Quan una sèrie de partits configuren un govern és, en un principi, per governar. Per molt òbvia que pugui semblar la frase, sovint s’oblida. Aquest dimecres, el conseller Castells va fer una crida, un cop més, a CiU perquè la formació nacionalista se sumi a un futur pacte anticrisi. És evident que el consens és positiu. Ara bé, quan un govern té majoria parlamentària —com és el cas del tripartit— té l’obligació de liderar i de dur a terme el seu projecte encara que no tingui el suport de l’oposició. Si s’és el govern és per governar. El problema sorgeix quan el govern no té un projecte de país i s’escuda rere el reclam de consens per ocultar les seves febleses. L’opinió del conseller Maragall sobre el tripartit no era una apreciació personal, sinó una mera constatació. Simples descripcions. És impensable que un govern amb un projecte de país hagi de pactar la llei d’educació amb el principal partit de l’oposició per evitar-ne el fracàs i el refús d’un dels seus socis.

Dimarts passat, el conseller Huguet ja especulava sobre la configuració d’un futur govern. Un govern del qual excloïa, per sorprenent que pugui semblar, ICV-EUiA, el soci que els és incòmode. Expliquen els assessors de Romano Prodi, exprimer ministre italià, que després de dimitir va admetre davant dels ministres que li eren més fidels que havia aconseguit bastir un pacte entre uns partits que tenien projectes contradictoris només per arribar al govern, però no havia tingut en compte que, un cop al govern, no podria governar, ateses les contradiccions. És prou sabut com va acabar Prodi. Vejam com acabarà aquí un experiment tan esgotat com és el tripartit.