els debats pròpiament polítics. Això no significa que hagi renunciat al meu apassionat interès per Catalunya i per la seva gent, i al meu determini de sempre de servir-los en allò que pugui i correspongui a la meva situació, ni tampoc que hagi renunciat a fer pública la meva opinió en moments o temes de gran i especial transcendència. I ara es dóna un cas d’aquests, amb motiu de la molt llarga negociació del nou finançament que Catalunya ha de tenir com a conseqüència de l’aplicació del nou Estatut. Més encara tenint en compte que alguns protagonistes de l’actual debat han apel·lat al que en diuen el meu sentit i el meu significat institucionals suposadament favorables al nou sistema de finançament pactat i acceptat pel govern de la Generalitat. Més val per tant que jo mateix doni a conèixer el meu criteri sobre aquest tema.
-----------------------------
D’entrada he d’informar que vaig presidir la reunió extraordinària del comitè executiu de la Federació de Convergència i Unió del dia 14 i que vaig estar plenament d’acord amb la posició contrària a l’acord sobre finançament que es va adoptar . I per tant amb la posició expressada aquell mateix dia en nom del Comitè Executiu per en Duran Lleida i després per l’Artur Mas, i mantinguda fins avui mateix.
El nou finançament serà millor que el que teníem. Però ha estat sempre així: ho va ser l’any 1993 pactant amb el PSOE, i també els anys 1996 i 2001 pactant amb el PP. En aquests tres casos sobre la base de l’Estatut de 1979, és a dir, sense el nou Estatut que ben aplicat hauria de representar un canvi positiu molt substancial. De fet a hores d’ara no sabem ben bé quin serà el guany, però la perspectiva és preocupant, perquè per les dades que ens donen ni en la millor de les hipòtesis donarien la millora substancial i definitiva que l’Estatut havia de significar. I el que sí que sabem és que l’acord de finançament no s’ajusta al nou Estatut.
Hem discutit el nou Estatut durant anys i l’hem aprovat en el Parlament amb el 90% dels vots. Es va negociar amb el Govern espanyol i es va discutir i aprovar a les Corts. D’aquestes discussions en va sortir un Estatut sensiblement retallat, però malgrat tot millor que l’anterior i acceptat i ratificat en referèndum pel poble de Catalunya. Té tota la lògica del món i és de justícia que reclamem el seu compliment i el cas és que el nou acord no el compleix. No s’ajusta al model de finançament inclòs en el nou Estatut. Realment no el compleix.
Tinc prou experiència – també en aquest tema de la negociació amb l’administració espanyola i de les actituds polítiques i emocionals de tot Espanya- per comprendre les dificultats amb les que s’han hagut d’enfrontar el President Montilla i el Conseller Castells. També sé per experiència què significa negociar amb l’aigua al coll i tinc prou sentit de la responsabilitat per no deixar-me arrossegar a la crítica fàcil. Però això no treu que si l’acord no s’ajusta a l’Estatut i la solució realment no resol els nostres problemes com a país més enllà del que pugui ser una millora a curt termini – i encara problemàtica- això no s’hagi de denunciar. Si després de tantes retallades Catalunya accepta que el finançament no s’ajusti a l’Estatut, com podrem defensar el nostre dret? En això i en tot: en diners ara mateix, en competències, en respecte institucional, en temes lingüístics i culturals, etc.
Podria passar que es creés un estat d’opinió que considerés que el no compliment de l’Estatut no té importància si el guany econòmic és d’una certa entitat. A part que no està gens garantit que el guany sigui suficient ni amb prou seguretat de futur una actitud així equivaldria a una greu manca de visió política, de visió de país. Finalment el que compta per a què un país sigui respectat políticament i també econòmicament és que ho sigui el seu ordenament jurídic i institucional. No es pot construir un país a base de subhastes i habilitats puntuals, sinó sobre un entramat sòlid de lleis fonamentals. Per això s’ha fet el nou Estatut, que és el que ara marca la diferència amb la situació anterior. Si això no és respectat pels de fora i defensat des de dintre no tindrem un futur col·lectiu estable i realment constructiu.
S’entén que per desconcert i per cansament – el procés ha estat extenuant- hi hagi gent disposada a acceptar aquest acord o el que sigui, encara que vulneri l’Estatut i ens tanqui portes de futur. Però també s’ha d’entendre i fins i tot agrair, que hi hagi gent disposada a assumir la responsabilitat de denunciar l’incompliment de l’Estatut i ara especialment de les seves disposicions financeres. És a dir, de les que han d’assegurar el benestar dels ciutadans de Catalunya, la competitivitat i el creixement de l’economia catalana, unes bones polítiques socials, el suport a una bona política cultural, etc. I que tot plegat permeti reforçar la cohesió social, la integració i la promoció de les persones (el que se’n diu l’ascensor social) Amb esperit positiu, però enèrgic, és a dir, no submís ni a cap mena pressió ni a la resignació pròpia del cansament col·lectiu. Qui pensi que l’acord vulnera l’Estatut i no resol els problemes del país ha de tenir el coratge de dir-ho. Encara que això provoqui crítiques.
