La selecció espanyola s’ha proclamat campiona del món de futbol. No cal dir que aquest triomf, tan sols futbolístic, s’ha viscut entre els catalans de moltes maneres diferents: des de l’amargor de tots aquells que volien que la “roja” perdés, a l’alegria de tots aquells que van embogir amb el gol d’Andrés Iniesta. Com diu el tòpic, el futbol és així i admet tantes emocions com aficionats el segueixen.

Deixant de banda com ha viscut cada català el triomf de la selecció espanyola –anàlisi que no pot fer-se sense recordar el dret fins ara negat a Catalunya de disposar de seleccions nacionals pròpies–, el que sí val la pena assenyalar és l’obsessió de tots els mitjans de comunicació i partits polítics espanyols per fer una lectura política, per altra part sospitosament coincident, de la victòria espanyola en la gespa d’un camp de futbol. La lectura que arriba sense matisos ni divergències des d’Espanya és que la “roja” ha demostrat la força de l’estat i la seva capacitat de protagonitzar les més grans gestes en tots els àmbits, no tan sols en el futbolístic, si tothom que en forma part (per grat o per força, afegiríem) abandonés les diferències, els interessos i les aspiracions particulars.

D’aquesta lectura sorprenen dues coses. La primera, que tots els que han criticat la suposada politització del Barça no tinguin ara cap vergonya a polititzar els èxits de la selecció espanyola amb els arguments que més els convé. Fins al punt que, fent una pirueta argumental, es permeten qüestionar les legítimes aspiracions de Catalunya expressades massivament en la manifestació del proppassat dissabte. La segona cosa que resulta paradoxal és que cap comentarista, cap polític, cap analista, no hagi gosat interpretar aquesta victòria precisament en el sentit contrari. Ja que volen fer política amb el campionat del món, bé podrien dir, per exemple, que Espanya s’ha proclamat campiona gràcies a la catalanització sense complexos dels seus jugadors i del seu joc i que, per tant (tot invertint la pirueta argumental que comentàvem), el que li convindria a l’estat és donar sortida a les ambicions catalanes com a manera de regenerar i enfortir Espanya.

És clar que perquè hi hagués algú que gosés fer aquesta interpretació des de fora de Catalunya s’hauria de pressuposar, en primer lloc, l’existència d’espanyols sensibles al fet que Catalunya és una nació i, a més, que estiguessin disposats a acceptar de veritat la diferència i l’existència de drets tan fonamentals com el de decidir. Malauradament, però, aquest espanyols no existeixen i a Catalunya ben bé que ho sabem. Per això l’única lectura política que són capaços de treure de l’obtenció del campionat és que per triomfar un país només necessita unitat i que el tot estigui per damunt de les parts. És a dir, la solució és el nacionalisme, evidentment espanyol, perquè qualsevaol altra realitat nacional empipa i el perjudica. Els que encara creguin que Espanya està disposada a acceptar propostes de caire federal o confederal que es llevin la bena dels ulls. La pilota els ho ha deixat ben clar: l’Espanya cañí no canvia ni tan sols davant les evidències.