Menys baralla i més debat
07/04/2010
La darrera vaga convocada pels sindicats de mestres, el passat 17 de març, va generar menys entusiasme que altres convocatòries anteriors i va passar especialment desapercebuda per les conseqüències de la nevada que, comprensiblement, van monopolitzar els titulars de la setmana. Va ser una llàstima perdre una bona ocasió per debatre a fons sobre educació quan fa tanta falta. Si el nivell educatiu d’un país és el termòmetre que ens indica quina és la seva salut, les avaluacions internacionals ens assenyalen que el país té una febrada. Cal més reflexió, potser fins i tot faria falta tot un mitjà de comunicació sencer, un canal de ràdio o de televisió només dedicat a l’educació, on professionals, mares i pares s’hi poguessin esplaiar.
D’entrada, un dels problemes fonamentals dels sindicats és que s’adrecen principalment al professorat de l’escola pública quan el de la concertada no té millors condicions de treball. Arriben a discriminar els docents de la concertada en les oposicions. Però els sindicats cometen altres errors. Rebutgen la retallada de plantilles que, tenint en compte la crisi, ha estat menor que en d’altres països de la Unió Europea com Irlanda. S’oposen a l’autonomia dels centres que proposa la llei d’educació de Catalunya (LEC) però, per tenir èxit, sembla bastant obvi que les escoles han de tenir tots els mitjans possibles per adquirir una personalitat pròpia i així oferir resultats. Una altra de les reivindicacions és la tornada a l’horari intensiu durant el mes de juny, del qual fins ara només ha gaudit l’escola pública. En canvi, tindria més sentit reivindicar un horari de docència intensiu tot l’any per a tots els centres educatius, com tenen en altres comunitats espanyoles i en altres països de la UE.
Tant a primària com a secundària les classes s’haurien d’acabar a les dues de la tarda, ja que passada aquesta hora és difícil que els alumnes es puguin concentrar en una aula. A partir de llavors, fora bo que les activitats se centressin en feina de biblioteca i de treball personal, de grup o d’esbarjo amb monitors mentre que mestres i professors podrien fer tasques administratives i de preparació.
El professorat està insatisfet perquè la situació a l’aula –el que significativament es coneix com a trinxera– veritablement no és fàcil. En molts casos, més de la meitat de l’alumnat arriba a secundària sent analfabet funcional i sovint el professorat se sent impotent. L’ensenyament de tipus acadèmic i obligatori per a la franja dels 14 als 16 anys no ha estat gaire encertat. Hi ha molt alumnat que no rendeix en un context acadèmic, que interfereix en l’aprenentatge dels altres i que, en canvi, treballaria molt millor en un ambient professional. Però l’atenció cal centrar-la en la primària, ja que és en aquesta edat on s’adquireixen els bons hàbits d’aprenentatge decisius per a l’èxit posterior i globalment no hi trobem bons resultats.
La festa és, sense dubte, una bona manera de transmetre coneixements però el Carnestoltes, o el Halloween en aquests darrers anys, han agafat un excessiu protagonisme a l’escola primària, i s’hi troba a faltar un ambient més relaxat, de gust per al silenci, per a l’aprofundiment de l’estudi i la concentració.Sovint veiem mestres que queden esgotats perquè la representació teatral de Nadal agradi als pares, quan l’esforç, més que de cara enfora, hauria de ser cap endins, per al desenvolupament intel·lectual de l’infant en aquests anys crucials. Per tant, potser és la filosofia més profunda la que convé canviar i aquest tipus de canvis, més que per lleis i decrets o per vagues, s’aconseguirien amb un bon lideratge polític. Però, en comptes d’informació i reflexió, sovint arriba a la ciutadania una baralla permanent entre sindicats i Govern que no anima a participar-hi. La facultat comunicativa no és el fort ni dels uns ni dels altres. Si féssim una enquesta, poques persones sabrien quines eren les reivindicacions de la passada vaga. També a la conselleria d’Educació li manquen vocals efectius que expressin cap a on s’hauria d’anar en matèria educativa. La LEC aporta bones iniciatives, com és el cas de l’Agència d’Avaluació de Catalunya, però la gent continua sense saber de què va.
Més que per millorar l’educació (i la bona educació), de vegades, des del món polític sembla que només es vulgui satisfer mares i pares. Els sindicats sovint es queixen per inèrcia tan aviat com els representants del Govern obren la boca, quan són ells mateixos els que haurien de fer un treball profund de reinvenció que passaria per defensar els drets de tots els treballadors, tant si són de la pública, de la concertada com si vénen d’altres països, amb la riquesa que això hi aportaria.
La millora de la comunicació entre Govern i sindicats, i amb la resta de la ciutadania, és fonamental per obtenir resultats. Seria bo abandonar per sempre aquest to de baralla i mostrar actituds més flexibles i constructives. Països com Corea del Sud han disparat els seus resultats en pocs anys. ¿Per què no ho podem fer nosaltres, que comptem amb uns professionals excel·lents?
