Hay mentiras que parecen los chicles que se pegan al asfalto y acaban integrados en el paisaje: se van repitiendo con total impunidad, con un menosprecio radical hacia los datos, pero no pasa nada. En los últimos días, un clásico de este género de falacias se ha divulgado por tierra, mar y aire sin vergüenza alguna: los casos de corrupción perjudican más a los partidos de izquierda porque su electorado –se argumenta– es mucho más sensible a esta vulneración de las reglas de juego de la democracia. El estribillo se ha hecho realmente insoportable. Pero su relación con la realidad es nula. Así pues, afirmo que en la España democrática esto es rotundamente falso. Basta echar una ojeada a las cifras de los resultados de las elecciones generales para desmentir esta patraña, a la que se agarran algunos dirigentes que no tienen problema alguno en mentir por sistema.
Vayamos a las evidencias contables ya que hablamos de lo que la gente hace ante la urna. Tomemos las cifras de los comicios generales celebrados el 6 de junio de 1993, cuando ya habían aparecido a la luz varios de los casos de corrupción que afectaron a los gobiernos del socialista Felipe González. En aquella ocasión, el PSOE consiguió más de 9 millones de votos, casi un millón de votos más de los obtenidos el 29 de octubre de 1989. Es decir, el electorado socialista no sólo no castigó a su opción, sino que la premió. Pero este fenómeno persistió, incluso con más fuerza, en la importante convocatoria electoral de 1996, en la que el candidato socialista Joaquín Almunia –el sucesor del líder– perdió sólo por menos de 300.000 votos ante el popular José M.ª Aznar. Fíjense en los números: con varios altos cargos implicados en casos de corrupción y de guerra sucia antiterrorista, se registraron más de 9.425.000 papeletas socialistas, lo que representó cerca de 200.000 votos más de los logrados cuatro años antes. Por cierto, la misma noche electoral en la que Almunia presentó su dimisión desde la calle Ferraz, los compañeros del PSC, con Narcís Serra al frente, celebraban por todo lo alto que ellos sí habían ganado en sus circunscripciones. Lo relevante del asunto es que los socialistas catalanes no tuvieron problema alguno para vencer en sus predios a pesar de que ya más de treinta personas habían sido imputadas por el célebre caso Filesa, la trama de financiación ilegal del PSOE que, posteriormente, fue probada ante los tribunales. En este mismo sentido, debería recordarse que el caso Juan Guerra, uno de los primeros que afearon el proyecto de cambio de González, no pasó nunca factura a los socialistas andaluces, con apoyos de más del 50% de los votantes una vez ya había estallado el escándalo vinculado al hermano del vicepresidente.
¿Dónde está, pues, la supuesta sensibilidad especial del elector de izquierdas que tanta limpieza exige a sus representantes? ¿Dónde vemos los escrúpulos del votante del PSOE? Nada. Se trata de un mito, de una leyenda urbana, de un bulo. Lo auténticamente cierto es que la corrupción, en las Españas, no es un factor que incida en la decisión del ciudadano a la hora de escoger a sus representantes, ni entre aquellos que se ubican en la izquierda ni entre aquellos que se colocan en la derecha. En Catalunya, este mismo patrón vale para todos los grados de adscripción al españolismo y al catalanismo.
Con los datos en la mano, que es la única manera de hablar seriamente de estas cosas, la conclusión es rotunda: la corrupción no ha afectado, hasta hoy, a los partidos políticos. Contra lo que se dice, el fenómeno no es algo que interpele únicamente a los valencianos que votan al PP, a los cuales observamos como si el resto fuéramos almas puras. El problema nos interpela a todos, nadie queda a salvo. Tampoco los que creen votar opciones que, en un alarde de fariseísmo, se presentan como inmaculadas reservas de santidad.
