Notícies
El doble llenguatge del PSC
Ja hi estem acostumats i, per tant, la desunió en la votació de la resolució sobre la sentència de l’Estatut de Catalunya al Congrés dels Diputats no ha estat cap sorpresa. Tal com mana la tradició (i ja fa 30 anys!) i la disciplina de vot, ahir els diputats del PSC es van arrenglerar al costat dels diputats del PSOE per votar una resolució que no arriba ni als mínims de la ja pobra resolució que es va votar a Barcelona la setmana passada. Cap novetat, doncs, en definitiva el PSC i el PSOE són el mateix partit. Els fets ho demostren i a Madrid és on es veu millor fins on arriba el malauradament malmès catalanisme del PSC i les crides a la unitat que es fan quan no se sap què dir. Tenint en compte l’àmplia mobilització aconseguida el 10-J, i a pesar dels entrebancs que hi van posar, la contradicció del PSC és ara més flagrant que mai. Tomba d’esquena. El PSC ahir va triar recolzar el PSOE al preu de rebutjar el preàmbul estatutari amb arguments que ni tan sols han convençut als seu socis del tripartit.
Abans de la manifestació, José Montilla va muntar una guerra ridícula sobre les banderes i la pancarta que havien d’encapçalar la manifestació de la unitat. Es volia atorgar tot el protagonisme perquè ell és el president de la Generalitat. Al final es va arribar a un compromís que la multitud va desbordar. Després es va convocar un ple del Parlament per escenificar no se sap què, atès que, finalment, el president Montilla va proposar personalment (una fórmula que li va donar el cap de l’oposició, Artur Mas), perquè no va poder pactar res amb els seus socis, una breu resolució com a acord del Parlament de Catalunya en contra de la sentència. I resulta que la proposta del president va ser posar a votació el preàmbul de l’Estatut del 2006. No és que fos uns solució com per llançar coets, però millor això que res, oi?. Doncs bé, ara resulta que el PSC abandona els partits catalans, que han traslladat a Madrid la resolució aprovada al Parlament, i vota al costat dels seus socis espanyols. Tan parlar del doble llenguatge del nacionalisme català i va i resulta que els socialistes catalans fins i tot s’esmenen a ells mateixos. Són com els mals jugadors de futbol, s’entrebanquen sols. El que és més greu de la manera de fer del PSC és que se supedita als interessos del PSOE per fer-los, d’entrada, la farina blana, però, també, només per satisfer els interessos del PSOE contra la dreta espanyola. On queda la defensa de Catalunya? Ah, no, això és igual! Entretant, els suposats catalanistes del PSC es repetiran una vegada més que tot això ho fan –ho accepten i ho abonen– per evitar la presència directa del PSOE a Catalunya. Quanta, quanta mentida!
Abans de la manifestació, José Montilla va muntar una guerra ridícula sobre les banderes i la pancarta que havien d’encapçalar la manifestació de la unitat. Es volia atorgar tot el protagonisme perquè ell és el president de la Generalitat. Al final es va arribar a un compromís que la multitud va desbordar. Després es va convocar un ple del Parlament per escenificar no se sap què, atès que, finalment, el president Montilla va proposar personalment (una fórmula que li va donar el cap de l’oposició, Artur Mas), perquè no va poder pactar res amb els seus socis, una breu resolució com a acord del Parlament de Catalunya en contra de la sentència. I resulta que la proposta del president va ser posar a votació el preàmbul de l’Estatut del 2006. No és que fos uns solució com per llançar coets, però millor això que res, oi?. Doncs bé, ara resulta que el PSC abandona els partits catalans, que han traslladat a Madrid la resolució aprovada al Parlament, i vota al costat dels seus socis espanyols. Tan parlar del doble llenguatge del nacionalisme català i va i resulta que els socialistes catalans fins i tot s’esmenen a ells mateixos. Són com els mals jugadors de futbol, s’entrebanquen sols. El que és més greu de la manera de fer del PSC és que se supedita als interessos del PSOE per fer-los, d’entrada, la farina blana, però, també, només per satisfer els interessos del PSOE contra la dreta espanyola. On queda la defensa de Catalunya? Ah, no, això és igual! Entretant, els suposats catalanistes del PSC es repetiran una vegada més que tot això ho fan –ho accepten i ho abonen– per evitar la presència directa del PSOE a Catalunya. Quanta, quanta mentida!
