Un estudi conjunt entre la Universitat d’Oxford i la Universitat Autònoma de Barcelona conclou que els electors dels partits que tradicionalment s’han adscrit a ideologies pròximes a l’esquerra són els que avui nodreixen de vots formacions d’extrema dreta. És el cas del Front Nacional de Jean-Marie Le Pen o del BZÖ del desaparegut Jörg Haider, però també el de Plataforma per Catalunya (PxC), la formació del vigatà Josep Anglada, que en les últimes eleccions municipals va aconseguir representació a nou ajuntaments catalans. Els autors d’aquesta tesi, Sergi Pardos-Prado i Joanquim M. Molins, apunten que el gruix de votants de Plataforma per Catalunya prové del PSC o bé de col·lectius abstencionistes desvinculats de la política.

Davant l’avenç imparable de les formacions d’extrema dreta a tot Europa, els partits d’esquerra ho atribueixen al viratge ideològic d’alguns votants liberals, democratacristians o conservadors que abandonen les posicions clàssiques d’aquetes tendències ideològiques per engreixar les files dels nous feixismes que arrelen amb el camuflatge d’eslògans com ara l’ordre i el sentit comú. Aquesta és també una de les hipòtesis que sosté una determinada literatura acadèmica. Hi ha altres argumentacions teòriques que assenyalen al nacionalisme com a principal responsable de l’auge del neofeixisme. Però aquest estudi demostra que tot això no és cert. A Catalunya, per exemple, el sentiment de desprotecció que genera el viratge dels partits d’esquerra cap al bonisme multicultural i ecologista ha deixat orfes de representació els treballadors. Amb raó o sense, molts treballadors creuen que la nova immigració, sobretot la il·legal, els pren la feina i es beneficia d’unes prestacions socials que abans no els calia repartir. D’aquesta manera és com s’estén el núvol.

L’antiga esquerra ha radicalitzat el discurs ideològic per la banda dels drets de les minories i, en canvi, ha deixat sense empara política la majoria dels treballadors. El bonisme no serveix per donar solució —ni tan sols formal— als elevats índexs d’atur, a la degradació dels barris populars o als conflictes de convivència. L’accessori ha fet oblidar l’essencial. I, és clar, això a la llarga es paga, atès que és el camp abonat perquè hi triomfi la demagògia populista a l’estil de la que practiquen PxC o bé personatges adscrits a partits tradicionals, com és el cas del regidor del PP a Badalona Xavier García Albiol.