Notícies
20/07/2009
Declaració del MH Sr. Jordi Pujol sobre el nou finançament
Declaració del MH Sr. Jordi Pujol
Barcelona, 20 de juliol de 2009
Ha estat norma meva d’ençà del final de la meva presidència de la Generalitat el desembre del 2003 procurar intervenir poc, com menys millor o gens, en els debats pròpiament polítics. Això no significa que hagi renunciat al meu apassionat interès per Catalunya i per la seva gent, i al meu determini de sempre de servir-los en allò que pugui i correspongui a la meva situació, ni tampoc que hagi renunciat a fer pública la meva opinió en moments o temes de gran i especial transcendència. I ara es dóna un cas d’aquests, amb motiu de la molt llarga negociació del nou finançament que Catalunya ha de tenir com a conseqüència de l’aplicació del nou Estatut. Més encara tenint en compte que alguns protagonistes de l’actual debat han apel·lat al que en diuen el meu sentit i el meu significat institucionals suposadament favorables al nou sistema de finançament pactat i acceptat pel govern de la Generalitat. Més val per tant que jo mateix doni a conèixer el meu criteri sobre aquest tema.
-----------------------------
D’entrada he d’informar que vaig presidir la reunió extraordinària del comitè executiu de la Federació de Convergència i Unió del dia 14 i que vaig estar plenament d’acord amb la posició contrària a l’acord sobre finançament que es va adoptar . I per tant amb la posició expressada aquell mateix dia en nom del Comitè Executiu per en Duran Lleida i després per l’Artur Mas, i mantinguda fins avui mateix.
El nou finançament serà millor que el que teníem. Però ha estat sempre així: ho va ser l’any 1993 pactant amb el PSOE, i també els anys 1996 i 2001 pactant amb el PP. En aquests tres casos sobre la base de l’Estatut de 1979, és a dir, sense el nou Estatut que ben aplicat hauria de representar un canvi positiu molt substancial. De fet a hores d’ara no sabem ben bé quin serà el guany, però la perspectiva és preocupant, perquè per les dades que ens donen ni en la millor de les hipòtesis donarien la millora substancial i definitiva que l’Estatut havia de significar. I el que sí que sabem és que l’acord de finançament no s’ajusta al nou Estatut.
Hem discutit el nou Estatut durant anys i l’hem aprovat en el Parlament amb el 90% dels vots. Es va negociar amb el Govern espanyol i es va discutir i aprovar a les Corts. D’aquestes discussions en va sortir un Estatut sensiblement retallat, però malgrat tot millor que l’anterior i acceptat i ratificat en referèndum pel poble de Catalunya. Té tota la lògica del món i és de justícia que reclamem el seu compliment i el cas és que el nou acord no el compleix. No s’ajusta al model de finançament inclòs en el nou Estatut. Realment no el compleix.
Tinc prou experiència – també en aquest tema de la negociació amb l’administració espanyola i de les actituds polítiques i emocionals de tot Espanya- per comprendre les dificultats amb les que s’han hagut d’enfrontar el President Montilla i el Conseller Castells. També sé per experiència què significa negociar amb l’aigua al coll i tinc prou sentit de la responsabilitat per no deixar-me arrossegar a la crítica fàcil. Però això no treu que si l’acord no s’ajusta a l’Estatut i la solució realment no resol els nostres problemes com a país més enllà del que pugui ser una millora a curt termini – i encara problemàtica- això no s’hagi de denunciar. Si després de tantes retallades Catalunya accepta que el finançament no s’ajusti a l’Estatut, com podrem defensar el nostre dret? En això i en tot: en diners ara mateix, en competències, en respecte institucional, en temes lingüístics i culturals, etc.