Notícies relacionades
El proper curs 2012-2013 es posaran en marxa un conjunt de mesures impulsades pel departament d’Ensenyament de la Generalitat per fer de l’escola catalana una escola d’emprenedors. Les mesures afectaran a totes les etapes educatives, obligatòries i postobligatòries, des de la infantil i primària a la secundària, els cicles formatius de formació professional i el batxillerat. Es tracta que tots els infants i joves coneguin des de l’àmbit educatiu els avantatges de posar en marxa projectes emprenedors i així fomentar l’emprenedoria entre l’alumnat. El pla contempla treballar, segons cada nivell, competències relacionades amb una actitud emprenedora: iniciativa, innovació, assumpció de risc, planificació, gestió per objectius, treball en equip, construcció de xarxes i creativitat. Però la reforma ja ha començat, perquè enguany ja s’ha implantat en els cicles formatius de formació professional el projecte pilot, L'empresa a prop, per promoure noves empreses. A la vegada és previst atorgar premis, amb la col·laboració de l’Obra Social de “la Caixa”, mitjançant la concessió de microcrèdits als millors projectes emprenedors presentats pels alumnes.
Per només 22 vots de diferència, Alfredo Pérez Rubalcaba s'ha imposat a Carme Chacón en el 38è Congrés del PSOE d'aquest cap de setmana. Rubalcaba haurà d’afrontar el repte de reflotar un partit tocat de mort en tots els àmbits de govern de l'estat. Recompondre les estructures partidistes en tots els àmbits —estatal, autonòmic i municipal— serà l'objectiu prioritari del PSOE en els pròxims anys. Aquest serà el primer obstacle a vèncer per tornar a convèncer el seu electorat que una alternativa al conservadorisme popular és possible. Però els resultats del Congrés es poden interpretar almenys de dues maneres diferents. La primera és aquella que constata que els 22 vots de diferència entre les dues candidatures evidencien un PSOE partit en dues meitats i que ha decidit, encara que hagi sigut per un pèl, replegar-se en el felipisme per superar els repetits fracassos electorals.
El conseller d'Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, va admetre ahir que l'executiu català tanca l'any amb un forat del 3,29%, un 0,63% més. Aquest percentatge no computa, però, l'impagament de l'estat dels 759 milions corresponents a la liquidació del 2008 de la disposició addicional tercera de l'Estatut. És a dir, els compta com a ingressats. Tant és! El llindar de dèficit que s'havia imposat Govern, l'1,3% del PIB, s’ha traspassat de llarg. Part de l'engrossiment del dèficit pressupostat s'explica per la banda de la despesa. L’ajustament —el que tothom anomenada retallada— no ha estat a la pràctica del 10%, sinó del 6,94%. S'han deixat de gastar 1.858 milions d'euros del total de 2.680 que havien estat inclosos en el pressupost. La desviació més alta correspon al Departament de Salut, que, tot i que ha deixat de consumir 706 milions, n'ha invertit 582 més dels previstos. El biaix de la resta de departaments és de 213 milions. I pel que fa als ingressos, el Govern tampoc no ha obtingut els 200 milions de què confiava disposar gràcies a privatitzacions.
516 vots a favor del concert econòmic i només 113 en contra i 8 abstencions. El concert econòmic ha obtingut, doncs, un suport ampli i majoritari. Un suport incontestable i rotund. Aquest és el resultat de la votació de l’esmena a favor del federalisme fiscal a l’Informe anual sobre fiscalitat, presentada conjuntament pels eurodiputats catalans Ramon Tremosa, Raül Romeva i Oriol Junqueras —que a la Cambra d’Estrasburg s’han convertit en tot un exemple de transversalitat i de treball en comú per al país—, i que també va rebre el suport dels representants bascos, escocesos i flamencs. En concret, el text introduït pels eurodiputats de les principals nacions sense estat de la Unió Europea conclou que “el federalisme fiscal implica una major eficiència econòmica i [...] podria ser un instrument útil per responsabilitzar els governs regionals en la gestió dels impostos”. És a dir, situa una política fiscal regional com a exemple per als països de la Unió i en demana a la Comissió Europea el seu impuls.