La pregunta es obligada: si saben que mienten, ¿por qué hay tantos que repiten el cuento de que los electores de izquierda no perdonan la corrupción de los suyos mientras los de derecha (y los nacionalistas) la aceptan como algo inevitable y siguen fieles a sus siglas? Porque no importa la verdad sino crear un efecto en la confrontación partidista que consiste en presentarse uno mismo como superior moralmente al adversario. En este caso, los dirigentes del PSOE y del PSC (y los comentaristas que repican esta mentira con más o menos adornos) no tienen problema alguno en considerar, por exclusión tácita, que todos aquellos que votan otros partidos son benévolos con los corruptos y, por tanto, mala gente. Aunque esto sea una forma indecente de desacreditar al que piensa diferente, tal práctica se mantiene con pertinaz alegría, desde todos los frentes posibles, incluso con el concurso de catedráticos que, como Manuel Cruz el pasado 8 de noviembre en La Vanguardia, escriben cosas tan absurdas como que "los sectores conservadores, y muy especialmente los nacionalistas, se mueven en este estado de cosas como pez en el agua".
De nada servirán leyes electorales nuevas ni códigos éticos si antes no extirpamos el sectarismo atroz y mendaz que intoxica y empobrece nuestra vida pública, y que nos obliga a desmontar decenas de mentiras oficiales a diario.
Article de Francesc-Marc Álvaro, publicat a La Vanguardia el 18/11/09
El proper curs 2012-2013 es posaran en marxa un conjunt de mesures impulsades pel departament d’Ensenyament de la Generalitat per fer de l’escola catalana una escola d’emprenedors. Les mesures afectaran a totes les etapes educatives, obligatòries i postobligatòries, des de la infantil i primària a la secundària, els cicles formatius de formació professional i el batxillerat. Es tracta que tots els infants i joves coneguin des de l’àmbit educatiu els avantatges de posar en marxa projectes emprenedors i així fomentar l’emprenedoria entre l’alumnat. El pla contempla treballar, segons cada nivell, competències relacionades amb una actitud emprenedora: iniciativa, innovació, assumpció de risc, planificació, gestió per objectius, treball en equip, construcció de xarxes i creativitat. Però la reforma ja ha començat, perquè enguany ja s’ha implantat en els cicles formatius de formació professional el projecte pilot, L'empresa a prop, per promoure noves empreses. A la vegada és previst atorgar premis, amb la col·laboració de l’Obra Social de “la Caixa”, mitjançant la concessió de microcrèdits als millors projectes emprenedors presentats pels alumnes.
Per només 22 vots de diferència, Alfredo Pérez Rubalcaba s'ha imposat a Carme Chacón en el 38è Congrés del PSOE d'aquest cap de setmana. Rubalcaba haurà d’afrontar el repte de reflotar un partit tocat de mort en tots els àmbits de govern de l'estat. Recompondre les estructures partidistes en tots els àmbits —estatal, autonòmic i municipal— serà l'objectiu prioritari del PSOE en els pròxims anys. Aquest serà el primer obstacle a vèncer per tornar a convèncer el seu electorat que una alternativa al conservadorisme popular és possible. Però els resultats del Congrés es poden interpretar almenys de dues maneres diferents. La primera és aquella que constata que els 22 vots de diferència entre les dues candidatures evidencien un PSOE partit en dues meitats i que ha decidit, encara que hagi sigut per un pèl, replegar-se en el felipisme per superar els repetits fracassos electorals.
Ara que fa dos segles de la seva naixença i que serà recordat especialment és oportú esmentar les seves grans novel·les que segueixen atraient els lectors. Són grans monuments literaris en els quals destaquen Pickwick (1836-1837), Oliver Twist (1837-1839) i David Copperfield (1849.1850), entre moltes altres.
El conseller d'Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, va admetre ahir que l'executiu català tanca l'any amb un forat del 3,29%, un 0,63% més. Aquest percentatge no computa, però, l'impagament de l'estat dels 759 milions corresponents a la liquidació del 2008 de la disposició addicional tercera de l'Estatut. És a dir, els compta com a ingressats. Tant és! El llindar de dèficit que s'havia imposat Govern, l'1,3% del PIB, s’ha traspassat de llarg. Part de l'engrossiment del dèficit pressupostat s'explica per la banda de la despesa. L’ajustament —el que tothom anomenada retallada— no ha estat a la pràctica del 10%, sinó del 6,94%. S'han deixat de gastar 1.858 milions d'euros del total de 2.680 que havien estat inclosos en el pressupost. La desviació més alta correspon al Departament de Salut, que, tot i que ha deixat de consumir 706 milions, n'ha invertit 582 més dels previstos. El biaix de la resta de departaments és de 213 milions. I pel que fa als ingressos, el Govern tampoc no ha obtingut els 200 milions de què confiava disposar gràcies a privatitzacions.