Tanco aquí aquesta declaració personal. Els arguments que aquests dies s’utilitzen en la discussió sobre la bondat de l’acord no solament són molt discutibles pel que fa al futur sinó que tergiversen seriosament el que ha estat la història del finançament des de fa molts anys. Potser això requerirà alguna nova explicació a fi d’evitar la deformació del que ha estat aquesta història. Però això tindrà, si arriba el cas, un to molt més propi de debat polític que el que desitjo donar a aquesta declaració.
Resumint:
Considero que l’acord a què s’ha arribat per part del Govern de la Generalitat i el Govern espanyol no és un bon acord perquè:
- incompleix l’Estatut.
- no resol d’una manera ni suficient ni prou clara el problema del finançament de Catalunya
- per tant no elimina els factors d’insuficiència, fragilitat i incertesa que pesen sobre les finances de la Generalitat. Conseqüentment no garanteix que Catalunya pugui fer en el futur una política prou potent de modernització, d’increment de la competitivitat, per tant de creixement econòmic i d’atenció social i ciutadana a tota la població que permeti reforçar la cohesió social, la convivència, la promoció de les persones (l’ascensor social) i la seva integració.
Barcelona, 20 de juliol de 2009
Ha estat norma meva d’ençà del final de la meva presidència de la Generalitat el desembre del 2003 procurar intervenir poc, com menys millor o gens, en els debats pròpiament polítics. Això no significa que hagi renunciat al meu apassionat interès per Catalunya i per la seva gent, i al meu determini de sempre de servir-los en allò que pugui i correspongui a la meva situació, ni tampoc que hagi renunciat a fer pública la meva opinió en moments o temes de gran i especial transcendència. I ara es dóna un cas d’aquests, amb motiu de la molt llarga negociació del nou finançament que Catalunya ha de tenir com a conseqüència de l’aplicació del nou Estatut. Més encara tenint en compte que alguns protagonistes de l’actual debat han apel·lat al que en diuen el meu sentit i el meu significat institucionals suposadament favorables al nou sistema de finançament pactat i acceptat pel govern de la Generalitat. Més val per tant que jo mateix doni a conèixer el meu criteri sobre aquest tema.
-----------------------------
D’entrada he d’informar que vaig presidir la reunió extraordinària del comitè executiu de la Federació de Convergència i Unió del dia 14 i que vaig estar plenament d’acord amb la posició contrària a l’acord sobre finançament que es va adoptar . I per tant amb la posició expressada aquell mateix dia en nom del Comitè Executiu per en Duran Lleida i després per l’Artur Mas, i mantinguda fins avui mateix.
El nou finançament serà millor que el que teníem. Però ha estat sempre així: ho va ser l’any 1993 pactant amb el PSOE, i també els anys 1996 i 2001 pactant amb el PP. En aquests tres casos sobre la base de l’Estatut de 1979, és a dir, sense el nou Estatut que ben aplicat hauria de representar un canvi positiu molt substancial. De fet a hores d’ara no sabem ben bé quin serà el guany, però la perspectiva és preocupant, perquè per les dades que ens donen ni en la millor de les hipòtesis donarien la millora substancial i definitiva que l’Estatut havia de significar. I el que sí que sabem és que l’acord de finançament no s’ajusta al nou Estatut.
Hem discutit el nou Estatut durant anys i l’hem aprovat en el Parlament amb el 90% dels vots. Es va negociar amb el Govern espanyol i es va discutir i aprovar a les Corts. D’aquestes discussions en va sortir un Estatut sensiblement retallat, però malgrat tot millor que l’anterior i acceptat i ratificat en referèndum pel poble de Catalunya. Té tota la lògica del món i és de justícia que reclamem el seu compliment i el cas és que el nou acord no el compleix. No s’ajusta al model de finançament inclòs en el nou Estatut. Realment no el compleix.
Tinc prou experiència – també en aquest tema de la negociació amb l’administració espanyola i de les actituds polítiques i emocionals de tot Espanya- per comprendre les dificultats amb les que s’han hagut d’enfrontar el President Montilla i el Conseller Castells. També sé per experiència què significa negociar amb l’aigua al coll i tinc prou sentit de la responsabilitat per no deixar-me arrossegar a la crítica fàcil. Però això no treu que si l’acord no s’ajusta a l’Estatut i la solució realment no resol els nostres problemes com a país més enllà del que pugui ser una millora a curt termini – i encara problemàtica- això no s’hagi de denunciar. Si després de tantes retallades Catalunya accepta que el finançament no s’ajusti a l’Estatut, com podrem defensar el nostre dret? En això i en tot: en diners ara mateix, en competències, en respecte institucional, en temes lingüístics i culturals, etc.
