La política a la catalana existeix, encara que hi hagi qui insisteixi a carregar-se-la. Ho vam poder constatar ahir en el debat monogràfic sobre la crisi econòmica i les propostes per fer-hi front. A pesar dels dèficits, el debat al Parc de la Ciutadella va ser molt superior al que va tenir lloc la setmana passada al Congrés dels Diputats. En el debat a Madrid va quedar clar que el PSOE és un partit buit, sense substància ni plantejaments de fons, l’objectiu del qual és sempre l’endemà dels debats, les valoracions a posteriori que fan els mitjans de comunicació. El debat de la Carrera de San Jerónimo va ser frustrant, la constatació del fracàs del verb i dels fets. I si el govern no se’n va sortir, l’oposició encara menys, perquè, per no tenir, es va comprovar que no disposava d’un lideratge creïble. A més, el PP no va poder —segurament no va saber— aprofitar l'ocasió per demostrar que podia oferir polítiques reals per esdevenir una alternativa de debò al caos.

En el debat d’ahir al Parlament de Catalunya vam veure la mateixa versió, traduïda al català, dels socialistes espanyols. El president Montilla, com Zapatero, va recórrer a les mateixes vaguetats: bones paraules, un reclam genèric al consens i la proposta de celebrar una cimera (la versió catalana de la famosa comissió de seguiment zapaterista) entre Govern, agents socials i oposició. Tot plegat sense precisar el calendari ni pactar prèviament amb l’oposició què es vol debatre. La política de veritat va aparèixer, doncs, quan el líder de l’oposició va fer ús de la paraula. I és que, independentment de les passions polítiques de cadascú, CiU va plantar-se ahir al Parlament amb voluntat de discutir políticament què fer per encarar la crisi. És evident que la voluntat de CiU era posar les bases per poder arribar a pacte. El buscava de veritat. La resposta del president Montilla a la invitació que va fer-li Artur Mas va demostrar, en canvi, que l’actitud pactista dels socialistes no era sincera. Si algú t’ofereix la mà per encaixar-la i tu mantens la teva mà a la butxaca, és prou clar que no vols saludar-lo. Si hi ha qui t’ofereix pactar amb ell i tu li dius que sí, però no concretes ni quan ni com, el desaire també és evident. La política no poc ser tan sols teatre.