El valor de l'esport, i més concretament del futbol, per reforçar els elements definidors de la nació és prou conegut. I hi ha diversos exemples. Durant el mundial de 1990, la selecció alemanya va aprofitar-ho per difondre la fortalesa d’una Alemanya que acabava de reunificar-se. La selecció de Bèlgica, en canvi, s’ha convertit en un dels pocs elements simbòlics que uneix encara ara les comunitats nacionals valona i flamenca. La selecció de Sud-àfrica de rugbi és bona per entendre la relació entre l’esport i la conscienciació nacional. En el The Guardian del dia 6 de juliol, Simon Tisdall ens dóna una visió molt oportuna sobre l'ús per part dels líders polítics dels èxits esportius de les seves seleccions.  El Mundial de futbol d’enguany està servint perquè els mitjans de comunicació i una part de l’opinió publicada faci el mateix amb Espanya i la “Roja”.

Les crides dels diaris de Madrid a omplir amb banderes espanyoles les balconades de tot arreu o el bon nombre de samarretes de la selecció espanyola que es veuen pels carrers de ciutats i vil•les catalanes són un exemple, ni que sigui mínim, de fins a quin punt els èxits esportius es poden rendibilitzar políticament. No cal que, per fer-ho, hi hagi una pretensió política. Alo contrari, el nacionalisme banal tendeix a consolidar-se més que no pas el nacionalisme polític. La simple inèrcia humana a sentir-se part de l'èxit d'una comunitat és suficient per aconseguir aquesta reacció. És per això que més valdria no posar-se nerviosos pel fet que aquí i allà es vegin samarretes de la “Roja” o banderes espanyoles. És normal que els holandesos celebrin que són a la final, com també és normal que aquell que se senti espanyol celebri els èxits esportius de la selecció espanyola. Quan més destacat és l’èxit esportiu més viu i públic es torna aquest nacionalisme polític. El nacionalisme català no pot caure, doncs, en la temptació de repetir els errors d'altres nacionalismes els quals no accepten la diversitat i desitgen homogeneïtzar darrera un pensament nacional únic i discriminatori la pluralitat que es neguen a acceptar. El problema del nacionalisme espanyol és la incapacitat que té d'acceptar que Catalunya existeix, que és una nació i que com a tal és un subjecte de dret com la mateixa Espanya . Que el nacionalisme català és democràtic i modern no és un invent. I precisament perquè és democràtic, pot assimilar que part de la seva ciutadania de Catalunya s'identifiqui amb altres sentiments nacionals.

Amb aquestes dues premisses per endavant, cal indicar, també, que Catalunya està donant un exemple de pluralitat importantíssim. Nosaltres podem acceptar la diferencia i valorar-la. Els sentiments no s’imposen, és tenen i prou. Així, doncs, si Espanya guanya el Mundial que ho celebrin a gust. Quan nosaltres ho puguem fer, és a dir aplaudir la selecció catalana, no està clar què farien els espanyols.