El cicle electoral que va començar el 28-N i que acabarà l’any vinent amb les eleccions a Corts ha capgirat la política catalana. Des d’aquell 2003 en què el rampant tripartit celebrava que el poder de CiU hagués quedat reduït a l’Ajuntament de Sant Cugat fins ara, el canvi és radical. Com va confessar amb lucidesa postmortem Josep-Lluís Carod-Rovira, la pretensió de reduir —i en el cas d’ERC, de substituir— la coalició nacionalista al no-res ha fracassat.

El catalanisme és un moviment d’afirmació nacional més que no pas una ideologia. Des dels seus orígens, s’ha caracteritzat per la pluralitat.

La sentència del TC sobre l’Estatut de Catalunya, anunciada el juny del 2010, va ser suficient per provocar una onada d’indignació col·lectiva que sembla ser que ha aconseguit de trencar moltes inèrcies. Més enllà de la lògica del debat estrictament polític, aquest fet ha estat suficient per remoure consciències, trencar letargies que ja semblaven irreversibles. Article de Jordi Casassas

Els polítics espanyols han arribat a la mateixa conclusió que el sobiranisme català. L'estat de les autonomies ha arribat al seu límit. A dreta i a esquerra, ja fa temps que s'entona la mateixa cantarella. I tenen raó, a parer meu.

"¿És que no és per això que el PP i el PSOE es dediquen sempre que poden —qui sigui l’un o l’altre només depèn de la conjuntura— a laminar la catalanitat?"

Les forces polítiques han de comptar amb un coixí de pensadors. Fins i tot en aquest aspecte CDC porta avantatge al PSC, gràcies a la recapta de gent de lletra i estudi que ha fet a través de la Casa Gran i que han tingut un paper en la renovació del partit.

Algunos piensan, equivocadamente, que la nueva inmigración en Catalunya podrá ser tratada bajo el mismo prisma y usando los mismos moldes que sirvieron para la inmigración peninsular de los años cincuenta y sesenta.

Tots ens pensàvem que el gran dilema històric, la disjuntiva abismal amb què encaràvem el segle XXI, es reduïa a triar entre independentisme i autonomisme. Els fets han demostrat incontestablement que aquesta dicotomia no només és falsa sinó que, plantejada amb data d'avui, l'any 2010, resulta fins i tot cínica.

"En los últimos veinte años, se han producido cambios importantes en la regulación de los derechos y de la acomodación institucional de distintos grupos étnicos y religiosos en las democracias liberales. Ello ha conllevado cambios tanto en la teoría democrática, como en la práctica institucional."

Más allá de los fuegos de artificio y de los brindis al sol y también más allá del clamor apocalíptico y pesimista de algunos, el legado de Vicens Vives, como un río subterráneo, sigue vivo entre nosotros. Pero no olvidemos que el cauce del río somos nosotros. Cada uno de nosotros.

En una colla de desenes de pobles i ciutats de Catalunya votaran diumenge sobre la independència. Més que demostrar que una majoria de catalans pretén la independència, que no ho poden fer, les votacions serviran per normalitzar i tal vegada dissipar, encara que sigui una mica, negres pors i tabús arrelats. Organitzades i viscudes per independentistes, les votacions seran també una festa, una celebració, que, a banda de reafirmar els convençuts, pot tenir, potser, algun efecte pedagògic, així com, per què no advertir-ho, també algun perillós efecte bumerang.

Aquesta obra, escrita per un dels més rellevants especialistes en la història contemporània de Catalunya, el professor Josep Termes, és una síntesi lúcida i innovadora del moviment catalanista des dels orígens fins als difícils anys de la dictadura franquista. L’autor presenta el catalanisme com un moviment de defensa de la identitat i de lluita per aconseguir un autogovern per a Catalunya, lluny del centralisme i de l’uniformisme. Al llarg d’aquest llibre hi desfilen els grans moments d’aquesta llarga lluita de supervivència de Catalunya com a nació i dels seus signes d’identitat. Es tracta d’una obra imprescindible per entendre el moviment de la Renaixença, els congressos catalanistes, les Bases de Manresa, la formació dels diversos partits catalanistes de dretes i esquerres, la Mancomunitat de Catalunya, l’Estatut d’Autonomia durant la Segona República i els diversos corrents d’un moviment que va ser plural i que va arrelar en les classes populars de Catalunya.

Segons una interessada i molt malintencionada caricatura, l'objectiu del liberalisme polític no és altre que l'aprimament de l'Estat i, a llarg termini, la seva transformació en una entitat decorativa que, en el si d'una societat desigual i regida només per la llei del més fort, ja no tindrà cap funció.

Un bon dia la borsa puja, i un altre baixa. De vegades, fins i tot, puja o baixa moltíssim. Com que ens hi juguem els quartets, aquestes oscil·lacions imprevisibles generen una explicable inquietud. De moment, però, ningú no ha estat capaç de dissenyar un model que faculti a fer prediccions, ni tan sols de caràcter aproximat: el nombre de variables que intervenen en el fenomen és tan al·lucinantment gran que la simple pretensió d'anticipar amb precisió un resultat concret resulta quimèrica.

Magda Oranich, vicepresidenta de la Fundació CatDem, ha rebut el Premi 1978, exaequo amb Pere Comas, per la seva aportació a la legalització del moviment associatiu homosexual. El premi li va ser lliurat el passat 8 de juliol per la Coordinadora Gai Lesbiana de Catalunya en un acte que va tenir lloc a l'Ajuntament de Barcelona.

El proper diumenge, 28 de juny, Dia de l'Orgull, la comunitat LGBT de Barcelona celebrarà el 40è aniversari dels fets de Stonewall (Nova York, 1969) que van donar inici al moviment homosexual actual.

Brahim Yaabed comenta unes declaracions d'Oriol Amorós, secretari per a la Immigració de la Generalitat de Catalunya.

La regeneració política catalana és possible. Cal canviar el sistema electoral, per començar. El partit que n’agafi la bandera farà una inversió excel•lent a llarg termini. I no és bo, perquè és contradictori amb aquest objectiu últim, refrenar-se perquè presumptament els interessos d’uns pocs electors es podrien veure afectats. Avui, la ciència de la política té prou saber per proposar un sistema electoral que combini una adequada proporcionalitat d’opinions i territoris, amb la personalització de la política. A veure qui s’hi posa, que ja és urgent.

"Catalunya és o no és una nació? Crec que tothom, els espanyolistes inclosos, saben que Catalunya té trets i identitats d’una nació. La història mil·lenària, la llengua pròpia, les institucions i el patrimoni cultural, l’avalen. Però tot això quedarà esmicolat en poc temps si no es defensa amb fermesa patriòtica i es consolida permanentment".