Mentre José Montilla continua creient en l’Estatut i Rodríguez Zapatero en un pacte constitucional que ningú ja no sap ben bé què ni a qui representa, el sondeig de l’Instituto Noxa que publicava ahir La Vanguardia revela que, per primera vegada, el percentatge de partidaris de la independència de Catalunya frega el 50% i supera els seus detractors. Si és una realitat conjuntural o no, ja es veurà. L’enquesta de Noxa és posterior a la manifestació contra la sentència del TC i la volatilitat anímica del poble té molt a veure en aquests resultats. No obstant això, és una evidència que el centre del debat polític s’escora cada vegada més cap a posicions sobiranistes i que les tesis autonomistes que tan bons rèdits han deixat durant els últims trenta anys, semblen haver entrat en una via morta.

Totes les forces parlamentàries perceben la defunció de l’Espanya autonòmica. N’hi ha que opten per girar els ulls cap a una altra banda a l’espera d’aprofitar els espais electorals, diguem-ne, espanyolistes. N’hi ha altres que esmenen el seu discurs per adaptar-lo a la nova realitat. Entre els uns i els altres, hi ha el PSC, el partit que governa el país, lligat de mans i peus pels seus aliats, que continua enrocat en la defensa de l’Espanya federal com a alternativa a l’esgotament de la via autonomista. El mateix José Montilla reconeixia divendres passat que la sentència del TC perjudica, sobretot, les tesis federalistes. Però insisteix en el “segueixo creient” en tot allò que els interlocutors espanyols no creuen. I és que, en definitiva, el catalanisme de José Montilla és el que és i, com diu la dita, d’on no n’hi ha, no en pot rajar.

Debatre sobre els dobles discursos i les tensions entre el PSOE i el PSC és equivocar-se. L’aposta federal del PSC és més regionalista que autonomista. I dir-ho en veu alta no és voler denigrar res sinó ressaltar una evidència. Miquel Iceta deia ahir en una entrevista a Catalunya Informació que el catalanisme del PSC és el catalanisme de “l’estima a Catalunya”. No calen més observacions: catalanisme de l’estima és, senzillament, un recurs antic, prepolític.