La discussió suscitada arran de la participació o no del president de la Generalitat de Catalunya José Montilla a la capçalera de la manifestació de dissabte vinent és inaudita. Aquesta és una polèmica absurda: davant una sentència com la que el Tribunal Constitucional és realment caïnita i surrealista provocar aquesta situació per interessos partidistes. Ara mateix, la voluntat de tots els partits hauria de ser cercar la unitat per propiciar que la manifestació sigui multitudinària. En canvi, la tossuderia del president amb relació a l’eslògan que s’havia decidit que encapçalés la marxa amenaça de crear l’efecte contrari. Ja ho veurem. Per la nostra part, ja fa dies que ens van adherir a la manifestació i al lema triat per la societat civil: Som una nació. Nosaltres decidim. Estem convençuts que aquesta guerra de pancartes no és només una qüestió de paraules (que són prou inofensives), sinó d’actituds.

La qüestió és clara: el president José Montilla no vol aparèixer rere un eslògan que, erròniament, identifica amb el sobiranisme. És que afirmar que Catalunya és una nació i que és el poble català qui ho decideix és una afirmació exclusivament independentista? És que no ho ha defensat el mateix president en diverses ocasions? El que volen els socialistes és dissimular la reivindicació rere una bandera pelada, sense eslògans incòmodes. Es tracta de minimitzar les tensions dels socialistes catalans amb el PSOE (entre els quals hi ha dos ministres catalans) i, de passada, s’estalvia fotografies que la caverna mediàtica espanyola podria utilitzar contra Rodríguez Zapatero. Montilla i el PSC traslladen a la societat els seus problemes interns. De la seva incapacitat de solucionar la infeudació socialista espanyola del PSC, al final en fa una qüestió de país. Segons sembla se n’ha sortit. I més val no discutir-ho més, perquè no és temps de barallar-se, sinó de sumar i de fer pinya. Ara, aquest nou episodi d’indefinició socialista posa de manifest que aquella justificació de l’estratègia d’ERC d’aliar-se amb el PSC per estirar-lo cap al sobiranisme ha estat, definitivament, un fracàs. L’aventura de tripartit no ha funcionat. Al cap de set anys, la prova del cotó és clara: el PSC continua essent al lloc on era: proposant-nos un catalanisme light.