Podria passar que es creés un estat d’opinió que considerés que el no compliment de l’Estatut no té importància si el guany econòmic és d’una certa entitat. A part que no està gens garantit que el guany sigui suficient ni amb prou seguretat de futur una actitud així equivaldria a una greu manca de visió política, de visió de país. Finalment el que compta per a què un país sigui respectat políticament i també econòmicament és que ho sigui el seu ordenament jurídic i institucional. No es pot construir un país a base de subhastes i habilitats puntuals, sinó sobre un entramat sòlid de lleis fonamentals. Per això s’ha fet el nou Estatut, que és el que ara marca la diferència amb la situació anterior. Si això no és respectat pels de fora i defensat des de dintre no tindrem un futur col·lectiu estable i realment constructiu.
S’entén que per desconcert i per cansament – el procés ha estat extenuant- hi hagi gent disposada a acceptar aquest acord o el que sigui, encara que vulneri l’Estatut i ens tanqui portes de futur. Però també s’ha d’entendre i fins i tot agrair, que hi hagi gent disposada a assumir la responsabilitat de denunciar l’incompliment de l’Estatut i ara especialment de les seves disposicions financeres. És a dir, de les que han d’assegurar el benestar dels ciutadans de Catalunya, la competitivitat i el creixement de l’economia catalana, unes bones polítiques socials, el suport a una bona política cultural, etc. I que tot plegat permeti reforçar la cohesió social, la integració i la promoció de les persones (el que se’n diu l’ascensor social) Amb esperit positiu, però enèrgic, és a dir, no submís ni a cap mena pressió ni a la resignació pròpia del cansament col·lectiu. Qui pensi que l’acord vulnera l’Estatut i no resol els problemes del país ha de tenir el coratge de dir-ho. Encara que això provoqui crítiques.
Tanco aquí aquesta declaració personal. Els arguments que aquests dies s’utilitzen en la discussió sobre la bondat de l’acord no solament són molt discutibles pel que fa al futur sinó que tergiversen seriosament el que ha estat la història del finançament des de fa molts anys. Potser això requerirà alguna nova explicació a fi d’evitar la deformació del que ha estat aquesta història. Però això tindrà, si arriba el cas, un to molt més propi de debat polític que el que desitjo donar a aquesta declaració.
Resumint:
Considero que l’acord a què s’ha arribat per part del Govern de la Generalitat i el Govern espanyol no és un bon acord perquè:
- incompleix l’Estatut.
- no resol d’una manera ni suficient ni prou clara el problema del finançament de Catalunya
- per tant no elimina els factors d’insuficiència, fragilitat i incertesa que pesen sobre les finances de la Generalitat. Conseqüentment no garanteix que Catalunya pugui fer en el futur una política prou potent de modernització, d’increment de la competitivitat, per tant de creixement econòmic i d’atenció social i ciutadana a tota la població que permeti reforçar la cohesió social, la convivència, la promoció de les persones (l’ascensor social) i la seva integració.
Barcelona, 20 de juliol de 2009
Ha estat norma meva d’ençà del final de la meva presidència de la Generalitat el desembre del 2003 procurar intervenir poc, com menys millor o gens, en els debats pròpiament polítics. Això no significa que hagi renunciat al meu apassionat interès per Catalunya i per la seva gent, i al meu determini de sempre de servir-los en allò que pugui i correspongui a la meva situació, ni tampoc que hagi renunciat a fer pública la meva opinió en moments o temes de gran i especial transcendència. I ara es dóna un cas d’aquests, amb motiu de la molt llarga negociació del nou finançament que Catalunya ha de tenir com a conseqüència de l’aplicació del nou Estatut. Més encara tenint en compte que alguns protagonistes de l’actual debat han apel·lat al que en diuen el meu sentit i el meu significat institucionals suposadament favorables al nou sistema de finançament pactat i acceptat pel govern de la Generalitat. Més val per tant que jo mateix doni a conèixer el meu criteri sobre aquest tema.
-----------------------------
D’entrada he d’informar que vaig presidir la reunió extraordinària del comitè executiu de la Federació de Convergència i Unió del dia 14 i que vaig estar plenament d’acord amb la posició contrària a l’acord sobre finançament que es va adoptar . I per tant amb la posició expressada aquell mateix dia en nom del Comitè Executiu per en Duran Lleida i després per l’Artur Mas, i mantinguda fins avui mateix.
