Dimecres passat, el president del govern espanyol va assegurar al Congrés dels Diputats que el nou reglament de la Llei d’Estrangeria clarificarà “allò que té a veure amb el padró municipal”. És una bona notícia. Arriba tard però ajuda. Llàstima que el veritable problema no sigui el padró! Un cop més, ens quedem mirant el dit i no allò que apunta. La qüestió va molt més enllà del padró i si no en sabem escapar, continuarem fent-nos trampes al solitari.

Entre el 2000 i el 2005 es va legalitzar la situació de més d'un milió de persones en per mitjà de les regularitzacions promogudes pels governs espanyols. L’entrada amb visat de turista i la posterior regularització ha estat el camí habitual per entrar al territori espanyol. En conseqüència, en tan sols cinc anys moltes poblacions catalanes han doblat la taxa de nouvinguts. La bonança econòmica de l’última dècada ha evitat que aquest brutal augment generés grans conflictes. Els bons temps, però, s’han acabat i la crisi econòmica —que es manifesta en un augment de l'atur— ha castigat, sobretot, la immigració, i, tanmateix, per primer cop a ulls d’alguns sectors de la població s’ha convertit en culpable de la magre situació que ningú no sap contenir. Criminalitzar la immigració és un error, perquè no és culpable del que passa. N’és un afectada més. Els que van arribar fa temps ja no se n’aniran. No hi ha marxa enrere. Per tant, cal acceptar-ho i, si de cas, acordar el nou contracte social que garanteixi la integració, la convivència i el benestar per a tothom.

Fa anys que van decidir que tothom que trepitjava sòl català tenia dret a tenir la cartilla sanitària. Això està bé i és humanitari. La polèmica sobre l’empadronament o no dels immigrants va ser, en aquest sentit, una mica forçada. El que cal discutir és, en tot cas, si les diverses administracions disposen dels recursos per afrontar les responsabilitats que han d’assumir. Ara bé, si volem resoldre de veritat els conflictes que es deriven de l’arribada de gent de fora, d’entrada cal que aclarim entre tots quines han de ser les polítiques d’integració, entenent que en cap pas provocaran la dissolució de la identitat d’origen. El problema no és el padró, sinó l’assumpció o no d’una catalanitat compartida. Només així evitarem el conflicte. Compartir uns valors bàsics i una llengua comuna en un context multilingüe no és incompatible amb el pluralisme. Al contrari són elements essencials per a una bona convivència. Aquest és un dels conflictes potencials que pot encendre la crisi econòmica. Aquests és, doncs, el repte a superar.