Podria passar que es creés un estat d’opinió que considerés que el no compliment de l’Estatut no té importància si el guany econòmic és d’una certa entitat. A part que no està gens garantit que el guany sigui suficient ni amb prou seguretat de futur una actitud així equivaldria a una greu manca de visió política, de visió de país. Finalment el que compta per a què un país sigui respectat políticament i també econòmicament és que ho sigui el seu ordenament jurídic i institucional. No es pot construir un país a base de subhastes i habilitats puntuals, sinó sobre un entramat sòlid de lleis fonamentals. Per això s’ha fet el nou Estatut, que és el que ara marca la diferència amb la situació anterior. Si això no és respectat pels de fora i defensat des de dintre no tindrem un futur col·lectiu estable i realment constructiu.
S’entén que per desconcert i per cansament – el procés ha estat extenuant- hi hagi gent disposada a acceptar aquest acord o el que sigui, encara que vulneri l’Estatut i ens tanqui portes de futur. Però també s’ha d’entendre i fins i tot agrair, que hi hagi gent disposada a assumir la responsabilitat de denunciar l’incompliment de l’Estatut i ara especialment de les seves disposicions financeres. És a dir, de les que han d’assegurar el benestar dels ciutadans de Catalunya, la competitivitat i el creixement de l’economia catalana, unes bones polítiques socials, el suport a una bona política cultural, etc. I que tot plegat permeti reforçar la cohesió social, la integració i la promoció de les persones (el que se’n diu l’ascensor social) Amb esperit positiu, però enèrgic, és a dir, no submís ni a cap mena pressió ni a la resignació pròpia del cansament col·lectiu. Qui pensi que l’acord vulnera l’Estatut i no resol els problemes del país ha de tenir el coratge de dir-ho. Encara que això provoqui crítiques.
Tanco aquí aquesta declaració personal. Els arguments que aquests dies s’utilitzen en la discussió sobre la bondat de l’acord no solament són molt discutibles pel que fa al futur sinó que tergiversen seriosament el que ha estat la història del finançament des de fa molts anys. Potser això requerirà alguna nova explicació a fi d’evitar la deformació del que ha estat aquesta història. Però això tindrà, si arriba el cas, un to molt més propi de debat polític que el que desitjo donar a aquesta declaració.
Resumint:
Considero que l’acord a què s’ha arribat per part del Govern de la Generalitat i el Govern espanyol no és un bon acord perquè:
- incompleix l’Estatut.
- no resol d’una manera ni suficient ni prou clara el problema del finançament de Catalunya
- per tant no elimina els factors d’insuficiència, fragilitat i incertesa que pesen sobre les finances de la Generalitat. Conseqüentment no garanteix que Catalunya pugui fer en el futur una política prou potent de modernització, d’increment de la competitivitat, per tant de creixement econòmic i d’atenció social i ciutadana a tota la població que permeti reforçar la cohesió social, la convivència, la promoció de les persones (l’ascensor social) i la seva integració.
Notícies relacionades
Rebecca M. Lewis la que fou, fins fa poques setmanes, presidenta de la secció dels Democrats Abroad al nostre país, s’ha incorporat a la Comissió Relacions Internacionals i Catalanisme, presidida pel Patró i Cap de Projecció Internacional de la CatDem, Marc Guerrero.
Artur Mas rep de mans del director de la Fundació Catalanista i Demócrata, Agustí Colomines, les conclusions dels grups de treball de la Casa Gran del Catalanisme després de dos anys de feina, en una jornada a L’Auditori de Barcelona. Us esforç de sumar gent i de pensar en llibertat per a refundar el catalanisme.
Els Amics de les Arts han estat els grans triunfadors de l'entrega dels Premis Enderrock 2010, enduent-se guardó en set de les categories: Millor disc de l’any, Millor disc de cançó d'autor, Millor directe, Millor grup revelació, Millor disseny de portada i Millor cançó i Millor lletra de cançó (Per L'home que treballa fent de gos).
El director de la Fundació CatDem, Agustí Colomines, ha ressaltat en una entrevista al setmanari El Temps, que les associacions de nouvinguts perpetuen la condició d'immigrants.
"Resulta molt curiós que a Brussel·les ja es refereixin a la conjuntura econòmica en termes de post-crisi, perquè la majoria de països de la Unió ja han sortit de l’etapa crítica i a Espanya encara no. Espanya es troba ara en plena crisi."