El nou finançament serà millor que el que teníem. Però ha estat sempre així: ho va ser l’any 1993 pactant amb el PSOE, i també els anys 1996 i 2001 pactant amb el PP. En aquests tres casos sobre la base de l’Estatut de 1979, és a dir, sense el nou Estatut que ben aplicat hauria de representar un canvi positiu molt substancial. De fet a hores d’ara no sabem ben bé quin serà el guany, però la perspectiva és preocupant, perquè per les dades que ens donen ni en la millor de les hipòtesis donarien la millora substancial i definitiva que l’Estatut havia de significar. I el que sí que sabem és que l’acord de finançament no s’ajusta al nou Estatut.
Hem discutit el nou Estatut durant anys i l’hem aprovat en el Parlament amb el 90% dels vots. Es va negociar amb el Govern espanyol i es va discutir i aprovar a les Corts. D’aquestes discussions en va sortir un Estatut sensiblement retallat, però malgrat tot millor que l’anterior i acceptat i ratificat en referèndum pel poble de Catalunya. Té tota la lògica del món i és de justícia que reclamem el seu compliment i el cas és que el nou acord no el compleix. No s’ajusta al model de finançament inclòs en el nou Estatut. Realment no el compleix.
Tinc prou experiència – també en aquest tema de la negociació amb l’administració espanyola i de les actituds polítiques i emocionals de tot Espanya- per comprendre les dificultats amb les que s’han hagut d’enfrontar el President Montilla i el Conseller Castells. També sé per experiència què significa negociar amb l’aigua al coll i tinc prou sentit de la responsabilitat per no deixar-me arrossegar a la crítica fàcil. Però això no treu que si l’acord no s’ajusta a l’Estatut i la solució realment no resol els nostres problemes com a país més enllà del que pugui ser una millora a curt termini – i encara problemàtica- això no s’hagi de denunciar. Si després de tantes retallades Catalunya accepta que el finançament no s’ajusti a l’Estatut, com podrem defensar el nostre dret? En això i en tot: en diners ara mateix, en competències, en respecte institucional, en temes lingüístics i culturals, etc.
Podria passar que es creés un estat d’opinió que considerés que el no compliment de l’Estatut no té importància si el guany econòmic és d’una certa entitat. A part que no està gens garantit que el guany sigui suficient ni amb prou seguretat de futur una actitud així equivaldria a una greu manca de visió política, de visió de país. Finalment el que compta per a què un país sigui respectat políticament i també econòmicament és que ho sigui el seu ordenament jurídic i institucional. No es pot construir un país a base de subhastes i habilitats puntuals, sinó sobre un entramat sòlid de lleis fonamentals. Per això s’ha fet el nou Estatut, que és el que ara marca la diferència amb la situació anterior. Si això no és respectat pels de fora i defensat des de dintre no tindrem un futur col·lectiu estable i realment constructiu.
S’entén que per desconcert i per cansament – el procés ha estat extenuant- hi hagi gent disposada a acceptar aquest acord o el que sigui, encara que vulneri l’Estatut i ens tanqui portes de futur. Però també s’ha d’entendre i fins i tot agrair, que hi hagi gent disposada a assumir la responsabilitat de denunciar l’incompliment de l’Estatut i ara especialment de les seves disposicions financeres. És a dir, de les que han d’assegurar el benestar dels ciutadans de Catalunya, la competitivitat i el creixement de l’economia catalana, unes bones polítiques socials, el suport a una bona política cultural, etc. I que tot plegat permeti reforçar la cohesió social, la integració i la promoció de les persones (el que se’n diu l’ascensor social) Amb esperit positiu, però enèrgic, és a dir, no submís ni a cap mena pressió ni a la resignació pròpia del cansament col·lectiu. Qui pensi que l’acord vulnera l’Estatut i no resol els problemes del país ha de tenir el coratge de dir-ho. Encara que això provoqui crítiques.