El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va rebre ahir a la Moncloa un president de la Generalitat que defensa el mateix a Madrid que a Barcelona. El president Artur Mas no va ser gens ambigu. Rajoy, a més, va poder constatar que el president català pot ser taxatiu sobre la necessitat del pacte fiscal (és a dir, el concert econòmic) per a Catalunya i alhora no defugir la necessària participació catalana en la sortida de la crisi econòmica espanyola. La federació governant en la comunitat autònoma més important de l’estat espanyol no tenir cap inconvenient a esdevenir un soci conjuntural del govern per intentar trobar la manera de reduir el dèficit públic i per avançar en la tan necessària reforma laboral, que ha de ser un dels instruments per superar el greu problema de l’atur a Espanya i, especialment, a Catalunya. Encara que Mariano Rajoy i, sobretot, els adlàters mediàtics madrilenys voldrien dissociar una cosa de l’altra, per al president Mas la reivindicació del nou pacte fiscal —en el marc d’una transició nacional que segurament Rajoy no entén i que aquí, a Catalunya, hi ha que menysté amb burles— el pacte fiscal i posar ordre a l’economia espanyola no són incompables.
Ahir l’Ateneu Barcelonès es va vestir de gala i la sala d’actes es va omplir de gom a gom. L’ocasió s’ho valia. L’entitat va convocar, amb encert i en consonància amb els temps que corren, un acte de reivindicació del concert econòmic per a Catalunya. A la conferència hi van participar representants de la societat civil catalana: Francesc Cabana, president de l’Ateneu Barcelonès; Joan Carles Gallego, secretari general de CCOO de Catalunya; Joaquim Gay de Montellà, president del Foment del Treball; Baldiri Ros, president de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, Josep M. Álvarez, secretari general d’UGT de Catalunya i Miquel Roca i Junyent, president de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País. Llevat dels representants d’UGT i CCOO, els altres oradors d’ahir el vespre representaven les institucions que 1901 ja van reivindicar el concert davant les Corts Espanyoles i que va propiciar la candidatura electoral anomenada dels Quatre Presidents.
La política nord-americana, tan allunyada en molts sentits de l’europea però amb la qual comparteix la idea tranversal de democràcia, ofereix en els períodes previs a les eleccions presidencials aspectes força interessants. Almenys observat des de la distància atlàntica. Les eleccions primàries de cada partit són un d’aquests aspectes, ja que reflecteixen a bastament la idiosincràsia nord-americana a l’hora d’entendre la política. Quan arriba el moment de disputar el vot presidencial es planteja una batalla sense quarter amb el candidat del partit contrari... de la mateixa manera que no hi ha treva amb el rivals del partit propi a l’hora d’encarar les eleccions primàries que decidiran el futur candidat presidencial. Els diferents aspirants a liderar la cursa electoral per a la presidència no dubten a batre públicament els seus coreligionaris, demòcrates o republicans, amb tota l’artilleria pesada que tenen a mà, especialment mitjançant l’organització de debats televisius. Aquest estil, agradi o no, il·lumina amb llum i taquígrafs cada aspirant. És una manera de fer que no s’assembla gens als versallescos debats públics que es fan per aquests verals.
L’aventura de comprar Spanair es va justificar perquè es volia forçar que l’Aeroport del Prat esdevingués un hub internacional. I aquest va ser l’error. Una companyia aèria, encara que ofereixi destins internacionals, no canviarà mai el model de gestió dels aeroports espanyols. Aquesta és una decisió política que només es podrà canviar des del combat polític. Les voluntarioses dreceres no ho aconseguiran mai, sobretot si, a més, la seva oferta és menys competitiva que altres. I més enllà d’això, l’operació Spanair encara presentava un altre inconvenient: per què la Generalitat de Catalunya havia d’avalar i invertir en una companyia aèria? Aquest és un model antic, dels temps en què hi havia companyies aèries “nacionals”. Diguem-ho clar: Spanair ha caigut per mala gestió, perquè no ha trobat inversors que creguessin en el projecte i perquè el nou Govern, d’altra banda pressionat per les autoritats europeus de la competència, ha decidit que en plena crisi econòmica no es podia fer res més que deixar el futur de la companyia a mans dels seus propietaris. I no se n’han sortit.