Article publicat a El Periódico, el 06/04/10. Irene Boada és periodista i filòloga i treballa en el món de l'ensenyament. Il·lustració de Martín Tognola.
« tornar
D’entrada, un dels problemes fonamentals dels sindicats és que s’adrecen principalment al professorat de l’escola pública quan el de la concertada no té millors condicions de treball. Arriben a discriminar els docents de la concertada en les oposicions. Però els sindicats cometen altres errors. Rebutgen la retallada de plantilles que, tenint en compte la crisi, ha estat menor que en d’altres països de la Unió Europea com Irlanda. S’oposen a l’autonomia dels centres que proposa la llei d’educació de Catalunya (LEC) però, per tenir èxit, sembla bastant obvi que les escoles han de tenir tots els mitjans possibles per adquirir una personalitat pròpia i així oferir resultats. Una altra de les reivindicacions és la tornada a l’horari intensiu durant el mes de juny, del qual fins ara només ha gaudit l’escola pública. En canvi, tindria més sentit reivindicar un horari de docència intensiu tot l’any per a tots els centres educatius, com tenen en altres comunitats espanyoles i en altres països de la UE.
Tant a primària com a secundària les classes s’haurien d’acabar a les dues de la tarda, ja que passada aquesta hora és difícil que els alumnes es puguin concentrar en una aula. A partir de llavors, fora bo que les activitats se centressin en feina de biblioteca i de treball personal, de grup o d’esbarjo amb monitors mentre que mestres i professors podrien fer tasques administratives i de preparació.
El professorat està insatisfet perquè la situació a l’aula –el que significativament es coneix com a trinxera– veritablement no és fàcil. En molts casos, més de la meitat de l’alumnat arriba a secundària sent analfabet funcional i sovint el professorat se sent impotent. L’ensenyament de tipus acadèmic i obligatori per a la franja dels 14 als 16 anys no ha estat gaire encertat. Hi ha molt alumnat que no rendeix en un context acadèmic, que interfereix en l’aprenentatge dels altres i que, en canvi, treballaria molt millor en un ambient professional. Però l’atenció cal centrar-la en la primària, ja que és en aquesta edat on s’adquireixen els bons hàbits d’aprenentatge decisius per a l’èxit posterior i globalment no hi trobem bons resultats.
La festa és, sense dubte, una bona manera de transmetre coneixements però el Carnestoltes, o el Halloween en aquests darrers anys, han agafat un excessiu protagonisme a l’escola primària, i s’hi troba a faltar un ambient més relaxat, de gust per al silenci, per a l’aprofundiment de l’estudi i la concentració.Sovint veiem mestres que queden esgotats perquè la representació teatral de Nadal agradi als pares, quan l’esforç, més que de cara enfora, hauria de ser cap endins, per al desenvolupament intel·lectual de l’infant en aquests anys crucials. Per tant, potser és la filosofia més profunda la que convé canviar i aquest tipus de canvis, més que per lleis i decrets o per vagues, s’aconseguirien amb un bon lideratge polític. Però, en comptes d’informació i reflexió, sovint arriba a la ciutadania una baralla permanent entre sindicats i Govern que no anima a participar-hi. La facultat comunicativa no és el fort ni dels uns ni dels altres. Si féssim una enquesta, poques persones sabrien quines eren les reivindicacions de la passada vaga. També a la conselleria d’Educació li manquen vocals efectius que expressin cap a on s’hauria d’anar en matèria educativa. La LEC aporta bones iniciatives, com és el cas de l’Agència d’Avaluació de Catalunya, però la gent continua sense saber de què va.
Més que per millorar l’educació (i la bona educació), de vegades, des del món polític sembla que només es vulgui satisfer mares i pares. Els sindicats sovint es queixen per inèrcia tan aviat com els representants del Govern obren la boca, quan són ells mateixos els que haurien de fer un treball profund de reinvenció que passaria per defensar els drets de tots els treballadors, tant si són de la pública, de la concertada com si vénen d’altres països, amb la riquesa que això hi aportaria.
La millora de la comunicació entre Govern i sindicats, i amb la resta de la ciutadania, és fonamental per obtenir resultats. Seria bo abandonar per sempre aquest to de baralla i mostrar actituds més flexibles i constructives. Països com Corea del Sud han disparat els seus resultats en pocs anys. ¿Per què no ho podem fer nosaltres, que comptem amb uns professionals excel·lents?
Article publicat a El Periódico, el 06/04/10. Irene Boada és periodista i filòloga i treballa en el món de l'ensenyament. Il·lustració de Martín Tognola.
Comentaris
CLI_WritesComment
* Camps obligatoris