Tanco aquí aquesta declaració personal. Els arguments que aquests dies s’utilitzen en la discussió sobre la bondat de l’acord no solament són molt discutibles pel que fa al futur sinó que tergiversen seriosament el que ha estat la història del finançament des de fa molts anys. Potser això requerirà alguna nova explicació a fi d’evitar la deformació del que ha estat aquesta història. Però això tindrà, si arriba el cas, un to molt més propi de debat polític que el que desitjo donar a aquesta declaració.
Resumint:
Considero que l’acord a què s’ha arribat per part del Govern de la Generalitat i el Govern espanyol no és un bon acord perquè:
- incompleix l’Estatut.
- no resol d’una manera ni suficient ni prou clara el problema del finançament de Catalunya
- per tant no elimina els factors d’insuficiència, fragilitat i incertesa que pesen sobre les finances de la Generalitat. Conseqüentment no garanteix que Catalunya pugui fer en el futur una política prou potent de modernització, d’increment de la competitivitat, per tant de creixement econòmic i d’atenció social i ciutadana a tota la població que permeti reforçar la cohesió social, la convivència, la promoció de les persones (l’ascensor social) i la seva integració.
Notícies relacionades
Ahir dimarts, durant la sessió de control al Govern, vaig interpel·lar el ministre d'Indústria, Turisme i Comerç, Miguel Sebastián, per demanar que posés fre al problema actual de destrucció de més de 10.000 empreses del sector industrial durant el 2009.
"Se vota según las convicciones e intereses, pero también según la necesidad concreta de cada momento histórico. ¿Qué necesita Catalunya en estos momentos? Personas de posiciones diversas coinciden en lo que no necesita: un tercer tripartito. ¿Y quién puede frenar la repetición de tan desacreditado modelo? Sólo Mas."
"Estic convençut que l'esport, pel seu arrelament en la nostra societat moderna i la seva capacitat per generar emocions universals, pot impulsar canvis positius i molt importants. L'esport pot ajudar, sens dubte, la reconstrucció física i moral dels haitians"
"Tony Blair té mala premsa entre els autodesignats progressistes de tot el món. Però entre els esquerrans que escriuen a The Guardian, encara més. Fins i tot hi ha qui en critica la fotografia de la portada del llibre, on es veu un Blair madur, de temples emblanquinades, vestit a la manera casual: una americana negra sobre una camisa, també negra, sense corbata. En fi, molt fashion."
"El líder ha de liderar i només ho aconsegueix si té unes idees a defensar. Aquesta mena de líder és el president que hauria de desitjar qualsevol país democràtic. Un líder ha tenir, abans que res, la capacitat de pensar i de tenir criteris propis per elaborar el seu propi relat."
Segons l’estudi Doing Business del Banc Mundial, Espanya ha perdut 11 llocs respecte de la posició que ocupava el 2009 en el rànquing dels llocs on fer negocis. Ara ocupa la posició número 62. Se’n queixava fa uns dies Antoni Abad, president de Cecot, en l’article “El país de nunca jamás” que va publicar a La Vanguardia el passat 2 de març.
"Així és... Quan es llegeix per primer cop resulta una mica pretensiós, però és el que ha passat. Ahir els vuit membres de la ponència, creada a instàncies de CiU, en el sí de la Comissió d'Economia de la Cambra Alta, vam presentar l'informe amb les recomanacions contra la crisi."
Amb la presentació oficial, aquesta tarda, al Palau de Pedralbes (BCN), del flamant secretari general de la Unió pel Mediterrani (UpM), el diplomàtic jordà Ahmed Jalaf Masade, es dona un pas molt important per situar Barcelona, i el conjunt de Catalunya, en el centre neuràlgic de la mediterrània.
"He escrito la palabra tiranía y seguro que hay lectores que han hecho una mueca de desaprobación, casi de asco. "Debes saber, muertito Zapata, amigo desconocido, que te envío esta carta desde Barcelona, ciudad que ama tremendamente a Cuba pero en la que vive y manda demasiada gente anclada en la nostalgia de 1959, cuando Castro entró en La Habana como un héroe triunfante y joven."
Ahir al vespre a la seu de Casa Àsia a Barcelona es va fer entrega del XXX Premi per la Pau de l’ANUE.