516 vots a favor del concert econòmic i només 113 en contra i 8 abstencions. El concert econòmic ha obtingut, doncs, un suport ampli i majoritari. Un suport incontestable i rotund. Aquest és el resultat de la votació de l’esmena a favor del federalisme fiscal a l’Informe anual sobre fiscalitat, presentada conjuntament pels eurodiputats catalans Ramon Tremosa, Raül Romeva i Oriol Junqueras —que a la Cambra d’Estrasburg s’han convertit en tot un exemple de transversalitat i de treball en comú per al país—, i que també va rebre el suport dels representants bascos, escocesos i flamencs. En concret, el text introduït pels eurodiputats de les principals nacions sense estat de la Unió Europea conclou que “el federalisme fiscal implica una major eficiència econòmica i [...] podria ser un instrument útil per responsabilitzar els governs regionals en la gestió dels impostos”. És a dir, situa una política fiscal regional com a exemple per als països de la Unió i en demana a la Comissió Europea el seu impuls.
El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va rebre ahir a la Moncloa un president de la Generalitat que defensa el mateix a Madrid que a Barcelona. El president Artur Mas no va ser gens ambigu. Rajoy, a més, va poder constatar que el president català pot ser taxatiu sobre la necessitat del pacte fiscal (és a dir, el concert econòmic) per a Catalunya i alhora no defugir la necessària participació catalana en la sortida de la crisi econòmica espanyola. La federació governant en la comunitat autònoma més important de l’estat espanyol no tenir cap inconvenient a esdevenir un soci conjuntural del govern per intentar trobar la manera de reduir el dèficit públic i per avançar en la tan necessària reforma laboral, que ha de ser un dels instruments per superar el greu problema de l’atur a Espanya i, especialment, a Catalunya. Encara que Mariano Rajoy i, sobretot, els adlàters mediàtics madrilenys voldrien dissociar una cosa de l’altra, per al president Mas la reivindicació del nou pacte fiscal —en el marc d’una transició nacional que segurament Rajoy no entén i que aquí, a Catalunya, hi ha que menysté amb burles— el pacte fiscal i posar ordre a l’economia espanyola no són incompables.
El valencianisme es pot definir com un moviment cívic que pretén la modernització de la nostra societat i que ha sigut capaç en les darreres dècades de generar importants aportacions en el camp de la cultura, de l’economia o del medi ambient. Al mateix temps, la universitat ha sigut tradicionalment un espai de reflexió i de debat científic i social (sent la teòrica factoria del coneixement humà). En eixe sentit, valencianisme i universitat, formen un binomi adient per a poder abordar el present i les perspectives de futur d’algunes de les principals problemàtiques que ens afecten com a poble. En eixe context, pretenem reunir un notable grup d’experts en diverses disciplines per a escoltar i debatre propostes que permeten construir una societat millor.
An event organized by the European Liberal Forum (ELF). Supported by the Catalanist and Democrat Foundation -CatDem- and Swedish International Liberal Centre (SILC). Funded by the European Parliament. Barcelona, November 30th, 2011.
Ahir l’Ateneu Barcelonès es va vestir de gala i la sala d’actes es va omplir de gom a gom. L’ocasió s’ho valia. L’entitat va convocar, amb encert i en consonància amb els temps que corren, un acte de reivindicació del concert econòmic per a Catalunya. A la conferència hi van participar representants de la societat civil catalana: Francesc Cabana, president de l’Ateneu Barcelonès; Joan Carles Gallego, secretari general de CCOO de Catalunya; Joaquim Gay de Montellà, president del Foment del Treball; Baldiri Ros, president de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, Josep M. Álvarez, secretari general d’UGT de Catalunya i Miquel Roca i Junyent, president de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País. Llevat dels representants d’UGT i CCOO, els altres oradors d’ahir el vespre representaven les institucions que 1901 ja van reivindicar el concert davant les Corts Espanyoles i que va propiciar la candidatura electoral anomenada dels Quatre Presidents.
