Punt d’inflexió. Aquesta ha estat l’expressió més repetida les últimes hores després de la manifestació de dissabte passat. El milió i mig de persones que van acudir-hi contra la sentència del Tribunal Constitucional semblen haver animat la classe política a escenificar una clara voluntat de canvi en la relació de Catalunya amb l’Estat.

Atès com estan les coses, la pretensió és lloable. Però qualsevol oportunitat d’aprofitar aquesta voluntat està condicionada per l’esforç d’unitat que puguin fer les forces polítiques. Les circumstàncies excepcionals de les últimes hores han propiciat una imatge de consens fictícia que ens ha fet somiar. Però la realitat és molt tossuda i sempre s’acaba imposant. Quina unitat d’acció es pot esperar entre ERC i PSC quan, just l’endemà de la manifestació, els uns aposten per reobrir la via del referèndum per la independència del 2014 i els altres per negociar amb Madrid les facilitats necessàries per desenvolupar l’Estatut d’abans de la sentència?

Però, més enllà d’això, quina unitat pretenen dos partits que sotmeten la primera força parlamentària del país a un tribunal polític amb l’única finalitat de desgastar-la electoralment? Abans de reclamar unitat, cal endreçar la casa. Avui les imatges tornaran a parlar per si soles, amb la victòria de la “Roja” fent de contrapès a la mobilització popular per la sobirania. A més, les compareixences a la comissió d’investigació pel cas Palau de Felip Puig i Pere Macias ens faran tocar de peus a terra. Almenys a nosaltres, que ja hem hagut de passat pel mateix tràngol. Tot intent d’unitat que no passi per abandonar l’agressivitat és pura pantomima. L’única alternativa de veritat és dissoldre el Parlament amb urgència i donar la veu a la ciutadania. Qualsevol altra alternativa és dilatar un temps preciós per començar a treballar de veritat.