El guardonat d’aquest any fou Ramin Jahanbegloo, filòsof i escriptor iranià amb una reconeguda trajectòria en la defensa dels Drets Humans, la democràcia i la no-violencia al seu país.
Marc Guerrero, cap de l'Àrea de Projecció Internacional de la Fundació CatDem, insta els partits liberals demòcrates europeus a pressionar els governs de Cuba i Iran. El dirigent nacionalista i Vicepresident del Partit Liberal Demòcrata Europeu (ELDR Party) promou una iniciativa, a tota Europa, per incrementar la pressió internacional contra els dos règims totalitaris.
La ponència d’estudi de la crisi econòmica del Senat, creada a instàncies de CiU, donarà a conèixer l’informe amb les conclusions en roda de premsa després d’un any d’activitat, recaptant la informació i els consells dels principals agents socioeconòmics.
El general Alexander Haig representava els falcons de la dreta republicana. Veterà de la guerra de Corea i de la guerra del Vietnam, Haig era un dels exponents més destacats del militarisme nord-americà de la segona meitat del segle XX. D’aquell militarisme que va relativitzar la democràcia, obsedit com estava per la lluita contra el comunisme.
El president de la Fundació CatDem, Joaquim Ferrer, va participar aquest dissabte a l'homenatge a mossè Josep Maria Ballarin amb motiu del seu 90è aniversari. La celebració organitzada per la Fundació Relleu i el Grup d’Estudis Nacionalistes va reunir dues centes persones al col·legi Sant Ignasi de Sarrià.
L'executiu escocès va presentar ahir 25/02/10 el Projecte de llei per a la celebració de la consulta sobre el futur d'Escòcia. Durant la presentació de l'esborrany de llei, Alex Salmond ha defensat el dret d'Escòcia a celebrar un referèndum. "La importància dels referèndums sobre qüestions constitucionals és evident arreu del Regne Unit. L'Assemblea Nacional de Gal·les ha votat per unanimitat fer un referèndum per ampliar els seus poders, i Westminster dóna suport a una consulta per la reforma del sistema electoral. No hi ha cap raó per la qual Escòcia hauria de rebre un tracte diferent, o menys democràtic".
Pots descarregar-te el document clicant aquí. Pots consultar el reportatge "Per entendre el procés d'autodeterminació escocès", clicant aquí.
Esta tarde, horas después de la muerte de Orlando Zapata Tamayo, Reinaldo y yo pudimos acercarnos a las cercanías del departamento de Medicina Legal en la calle Boyeros. Un cordón de hombres de la seguridad de la estado vigilaba el lugar, pero logramos acercarnos a Reina, la madre del fallecido, y hacerle estas preguntas.
Dolor, indignación en nosotros… tristeza y entereza en ella. Aquí les dejo la grabación, alternativa y sin apenas luz, pero testimonio desgarrador de la angustia de una madre.
"Fa més de tres dècades que d’una manera recurrent algú posa de moda la discussió sobre el catalanisme del PSC. De cop, no se sap ben bé per què, salten els ploms i comença una tempesta que, aparentment, és de l’estil de les de final d’estiu de la costa del Maresme: plou a bots i barrals fins que fa baixar les rieres amb fúria."
Marc Guerrero, cap de l'Àrea de Projecció internacional de la CatDem, membre del Comitè Executiu de CDC i vicepresident del Partit Liberal Europeu, assegura en un article publicat a Crònica.cat el 22/02/10 que CiU "treballa per recuperar la credibilitat de Catalunya i les seves institucions".
Aquest dijous a les 20.00, el periodista i professor de Comunicació Política de la UOC, Toni Aira, presentarà junt amb el director del portal de cinema cine.cat Valentí Sanjuan el darrer títol del I Cicle CatDem de Política en Cinema: "Dans la peau de Jacques Chirac".
"Està bé que totes les generacions busquin un “nosaltres” per explicar-se. És inevitable. L’esser humà no existeix sol sinó que forma part d’una societat que té una cultura que es manté i evoluciona al llarg de la història."