Ahir al vespre vaig veure l'entrevista en "prime time" al president de la Generalitat de Catalunya, Jose´ Montilla. No tinc paraules! Les xarxes socials anaven plenes de comentaris sobre el parer de la gent. Us deixo algunes perles de la nit en la seva versió original.
Ahir La Vanguardia publicava un ampli sondeig que es va fer entre el 8 i el 10 de març a una mostra de 1000 persones. Deixant de banda les prediccions electorals que insinuen les ànsies de canvi, tot i que, de moment, la realitat és la que és: el tripartit governa i CiU és a l’oposició amb 48 diputats.
El secretari general de CDC, Artur Mas, va assitir ahir al matí al I Encontre CatDem per a la regeneració catalanista, l’acte de presentació de les conclusions dels grups d’estudi de la Fundació Catalanista i Demòcrata (CatDem), que es va celebrar a l’Auditori de Barcelona davant prop de 600 persones.
La Fundació Catalanista i Demòcrata celebra demà la jornada ‘La Catalunya que decideix’ I Encontre Catdem per a la Regeneració Catalanista en la qual es presentaran les conclusions de dos anys treball reflexiu sobre el futur del discurs catalanista. Agustí Colomines, director de la fundació, ens avança els resultats, critica l’enquistament del catalanisme en discussions del passat i el sectarisme de la política catalana.
La CatDem lliura demà a Mas les conclusions sobre la refundació del catalanisme que el candidat de CiU va encarregar el 2007 · Les reflexions sobre projecció internacional, cultura i identitat, immigració i recerca de l’excel·lència centren els treballs.
La Comissió d'Afers Exteriors del Senat va comptar ahir dijous amb la compareixença del secretari d'Estat del ram, Ángel Lossada, per explicar el desenvolupament de cimera UE-Marroc el cap de setmana passat a Granada. Com a portaveu de CiU en aquesta Comissió li vaig traslladar la necessitat de replantejar les actuals relacions bilaterals per tal de redefinir el conflicte del Sàhara des d'una nova perspectiva.
El Vicepresident del Partit Liberal Demòcrata Europeu (ELDR Party) i dirigent de CDC, Marc Guerrero i Tarragó, és Roma, on s’està realitzant el Consell del Partit Liberal Demòcrata Europeu, que a les properes eleccions catalanes es decidirà si els catalans volen “més llibertats o més intervencionisme".
Ahir dimarts, durant la sessió de control al Govern, vaig interpel·lar el ministre d'Indústria, Turisme i Comerç, Miguel Sebastián, per demanar que posés fre al problema actual de destrucció de més de 10.000 empreses del sector industrial durant el 2009.
"Se vota según las convicciones e intereses, pero también según la necesidad concreta de cada momento histórico. ¿Qué necesita Catalunya en estos momentos? Personas de posiciones diversas coinciden en lo que no necesita: un tercer tripartito. ¿Y quién puede frenar la repetición de tan desacreditado modelo? Sólo Mas."
"Estic convençut que l'esport, pel seu arrelament en la nostra societat moderna i la seva capacitat per generar emocions universals, pot impulsar canvis positius i molt importants. L'esport pot ajudar, sens dubte, la reconstrucció física i moral dels haitians"
"Tony Blair té mala premsa entre els autodesignats progressistes de tot el món. Però entre els esquerrans que escriuen a The Guardian, encara més. Fins i tot hi ha qui en critica la fotografia de la portada del llibre, on es veu un Blair madur, de temples emblanquinades, vestit a la manera casual: una americana negra sobre una camisa, també negra, sense corbata. En fi, molt fashion."
"El líder ha de liderar i només ho aconsegueix si té unes idees a defensar. Aquesta mena de líder és el president que hauria de desitjar qualsevol país democràtic. Un líder ha tenir, abans que res, la capacitat de pensar i de tenir criteris propis per elaborar el seu propi relat."
Segons l’estudi Doing Business del Banc Mundial, Espanya ha perdut 11 llocs respecte de la posició que ocupava el 2009 en el rànquing dels llocs on fer negocis. Ara ocupa la posició número 62. Se’n queixava fa uns dies Antoni Abad, president de Cecot, en l’article “El país de nunca jamás” que va publicar a La Vanguardia el passat 2 de març.
"Així és... Quan es llegeix per primer cop resulta una mica pretensiós, però és el que ha passat. Ahir els vuit membres de la ponència, creada a instàncies de CiU, en el sí de la Comissió d'Economia de la Cambra Alta, vam presentar l'informe amb les recomanacions contra la crisi."
Amb la presentació oficial, aquesta tarda, al Palau de Pedralbes (BCN), del flamant secretari general de la Unió pel Mediterrani (UpM), el diplomàtic jordà Ahmed Jalaf Masade, es dona un pas molt important per situar Barcelona, i el conjunt de Catalunya, en el centre neuràlgic de la mediterrània.