Ahir va ser Cristóbal Montoro qui va comparèixer al Congrés per explicar les línies mestres de la Llei d’Estabilitat Pressupostària. La idea és obligar les administracions públiques a presentar uns comptes amb superàvit o, almenys, amb un equilibri entre ingressos i despeses. Ningú no pot negar que el que proposa el ministre d’Hisenda i Administracions Públiques té sentit. Sentit comú, a més, perquè una bona manera d’ajustar un pressupost és no estirar més el braç que la màniga. Ara bé, entre lloances a l’España de las Autonomías i al fet que no s’ha d’assimilar descentralització amb malbaratament —un discurs que el PPC ha fet i fa, per exemple al Parlament de Catalunya—, el ministre va posar sobre la taula mesures concretes per evitar l’excessiu dèficit d’algunes d’aquests comunitats autònomes. En concret, Montoro va plantejar com a objectiu homogeneïtzar les lleis i normatives autonòmiques i locals per assegurar la configuració d’una lliure circulació de l’activitat econòmica a tot l’estat. És la típica cantarella dels populars sobre la unitat de mercat i la necessitat d’implementar unes rígides condicions per aconseguir moderar el deute de les administracions autonòmiques i locals, cosa que inclou la possibilitat de congelar transferències, multar i intervenir les CCAA en cas d’incompliment. En fi, una altre cop l’amenaça de la recentralització.
Aquest dissabte Carme Chacón i Alfredo Pérez Rubalcaba coincidiran fent campanya per les primàries del PSOE a Catalunya. Primer Rubalcaba, i tot seguit Chacón, explicaran les seves propostes per dirigir el PSOE al quarter general del PSC de Barcelona, al carrer Nicaragua, davant els delegats catalans que participaran en el congrés del socialisme espanyol. És el primer cop que el PSC se situa al mig de la batalla per liderar el PSOE, cosa que és sorprenent en un partit que diu ser independent i es reclama catalanista. Aquesta és una prova més de la desorientació política dels socialistes catalans. Ja es va veure a principis d’aquesta setmana quan Carme Chacón, en el paper de candidata a liderar el PSOE, va carregar contra el pacte fiscal dient que s'hi oposaria amb “dents i ungles” mentre que el mateix dia el PSC es reunia amb CiU per bastir ponts.
El primer ministre escocès, Alec Salmond, va anunciar ahir al Parlament escocès quina seria la pregunta concreta en el referèndum que es proposa convocar el 2014. El full de ruta proposat, que podeu veure amb tot detall en el web oficial del govern escocès, contempla, d’entrada, l’elaboració d’un document, que es discutirà mitjançant diverses consultes populars, per després introduir-hi , si escau, els canvis necessaris abans de passar a la fase parlamentaria de discussió. Fet això, es proposarà al govern britànic que accepti el que ha aprovat el Parlament escocès per arribar, finalment, cap a la tardor del 2014, a la celebració del referèndum. Un referèndum en el qual el poble d’Escòcia haurà de respondre amb un si o un no a una pregunta ben concreta: “Està vostè d’acord en què Escòcia sigui un país independent?”. Més clar, l’aigua.
“Pot arribar un moment en què les diferències entre el conjunt de l'estat i les institucions catalanes siguin prou grans com perquè des de Catalunya necessitem obrir alguns camins, que alguns interpretaran que són camins de confrontació però en realitat seran camins d'autoafirmació de país, que ens obligaran a imaginar camins legals, no només espanyols o catalans sinó fins i tot internacionals, per legitimar posicions nostres que estiguin fonamentades en la democràcia”.
La crisi econòmica s’ha convertit en la principal guerra global que el món lliura en l’actualitat. Queda lluny el temps en què el terrorisme fonamentalista islàmic apareixia en el primer lloc de les agendes polítiques, els mitjans de comunicació, internet o les converses col·loquials. Com en tota guerra, les estratègies en joc són diferents i són molts els fronts de les principals batalles. A Europa, per exemple, un d’aquests fronts de batalla consisteix a reduir dràsticament el dèficit de les finances públiques.
El president Mas s’ha compromès aquesta setmana a començar a saldar el deute que la Generalitat té amb els ajuntaments. La xifra estimada pel govern és de 753 milions d’euros i es podran començar a abonar si l’estat concreta la proposta que es va anunciar al Consell de Política Fiscal i Financera de facilitar crèdits ICO a les comunitats autònomes perquè puguin fer front als pagaments endarrerits. L’anunci que el govern espanyol busca fórmules per alleugerir les tensions de tresoreria de les autonomies va acompanyat de la notícia que els primers pressupostos de Mariano Rajoy contemplaran la liquidació dels 759 milions d’euros establerts per la la disposició addicional tercera de l’Estatut corresponents a l’exercici del 2008.