La política nord-americana, tan allunyada en molts sentits de l’europea però amb la qual comparteix la idea tranversal de democràcia, ofereix en els períodes previs a les eleccions presidencials aspectes força interessants. Almenys observat des de la distància atlàntica. Les eleccions primàries de cada partit són un d’aquests aspectes, ja que reflecteixen a bastament la idiosincràsia nord-americana a l’hora d’entendre la política. Quan arriba el moment de disputar el vot presidencial es planteja una batalla sense quarter amb el candidat del partit contrari... de la mateixa manera que no hi ha treva amb el rivals del partit propi a l’hora d’encarar les eleccions primàries que decidiran el futur candidat presidencial. Els diferents aspirants a liderar la cursa electoral per a la presidència no dubten a batre públicament els seus coreligionaris, demòcrates o republicans, amb tota l’artilleria pesada que tenen a mà, especialment mitjançant l’organització de debats televisius. Aquest estil, agradi o no, il·lumina amb llum i taquígrafs cada aspirant. És una manera de fer que no s’assembla gens als versallescos debats públics que es fan per aquests verals.
L’aventura de comprar Spanair es va justificar perquè es volia forçar que l’Aeroport del Prat esdevingués un hub internacional. I aquest va ser l’error. Una companyia aèria, encara que ofereixi destins internacionals, no canviarà mai el model de gestió dels aeroports espanyols. Aquesta és una decisió política que només es podrà canviar des del combat polític. Les voluntarioses dreceres no ho aconseguiran mai, sobretot si, a més, la seva oferta és menys competitiva que altres. I més enllà d’això, l’operació Spanair encara presentava un altre inconvenient: per què la Generalitat de Catalunya havia d’avalar i invertir en una companyia aèria? Aquest és un model antic, dels temps en què hi havia companyies aèries “nacionals”. Diguem-ho clar: Spanair ha caigut per mala gestió, perquè no ha trobat inversors que creguessin en el projecte i perquè el nou Govern, d’altra banda pressionat per les autoritats europeus de la competència, ha decidit que en plena crisi econòmica no es podia fer res més que deixar el futur de la companyia a mans dels seus propietaris. I no se n’han sortit.
Ahir va ser Cristóbal Montoro qui va comparèixer al Congrés per explicar les línies mestres de la Llei d’Estabilitat Pressupostària. La idea és obligar les administracions públiques a presentar uns comptes amb superàvit o, almenys, amb un equilibri entre ingressos i despeses. Ningú no pot negar que el que proposa el ministre d’Hisenda i Administracions Públiques té sentit. Sentit comú, a més, perquè una bona manera d’ajustar un pressupost és no estirar més el braç que la màniga. Ara bé, entre lloances a l’España de las Autonomías i al fet que no s’ha d’assimilar descentralització amb malbaratament —un discurs que el PPC ha fet i fa, per exemple al Parlament de Catalunya—, el ministre va posar sobre la taula mesures concretes per evitar l’excessiu dèficit d’algunes d’aquests comunitats autònomes. En concret, Montoro va plantejar com a objectiu homogeneïtzar les lleis i normatives autonòmiques i locals per assegurar la configuració d’una lliure circulació de l’activitat econòmica a tot l’estat. És la típica cantarella dels populars sobre la unitat de mercat i la necessitat d’implementar unes rígides condicions per aconseguir moderar el deute de les administracions autonòmiques i locals, cosa que inclou la possibilitat de congelar transferències, multar i intervenir les CCAA en cas d’incompliment. En fi, una altre cop l’amenaça de la recentralització.
Los días pasan y la primavera árabe siria parece no encontrar la claridad del desenlace a su agitada situación. En contra de lo que en un inicio pensaba el presidente sirio, Bashar Al Assad, sus tímidas reformas de apertura de hace casi un año no le han asegurado una revolución calmada. A día de hoy, la situación del país dista de encontrar un punto de equilibrio interno y se acentúa cada vez más el aislamiento internacional a su régimen.
