El crèdit polític del President espanyol Jose Luis Rodríguez Zapatero es va acabar ahir en el debat de política general. La seva incapacitat d’acceptar la realitat, l’absència absoluta de propostes, la negació constant de responsabilitats pròpies, la manca de lideratge com a president, i, especialment, el menyspreu absolut a Catalunya són raons suficients per no tenir cap mena d’esperança en aquest govern. Si tenia alguna oportunitat, ja s'ha esgotat. El seu govern, i ell com a líder, ha fracassat i presenta un balanç tan negatiu que passarà a la historia de la democràcia espanyola com el gran exemple de mal govern. És per això que cada vegada és més clar que no hi cap altra alternativa política que no sigui la convocatòria d’eleccions tan aviat com sigui possible.

Els partits de l’oposició no podem tirar endavant una moció de censura contra el president espanyol. No es tracta de fer caure un govern per donar pas al Partit Popular, el qual, a desgrat d’estar enfangat en tota mena de corrupteles, ha fet de còmode oposició, més del que haurien pogut somiar els estrategs socialistes, a Rodríguez Zapatero. Això vol dir que no hi ha elements que avalin que aquell que no ha estat capaç de fer una oposició a govern pugui substituir-lo amb garanties. Aquesta incapacitat de sumar per part dels partits de l’oposició legitima, si més no aritmèticament, la continuïtat del govern del PSOE. Però en democràcia, si més no en les democràcies modernes, els governs han de saber copsar quan s'esgota el seu moment, i per tant, quan convé que propiciïn canvis. És clar que les eleccions no ens faran sortir de la crisi econòmica i institucional, però la formació d'un nou govern permetrà la consecució d'acords sòlids que ara com ara són indispensables.

El menyspreu de Rodríguez Zapatero cap a Catalunya hauria de trobar resposta en tots els partits catalans amb representació al Congres, incloent-hi els diputats catalans que el PSC aporta al PSOE. Desprès de la manifestació del 10 de juliol, un cop constatat el clam de diferents sectors catalans en contra de la sentencia de l'Estatut, el president Zapatero va dedicar tres de les trenta-nou pàgines del seu discurs a Catalunya. A més, el president espanyol va plantejar acords polítics per superar els articles considerats inconstitucionals, que, d’altra banda, és el mateix que proposa Montilla. Dit en altres paraules, el president espanyol pretén propiciar acords entre partits en les tramitacions puntuals de les lleis ordinàries o orgàniques per superar la sentència. Cal preguntar-se sobre un fet què és encara més greu: la manca absoluta de respecte pel funcionament institucional d l’Estat que ell suposadament lidera, o el fet de que hom hagi pogut constatar que no ha entès ni el nivell ni la seriositat de la resposta catalana ni l'enorme escletxa que s'ha obert entre les institucions catalanes i les espanyoles.

Cal no oblidar el rol dels diputats catalans del PSOE. No hi ha dos PSC. És per això que no podem posar-nos la barretina els dissabtes per no decebre l'electorat catalanista del PSC i acte seguit oblidar la realitat del país quan s’arriba al final del trejecte. Hem d'exigir al PSC que no jugui més amb aquest poble i que decideixi quina és la seva primera opció: el PSOE o Catalunya. Ara no val a dir que el PSC lidera Catalunya i la possibilitat de condicionar el govern del PSOE a Madrid. El PSOE ha fet una aposta estratègica en la seva concepció d'Espanya en la qual la defensa aferrissada del model autonòmic és molt lluny de les pretensions del poble català i del mateix PSC en particular. Ara els toca decidir si comparteixen aquesta visió de l’Estat del PSOE i el nivell màxim d'autogovern que en aquest respecte ens pertoca.