L'accident que es va produir divendres al vespre al Clot (Barcelona) per la topada d'un tren de Rodalies contra un tren Talgo —que per sort no va provocar ferits greus—, és una conseqüència més d’un pèssim traspàs de competències. La Generalitat va assumir la gestió de Rodalies el 2009 però sense anar acompanyada del control ni de la xarxa de vies, ni de les estacions, ni dels combois. A la pràctica, doncs, el servei continua a mans d'Adif, que no hi inverteix el que caldria invertir. Però ara resulta que és la Generalitat qui ha de posar la cara. Les reiterades promeses dels diferents ministres de Foment no s'han traduït mai en resultats clars i satisfactoris.
Després del vot favorable del Partit Popular a la tramitació dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya, Alícia Sánchez, a qui sembla que aquest triomf li ha pujat al cap, ha demanat exclusivitat com a soci al Govern a canvi d'un acord recíproc a Madrid. Irritada, ja des de bon principi, per la intenció del president Mas d'aconseguir pactes amb els diferents grups del Parlament, vol convertir-se en el suport natural i estable del Govern i tenir la clau del Palau del Parc de la Ciutadella.
El ministre espanyol d’Hisenda, Cristóbal Montoro, va anunciar ahir, arran de la reunió del Consejo de Política Fiscal y Financera, que impulsarà un canvi legislatiu per tal de poder demanar responsabilitats penals als governants que gastin més del pressupostat. Aquest és un dels canvis que s’inclouran en la nova Llei de Transparència que prepara l’executiu dels populars per controlar el dèficit. Aplaudim l’esforç de controlar el dèficit, perquè aquesta ha de ser la prioritat immediata del govern espanyol davant la crisi. Evidentment. Però les cortines de fum de caire electoralista no són mai bones. Per acontentar l’opinió pública i per desviar l’atenció sobre els orígens reals del dèficit espanyol més val no recórrer a la demagògia.
La valoració del govern català de la reunió d’ahir del Consell de Política Fiscal i Financera és positiva. Al capdavall és veritat que d’aquesta primera trobada entre tots els responsables d’economia de les comunitats autònomes amb el Ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, se’n desprèn que el govern de la Generalitat de Catalunya podrà obtenir crèdits ICO per fer front al pagament dels proveïdors i per evitar els problemes de tresoreria que repercuteixen en les nòmines dels funcionaris públics. Per tant, i més enllà de la retòrica a l’ús, benvinguda sigui la reunió i les mesures acordades. Tanmateix, no hi ha res que sigui de franc. El govern espanyol també ha dit que sotmetrà les comunitats a un control econòmic ferm i intervindrà en aquelles comunitats autònomes que no compleixin les mesures d’austeritat. Un avís per a navegants que caldrà vigilar que no es faci servir d’excusa per envair competències pròpies de l’autogovern.
La setmana passada es van fer públics els resultats del Baròmetre Semestral de Barcelona corresponent al darrer semestre de l’any passat. Aquests resultats s’obtenen mitjançant una enquesta telefònica a 800 barcelonines i barcelonins entre el 12 i el 19 de desembre del 2011. En aquesta ocasió l’enquesta reflecteix l’opinió ciutadana sota el govern municipal liderat per l’alcalde Trias. En l’àmbit de les preocupacions ciutadanes, l’atur, amb un 31,1%, es consolida com el principal problema, augmentant en quasi tres punts els resultats obtinguts l’any 2010 (28,3%). En segon lloc se situa la inseguretat, 15%, que disminueix en quasi dos punts i mig els resultats del 2010 (17,4%). En tercer lloc, apareixen els problemes econòmics, 9,3%, que en aquest cas augmenta en quasi dos punts i mig els resultats del 2010 (7%). El grau de satisfacció amb el fet de viure a Barcelona el 2011 manté la mateixa puntuació obtinguda el 2010: 7,5 punts sobre 10. En síntesi, les qüestions econòmiques són la principal preocupació ciutadana, que es correspon amb la crítica situació econòmica actual, però viure a Barcelona continua essent un motiu de satisfacció per als que hi viuen.
La desencertada protesta de divendres passat, a Lloret, dels sindicats del Mossos d’Esquadra cridant en castellà “Viva España” al pas del president Mas, ha provocat reaccions de tota mena. Des del mateix president Mas fins fins a l’expresident Pujol, passant per la presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals, o destacats sindicalistes afins a ERC, com Camil Ros, de la UGT. Tots ells han denunciat la inversemblant actitud dels Mossos que protestaven contra les retallades, especialment perquè els Mossos d’Esquadra són un símbol del país. Tots els governs de la Generalitat han lluitat durant molts anys per aconseguir un cos policial propi i pròxim als ciutadans