Aquest dissabte Carme Chacón i Alfredo Pérez Rubalcaba coincidiran fent campanya per les primàries del PSOE a Catalunya. Primer Rubalcaba, i tot seguit Chacón, explicaran les seves propostes per dirigir el PSOE al quarter general del PSC de Barcelona, al carrer Nicaragua, davant els delegats catalans que participaran en el congrés del socialisme espanyol. És el primer cop que el PSC se situa al mig de la batalla per liderar el PSOE, cosa que és sorprenent en un partit que diu ser independent i es reclama catalanista. Aquesta és una prova més de la desorientació política dels socialistes catalans. Ja es va veure a principis d’aquesta setmana quan Carme Chacón, en el paper de candidata a liderar el PSOE, va carregar contra el pacte fiscal dient que s'hi oposaria amb “dents i ungles” mentre que el mateix dia el PSC es reunia amb CiU per bastir ponts.
El primer ministre escocès, Alec Salmond, va anunciar ahir al Parlament escocès quina seria la pregunta concreta en el referèndum que es proposa convocar el 2014. El full de ruta proposat, que podeu veure amb tot detall en el web oficial del govern escocès, contempla, d’entrada, l’elaboració d’un document, que es discutirà mitjançant diverses consultes populars, per després introduir-hi , si escau, els canvis necessaris abans de passar a la fase parlamentaria de discussió. Fet això, es proposarà al govern britànic que accepti el que ha aprovat el Parlament escocès per arribar, finalment, cap a la tardor del 2014, a la celebració del referèndum. Un referèndum en el qual el poble d’Escòcia haurà de respondre amb un si o un no a una pregunta ben concreta: “Està vostè d’acord en què Escòcia sigui un país independent?”. Més clar, l’aigua.
“Pot arribar un moment en què les diferències entre el conjunt de l'estat i les institucions catalanes siguin prou grans com perquè des de Catalunya necessitem obrir alguns camins, que alguns interpretaran que són camins de confrontació però en realitat seran camins d'autoafirmació de país, que ens obligaran a imaginar camins legals, no només espanyols o catalans sinó fins i tot internacionals, per legitimar posicions nostres que estiguin fonamentades en la democràcia”.
La crisi econòmica s’ha convertit en la principal guerra global que el món lliura en l’actualitat. Queda lluny el temps en què el terrorisme fonamentalista islàmic apareixia en el primer lloc de les agendes polítiques, els mitjans de comunicació, internet o les converses col·loquials. Com en tota guerra, les estratègies en joc són diferents i són molts els fronts de les principals batalles. A Europa, per exemple, un d’aquests fronts de batalla consisteix a reduir dràsticament el dèficit de les finances públiques.
El president Mas s’ha compromès aquesta setmana a començar a saldar el deute que la Generalitat té amb els ajuntaments. La xifra estimada pel govern és de 753 milions d’euros i es podran començar a abonar si l’estat concreta la proposta que es va anunciar al Consell de Política Fiscal i Financera de facilitar crèdits ICO a les comunitats autònomes perquè puguin fer front als pagaments endarrerits. L’anunci que el govern espanyol busca fórmules per alleugerir les tensions de tresoreria de les autonomies va acompanyat de la notícia que els primers pressupostos de Mariano Rajoy contemplaran la liquidació dels 759 milions d’euros establerts per la la disposició addicional tercera de l’Estatut corresponents a l’exercici del 2008.
L'accident que es va produir divendres al vespre al Clot (Barcelona) per la topada d'un tren de Rodalies contra un tren Talgo —que per sort no va provocar ferits greus—, és una conseqüència més d’un pèssim traspàs de competències. La Generalitat va assumir la gestió de Rodalies el 2009 però sense anar acompanyada del control ni de la xarxa de vies, ni de les estacions, ni dels combois. A la pràctica, doncs, el servei continua a mans d'Adif, que no hi inverteix el que caldria invertir. Però ara resulta que és la Generalitat qui ha de posar la cara. Les reiterades promeses dels diferents ministres de Foment no s'han traduït mai en resultats clars i satisfactoris.